Lleis

"Les lleis són com les teranyines a través de les quals passen lliurement les moques grosses i es queden enredades les petites."

Honoré de Balzac

Estructura

"L'única estructura possible és el pas del temps."

Clara Gamboa Guzmán

Deu

"_ Va trigar deu anys a escriure aquesta novel·la.
_ Potser fan falta uns altres deu anys per llegir-la..."

(dit a la pel·lícula Les Hores)

Reverberació

Com un músic que toca una nota i es para a escoltar la reverberació, així llegeixo jo: assaboreixo un tros i llavors necessito un temps de repòs per assumir-ho, per "escoltar la reverberació"...

Escriure per tapar la gotera

A la xerrada sobre Ferragus, algú va dir que Balzac havia estat un dels primers escriptors que es va prostituir. Amb això suposo que es referia a que, podent escriure coses de molta qualitat, escrivia coses ràpides i en forma de fulletó per alimentar al lector i cobrar. Aquesta persona va posar Ferragus com a exemple d'aquest tràfic deshonest i alimentari a que, segons ell, es lliurava Balzac. Jo crec que l'adjectiu seria aplicable si el que hagués escrit Balzac fos dolent: llavors se'l podria acusar d'escriure només per diners. Però és evident que ni Ferragus és dolent ni que no només escrivia per diners. Cadascuna de les seves frases transmet amor per l'escriptura i amor pel seu personatge: París. L'escriptura és bona. Que ho fes per diners o perquè tenia un coet al cul, és indiferent. Potser sense la pressió per tenir quelcom escrit i publicable l'endemà mateix no hauria estat l'escriptor que és, i no tindríem res de la seva obra, ni l'elevat ni el més comú. És el fet d'escriure fulletó i les seves obres menors el que el forja, el que li dóna el bagatge per compondre les majors. Què voldríem, que un autor estigués en una torre de marfil, sense pensar en poder viure del seu treball per no "contaminar-lo"? Potser si que Balzac escrivia per diners, com tants altres abans i com tants altres després, però, els resultats, no van més enllà de quelcom escrit per diners? I no és lícit escriure "per diners"?

L'autor és qui planifica

Ferragus. Honoré de Balzac. II. Ferragus. Abans em pensava que, a Ferragus, la carta li havia caigut expressament. Però allò dit a la xerrada m'ho fa replantejar, i podria ser només un truc de l'autor, sense que Ferragus hi tingués res a veure. Potser Ferragus no pot planificar-ho tot, al cap i a la fi.

Les descripcions que fa Balzac de la gent de París, ara que les puc fruir, són fantàstiques. És un llibre per fer-ne una segona lectura, ja ho crec que sí.

Paraules viscudes

Vaig llegir el llibre de Jaume Cabré El sentit de la ficció, sobre la seva escriptura. Diu que no s'ha d'escriure res que no sorgeixi d'una profunda necessitat interior, i que s'han d'omplir de roba els armaris dels nostres personatges, encara que aquests armaris no els hagi d'obrir ningú. Diu que ha passat temporades en que no ha escrit, però que mai, mai, ha deixat de llegir. Diu que escriu perquè sinó rebenta. També afirma que, malgrat que un lector només llegeixi un cop a la seva vida allò que l'escriptor ha escrit i rescrit tantes vegades, és escriptor aquell que ni tan sols es pregunta si això val la pena.
He llegit el llibre en un exemplar de la biblioteca, on algú havia encerclat les paraules genuïnament catalanes que fa servir Cabré. (Algú que aprenia català, potser?) Això m'ha fet adonar de la riquesa del seu vocabulari, i crec que la seva tria del català com a llengua d'escriptura va ser l'encertada.

La barqueta

Vaig anar a una xerrada sobre blocs. La moderadora va dir que som els mateixos de sempre, que ens movem per emocions, però que ara tenim noves maneres d'informar-nos i comunicar-nos.
En Biel Mesquida va dir que ell sempre havia estat una mena d'escultor del text, rescrivint cada paràgraf. Ara, al seu bloc, el que escriu està a mig camí entre l'espontaneïtat de la parla i l'elaboració que requereix l'escriptura. Va començar el seu bloc com un repte, i el que l'ha enganxat més ha estat la disciplina d'escriure cada dia a que l'obliga el bloc. Està satisfet fins i tot de les crítiques que rep, perquè creu que Internet és un espai de llibertat, i que això l'ha forjat.
L'Eduard Batlle, periodista del Punt, considera el seu bloc com una barqueta. El va començar arran d'una experiència personal d'adopció, i intenta que sigui el més humà possible. Diu que l'interessant d'un bloc és que s'escapi de les mans al seu autor, que sigui una aposta arriscada. Va dir que en un bloc, la persona que el fa és editora de la seva pròpia mirada. També va dir que a ell no li cal l'anonimat, i està orgullós de fer servir el seu nom.

Anacronisme

Ahir per la radio sentia, en una mena de consultori, els locutors que discutien sobre una carta que els havia enviat algú a qui El Quijote no havia agradat, i es veia en la tessitura de dir la seva opinió sobre el llibre en un treball. Aquesta persona no sabia si dir la veritat (que no li havia agradat) o què dir. Per començar, els locutors van dir que llegir El Quijote ara (una novel·la del segle XVII, on vas a parar) era un anacronisme, i que El Quijote no podia oferir res que no es pogués trobar, i millor, en qualsevol novel·la actual. (M'agradaria saber quina mena de llibres llegeixen, aquests!) En referència a la opinió pel treball, li aconsellaven dir "ha despertat la meva afecció a la literatura" i mentides així, en cap cas dir la veritat ni justificar amb gràcia, com de fet feia a la carta aquesta persona, perquè no li havia agradat. Jo veig que persones que pensin això d'aquest llibre (és a dir, que és un anacronisme històric llegir-lo però que al professor se li ha de dir que "desperta la meva afecció a la lectura") són persones normals, que surten per la radio, que tenen un programa d'èxit, que tenen una opinió líder que tothom pot fer seva. Llegir El Quijote avui en dia per plaer? Dir que t'agrada sinó és per quedar bé amb el professor? Només la gent rara, molt rara, fa això, semblava que volguessin dir. Quan veig els llibres que jo llegeixo, tots vells, tots antics, tots "anacronismes històrics"... perquè no només estic llegint El Quijote. Estic llegint Memòries d'Ultratomba, que és del segle XVIII, o encara pitjor, Tristany i Isolda, que és del segle XIII! I tots m'agraden i tots "desperten la meva afecció per la lectura". Podeu imaginar-vos com em vaig sentir. Perquè parlar bé d'aquest llibres és el que jo faig, com si encara estigués en algun etern curs imaginari fent un etern treball imaginari per un etern professor imaginari (que em posa una eterna bona nota imaginaria, es clar)... Amb aquest vicis, no sé com em deixen sortir al carrer, la veritat.

Opinió sobre El Quixot

He sentit per la radio aquesta opinió sobre El Quixot: "un llibre que l'únic que fa és riure's d'algú amb problemes mentals."

Repetició de la jugada

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 193 – 194) L'autor es dirigeix a un públic que ja coneix la història: no li fa res parlar del final; té tota la història al cap quan escriu aquestes paraules inicials. En el cas d'aquesta lectora concreta té raó: serà la tercera vegada que llegeixo aquesta història. I de moment no me'n canso. És una història fascinant, que admet diverses maneres de ser explicada. Sempre és el mateix però mai és igual. És això el que hi busco, crec: allò ja sabut explicat d'una manera nova. I com més elevada, més poètica i millor sigui la manera d'explicar-la, doncs millor. Aquesta prosa, que és una traducció, té una mena de ritme que suposo és degut a que l'original és en vers.

"Llegim sobre la seva vida; llegim sobre la seva mort, y això ens resulta tan agradable com el pa."

Un altre amb el do

Ferragus. Balzac. I Madame Jules. Balzac pot ser exagerat, però té aquella saviesa sobre les persones que jo deia que havien de tenir els grans novel·listes. Com descriu els personatges! Com estructura la narració! El text flueix i té intriga. Per fer això, s'ha de tenir un do. Balzac potser no és un estilista del llenguatge, però escriu molt bé. I la gent de la xerrada tenia raó: el seu personatge és París. Ja sé que van dir que Balzac tenia novel·les millors: a mi aquesta em continua semblant molt bona. Ara imagina't el que deuen ser les altres!

Missatge número 600

Sense adonar-me'n, he arribat al missatge número 600 del bloc. És hora de fer una mica de recapitulació. Ara tinc començats: Tristán e Isolda, de Gottfried von Strassburg; El Quijote, de Cervantes; Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand; La creació del món, de Miguel Torga i Una Ola, de John Ashbery. També estic rellegint Ferragus, d'Honoré de Balzac, i estic absorta llegint un tercet d'obres sobre l'art d'escriure de les que ja parlaré més endavant. També estic llegint amb intermitències unes Lecciones de Literatura Universal, de les que no parlo perquè de moment tracten de llibres que no he llegit, i per tant no puc opinar, però n'estic traient moltes idees per a futures lectures.
Doncs res, felicitar-me a mi mateixa i als lectors i lectores del bloc pel missatge número 600, per molts anys i que duri!

Temps llibre

El públic de la conferència de l'altre dia d'en Xavier Rubert de Ventós estava formada per dos grups molt clars: el de les dones grans jubilades (majoritari) i el dels estudiants (minoritari). El meu llibreter, no sense ironia, em va preguntar: i amb quin grup anaves tu? Bona pregunta.

El cavaller blau

A Tristany el veig massa enamorat d'Isolda com per pensar a tenir res amb ell... Vosaltres creieu que amb Lancelot podria tenir més sort? Qui no et diu que si ens trobéssim en un bosc de verd resplendent...

Àncora

Els darrers llibres que estic llegint els estic marcant amb un punt de llibre molt blau que em va regalar el meu llibreter, i que és una propaganda d'una novel·la comercial que no he llegir ni tinc intenció de llegir. El punt és un anunci del llibre Un puerto seguro, de la Danielle Steel. De la meva experiència llegint la Danielle Steel potser algun dia en parli, però ara m'agradaria parlar-vos del perquè aquest punt de llibre és tant especial per a mi. Cada cop que obro o tanco el llibre que estic llegint, el punt passa per les meves mans, i llegeixo: "un puerto seguro". I què és per a mi la lectura sinó un "port segur"? Si pots dedicar-te a llegir, és que les coses no van tant malament. Les coses no sempre van bé, però sé que mentre pugui tenir un llibre a les mans no he tocat fons. I de vegades necessito tant elevar-me una mica per damunt la sorra aspre! Sé que amb els llibres sempre hi puc comptar. "Un port segur". Cada llibre que llegeixo és un altre port segur. Segur que es tracta d'una novel·la fluixa, segur que hi ha punts de llibre més macos... però... ho llegeixo i necessito tant que a cada nou llibre que obro això sigui veritat...

Tancat per lectura

Estic absorta llegint. Concentrada, rendida, apassionadament. Tornaré a escriure quan la onada baixi, quan em vegi capaç de tornar a manipular les paraules. Per què això és el que tot escriptor aspira a fer impunement: manipular les paraules, i de retruc, manipular la realitat.

L'Ou

Quan acabo d'escriure un post, em sento satisfeta com una gallina que acaba de pondre un ou. Cocorococ...

De segones lectures

Ferragus. Honoré de Balzac. M'adono que els trossos que abans vaig trobar difícils ara són els que m'agraden més. Com per exemple, el Prefaci. Tan espès que el vaig trobar, i com l'he fruït ara!

Xerrada sobre Ferragus

Hi ha Balzacs millors, no tant basats en la trama.
Ferragus és un trosset petit de la seva gran obra La comèdia humana, que és un conjunt de llibres que s'entrellacen.
En Balzac, i també a Ferragus, el personatge principal és París. La trama és una excusa per retratar tipus humans.
Balzac és apassionat, té força, però no és un estilista del llenguatge. Victor Hugo escrivia molt millor.
Balzac, com Dickens, publicava per entregues. Feia fulletó, que seria l'equivalent a les telenovel·les actuals. Per això hi passen coses molt exagerades.
En el fet que Auguste es vagi apagant a poc a poc es veu el poder els Tretze, que tots junts arriben allà on un sol home no pot arribar.
Una cosa és el que passava a la gent de l'època, i l'altra és el que passava a la gent dels llibres de l'època. (Aquesta mort que ara trobem exagerada: això passava als llibres de l'època, però no vol dir que a la gent de l'època li passes...)
Haig de dir que parlant d'aquest llibre amb la traductora Anna Casasses i l'altra gent de la tertúlia, hi ha coses de la trama que vaig veure d'una altra manera, coses de les que no m'havia adonat o que havia llegit massa depressa.

Allau d'informació

Vaig anar a una conferència d'en Xavier Rubert de Ventós, filòsof. La conferència es titulava: De la representació a la presència, i parlava dels mitjans que representen la realitat (com ara la fotografia i el cinema) i els que presenten la realitat, com ara la televisió. Va dir que els "reality shows" triomfen perquè la gent té afany de saber la veritat, encara que sigui la veritat d'un "reality show". Va dir que saber la veritat és un necessitat de tothom. Un altre aspecte que va tractar i que va ser el que a mi em va interessar més, va ser el problema de la quantitat d'informació a la que tenim accés actualment. El nombre de variables a les que pot donar abast la nostra ment és limitat, i s'ha de posar límits a l'allau d'informació si es vol conservar la capacitat de síntesi. És com un ocell que cau del niu: si l'apretes massa l'ofegues, si l'apretes massa poc es posa a volar. Amb l'augment geomètric i exponencial de la informació que tenim a l'abast la delicadesa a l'hora de donar cabuda al món s'ha d'augmentar molt. Va dir que els científics moderns són com els gran inquisidors: torturen la natura perquè canti. Però no tot canta. S'ha de trobar l'equilibri entre les hipòtesis i el fet de respectar les coses perquè ens parlin per elles mateixes. Amb tant d'excés d'informació, de vegades s'arriba a conclusions equivocades. S'ha d'arribar al nivell d'intensitat de relació òptima. Més informació no és millor informació i voler abastar massa de vegades és contraproduent.
Va parlar durant mitja hora i de bona gana l'hagués escoltat mitja hora més. Les seves paraules van ser un estímul que em va fer barrinar, encara que fos pensant en temes que no tenien res a veure amb el que va dir.

Plor sentit

Conten que, un dia, un dels amics de Balzac el va anar a veure a casa seva, i se'l va trobar plorant. "Per què plores", li va dir. "Ploro perquè Madame Nosequè s'ha mort." "I qui devia ser aquesta Madame Nosequè, que l'Honoré plori amb aquest sentiment?" Es va preguntar l'amic. Llavors va descobrir que aquesta Madame Nosequè era un personatge de la història que Balzac estava escrivint...

Escriptora o escriptor?

Quan parlo d'una persona que escriu, en genèric, escric escriptor, mai escriptora. Això, suposo, ho faig per les connotacions que tenen ambdues paraules, i pel fet de que, parlant en genèric d'una persona que escriu, escriptor sembli la més correcte. Dient escriptora semblaria que no fos vàlid per tots aquells qui escriuen, sinó només per les dones. En canvi dient escriptor també s'entén que és vàlid per les dones que escriuen. Crec que és molt injust que passi això, i, una vegada més, ens trobem amb una limitació que ens imposa el llenguatge. Hi hauria d'haver una paraula que volgués dir "persona que escriu", independentment de si és home o dona, i que no tingués connotacions inferioritzants per ningú. Dorothy Parker no volia ser anomenada escriptora, ella volia escriure com un home i volia ser escriptor, tot i que en anglès la paraula writer em sembla que serveix tan per home com per dona. Però ella volia tenir una categoria com a persona que escrivia que una dona escriptora no tenia, una categoria que només tenien (i potser encara només tenen) els homes escriptors. Moltes vegades he pensat que, raonant d'aquesta manera, jo també vull ser escriptor, si té més valor el que escriu un home... Però també hi ha escriptors homes dolents. Llavors recordo que hi ha hagut dones que han escrit bé, per les que la denominació escriptora no és un signe d'inferioritat. Penso en Maria de França, Jane Austen, les germanes Brontë, Edith Wharton, Virginia Woolf, Mercè Rodoreda, María Zambrano, Carmen Martín Gaite... i n'hi ha d'altres, moltes d'altres. Raonant així, el que hauria fer és procurar és ser digne de la paraula escriptora, que les inclou a elles, i deixar-me de connotacions.

Ressopó

La senyora Dolloway. Virginia Woolf. Clarissa diu "virginitat conservada a través dels parts. "Parts. Clarissa només té una filla. I no crec que sigui un error.

On són els colors? o Cromatisme espiritual

Una Ola (Una Ona) John Ashbery. M'adono que en els poemes d'Ashbery no hi ha colors. Zagajewski tenia colors. Ashbery és gris. Jo el veig gris. I compte, no estic dient avorrit o poc interessant o depriment. Simplement dic que el seus poemes estan més enllà de l'escala cromàtica, que es mouen en una dimensió abstracte, una dimensió més del cervell i del jo interior que la vista o dels ulls. Almenys tal i com a mi m'arriba, tal i com jo ho percebo.

Vocació

Un dia, ja fa temps, vaig sentir per la radio una entrevista amb l'organista Montserrat Torrent. Si la recordo amb especial afecte (en sento moltes, d'entrevistes, i no les recordo pas totes) és perquè escoltant-la vaig recordar el vertader significat de la paraula vocació. Vocació per tocar l'orgue, en aquest cas. Ella es va haver d'enfrontar a la seva família per poder tocar l'orgue: ells volien que continués amb el piano, instrument on tenia el futur assegurat. Per una persona profana en el món de la música, com puc ser jo, a primera vista costa d'entendre això, perquè, quina diferència hi ha entre un orgue i un piano? És que no és el mateix? Doncs no, no és el mateix, i a part de les consideracions tècniques i de so, un orgue té una dimensió espiritual que no té un piano, per exemple. I no era només el fet d'haver-se enfrontat a la seva família: era tota la manera com parlava de la seva música i del seu instrument. Moltes vegades, quan dubto del meu futur en això de l'escriptura, penso en la Montserrat Torrent i en que a mi m'agradaria tenir una vocació per escriure com ella té per tocar l'orgue. Però suposo que tu no tries la vocació, sinó que és la vocació qui et tria a tu. M'agradaria que l'escriptura em tries de la mateixa manera que a la Montserrat Torrent la va triar la música d'orgue.

Impremta i coneixement

Mentre no es va haver inventat la impremta, els llibres van ser molt cars. Només les persones molt poderoses podien posseir-los. Aristòtil tenia molts llibres, i això, més que un mèrit, ha estat considerat un greuge pel gran filòsof, entenent que si va poder acumular-los va ser a costa d'alguna cosa: a costa de persones, de vides d'esclaus. Fins que es van popularitzar els llibres impresos, posseir un llibre era només a l'abast d'uns pocs. Calia molt d'esforç per produir-ne un, i en els llibres només s'hi escrivien coses realment importants, l'autèntica saviesa.
Johanes Guttenberg difongué la impremta a Occident a partir de l'any 1450, i aquí comença l'autèntica història de la popularització de la lectura, que no del saber. Els llibres van passar a ser bens accessibles, a l'abast de tothom. Tothom podia tenir la seva Bíblia, per exemple; això va ajudar a desacralitzar-la. Però el fet de que es popularitzessin els llibres va portar a que fos impresa molta matèria que fins llavors no s'havia considerat digne de ser-ho, matèria per procurar als lectors entreteniment, com els llibres de cavalleries, per exemple. El llibre va passar de ser l'única font de saber a ser una font d'entreteniment més. I si bé va posar el coneixement a l'abast de tothom, també va posar la possibilitat d'escriure porqueries a l'abast de tothom. Recordem els libels que s'imprimien contra Maria Antonieta durant la Revolució Francesa. Els llibres van deixar de reflectir el coneixement per passar a reflectir les passions dels homes. Avui en dia hi ha molta lletra impresa, però no tota és coneixement. De totes maneres tothom pot tenir a l'abast a Shakespeare o a Cervantes per un preu mòdic, obres que sense la possibilitat de ser impreses potser ni tan sols haurien existit.
La possibilitat d'imprimir i d'expressar-se per escrit és un poder i en alguns països encara avui no hi ha llibertat d'expressió, i això inclou la llibertat d'expressió escrita. Els governs han estat i són els principals interessats en controlar el que s'imprimeix. Internet és el nou gran invent, prolongació de las impremta, que fa reformular els punts de vista sobre la impressió, afegint nous espais de llibertat. El saber és a l'abast de tothom, però poca gent s'hi acosta. Mentrestant, usem el gran invent de la impremta per llegir revistes del cor o diaris esportius. Som humans; els nostres invents ens reflecteixen. I mai cap invent no havia reflectit tan bé l'ànima de la tribu humana com la impremta.

Tantes vides

Una Ola (Una Ona) John Ashbery. Tantes vides. Fins ara, no havia detectat en aquest llibre cap poema d'amor. Hi havia hagut poemes sobre la seva vida interior (la majoria), sobre la seva afició a la beguda (bé, només un), però cap d'amor. Aquest ho és, i no només és molt bonic, sinó que demostra la seguretat tranquil·la i confiada d'aquell que se sap estimat. Entre moltes imatges urbanes, parla d'un "alfabet de connivencia", que crec que resumeix molt bé el que és el poema i la convivència amb l'èsser estimat. Crec que el poema s'anomena Tantes vides, malgrat que parli d'una sola vida, la seva, perquè la seva relació amb l'altre és totes les vides que viu.

Ferregus acaba jugant a botxes

"i els jugadors de botxes, els homes més fanàtics d'entre tots els sectaris de qualsevol religió,"

Ferragus
Honoré de Balzac
Conclusió

Dins la capsa

Ferragus. Honoré de Balzac. IV. On anar a morir? Bé, no diré què he encertat i què no, per no espatllar la intriga a ningú, però hi ha coses que es veien a venir, i coses que no, tot i que el títol del capítol ja m'hauria d'haver donat una pista (que no m'ha donat, sincerament) Però d'això es tracta, que et sorprenguin. El tros final m'ha costat una mica de llegir, perquè hi ha situacions a la vida que, un cop hi has arribat, el que ve després ja no té cap mena d'importància. Però ho he llegit malgrat tot i és impressionant la delicadesa amb que certes dades arriben al lector. Em queda per llegir una breu conclusió que no tinc ni idea de què dirà, perquè a mi em sembla que ja tot està dit, i tots els personatges "endreçats" dins la capsa ( i mai millor dit). I encara em quedo amb el dubte de si ho sabia, Ferragus, que Jules estava espiant... però... Ferragus és Ferragus, no? Per tant jo crec que sí, que ho sabia. El que passa que tot no ho ha pogut controlar. No puc evitar pensar, un altre cop, en El cosí Basilio. Per causes diferents, es pot dir que la protagonista té la mateixa reacció. De totes maneres, quina relació s'ha de tenir, amb el marit, perquè et passi una cosa així? On és la confiança que s'ha de tenir una parella? Passaria això, avui en dia? Costaria de creure, si passés. A mi em sembla en tots els aspectes una reacció exagerada, increïble. Però sembla que concorda molt bé amb l'esperit del segle, amb el context i la mentalitat decimonòniques. A més, la medicina no era el que és ara.

Diari, quadern

diari – llibre, registre, on s'apunten dia per dia els fets esdevinguts, les transaccions realitzades, etc.

quadern – conjunt d'uns quants fulls de paper, generalment cosits, en forma de llibre.

Sé que les paraules diari i quadern no són sinònims, però jo les faig servir com a tals: anomeno quadern al meu diari. Vaig començar a anomenar-lo així quan vaig llegir els Cuadernos de todo de la Carmen Martín Gaite. Em va impressionar l'ús que feia de la paraula cuaderno. Deia quadern i em venien unes tremendes ganes d'escriure, d'omplir quaderns. El meu diari no és ben bé un diari, en la mesura que no hi ha explico el que em passa cada dia, sinó que més aviat és pastura per les meves reflexions i pensaments íntims, sense que importi tant el dia en que van ser escrits (encara que amb el temps he comprovat que m'agrada saber el dia que ho vaig escriure) Vaig passar una època en que ni tan sols posava la data; simplement – la reflexió. Per això vaig decidir anomenar-ho quadern, perquè no era ben bé un diari. En canvi, si que era un quadern, una llibreta. Diari és la paraula que faig servir quan parlo amb algú altre d'aquesta faceta de la meva escriptura, i quadern és la paraula que uso escrivint per mi mateixa. La Carmen Martín Gaite feia servir la paraula cuaderno –jo sempre n'havia dit llibreta- i s'encenien les pedres, semblava que tot era possible, fins i tot, sobretot, escriure. En evocació del seu record, al seu entusiasme i als seus quaderns de lletra rodona i perfecta (que una vegada vaig tenir la sort de veure en una exposició) anomeno els escrits que faig per mi mateixa quadern. Podria dir-los diari, però no seria exacte, ja que no es tracta concretament d'un registre de fets. S'assemblen a un diari en la mesura que són íntims i que ho escric cada dia (o gairebé cada dia), però res més. Per mi, són quadern.

Paraules buides

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Potser algú s'estranyarà que, si porto unes quantes setmanes parlant bé d'aquest llibre, subratllant frases d'aquest llibre, ara pensi que el darrer capítol són paraules buides. Bé, potser no és exactament així: de fet, és de desenvolupament de la mateixa doctrina. Però abans estava presentada com un simple diàleg, com una idea que t'aporta un amic, i resultava simpàtic; ara s'ha convertit en dogma, en un nou "codi reial"... i, no havíem quedat que el "codis reials" era el que ens calia evitar? Què ens porta a pensar que aquest "codi reial" és el bo, i l'altre no ho era? Jo no crec en les prèdiques. Crec en el diàleg, en aportar idees, en veritats sortides de l'experiència de cadascú. Però això de tenir un nou "codi reial"... no m'ha agradat, la veritat. La Victoria va ser prou burra abans per creure's un pergamí, i ho continua sent ara per creure-se'n un altre. Però, "aviam", no havíem quedat que havia de ser ella mateixa i trobar les respostes dins el seu propi cor? Per què el necessita, un nou "codi reial"? A més, el que se m'ha posat com un tret és que l'autora intenti endossar-nos un altre llibre. Això és reconèixer implícitament que aquest que acabem de llegir no serveix per res!

Propaganda

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Darrers capítols. Victoria es mira la mirall i es promet a si mateixa que s'estimarà i respectarà sempre (*), amb príncep o sense. Però la història no s'acaba aquí: la cosa acaba amb una invitació per part de l'autora a llegir El cavaller de l'armadura rovellada, que publica la seva mateixa editorial. I jo em pregunto: per què cal llegir un altre llibre? No havíem d'haver trobat la resposta llegint aquest, ja? Veig que aquesta Marcia Grad és alguna cosa més que l'autora d'un llibre d'autoajuda més o menys inspirat: és també una astuta dona de negocis que procura vendre el seu producte. Dóna la casualitat que ja l'he llegit, El cavaller de l'armadura rovellada, i que pel que recordo l'al·legoria de la recerca de la veritat que ofereix és millor que la del llibre que acabo de llegir. Sobretot, l'altre llibre és una bona al·legoria, però no predica, pel que jo recordo, cosa que aquest sí que fa, ara al final; no recordo tantes paraules buides. Però tots dos llibres estan tallats pel mateix patró: llegit un, llegits tots.
Està bé recercar la veritat (i encara està millor si amb això algú hi fa negoci), però un lector també ha de saber quan ha de deixar de buscar i començar a fruir; un lector ha de saber quan el camí que recorre s'ha esgotat.

(*) Se m'acudeix que es curiós que quan algú es casa li facin prometre que "estimarà i respectarà" a l'altre. Mai ho havia pensat, però, per què les dues coses? Per què amb "estimar" no n'hi ha prou? No és implícit que si estimes de debò a algú també el respectes? Sembla que no. Aquesta frase és una prova més de la mala mena que som els humans, capaços d'estimar sense respectar.

Evolució de la novel.la

"La meva teoria és que, més que morta, la novel·la evoluciona. Anem cap a una novel·la que s'aproxima a l'assaig. Penso en aquest contes de Pitol que acaben com a assajos o en aquest assajos seus que acaben com contes. És probable que el lector busqui, amb el temps, menys ficció i més assaig. El propi Coetzee, en el seu darrer llibre, admet que camina en aquesta direcció. Crec que existeix una saturació de la ficció que se sap ficció i també una saturació de l'assaig que se sap pesat. Sebald, Magris, Piglia, són altres casos clars d'introducció de l'assaig dins la ficció, o viceversa. Barrejar a Montaigne amb Kafka, per exemple, em sembla en aquest precís moment una idea molt interessant."

Enrique Vila-Matas

El lector? Quin lector? El lector de El Codi da Vinci? El lector de Els pilars de la terra? Crec que el lector normal, el lector sense pretensions, no buscarà, amb el temps, "menys ficció i més assaig", precisament. Ara, la novel·la culta potser sí que evolucionarà en aquest sentit.

Ni marbre ni bronze

"Hi ha moments en que necessitem estar amb el nostre temps. En molts aspectes l'art contemporani és superior als clàssics. Per exemple, l'intent de democratització, acomodar-se al temps humà. Molt d'art contemporani és efímer, ni marbre ni bronze. La seva duració és la nostra. El risc és que en comptes de democràtic sigui demagògic. Donar el que el públic espera és molt fàcil. A vegades es diu que qualsevol pot ser artista i és cert. De la mateixa manera que qualsevol en el món clàssic que tingués una educació literària podia ser poeta, amb graus, es clar."
Juan Antonio González Iglesias al País després de guanyar el Loewe de poesia.

No trobeu que es contradiu? Comença parlant de la caducitat dels clàssics per acabar afirmant que el clàssics estan més vigents que mai...

Sigues tu mateixa, Victoria

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XIV. El País del Que És. Capítol XV. Un passeig pel Carreró dels Records. Vint pàgines i dos capítols després: "Sigues tu mateixa i estaràs segura." No, si es veia venir. Em penjaré la medalla, si em permeteu. Ah, i el príncep no era víctima d'un encanteri, sinó que sempre havia estat així, però ella no se n'havia adonat. És una bona explicació.

Una història d'amor per guarir el cor

"Si algú té davant els seus ulls alguna cosa que pugui donar ocupació al seu esperit, llavors sent com aquest s'allibera de les seves inquietuds. Es una bona medicina contra les penes del cor."

"No obstant, mai aconsellaria que un home que busca una inclinació s'ocupi d'alguna cosa que no encaixi en aquesta inclinació pura."

"Però abunda l'opinió que estic gairebé per subscriure: quant més s'ocupa el desig enyorant amb històries d'amor doloroses, tan més gran es fa el dolor. Estaria d'acord amb aquesta opinió, de no ser per alguna cosa que em fa rebel·lar-me. Qui posseeix un amor profund, por molt mal que li faci, no deixa que el seu cor hi renunciï. Quant més cremen els seus fervents desitjos d'amor a la seva foguera d'amor, major és el dolor amb el que pot estimar. Tal aflicció és tan grata i el dolor tan bo, que cap cor noble prescindeix d'ells, ja que són els que el converteixen en allò que és. És tan cert i segur com la mort, i jo mateix ho he experimentat amb molt de dolor: el que estima amb perfecció es delecta amb les històries d'amor doloroses."

Tristany i Isolda
Gottfried von Strassburg

Tortugueta

Un altre meme: es tracta de dir quin nom li posaries al teu ordinador, en cas d'haver de batejar-lo. Jo ho tinc clar: Tortugueta. Definitivament.

El secret de Madame Jules

Ferragus. Honoré de Balzac. III. La dona acusada. De moment, no ha passat res que desmenteixi la meva teoria. Continuo pensant que ella es innocent, encara que algun secret hi ha. L'autor ha traspassat hàbilment el paper de cercador de la veritat d'Auguste al marit, en Jules. És curiós com l'autor s'ha servit d'un personatge (Auguste) que semblava principal, i se l'ha fet sortir d'escena quan ha deixat de ser-li útil. I el lector no el troba a faltar... Aquesta parella... tan enamorats que representa que estaven, i a la primera onada negra ell ja dubta d'ella... Això és amor? Però es clar, és evident que ella li amaga alguna cosa... Però per què ella no li pot dir la veritat? Això és el que jo no entenc. Ostres, tenia previst llegir deu planes i plegar, però no l'he pogut deixar fins a acabar el capítol, i encara m'ha costat deixar-lo. Hagués continuat sense problemes, però havia d'escriure això. Estic en aquell punt on un llibre implosiona, i es fa impossible deixar-lo. Aquest Ferragus em té ben intrigada... Sospito que Jules es pensa que enganyarà Ferragus comprant a la veïna, però que en realitat serà ell l'enganyat. Però, el que no em quadra és: si Madame Jules és innocent, per què han de fer aquest teatre pel marit? Una cosa que m'impressiona és com s'ho fa Balzac perquè, fent passar l'acció per Auguste i per Jules, el lector estigui a favor de Madame Jules (que passa a dir-se Clémence quan el que investiga és el marit) i de Ferragus. Per què això és el que passa. Són ells dos els que enganyen, i malgrat tot, el lector està a favor seu i arriba a pensar que aquest Jules és un calçasses que no es mereix Clémence... L'autor pot enganyar a Jules i a Auguste, però, enganyaria al lector? Un altra cosa a destacar són les llargues disquisicions sobre "la dona i la mentida", o sobre "l'habitació d'una dama", que fa Balzac, i que són d'antologia. Reconec que de moment no m'hi estic fixant massa: això es més material per una segona lectura, si és que mai la faig, i a mi el que m'interessa ara és la trama.

Qui et vol bé...

M'arriba un meme. Es tracta d'enumerar cinc crítiques que la gent hagi fet del teu bloc des del començament fins ara. Amb el temps i una canya, n'he acabat recollint un manat:

_ és avorrit
_ és massa seriós
_ no interessa a ningú
_ sembla que estiguis escrivint "qui sap què"
_ tens massa pretensions
_ tens "pedanteria profesoril"
_ està desestructurat
_ expliques acudits que no tenen cap gràcia

_ espatlles la intriga dels llibres

_ fas faltes d'ortografia
_ l'escriptura es veu "amateur"

Paraules sabies

"Ser conscient de la pròpia ignorància és un gran pas cap al saber."

Benjamin Disraeli

(aquest és el que es va llegir Orgull i Prejudici disset vegades seguides)

Comparant ( i II ) - Darcy era ella

Quan vaig fer la comparació entre Orgull i Prejudici i Norte y Sur, em va passar per alt un paral·lelisme, i és que si en el primer llibre és en Darcy qui fa el gest galant per guanyar-se a Lizzy, es pot dir que en el segon llibre hi ha un doble paral·lelisme: per una banda, en Thornton fa el seu gest galant per guanyar-se a Margaret, però per l'altra, Margaret també fa un gest galant per guanyar-se a en Thornton. Això, la possibilitat que la dona jugui un paper actiu, és que dota de modernitat el llibre.

La meva teoria

Ferragus. Honoré de Balzac. És culpable, Madame Jules? Jo crec que no –es veu venir -, ella és innocent. Jo crec que ella és la filla secreta d'aquest tal Ferragus, que ha estat qui ha ajudat (en secret) al seu marit a fer-se ric. Aquest Ferragus pertany a aquesta societat secreta, els Devorants, de que parla Balzac al pròleg. Les investigacions d'Auguste l'han incomodat, i ha intentat matar-lo (sense que ho sabés Madame Jules, evidentment). Ara només falta que Auguste s'adoni que ella és innocent i que deixi de mirar-la amb els ulls injectats de sang, i tots feliços... (per què Auguste no morirà, malgrat l'amenaça de Ferragus: Madame Jules intercedirà per ell, n'estic segura).

Preguntes i respostes

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XIII. El Campament per a Viatgers Perduts. Victoria s'adona que res no és el que sembla al País de la Il·lusió, però que molta gent, ella ho ha fet durant molt de temps, es continua aferrant a les il·lusions al voltant de les quals ha viscut tota la vida, perquè té por d'anar més enllà. Destacaria especialment la figura del pescador que té tanta por d'equivocar-se que no pot decidir quin tipus de canya de pescar ha de fer servir, i el que li diuen els altres al respecte tampoc li serveix, perquè cadascú té la seva pròpia opinió. Victoria ho veu clar: tan greu seria equivocar-se de canya? Victoria comença a veure que ha de ser ella mateixa, i no la persona que volen els altres, i que ha de seguir el seu cor, cosa que la portarà més enllà del País de la Il·lusió. M'adono de les preguntes que es fa la princesa, que són el que la impulsa a continuar el seu camí, i per més que pensi, no puc intuir amb claredat les respostes que trobarà, tot i que ja es veu per on anirà la cosa: "Has de ser tu mateixa, Victoria", i frases així. Però encara em falten respostes. Per exemple, per què el príncep patia "l'encanteri"? Quina resposta hi donarà, el llibre?

Vaixells fantasma

Un vaixell fantasma és un vaixell que els altres vaixells no veuen, però que saben que hi és. Un text fantasma és un text que els lectors no llegiran, però que hi és (o hi ha estat, perquè ara ja és a la paperera). Aquest dies estic batent records de textos fantasma per full de paper. Escric, però llavors penso: no, això no ho pots publicar. I a la paperera, que segons Hemingway és el primer moble de l'estudi d'un escriptor. (Bé, és el primer moble del meu, sens dubte.) Crec que, a part dels textos publicats, el bloc també el configuren les opcions negatives, aquest textos fantasma que no han vist la llum, però que hi han sigut, i que, d'alguna manera, jo com a autora tinc en compte.

Lost in translation

Tenia una professora d'escriptura creativa (sóc carn de taller d'escriptura, ja ho sabeu) que ens deia que havíem d'extreure els "sucs" dels personatges. Ahir pensava com seria això en castellà... els "zumos"? Crec que la traducció correcte seria extreure "sangre, sudor y lágrimas" dels personatges, les seves emocions, o, més literalment, extreure'n els "jugos".

Frase musical

"Quan sentia música, se me n'hi anava el cor."

Carlota Valdrís, compositora

(és una mica el que em passa a mi quan llegeixo als meus autors preferits: se me n'hi va el cor...)

Apunts

Ferragus. Honoré de Balzac. II. Ferragus. Dues coses sobre el capítol d'ahir: la carta, al captaire (el mateix Ferragus), li cau expressament (cosa que Auguste no sospita); es tracta d'un truc per fer-lo reaccionar. La carta d'Ida (l'adoració a l'ésser estimat que ens ha abandonat) s'assembla molt en temàtica a les cartes de la monja portuguesa Mariana Alcoforado...

Implosió

Fullejant Calvino se m'acudeix que jo dic que un llibre explota. Però, no seria més correcte dir que implosiona?

Veritat subjectiva

Tristán e Isolda. (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg. Primer paràgraf. Desconèixer les referències a autors clàssics i medievals que segons les notes hi ha en aquest text no em sembla obstacle per gaudir-ne. És al mateix temps d'una senzillesa d'expressió i d'una complexitat de significats realment sorprenent, i que deu ser molt difícil d'aconseguir. Es clar que ara m'aventuro a dir això, i tampoc podria llegir l'original, però en la meva ignorància confio en la fidelitat de la traducció. Segons les notes, el text ve a dir que no hi ha una bondat universal i que el valor de l'art depèn de qui el jutja. Jo, amb les meves paraules, hagués dit que segons el text existeixen el bé i el mal, i no tothom és capaç de distingir-los. I que el mateix passa amb l'art: hi ha obres bones i obres que no ho són, i no tothom sap distingir-les. Això és més o menys el que ve a dir aquest primer paràgraf.

Espiant

Ferragus. Honoré de Balzac. II. Ferragus. Embolica que fa fort. Auguste encara no sap res del secret de Madame Jules, i ja han intentat matar-lo tres cops. Aquest Ferragus, qui és? I d'on emana el seu misteriós poder?
Una cosa que m'agradaria comentar: Balzac ens diu que per dur a terme el seu espionatge, el protagonista es disfressa. Això crec que seria impensable en algú d'avui en dia, perquè tots vestim més o menys igual. En canvi crec que, en aquella època, a París, es distingia la gent bàsicament per la qualitat de la seva roba; vull dir que hi havia molts contrastos entre rics i pobres, i per això una disfressa ben feta de persona d'un altre estament et podia fer irreconeixible, cosa que segurament no passaria ara. No ho sé, però, tampoc tinc proves que això sigui així, però tinc aquest pressentiment. No recordeu a Sherlock Holmes? Ell sempre es disfressava per no ser reconegut, i devia ser més o menys de la mateixa època. Fins i tot Tristany, en una època molt anterior, es fa irreconeixible només canviant la seva vestimenta. Es clar que ara em ve al cap, per exemple, un detectiu privat en una novel·la de Paul Auster que es disfressa de captaire, o sigui que segurament això ve a tirar-me la teoria enlaire, i que això de disfressar-se i no ser reconegut també podria passar ara.

Seguir el cor

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XII. El País de la Il·lusió. Victoria s'adona que ha de seguir el seu propi camí, i que així com el príncep havia estat una il·lusió, els camins fàcils marcats pel altres també són il·lusions, i ella ha estat anys vivint una il·lusió. Cadascú ha de recórrer els seus propis passos, ha de seguir el seu propi cor. Tot i que això, seguir el propi cor, a la vida real, no sempre és tan fàcil. I segui el propi camí i no el camí que ens marquen els altres encara és més difícil.


"El viatge és diferent per a cadascú. El camí que serveix a un pot ser equivocat per un altre. Només el propi cor coneix el camí. (...) Però quan has arribat a la bifurcació, no has fet cas al teu cor. Has confiat en el criteri d'algú altre sobre el camí que havies de seguir. Així es justament com un es perd."

Marcia Grad
La princesa que creia en contes de fades

"Qui, en post de diners o d'honors, segueixi el camí que li ha marcat un altre, serà sempre un neci."

Goethe

"Els camins fàcils no porten lluny"

Proverbi àrab

El més deliciós dels dimonis camina pel més deliciós dels monstres

Ferragus. Honoré de Balzac. I. Madame Jules. Auguste de Maulincour és un jove casaca vermella a la França de la Restauració. Està enamorat sense esperança d'una dona casada, model de virtuts. Però vet aquí que un dia la veu sortir d'una casa en un dels pitjors carrerons de París. Per acabar-ho d'adobar, Madame Jules (aquests él nom de l'àngel), nega haver estat ella la persona a qui Auguste ha vist. El fet que una dona que ell creia tan decent vagi a llocs de dubtosa reputació i que a més menteixi al respecte, primer l'omple d'horror i fa trontollar la passió que sent per ella, però després l'omple d'una esperança folla: la veu al seu abast d'una manera que l'àngel de virtuts que veia abans no havia estat mai. Horroritzat, ple d'esperança, Auguste decideix intentar de descobrir per tots els mitjans què amaga Madame Jules.

"Aquells per als quals París és el més deliciós del monstres."

"Però, ai, París!, qui no hagi admirat els teus paisatges ombrívols, els teus clar-obscurs, els carrerons profunds i silenciosos; qui no t'hagi sentit murmurar, entre mitjanit i les dues de la matinada, no sap res de la teva autèntica poesia, ni dels teus estranys i grans contrastos."

"Però, qui es pot vantar d'haver estat mai prou comprès? Tots morim en l'anonimat. És el destí de les dones i el dels autors."

"(Hi ha poetes que senten i poetes que s'expressen, els primers són els més sortosos.)"

"En fi, si havia perdut l'àngel, havia retrobat el més deliciós dels dimonis."

Balzac
Ferragus

Mai havia llegit Balzac, i potser ja era hora que de posar-hi remei. Només puc dir: això és peça valenta. El fragment inicial, en que es pinten els carrers de París, és genial, i tota la progressió que porta de la pintura dels carrers al problema concret del protagonista, és d'antologia. M'ha agradat molt i m'ha interessat encara més.

Pardals de tinta

Pel que fa a l'escriptura ( i parlo d'escriure obres de ficció, no de fer el bloc), sempre he tingut moltes aspiracions. Quan se somnia a ser escriptora, no se somnia a ser una escriptora mediocre. Vaig començar escrivint en castellà perquè el català era una llengua minoritària; era un idioma massa petit pel meu ego. Fins que em vaig adonar que per ser una escriptora mediocre ho podia ser perfectament ( i més fàcilment) en català. Fa anys que escric i estripo, escric i estripo. I m'adono que mai escriuré res a l'altura de les meves aspiracions, que continuen sent elevades. La idea que tinc sobre la meva capacitat ha baixat a mesura que he anat llegint, però la idea d'allà on m'agradaria arribar s'ha conservat intacte. Però jo mai he llegit la Il·líada en grec. Si ho fes probablement ni m'atreviria a agafar la ploma; en la meva ignorància dels clàssics, m'atreveixo. He llegit, sí, però no prou; he escrit, sí, però no prou. Les aspiracions hi són, però jo estic a mig camí, i em fa l'efecte que sempre estaré a mig camí. A mig camí d'escriure una cosa realment bona. De vegades penso que encara que no sigui bona és igual, que l'important és acabar les coses. Escriure-les igualment, per aprendre. Que maó a maó es construeix l'edifici, i que no es pot començar al casa per la teulada. I que no sé si ara escric millor que abans, però la il·lusió de que sí que és així hi és. Si sabes que continuant per aquest camí hi arribaria, continuaria sense dubtar-ho. Però no hi ha garanties. Sé que es pot estar tota la vida fent aquest camí i no arribar enlloc. I jo m'adono que, per més que camini, no arribaré mai enlloc, o com a mínim allà on jo vull arribar. Per això m'estic plantejant deixar-ho, llençar la tovallola i dedicar els meus esforços al món real. Però sé que un escriptor no ho deixa perquè pensi que no es bo. Tampoc ho deixa perquè algú li hagi dit que no és bo. Un escriptor escriu, i frueix del fet d'anar evolucionant, encara que vegi que el camí no el portarà mai enlloc. Un escriptor viu de la il·lusió perquè escriure és la seva il·lusió. Perquè sí, encara que ningú el publiqui, encara que ningú el llegeixi, encara que no estigui a l'altura de les seves pròpies aspiracions. Un escriptor escriu, i no es preocupa de pesar la seva pròpia incompetència. He començat aquest text preparant-lo per arribar a la conclusió que el millor era deixar-ho córrer, però no puc arribar a aquesta conclusió. Tot sol, el text m'obre camins, raons , motius de lluita. Es com sentir música i que els peus se't posin a ballar. Si fins i tot els meus propis textos es conxorxen contra mi és que el missatge és clar: fora dubtes, fora pors, haig d'escriure. Però, però... una persona raonable... amb els peus a terra... que visqui a la realitat... Res, a callar, que en silenci s'escriu millor. Jo volia arribar a la conclusió que ho havia de deixar, de debò que hi volia arribar. Es el més lògic, el més raonable, el que faria qualsevol que... que què? Que no fos escriptor. Ai, passen els anys i una cosa no canvia: continuo tenint el cap ple de pardals. De pardals de tinta.

Dubte conceptual

Benvolgut Juan, t'escric perquè tinc un dubte. Es tracta d'una frase que he sentit que dieu els locutors de Catalunya Música: "Sense solució de continuïtat", referint-vos a que una peça continua fins al final. No hauríeu de dir "amb solució de continuïtat", si continua? O una "solució de continuïtat" és una pausa? O és que en català correcte es diu així? Espero que no et sembli una tonteria. Clara.
"El dubte que planteges, que no és cap tonteria, és simplement una qüestió de concepte. Mira... et proposo un símil (llegeix a poc a poc): Imagina que la continuïtat és un problema. Aleshores diries... "sense solució al problema", que voldria dir que el problema continua sense interrupció. Si dius "amb solució al problema" vols dir que el problema s'acaba, oi? En resum, si dius "amb solució de continuïtat" voldries dir que l'obra no té continuïtat sinó que la vas resolent. En canvi si dius "sense solució de continuïtat" vols dir que la continuïtat no té solució (fins al final, és clar). Confio en haver estat prou entenedor." Juan Vives.
(moltes gràcies a en Juan per la seva col·laboració a resoldre el meu dubte)

"Vós que pels ulls em passàreu al cor..."

"Vós que pels ulls em passàreu al cor
i despertàreu la ment que dormia,
mireu-vos l'angoixosa vida mia,
que entre sospirs la destrueix Amor.

I va ferint-me amb un tan gran braó,
que el feble alè de la vida detura:
de mi només en queda la figura
i un poc de veu, que parla de dolor.

Aquest vigor d'amor que m'ha desfet
dels vostre ulls gentils veloç eixí:
una sageta em disparà al costat.

I tan precisa fou al primer tret,
que l'ànima espantada s'estremí
en veure mort el cor, i travessat."

Guido Cavalcanti
(traducció de Narcís Comadira)

(he estat incapaç de traduir aquest poema al castellà, perquè no he pogut mantenir la rima; això m'ha fet adonar que la traducció d'aquest poema és una delicada peça de rellotgeria on cada rodeta gira en harmonia amb totes les altres)

Te per dormir

Ahir vaig sentir una paraula que no havia sentit mai. Vaig sentir algú que demanava un "te per dormir". Evidentment, es referia a una infusió. De til·la, de valeriana o de camamilla, no sé quina deu ser exactament l'herba. Un "te per dormir"... ; ho vaig trobar molt evocador.

La narradora

"Em refereixo al narrador –aquí convindria parlar de la narradora- de la història. Aquest és, sempre, el personatge central d'una ficció. Invisible o present, un o múltiple, encarnat en la primera, la segona o la tercer persona, déu omniscient o testimoni implicat en la novel·la, el narrador es la primera i la més important criatura que ha d'inventar un novel·lista perquè allò que vol explicar sigui convincent. El fugitiu, ubic i protoplasmàtic narrador de La senyora Dolloway es el gran èxit de Virginia Woolf en aquest llibre, la raó de ser de la eficàcia de la seva màgia, del irresistible poder de persuasió que emana de la història."

Mario Vargas Llosa
Pròleg a La senyora Dolloway: La vida intensa i sumptuosa d'allò que és banal.

Aliment espiritual

Em disposo a començar a llegir el Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) d'en Gottfried von Strassburg. De totes les versions de la llegenda, potser aquesta era la que tenia més ganes de llegir, pel que es diu a les guardes del llibre. Aquesta versió no s'ha conservat sencera, o potser està inacabada, i és curiós que s'interrompi just allà on comencen els trossos conservats de l'autor de la versió francesa Tomàs d'Anglaterra, versió en la que, pel que sembla, l'autor d'aquesta és basa. El pròleg diu d'aquesta versió que no és la simple narració d'uns fets, com ens trobàvem en la versió d'Eilhart, sinó que es tracta d'un autèntic aliment espiritual, en el que se'ns parla de l'amor, del vertader amor, com a fet transcendent. A més, això es fa amb bellesa poètica, com era el cas de les versions franceses (la de Beroul i la de Tomàs d'Anglaterra) i com gairebé no passava a la sanguinària i poc subtil versió d'Eilhart (que té el seu principal atractiu en el fet de ser l'única conservada sencera). Tinc unes ganes enormes de començar a llegir aquesta versió, la versió d'Strassburg, perquè segons sembla, és La versió.

La passió segons La senyora Dolloway

"En Peter l'anomenava freda, sense cor, missaire. Clarissa mai va poder comprendre la intensitat dels sentiments d'en Peter. Però pel que semblava sí que podien aquelles dones índies, tontes, boniques, fràgils, insensates."

"Per això l'habitació era una estança de l'àtic; el llit, estret ; i mentre estava estirada allí llegint, ja que dormia malament, no podia apartar d'ella mateixa una virginitat conservada a través dels parts, enganxada al seu cos com un llençol. Bella a l'adolescència, va arribar bruscament l'instant –per exemple, al riu, sota els boscos de Clieveden- en que, en mèrits d'una contracció d'aquest esperit fred, la Clarissa havia frustrat a en Richard. I després a Constantinopla, y una i altra vegada. La Clarissa sabia què era el que li faltava. No era bellesa, no era intel·ligència. Era quelcom central i penetrant; quelcom càlid que alterava superfícies i estremia el fred contacte entre home i dona, o entre dones juntes. Perquè això era una cosa que ella podia percebre obscurament."

"¡En Peter estava furiós! Tot aquest embolic de traslladar-se a Anglaterra i visitar advocats no era per casar-se amb la Daisy, sinó per evitar que la Daisy es casés amb un altre. Això era el que torturava a en Peter, en això va pensar quan va veure a la Clarissa tan calma, tan freda, tan centrada en el seu vestit o el que fos; adonar-se del que la Clarissa li hagués pogut evitar, adonar-se d'allò a que la Clarissa l'havia reduït, a un ase dèbil i ple de xacres. Però les dones, va pensar mentre tancava la navalla, no saben què és la passió. No saben el que la passió significa pel homes. La Clarissa era freda com un timpà de gel. I allí estava, asseguda al sofà, al seu costat, deixant que li agafés la mà, i fent-li un petó a la galta."

"Però, qui era en Peter per afirmar que la vida era cosa de riure? En Peter, sempre enamorat, enamorat de la dona de qui no s'havia d'enamorar? Què significa el teu amor?, hagués pogut preguntar-li la Clarissa. I sabia la resposta d'en Peter: l'amor és el més important del món i cap dona se'n pot fer càrrec."

"L'amor també destruïa. Tot allò bell, allò vertader, desapareixia. Per exemple, allí estava en Peter Walsh. Un home encantador, intel·ligent, amb idees sobre tot. Si una volia parlar de Pope, per exemple, o d'Addison, o senzillament parlar de coses intranscendents, o de la manera de ser de la gent, o del significat de les coses, en Peter en sabia més que ningú; en Peter que tants llibres li havia deixat. Però s'havia de veure les dones que estimava, vulgars, trivials, ordinàries. S'havia de veure en Peter enamorat... La visitava, després de tants anys, i de què li parlava? Ell. Horrible passió!, va pensar la Clarissa. Degradant passió!"

La senyora Dolloway. Virginia Woolf

En Peter sap la importància de la passió; ella menysprea la passió. La Clarissa és incapaç de sentir passió física per un home. Si s'hagués casat amb en Peter, aquesta manera diferent de sentir la passió hagués estat un obstacle per la seva felicitat. No ho ha estat amb en Richard.

On has estat?

Llegeixo els poemes El cuestionario Proust (El qüestionari Proust) i Tazas con asas rotas (Taces amb les anses trencades), del llibre de poemes Una Ola (Una Ona), de John Ashbery, i m'adono que al poeta li preocupa la relació amb l'entorn humà, el que diguin o pensin els altres. Li preocupa el que emergeix de la seva persona com a resultat d'aquest procés de contacte amb les altres persones. Coses que li han dit altres, que han pensat dels seus poemes, li venen al cap com flaixos. Sap que escriu bé, n'és conscient. Sap que ho tornarà a fer una vegada i una altra. Però la mateixa inquietud que fa bons els seus poemes, la sinceritat amb què ho expressa, és la inquietud que té que la relació amb els altres no encaixi. Sap que fer poemes l'aïlla. Pels altres, és com si hagués estat de viatge, i no formant part del món al que ells pertanyen. No ho comprenen.

Vicis

_ Vet aquí un home que coneix els meus vicis...
_ El teu professor de dansa del ventre?
_ No, el meu llibreter.

El que va dir la gent a la xerrada sobre la Sra. Dolloway

"La Kilman: és molt compulsiva aquesta dona."

"De vegades, quan es pateix molt, les persones que t'estimen no et poden ajudar."

"Cal un esforç mental per llegir-la."

"Hi ha molt de dolor."

"Tot queda coma mitges i amb un record amarg: és depressiu tot plegat."

"La veïna de la finestra és la seva consciència."

"No passa res. Tot són fils de pensament."

"S'ha d'assimilar."

"S'ha de llegir a poc a poc."

"La segona vegada agrada molt més."

"És la introversió feta prosa."

"Sabem que en Septimus i la Rezia pateixen més per com els veuen els altres que pel que veiem d'ells."

"Després de llegir això la literatura actual et sembla pobre."

"Què escriuria si visqués ara?"

"Crítica al Times, que publica les cartes d'aquell imbècil."

"Lady Bruton és com un general."

"Els personatges (les dones) que van a la festa."

(el públic de la xerrada sobre La senyora Dolloway)

La perfídia de Richelieu

"El cardenal Richelieu va ser un dels homes més grans del seu temps, però després d'haver passat per la tramposa ploma de Dumas a Els tres mosqueters se'ns apareix com un ser abominable, amb l'alçada moral d'un brètol. Aquest és el gran poder de la literatura."

Arturo Pérez-Reverte

Xerrada sobre la Sra. Dolloway

"En aquesta novel·la tot passa a l'interior de la protagonista; només transcorre un dia, un dia en el que el passat la ve a trobar."

"Les obligacions socials salven a Clarissa de la bogeria, fan que no acabi com en Septimus."

"En Peter li diu els defectes."

"El tema de l'homosexualitat l'interessava molt, però no és central en el llibre. Ella fa un llibre sobre la bogeria, ho diu al seu diari."

"La senyora Dolloway representa un contrapunt, una resposta femenina, a l'Ulisses de Joyce."

"Les obres són dels lectors; de vegades les interpretacions que aquest en fan s'escapen a les intencions de l'autor."

"Virginia volia que Clarissa fos més superficial, però al donar-li un passat la va fer més profunda. Se li va escapar de les mans, li va cobrar vida."

"Clarissa és convencional."

"La veïna de la finestra és un símbol."

"Les campanades del Big Ben simbolitzen el pas del temps."

"No hi ha un punt de concentració, el que uneix els personatges és la veu narrativa."

"Tot està controlat, no hi ha errades del tipus "el ròlex del centurió", que de vegades veiem en pel·lícules o llibres actuals."

"Per ella té la mateixa importància la vida interior que la pràctica."

"Tenia una percepció i una sensibilitat pels detalls extremes."

"L'aigua és per ella un símbol de la vida interior (es veu a les seves altres novel·les)."

"S'han fet estudis sobre les flors a la Sra. Dolloway."

"Hi va haver una traducció al castellà que es va titular: La señora Dolloway recibe..."

Francesca Bartrina

La segona vegada ( i IV )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf.
(fins pàgina 219)
Ens adonem que Peter no està tan enamorat de Daisy com ell es pensa, encara estima a Clarissa, i està nerviós com un adolescent perquè ella l'ha convidat a la seva festa. Potser encara al final no s'hi casarà, amb Daisy, potser ha marxat a Anglaterra, inconscientment, per escapar d'aquest casament. Una persona a la xerrada va dir que en Peter era un "conquistador": tenia raó, en aquest tros es veu ben clarament. Ell mateix ho diu.

Què li passa a en Peter Walsh amb la navalla? Sembla que l'obra i la tanca quan se sent insegur. Quan una dona el fa sentir insegur. Especialment quan la Clarissa el fa sentir insegur. És evident que té una mena de trauma o ferida emocional que no ha cicatritzat, i la demostra tancant i obrint la navalla, gest que el fa sentir més segur.

(fins pàgina 257)
Sally Seton ens diu que el gest de la navalla en Peter l'ha fet desde sempre.
Es curiós que la Sally anomenés Wickham a en Richard, com si hi hagués una mena de paral·lelisme amb Orgull i prejudici; en Richard seria en Wickham i en Peter en Darcy. Només que aquí la protagonista acaba amb en Wickham, cosa que és un error. O el nom simplement és una casualitat? És un error el matrimoni de la Clarissa amb en Richard? S'hauria d'haver casat amb en Peter?

(fins pàgina 267 i última)
En la brillantor de la festa, la Clarissa es retira a una petita estança, i reflexiona sobre la mort. Sabem que en Richard és una de les raons que li fan suportable la vida, i per tant sabem que no ha estat un error casar-se amb ell.
Segons la persona que va donar la xerrada, Virginia tenia previst fer suïcidar a la Sra. Dolloway al final de la festa, però va adonar-se que no la podia fer morir. El personatge havia agafat entitat pròpia, volia viure. Però és en aquest moment, quan la deixa sola amb els seus pensaments, que sap que viurà.

La dona que Clarissa observa a la finestra, la dona gran sola, no és més que un símbol del que ella és: una dona gran sola, malgrat la festa. Es veu a ella mateixa en la dona de la finestra. La dona de la finestra és l'únic personatge que surt al llibre i que no entrem dins la seva ment. És l'únic que contemplem per fora i no per dins. L'únic que ens mira i no el mirem.

En Peter i la Sally parlen. La Sally li diu a en Peter que la Clarissa mai l'anirà a veure: el seu marit no té prou categoria. Malgrat tot, ella pot tenir les seves flors.

Com va dir la persona que feia la xerrada: tot comença per en Peter quan la Clarissa hi és. I comença a adonar-se de qui està enamorat realment. Ell mateix ho diu: pensa que només ens enamorem un cop. Ell ha tingut més d'una dona, però només s'ha enamorat un cop.

Em costa d'entendre la raó per la que la Clarissa dóna aquestes festes plenes de gent, si al final, amb les úniques persones amb les que l'interessa parlar realment són en Peter i la Sally.

En algun lloc vaig llegir que la Clarissa sent que en el seu procés de convertir-se en una gran anfitriona, alguna cosa s'ha quedat pel camí, alguna cosa que hi havia en aquell petó que li fa fer Sally Seton, i que ara s'ha perdut.

La pèrfida Milady

Vaig començar a llegir Els tres mosqueters perquè, a les hores de biblioteca que fèiem a la classe, un noi que m'agradava el llegia. Era un llibre molt gruixut, dels més gruixuts que jo hagués llegit fins llavors, i em va semblar molt difícil. Si ell pot, jo també puc, vaig pensar. Llavors, quan jo ja l'havia acabat, em vaig assabentar que aquell noi l'havia deixat: l'havia trobat massa difícil. Em vaig sentir molt decebuda. Com a conseqüència d'això va deixar d'agradar-me (el noi, no el llibre).
Els tres mosqueters em va encantar, els vaig llegir amb una absorció amb la que poques vegades he tornat a llegir. A d'Artagnan ja el coneixia, n'havia vist uns dibuixos animats, però allò era molt diferent d'uns dibuixos. D'Artagnan era un personatge molt atractiu, noble, valent, lleial, hàbil i llest. Els mosqueters eren fantàstics, també nobles, valents, lleials, hàbils i llestos. Portos menjava massa i Aramis era massa femení, però d'Athos me'n vaig enamorar. Tenia tot l'encant de l'home ferit, era l'únic que es veia capaç d'estimar i patir per amor. I com patia! Però realment, el personatge amb qui més vaig fruir de tota la història no va ser d'Artagnan, ni cap dels tres mosqueters: el personatge que encenia la meva fantasia era Milady. Milady de Winter. La pèrfida Milady. La dolenta. Als dibuixos animats la dibuixaven com una gata i crec que era molt encertat. El que m'agradava d'ella era el poder que exercia sobre els homes que l'envoltaven: cap s'hi podia resistir. Mentre jo pensava que a mi m'agradaria ser com ella, però que en realitat jo mai m'atreviria a ser així, la veia perdre el cap a mans del botxí... no sense que abans el botxí hagués debatut entre el seu deure i la seducció que ella exercia, es clar. Moltes vegades, un personatge dolent pot ser molt més interessant que un de noble, valent i lleial, per la simple raó que és molt més humà, i per tant, més creïble.

Recordo la meva lectura dels Tres mosqueters com una de les més emocionants que vaig fer durant aquella època. El tros en què d'Artagnan va de pensió en pensió trobant cadascun dels seus amics és realment genial. També recordo el difícil que el vaig trobar, el que em va costar de llegir. Potser era massa jove per llegir-lo. Ben segur que si el llegís ara, el trobaria molt més senzill. Mai no l'he tornat a llegir, i ha estat per conservar la intensitat de la sensació que em va produir. Ben segur, també, que ara, centenars de lectures després, la sensació seria diferent. Tampoc m'agradaria arriscar-me a comprovar-ho, tampoc m'agradaria arriscar-me a que la màgia es perdés.

Llegit per aquests blocs de Déu

"Estic assolint la categoria mineral sense perdre la capacitat cinètica."

(extret del bloc Registres Particulars)

Cantant una cançó

En el concurs televisiu Operación Triunfo, als concursants se'ls preguntava si, en cas de ser necessari, cantarien una cançó que no els agradés. Aquest darrer exercici m'hi fa pensar: se'm proposa dilatar tres textos que no m'interessen el més mínim. Si això fos Operación Triunfo, ja m'haurien eliminat. Aquest problema també em fa plantejar qüestions sobre la meva escriptura: és a dir, si he d'escriure només sobre el que m'agrada, o una prova de vertader amor per l'escriptura és poder escriure també sobre el que no m'interessa.
La proposta 1 és sobre l'arribada de l'home a la lluna. En un escrit meu, ho vaig fer servir com a tema de conversa trivial entre els personatges. Seria fantàstic si tinguéssim la certesa de que hi van arribar, però fins i tot sobre això hi ha seriosos dubtes. Jo no tinc la formació científica per saber si és veritat o no. Hi ha gent que hi entén que diu que sí, i aporten proves. Altra gent que hi entén diu que no, i aporten proves. Davant la paradoxa, puc dir que m'és ben igual si hi van arribar o no. Sé que si mai s'hi torna, serà per fer-la trossets tot explotant els seus recursos naturals, per tant, poster millor que no s'hi torni, o en el cas que no s'hi hagi arribat mai, que no s'hi arribi.
La proposta 2 és sobre el que en altre temps era el simpatiquíssim Google. Encara recordo quan el vaig descobrir. Saber que existia un enginy com aquest va significar molt per mi. Va canviar la meva relació amb Internet. Quan feia poc que l'havia descobert, vaig llegir que era un enginy que prenia el nom de l'escriptor rus Nicolai Gògol. Però a la Vikipedia no diu pas això. Pel que es veu Google pren el nom del gògol, un número molt gran que existeix en matemàtiques. Saber això em va decebre molt, perquè que el nom de Google vingués de l'escriptor Gògol l'hi afegia l'encant literari que busco les coses que m'agraden. I el Google es una cosa que m'agrada molt, per més que s'estigui convertint en una multinacional, i per tant, fent-se antipàtic.
La proposta 3 és la de la clonació. L'únic que puc dir és que els humans som prou humans perquè aquesta nova possibilitat de reproducció es faci servir per a fer patir éssers, ja siguin humans o no. Per desgracia, els invents no s'esperen a ser descoberts que les persones estiguem èticament preparades per fer-los servir. Jo crec que serà una arma més.

I vet aquí els tres trossos. He cantat la meva cançó, malgrat que no m'agradava, i tampoc ha estat tan horrible. Al cap i al fi, ho he fet amb la meva veu i m'agrada cantar. Ara vaig a escriure sobre el que m'interessa de debò.

La segona vegada ( III )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf
(fins pàgina 146)
Rezia no accepta que el metge li digui que el seu marit està malalt, té l'instint de no confiar en aquest metge, que té tant de sentit de la proporció i fa diagnòstics infal·libles, però a qui, per sobre del fet d'ajudar-los, el que li agrada és el poder que pot exercir sobre els seus pacients.

(fins pàgina 162)
Els llaços imaginaris que ens uneixen a les persones... són com els fils o les teranyines que tan bé descriu l'autora.

(fins pàgina 172)
Ara sabem perquè Clarissa fa festes: són la seva creació. Ella fa festes tal i com Virginia escriu: com una ofrena. No li cal fer-les, però això dóna sentit a la seva vida. Veig una analogia entre la necessitat d'escriure de Virgínia Woolf i la necessitat de fer festes de Clarissa. Aquest organitzar, moure els fils, ser objecte de l'admiració dels altres...

(fins pàgina 178)
La senyoreta Kilman, el revers de Clarissa. Una persona egoista, que no és feliç i té la fe dels conversos. L'Elisabeth admira la seva intel·ligència. Clarissa pensa que ella li dóna a l'Elisabeth quelcom que ella no sap donar-li, però en realitat no té motius reals per estar-ne gelosa.
La senyoreta Kilman em recorda al personatge de la criada de El cosí Basilio. Ella també s'escudava en el fet de ser lletja per justificar que ningú l'estimés, i això ho feia servir d'excusa per ser cruel amb els altres i per tenir comportaments compulsius. És exactament el mateixa tipus de personatge, igual d'egoista, si ve la senyoreta Kilman és molt més intel·ligent i culta.

(fins pàgina 194)
La persona que té més influència en Elisabeth no és la senyoreta Kilman, sinó Clarissa, la seva mare. Les pors i la gelosia de Clarissa estan injustificats.

(fins pàgina 209)
"ningú feia riure tan a la Rezia com en Septimus" Ara sabem perquè ella s'hi ha casat. A ell li pot dir tot. El barret és el símbol de les coses que com a matrimoni han compartit. En Septimus també l'estimaria, si estigués sa. Sap que ella està de la seva part, però està malalt, i res no el pot fer feliç.

(pàgina 208)
(Aquest passatge és una mena de resum de la felicitat que Rezia ha trobat al costat d'en Septimus)

En aquests suïcidi d'en Septimus hi ha una gran dosi de crítica de la institució mèdica.

Paraules de Twain

"La persona que no llegeix bons llibres no té cap avantatge sobre la persona que no pot fer-ho."

Mark Twain

La segona vegada ( II )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf.

(fins pàgina 97)
Ens explica la passió d'en Peter per la Clarissa, recorda el moment en que va aparèixer el Sr. Dolloway, l'instant en que en Peter i la Clarissa van discutir i ella el va rebutjar. Diu que desde llavors no l'havia tornat a veure. Ara sabem que això ha deixa't de ser veritat.

(fins pàgina 105)
La bogeria de Septimus. A en Peter Walsh l'escena d'en Septimus discutint amb la seva dona –ells estan vivint una cosa terrible-, li sembla encantadora. Suposo que les coses sempre es veuen més fàcils desde fora. Però en Septimus està malalt, molt malalt, i la seva dona no aconsegueix comunicar-se amb ell. Les malalties mentals són absorbents, egoistes, no deixen espai per escoltar als altres. En Septimus només veu la pel·lícula que el ser cervell s'inventa, ja no veu a la seva dona. I aquesta, desesperada, s'adona que ja li és impossible arribar a ell. Un malalt mental no escolta: només veu la seva pel·lícula.

(fins pàgina 117)
Que bé coneix en Peter a la Clarissa! Que bé ens la retrata. "La perfecta dama de societat." Però, quan l'ha observada? Quan ha vist tot això si ell ha estat a l'Índia i no s'han vist desde que ella el va rebutjar? Ho sap per les cartes? No, s'han anat veient, abans que ell marxés a l'Índia (on només ha estat cinc anys). Ell havia vist a l'Elisabeth d'adolescent. Allò de que no s'havien tornat a veure era un cop d'efecte. Perquè la pugui retratar d'aquesta manera, s'han d'haver vist sovint. El que passa és que potser no s'han tornat a veure amb la intimitat d'antany. Però en Peter l'ha observat i molt, a la Clarissa.

(fins pàgina 135)
Em aquest tros es veu el que li passa a en Septimus de cara enfora, com en el tros d'abans es veia el que li passava de cara endins. Ha de ser terrible casar-se amb algú que no t'estima i no adonar-te'n, com li passa a la Rezia, o adonar-te'n quan ja és massa tard, o quan a aquesta persona li surt la bogeria. Perquè, de fet, casar-se amb ella sense estimar-la va ser un dels símptomes de la seva bogeria (Tenia por de no poder sentir) Ella sembla que l'estima, tot i que no se sap ben bé quina és la part d'ell que estima (ho sabrem més tard) tan distant és ell. Però tot i així no el sap ajudar; no pot arribar fins a ell. Per arribar a ell s'hauria d'adonar de la seva mentida, de que no l'estima, i llavors segurament tampoc voldria arribar fins a ell.
De totes maneres, no és tant que en Septimus no l'estimi com que és incapaç d'estimar-la perquè està malalt. Per exemple, l'afecta molt que ella es tregui l'anell de casada.

La segona vegada ( I )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf. La primera vegada que el vaig llegir ho vaig fer en una tarda, d'una tirada, més per autoimposició que per res més. Aquesta vegada no me'l llegiré en una tarda. Em donaré més temps.

(fins pàgina 51)
No recordava que fos tan bo, tan ben escrit, tan interessant.

(fins pàgina 76)
En aquest fragment, introspectiu i genial, Clarissa fa una mena de radiografia del seu passat, de les relacions que va tenir... de l'estat de les relacions que té ara, sobretot del seu marit que sent que s'allunya d'ella, i rep la visita inesperada del seu vell amic de sempre, en Peter. Però el seu gran amor no va ser el seu marit, ni aquest amic, sinó Sally Seton, una amiga. Però la frescor que Sally va aportar a la seva vida sembla que va esvair-se fa molt temps i ja només queda el record apenes esbossat que no pot superposar-se a la tristor de la seva vida actual.
Això és monòleg interior, o "stream of consciousness". Entremig, els pensaments de la criada. Com passava abans, als fragments anteriors, cada personatge que surt aporta la seva pròpia corrent de pensament. El jo narrador es fractura com un calidoscopi en els múltiples jos dels personatges. M'adono de la tècnica que cal per fer això.

(fins pàgina 87)
Peter Walsh camina per Londres, i seguim el curs dels seus pensaments. Fantasiós, es permet seguir a una dona que li agrada. Està content de tornar a ser a Londres, se sent jove, sent que s'ha escapat (de l'Índia?). Però allà encara l'espera la dona amb qui està a punt de casar-se. S'ha adonat, només per una frase dita a l'atzar per la Clarissa, de que la relació d'aquesta amb la seva filla no és del tot càlida.
Veiem com la ment de Peter Walsh passa d'una cosa a l'altra, però res no l'aparta de la seva línia de pensament principal, que és Clarissa. Encara li dol que ella el rebutgés, tants anys abans. I està enamorat. Però de qui, de la dona que l'espera a l'Índia, o encara de la Clarissa? Ha estat molt content de veure-la, com ella de veure'l a ell. Com a mínim són bons amics, tenen bona relació. Potser millor que la que tindrien si s'haguessin casat. Hi ha alguna cosa entre ells, un afecte, que mai s'ha consumat, i això suposo que és el que fa que la seva relació perduri.

(fins pàgina 89)
Pausa onírica que no acabo d'interpretar. Qui és el viatger? En Peter? Són el seus somnis els que espiem? Això semblaria, i no obstant, són absurds, com tots els somnis.
En Peter Walsh, viatger, somnia que ha tornat a casa. La figura femenina que el rep és la Clarissa. La Clarissa és casa seva.

La font d'aigua clara

Poemas escogidos (Poemes escollits) Adam Zagajewski (traducció del polonès al castellà d'Elzbieta Bortkiewicz) Finalment els he acabat; finalment he llegit tots els poemes. Són uns poemes amb imatges extretes de la quotidianeitat del poeta. Hi ha flors, hi ha fruits, hi ha silencis. S'hi troben campanes, s'hi troben quadres de Vermeer, s'hi troba la llum de la tarda. Hi ha la ciutat de nit i les nits al poble. Hi ha gatets, hi ha llibres, hi ha teulades. Les estrelles del cel apareixen quan a l'ànima l'ha rentat la pluja. Són alguna cosa més que bonics; són bells, són ordre. Són la vida mentre el cor s'espera per bategar. Són la infinita paciència d'aquell qui teixeix la teranyina, somnia en el que escriu al núvols i creu en les paraules; són la vida d'aquell qui escriu, i també, plàcidament, d'aquell qui llegeix.

Paraules de Zagajewski

"El fet que jo debutès com a poeta amb una poesia airada, política, dirigida contra el sistema a vegades m'irrita: ja fa temps que he deixat de concedir valor a aquest tipus de poemes. He comprés que la poesia està en un altre lloc, més enllà de les immediates lluites partidistes, i fins i tot més enllà de la rebelió –fins i tot la més justificada- contra la tirania"
"Em va fer canviar el sentiment de que hi ha quelcom universal en la poesia, i que dedicar-se només a assumptes molt locals suposa una espècie de castració per un escriptor."
"He arribat a considerar-me un dissident dels dissidents."

Adam Zagajewski
En la belleza ajena

Sol contra el món

La creació del món. Miguel Torga (pàgines 162 a 169) Alfonso ha trobat un amor, Alice, però sembla que no sadolla completament la seva set d'absolut. Així mateix, s'ha barallat amb tothom, no té amics ni companys. Ara que té les necessitats materials resoltes, s'adona que a la vida cal alguna cosa més. L'artista que hi ha en ell no s'adapta. Malgrat tot, està orgullós de la seva manera de ser, sincera, que l'aïlla dels altres. És una persona molt independent. Un fet que aquestes memòries posa de manifest és que per anar per la vida cal una cert grau d'hipocresia, un cert grau de convergir amb els altres, i ell no està disposat a claudicar.

Proposta de definició

"Un banquer és un tipus que et deixa el paraigua quan fa un sol radiant i te'l demana quan comença a ploure."

Mark Twain

La primera vegada

Extracte del meu diari la primera vegada que vaig llegir La senyora Dolloway:

"He començat a llegir La senyora Dolloway. M'interessa molt. Però és un llibre difícil de digerir, encara que es llegeix bé. Però el tema és dur. Ja estic a la meitat. He acabat La senyora Dolloway. M'ha agradat, està molt bé. I, al final, no és tan dur. Està ple de petits detalls. Apenes hi ha trama, no passa res, però m'ha agradat. Està molt ben escrit. És impressionant. Com l'autora usa la tècnica del monòleg interior, com varia els punts de vista d'un personatge a l'altre. Un llibre per rellegir. En una primera lectura no em fixo gaire en la tècnica; vaig a la medul·la, als personatges, a las situacions. M'ha sorprès com s'explica el suïcidi d'en Septimus, sense dramatismes; gairebé no és percep. M'hauria de fixar en la manera en que ho fa, però és difícil parar atenció al "com". Bonica l'escena final. Com a mínim aquest llibre és profund. I no fa mal, passa bé sense fer patir. Els personatges són interessants, aquesta amistat que discorre al llarg del temps està ben construïda. Tot és molt senzill, però en realitat molt difícil de fer. El pas del temps. Els matisos dels punts de vista. El dramatisme de la guerra. Les relacions entre les persones. Tot el que Virgínia coneixia i va abocar a les seves novel·les, en la immensa qualitat de la seva escriptura. Tenia una visió de les persones. És una novel·la que sembla molt senzilla, però que no ho és en absolut. Explica es que és ser anglès i pertànyer a la classe alta. M'ha impressionat l'escena de la criada rient dels textos d'en Septimus. Això és el malson de qualsevol escriptor. I en Peter volia escriure, i diu que no ha escrit "ni una línia". Ara em vindria bé llegir la biografia de Virgínia Woolf que tinc, per contextualitzar La senyora Dolloway. Quina edat tenia quan la va escriure? Parlo amb la immediatesa de haver-lo acabat de llegir, en una tarda. No he tingut temps de sedimentar-lo. Bé, vaig a buscar la biografia de Virgínia. El que m'impressiona es la senzillesa amb la que escriu, quines frases tan diferents a les d'altres escriptors, més espessos. Tot en ella és claredat i bellesa poètica. La veritat és que es llegeix amb facilitat, i això sempre és d'agrair. Però no vol dir que no costi escriure així. Costa molt. La aparença de senzillesa és fictícia. És clar, és concís. No s'embolica molt per no dir res. En un espai molt més curt que altres obres, diu infinitat de coses més. He consultat la biografia de Virgínia, però no diu res del seu estat d'ànim mentre escrivia La senyora Dolloway. Això, es clar, una biografia no pot saber-ho. Hauria de rellegir els seus diaris. Calculo que tenia uns quaranta anys quan la va escriure."

Tristany i Isolda i el poder

He tornat a llegir el pròleg de Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) d'Eilhart von Oberg. M'adono que en els meus anàlisis (anàlisis, uf!) m'ha passat per alt una cosa: el poder. Aconseguir el poder a Karahés podria ser raó suficient perquè Tristany es casi amb l'altra Isolda, i a mi m'ha passat per alt, perquè l'autor no ho diu explícitament. Això m'ensenya que als llibres hi ha més coses de les que són evidents, i que també és mèrit del lector trobar-les; però de vegades sembla que si no ens ho donen mastegat no ens en adonem. Vaig dir que això de que no hi hagués explicació perquè Tristany es cases amb l'altra Isolda era un error de la narració, i ara m'adono que en realitat vaig ser jo que no ho vaig saber veure. Suposo que estic tan acostumada a veure a Tristany com a amant d'Isolda i sense preocupar-se per res més que em costa veure'l també com a preocupat per aconseguir el poder. Llegint aquesta versió des d'aquesta perspectiva, no es pot dir que l'autor li faci ignorar del tot el poder, si ve mai ho diu explícitament. Això, un Tristany interessat pel poder, raó per la qual es casa amb l'altra Isolda, és quelcom que crida l'atenció, però que en aquesta versió no deixa de ser cert, tal i com me n'ha fet adonar el pròleg. De les altres versions es deia que Tristany es desinteressava de la vida de cavaller, cosa, que, en aquesta versió, tampoc és del tot certa. Quan llegia l'altra versió, la francesa, se'm va acudir que Tristany es casava també amb Isolda de les Blanques Mans per tenir una casa, i per dir-ho en termes actuals, una feina, ell que era errant. Ara m'adono que la cosa és més complexa que això, i que va una mica més enllà de buscar la llar que Isolda no pot oferir-li. A més, qui primer s'interessa pel poder és Isolda, volent tornar a ser reina després de la vida al bosc amb Tristany. Suposo que si no li hagués interessat el poder ni ser reina haurien pogut trobar una llar on envellir junts lluny de Cornualles.

Una versió sense subtileses

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Eilhart von Oberg. Es tracta d'una versió crua: sang, assots, batalles. No es tenen en compte les subtileses de l'esperit. Només hi ha un monòleg interior: el d'Isolda quan s'acaba de beure el filtre. A Tristany mai el veiem recollir-se i pensar, però és en els fets exteriors de Tristany en els que es centra aquesta versió, deixat a Isolda el paper de "premi" per les habilitats de l'heroi.

A la manera d'Eilhart

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 144 – 167 i última) En aquest fragment Tristany s'acosta dos cops a Isolda: un es troben al jardí, i l'altre es disfressa de bufó i passen tres setmanes junts. Serà el darrer cop que passaran una nit junts. Ambdós cops es perseguit pels homes del rei Marc.
Sembla que Kahenís necessita a Tristany per consumar la seva relació amb Gariola, perquè no ho fa en dos anys que aquest es fora, malgrat que el narrador no té en compte aquest dos anys i diu que el temps que ha passat és el que Tristany ha estat ferit. Aquest episodi d'en Kahenís i la Gariola –la dona tancada en un castell- és matèria de Bretanya en estat pur, i s'assembla als Lais, sobretot al de Guigemar i al de Yonec.
En aquesta versió l'altra Isolda provoca la mort de Tristany, sense voler! No queda gaire creïble. Aquí el destí de Tristany i Isolda no seria conseqüència de res del que fan, sinó que seria pura mala sort. De totes maneres, l'autor deixa espai per pensar que l'altra Isolda ho ha fet expressament, o per a preguntar-s'ho com a mínim, sobretot si es coneix la història, i encara que ell no ho digui explícitament; a pesar de que aquí Tristany ha complert amb ella, i potser perquè ell li diu a Isolda que sempre li ha estat fidel. Al final, el rei Marc diu que si hagués sabut de l'existència del beuratge que els obligava a estimar-se, els hagués permès fer-ho. Les notes diuen que l'autor ho fa per ser conciliador i quedar bé i fer quedar bé a tothom, però tal i com s'ha comportat el rei Marc amb Tristany quan era viu, dir això em sembla una hipocresia. Així, en aquesta versió, ni l'altra Isolda ni el rei Marc serien els dolents.
Un detall que no em quadra: en aquesta versió Tristany té un nebot, fill de la seva germana. Però la seva mare va morir quan donava a llum a Tristany...

A la tomba dels amants es planta un roser i una vinya, que creixeran entrellaçats i inseparables, tal i com han estat en vida. L'autor diu que és a causa del beuratge, però nosaltres sabem que el beuratge ja fa molt temps que ha deixat de fer afecte.