La vena als ulls però el dard a la ploma

"prefereixo patir encara molt més que oblidar-vos"

"¿No sou molt desgraciat, i no us manca molta delicadesa, sinó heu sabut treure profit del meu apassionament de cap altra manera? ¿I com és possible que amb tant d'amor no hagi pogut fer-vos del tot feliç? L'única que em sap greu, per l'amor que us tinc, són els plaers infinits que heu perdut. (...) Ah!, si els coneguéssiu, sens dubte trobaríeu que són més intensos que el d'haver-me enganyat, i hauríeu pogut comprovar que s'és molt més feliç, i que se sent alguna cosa més punyent, quan s'estima amb violència, que no pas essent estimat."

"Us estimo follament, i voldria preservar-vos de tot mal, de manera que, potser, no goso desitjar que us torbin els mateixos transports: em mataria, o moriria de dolor sense matar-me, si estigués segura que no teniu mai repòs, que la vostra vida és tan sols neguit i agitació, que ploreu sense descans, i que tot us és desagradable; els meus mals ja em superen, ¿com podria suportar el dolor que em causarien els vostres, que em farien mil vegades més mal?"

"Adéu, desitjaria no haver-vos vist mai. Ah!, sento amb vivor la falsedat d'aquest sentiment, i sé, en el moment d'escriure-us, que prefereixo ser infeliç mentre us estimo, que no pas no haver-vos vist mai;"

"però tanmateix en fons del cor us agraeixo la desesperació que em provoqueu i odio la tranquil·litat en la qual vivia abans de conèixer-vos."

"¿Per què m'heu fet conèixer la imperfecció i el desplaer d'un efecte que no ha de durar eternament, i les afliccions que segueixen un amor violent, quan no és recíproc? ¿I per què una inclinació cega i un destí cruel s'obstinen, normalment, a dirigir-los cap a aquells que serien sensibles a alguna altra?"

" vós volíeu que us estimés i en concebre aquest propòsit, no hi ha res que no hauríeu fet per aconseguir-ho; fins i tot us hauríeu resolt a estimar-me, si hagués calgut; però vau adonar-vos que podíeu tenir èxit en el projecte sense passió i que no en teníeu cap necessitat; quina perfídia!"

Cartes d'amor de la monja portuguesa Mariana Alcoforado. Vescomte de Guilleragues. Són cinc cartes que Mariana, reclosa en un convent, envia al seu ex-amant, un oficial de l'exèrcit francès que després de seduir-la l'ha abandonat. En aquestes cartes, la persona que les va escriure comença encegada per al passió, i acaba amb els peus ben a terra. Són gràcils, commovedores, sinceres. Diuen la veritat d'una manera gradual, a mesura que l'autora se'n va adonant. Tothom qui ha tingut aquesta experiència ha volgut, en algun moment, poder expressar-la d'aquesta manera. Aquestes cinc cartes són una peça d'orfebreria, i una lliçó de com superar un desengany amorós.

"que aquesta difusió alternativa de les cartes generés una demanda (tant és si venia moguda per una curiositat foteta com per una admiració per l'expressió dels sentiments)"

Meri Torras
Els hàbits de la passió (Epíleg)

Un detall de l'epíleg m'aclapara: "curiositat foteta". De debò hi ha gent que es riu d'aquestes coses? De l'expressió dels sentiments, de la inconstància en l'amor? (Es per això que el seu autor les va publicar anònimament?) Doncs puc dir que aquestes persones són comparables a l'amant inconstant a qui van dirigides les cartes. Potser es creuen superiors per no haver estat mai enganyats en l'amor, o per haver estat ells qui han enganyat, però, com diu subtilment la persona que va escriure les cartes, més desgraciats són ells. De totes maneres, ja ho deia Pessoa que totes les cartes d'amor són ridícules. Si no ets tu l'enamorat o enamorada, es clar.

El lladre erudit

"El ladrón se había dado cuenta de que el dinero estaba disimulado en algún libro de la biblioteca.¡Pero había tantos!
Comenzó por las más altos y le fue ganando la apetencia de leer, la ansiedad de adivinar.
La casa era una casa de campo y estaba abandonada. Tenía tiempo para sus pesquisas.
Se adentró en las páginas escritas por los que prefieren escribir a robar y gastar en eso sus largas noches.
Él notaba que la realidad resultaba así más robada que por él mismo.
Hubo un momento en que sin haber encontrado los billetes estaba ya en los libros de las estanterías bajas, y entonces se sintió tan preparado que hizo unas oposiciones."

Ramón Gómez de la Serna
Caprichos

Poetes morts

Llegeixo El viaje de invierno, de Georges Perec, una obra pòstuma. És un llibret molt curt. És inquietant. Amb això no vull dir que sigui de por, no. Però en certa manera és inquietant . Un professor de literatura fa un descobriment extraordinari. El llibre no es més que la simple narració d'aquest fet, i alhora repassa els poetes francesos del segle XIX. Literatura de la bona. Un petit conte digne de Borges. Georges Perec, del que vaig llegir La vida, instruccions d'ús, que em va impressionar tant que per això he escollit aquest llibre. A La vida, instruccions d'ús, entre moltes altres, s'explicava la història d'un home que escriu una cosa genial, dedicant-hi tota la vida, i li plagien i no pot demostrar de cap manera que allò ho ha escrit ell. Hi he pensat moltes vegades, en aquella història, que sempre m'ha semblat terriblement injusta. Un autèntic malson d'escriptor. Aquest petit llibret me l'ha recordada una mica, per bé que en els detalls no té res a veure.
Georges Perec era amic d'Italo Calvino. Tots dos formaven part del l'OuLiPo ( o Taller de Literatura Potencial). Eren un grup d'escriptors que es dedicaven a fer experiments amb el llenguatge, com per exemple escriure tot un conte sense la lletra e. Llàstima que la major part d'aquests treballs sigui intraduïble.

Sana obsessió

Amb tota l'emoció, he acabat de llegir Novel·la d'escacs, d'Stefan Zweig. L'he llegit d'una tirada, la febre per saber què passarà m'ha posseït. Conec una cosa comparable a l'obsessió pels escacs que es descriu en aquest llibre: l'obsessió per les novel·les d'Stefan Zweig, el primer cop que les llegeixes. Es ben bé el mateix, aquest oblidar-se de tot, aquest no preocupar-se per cap altra cosa, només continuar llegint; no menjar, no dormir: només anar passat les pàgines. Mai és bo obsessionar-se, i a més el llibre ve a dir això: compte amb les obsessions en les que no et comuniques amb els altres. Però tan de bo n'hi haguessin més de novel·les d'aquestes, novel·les amb les que et puguis obsessionar d'aquesta manera.
Stefan Zweig era un mestre, un mestre en la descripció del microcosmos que és la ment d'una persona. No se li escapa el matís més fi del pensament, la més petita reacció humana. És un autor del que, pel que he llegit a Internet, tothom s'enamora. Es fa difícil que pugui ser d'una altra manera. Hi ha autors que provoquen infinites controvèrsies: la reacció davant Zweig és unànime. Tothom en destaca la sensibilitat, però hi ha moltes coses més, coses que és un plaer anar descobrint. Com diu el meu llibreter, les seves novel·les són petites joies.