Dins la capsa

Ferragus. Honoré de Balzac. IV. On anar a morir? Bé, no diré què he encertat i què no, per no espatllar la intriga a ningú, però hi ha coses que es veien a venir, i coses que no, tot i que el títol del capítol ja m'hauria d'haver donat una pista (que no m'ha donat, sincerament) Però d'això es tracta, que et sorprenguin. El tros final m'ha costat una mica de llegir, perquè hi ha situacions a la vida que, un cop hi has arribat, el que ve després ja no té cap mena d'importància. Però ho he llegit malgrat tot i és impressionant la delicadesa amb que certes dades arriben al lector. Em queda per llegir una breu conclusió que no tinc ni idea de què dirà, perquè a mi em sembla que ja tot està dit, i tots els personatges "endreçats" dins la capsa ( i mai millor dit). I encara em quedo amb el dubte de si ho sabia, Ferragus, que Jules estava espiant... però... Ferragus és Ferragus, no? Per tant jo crec que sí, que ho sabia. El que passa que tot no ho ha pogut controlar. No puc evitar pensar, un altre cop, en El cosí Basilio. Per causes diferents, es pot dir que la protagonista té la mateixa reacció. De totes maneres, quina relació s'ha de tenir, amb el marit, perquè et passi una cosa així? On és la confiança que s'ha de tenir una parella? Passaria això, avui en dia? Costaria de creure, si passés. A mi em sembla en tots els aspectes una reacció exagerada, increïble. Però sembla que concorda molt bé amb l'esperit del segle, amb el context i la mentalitat decimonòniques. A més, la medicina no era el que és ara.