Mania

Estic llegint Descripción de una máscara, poema en prosa de John Ashbery. De moment no m'agrada. Tot és confusió. Que, suposo, era el que es pretenia. En fi. Potser es tracta d'un plat massa exquisit per mi. Continuaré llegint.
L'he acabat de llegir. La casa ha millorat, però no sé si l'he arribat a entendre. Hi ha una escena obscena que fereix la meva sensibilitat. Per mi, és una crítica de la televisió, és a dir, mostra la pura escombraria sense ser pura escombraria. Però no m'atreveixo a dir res perquè segur que fico la pota. Però és culte, i té el seu rerafons mitològic, no ho negaré. I els personatges s'expressen bé. Em recorda la mena de bellesa dels quadres de Bacon. L'art no sempre han de ser angelets volant. Com diu el mateix Ashbery: "Porque la luna nueva es más bella cuando se contempla a través de ramas quemadas con sus últimas hojas decrépitas" Potser trobarem els altres poemes més bonics després d'haver llegit això. I aquest poema té frases molt boniques també. Aconsegueix expressar la confusió del somnis, que són com teranyines.
Nota: en una segona lectura m'ha agradat. Està molt ben escrit. Però el seu significat últim se m'escapa, encara que suggeriria alguna idea.

Un home fet a ell mateix

Norte y Sur. Al capítol anterior, apareix la "sogra", dona formidable i a qui no serà fàcil guanyar-se. Ja ha advertit al seu fill estimat contra les "caçafortunes del sud", i ja ha decidit que no li cau bé la Margaret perquè ha tractat amb orgull el seu fill.
En aquest capítol, té a casa del Hale. Ens adonem que el Sr. Thornton és un home fet a ell mateix, que ha començat desde baix. La Margaret, és orgullosa? No ho sabria dir. A ell li sembla. Però no crec que en cap moment això li resti atractiu als ulls d'algú que està acostumat a què tothom li faci la pilota.
Vaig dir que se'm feia pesada aquesta novel·la: ho retiro completament. Ara la començo a trobar apassionant.

La seva filla

Quan vaig parlar de Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, no vaig fer esment al més important: la persona a qui està dedicat el llibre. El llibre està dedicat a la seva filla Joana, morta prematurament. Els poemes que parlen explícitament d'ella són potser els més bonics. Al contrari que alguns dels altres, potser lleugerament amargs, aquest mostren un amor incondicional, sense limitacions ni especulacions. Són autèntics poemes d'amor. De totes maneres, com diu el mateix Margarit, "estimar no és fer poemes d'amor"; estimar és una altra cosa. Però els poemes poden ajudar a algú a expressar-se, si sent amor.

L'eco d'un nom

Després de tres capítols una mica abstractes, al llibre Natalia Goncharova, retrato de una pintora, el capítol Las dos Goncharovas, realment interessant. No vull dir que els anteriors no siguin interessants, ho són i molt. Però són – abstractes. Per fi, una història: la història de la primera Natàlia Goncharova, esposa de Pushkin, el gran poeta rus. Pel que es veu era una dona molt bonica que es va casar amb Pushkin sense estimar-lo, i que ni tan sols apreciava els seus poemes. No sé si la van obligar a casar-se, no ho deixa clar. Pushkin va morir en un duel amb l'home amb qui s'havia què? besat? ficat al llit? (Tampoc ho deixa clar). El gran poeta rus malaguanyat en un duel per una dona que no l'estimava. Segons Tsvetàieva, la nostra Natàlia Goncharova, la del Segle XX, la pintora (es veu que és una pintora important) torna al poble rus el que l'altra Natàlia Goncharova, la seva avantpassada, amb la seva bellesa, li va prendre – el talent.
M'agrada l'escriptura de Marina Tsvetàieva. Està plena de detalls, d'inflexions humanes, de poesia. No és vers però és poesia. I la manera com veu les coses, la perspectiva que dóna al que explica, l'admiració que sent pel treball de Natàlia Goncharova... tot és molt interessant.

Llegit... o potser tocat?

Acabo de llegir Càlcul d'estructures de Joan Margarit. Són petites històries. De mort i d'amor. Margarit diu "en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior". Tots són bons, senzills i bons, i n'hi ha alguns de realment molt bonics, de la mena dels que s'han de compartir amb la persona estimada. El poeta s'ha fet vell i sap que la mort l'està esperant; contra això, contra la vida, aquests poemes. El piano no és un instrument de percussió, diuen les professores russes; el piano ha de cantar. Margarit parla de "la barrera protectora del llenguatge". Si en comptes d'escriure, Joan Margarit estigués tocant el piano, el piano cantaria.

El més venut

Estava pensant en el llibre més venut aquest Sant Jordi: La Catedral del mar, que no he llegit ni sé de què va. No estic gaire a la moda, oi? El que em crida l'atenció és que, a la xerrada que vaig anar divendres, en Martí Gironell ja ho va dir, que aquest seria el llibre més venut per Sant Jordi. En concret va dir que s'havia estat fent una campanya molt intensa desde feia setmanes perquè ho fos, i que ell desitjava de tot cor que ho fos. Bé doncs, ha tingut raó: ho ha estat. Suposo que ser presentador de telenotícies ho té això, que en un moment determinat saps coses com aquesta. No parlo d'això perquè em vulgui comprar el llibre ni perquè m'interessi especialment pel més venut, sinó que el que em crida l'atenció és que hi pugui haver campanyes destinades a fer d'un llibre el més venut per Sant Jordi. Tan borregos som tots?

Fabrici i la presó

La cartoixa de Parma.Mossèn Blanès li ha predit a Fabrici que anirà a la presó. Es normal que el nostre heroi es preocupi, que en tot el que li passa intenti veure-hi un senyal. Fabrici és un personatge, i com a tal Stendhal pot jugar perfectament a predir el seu futur. Que anirà a la presó, ho sé ja, perquè he llegit el llibre abans. Però si no ho hagués fet, començaria a sospitar-ho. Que en aquesta presó li passarà la cosa més meravellosa de la seva vida, també és cert. (Molt típic d'Stendhal això, en absoluta discordància amb el que és la presó al món real) Però de moment, deixem Fabrici preocupat pel seu destí, tement-lo i otejant presagis.

Matèria de Bretanya

Del llibre de Maria de França Lais, llegeixo el primer: Guigemar. Amor correspost al cap i a la fi, i final feliç. Un cavaller que no pot estimar, un cérvol que parla, una nau que navega sola, una presó sense clau. El que m'ha agradat més ha estat això del nus a la camisa. Ell no va amb cap dona que no li pugui desfer, és a dir, no va amb cap dona que no sigui la seva estimada, que és qui li ha fet el nus, i qui li pot desfer; i ella no va amb cap home que no sigui ell. Meriaduc la vol per ell, però no pot evitar ser ell qui fa que els amants es retrobin, en una aparent contradicció que li va molt bé al conte: el lector ho està desitjant. Sense haver llegit els altres, ja es veu que això dels Lais és un material molt delicat.

Lectors

Aprofitant l'excusa de Sant Jordi, vaig assistir a una xerrada a l'aire lliure organitzada per Televisió de Girona que es titulava Parlem de llibres.
Hi havia en Gerard Quintana, en Martí Peraferrer, en Martí Gironell i l'Anna Maria Geli.
Tots ells son grans lectors, però potser el més entusiasta va ser en Gerard Quintana. És el que va parlar més. Va parlar de quan era petit i Girona es va inundar i va haver d'anar a "salvar llibres" a la llibreria del seu oncle. Això per ell va conferir els llibres d'una aura especial, el fet d'haver de "salvar-los". Va dir que de petit volia ser escriptor i que veia més difícil fer un llibre que fer un disc. Va parlar amb autèntica passió de La vieja sirena, de José Luís Sanpedro, meravellant-se que per 10€ una cosa així pugui estar a l'abast de qualsevol. També va dir que l'havia marcat A la carretera , de Jack Keruac, llibre que a mi no em va agradar gens i que vagi deixar.
El segon que més va parlar va ser en Martí Peraferrer. Va dir que ell no llegeix per entretenir-se, sinó per treure'n el suc, dels llibres, suc que després es pot traduir en un muntatge teatral (és director de teatre). Va dir que llegeix moltes biografies. Va parlar del llibre de Paul Auster Vaig creure que el meu pare era Déu, llibre que segons d'autor és una recopilació d'històries provinents dels oients d'un programa de radio. Segons en Martí, totes les històries són inventades per Auster, perquè totes les històries són del mateix estil i no creu que tot Amèrica inventi en el mateix estil. I ell ha estudiat el llibre a fons, perquè en va fer una obra. També va mencionar un clàssic de la nostra infantesa i que molts recordem amb nostàlgia: El zoo d'en Pitus.
També va parlar bastant en Martí Gironell. Llegeix novel·la històrica, potser perquè les novel·les medievals li recorden el seu poble, Besalú. Va dir que un llibre que l'havia impressionat molt va ser El Rei Lear, de Shakespeare, que es va haver de llegir quan estudiava. Ho va fer cinc cops: dos en català, un en castellà i dos en l'original en anglès antic. També va recomanar molt la poesia de Joan Margarit.
Finalment la que va parlar menys va ser l'Anna Maria Geli. Va dir que sol llegir quan està capficada, i que llegeix molta poesia. Va dir que els llibres que més l'havien impressionat són llibres acadèmics, però no va voler donar cap títol.
La nota de color la va posar un nen de 10 anys d'entre el públic, l'Eduard, que va dir que estava llegint un llibre del Capità Calçotets, cosa que va interessar molt als oradors.

"Brutal"

Sóc una àvida lectora de tot el que faci referència a llibres a la xarxa. Una cosa que m'ha sorprès és la quantitat de blocs on es fa servir l'adjectiu "brutal" aplicat a un llibre. Brutal? Aquesta paraula, ha sortit d'alguna sèrie de TV3? Com pot ser que un llibre sigui "brutal"? Porto més de 75 missatges i mai he fet servir aquesta paraula per definir un llibre; no cal dir que em felicito a mi mateixa, modèstia apart. Mai se m'hauria acudit a mi sola, ho reconec. Però sabent que existeix i que es pot fer servir, simplement no ho faig perquè no m'agrada. Un llibre pot ser moltes coses, i sé que jo també em repeteixo pel que fa a qualificatius, però definir un llibre com a brutal! Un cop de puny és brutal. Kafka deia que els llibres han de ser com la destral que trenqui el mar gelat que portem dins. És això el que volen dir? Potser sí. Sóc una antiquada, per mi llegir i parlar de llibres és com fer puntes al coixí. Algun dia, jo també em quedaré sense imaginació i acabaré fent servir la maleïda parauleta, ja ho veuràs. I llavors m'hauré d'empassar aquest missatge! Què haig de dir? Que per mi llegir és brutal? Que escriure un bloc és brutal? Que que la gent et llegeixi (si és que hi ha algú que em llegeix) és brutal? Què te a veure la brutalitat amb els llibres? Però jo també vull estar a la moda, si he de dir "brutal", doncs diré "brutal".

Sant Jordi

Un any després, la festa del llibre. És bonic. Gent aglomerada, els mateixos best-sellers a totes les parades... És bonic.
El fet que es venguin best-sellers fa possible que creixi el negoci i que llibres més minoritaris siguin editats i jo pugui llegir-los. Per tant, per mi, endavant les "atxes". Que sigui Sant Jordi cada primavera.

(Encara m'haig de llegir el best-seller que em vaig comprar l'any passat. Sincerament no crec que el llegeixi a hores d'ara. Ja m'he penedit del meu impuls. Aquest any no en compraré cap.)

Alliberar llibres

Està de moda alliberar llibres en llocs públics. Fins i tot hi ha una pàgina web que s'hi dedica: et donen un número i tu "alliberes" el llibre que vols on vols. Gràcies al número es pot seguir la trajectòria del llibre. Un idea tan romàntica com tonta. Jo no alliberaré cap llibre, mai deixaria un llibre a la intempèrie; prefereixo donar-los a beneficència. Això no treu que m'agradaria molt trobar-me un, a poder ser un clàssic.

M'hauré d'asseure

Estic llegint el llibre de John Ashbery Una Ola a raó d'un poema al dia, rellegint pausadament i passejant mentre llegeixo. Ara ve un poema en prosa, llarg: Descripció d'una màscara. M'hauré d'asseure a llegir-lo. Promet ser complicat.

Feminisme

El llibre Las hermanas Beauvoir està a la meitat, però sembla haver-se acabat. A partir d'ara l'autora es posa a parlar d'ella mateixa i de la seva lluita feminista al costat de les dues germanes. No puc dir que no em sembli un tema just, però no era això el que m'esperava quan vaig comprar el llibre. Jo havia començat aquest llibre per saber xafarderies de Sartre i Simone de Beauvoir, de la relació que tenien. Però de qui més parla el llibre és de Hélène, la germana de Simone, que era amiga de l'autora. Ara Claudine està a punt de fer-se militant del partit de Simone i de començar la seva lluita feminista. Aquesta sembla la part més important del llibre per l'autora. No dic que lluitar pels drets de les dones no estigui bé, però jo de la política sempre me n'he malfiat. No m'interessa massa el tema, la veritat. M'hauria d'interessar com a dona? No és literatura, és un pamflet. A mi m'interessa la literatura. Crec que puc ajudar més a fer un món millor llegint i parlant del que llegeixo que fent pamflets, siguin del tema que siguin i per justos que siguin. Potser m'equivoco, no ho sé. Però veig que tot això no m'interessa en absolut, i per tant deixo aquest llibre. Es tros llegit ha estat bé, però fins aquí. Les pàgines que queden les fullejaré una mica per sobre i prou.

He pujat un miler d'esglaons

He començat a llegir el llibre de Marina Tsvetàieva Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. He llegit el primer capítol. M'ha costat una mica entrar-hi i l'he hagut de llegir dos cops per entendre'l bé. Però és pura poesia. Les cases com muntanyes, les lloses con juguets de gegants... El vent que ens porta el mar en un lloc de secà. Subratllo la frase "El mar aquí és una unitat de mesura (d'immensitat)".Continuaré llegint.

Amistat i crueltat

He acabat El bell estiu. Com em va passar amb l'altre llibre de Pavese, els darrers capítols els he llegits d'una tirada, no he pogut deixar-lo fins el final. La curiositat per saber "què passarà" em guanya. Doncs bé, ja ho sé. Sabia que no seria cosa de fer sonar campanetes. Em sembla un llibre molt amarg. Al final, hi ha lloc per l'esperança, però jo diria que més per una necessitat estètica de l'autor que no pas perquè sigui veritat.
Les persones fereixen però, ai l'as, no podem prescindir-ne. És això el que ve a dir aquest llibre. La gent no és perfecte, però és l'únic que tenim. Els hagués perdonat jo? La Ginia els perdona i es torna com ells. Ara sap una mica més de què va el món. I millor perdonar-los que estar sola, això és el que pensa la Ginia. De totes maneres és un llibre amarg, que no diu gaire a favor de l'amistat incondicional ni de la confiança en els amics. Poder confiar en la gent que t'envolta és important. Però dins l'univers de la Ginia no hi ha més gent, o sigui que en certa manera les seves darreres paraules són lògiques. L'error ha estat seu de pensar-se que els pintors, els artistes, eren diferents, millors. Per ella un pintor tenia l'aura de viure en un altre món. Però són com les altres persones.
Un llibre agredolç, que deixa un regust amarg. Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions. Però per desgracia, tard o d'hora la vida s'encarrega de fer-nos tornar a la realitat. No sé qui deia que la realitat ens posa en el nostre lloc, i que nosaltres, amb l'escriptura, posem a la realitat en el seu. Però no tothom escriu. Pavese escrivia i captava una realitat amarga, però plena de sensibilitat, bellesa i d'inflexions humanes.

El mar, la mar

Memorias de Ultratumba. Llibre Sisè. Chateaubriand s'ha embarcat. Encara no he aclarit si era ric o pobre en aquella època (sic), però en aquestes pàgines hi ha tota la grandesa del mar, de la mar. No es pot resumir ni explicar: s'ha de llegir. Recomano aquestes pàgines vivament.

Un home per la Margaret

Norte y Sur. Ara es comença a posar interessant això. Ha aparegut el Senyor Thornton. De moment ja sabem que és un poderós industrial capaç de fer canviar l'empaperat d'una casa. Té poder. Tosc, no és un cavaller, i la Margaret, que és una dama, li ha fet un gran afecte. La combinació de poder que pot exercir el senyor Thornton amb el poder que pot exercir la Margaret sobre ell el fan atractiu. Com no pensar en el Sr. Darcy i en l'Elisabeth d'Orgull i Prejudici?

El preu de la llibertat

Las hermanas Beauvoir. Ara Simone s'ho troba. S'ha fet vella i ja no té amants, només té a Sartre envoltat de jovenetes. Va ser lliure, però li va costar molt car: es va quedar sola. I amb això no vull moralitzar. Només constato els fets tal i com van passar. La parella i la família burgeses poden ser una institució decadent, però són un dels remeis més eficaços contra la solitud. (Encara que de vegades fallen).

Arquitectura

He acabat Marca de Agua. Està meravellosament escrit i m'ha encantat llegir-lo. Em delia per passar les pàgines. Es bo i té interès. És un tribut d'amor a Venècia. Però... hi ha alguna cosa que falla. On són les persones? Una ciutat pot ser molt bonica, pot tenir una gran arquitectura, però el seu batec són les persones que s'hi troben, hi visquin o hi estiguin de pas. D'això no ni ha ni rastre al llibre. Vull dir persones que hi apareguin amb una certa profunditat. És que no va conèixer a ningú que valgués la pena allà? No hi va anar amb ningú que meresqués ser recordat? És que no va compartir la ciutat amb ningú?(Ho fa amb nosaltres els lectors, es clar) Els llocs són les persones. Sense persones, aquest escrit és només un meravellós joc intel·lectual molt bonic, però fred com les pedres que tant el fascinen. Però són pedres, no persones.

Se'm fa pesat

La veritat és que Norte y Sur se'm fa pesat. De moment no passa res, només obvietats. Suposo que allargar-se tant en detalls anodins és molt propi de la novel·la decimonònica. Evidentment no és Jane Austen. En fi, continuaré llegint perquè m'interessa la Margaret i vull que s'enamori, però espero que la cosa agafi una mica més de ritme. El somni on mort Henry Lennox és l'únic fragment que salvaria d'aquest capítol. Com diu el meu llibreter, és una manera antiga d'escriure. Això no tindria importància, si fos bona i tingués interès.

Música aquàtica

Aquest Josep Brodsky m'està deixant astorada. Escriu un llibre on no passa res ni hi ha ningú. Però crea un personatge molt més poderós que qualsevol persona de carn i ossos: Venècia. Està creant el personatge de la ciutat, amb els seus canals i ponts, cúpules, cornises i palazzos. Fins i tot amb la seva boira. I això ho fa escrivint a partir d'ell mateix, sense cap altra anècdota que el seu record de la ciutat i sense cap altre bagatge que la seva capacitat per unir paraules, com aquell qui uneix perles per fer un collaret.

Llibertat

El llibre Las hermanas Beauvoir contraposa la vida que duien les dues germanes i el que representava. Hélène, pintora sense èxit, esposa d'un funcionari de l'ambaixada que treballava pels serveis secrets, fent malabarismes per fer la pilota als caps del seu marit, i Simone, escriptora d'èxit, apartada de l'ensenyament per tenir relacions amb les seves alumnes (sic), amb diversos amants, amb una relació d'amor lliure amb Sartre, simpatitzant dels comunistes... i lliure. És evident que la vida que podia dur Simone, la llibertat de que gaudia, no poden ser aconseguides fàcilment. Es tracta d'una persona excepcional. És molt més normal la vida de Hélène, i tothom qui ha tingut una feina ho sap.
Sembla que està clar: per ser lliure, t'has de fer escriptora.

Fragments de poesia

Llegint Una Ola, de John Ashbery, subratllo el següent:

"es la vida interior de la persona lo que no da algo en lo que pensar.
El resto es tan solo drama."

"No es el entorno, nosotros somos el entorno, mirando afuera desde el exterior"

"y la vida en general
nos sigue yendo demasiadas
tallas grande"
El poema es titula Pero ¿qué va a hacer el lector con esto? Què he fet amb això? Elevar-me una mica desde la sorra.

Recomanació

No llegeixis mai els pròlegs: més d'una vegada m'he endut un disgust; molts t'expliquen massa coses, de manera que ja saps el què passarà sense haver llegit el llibre. Per això, jo recomano llegir el pròleg al final, quan ja s'ha acabat el llibre. Sobretot si el llibre t' interessa de debò, no llegeixis el pròleg!
Ja sé que en aquesta pàgina jo explico coses que et poden espatllar un llibre, però és perquè no he trobat la manera de parlar del que m'agrada sense desvetllar el secret. Si la trobés, creu-m'he que la posaria en pràctica. Mentrestant, si de debò vols gaudir d'algun llibre, potser és millor que no em llegeixis. Jo detesto quan m'espatllen un argument, i realment és això el que faig. Quina contradicció. Doncs no em llegeixis i ja està. Llegeix llibres, que més profit et faran.
Jo no faig crítica literària (déu me'n guard), només intento expressar-me. Però en realitat, parlo amb mi mateixa. Això ha estat escrit però no cal que ningú ho llegeixi (de fet, a part de tu no sé si hi ha algú que s'ho llegeix): em serveix el fet d'escriure-ho, i amb això ja n'hi ha prou. És com el nàufrag que tira un missatge dins d'una ampolleta a la immensitat del mar. Abans ho escrivia en el meu diari, i no s'ho llegia ningú. És una manera d'expressar-me, de compartir el que m'aporta la lectura. I ho faig perquè em fa il·lusió tenir un bloc. Però pensar que algú com ara tu ho pot estar llegint, i que li pot agradar o no, és una mica com caminar per la vora del precipici. Internet és una mena de precipici. Un dia decideixes tirar-t'hi i trobes que això d'anar caient no està tan malament. Però és una debilitat. Són ganes de xerrar sobre no-res i de presumir que has llegit tal o qual cosa. Si tenim en compte que el que faig es espatllar-te els llibres, el millor que podria fer seria callar per sempre. Però jo no callaré, o sigui que l'única solució que hi veig es que no em llegeixis. No em llegiu i ja està. (Això si és que hi ha algú que em llegeix.)

El bon vi

He llegit un conte de Txèjov: El profesor de ruso. Un jove professor de rus fa un bon casament i es declara feliç, però no se sap com arriba a la convicció que no està satisfet. A mi em sembla que el personatge és el tipus de persona a qui res no satisfà, que li passi el que li passi, estarà insatisfet. Està molt ben caracteritzat per Txèjov i es digne de llegir com passa de la convicció que és feliç a la convicció de que es tornarà boig. Voldria destacar com estan retratats, a part del protagonista, els personatges secundaris: la queixica Varia, l'anodí Hipòlit, el culte Shélestov, el repetitiu Shebaldin... La queixica Varia em sembla més interessant que l'anodina Mania, qui gairebé no diu res, no li sentim la veu. Nikitin, després d'aconseguir el que volia, no està satisfet. Qui en té la culpa? El matrimoni i las "mujeres estúpidas". La trivialitat de la seva vida. De totes maneres, no li agraden els animals i amb una casa plena de gats i gossos no m'estranya que desitgi escapar-se. Diu que estima la seva dona, però no ha esta capaç de fer amistat amb els animals que ella estima.
El conte està dividit en dues parts. En la primera es veu la vida en societat abans del casament, transcorren dos dies. En la segona es veu la vida de casat i es mostren fragments del diari de Nikitin, transcorre un any.
Un interessant conte de Txèjov, escrit l'any 1894, pel que no ha passat el temps, i que ens deixa amb un regust amarg... com sospito, passa amb tots els contes que integren aquest volum, un de Cuentos de Txèjov (Chéjov), de l'editorial Pre-textos.

El to

Una de les coses que més m'agrada de Stendhal és el to. Pot explicar coses horribles: corrupció, batalles, apunyalaments, presó, però ho fa d'una manera que no resulta horrible, destil·lant bellesa. És un món hedonista, on els personatges estan protegits contra la lletjor i la vulgaritat. Llegir Stendhal és com entrar en un altre món, un món on es paraules sonen amb l'harmonia de la música, transportant-te lluny de les preocupacions de la vida diària. És un món que no existeix, que no ha existit mai, llevat de en les seves pàgines; un món on t'agrada estar i on et quedaries a viure.

L'home-canó

He tornat a llegir Gaspar Ruiz. M'ha impressionat més aquesta segona vegada. Em meravella com està construït, intercalant la veu del narrador amb la veu del primer tinent i llavors general Santierra, i els salts que fa en el temps, que donen una mena de placidesa a la història.
En un relat curt, Conrad demostra que és un mestre movent els fils d'una història. Està muntat d'una manera que l'acció, la intriga i l'emoció no decauen en cap moment. Ens pinta el caràcter d'en Gaspar, de l'Herminia i del General, així com del sergent Esteban, i tot això ho fa a través de les seves accions.
L'episodi de l'aigua i l'episodi del canó són realment commovedors. M'ha agradat molt, no només per la història, sinó per com està construïda. Encara que m'imagino que una cosa és indestriable de l'altra.

Venècia

Joseph Brodsky ha arribat a Venècia. Estic llegint Marca de agua. És fàcil comprendre perquè aquest autor és a la llista. Humor, qualitat i sentiment es combinen per fer molt interessants aquestes pàgines. La petita anècdota de la-única-persona-que-coneixia-a-la-ciutat és meravellosa.
I Venècia, ciutat que sembla tenir un pacte de sang amb els poetes. Ciutat d'enamorats, ciutat de turistes, però, sobretot, ciutat d'artistes. Brodsky no és diferent i també ell caurà presoner del seu embruix.
M'encanta viatjar a través dels llibres, si sé que m'encantarà d'acompanyar a Brodsky en els seves disset visites a Venècia.

El poder de l'amor

He llegit el conte Gaspar Ruiz dins el llibre Seis Relatos, de Joseph Conrad. És una història molt bonica. En certa manera, parla del poder. En aquest cas, el poder exercit per una dona. Només dir que té molta intriga (una cosa molt pròpia del Conrad) i que ens mostra com un enamorament pot rentar un cervell i canviar a una persona.

La Ginia i l'Amèlia

Aquest són els dos personatges principals de El Bell Estiu. La Ginia és innocent, càndida. L'Amèlia la sap molt llarga. De moment, llegeixo amb interès, pendent del "què passarà". La sensibilitat de Pavese és evident, però encara no, encara no ha passat res. De moment, està creant ambient. Pocs personatges, la senzillesa de la vida quotidiana, petites alegries i decepcions, inseguretats... i encara cap amor. L'amistat entre les dues protagonistes, i la lectora que comença a sospitar que aquesta Amèlia és una falsa, cosa que la Ginia no veu. Personatges que podrien ser de carn i ossos, que són vius davant dels nostres ulls. Senzillesa i profunditat. Relacions humanes.

John Ashbery

John Lawrence Ashbery és autor d'una vintena de llibres de poesia, entre ells Autoretrat en mirall convex, Una Ona i Alguns Àrbres. Neix l'any 1927 a Rochester, Nova York, i creix en una granja prop del llac Ontàrio. A l'escola llegeix W.H.Auden, Dylan Thomas i Wallance Stevens. La seva primera ambició és ser pintor, i va a classes de pintura. Es gradua a Harvard i Columbia, on estudia anglès. Mentre estudia, W.H.Auden tria uns poemes seus per ser publicats. Passa deu anys a Paris, nou dels quals vivint amb Pierre Martory, escriptor francès al que tradueix. Treballa com a crític d'art. Treballa com a professor d'escriptura creativa. Ha viscut amb David Kermani els darrers trenta-quatre anys de la seva vida. Confessa haver tingut un seriós problema amb la beguda, arran del qual va començar a anar a l'analista. Ha rebut infinitat de premis, alguns molt importants. Des del començament, ha intentat trobar noves maneres i regles d'expressió. Els seus poemes són formalment innovadors. Els crítics han dit que els seus poemes són com pintures abstractes en paraules. Forma part de l'anomenada Escola de Nova York, de la qual és la veu més destacada. Escolta música mentre escriu. Clàssica o contemporània. L'interessen John Cage, Anton Webern o Xavier Montsalvatge. Va publicar el seu primer llibre als 28 anys, i li va semblar que mai més tindria l'oportunitat de tornar-hi. L'èxit d'Autoretrat en mirall convex el va fer el més famós dels poetes nord-americans vius. Diu que l'èxit no l'ha condicionat perquè no es a fer famós de cop sinó que la fama ha estat conseqüència d'un procés gradual. Una Ona és un poema d'amor i Alguns àrbres era sobre algú de qui estava enamorat. Escriu amb la seva màquina d'escriure. Es va plantejar deixar d'escriure, i com que li agradava, va decidir continuar. Posposa escriure tan com pot, per això escriu tard al vespre. Alguna vegada havia pensat que no era bo per ell escriure sovint, que les idees es diluïen. En altres èpoques, en canvi, ha escrit cada dia i li ha agradat el resultat. Solia pensar que havia d'estar "inspirat" abans de posar-se a escriure, fins que es va adonar que gairebé mai estava inspirat. Ara escriu bastant regularment, però és desorganitzat. Quan recita un poema, sigui seu o d'algú altre, es nota que el viu. No li agrada donar classes perquè no li agrada dir a la gent el que ha de fer. Per això tampoc li agradava fer de crític. D'alguna manera, ha esta la vida que l'ha empès a fer aquestes dues activitats. Segons diu, els professors d'escriptura creativa diuen: "escriu del que sàpigues." El problema és que realment un no sap res. Segons diu, tots interpretem la poesia d'acord amb la nostra experiència, per això la interpretació de cada persona és diferent.