Showing posts with label senzillesa escrita. Show all posts
Showing posts with label senzillesa escrita. Show all posts

Monday, April 17, 2006

Amistat i crueltat


He acabat El bell estiu. Com em va passar amb l'altre llibre de Pavese, els darrers capítols els he llegits d'una tirada, no he pogut deixar-lo fins el final. La curiositat per saber "què passarà" em guanya. Doncs bé, ja ho sé. Sabia que no seria cosa de fer sonar campanetes. Em sembla un llibre molt amarg. Al final, hi ha lloc per l'esperança, però jo diria que més per una necessitat estètica de l'autor que no pas perquè sigui veritat.
Les persones fereixen però, ai l'as, no podem prescindir-ne. És això el que ve a dir aquest llibre. La gent no és perfecte, però és l'únic que tenim. Els hagués perdonat jo? La Ginia els perdona i es torna com ells. Ara sap una mica més de què va el món. I millor perdonar-los que estar sola, això és el que pensa la Ginia. De totes maneres és un llibre amarg, que no diu gaire a favor de l'amistat incondicional ni de la confiança en els amics. Poder confiar en la gent que t'envolta és important. Però dins l'univers de la Ginia no hi ha més gent, o sigui que en certa manera les seves darreres paraules són lògiques. L'error ha estat seu de pensar-se que els pintors, els artistes, eren diferents, millors. Per ella un pintor tenia l'aura de viure en un altre món. Però són com les altres persones.
Un llibre agredolç, que deixa un regust amarg. Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions. Però per desgracia, tard o d'hora la vida s'encarrega de fer-nos tornar a la realitat. No sé qui deia que la realitat ens posa en el nostre lloc, i que nosaltres, amb l'escriptura, posem a la realitat en el seu. Però no tothom escriu. Pavese escrivia i captava una realitat amarga, però plena de sensibilitat, bellesa i d'inflexions humanes.

Sunday, April 02, 2006

La Ginia i l'Amèlia


Aquest són els dos personatges principals de El Bell Estiu. La Ginia és innocent, càndida. L'Amèlia la sap molt llarga. De moment, llegeixo amb interès, pendent del "què passarà". La sensibilitat de Pavese és evident, però encara no, encara no ha passat res. De moment, està creant ambient. Pocs personatges, la senzillesa de la vida quotidiana, petites alegries i decepcions, inseguretats... i encara cap amor. L'amistat entre les dues protagonistes, i la lectora que comença a sospitar que aquesta Amèlia és una falsa, cosa que la Ginia no veu. Personatges que podrien ser de carn i ossos, que són vius davant dels nostres ulls. Senzillesa i profunditat. Relacions humanes.

Friday, February 24, 2006

Sobre Cesare Pavese

El pròxim llibre que he decidit llegir és "El bell estiu", de Cesare Pavese. He triat aquest llibre perquè fa poc vaig llegir "El diable als turons", del mateix autor, i em va agradar molt. També vaig llegir el seu diari. Cesare Pavese es va suïcidar. Una cosa que em va impressionar del seu diari és que havia llegit Shakespeare a fons. Un amor no correspost el va abocar a una gran l'amargor –es nota en el seu quadern- i finalment es va acabar matant. El sofriment que li va causar aquest amor no correspost, el dolor, és palpable, ben patent, en el seu diari, i es transmet al lector. Fa patir. Tothom qui hagi sofert mai per amor no pot deixar de sentir-se commogut.
Mentre llegia "El diable als turons" vaig escriure el següent al meu propi diari:
He llegit un capítol de "El diable als turons" i em captiva la senzillesa i la profunditat d'aquest llibre.
Vaja vaja amb Pavese. De cop, una novel·la on no passava res no la pots deixar... Així, com per art de màgia.
Llavors he llegit un tros de "El diable als turons" i començo a veure per on va la cosa: començo a veure que aquest diable al que fa referència el títol és una dona... "la dona és el diable", va dir algú.
La Gabriela. No en té la culpa. No és que ella com a dona sigui "el diable", és el que l'home vol d'ella el que la fa ser el diable, el que el protagonista vol d'ella. Només veu la seva faldilla, no els seus ulls. Només la desitja.
Pavese coneixia a les persones, malgrat els seus prejudicis.
Aquesta novel·la em permet fer una cosa que com a noia sempre havia volgut fer i mai havia pogut: espiar una conversa entre nois sols. De totes maneres, no veig que parlin de res essencialment diferent del que podrien parlar dones soles. Suposo que més ase jo de creure-ho.
Fins aquí.
I és amb aquest estat d'ànim, pensant en la seva mort, amb la que em disposo a començar aquest llibre.