Què és el millor de la Cartoixa?

Parlant amb el meu llibreter, em diu que La Cartoixa de Parma té un dels millors començaments que mai s'hagin escrit. Que el millor és el començament, les cent primeres pàgines. Jo en canvi, crec que la resta de la novel·la està a l'altura del començament, i per mi, el millor és el capítol on Fabrici és a la presó i s'enamoren amb Clelia. Això és el millor per mi. Però tota la novel·la és el millor de la novel·la, com a mínim en aquesta novel·la. (Per cert, el meu llibreter no llegeix pròlegs, ja que l'altre dia en parlava)

Paraules d'Stendhal

"Jo escrivia sobre les coses que m'apassionaven, i mai no havia pensat en l'art de fer una novel·la."

Stendhal

Stendhal i la presó

La Cartoixa de Parma acaba amb una frase que comença: "Les presons de Parma eren buides." Això en principi és una cosa bona, perquè vol dir que per motius polítics no hi havia gent a la presó, que els liberals no eren empresonats. Però, això de no anar a la presó com a cosa bona entra en contradicció amb el que és la presó per Stendhal, el que significa realment la presó en les seves novel·les: El Roig i el Negre i La Cartoixa de Parma. I és que en aquestes novel·les s'hi desenvolupa una idea romàntica de presó que està en absoluta discordància amb el que és la presó al món real i amb el no anar a la presó com a cosa bona.
A La Cartoixa, no és fins que va a la presó que Fabrici viu una autèntica passió. A la presó s'enamora, neix com a una altra persona, una persona capaç d'estimar. I Julien Sorel diu, a El Roig i el Negre: "Hauria mort sense conèixer la felicitat si tu no m'haguessis vingut a veure en aquesta presó." És a dir, que no és feliç fins que va a la presó i la dona que estima el va a veure. Stendhal no va estar mai a la presó, però tenia aquesta fantasia romàntica respecte a les presons com a lloc on es descobreix l'autèntic amor, per més que no sigui més que això: una fantasia.
I com a fantasia d'amors i presons què tal el segon capítol de La reina de las nieves, de Carmen Martín Gaite? No arriba a ser una presó stendheliana, però la relació que s'estableix entre els personatges té la seva bellesa, i és una mica més real ( i actual) que la presó d'Stendhal. Una altra fantasia.

S'acaben els dies a Parma

La Cartoixa de Parma. He acabat el darrer capítol. No, no l'explicaré. Només subratllar una frase: "En aquest punt, demanem permís de passar, sense dir-ne res, per damunt d'un espai de tres anys." Són els tres anys que Fabrici i Clelia passen feliços. Després, continuen passant coses. Pel que sembla, la infelicitat pot ser explicada, però la felicitat, ai l'as, no pot pas ser-ho. L'únic llibre que en aquest moment recordo haver llegit i que aconsegueix explicar la felicitat és Bearn. O era jo en el moment de llegir-lo? Em fa gràcia el vot que ha fet Clelia a la Madonna, com se les enginya per complir-lo, i com aquest vot és la causa de tot. Ai, aquesta nena missaire... Stendhal juga una darrera partida de dòmino amb els seus personatges, i el llibre s'acaba. "To the happy few", diu l'autor. "Als pocs feliços", o a "La feliç minoria". O "A les ànimes sensibles", com ell mateix va traduir, molt lliurement. No hi ha res més a dir.

Acabar però continuar

Ara em trobo en la tessitura d'acabar La Cartoixa de Parma. És una situació difícil, almenys per mi. Aquest llibre, ja l'estava llegint abans de començar a escriure el bloc. L'altre dia el meu llibreter em deia "Fa molt que hi remenes, fa molt que te'n sento parlar." Tenia tota la raó. Com tots els plaers, m'ha encantat fer-lo durar. Però l'he d'acabar. Queda un capítol. És evident que aquest llibre deixarà un buit. No només perquè és una gran obra, sinó també perquè és un dels meus llibres preferits, sinó el que més m'agrada. Em sap molt greu que s'acabi. Amb quin llibre el podria substituir? Quin llibre pot omplir el buit que deixa La Cartoixa de Parma? Ja el tinc pensat. Fa temps vaig prometre que quan arribés a una certa edat em llegiria El Quijote (per vergonya meva mai ho he fet) Fa més d'un mes que va ser el meu aniversari, he arribat a aquesta certa edat, i encara no l'he començat. Esperava acabar algun dels llibres que tenia entre mans, per no sobrecarregar la cosa. Doncs bé, ara n'acabo un; ha arribat l'hora d'obrir el meu exemplar de El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha...

Fabrici predica

La Cartoixa de Parma. En aquest capítol veiem a Fabrici commoure les masses només predicant, pensant que arribarà a Clelia. Per una persona que en el seu dia va veure predicar en una església actual, és difícil fer-se càrrec del poder de commoure d'una predica religiosa. La veritat és que costa de comprendre. Però en fi, pensem que estem parlant d'una altra època, i que llavors no tenien tele.

Enamorats

La Cartoixa de Parma. Capítol XXVI. Què és pensava Gina? Que un casament i un càrrec de coadjutor allunyarien els dos enamorats? Doncs no, s'estimen més que mai, i ella es queda amb un pam de nas. Em cau bé Gina, és llesta, intel·ligent, sap manejar a la gent, sap moure els fils, però s'ha de reconèixer que el que li passa s'ho mereix. Si estimes de debò a Fabrici, amb generositat i no amb egoisme, l'hagués ajudat a casar-se amb Clelia, i no li hagués posat pals a les rodes com ho ha fet. Però el vol per ella! Em fa gràcia tot el que dedueix la gent, l'arquebisbe Landriani en particular, basant-se en el comportament de Fabrici, ells que no saben la veritat del que passa a la seva ànima. La duquessa en canvi ho sap perfectament. Suposo que no s'ha de ser gaire llest per deduir que, en el llenguatge dels ventalls, quan una dama dóna el seu a un cavaller, li està donant el "sí". L'alegria de Fabrici no s'explicaria, sinó. És un dels capítols més bonics d'aquesta novel·la. I sona Pergolesi, que llavors... ja estava passat de moda! Hi ha músiques que mai passen de moda, i la princesa Clara Paolina té bon gust; és un fet conegut que Stendhal era molt melòman. Pel que fa al Comte Mosca, més feliç no podria ser, veient que Fabrici i la duquessa no van d'acord, i jo que me n'alegro molt. Però veurem què passa quan Gina hagi de complir la paraula donada al príncep...

Gina promet

La Cartoixa de Parma. Finalment l'amor de Fabrici i Clelia s'ha consumat. Es clar que Clelia es pensava que Fabrici s'estava morint. Però bé, això és un detall. Per salvar a Fabrici, la duquessa ha fet tot de promeses al Príncep de Parma. Fabrici s'ha salvat. Gina ja tremola només de pensar que les haurà de complir. El comportament de Gina, té justificació? Pot actuar d'altra manera? Stendhal la col·loca en una tessitura en que no té més remei que jurar. Però no per això deixa d'aprofitar-se dels avantatges de la seva situació: com per exemple quedant-se el quadre. No jutjaré Gina, es veu abocada a jurar. Complir, però, ja serà una altra cosa. Però no és innocent del tot: es fa prometre càrrecs per a Fabrici; no és cosa només d'evitar la metzina. Gina ha fet moltes coses per a Fabrici: ha fet matar a un príncep, ha fet perdre el cap a un altre. Però, ho fa per Fabrici realment? Ho fa per ella mateixa? I tenint en compte que Fabrici no l'estima i que a més, mai li agrairà el que ha fet per ell. És ben curiós això de l'amor. Podríem dir que Fabrici és una mena de mantingut de Gina, i en canvi Stendhal no ens ho fa sentir així. Sembla que ell sigui moral, i Gina, l'immoral. Però ell ho accepta tot sense preguntar-se d'on venen les coses ni qui paga el preu que tenen. El càrrec de coadjutor "amb futura successió" l'aparta de casar-se amb Clelia, i ell l'accepta sense immutar-se. I Clelia, molt dir que Fabrici és el seu marit, però està apunt de casar-se amb l'home més ric de la cort. De totes maneres, aquestes coses són les que realment fan deliciosa aquesta novel·la. Perquè la gent, a la realitat, també som així. Una vegada vaig dir que com més mimat i més dèbil era Henry Crawford a Mansfield Park, més m'agradava. Hi va haver qui se'm va tirar a sobre. Com si la gent a la realitat fóssim models d'excel·lència moral! Quan deia que quant més mimat i més dèbil més m'agradava volia dir que com a personatge, amb tot aquest defectes està molt més aconseguit. (A la realitat seria una altra cosa) El mateix els passa als personatges de La Cartoixa. Tenen molts defectes, però no som aquí per jutjar-los moralment, sinó per disfrutar de les seves aventures i desventures i potser per veure'ls fer el que nosaltres no ens atreviríem a fer, per disfrutar de tots aquests defectes humans, reals i deliciosos.

Per què m'agrada el Comte Mosca

Doncs perquè estima Gina. Gina vol Fabrici, però el Comte Mosca l'estima. Gina maquina un assassinat, però el Comte Mosca l'estima. Gina fa el que fa amb el príncep, però el Comte Mosca l'estima. Què més se li pot demanar a un home que que t'estimi? Malgrat tot, contra tot, a pesar de tot.

Pregunta còsmica

És una pregunta que vull llançar a l'espai còsmic: per què a La Cartoixa de Parma tots homes estan enamorats de Gina menys Fabrici? Es clar que llavors ja no hi hauria novel·la... Però per mi és una més de les genialitats d'Stendhal. Això trava l'acció.

Joc d'interessos

La Cartoixa de Parma. Capítol XXIV. Capítol complex. Genialitat de Gina fent anar el príncep novell com un titella. Fabrici, enamorat, burro, torna a la Ciutadella! Tants trafics que va tenir per sortir-ne! Però què no faria un cor enamorat. I aquesta frase val tant per Fabrici com pel príncep de Parma (que segons sospito no deu haver conegut carnalment cap dona encara – i fixeu-vos que dic encara-), i que està perdudament enamorat de "la dona més bella de la cort". Per això ella li fa fer el que li fa fer, cosa que trobo d'escàndol, per més que jo estigui a favor de Gina, i sobretot, sobretot, del Comte Mosca (i el compte és feliç si Gina és feliç). Però una un pot evitar tenir la sospita que la política ja ho és això, al cap i a la fi: un joc d'interessos.

Nus

La Cartoixa de Parma. Capítol XXIII. El sonet dolent és de Ludovic, el bo, de Ferrante Palla. Aquest capítol és l'autèntic nus de la novel·la. Clelia està a punt de casar-se, les maquinacions de la duquessa donen resultat, Gina i Fabrici tornen a Parma, Gina està a punt de casar-se amb el Comte Mosca (per cert, d'on ha sortit aquesta idea? No se n'havia parlat mai, i de sobte, la duquessa, el compte i el príncep es posen d'acord per fer-ne menció com si fos un fet sabut de sobres...), un nou príncep ("aquesta criatura") puja al poder. Tot el que passi a partir d'ara seran conseqüències. Molt bo el detall de girar la porcellana; si a la gent se li poguessin dir les veritats girant una porcellana...

Stendhal i la política

"La política en una obra literària és un tret de pistola al bell mig d'un concert, quelcom de groller i a què, tanmateix, no és pas possible de refusar atenció."

Stendhal
La Cartoixa de Parma

En aquest capítol hi ha una altra frase no menys famosa, sobre la república i la monarquia, que no reproduirè aquí, però que resultat tota curiosa. No la reprodueixo perquè treta de context es podria malinterpretar i no voldria que els ecos d'Stendhal fessin pensar a algú que em fico en política en l'actualitat. Qui li havia de dir a Stendhal l'any 1839 que les seves frases encara serien subversives l'any 2006! I qui m'ho havia de dir a mi.

Trucs de novel.lista

M'he fixat en una cosa en què no m'havia fixat mai abans: l'autor d'una novel·la de vegades introdueix elements que no havia mencionat però que apareixen com perfectament plausibles i encaixats dins d'acció. M'explico. Un exemple d'això seria la Martha, la criada dels Hale a Norte y Sur. En buscaven una, no se'n va parlar més i de cop, la tenen. I l'autora no ens n'ha parlat mai de com l'han trobat, encara que ho podem deduir. Un altre exemple: els escrits de Fabrici quan era a la presó. Stendhal mai ens va dir que Fabrici escrigués. Fins i tot mai va dir que tingués llibres. I de cop, apareixen els seus escrits, en una escena clau de la novel·la, i encaixen perfectament dins el context. No vull dir que aquest dos exemples siguin errors, al contrari, són exemples de la finor del novel·lista, que no menciona un fet o un personatge perquè si, sinó quan la seva menció és útil a l'acció i la fa interessant. Així, a part de sorprendre agradablement al lector s'agilitza la narració, que seria molt feixuga amb la pormenorització de tota aquesta mena de detalls. Ja dic, no són trampes, és saber escriure novel·les. Sobretot en el darrer cas. Era el mateix Stendhal qui deia que "la novel·la és l'art de la omissió".

Aquest pinta de Fabrici

La cartoixa de Parma. Fabrici, havent sortit de la presó, s'entreté a pintar a l'aquarel·la vistes de la finestra de Clelia, cosa que desespera Gina, que finalment s'ha adonat de la veritat. Clelia, que ha promès al seu pare casar-se amb qui ell vulgui, és feliç llegint el sonet que Fabrici va escriure per ella de la presó estant, i els seus apunts. Ha començat un temps dur pels enamorats, en que han d'estar separats. Gina, mentrestant, com un petit Maquiavel (encara que aquesta comparació no és adequada, perquè Maquiavel no és el que sembla), continua maquinant l'assassinat. Stendhal no ha dit en cap moment qui n'és la víctima, però hi ha un personatge poderós, detestable i detestat que té tots els números. El que no tinc tant clar és que Gina se'n surti. El Comte Mosca ha comès alta traïció, i ves per on, n'està molt content. M'encanta aquest home.

L'atractiu de Ferrante Palla

La Cartoixa de Parma. Quan Gina escriu a Fabrici que ha conegut un lladre "àgil i espavilat com tu" hauria d'haver sospitat. Que algú sigui com Fabrici, és molt per Gina!Tot primer, aquest Ferrante Palla, metge, lladre de camí ral i poeta, només fa que mirar-li les mans. Però poc a poc es va atrevint a més... I Gina, en un dels seus arravataments, ja planifica un assassinat, tal i com va predir mossèn Blanès que faria. En paraules de Gina "aquest home m'ha comprès", referint-se a Ferrante. L'ha comprés tal i com li hauria agradat que fes Fabrici. Si Stendhal no ho diu més explícitament jo tampoc ho faré. Però hi ha molt marro aquí! Qui no es conforma és perquè no vol... M'agrada la divisa del compte Pietranera, que no es repensava mai una decisió: "Per què haig de pensar que hi lluco més ara que quan em vaig decidir?" es deia. I Gina fa el mateix. D'això es diu donar-se la possibilitat de reconèixer els propis errors!
Gina no es fia de Clelia i intoxica al seu pare, l'escarceller Fabio Conti. Això fa que Clelia estigui a punt de deixar d'ajudar a Fabrici. A conseqüència d'això ha promès que es casarà amb qui el seu pare vulgui, per expiar el pecat d'ajudar a fugir un dels seus presoners. Poc a poc, Stendhal va lligant els fils.
Fabrici ja té les cordes, i per més que hi penso, no recordo aquest tros. Sé que surt de la presó però no recordo com. Serà gràcies a les cordes? Si és així, quina temeritat!

Dolça presó

La Cartoixa de Parma, capítols XIX i XX. Fabrici és a la presó i festeja amb Clelia; la Duquessa fa passos per treure'l d'allí, sap que el volen enverinar. Tot primer, Fabrici no es vol escapar, la possibilitat de perdre el contacte amb Clelia l'aclapara, però Clelia mateix el fa entrar en raó: s'ha d'escapar. La Duquessa vol –agosaradament- que baixi de la torre amb l'ajuda d'unes cordes! Clelia s'encarregarà d'entrar les cordes a la presó. Amb això espera salvar-li la vida.
Una de les coses a destacar és com passa el temps. Stendhal fa una pirueta que trenca la linealitat dels esdeveniments, i que el lector no s'espera. No deixa de donar impuls a la narració, encara que potser costa una mica de seguir.

Amor

La Cartoixa de Parma. Capítol XVIII. Fabrici i Clelia aprenen a estimar-se a través dels murs de la presó. O a través de les finestres de la presó. És curiós que dues persones que s'havien vist a la Cort no mostren interès l'una per l'altra fins que per força han d'estar separades. Però, poden estar més unides que això?
I recordem que Clelia ja té a les seves mans un anell que anava destinat a Fabrici.

Capítol XVIII

Capítol XVIII, pàg. 271. Per fi. El meu capítol preferit de La Cartoixa.

Fabrici el bell

Durant aquests dies he anat avançant en la lectura de La Cartoixa de Parma, d'Stendhal. He viscut la ganivetada a Giletti, he vist com Fabrici es buscava al mirall després d'haver matat un home (és presumit, què hi farem!) i l'he vist resar, demanant perdó pels seus pecats (no tots) i donant les gràcies per la seva sort. També l'he vist corregir l'ortografia d'uns versos mentre fuig de l'autoritat. Com molt assenyadament diu Ludovic "l'ortografia no fa el talent". Durant tots aquests esdeveniments, m'he enamorat una mica més d'ell. És introspectiu i valent. L'episodi de la Fausta, en canvi, més aviat és un descrèdit. Fer el pallús d'aquesta manera creient que va a la recerca de l'amor...
La impetuosa Gina ha començat a fer passos per ell, passos que la perden i el perden. Finalment, l'han pres. Lluny però de que això es converteixi en font d'infelicitat, d'alguna manera l'amor que cercava el ve a buscar: retroba la bella Clélia Conti, ara filla del seu carceller. Que Clélia serà un personatge important, ho veiem pel capítol sencer que dedica Stendhal a explicar-nos els seus pensaments, un dels més interessants del llibre fins ara, tot i el nivell. Si Gina sedueix pels seus arravataments, Clélia ho fa pel seu candor. Gina per fi s'ha reconegut a si mateixa que estima a Fabrici d'una manera diferent de com s'estima un nebot. I Clélia pensa que si Fabrici es tan bell enmig de guàrdies facinerosos, com no ho serà, de bell, quan sigui feliç... Nosaltres, que no veiem el seu aspecte, també el trobem bell, o sigui que tenen raó d'estar-ne, d'ell. Gina, Fabrici i Clélia. El triangle està servit.