Propaganda

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Darrers capítols. Victoria es mira la mirall i es promet a si mateixa que s'estimarà i respectarà sempre (*), amb príncep o sense. Però la història no s'acaba aquí: la cosa acaba amb una invitació per part de l'autora a llegir El cavaller de l'armadura rovellada, que publica la seva mateixa editorial. I jo em pregunto: per què cal llegir un altre llibre? No havíem d'haver trobat la resposta llegint aquest, ja? Veig que aquesta Marcia Grad és alguna cosa més que l'autora d'un llibre d'autoajuda més o menys inspirat: és també una astuta dona de negocis que procura vendre el seu producte. Dóna la casualitat que ja l'he llegit, El cavaller de l'armadura rovellada, i que pel que recordo l'al·legoria de la recerca de la veritat que ofereix és millor que la del llibre que acabo de llegir. Sobretot, l'altre llibre és una bona al·legoria, però no predica, pel que jo recordo, cosa que aquest sí que fa, ara al final; no recordo tantes paraules buides. Però tots dos llibres estan tallats pel mateix patró: llegit un, llegits tots.
Està bé recercar la veritat (i encara està millor si amb això algú hi fa negoci), però un lector també ha de saber quan ha de deixar de buscar i començar a fruir; un lector ha de saber quan el camí que recorre s'ha esgotat.

(*) Se m'acudeix que es curiós que quan algú es casa li facin prometre que "estimarà i respectarà" a l'altre. Mai ho havia pensat, però, per què les dues coses? Per què amb "estimar" no n'hi ha prou? No és implícit que si estimes de debò a algú també el respectes? Sembla que no. Aquesta frase és una prova més de la mala mena que som els humans, capaços d'estimar sense respectar.