Castells en l'aire

El Quijote. Cervantes. Capítol XXI. Vet aquí una aventura que li surt bé al Quixot: es guanya el famós "yelmo de mambrino", que ell creu fet d'or, i que en realitat és una palangana de barber, de llauna. Però, com sempre, l'important és la conversa. En les seves fantasies, en els seus castells en l'aire, El Quixot i Sancho ja es veuen rei i compte respectivament. Em fa gràcia que el Quixot espera obtenir el regne lluitant, però també casant-se amb la infanta, la filla del rei. On queda la seva Dulcinea aquí? Se li ha esborrat completament, quan en el mateix capítol lloava la seva bellesa incomparable. Sancho, que ja està casat, s'enllamina a casar-se amb una dama de la infanta, al seu torn. Homes! Suposo que somniar és gratis.
En aquest destí que somnien El Quixot i Sancho, Cervantes parodia els lloc comuns dels llibres de cavalleries, i recrea l'esquema del Tirant lo Blanc, com ens fan notar les notes.

L'aventura era la conversa

El Quijote. Cervantes. Capítol XX. Vet aquí una aventura que m'ha agradat. A més és divertida, molt divertida. Es veuen en gran perill, Sancho passa por, però quan el Quixot va a demostrar el seu valor s'adonen que no hi ha aventura. El Quixot menciona que, als llibres de cavalleries, l'escuder és un personatge secundari que apenes parla i amb prou feines és mencionat pel seu nom. I que, a més, respecta al seu amo. Tot el contrari que els nostres protagonistes, que xerren molt entre ells, Sancho és riu d'ell, i on Sancho té tanta importància com el Quixot. Aquesta conversa incessant, és, de fet, la gran aventura d'aquest capítol, i de tot el llibre. I el paper actiu de l'escuder és un element més que diferencia El Quijote de la resta de llibres de cavalleries.

El cavaller de la Trista Figura

El Quijote. Cervantes. Capítol XIX. El Quixot i Sancho obtenen d'aquesta aventura el mateix resultat que si fossin saltejadors de camins. Però tenien gana i Cervantes els ha donat menjar.
En aquest capítol Sancho li treu al Quixot el sobrenom de Cavaller de la Trista Figura, que lliga molt amb el seu aspecte magre i desdentat (les dents les ha perdut al capítol anterior), i que farà història. Cervantes es menciona a si mateix com el "savi" que escriu la història.

Opinió sobre El Quixot

He sentit per la radio aquesta opinió sobre El Quixot: "un llibre que l'únic que fa és riure's d'algú amb problemes mentals."

La realitat de les ovelles

El Quijote. Cervantes. Capítol XVIII. Inspirat pels llibres que ha llegit, que Cervantes tracta de mentiders, el Quijote confon dos ramats d'ovelles amb dos exèrcits amb els seus respectius cavallers. El Quijote és un gran lector. Jo llegeixo molt, i això em fa preocupar. En quin moment s'arriba al punt de confondre el que llegeixes amb la realitat? Aquestes bogeries del Quijote em fan preocupar, sincerament. O tot depèn de si llegeixes llibres bons, prolongacions de la realitat, cosa que no són els de cavalleries? Però segons com sembla que parli de tots els llibres... Vull dir que jo, amb tot això de Tristany i Isolda, i és un llibre bo, em podria arribar a pensar que tots els enamorats són constants i abnegats com Tristany, que l'amor és per sempre i tot de bestieses per l'estil que llegeixo als llibres, però que no veig a la "realitat"... Podria arribar a desitjar un Tristany, i a rebutjar persones reals per això. En quin moment l'afecció es converteix en obsessió?

Cervantes i la sopa d'all

L'altre dia vaig escriure: "Cervantes té saviesa sobre les persones, com tenen els grans escriptors." És a dir, que estic descobrint el que tothom ja sap: que Cervantes és un gran escriptor. Això és descobrir la sopa d'all. Qui sóc jo per descobrir, ara de sobte, com si hagués arribat a la Lluna, que Cervantes sap coses sobre les persones, que les expressa bé, que és un mestre, (potser "el" mestre)? "La trabazón de los párrafos" va dir algú, i és ben veritat. En fi, ja ho veieu, no arribo a més que a adonar-me del que és evident.

Cavaller amb "alcuza"

El Quijote. Cervantes. Capítol XVII. D'aquest capítol em crida l'atenció la paraula "alcuza", el recipient en que posen el bàlsam, paraula de la que vaig tenir noticia per primera vegada llegint el colpidor poema Mujer con alcuza, inclòs a Hijos de la ira, de Dámaso Alonso. No l'havia tornat a llegir mai més enlloc, i juraria que deu ser una paraula passada de moda, que potser ja era passada de moda quan Alonso la feina servir, allà a la postguerra, però no en puc estar segura. Aneu a saber, potser en algun lloc de Castella encara la fan servir.
Una "alcuza" és un setrill.

En aquest capítol veiem un exemple de l'efecte placebo (no sé com es diu en català), ja que El Quixot pren el bàlsam i queda com nou, i en canvi en Sancho també el pren i es queda igual. L'efecte placebo es dóna quan un medicament innocu fa efecte només perquè el pacient hi creu. Cervantes potser no sabia que es deia efecte placebo, però en coneixia l'existència. És un escriptor que té aquella saviesa sobre les persones de la que parlava un dia.

Per cert: per més que em faci pena que El Quijote i Sancho rebin tantes pallisses, ja ho vaig dir un dia: és que se les busquen! Què és això d'insultar a la gent? Què és això de marxar sense pagar? En quin món viuen aquest dos? La contraposició de la realitat amb llibre de cavalleries en que viu El Quixot (i per extensió també Sancho) és el que provoca tan nefastos resultats; sembla que això l'hauria de curar, espavilar-lo, que n'hauria d'aprendre... però no hi ha manera!

"se salió della [Sancho], muy contento de no haber pagado nada y de haber salido con su intención, aunque había sido a costa de sus acostumbrados fiadores, que eran sus espaldas."

Refocil.lar

El Quijote. Cervantes. Tot llegint aquest llibre em fixo que Cervantes fa servir la paraula "refocilar" com a sinònim de tenir contacte carnal, fer l'amor o disfrutar del sexe. La va fer servir per referir-se a Rocinante, quan se'n va amb les eugues, i la fa servir per descriure el que faran la Maritornes i l'arrier. És una paraula que em crida molt l'atenció i la busco al diccionari. Al Pequeño Larousse posa: "refocilar"- divertir, alegrar. En català, "refocilar" és refocil·lar. El Pompeu Fabra posa: refocil·lar – alegrar, donar calor, vigor, etc. És a dir, que avui en dia no té exactament el significat que li dóna Cervantes, i que no sabem si en aquell temps tenia o li dóna ell.

Qui s'endú més cops?

El Quijote. Cervantes. Capítol XVI. Don Quijote i Sancho no guanyen per pallisses: ni dormint se'n salven. El Quixot es deu pensar que és Tristany, i que totes les donzelles sospiren per ell... encara sort que ell només pensa en la seva Dulcinea; en aquest punt si que es pot dir que és un cavaller.
Em fa molta gràcia la descripció que fa Cervantes dels encants de Maritornes, com contraposa el que és amb com es pensa que és El Quixot.
Quan estan tots apilonats donant-se cops, sembla una escena de vodevil, de comèdia en blanc i negre d'aquelles d'abans.

Una altra venjança

"_ ¿Qué diablos de venganza hemos de tomar _ respondió Sancho_, si éstos son más de veinte, y nosotros no más de dos, y aun quizá nosotros sino uno y medio?
_ Yo valgo por ciento _ replicó don Quijote."

"que no hay memoria a quien el tiempo no acabe, ni dolor que muerte no le consuma."


El Quijote
Miguel de Cervantes
Capítol XV

Sembla que al Quixot i a Sancho les venjances no els surten tan bé com a en Tristany... Gran conversa, aquesta.

Tots els camins porten a Roma

El Quijote. Cervantes. Capítols XIII i XIV. El Quixot menciona al rei Artús i a Lancelot com a models de cavaller. Tots els camins porten a Roma.

Una pedra a la sabata

El Quijote. Cervantes. Capítol XII. En un moment de la narració diu Cervantes "porque parecen (cosas) de gentiles". Qui són aquest "gentiles" a que es refereix? Gent d'altres religions? Amb el text no es dedueix i a les notes no ho explica, i m'imagino que el mot té en aquella època un significat diferent del que li donem ara. (Em fa ràbia perdrem coses de la narració perquè no en sé prou.)
També tinc una cosa a dir sobre el mot "amantes" (de Marcela). En realitat són admiradors, no amants, perquè si la noia conserva la seva virtut... però suposo que per analogia també es pot fer servir aquesta paraula, i no seré jo qui corregeixi a Cervantes. (Ostres, ara faig de pedra a la sabata)

Agricultura

El Quijote. Cervantes. Capítol XI. Aquest parlament que fa El Quijote sobre l'home recol·lector em porta la cap una cosa que vaig llegir una vegada: vaig llegir que sempre ens hem pensat, ens ho ensenyen a l'escola, que l'home va descobrir l'agricultura entre grans alegrois. Pel que es veu, això no és veritat. La veritat és que l'agricultura els van obligar a practicar-la: els van esclavitzar. Sembla que Don Quijote en sigui conscient, d'això.

"ni aun con los ojos siquiera,
mudas lenguas de amoríos."

Miguel de Cervantes
El Quijote

Impagable Sancho

"_ Perdóneme vuestra merced –dijo Sancho-; que como yo no sé leer ni escrebir, como otra vez he dicho, no sé ni he caído en las reglas de la profesión caballeresca; y de aquí adelante yo proveeré las alforjas de todo género de fruta seca para vuestra merced, que es caballero, y para mí las proveeré, pues no lo soy, de otras cosas volátiles y de más sustancia."

El Quijote
Miguel de Cervantes
Capítol X

Cide Hamete Benengeli

El Quijote. Capítol IX. Deliciós capítol en que l'autor usa el recurs del manuscrit trobat, propi dels llibres de cavalleries, per justificar la continuació de la seva història. Aquest apartar-se un moment de l'acció per dedicar-se a les digressions o a històries paral·leles, crec que serà una de les grans troballes d'aquest llibre. En aquest tros l'autor ens interpel·la directament a nosaltres com a lectors i ens fa compartir el seu entusiasme per la història del Quixot. Quan explica el dibuix que veu en el manuscrit està donant al Quixot categoria d'autèntic cavaller, per si algú en dubtava; li està donant la mateixa categoria que tots els altres cavallers dels llibres.
(Com a nota humorística, destacar que si tothom a qui el Quixot ha dit que vagi al Toboso a fer saber la corresponent gesta a Dulcinea, i anés, aviat al Toboso no s'hi cabria...)

"y como yo soy aficionado a leer; aunque sean los papeles rotos de las calles"

La veritat sobre Don Quixot

Una cosa em fa ballar el cap. Franz Kafka diu, al seu text La veritat sobre Sancho Panza, que les aventures del Quixot "no van fer mal a ningú". Això és clarament mentida, perquè en les poques pàgines que portem de llibre ja ha fet mal a gent. Primer va fer mal als que anaven a buscar aigua la pou quan estava vetllant les armes, a l'hostal. Ara ha fet mal al frare, a qui amb la llança ha fet caure del cavall. Jo no sé com continuarà això, però no es pot dir de moment, llibre en mà, que el Quixot no faci mal a ningú. D'acord que també rep molt, però renoi! Potser Kafka parlava del conjunt del llibre, no sé. Veure'm com continua això.

Buscar brega

El Quijote. Sancho Panza rep la seva primera pallissa. El Quixot continua lluitant. No entenia que el Quixot rebés tantes pallisses, però ara ho entenc perfectament: el que fa és buscar brega. Així, no m'estranya. En aquest capítol hi ha el cèlebre episodi dels molins de vent, que, paradoxalment, és molt curt i senzill. No ho sé, Cervantes diu que Sancho Panza té "poca sal a la mollera", però em sembla que el Quijote també va una mica escàs... (Ja ho diu "Se le secó el cerebro"). En fi, sort que és un llibre i sort que són encantadors, en la seva ferma determinació de salvar tothom.

Ínsula de la il.lusió

Les notes diuen que Sancho Panza no arriba a saber mai què és una ínsula. (El Quixot n'hi ha promès una a canvi dels seus serveis com a escuder). Jo crec que no li importa ínsula, que el que vol és viure aventures. Però és un home pràctic, i no s'ho reconeixeria mai a si mateix, això.

Sancho Panza entra en acció

"Sancho Panza, que, per altra banda, mai se n'ha vanagloriat, va aconseguir, després de molts anys, a les hores nocturnes, mitjançant la lectura d'una gran quantitat de novel·les de cavalleries i de bandits, apartar de tal manera el seu dimoni, al que posteriorment va batejar amb el nom de Don Quixot, que aquest es va dedicar a realitzar les accions més boges i absurdes, les quals, al no tenir un objecte predeterminat, doncs aquest hauria hagut de ser Sancho Panza, no van fer mal a ningú. Sancho Panza, un home lliure, va seguir indiferent, tal vegada només per cert sentiment de responsabilitat, a Don Quixot en les seves aventures i sobre això va sostenir una gran i útil conversa fins al seu final."

La veritat sobre Sancho Panza
Franz Kafka

Cremar llibres

El capellà i el barber, ajudats per la majordoma i la neboda, es disposen a cremar els llibres que han fet embogir a l'Hidalgo *. Això recorda molt una crema de bruixes, pel que té de cremar innocents. De totes maneres, fins i tot amb tants ferms propòsits són incapaços de cremar-los tots, i n'indulten bastants (Alguns dels quals, cosa curiosa, i suposo que pel bé del Quixot (!) es queden ells. Quina barra.)
Es tracta d'una espoliació, que a més, no serveix de res, perquè el mal ja estava fet. No sé com reaccionarà l'afectat davant d'això, però de totes maneres està clar que els llibres ja no els necessita. El que ell necessita ara es viure aventures.
(* Hidalgo - Aquí hauria d'escriure gentilhome, que és la traducció al català d'Hidalgo, però, i ja em perdonareu, tractar el Quixot, i a qualsevol, de "gentilhome" fa riure.)