Conèixer els clàssics

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. Si alguna cosa estic aprenent d'aquest llibre és la necessitat de conèixer els clàssics, i quan dic clàssics vull dir els clàssics grecollatins.

La musa és trapella

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. II. El saber marginat dels escriptors. El model romàntic creu en el talent. El model científic creu en la tècnica. I el model clàssic en una mixtura a parts iguals entre talent i tècnica: el talent és la base i la tècnica n'és la culminació.
"El perill de "dominar l'ofici" és que l'art sigui simplement "ofici""
Joan Puig i Ferrater
Vida interior d'un escriptor
"Escriure és fruit d'una facilitat natural i d'una dificultat adquirida."
Josep Joubert
"Tota inspiració pressuposa un problema solucionat per facultats inconscients després que la consciència hi hagi treballat en va."
Joaquim Ruyra
L'educació de la inventiva
Em fa gràcia la menció negativa a Daniel Cassany. Al començament de dur el bloc em vaig rellegir el seu llibre Descriure escriure (mateixa editorial, mateixa col·lecció que aquest) i poster sí que s'equivoca en això de la inspiració, però del seu llibre en vaig treure la idea de que aprenem inconscientment els codis dels grups als que ens interessa pertànyer, i que per tant aprenem a escriure perquè inconscientment volem pertànyer al grup dels escriptors que ens agraden. Crec que és la veritat més fonamental que ha dit mai ningú sobre l'escriptura. I no crec que això invalidi la inspiració. Crec que és la tècnica, el codi, el que s'aprèn així. Però la tècnica no treballa sobre el buit, la tècnica ha de treballar sobre alguna cosa: aquí és on juga el seu paper la inspiració, misteriosa dama d'ulls límpids o nuvolosos segons l'ocasió.
Va bé saber què diuen els clàssics sobre el tema. Hi ha un nou atac a Cassany, a qui s'acusa d'ignorar la tradició.
A les muses les han arraconat els tècnics com a element supersticiós. La retòrica l'han arraconada els romàntics per massa tècnica. Però la retòrica també és una musa, segons els clàssics, i que llavors la retórica no tenia la connotació negativa que té ara.
Diu que un text previsible és un text amb un defecte.
"Trobar la idea costa molt més que fer el dibuix."
Pancho
(dibuixant de Le Monde)
Té raó. A mi també em passa. Trobar una bona idea per fer un post em costa més que escriure el post en sí.
Diu que els grans escriptors escriuen i rescriuen moltes vegades una mateixa pàgina. Segons Horaci, un text ha de reposar nou anys en un calaix abans de donar-lo a conèixer...

Un tramvia anomenat text

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. I. La novetat és filla de l'oblit. Només de llegir la introducció, ja he sabut que aquest llibre m'agradaria. La manera clara, sincera i documentada en que s'expressa l'autor m'arriba i connecta amb mi. M'agrada això que diu que els límits del llenguatge són els límits del nostre món. De totes maneres, jo afegiria que en nosaltres hi ha instints que s'escapen a allò que pot ser expressat mitjançant el llenguatge. Podríem dir que vivim el món a través del llenguatge i dels instints.
Mai no havia llegit el típic esquema emissor-missatge-receptor tant ben explicat, d'una manera tant imaginativa, il·lustrativa i entenedora. No sabia que la vella i mil cops sentida teoria es pogués explicar d'una manera tant interessant. Trobo que aquest tros s'hauria de fer llegir a les escoles. Acaba el capítol amb una sentència d'impacte: la societat no ens ensenya a escriure, però ens obliga a saber-ne. Així com es fan molts esforços perquè aprenguem a parlar, un cop alfabetitzats ningú es preocupa que aprenguem a escriure bé. Aquesta paradoxa és la base d'aquest llibre. Continuo llegint.

Escacs

"Encara que un relat sigui sobre escacs s'ha de poder seguir sense saber jugar a escacs."
Clara Gamboa Guzmán

Fregant la làmpara

_ Quin és el post més genial?
_ Sempre sento que el post més genial és el darrer que he escrit, però llavors n'escric un altre i m'adono que sempre m'agrada més. El que acabo de publicar és sempre el que em fa més il·lusió; no se si és el més genial, però és el que em fa sentir com si ho fos.
_ En què et bases per pensar que els teus posts són genials?
_ No crec que siguin genials, però és evident que si no penses que són genials no els escriuria. Per escriure has de saber que no ets genial, però has d'escriure com si ho fossis. Si tu no creus en tu mateixa com si fossis genial ja pots plegar. Per tu mateixa has de ser genial, encara que sempre has de tenir en compte que pels altres pots no ser-ho en absolut...
_ Creus que el geni neix o es fa?

_ Es una pregunta absurda. El geni és. Tant és que ja hagi nascut inspirat o que s'hagi fet a base de patacades. Encara que jo crec més en els que s'han fet a base de patacades.

Valentia

M'adono que per escriure s'ha de ser valenta. Sí, sí, valenta. Valenta per lluitar contra una mateixa, contra la mandra, contra la comoditat, contra el "ja ho faré". També s'ha de ser valenta per estar sola mentre escrius: s'ha de ser valenta per ser capaç de passar-se moltes hores físicament sola, aïllada del món. Però, sobretot, s'ha de ser valenta per enfrontar-se als propis fantasmes, a les pròpies pors, valenta per mirar el rostre que reflecteix el mirall i no tenir ganes de fugir corrents. S'ha de ser valenta per exposar les pròpies entranyes, per amanir-les (una mica de sal?) i servir-les al banquet; s'ha de ser valenta per esprémer els propis sucs com si tu mateixa fossis una llimona. Valentia. Una altra qualitat necessària, i que em sembla que a mi em manca. O que no en tinc tanta com això, si més no.

Disciplina

"_A pesar de tenir dislèxia, va acabar estudiant escriptura creativa sota la tutela de Kurt Vonnegut. Molta gent menysprea aquests cursos en pensar que un escriptor neix, però no es fa.
_ Sí, he hagut d’esforçar-me més que molta altra gent en els estudis, i mai no vaig destacar com a estudiant, però crec que el talent està sobrevalorat. El meu treball té una vuitena part de talent, i la resta és pura disciplina. Aquests tallers són útils per qui tingui una certa habilitat, i els consells d’un escriptor experimentat ajuden a estalviar temps en el camí."
John Irving

Treball

"Em nego a veure fenòmens celestes en l’acte d’escriure. Tot és molt normal: davant teu tens un paper, tens un sentiment per expressar i et poses a treballar, a escriure una paraula darrere de l’altra, sense que cap musa hi intervingui, sense que darrere teu t’il·lumini una musa inspiradora. Escriure és només treball. Si tens talent, escriuràs alguna cosa bona, però si no en tens, però tens consciència de la teva debilitat com a artista, potser pots arribar a vèncer-la a còpia de treball."
José Saramago

Imaginació

"No em sento còmode amb un teclat. La ploma, o el llapis, són diferents. Després d’escriure, cada dia, ho passo tot a màquina. Hi ha tantes correccions que si espero a l’endemà no m’aclariria.
Escric a mà i després ho passo a màquina. Tinc una vella màquina d’escriure que serà la protagonista d’una de les meves novel·les. Un amic meu pintor s’ha obsessionat amb ella i la pinta tots els dies. Es un tros de ferro que comença a tenir personalitat."

Paul Auster

Sacsejar l'arbre

"― Corregeix molt mentre escriu?
— Has de sacsejar l’arbre i permetre que només quedi el que serveix. Generalment, al final només en queda la meitat. Has de despullar la teva prosa de tot el que sigui accessori […] Tolstoi va escriure 14 cops el primer capítol de La mort d’Ivan Illich, i l'última versió es llegeix amb molta facilitat. Un amic em deia: «Ser espontani porta molta feina». I això és el que has de fer: el lector no ha d’adonar-se de totes les hores de treball que hi has dedicat."
Antonio Lobo Antunes

A la setena

"_Vostè escriu a mà o a l'ordinador?
_ A l'ordinador. Només que aquesta vegada vaig haver d'escriure molt a mà, perquè no hi havia temps de treballar. Faig un esborrany, després un altre i una altre. Sembla broma, però es cap al setè que surt."
Gabriel García Márquez

L'ordinador és el cervell

«Si no he tingut ordinador durant 75 anys, per què n’hauria de tenir ara? La gent hauria de pensar què és el que realment necessita i saber que el principal ordinador és el cervell».
«Jo no escric cap frase que abans no hagi construït mentalment tota sencera. No corregeixo res perquè el que escric primer ja està pensat. En 75 anys mai no he canviat un paràgraf d’ordre dins d’un text».
Josep Maria Espinàs

Connexió

"Els meus dos dits no han connectat mai amb el meu cervell quan escric a màquina. La meva mà i la ploma, en canvi, sí que hi connecten. Per descomptat ha de ser una ploma: el bolígraf només serveix per fer dibuixos en un full."
Graham Greene

Noms

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. Personatges i noms. Calvino diu que de vegades s'està més de mitja hora per decidir el nom d'un personatge. Diu que els escriptors es poden classificar entre els que posen noms evocadors i que signifiquen alguna cosa als seus personatges, i aquells que els posen noms com aquell qui els dóna un número. Ell es considera dels primers. Diu que posar noms als personatges forma part de l'estil d'un escriptor. En conclusió ve a dir que un nom per ell mateix no significa res, però un nom unit a un personatge li ha d'aportar aquella cosa més.

Llegir en veu alta

Una cosa que sempre m'ha fascinat: la manera com els escriptors "de debò" llegeixen els seus escrits en veu alta. Es prou conegut el cas de les lectures que feia Julio Cortázar de la seva obra: la seva veu greu i sòlida, hipnòtica, embolcallant les paraules amb contundència... Documentant-me per la semblança que vaig escriure de John Ashbery, vaig descobrir que viu intensament la lectura dels seus poemes, que sentir-lo recitar-se és tota una experiència. Flaubert llegia en veu alta els seus escrits tot passejant pel jardí, per captar-ne la música. Chateaubriand organitzava lectures de la seva obra per veure l'efecte que tenia en els oients... Tots aquest escriptors frueixen llegint-se i estan orgullosos del que llegeixen. M'adono perfectament que jo sóc incapaç de llegir res en veu alta amb un mínim de coherència i sense morir-me de vergonya. Si fins i tot em fa vergonya explicar acudits davant de desconeguts! M'agradaria poder llegir els meus escrits com una locutora de radio, però la realitat és que tinc una veu pastosa, monòtona, fluixa, inexpressiva i de criatura. I els meus textos no són dignes de ser llegits en veu alta, tampoc. Perquè aquesta és l'altra. Quin horror sentir-me o que algú em senti. Sort que per fer el bloc no haig de llegir res en veu alta. El bloc és l'amagatall perfecte per les meves limitacions. Alguna ànima caritativa em pot mencionar algun exemple d'escriptor bo a qui li fes vergonya llegir els seus escrits en veu alta? Ai, que em temo que no n'hi deu haver cap...

Aprendre a mentir

M'ha passat més d'una vegada en això dels blocs: llegir alguna cosa en un bloc, pensar-me que era veritat, fer algun comentari al respecte, i que després l'autor ( o autora) em digués que no m'he de creure tot el que llegeixo per Internet. Això sempre m'ha confós, perquè m'ho havia pensat de textos que, sinó eren sorgits d'una profunda necessitat interior d'expressar allò, no tenien cap mena de gràcia. Al mateix temps, sempre m'ha fet por dir gaires mentides quan escric, no s'anés a pensar algú que allò és veritat. Però m'adono que potser és això el que em falta en el meu aprenentatge d'això de l'escriptura: aprendre a mentir. Ja no dic fer passar bou per bèstia grossa, sinó simplement crear històries amb encant, encara que aquests encant es degui a algun retoc de la veritat. M'adono que per escriure s'ha de saber manipular la realitat, o almenys saber entabanar al lector. Per tant tinc clarament un problema, perquè jo sempre vaig amb la sinceritat per davant. És un defecte meu que només el dóna haver estudiat a fons burrologia. Per més que hi penso, a escriure sense dir la veritat no hi veig el sentit. És la meva manera de ser. Tampoc cal dir tota la veritat, això ja ho veig. Simplement cal no trair la manera de ser de les coses. Però quan llegeixo aquestes encantadores històries inventades (inventades perquè m'ho han dit, que ho eren, sinó me les creuria...) m'adono que jo no tinc futur en això. I ja no parlo d'escriure ficció. Parlo d'escriptura.

Epitafi

"studium fuit alma poesis"
(l'estudi fou l'ànima de la poesia)

Epitafi de Giovanni Boccaccio

Paraules viscudes

Vaig llegir el llibre de Jaume Cabré El sentit de la ficció, sobre la seva escriptura. Diu que no s'ha d'escriure res que no sorgeixi d'una profunda necessitat interior, i que s'han d'omplir de roba els armaris dels nostres personatges, encara que aquests armaris no els hagi d'obrir ningú. Diu que ha passat temporades en que no ha escrit, però que mai, mai, ha deixat de llegir. Diu que escriu perquè sinó rebenta. També afirma que, malgrat que un lector només llegeixi un cop a la seva vida allò que l'escriptor ha escrit i rescrit tantes vegades, és escriptor aquell que ni tan sols es pregunta si això val la pena.
He llegit el llibre en un exemplar de la biblioteca, on algú havia encerclat les paraules genuïnament catalanes que fa servir Cabré. (Algú que aprenia català, potser?) Això m'ha fet adonar de la riquesa del seu vocabulari, i crec que la seva tria del català com a llengua d'escriptura va ser l'encertada.

Lost in translation

Tenia una professora d'escriptura creativa (sóc carn de taller d'escriptura, ja ho sabeu) que ens deia que havíem d'extreure els "sucs" dels personatges. Ahir pensava com seria això en castellà... els "zumos"? Crec que la traducció correcte seria extreure "sangre, sudor y lágrimas" dels personatges, les seves emocions, o, més literalment, extreure'n els "jugos".

Alguns consells

"Primer. Quan tinguis alguna cosa a dir, digues-ho, quan no també. Escriu sempre.

Segon. No escriguis mai pels teus contemporanis, ni molt menys, com fan tants, pels teus avantpassats. Fer-ho per la posteritat, en la qual sens dubte seràs famós, doncs es ben sabut que la posteritat sempre fa justícia.

Tercer. En cap circumstancia oblidis el cèlebre dictum: en literatura no hi ha res escrit.

Quart. El que puguis dir amb cent paraules, digues-ho amb cent paraules. El que amb una, amb una. No facis servir mai el terme mig, així, mai diguis res amb cinquanta paraules.

Cinquè. Encara que no ho sembli, escriure és un art; ser escriptor es ser artista, com l'artista del trapezi o el lluitador per antonomàsia, que es el que lluita amb el llenguatge; per aquesta lluita exercitat de dia i de nit.

Sisè. Aprofita tots els desavantatges, com l'insomni, la presó, la pobresa; el primer va fer a Baudelaire, la segona a Pellico i la tercera a tots els teus amics els escriptors; evita, doncs, dormir com Homer, la vida tranquil·la d'un Byron, o guanyar tant com Bloy.

Setè. No persegueixis l'èxit. L'èxit va acabar amb Cervantes, tan bon novel·lista fins El Quijote. Encara que l'èxit és sempre inevitable, procurat un bon fracàs de tant en tant perquè els teus amics s'entristeixin.

Vuitè. Format un públic intel·ligent, que s'aconsegueix més entre els rics i els poderosos. D'aquesta manera no et faltaran ni la comprensió ni l'estímul, que emana d'aquestes dues úniques fonts.

Novè. Creu en tu mateix, però no tant; dubta de tu mateix, però no tant. Quan tinguis dubtes, creu, quan creguis, dubta. En això rau l'única vertadera saviesa que pot acompanyar a un escriptor.

Desè. Procura dir les coses de manera que el lector senti sempre que en el fons es tant o més intel·ligent que tu. De tan en tan procura que efectivament ho sigui; però per aconseguir això hauràs de ser més intel·ligent que ell.

Onzè. No oblidis els sentiments dels lectors. En general és el millor que tenen; no com tu, que no en tens, doncs d'altra manera no intentaries posar-te en aquest ofici.

Dotzè. Una altra vegada el lector. Quan més bé escriguis més lectors tindràs; mentre els donis obres cada cop més refinades, un nombre cada vegada més gran desitjarà les teves creacions; si escrius pel piló mai seràs popular i mai tractaran de tocar-te el sac al carrer, ni t'assenyalaran amb el dit en un supermercat."

Decàleg de l'escriptor
Augusto Montserroso