Paraules buides

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Potser algú s'estranyarà que, si porto unes quantes setmanes parlant bé d'aquest llibre, subratllant frases d'aquest llibre, ara pensi que el darrer capítol són paraules buides. Bé, potser no és exactament així: de fet, és de desenvolupament de la mateixa doctrina. Però abans estava presentada com un simple diàleg, com una idea que t'aporta un amic, i resultava simpàtic; ara s'ha convertit en dogma, en un nou "codi reial"... i, no havíem quedat que el "codis reials" era el que ens calia evitar? Què ens porta a pensar que aquest "codi reial" és el bo, i l'altre no ho era? Jo no crec en les prèdiques. Crec en el diàleg, en aportar idees, en veritats sortides de l'experiència de cadascú. Però això de tenir un nou "codi reial"... no m'ha agradat, la veritat. La Victoria va ser prou burra abans per creure's un pergamí, i ho continua sent ara per creure-se'n un altre. Però, "aviam", no havíem quedat que havia de ser ella mateixa i trobar les respostes dins el seu propi cor? Per què el necessita, un nou "codi reial"? A més, el que se m'ha posat com un tret és que l'autora intenti endossar-nos un altre llibre. Això és reconèixer implícitament que aquest que acabem de llegir no serveix per res!

Propaganda

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Darrers capítols. Victoria es mira la mirall i es promet a si mateixa que s'estimarà i respectarà sempre (*), amb príncep o sense. Però la història no s'acaba aquí: la cosa acaba amb una invitació per part de l'autora a llegir El cavaller de l'armadura rovellada, que publica la seva mateixa editorial. I jo em pregunto: per què cal llegir un altre llibre? No havíem d'haver trobat la resposta llegint aquest, ja? Veig que aquesta Marcia Grad és alguna cosa més que l'autora d'un llibre d'autoajuda més o menys inspirat: és també una astuta dona de negocis que procura vendre el seu producte. Dóna la casualitat que ja l'he llegit, El cavaller de l'armadura rovellada, i que pel que recordo l'al·legoria de la recerca de la veritat que ofereix és millor que la del llibre que acabo de llegir. Sobretot, l'altre llibre és una bona al·legoria, però no predica, pel que jo recordo, cosa que aquest sí que fa, ara al final; no recordo tantes paraules buides. Però tots dos llibres estan tallats pel mateix patró: llegit un, llegits tots.
Està bé recercar la veritat (i encara està millor si amb això algú hi fa negoci), però un lector també ha de saber quan ha de deixar de buscar i començar a fruir; un lector ha de saber quan el camí que recorre s'ha esgotat.

(*) Se m'acudeix que es curiós que quan algú es casa li facin prometre que "estimarà i respectarà" a l'altre. Mai ho havia pensat, però, per què les dues coses? Per què amb "estimar" no n'hi ha prou? No és implícit que si estimes de debò a algú també el respectes? Sembla que no. Aquesta frase és una prova més de la mala mena que som els humans, capaços d'estimar sense respectar.

Sigues tu mateixa, Victoria

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XIV. El País del Que És. Capítol XV. Un passeig pel Carreró dels Records. Vint pàgines i dos capítols després: "Sigues tu mateixa i estaràs segura." No, si es veia venir. Em penjaré la medalla, si em permeteu. Ah, i el príncep no era víctima d'un encanteri, sinó que sempre havia estat així, però ella no se n'havia adonat. És una bona explicació.

Preguntes i respostes

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XIII. El Campament per a Viatgers Perduts. Victoria s'adona que res no és el que sembla al País de la Il·lusió, però que molta gent, ella ho ha fet durant molt de temps, es continua aferrant a les il·lusions al voltant de les quals ha viscut tota la vida, perquè té por d'anar més enllà. Destacaria especialment la figura del pescador que té tanta por d'equivocar-se que no pot decidir quin tipus de canya de pescar ha de fer servir, i el que li diuen els altres al respecte tampoc li serveix, perquè cadascú té la seva pròpia opinió. Victoria ho veu clar: tan greu seria equivocar-se de canya? Victoria comença a veure que ha de ser ella mateixa, i no la persona que volen els altres, i que ha de seguir el seu cor, cosa que la portarà més enllà del País de la Il·lusió. M'adono de les preguntes que es fa la princesa, que són el que la impulsa a continuar el seu camí, i per més que pensi, no puc intuir amb claredat les respostes que trobarà, tot i que ja es veu per on anirà la cosa: "Has de ser tu mateixa, Victoria", i frases així. Però encara em falten respostes. Per exemple, per què el príncep patia "l'encanteri"? Quina resposta hi donarà, el llibre?

Seguir el cor

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XII. El País de la Il·lusió. Victoria s'adona que ha de seguir el seu propi camí, i que així com el príncep havia estat una il·lusió, els camins fàcils marcats pel altres també són il·lusions, i ella ha estat anys vivint una il·lusió. Cadascú ha de recórrer els seus propis passos, ha de seguir el seu propi cor. Tot i que això, seguir el propi cor, a la vida real, no sempre és tan fàcil. I segui el propi camí i no el camí que ens marquen els altres encara és més difícil.


"El viatge és diferent per a cadascú. El camí que serveix a un pot ser equivocat per un altre. Només el propi cor coneix el camí. (...) Però quan has arribat a la bifurcació, no has fet cas al teu cor. Has confiat en el criteri d'algú altre sobre el camí que havies de seguir. Així es justament com un es perd."

Marcia Grad
La princesa que creia en contes de fades

"Qui, en post de diners o d'honors, segueixi el camí que li ha marcat un altre, serà sempre un neci."

Goethe

"Els camins fàcils no porten lluny"

Proverbi àrab

El mar de l'emoció

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XI: El mar de l'Emoció. La princesa aprèn a nedar; per fer això ha de deixar de tenir por i creure en ella mateixa, creure que pot fer-ho sola. Descobreix que la seva relació amb el príncep era com una barca que s'enfonsava, però que malgrat tot s'hi aferrava desesperadament. Ha d'aprendre a nedar, a viure, sense ell.

"L'única seguretat duradora és la certesa de saber que un pot tenir cura de si mateix."

Simplificació alliberadora

Com sempre que estic una mica depre, m'ha donat per un llibre d'autoajuda. Ara estic rellegint Simplifique su vida, de l'Elaine St. James. Mentalment, ja m'he desfet del robot de cuina, de la gespa, de les plantes d'interior i del barco. Mai he tingut robot de cuina, ni gespa, ni plantes d'interior, ni barco, però saber que són tan prescindibles, que és tan fàcil desfer-se'n, em treu un pes de sobre, la veritat.
M'encanta el consell que parla de no mirar la tele per no deprimir-se amb les noticies. De totes maneres, sé que si confesses que jo no miro la tele precisament per això més d'un i d'una es posarien les mans al cap, o sigui que no ho diré. Els blocs són un bon sedàs de l'actualitat, passada pel filtre de la cultura. O deuen ser els blocs que jo llegeixo.
En fi, que ja no em queden trastos per llençar, l'últim cop que vaig llegir el llibre -no fa pas tant- ja els vaig llençar tots. Tot i així, llegir-lo ho continuo trobant molt alliberador. Tot fos tan fàcil com tenir els diners suficients per ser pobre de la manera que preconitza aquest llibre!
Per cert, crec que haurien de fer un llibre que es digués Simplifique su mente, on es parlés de com alliberar-se de les cabòries i trastos mentals. Aquest sí que m'aniria bé!

Alguns consells pràctics per trobar la felicitat

"L'amor té bon gust –va replicar Doc-. Si no fos així, ja no seria amor."

"Un no veu allò que no està preparat per veure."

"La capacitat de fer el que és millor quan no coincideix amb el que un vol és un símptoma de maduresa (...) Però, per descomptat, això no fa que la tasca sigui més fàcil."

"Endavant, princesa. Planta les llavors de la veritat, de les quals creixeran la pau, l'amor i la felicitat.
_ Espero que ho sàpiga fer –va dir Victoria- L'únic que he plantat fins ara són roses."

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Tercera Part. Capítol X. El camí de la veritat. Trobo que promet molt aquest mússol. Tinc vertadera curiositat per saber com resoldrà això, com podrà complir tot el que li ha promés.

La llum interior

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol IX. La guia per viure feliç per sempre més. Aquest capítol, quan el príncep li diu que ella no el suporta, m'ha fet pensar en la veritat. La veritat en les relacions humanes. El fet de trobar-se bé amb algú. Ets amic amb algú, i de cop deixa de ser amic teu, i no comprens què ha passat, què has fet malament. Però llavors, pensant amb més sinceritat, t'adones que en el fons no t'ho passaves tant bé amb aquella persona com pretenies, que hi anaves per no estar sola, pel fet de no tenir ningú més o per alguna altra raó que no era que t'ho passessis bé. I t'adones que per això aquesta persona ha deixa't de ser amiga teva, que ha fet el que tu no t'atrevies a fer per por de no quedar-te sola: ha posat fi a la mentida. Si sou persones sociables, que us ho passeu de seguida bé amb els altres, suposo que no entendreu això. Però si sou persones a qui us costa connectar amb la gent, suposo que ho entendreu perfectament. L'amistat (i no diguem l'amor) ha de ser alguna cosa més que la possibilitat de tenir algú per no estar sol. Hi ha d'haver una vertadera afinitat. I això és molt difícil, sobretot si sou persones tancades en vosaltres mateixes i que viviu al vostre món.
Hi ha una peli de la Meg Ryan, que es diu French Kiss, on la protagonista recorre molts quilometres per recuperar el seu promès, que se n'ha anat amb una altra. En el trajecte, coneix un altre home... Torna a trobar al seu promès, i aquest li diu: "Algú ha encès un llum al teu interior. Per què no el vaig encendre jo?" I la Meg Ryan l'estimava, a aquest noi, però evidentment acaba amb l'altre, amb el que encès el llum al seu interior.
Les relacions que tenim no sempre encenen llums al nostre interior, però no per això ens quedem sols. Es dur estar sol. I es clar, llavors les coses no funcionen i no ens hem d'estranyar si els nostres amics ens abandonen. Potser no en som conscients, però si algú no ens encén el llum ho notem, i l'altra persona, encara que sigui inconscientment, també ho nota.
A la princesa del llibre li passa una cosa semblant: fa temps que ja no està bé amb el príncep, però s'entesta a continuar enganxada a ell, potser recordant l'època en la que ell encenia aquest llum al seu interior. Sembla que d'això de que en realitat no suporta al príncep, se n'ha adonat primer ell que ella. A veure com aniran les coses a partir d'ara.

Arreglant cors

"_ Vols dir no fer res?
_ Sí, princesa. És l'únic que encara no has provat. Has de deixar de fer-ho tot i començar a no fer res. No facis ni diguis res. No et justifiquis, no et defensis, no supliquis, no et disculpis, no amenacis, no et preocupis, no passis les nits pensant, planificant ni imaginant. Entens la idea?
_ No em puc limitar a no fer res!
_ Però no fent res en realitat faràs alguna cosa, alguna cosa que ajudarà al príncep perquè te'n mantindràs al marge."

"El fet que algú et demani ajut no és motiu suficient per donar-l'hi. Moltes vegades, ajudar és ferir."

"Heu de triar ser feliç en comptes de tenir raó."

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol VIII. Fer o no fer...La princesa diu que l'únic que vol és viure feliç per sempre més, i el mussol li ha donat una guia per viure feliç per sempre més. Ara començarà a llegir-la, i jo amb ella. De totes maneres, i això és una opinió personal, jo crec que no hi ha receptes per viure feliç per sempre més: la felicitat és una cosa orgànica, que es construeix dia a dia, i que s'ha d'anar improvisant i adaptant a mesura que passa el temps i les nostres circumstàncies canvien. Si a partir d'un moment determinat diguéssim "ara serè feliç per sempre més", ja ens podríem morir, perquè de fet, viure és patir, i som feliços en la mesura que superem aquest sofriment.

On és la solució?

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol VI. Sempre es trepitja la rosa més bonica. Se'm fa difícil llegir aquest tros, en el que el doctor Hyde maltracta emocionalment a la princesa. Que algú no pari d'insultar-te, trobar malament tot el que fas i fer-te crits pot arribar a ser molt dur. I que ho faci algú que estimes pot ser molt més dur encara, dur fins al punt que faci que no valgui la pena viure. Encara no entenc com la princesa ha trigat tant a afartar-se'n. Però és clar, fer un cop de cap i posar-hi punt i final no sempre està a l'abast de la persona que pateix. És molt típic d'una persona insegura (ja sigui home o dona) pensar-se que a més els maltractes emocionals són per culpa seva. Això li passa a la princesa, intentant sense aconseguir-ho ser perfecta. Sort que això és un llibre d'autoajuda i sembla que acabarà bé, perquè sinó el deixaria. Tinc ganes de veure quina solució hi troba. Perquè això és el que anuncia la contraportada: una solució.

De prínceps i granotes

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Segona Part. Capítols IV i V. Ha aparegut el príncep encantador i ja es comença a convertir en granota. (Perquè els homes no fan mai el procés al revés, com als contes? Ui no, esborreu aquesta frase. No és més que un tòpic suat, i a més, sona a amargor i no m'agrada. Jo mateixa deia que el ressentiment no fa bona literatura.) El llibre: farcit de tòpics conjuntats amb gràcia. M'interessa. Es pot dir que el llibre ha explotat. Continuaré llegint.

Mussols que parlen

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. (pàgina 27) Sembla que la protagonista d'aquest llibre té un seriós problema de doble personalitat (sembla que té reprimida la seva part més anàrquica) i un seriós problema amb la realitat (parla amb mussols). Però és una nena, i els nens tenen molta imaginació. Encara no ha madurat prou per aprendre a dir mentides a la seva mare, ni per aprendre a no creure en mussols que parlen. El lector no perd en cap moment de vista que està llegint un llibre.

"Hi ha coses que no s'han d'acceptar. Senzillament, s'han d'experimentar."

La lluna en un cove

He trobat el llibre d'auto-ajuda ideal per mi: La princesa que creia en contes de fades, de Marcia Grad. Fixeu-vos què diu: "Per a tots els qui han lluitat contra el dolor de la infància, contra el sentiments de no ser prou bo, o els que han cedit el seu poder a un príncep inadequat." No cal dir que el llegiré àvidament per veure com explica això de "els finals feliços són sempre possibles". Presento que aquest llibre pot canviar la meva vida.

Deixo un llibre

Deixo Els homes són de Mart, les dones són de Venus. És un rotllo patatero i no m'interessa per res. No dic que el llibre no serveixi o que no tingui raó. Simplement el trobo repetitiu, ple de tòpics i amb un to didàctic insuportable. A més, està escrit d'una manera que sembla justificar que un home es comporti com un imbècil. Buscaré algun altre llibre d'autoajuda que pugui ser divertit.

Frase no tant intel.ligent

"D'altra banda, la majoria de dones saben per instint com n'és d'important escoltar. Esperar que un home sàpiga això sense la preparació oportuna és esperar que sigui com una dona."

Els homes són de Mart, les dones són de Venus
John Gray

Aquesta frase mereix un Pulitzer, no m'ho negareu...

Frase intel.ligent

"L'important en aquest punt és el fet que, per enriquir les nostres relacions, haguem d'efectuar canvis petits. Els canvis grans acostumen a exigir una certa repressió de la nostra autèntica manera de ser, i això no és sa."

Els homes són de Mart, les dones són de Venus
John Gray

La gran frase

Estic llegint Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Em crida l'atenció una frase: "és un error esperar d'una dona que els seus sentiments siguin sempre racionals i lògics." De debò que m'interessa aquest llibre, m'encanta l'autoajuda, crec que el necessito vertaderament, però... gaires frases com aquesta i crec que ens enfadarem amb el tal John Gray. Deu ser que jo no tinc la seva experiència en el tracte amb "dones"... O és que els homes són sempre racionals i lògics? Serà que conec pocs homes?

El poder del tabac

Em sembla que ja havia dit alguna vegada que m'encanten aquest llibres d'autoajuda nord-americans. Tots semblen escrits sota la mateixa mentalitat. El que m'agrada d'ells és dosi d'autoestima que proporcionen, del tipus "tu ho pots fer" (si segueixes les instruccions, es clar). Et fan sentir capaç de dirigir la teva vida.
Primer vaig llegir Com conquistar marit. Trobo que alguns consells d'aquest llibre van contra l'instint de supervivència, però a part d'això, el to didàctic és molt interessant. Llavors vaig llegir Simplifica la teva vida. Aquest em va apassionar, i algunes coses que diu son realment fruit del sentit comú, per bé que altres siguin impossibles. El vaig comentar aquí, fins i tot. Llavors he llegit Deixar de fumar és fàcil, si saps com. No fumo, i més que deixar el tabac, el que m'ha fet sentir aquest llibre és fascinació per una força tan poderosa que fa que, contra tot sentit comú i tota lògica, la gent continuï fumant. No sé si és l'autor que està fascinat pel poder del tabac, o sóc jo. O l'encantadora contradicció que fa afirmar a l'autor que fumar és un plaer i que fumar no proporcina cap plaer al mateix temps, que segur que els fumadors entendran. Ara vull llegir Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Entreveig instruccions molt prometedores per convertir la meva vida emocional en un èxit. Just el que necessito, realment. Ja us diré el què!
Finalment voldria parlar dels exemples: us heu fixat que aquests llibres sempre tenen exemples? Tipus: en Dave i la Karen van fer tal cosa d'acord amb el llibre i els va funcionar. O la Sue i en Karl. Tots aquest exemples – dels quatre llibres- semblen inventats per la mateixa persona. És la mentalitat nord-americana?

Simplificant

He acabat Simplifica tu vida, de la Elaine St. James. És un llibre d'auto-ajuda. Em sembla especialment simpàtic. Encara que algunes de les coses que aconsella no són per posar a la pràctica, la majoria de consells que dóna són una victoria del sentit comú sobre l'atabalament de la vida moderna. En moltes coses té raó, però no es tracta de seguir-ho al peu de la lletra només perquè ho diu un llibre. Es tracta de ser conscients de la creixent complexitat de les nostres vides i de lluitar per posar-hi remei. A mi, llegir aquest llibre m'ha relaxat. D'alguna manera, m'ha tret pesos de sobre.
Jo penso que els llibres d'auto-ajuda són una mica com els llibres de Com fer-se milionari, que només en fan a la persona que els ha escrits. M'agradaria saber si, després d'aconseguir un èxit de vendes tan esclatant amb aquest llibre, la vida de l'autora va continuar sent tan senzilla com preconitza. Però enveges a part per algú que sembla haver trobat la pedra filosofal, és un llibre prou sincer, senzill i optimista com per passar-hi una bona estona. Ideal per començar a llençar trastos sense sentir-se culpable, cosa que trobo molt alliberadora.