La segona vegada ( III )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf
(fins pàgina 146)
Rezia no accepta que el metge li digui que el seu marit està malalt, té l'instint de no confiar en aquest metge, que té tant de sentit de la proporció i fa diagnòstics infal·libles, però a qui, per sobre del fet d'ajudar-los, el que li agrada és el poder que pot exercir sobre els seus pacients.

(fins pàgina 162)
Els llaços imaginaris que ens uneixen a les persones... són com els fils o les teranyines que tan bé descriu l'autora.

(fins pàgina 172)
Ara sabem perquè Clarissa fa festes: són la seva creació. Ella fa festes tal i com Virginia escriu: com una ofrena. No li cal fer-les, però això dóna sentit a la seva vida. Veig una analogia entre la necessitat d'escriure de Virgínia Woolf i la necessitat de fer festes de Clarissa. Aquest organitzar, moure els fils, ser objecte de l'admiració dels altres...

(fins pàgina 178)
La senyoreta Kilman, el revers de Clarissa. Una persona egoista, que no és feliç i té la fe dels conversos. L'Elisabeth admira la seva intel·ligència. Clarissa pensa que ella li dóna a l'Elisabeth quelcom que ella no sap donar-li, però en realitat no té motius reals per estar-ne gelosa.
La senyoreta Kilman em recorda al personatge de la criada de El cosí Basilio. Ella també s'escudava en el fet de ser lletja per justificar que ningú l'estimés, i això ho feia servir d'excusa per ser cruel amb els altres i per tenir comportaments compulsius. És exactament el mateixa tipus de personatge, igual d'egoista, si ve la senyoreta Kilman és molt més intel·ligent i culta.

(fins pàgina 194)
La persona que té més influència en Elisabeth no és la senyoreta Kilman, sinó Clarissa, la seva mare. Les pors i la gelosia de Clarissa estan injustificats.

(fins pàgina 209)
"ningú feia riure tan a la Rezia com en Septimus" Ara sabem perquè ella s'hi ha casat. A ell li pot dir tot. El barret és el símbol de les coses que com a matrimoni han compartit. En Septimus també l'estimaria, si estigués sa. Sap que ella està de la seva part, però està malalt, i res no el pot fer feliç.

(pàgina 208)
(Aquest passatge és una mena de resum de la felicitat que Rezia ha trobat al costat d'en Septimus)

En aquests suïcidi d'en Septimus hi ha una gran dosi de crítica de la institució mèdica.