La pèrfida Milady

Vaig començar a llegir Els tres mosqueters perquè, a les hores de biblioteca que fèiem a la classe, un noi que m'agradava el llegia. Era un llibre molt gruixut, dels més gruixuts que jo hagués llegit fins llavors, i em va semblar molt difícil. Si ell pot, jo també puc, vaig pensar. Llavors, quan jo ja l'havia acabat, em vaig assabentar que aquell noi l'havia deixat: l'havia trobat massa difícil. Em vaig sentir molt decebuda. Com a conseqüència d'això va deixar d'agradar-me (el noi, no el llibre).
Els tres mosqueters em va encantar, els vaig llegir amb una absorció amb la que poques vegades he tornat a llegir. A d'Artagnan ja el coneixia, n'havia vist uns dibuixos animats, però allò era molt diferent d'uns dibuixos. D'Artagnan era un personatge molt atractiu, noble, valent, lleial, hàbil i llest. Els mosqueters eren fantàstics, també nobles, valents, lleials, hàbils i llestos. Portos menjava massa i Aramis era massa femení, però d'Athos me'n vaig enamorar. Tenia tot l'encant de l'home ferit, era l'únic que es veia capaç d'estimar i patir per amor. I com patia! Però realment, el personatge amb qui més vaig fruir de tota la història no va ser d'Artagnan, ni cap dels tres mosqueters: el personatge que encenia la meva fantasia era Milady. Milady de Winter. La pèrfida Milady. La dolenta. Als dibuixos animats la dibuixaven com una gata i crec que era molt encertat. El que m'agradava d'ella era el poder que exercia sobre els homes que l'envoltaven: cap s'hi podia resistir. Mentre jo pensava que a mi m'agradaria ser com ella, però que en realitat jo mai m'atreviria a ser així, la veia perdre el cap a mans del botxí... no sense que abans el botxí hagués debatut entre el seu deure i la seducció que ella exercia, es clar. Moltes vegades, un personatge dolent pot ser molt més interessant que un de noble, valent i lleial, per la simple raó que és molt més humà, i per tant, més creïble.

Recordo la meva lectura dels Tres mosqueters com una de les més emocionants que vaig fer durant aquella època. El tros en què d'Artagnan va de pensió en pensió trobant cadascun dels seus amics és realment genial. També recordo el difícil que el vaig trobar, el que em va costar de llegir. Potser era massa jove per llegir-lo. Ben segur que si el llegís ara, el trobaria molt més senzill. Mai no l'he tornat a llegir, i ha estat per conservar la intensitat de la sensació que em va produir. Ben segur, també, que ara, centenars de lectures després, la sensació seria diferent. Tampoc m'agradaria arriscar-me a comprovar-ho, tampoc m'agradaria arriscar-me a que la màgia es perdés.