Vindré de nit

Vindré de nit a robar-te les paraules, vindré de nit i descompondré els teus somnis, vindré de nit per fer meves les frases que vomites amb tanta gràcia. Vindré de nit a robar-te el secret d'ajuntar les perles per fer un collaret, vindré de nit a descompondre els versos que t'envejo, vindré de nit a fer meva l'arquitectura dels teus poemes. Et robaré la musa, et descompondré la inspiració, faré meva la teva màgia. Vindré de nit a robar-te'ls, a descompondre-te'ls, a fer-los meus. Escriuré les teves paraules, les teves frases, els teus versos. Serè l'autora dels teus poemes, i per fi, l'escriptora, serè jo.

(aquest és un text que vaig escriure després d'un empatx de llegir a Anne Sexton i a Sílvia Plath. És un "pecat de joventut". L'he retocat una mica i m'ha fet gràcia posar-lo al bloc... no me'l tingueu en compte.)

Paciència

Demano perdó per publicar –una altra vegada: reincident, a més – tants posts de cop. Tinc un problema momentani amb la publicació, però el ritme d'escriptura és el mateix de sempre. Cada cop que tinc oportunitat de publicar recupero el temps perdut i els missatges que apareixerien en quatre dies escalonadament apareixen junts al cap de quatre dies sense publicar res; en principi hauria de ser el mateix. Espero poder tornar en un espai de temps més o menys breu al meu ritme habitual, però. Mentrestant, demano una mica de paciència. Al cap i la fi, no obligo a ningú a llegir-me, i com sempre, publico bàsicament per mi mateixa.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

"La mort és allò que ens impedeix de comunicar-nos."
Clara Gamboa Guzmán
( i sé que ara sortirà algun espiritista a dir-me que no, que això no és veritat... )

Un fantasma a la biblioteca

A la pel·lícula Seven, Morgan Freeman li diu a Bratt Pitt que la policia guarda el registre dels llibres que la gent treu de la biblioteca; gràcies a això, aconsegueixen identificar a qui estava llegint la Divina Comèdia i saben qui és l'assassí. Des que vaig sentir això, em preocupen els llibres que trec de la biblioteca. Per exemple, no fa pas tant, vaig treure Carol, de la Patricia Highsmith. Ho vaig fer per la morbositat. Però llavors vaig veure que no tenia gens de morbositat (de fet, era avorrit), i no el vaig acabar de llegir. Però jo ja l'havia tret. Si al nostre país en comptes de casar als homosexuals els perseguissin, jo ja estaria fixada com a persona amb simpatia cap als homosexuals. Un altre exemple: Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Mai l'he vista a cap biblioteca, però qui em diu que si el veies i el tragués, no em posarien a la llista negra com a persona amb simpaties anarquistes? O posem pel cas, a la meva biblioteca tenen els llibres sagrats de totes les religions. Què passaria si em donés per treure el llibre sagrat de certa religió avui en dia tant polèmica? La policia es pensaria que vull fundar una cèl·lula?
En fi. Que, per sort, no crec que ningú controli res, i qualsevol llibre d'aquests el podria comprar fàcilment en qualsevol llibreria: ningú sabria que el tinc jo i el resultat seria el mateix; per tant, em sembla que controlar els llibres que la gent treu de la biblioteca és una cosa absurda. Però la paranoia ja ha arrelat en aquell lloc obscur de la meva ment on s'ateranyinen els fantasmes, i m'ho penso molt abans de treure res...

El secret d'una bona escudella

_ Ostres, ho has vist? Ho ha tornat a fer!
_ Tens raó, quina ràbia que fa aquest tia, cuina millor que nosaltres!
_ Tu creus que la seva escudella és millor que la nostra?
_ És una escudella especial, d'una terra especial. Definitivament és millor: té un altre gust, està més lligada, té "picatostes"...
_ Creus que l'art de la cuina l'ha après o que li surt de dins?
_ Per què ho dius? Per què ens expliqui el secret?
_ Sí, sí, que ens digui com ho fa. Quins ingredients hi posa. En què s'inspira. Necessitem saber-ho. Exigim saber-ho.
_ No crec que amb exigències aconsegueixis res. Fer una escudella com aquesta és com olorar una flor, s'ha de fer amb delicadesa.
_ Si la seva escudella fos un indígena, podríem fer-li una foto i robar-li l'ànima.
_ Però malgrat que rebentis d'enveja, no t'estimes més pedalejar-la ignorant els ingredients que no pas desmuntar-la com una nina russa? Què en faries tu del munt d'ingredients? Amb els ingredients sols no es fa res, cal un art especial per conjuminar-los... i això no es pot copiar...
_ Creus que farem una escudella tan bona com la seva algun dia?
_ D'il·lusions també es viu...

A voltes amb la novel.la

Recordo que vaig dir que Borges no havia escrit cap novel·la ni havia creat cap gran personatge perquè no tenia aquella "visió sobre les persones" que tenen els grans novel·listes. Ell feia literatura sobre la literatura. Però, vet aquí que ara em trobo amb Txèkhov, un escriptor que, malgrat que tampoc va escriure cap novel·la, d'ell sí que no es pot negar que tenia "visió sobre les persones" (com ho demostren els seus contes i les seves obres de teatre) Per què Txèkhov no va escriure cap novel·la, doncs? A Sin trama... es defensa la brevetat. Però aquesta és una raó molt simple. També parla de que no hi ha d'haver un excés de personatges, però això em sembla que no té res a veure. Suposo que és difícil, sense conèixer el tema a fons, donar una resposta (potser simplement no li va interessar): és una cosa que no puc saber, malgrat que és una pregunta que em faig; queda en l'aire, de moment. En tot cas, és una prova més que es pot ser un gran escriptor sense escriure novel·les. (I ja sé que això de la novel·la com a mesura de totes les coses en literatura és una obsessió meva que tampoc és massa justa ni té fonament. Teòricament, sóc conscient que un bon conte pot valer tant com una novel·la. Però a la pràctica... sento més una novel·la... no sabria com dir-ho...)

Exercici d'autoestima

Un amable comentari (com ho són tots), posa sobre la taula un tema que m'ha fet pensar: si el fet de fer el bloc és o no és una qüestió d'ego, de mirar-se el melic. Comprar-se un cotxe pot ser una qüestió d'ego. Vestir roba elegant pot ser una qüestió d'ego. Presumir d'haver anat de viatge a un lloc exòtic i remot pot ser una qüestió d'ego. Per tant, quin mal hi ha si el nostre ego ens porta, no a comprar-nos un cotxe, no a vestir com si fóssim models, no a anar a la Conxinxina, sinó a escriure, i a rebre l'interès i els elogis dels altres per això? (Dic elogis perquè això dels blocs és un piloteig mutu incessant, s'ha de reconèixer, tot i que hi ha qui diu que també rep comentaris negatius). Jo crec que sí, que escriure, no ja un bloc, sinó simplement escriure, és una qüestió d'ego. Però l'ego ens podria dur a fer coses molt més avorrides. I d'acord que els que escrivim un bloc l'únic que fem és mirar-nos el melic (he fet això, he llegit allò altre, he anat aquí, somnio a anar més enllà...), però l'egolatria a petites dosis pot ser convenient, de vegades: fer el bloc pot ser un saludable exercici d'autoestima. Si una no s'interessa per si mateixa i per les seves pròpies batalletes, qui ho farà?

El vestit nou de l'emperador

Si algú és observador és preguntarà què fa un enllaç a una pàgina de ciclisme en un bloc sobre llibres. Bé, resulta que mirar ciclisme per al televisió és una de les meves afeccions, o era, perquè desde que sembla que van tots dopats... L'enllaç el vaig posar quan va esclatar l'operació port, com una manera de donar suport als ciclistes. Jo no crec que, encara que es dopin, ells en siguin els culpables. S'hi veuen abocats. Una vegada vaig llegir una entrevista a un ciclista que deia que el seu primer any de professional, arribava dalt dels ports quan ja havien tret la pancarta. Diu que no sap si es que no va entrenar bé o què, però que a partir del segon any la cosa es va solucionar. Evidentment, ell no ho va dir, però... jo el que crec és que no era una qüestió d'entrenament: el que va passar es que va començar a dopar-se, com feien tots els altres, com les cases comercials els pressionen perquè facin, i es clar, així va començar a arribar dalt com els altres. Aquestes proves són tan dures que algú que no es prengui res no pot resistir-les. A mi, ja dic, no em molesta tant que es dopin com la hipocresia que hi ha en tot això: la pressió dels resultats per sobre de tot. Per un bon resultat sembla que valgui la pena tot. Si els exigim coses sobrehumanes i els felicitem per fer coses que una persona normal no fa, no és culpa nostra que per fer-ho "s'ajudin"? Diem que l'important és participar, però, en realitat, a lo que donem realment valor és a guanyar. Com pot ser que el que va quedar primer en set tours seguits no es dopes si els que quedaven segons i tercers (i quedaven segons i tercers perquè no podien més), anaven fins les celles? I que consti que jo no el culparia, si fos així. Si van tots dopats, això els anivella com si cap hi anés, i qui puja el port i pelada i sua no és la substància que s'hagi pogut prendre, és el ciclista. En fi, que jo crec que al dopatge els ciclistes (i els esportistes en general) s'hi veuen abocats, no es una cosa que puguin triar si volen aconseguir uns resultats mínimament decents. I que hi ha molta hipocresia en tot això.

Breu crònica breu

Sóc a casa. Impossible publicar res. Sé d'un lloc on hi ha ordinadors. No tenen word, són tant moderns que fan servir el linux i l'open office, que no són compatibles. Impossible publicar res. Penso en un altre lloc. Són les 10 del matí i no obren fins la tarda. Impossible publicar res. Conec un cibercafè... precisament quan ho necessito, plou i Internet no els funciona. Impossible publicar res. Me'n torno cap a casa a jugar al tetris... ara per ara, jugar el tetris és la meva metadona. La veritat és que tal i com pateixo per no poder publicar (espero que quan llegiu això la cosa ja s'hagi solucionat), m'ho hauria de fer mirar. Simplement, no pot ser estar tan enganxat a una cosa. A una cosa tant absurda, a més, com publicar un bloc de llibres. M'hauria de plantejar seriosament deixar de fer el bloc? Que tinc una personalitat adictiva, sempre ho he sabut, desde que em vaig enganxar al solitari del windows. No podria entrar en un casino. Acabaria jugant-m'ho tot. Sempre he estat enganxada a una cosa o altre: a alguna sèrie de televisió, a algun programa de radio, a alguna llista de correu, a intercanviar correus-e amb algú... Una adicció s'ha anat transformant en una altra i no ha passat res. Coses que en altre temps em tenien absorta, ara no em diuen res. Ara toca estar enganxada al bloc. Massa temps lliure, massa temps per omplir, massa temps per avorrir-me. Puc continuar llegint i escrivint, i guardant els textos a l'ordinador. Però, ai l'as, no és el mateix. Aquella sensació de "publicar" un cop has acabat d'escriure i corregir... És una bajanada tant grossa... però no és llegir el que m'ha enganxat (llegeixo desde sempre), no és escriure el que m'ha enganxat (escric desde els catorze anys), el que m'ha enganxat és publicar! La possibilitat de que algú llegeixi el que escric, encara que realment no s'ho llegeixi ningú, perquè ja sé que... però: la possibilitat. Tinc ànima exhibicionista? Tan buida està la meva vida que m'hagi d'enganxar a la possibilitat de tenir lectors? Clar i català, no pot ser. Qui mana aquí, jo o el bloc? El bloc em xiuxiueja: "publiquem, et sentiràs incomparablement bé". Doncs no senyor, no em dóna la gana. N'haig de poder prescindir. I en prescindiré. Si alguna cosa t'enganxa tant que no pots prescindir-ne, és que no és bona. M'ho haig de replantejar això... Massa temps lliure, ai...

El bloc com a laberint

El bloc és un full en blanc. El bloc és un full en blanc que em permet escriure. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis transitant els camins interiors. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis transitant els camins interiors, perdent-me pel laberint del que els altres han escrit abans que jo.

Boxejant

L'altre dia vaig sentir per la radio que hi havia un boxejador que una vegada durant un combat podia haver deixa't k.o. al seu contrincant al primer assalt, però va preferir no fer-ho i anar-li clavant cops perquè durés més i així fer-lo patir. Aquest boxejador va ser escollit "millor "esportista" de tots els temps". Jo entenc que el que hi ha de vil en la naturalesa humana ha de sortir d'alguna manera, ni que sigui fruint en combats com aquest, però jo em pregunto: no anem una mica equivocats tots plegats respecte al que és realment valuós?

Quadern de natura o La primavera al balcó

Recordo quan em vaig adonar que escriure m'agradava. Érem a la primavera, i a l'escola ens havien encarregat de fer un quadern de natura, amb les nostres observacions de l'entorn natural de casa nostra. Cada dia, de bon matí, mirava l'hort per la finestra i observava "la natura". Aquesta bàsicament consistia en un cirerer florit i uns quants ocells. Va ser observant aquell cirerer i escrivint el que observava que em vaig adonar que allò, observar i escriure-ho, m'atreia. Que se m'obria un món. Encara trigaria uns anys a començar el meu diari, i llavors encara no ho sabia (potser ho mig pressentia), però aquest gest, jo escrivint en una llibreta davant el món que es va mostrant, es convertiria en molt important per mi, en una cosa que em faria sentir bé.

Lady Punk

L'altre dia somreia en recordar una definició de punk que vaig sentir a la meva adolescència: un punk era aquell o aquella que pujava a l'escenari a cantar, a expressar-se, encara que no en tingués ni idea. No sé si els punks d'ara, si és que encara n'hi ha, estarien d'acord amb aquesta definició. En tot cas fer el bloc ja ho és una mica això: crear un bloc i pujar a l'escenari a escriure, a expressar-te, encara que no en tinguis massa idea. Ara jo també me sento punk...

Al lector desconegut

Joyce escrivia per un lector imaginari afectat d'un insomni imaginari. Per a qui escric jo? O, millor encara, qui em llegeix? (Nota: això no va per les tres o quatre persones amigues que em llegeixen, i que, al principi, eren el meu únic públic. Això va pels lectors que no conec.) Quan tenia el comptador, hi havia algú que es connectava periòdicament desde el Canadà, cada vegada desde una ciutat diferent: es va connectar desde Halifax, desde Alberta, desde la Columbia Britànica... Primer al bloc en castellà en llavors al bessó català. No cal dir que això em té intrigadíssima. Però, penso, qui pot estar interessant en llegir-me? Per començar, ha de ser algú a qui li agradi llegir. A més, ha de tenir un cert temps lliure, perquè de vegades escric molt, i la gent té coses més importants a fer. Algú amb una feina molt estressant o amb cinc fills petits no crec que estigués gaire interessat. També és probable que sigui una persona més gran que jo, però això de fet és fàcil, perquè jo sóc molt jove (encara que, com em diu el meu llibreter, "tu també vas vinguent"; això vol dir que jo també em vaig fent gran) També sospito que pot ser que sigui una persona amb uns estudis universitaris que jo no tinc, cosa que m'omple d'orgull. (Es clar que tampoc calen estudis universitaris per seguir-me, només faltaria, i si algú no els té potser encara em fa més il·lusió, que em llegeixi) I finalment: la cosa més que provable és que el meu lector o lectora tipus tingui un bloc. La sang crida la sang...
En tot cas, aquest lector o lectora imaginaris amb una poca feina imaginaria, em fa molt il·lusió que dediquin un pessic del seu temps (això que avui en dia és tan valuós) a llegir el meu bloc. Benvinguts/des!
(PS: Ja ho sé, sóc una pilota. M'hauria de dedicar a treure les tripes als autors actuals amb mala llet i sang i fetge en comptes de gastar tanta simpatia amb els lectors... però què voleu, estic de bon humor avui! Deu ser perquè és Sant Jordi?)

Mercantilisme pur i dur

Una altra cosa que m'ha impressionat d'aquesta introducció als Contes d'hivern és que diu que la Karen es va veure obligada a escriure "per diners". Això m'aclapara. Com algú pot tenir la confiança en si mateix de posar-se a escriure "per diners"? Vull dir que hi ha molta gent que escriu, i no tothom hi fa diners. I vet aquí algú que s'ho proposa: "escriuré per diners", i li surt bé, i fa diners. Això a mi m'aclapara, sincerament. També vaig llegir que Txèjov de molt jove ja mantenia a tota la seva família amb el que escrivia. Per més Txèjov que siguis, com t'ho fas això? Quan llegeixo aquestes coses m'aclaparen, francament. I en canvi Miguel Torga al començament es publicava els propis escrits perdent-hi calés, i també era bo. M'agrada la disfressa d'escriptora incompresa que escriu per amor a l'art i que no guanya un duro amb el que escriu... Però, qui pogués no sentir-se aclaparat davant del fet contrari alguna vegada...

Bilingüisme pur i dur

Llegeixo a la introducció de Contes d'hivern, d'Isak Dinesen, que la Karen era una escriptora bilingüe: escrivia en anglès i en danès al mateix temps. Vull dir que els seus llibres sortien publicats en ambdues llengües. Aquesta dada m'ha impressionat molt. És la primera vegada que tinc noticia d'una autor que no sigui d'aquest petit país nostre que fa això. Em pensava que el bilingüisme era una característica (o tara) completament nostra, i ara descobreixo que no, que hi ha altres països i altres èpoques on també s'ha hagut de practicar. Però és la primera vegada que llegeixo que un escriptor important el practica (i això que fa anys que recorro pàgines de llibres), i amb èxit en ambdues llengües, a més. Sempre m'havien dit que t'havies de decidir per una sola llengua d'escriptura. És un consell que sona molt raonable, a més a més: fruit del sentit comú. Ja és prou difícil fer-ho bé en una sola llengua, imagina't en dues. Encara no sé ben bé com m'afectarà això, però tenir noticia d'aquest fet m'ha impressionat molt.
(Ara que ningú es pensi que em poso a llegir els Contes d'hivern immediatament. No. De moment només n'he fet un tastet, no em podia esperar, però ara tinc altres coses entre mans. Ho hauré de deixar per més endavant.)

Descobrir

"Tota novel·la, tot conte, tot poema, ha de ser un procés de descobriment."

Clara Gamboa Guzmán

Empremta

Hi ha pocs autors o personatges que, al llarg del temps, hagin deixat la seva empremta al vocabulari. Ja no parlo d'un adjectiu que es pugui aplicar a ells mateixos i que els defineixi inequívocament, com per exemple shakespirià, wagnerià o austerià, sinó que parlo d'un adjectiu que vaig més enllà d'ells, que la gent el faci servir sense conèixer-los o sense saber d'on ve; que sense relació amb ells tingui entitat per si mateix. Se m'acudeixen:

Kafkià – de Kafka
pantagruèlic – de Pantagruel
quixotesc – del Quixot
dantesc – de Dant
platònic – de Plató
cartesià – de Descartes
sàfic – de Safó
maquiavèlic – de Maquiavel
odissea – d'Odisseu

Estic segura que n'hi ha d'haver molts més.

El secret del meu llibreter

Qui m'hagi llegit amb una certa assiduïtat deu estar ben intrigat per aquest meu polifacètic llibreter que tan aviat vent llibres, com té un hortet o es dedica a fer hermenèutica amb la meva ment. Bé, hi ha un secret: el meu llibreter no sempre és la mateixa persona. Durant el temps que porto parlant del meu llibreter, aquest ha estat cinc o sis persones diferents. Dir-los a totes elles "el meu llibreter" és una manera de mantenir el seu anonimat i d'unificar el bloc. Aquest llibreter ha tingut gairebé tantes edats, sexes i graus de relació amb mi com vegades ha estat mencionat, i entenc que això pot crear una certa confusió, sobretot pel que fa a la seva mentalitat. L'important no és qui ha dit què, sinó el que ha dit i com m'ha influït, a mi i al bloc. Crec que continuaré amb aquest personatge. Què lliga més amb una lectora que un llibreter? També hi lligaria un bibliotecari, però ja sabeu que a mi els llibres m'agrada comprar-los i posseir-los, i que treure'ls de la biblioteca no és el mateix.

La importància de parlar

Ahir estava llegint un llibre. Hi havia un concepte espinós, molt ben explicat, però que no m'arribava al moll de l'ós. Llavors en parlo amb el meu llibreter i me l'explica desde un altre punt de vista. Es fa la llum. El que m'ha explicat ja ho havia llegit, però no ho havia comprès. No ha estat fins que n'he parlat que ho he entès. D'això en trec la conclusió que és millor parlar que llegir, que la comunicació entre dues persones no es pot comparar amb la comunicació entre una persona i un llibre. (Per més que a mi m'encanti llegir, i per més que hi hagi llibres i llibres. També hi ha persones i persones. O llibreters i llibreters.)