Veure-les venir

Diu que la previsibilitat en una obra literària, segons els cànons clàssics, és un defecte. Recordo la meva lectura de Ferragus de Balzac: algunes de les coses que van passar es veien a venir, les vaig preveure. Què em va sorprendre, doncs? La forma. La manera d'explicar-ho. L'estructura. El llarg passatge sobre el cementiri no el podia preveure de cap de les maneres; en la primera lectura no em va agradar, però a la segona em vaig adonar que allò era part d'un univers molt més ampli que l'inclòs en aquell llibre. De Balzac podem preveure'n alguna anècdota, però no en podem preveure l'univers.

Relectura

Ferragus. Honoré de Balzac. Conclusió. Em crida l'atenció la paraula gomós.

"gomós – dit de l'home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda."

"gomoso – petimetre, pisaverde, lechuguino."

(sinònim d'elegant)

I aquí s'acaba la història de Ferragus, amb les botxes, joc en el que, inevitablement, no pot deixar d'exercir un cert poder. Qui deu ser la dona que el ve a buscar? Algú relacionat amb els dotze? Sembla que Jules continua amb la seva vida, que no s'ha enfonsat, malgrat la sentencia a que el condemnava Clémence en la seva carta. Aquesta Clémence... el destí d'Auguste pesarà sobre la seva consciència... l'hauria pogut evitar, i no ho fa. Almenys intentar-ho, intercedir per ell. No era tan pura? Trobo molt injust aquest destí. És un càstig massa cruel per només haver-se ficat allà on no el demanaven... Qui no ha fet mai el xafarder? I pel que fa a Clémence... si el seu marit per casar-s'hi ja havia acceptat que era filla natural, perquè no havia d'acceptar això? Mira que morir-se per això! Això és ben bé una cosa d'aquelles que només passen a les novel·les... Però, com va dir l'Anna Casasses, què sabem nosaltres el què era tenir un pare presidiari en aquella època... si encara significa alguna cosa ara... És curiós: a Clémence li hauria agradat que en Jules es morís amb ella, però qui es mort amb ella (i de fet, per ella), és Auguste... Qui acaba aportant la gran prova d'amor és l'altre...
Aquí acabo la segona lectura d'aquesta obra. Què m'ha aportat la segona lectura que no m'hagués aportat la primera? En la primera lectura només em vaig fixar en els fets, en el que passava. Ara m'he fixat més en les descripcions dels personatges, de París. M'hi he fixat i n'he fruit. Primer vaig llegir amb gula, ara he llegit assaborint cada frase i cada matís; m'ha agradat molt més aquesta segona vegada. No he descobert cap secret sobre la construcció de novel·les, però m'ha servit per apreciar més Ferragus, llibre que és un tastet de la grandesa de Balzac.

Cendres

"L'home no jutja les lleis si no és a la llum de les seves passions."

"Les passions no perdonen pas més que les lleis humanes, i raonen amb més justícia: es basen en una consciència pròpia, tan infal·lible com ho és un instint."

Honoré de Balzac
Ferragus

Ferragus. Honoré de Balzac. On anar a morir? Finalment, amb l'ajuda de dotze amics, Jules obté les centres de Clémence. Una cosa que costa de creure és perquè Ida fa el que fa per un vell com Ferragus. Amb això l'autor ens ajuda a veure una mica el magnetisme d'aquest home. El porter del cementiri està excel·lentment dibuixat; dibuixar un personatge amb quatre pinzellades és l'especialitat de Balzac. Les seves paraules poden ser solemnes, poden sonar passades de moda, però després de tant de temps continuen sent com dards que es claven a la diana l'un darrera l'altre.

Elegància

"L'elegància és la ciència de no fer res igual que els altres, fent veure que es fa tot de la mateixa manera que ells."

Honoré de Balzac

Governar

"Qui sap governar una dona sap governar un estat."

Honoré de Balzac

Quedar bé

"És més fàcil quedar bé com a amant que com a marit; perquè és més fàcil ser oportú i enginyós de tant en tant que cada dia."

Honoré de Balzac

Vista

Ferragus. Honoré de Balzac. III. La dona acusada. Un detall en que no m'havia fixat abans: com Jules enganya a la llogatera de Ferragus amb les quantitats, aprofitant-se de la seva cobdícia i ignorància. Un gran home de negocis, aquest Jules.

Joquina o tresor

"L'amor és l'eterna història de la joguina que els homes creuen rebre i del tresor que les dones creuen donar."

Honoré de Balzac

Lleis

"Les lleis són com les teranyines a través de les quals passen lliurement les moques grosses i es queden enredades les petites."

Honoré de Balzac

Escriure per tapar la gotera

A la xerrada sobre Ferragus, algú va dir que Balzac havia estat un dels primers escriptors que es va prostituir. Amb això suposo que es referia a que, podent escriure coses de molta qualitat, escrivia coses ràpides i en forma de fulletó per alimentar al lector i cobrar. Aquesta persona va posar Ferragus com a exemple d'aquest tràfic deshonest i alimentari a que, segons ell, es lliurava Balzac. Jo crec que l'adjectiu seria aplicable si el que hagués escrit Balzac fos dolent: llavors se'l podria acusar d'escriure només per diners. Però és evident que ni Ferragus és dolent ni que no només escrivia per diners. Cadascuna de les seves frases transmet amor per l'escriptura i amor pel seu personatge: París. L'escriptura és bona. Que ho fes per diners o perquè tenia un coet al cul, és indiferent. Potser sense la pressió per tenir quelcom escrit i publicable l'endemà mateix no hauria estat l'escriptor que és, i no tindríem res de la seva obra, ni l'elevat ni el més comú. És el fet d'escriure fulletó i les seves obres menors el que el forja, el que li dóna el bagatge per compondre les majors. Què voldríem, que un autor estigués en una torre de marfil, sense pensar en poder viure del seu treball per no "contaminar-lo"? Potser si que Balzac escrivia per diners, com tants altres abans i com tants altres després, però, els resultats, no van més enllà de quelcom escrit per diners? I no és lícit escriure "per diners"?

L'autor és qui planifica

Ferragus. Honoré de Balzac. II. Ferragus. Abans em pensava que, a Ferragus, la carta li havia caigut expressament. Però allò dit a la xerrada m'ho fa replantejar, i podria ser només un truc de l'autor, sense que Ferragus hi tingués res a veure. Potser Ferragus no pot planificar-ho tot, al cap i a la fi.

Les descripcions que fa Balzac de la gent de París, ara que les puc fruir, són fantàstiques. És un llibre per fer-ne una segona lectura, ja ho crec que sí.

Un altre amb el do

Ferragus. Balzac. I Madame Jules. Balzac pot ser exagerat, però té aquella saviesa sobre les persones que jo deia que havien de tenir els grans novel·listes. Com descriu els personatges! Com estructura la narració! El text flueix i té intriga. Per fer això, s'ha de tenir un do. Balzac potser no és un estilista del llenguatge, però escriu molt bé. I la gent de la xerrada tenia raó: el seu personatge és París. Ja sé que van dir que Balzac tenia novel·les millors: a mi aquesta em continua semblant molt bona. Ara imagina't el que deuen ser les altres!

De segones lectures

Ferragus. Honoré de Balzac. M'adono que els trossos que abans vaig trobar difícils ara són els que m'agraden més. Com per exemple, el Prefaci. Tan espès que el vaig trobar, i com l'he fruït ara!

Xerrada sobre Ferragus

Hi ha Balzacs millors, no tant basats en la trama.
Ferragus és un trosset petit de la seva gran obra La comèdia humana, que és un conjunt de llibres que s'entrellacen.
En Balzac, i també a Ferragus, el personatge principal és París. La trama és una excusa per retratar tipus humans.
Balzac és apassionat, té força, però no és un estilista del llenguatge. Victor Hugo escrivia molt millor.
Balzac, com Dickens, publicava per entregues. Feia fulletó, que seria l'equivalent a les telenovel·les actuals. Per això hi passen coses molt exagerades.
En el fet que Auguste es vagi apagant a poc a poc es veu el poder els Tretze, que tots junts arriben allà on un sol home no pot arribar.
Una cosa és el que passava a la gent de l'època, i l'altra és el que passava a la gent dels llibres de l'època. (Aquesta mort que ara trobem exagerada: això passava als llibres de l'època, però no vol dir que a la gent de l'època li passes...)
Haig de dir que parlant d'aquest llibre amb la traductora Anna Casasses i l'altra gent de la tertúlia, hi ha coses de la trama que vaig veure d'una altra manera, coses de les que no m'havia adonat o que havia llegit massa depressa.

Plor sentit

Conten que, un dia, un dels amics de Balzac el va anar a veure a casa seva, i se'l va trobar plorant. "Per què plores", li va dir. "Ploro perquè Madame Nosequè s'ha mort." "I qui devia ser aquesta Madame Nosequè, que l'Honoré plori amb aquest sentiment?" Es va preguntar l'amic. Llavors va descobrir que aquesta Madame Nosequè era un personatge de la història que Balzac estava escrivint...

Ferregus acaba jugant a botxes

"i els jugadors de botxes, els homes més fanàtics d'entre tots els sectaris de qualsevol religió,"

Ferragus
Honoré de Balzac
Conclusió

Dins la capsa

Ferragus. Honoré de Balzac. IV. On anar a morir? Bé, no diré què he encertat i què no, per no espatllar la intriga a ningú, però hi ha coses que es veien a venir, i coses que no, tot i que el títol del capítol ja m'hauria d'haver donat una pista (que no m'ha donat, sincerament) Però d'això es tracta, que et sorprenguin. El tros final m'ha costat una mica de llegir, perquè hi ha situacions a la vida que, un cop hi has arribat, el que ve després ja no té cap mena d'importància. Però ho he llegit malgrat tot i és impressionant la delicadesa amb que certes dades arriben al lector. Em queda per llegir una breu conclusió que no tinc ni idea de què dirà, perquè a mi em sembla que ja tot està dit, i tots els personatges "endreçats" dins la capsa ( i mai millor dit). I encara em quedo amb el dubte de si ho sabia, Ferragus, que Jules estava espiant... però... Ferragus és Ferragus, no? Per tant jo crec que sí, que ho sabia. El que passa que tot no ho ha pogut controlar. No puc evitar pensar, un altre cop, en El cosí Basilio. Per causes diferents, es pot dir que la protagonista té la mateixa reacció. De totes maneres, quina relació s'ha de tenir, amb el marit, perquè et passi una cosa així? On és la confiança que s'ha de tenir una parella? Passaria això, avui en dia? Costaria de creure, si passés. A mi em sembla en tots els aspectes una reacció exagerada, increïble. Però sembla que concorda molt bé amb l'esperit del segle, amb el context i la mentalitat decimonòniques. A més, la medicina no era el que és ara.

El secret de Madame Jules

Ferragus. Honoré de Balzac. III. La dona acusada. De moment, no ha passat res que desmenteixi la meva teoria. Continuo pensant que ella es innocent, encara que algun secret hi ha. L'autor ha traspassat hàbilment el paper de cercador de la veritat d'Auguste al marit, en Jules. És curiós com l'autor s'ha servit d'un personatge (Auguste) que semblava principal, i se l'ha fet sortir d'escena quan ha deixat de ser-li útil. I el lector no el troba a faltar... Aquesta parella... tan enamorats que representa que estaven, i a la primera onada negra ell ja dubta d'ella... Això és amor? Però es clar, és evident que ella li amaga alguna cosa... Però per què ella no li pot dir la veritat? Això és el que jo no entenc. Ostres, tenia previst llegir deu planes i plegar, però no l'he pogut deixar fins a acabar el capítol, i encara m'ha costat deixar-lo. Hagués continuat sense problemes, però havia d'escriure això. Estic en aquell punt on un llibre implosiona, i es fa impossible deixar-lo. Aquest Ferragus em té ben intrigada... Sospito que Jules es pensa que enganyarà Ferragus comprant a la veïna, però que en realitat serà ell l'enganyat. Però, el que no em quadra és: si Madame Jules és innocent, per què han de fer aquest teatre pel marit? Una cosa que m'impressiona és com s'ho fa Balzac perquè, fent passar l'acció per Auguste i per Jules, el lector estigui a favor de Madame Jules (que passa a dir-se Clémence quan el que investiga és el marit) i de Ferragus. Per què això és el que passa. Són ells dos els que enganyen, i malgrat tot, el lector està a favor seu i arriba a pensar que aquest Jules és un calçasses que no es mereix Clémence... L'autor pot enganyar a Jules i a Auguste, però, enganyaria al lector? Un altra cosa a destacar són les llargues disquisicions sobre "la dona i la mentida", o sobre "l'habitació d'una dama", que fa Balzac, i que són d'antologia. Reconec que de moment no m'hi estic fixant massa: això es més material per una segona lectura, si és que mai la faig, i a mi el que m'interessa ara és la trama.

La meva teoria

Ferragus. Honoré de Balzac. És culpable, Madame Jules? Jo crec que no –es veu venir -, ella és innocent. Jo crec que ella és la filla secreta d'aquest tal Ferragus, que ha estat qui ha ajudat (en secret) al seu marit a fer-se ric. Aquest Ferragus pertany a aquesta societat secreta, els Devorants, de que parla Balzac al pròleg. Les investigacions d'Auguste l'han incomodat, i ha intentat matar-lo (sense que ho sabés Madame Jules, evidentment). Ara només falta que Auguste s'adoni que ella és innocent i que deixi de mirar-la amb els ulls injectats de sang, i tots feliços... (per què Auguste no morirà, malgrat l'amenaça de Ferragus: Madame Jules intercedirà per ell, n'estic segura).

Apunts

Ferragus. Honoré de Balzac. II. Ferragus. Dues coses sobre el capítol d'ahir: la carta, al captaire (el mateix Ferragus), li cau expressament (cosa que Auguste no sospita); es tracta d'un truc per fer-lo reaccionar. La carta d'Ida (l'adoració a l'ésser estimat que ens ha abandonat) s'assembla molt en temàtica a les cartes de la monja portuguesa Mariana Alcoforado...