Paraules buides

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Potser algú s'estranyarà que, si porto unes quantes setmanes parlant bé d'aquest llibre, subratllant frases d'aquest llibre, ara pensi que el darrer capítol són paraules buides. Bé, potser no és exactament així: de fet, és de desenvolupament de la mateixa doctrina. Però abans estava presentada com un simple diàleg, com una idea que t'aporta un amic, i resultava simpàtic; ara s'ha convertit en dogma, en un nou "codi reial"... i, no havíem quedat que el "codis reials" era el que ens calia evitar? Què ens porta a pensar que aquest "codi reial" és el bo, i l'altre no ho era? Jo no crec en les prèdiques. Crec en el diàleg, en aportar idees, en veritats sortides de l'experiència de cadascú. Però això de tenir un nou "codi reial"... no m'ha agradat, la veritat. La Victoria va ser prou burra abans per creure's un pergamí, i ho continua sent ara per creure-se'n un altre. Però, "aviam", no havíem quedat que havia de ser ella mateixa i trobar les respostes dins el seu propi cor? Per què el necessita, un nou "codi reial"? A més, el que se m'ha posat com un tret és que l'autora intenti endossar-nos un altre llibre. Això és reconèixer implícitament que aquest que acabem de llegir no serveix per res!