Ressopó

La senyora Dolloway. Virginia Woolf. Clarissa diu "virginitat conservada a través dels parts. "Parts. Clarissa només té una filla. I no crec que sigui un error.

La narradora

"Em refereixo al narrador –aquí convindria parlar de la narradora- de la història. Aquest és, sempre, el personatge central d'una ficció. Invisible o present, un o múltiple, encarnat en la primera, la segona o la tercer persona, déu omniscient o testimoni implicat en la novel·la, el narrador es la primera i la més important criatura que ha d'inventar un novel·lista perquè allò que vol explicar sigui convincent. El fugitiu, ubic i protoplasmàtic narrador de La senyora Dolloway es el gran èxit de Virginia Woolf en aquest llibre, la raó de ser de la eficàcia de la seva màgia, del irresistible poder de persuasió que emana de la història."

Mario Vargas Llosa
Pròleg a La senyora Dolloway: La vida intensa i sumptuosa d'allò que és banal.

La passió segons La senyora Dolloway

"En Peter l'anomenava freda, sense cor, missaire. Clarissa mai va poder comprendre la intensitat dels sentiments d'en Peter. Però pel que semblava sí que podien aquelles dones índies, tontes, boniques, fràgils, insensates."

"Per això l'habitació era una estança de l'àtic; el llit, estret ; i mentre estava estirada allí llegint, ja que dormia malament, no podia apartar d'ella mateixa una virginitat conservada a través dels parts, enganxada al seu cos com un llençol. Bella a l'adolescència, va arribar bruscament l'instant –per exemple, al riu, sota els boscos de Clieveden- en que, en mèrits d'una contracció d'aquest esperit fred, la Clarissa havia frustrat a en Richard. I després a Constantinopla, y una i altra vegada. La Clarissa sabia què era el que li faltava. No era bellesa, no era intel·ligència. Era quelcom central i penetrant; quelcom càlid que alterava superfícies i estremia el fred contacte entre home i dona, o entre dones juntes. Perquè això era una cosa que ella podia percebre obscurament."

"¡En Peter estava furiós! Tot aquest embolic de traslladar-se a Anglaterra i visitar advocats no era per casar-se amb la Daisy, sinó per evitar que la Daisy es casés amb un altre. Això era el que torturava a en Peter, en això va pensar quan va veure a la Clarissa tan calma, tan freda, tan centrada en el seu vestit o el que fos; adonar-se del que la Clarissa li hagués pogut evitar, adonar-se d'allò a que la Clarissa l'havia reduït, a un ase dèbil i ple de xacres. Però les dones, va pensar mentre tancava la navalla, no saben què és la passió. No saben el que la passió significa pel homes. La Clarissa era freda com un timpà de gel. I allí estava, asseguda al sofà, al seu costat, deixant que li agafés la mà, i fent-li un petó a la galta."

"Però, qui era en Peter per afirmar que la vida era cosa de riure? En Peter, sempre enamorat, enamorat de la dona de qui no s'havia d'enamorar? Què significa el teu amor?, hagués pogut preguntar-li la Clarissa. I sabia la resposta d'en Peter: l'amor és el més important del món i cap dona se'n pot fer càrrec."

"L'amor també destruïa. Tot allò bell, allò vertader, desapareixia. Per exemple, allí estava en Peter Walsh. Un home encantador, intel·ligent, amb idees sobre tot. Si una volia parlar de Pope, per exemple, o d'Addison, o senzillament parlar de coses intranscendents, o de la manera de ser de la gent, o del significat de les coses, en Peter en sabia més que ningú; en Peter que tants llibres li havia deixat. Però s'havia de veure les dones que estimava, vulgars, trivials, ordinàries. S'havia de veure en Peter enamorat... La visitava, després de tants anys, i de què li parlava? Ell. Horrible passió!, va pensar la Clarissa. Degradant passió!"

La senyora Dolloway. Virginia Woolf

En Peter sap la importància de la passió; ella menysprea la passió. La Clarissa és incapaç de sentir passió física per un home. Si s'hagués casat amb en Peter, aquesta manera diferent de sentir la passió hagués estat un obstacle per la seva felicitat. No ho ha estat amb en Richard.

El que va dir la gent a la xerrada sobre la Sra. Dolloway

"La Kilman: és molt compulsiva aquesta dona."

"De vegades, quan es pateix molt, les persones que t'estimen no et poden ajudar."

"Cal un esforç mental per llegir-la."

"Hi ha molt de dolor."

"Tot queda coma mitges i amb un record amarg: és depressiu tot plegat."

"La veïna de la finestra és la seva consciència."

"No passa res. Tot són fils de pensament."

"S'ha d'assimilar."

"S'ha de llegir a poc a poc."

"La segona vegada agrada molt més."

"És la introversió feta prosa."

"Sabem que en Septimus i la Rezia pateixen més per com els veuen els altres que pel que veiem d'ells."

"Després de llegir això la literatura actual et sembla pobre."

"Què escriuria si visqués ara?"

"Crítica al Times, que publica les cartes d'aquell imbècil."

"Lady Bruton és com un general."

"Els personatges (les dones) que van a la festa."

(el públic de la xerrada sobre La senyora Dolloway)

Xerrada sobre la Sra. Dolloway

"En aquesta novel·la tot passa a l'interior de la protagonista; només transcorre un dia, un dia en el que el passat la ve a trobar."

"Les obligacions socials salven a Clarissa de la bogeria, fan que no acabi com en Septimus."

"En Peter li diu els defectes."

"El tema de l'homosexualitat l'interessava molt, però no és central en el llibre. Ella fa un llibre sobre la bogeria, ho diu al seu diari."

"La senyora Dolloway representa un contrapunt, una resposta femenina, a l'Ulisses de Joyce."

"Les obres són dels lectors; de vegades les interpretacions que aquest en fan s'escapen a les intencions de l'autor."

"Virginia volia que Clarissa fos més superficial, però al donar-li un passat la va fer més profunda. Se li va escapar de les mans, li va cobrar vida."

"Clarissa és convencional."

"La veïna de la finestra és un símbol."

"Les campanades del Big Ben simbolitzen el pas del temps."

"No hi ha un punt de concentració, el que uneix els personatges és la veu narrativa."

"Tot està controlat, no hi ha errades del tipus "el ròlex del centurió", que de vegades veiem en pel·lícules o llibres actuals."

"Per ella té la mateixa importància la vida interior que la pràctica."

"Tenia una percepció i una sensibilitat pels detalls extremes."

"L'aigua és per ella un símbol de la vida interior (es veu a les seves altres novel·les)."

"S'han fet estudis sobre les flors a la Sra. Dolloway."

"Hi va haver una traducció al castellà que es va titular: La señora Dolloway recibe..."

Francesca Bartrina

La segona vegada ( i IV )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf.
(fins pàgina 219)
Ens adonem que Peter no està tan enamorat de Daisy com ell es pensa, encara estima a Clarissa, i està nerviós com un adolescent perquè ella l'ha convidat a la seva festa. Potser encara al final no s'hi casarà, amb Daisy, potser ha marxat a Anglaterra, inconscientment, per escapar d'aquest casament. Una persona a la xerrada va dir que en Peter era un "conquistador": tenia raó, en aquest tros es veu ben clarament. Ell mateix ho diu.

Què li passa a en Peter Walsh amb la navalla? Sembla que l'obra i la tanca quan se sent insegur. Quan una dona el fa sentir insegur. Especialment quan la Clarissa el fa sentir insegur. És evident que té una mena de trauma o ferida emocional que no ha cicatritzat, i la demostra tancant i obrint la navalla, gest que el fa sentir més segur.

(fins pàgina 257)
Sally Seton ens diu que el gest de la navalla en Peter l'ha fet desde sempre.
Es curiós que la Sally anomenés Wickham a en Richard, com si hi hagués una mena de paral·lelisme amb Orgull i prejudici; en Richard seria en Wickham i en Peter en Darcy. Només que aquí la protagonista acaba amb en Wickham, cosa que és un error. O el nom simplement és una casualitat? És un error el matrimoni de la Clarissa amb en Richard? S'hauria d'haver casat amb en Peter?

(fins pàgina 267 i última)
En la brillantor de la festa, la Clarissa es retira a una petita estança, i reflexiona sobre la mort. Sabem que en Richard és una de les raons que li fan suportable la vida, i per tant sabem que no ha estat un error casar-se amb ell.
Segons la persona que va donar la xerrada, Virginia tenia previst fer suïcidar a la Sra. Dolloway al final de la festa, però va adonar-se que no la podia fer morir. El personatge havia agafat entitat pròpia, volia viure. Però és en aquest moment, quan la deixa sola amb els seus pensaments, que sap que viurà.

La dona que Clarissa observa a la finestra, la dona gran sola, no és més que un símbol del que ella és: una dona gran sola, malgrat la festa. Es veu a ella mateixa en la dona de la finestra. La dona de la finestra és l'únic personatge que surt al llibre i que no entrem dins la seva ment. És l'únic que contemplem per fora i no per dins. L'únic que ens mira i no el mirem.

En Peter i la Sally parlen. La Sally li diu a en Peter que la Clarissa mai l'anirà a veure: el seu marit no té prou categoria. Malgrat tot, ella pot tenir les seves flors.

Com va dir la persona que feia la xerrada: tot comença per en Peter quan la Clarissa hi és. I comença a adonar-se de qui està enamorat realment. Ell mateix ho diu: pensa que només ens enamorem un cop. Ell ha tingut més d'una dona, però només s'ha enamorat un cop.

Em costa d'entendre la raó per la que la Clarissa dóna aquestes festes plenes de gent, si al final, amb les úniques persones amb les que l'interessa parlar realment són en Peter i la Sally.

En algun lloc vaig llegir que la Clarissa sent que en el seu procés de convertir-se en una gran anfitriona, alguna cosa s'ha quedat pel camí, alguna cosa que hi havia en aquell petó que li fa fer Sally Seton, i que ara s'ha perdut.

La segona vegada ( III )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf
(fins pàgina 146)
Rezia no accepta que el metge li digui que el seu marit està malalt, té l'instint de no confiar en aquest metge, que té tant de sentit de la proporció i fa diagnòstics infal·libles, però a qui, per sobre del fet d'ajudar-los, el que li agrada és el poder que pot exercir sobre els seus pacients.

(fins pàgina 162)
Els llaços imaginaris que ens uneixen a les persones... són com els fils o les teranyines que tan bé descriu l'autora.

(fins pàgina 172)
Ara sabem perquè Clarissa fa festes: són la seva creació. Ella fa festes tal i com Virginia escriu: com una ofrena. No li cal fer-les, però això dóna sentit a la seva vida. Veig una analogia entre la necessitat d'escriure de Virgínia Woolf i la necessitat de fer festes de Clarissa. Aquest organitzar, moure els fils, ser objecte de l'admiració dels altres...

(fins pàgina 178)
La senyoreta Kilman, el revers de Clarissa. Una persona egoista, que no és feliç i té la fe dels conversos. L'Elisabeth admira la seva intel·ligència. Clarissa pensa que ella li dóna a l'Elisabeth quelcom que ella no sap donar-li, però en realitat no té motius reals per estar-ne gelosa.
La senyoreta Kilman em recorda al personatge de la criada de El cosí Basilio. Ella també s'escudava en el fet de ser lletja per justificar que ningú l'estimés, i això ho feia servir d'excusa per ser cruel amb els altres i per tenir comportaments compulsius. És exactament el mateixa tipus de personatge, igual d'egoista, si ve la senyoreta Kilman és molt més intel·ligent i culta.

(fins pàgina 194)
La persona que té més influència en Elisabeth no és la senyoreta Kilman, sinó Clarissa, la seva mare. Les pors i la gelosia de Clarissa estan injustificats.

(fins pàgina 209)
"ningú feia riure tan a la Rezia com en Septimus" Ara sabem perquè ella s'hi ha casat. A ell li pot dir tot. El barret és el símbol de les coses que com a matrimoni han compartit. En Septimus també l'estimaria, si estigués sa. Sap que ella està de la seva part, però està malalt, i res no el pot fer feliç.

(pàgina 208)
(Aquest passatge és una mena de resum de la felicitat que Rezia ha trobat al costat d'en Septimus)

En aquests suïcidi d'en Septimus hi ha una gran dosi de crítica de la institució mèdica.

La segona vegada ( II )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf.

(fins pàgina 97)
Ens explica la passió d'en Peter per la Clarissa, recorda el moment en que va aparèixer el Sr. Dolloway, l'instant en que en Peter i la Clarissa van discutir i ella el va rebutjar. Diu que desde llavors no l'havia tornat a veure. Ara sabem que això ha deixa't de ser veritat.

(fins pàgina 105)
La bogeria de Septimus. A en Peter Walsh l'escena d'en Septimus discutint amb la seva dona –ells estan vivint una cosa terrible-, li sembla encantadora. Suposo que les coses sempre es veuen més fàcils desde fora. Però en Septimus està malalt, molt malalt, i la seva dona no aconsegueix comunicar-se amb ell. Les malalties mentals són absorbents, egoistes, no deixen espai per escoltar als altres. En Septimus només veu la pel·lícula que el ser cervell s'inventa, ja no veu a la seva dona. I aquesta, desesperada, s'adona que ja li és impossible arribar a ell. Un malalt mental no escolta: només veu la seva pel·lícula.

(fins pàgina 117)
Que bé coneix en Peter a la Clarissa! Que bé ens la retrata. "La perfecta dama de societat." Però, quan l'ha observada? Quan ha vist tot això si ell ha estat a l'Índia i no s'han vist desde que ella el va rebutjar? Ho sap per les cartes? No, s'han anat veient, abans que ell marxés a l'Índia (on només ha estat cinc anys). Ell havia vist a l'Elisabeth d'adolescent. Allò de que no s'havien tornat a veure era un cop d'efecte. Perquè la pugui retratar d'aquesta manera, s'han d'haver vist sovint. El que passa és que potser no s'han tornat a veure amb la intimitat d'antany. Però en Peter l'ha observat i molt, a la Clarissa.

(fins pàgina 135)
Em aquest tros es veu el que li passa a en Septimus de cara enfora, com en el tros d'abans es veia el que li passava de cara endins. Ha de ser terrible casar-se amb algú que no t'estima i no adonar-te'n, com li passa a la Rezia, o adonar-te'n quan ja és massa tard, o quan a aquesta persona li surt la bogeria. Perquè, de fet, casar-se amb ella sense estimar-la va ser un dels símptomes de la seva bogeria (Tenia por de no poder sentir) Ella sembla que l'estima, tot i que no se sap ben bé quina és la part d'ell que estima (ho sabrem més tard) tan distant és ell. Però tot i així no el sap ajudar; no pot arribar fins a ell. Per arribar a ell s'hauria d'adonar de la seva mentida, de que no l'estima, i llavors segurament tampoc voldria arribar fins a ell.
De totes maneres, no és tant que en Septimus no l'estimi com que és incapaç d'estimar-la perquè està malalt. Per exemple, l'afecta molt que ella es tregui l'anell de casada.

La segona vegada ( I )

La señora Dolloway (La senyora Dolloway) Virginia Woolf. La primera vegada que el vaig llegir ho vaig fer en una tarda, d'una tirada, més per autoimposició que per res més. Aquesta vegada no me'l llegiré en una tarda. Em donaré més temps.

(fins pàgina 51)
No recordava que fos tan bo, tan ben escrit, tan interessant.

(fins pàgina 76)
En aquest fragment, introspectiu i genial, Clarissa fa una mena de radiografia del seu passat, de les relacions que va tenir... de l'estat de les relacions que té ara, sobretot del seu marit que sent que s'allunya d'ella, i rep la visita inesperada del seu vell amic de sempre, en Peter. Però el seu gran amor no va ser el seu marit, ni aquest amic, sinó Sally Seton, una amiga. Però la frescor que Sally va aportar a la seva vida sembla que va esvair-se fa molt temps i ja només queda el record apenes esbossat que no pot superposar-se a la tristor de la seva vida actual.
Això és monòleg interior, o "stream of consciousness". Entremig, els pensaments de la criada. Com passava abans, als fragments anteriors, cada personatge que surt aporta la seva pròpia corrent de pensament. El jo narrador es fractura com un calidoscopi en els múltiples jos dels personatges. M'adono de la tècnica que cal per fer això.

(fins pàgina 87)
Peter Walsh camina per Londres, i seguim el curs dels seus pensaments. Fantasiós, es permet seguir a una dona que li agrada. Està content de tornar a ser a Londres, se sent jove, sent que s'ha escapat (de l'Índia?). Però allà encara l'espera la dona amb qui està a punt de casar-se. S'ha adonat, només per una frase dita a l'atzar per la Clarissa, de que la relació d'aquesta amb la seva filla no és del tot càlida.
Veiem com la ment de Peter Walsh passa d'una cosa a l'altra, però res no l'aparta de la seva línia de pensament principal, que és Clarissa. Encara li dol que ella el rebutgés, tants anys abans. I està enamorat. Però de qui, de la dona que l'espera a l'Índia, o encara de la Clarissa? Ha estat molt content de veure-la, com ella de veure'l a ell. Com a mínim són bons amics, tenen bona relació. Potser millor que la que tindrien si s'haguessin casat. Hi ha alguna cosa entre ells, un afecte, que mai s'ha consumat, i això suposo que és el que fa que la seva relació perduri.

(fins pàgina 89)
Pausa onírica que no acabo d'interpretar. Qui és el viatger? En Peter? Són el seus somnis els que espiem? Això semblaria, i no obstant, són absurds, com tots els somnis.
En Peter Walsh, viatger, somnia que ha tornat a casa. La figura femenina que el rep és la Clarissa. La Clarissa és casa seva.

La primera vegada

Extracte del meu diari la primera vegada que vaig llegir La senyora Dolloway:

"He començat a llegir La senyora Dolloway. M'interessa molt. Però és un llibre difícil de digerir, encara que es llegeix bé. Però el tema és dur. Ja estic a la meitat. He acabat La senyora Dolloway. M'ha agradat, està molt bé. I, al final, no és tan dur. Està ple de petits detalls. Apenes hi ha trama, no passa res, però m'ha agradat. Està molt ben escrit. És impressionant. Com l'autora usa la tècnica del monòleg interior, com varia els punts de vista d'un personatge a l'altre. Un llibre per rellegir. En una primera lectura no em fixo gaire en la tècnica; vaig a la medul·la, als personatges, a las situacions. M'ha sorprès com s'explica el suïcidi d'en Septimus, sense dramatismes; gairebé no és percep. M'hauria de fixar en la manera en que ho fa, però és difícil parar atenció al "com". Bonica l'escena final. Com a mínim aquest llibre és profund. I no fa mal, passa bé sense fer patir. Els personatges són interessants, aquesta amistat que discorre al llarg del temps està ben construïda. Tot és molt senzill, però en realitat molt difícil de fer. El pas del temps. Els matisos dels punts de vista. El dramatisme de la guerra. Les relacions entre les persones. Tot el que Virgínia coneixia i va abocar a les seves novel·les, en la immensa qualitat de la seva escriptura. Tenia una visió de les persones. És una novel·la que sembla molt senzilla, però que no ho és en absolut. Explica es que és ser anglès i pertànyer a la classe alta. M'ha impressionat l'escena de la criada rient dels textos d'en Septimus. Això és el malson de qualsevol escriptor. I en Peter volia escriure, i diu que no ha escrit "ni una línia". Ara em vindria bé llegir la biografia de Virgínia Woolf que tinc, per contextualitzar La senyora Dolloway. Quina edat tenia quan la va escriure? Parlo amb la immediatesa de haver-lo acabat de llegir, en una tarda. No he tingut temps de sedimentar-lo. Bé, vaig a buscar la biografia de Virgínia. El que m'impressiona es la senzillesa amb la que escriu, quines frases tan diferents a les d'altres escriptors, més espessos. Tot en ella és claredat i bellesa poètica. La veritat és que es llegeix amb facilitat, i això sempre és d'agrair. Però no vol dir que no costi escriure així. Costa molt. La aparença de senzillesa és fictícia. És clar, és concís. No s'embolica molt per no dir res. En un espai molt més curt que altres obres, diu infinitat de coses més. He consultat la biografia de Virgínia, però no diu res del seu estat d'ànim mentre escrivia La senyora Dolloway. Això, es clar, una biografia no pot saber-ho. Hauria de rellegir els seus diaris. Calculo que tenia uns quaranta anys quan la va escriure."