Showing posts with label visions incòmodes. Show all posts
Showing posts with label visions incòmodes. Show all posts

Tuesday, May 01, 2007

Sang fresca

El meu llibreter em va regalar un llibre on s'hi recullen les opinions sanguinàries que, al llarg de la història, els escriptors han manifestat els uns contra els altres: Escritores contra escritores, d'Albert Angelo. Ara l'estava fullejant. És un llibre realment depriment. Els més criticaries: Bolaño, Aira, Amis i Nabokov. Sembla que ells sí que tenien un cànon literari realment exigent. L'autor que rep més crítiques, no ho diríeu mai: és Shakespeare! I una perla de Graham Greene: "a la gent que li agraden les cites li agraden també les generalitzacions sense sentit." Ostres, doncs a mi m'encanten, tu. Una frase que m'ha agradat d'Anthony Powell: "La pròpia Virgínia Woolf mai va poder acostumar-se al fet que, si escrius llibres, tard o d'hora algú serà groller amb ells."
Llegint a tots aquests escriptors traient granotes per la boca els uns contra els altres, no sabeu com me n'alegro de tenir una pàgina "blanca", on no es treguin les tripes a ningú. No dormiria tranquil·la pensant que tinc fel a la ploma. Faig algun acudit innocent i ja em sento incòmoda...

Tuesday, February 27, 2007

La mort: excrement de la vida



Sobre l'amor i la mort. Patrick Süskind (fins al final) Aquí ens parla de diverses morts famoses, com la de Kleist, la de Werther, la d'Orfeu i la de Crist. Kleist, en els seus darrers dies, estava il·luminat per la mort, content perquè havia trobat una companya amb qui suïcidar-se. Werther es suïcida per recuperar a la seva Lotte en el més enllà. Orfeu davalla al regne dels morts per recuperar la seva estimada, i per la seva debilitat la perd. Jesús no estima a una persona, estima a la humanitat, i en la seva vida no hi ha cap episodi d'amor, sinó que converteix la seva mort en el més gran acte d'amor, però no a una persona concreta, cosa que li retreu Süskind. En totes aquestes morts, amor i mort estan relacionats. Perquè som humans, i estimem i morim, tot i que a la nostra cultura de la mort no se'n parli gaire.
En aquest petit assaig Patrick Süskind fa patent la seva gran cultura, el molt que ha llegit (només cal veure la bibliografia) i la seva capacitat de relació. Un llibret profund i deliciós, prova que és un gran escriptor.

Monday, February 26, 2007

L'amor: excrement de l'ànima


Sobre l'amor i la mort Patrick Süskind (fins pàgina 34) En aquest llibret Süskind es pregunta perquè els escriptors han dedicat tants esforços a parlar de l'amor i tan pocs a parlar dels excrements. L'amor té alguna cosa de religiós, diu; és el més alt que pot volar un ésser humà. Posa diversos exemples, però arriba a la conclusió que l'amor és un estat d'imbecil·litat transitòria, que si no vius no comprens. I amb un exemple tret de Sòcrates i Plató, ho relaciona amb la mort i passa a parlar-ne.

"en l'amor es manifesta una corresponent porció de ximpleria. Recomano la lectura de les pròpies cartes d'amor amb un interval de temps de vint anys o trenta. El rubor es fa sentir, en vista del cúmul de bajaneria, sobergueria, prepotència i encegament: banal, el contingut; penós, l'estil. A un li sembla gairebé incomprensible que una persona tant sols mitjanament intel·ligent s'hagi hagut de veure mai en la situació de sentir, pensar i posar per escrit tants disbarats."

Sunday, February 25, 2007

Una visió incòmode de la lectura


"Tinc la impressió d'haver llegit sempre, desde que en vaig aprendre, i, desde llavors, qualsevol altra activitat em resulta una pèrdua de temps: es com si em fiqués en quelcom massa aspre (sobretot, en el que fa referència al contacte amb les persones) i això, probablement, sigui només culpa meva. Que llegeixi per no haver de viure (i, per el mateix, també escrigui). I llegeixo molta novel·la negra en la que altres, abans de temps, han de concloure la seva vida, de manera violenta, igual que jo crec poder excloure'm de temps mitjançant la lectura; també llegeixo literatura barata, revistes del cor, o el que sigui, però sempre he de tenir davant dels ulls quelcom imprès, perquè no se m'acudeix res més adequat a la meva vida. La lectura és per mi el vestit elegant de la vida: se m'ajusta i va amb mi. El altres poden clavar-se'ns com una espina, poden destruir-nos i, no obstant, ens podem mantenir amb vida sempre i quant mantinguem davant els nostres ulls la falsa sentencia de les lletres. Això és un judici.

Com el meu pare. Si no veu més que signes, llavors els altres –que, vistos de prop, resultarien no ser lletres- no el veuen a un. El meu pare era exactament igual. Només puc recordar-lo amb un llibre entre les mans. O un diari. Existeixen els actius i els lectors, m'imagino. Jo sóc inactiva, però no, no lectora, ni tampoc il·legible. En el que fa referència a això, a vegades es produeix un espècie de situació paradoxal: el meu grau d'atenció varia de manera grotesca –com ja he dit- segons la consideració que li atribueixi al material de lectura. La filosofia la llegeixo com un au de presa. Quelcom passa les fulles absent i massa tard m'adono de que aquest quelcom sóc jo; m'entrebanco y, amb un crit induïble, em llanço sobre el passatge que acabo de divisar, me l'arranco i, encara gotejant, sangonós i brut, me'l menjo; el suc del pensament em rellisca per la barbeta –cosa gens agradable- i immediatament després començo a preguntar-me (això que ha passat amb tanta rapidesa, hauria com a mínim de tornar a repetir-se i llavors, potser, es quedarà) si podré fer-ho servir i acabo per fixar-ho amb formigó al meu propi text, de la mateixa manera en que antigament s'emparedava un ésser viu entre els fonaments dels edificis. Suposo perquè l'edifici durés més. No crec que els meus textos durin més perquè hi hagi enterrat (i, encara que tractant-se d'un robatori, no de manera furtiva) un tros de carn de Heidegger o de Niestzsche: llavors els germanistes es posen a jugar a busca, gosset busca!, que es el que no han de fer però, que, no obstant, fan. Tal vegada perquè jo, per aquest motiu, sempre els renyo.

Per plaer. Per altra banda, llegeixo una novel·la negra o qualsevol altra cosa per plaer, i vet-ho aquí, de manera involuntària, giro la vista sobre gairebé cada paràgraf i el llegeixo de nou: el llegeixo, per així dir-ho, cap endavant i cap enrera (que es el que hauria de fer amb els camins pels que discorre el meu pensament: tornar a transitar-los, el que em faria més sensata i a més seria el més sensat), de manera que al final tot ho he llegit dues vegades, la qual cosa és completament inútil, perquè els meus llibres preferits? no dic quins, o haig de dir-ho, no, no ho diré, aquí res d'intimitats, em faria vergonya, fins i tot davant de mi mateixa, perquè en definitiva estic sola amb mi mateixa?, perquè els meus llibres preferits els llegeixo de totes maneres una i altra vegada, i cada vegada, també dues vegades. Serà perquè llavors, amb més raó, no es conservi res? Allò doble es conserva millor, però probablement aquest llibres els llegeixi perquè res ha de conservar-se. En canvi, amb el que hauria de conservar soc tan recelosa que ni m'atreveixo a mirar-ho.

Pilars de sal. Evito mirar aquests llibres que hauria (o tindria el deure) de conservar: els llegeixo per dir-ho d'alguna manera tangencialment, o molt depressa, arriscant un parpelleig, com si els pilars haguessin de caure, aquest petrificats pilars de sal, fets toscament a la meva imatge i semblança; perquè en el cas de que em quedés mirant molt de temps i hagués de reconèixer-me com a quelcom que no existeix, caurien sobre mi com a quelcom gegantí i obscur, i amb mi mateixa, em mataria a cops. Per això no m'haig de permetre ser massa minuciosa. La mirades poden matar i llegir pot destruir. I jo ho he de fer, com ja he dit, ininterrompudament, però amb molt de compte perquè si no, la lectura contraataca. Jo sé en quina part estic segura (de la pàgina 3 a la 428 o així), sé on al llegir no em passarà res. Si em fixés massa temps, alguna cosa em donaria un cop a l'ull: alguna cosa que llavors seria una biga que una altra persona m'hauria de treure amb gran esforç. Y l'altre mai serà aquí. Que és justament el que jo he desitjat per mi."

Llegir, la millor manera de viure
Per Elfride Jelinek


Wednesday, July 26, 2006

Sed de justicia

Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. Un altre llibre que a la contracoberta comet l'error d'explicar el final. Malgrat tot, te n'esperes un altre i té la seva emoció. M'ha agradat molt la part de la profecia de la gitana, no tan l'altra part, la de la destrucció que fa Kohlhaas. A un home li roben dos cavalls i es vol venjar, creu que té el dret a venjar-se. Vet aquí l'argument. Em recorda una mica Gaspar Ruiz, de Conrad, en això de la direcció d'una banda armada contra el govern. El que no em cap al cap és que un home sacrifiqui la seva pau domèstica per anar-se'n a incendiar i saquejar, per més gran que sigui la injustícia que se li hagi fet. I aquesta tampoc ho és tant. Ho podria comprendre si aquesta pau domèstica hagués estat amenaçada, si haguessin fet mal a la seva dona o als seus fills, però aquí és ell mateix qui els hi porta la desgracia, i tot per dos cavalls! Al final de la novel·la es presenta a Kohlhaas com un paràs que estima molt als seus fills: si els hagués estimat de debò mai els hauria deixat com ho fa.
Al final, tot l'episodi del missatge dins la capseta de plom queda com l'autèntica venjança de Kohlhaas contra un dels qui detenta el poder. És una mica enganyós, i emmascara la veritat, és a dir, que el que ha fet (seguir el camí de la violència, saquejar, destruir) de fet no li ha servit de res. És molt atractiu deixar la dona i els fills per "anar a fer la revolució", però no serveix per res, només per desitjar tornar a aquella pau domèstica de que gaudíem abans, quan ja és massa tard.
La narració està plena de detalls curiosos ( l'escorxador que porta els cavalls, està fent les seves necessitats?) , o el detall de l'Heloise, i es digne de veure's com el narrador manipula al lector perquè l'atenció passi allà on ell vol i el relat sempre sigui interessant.
Aquesta novel·la curta va ser una de les lectures preferides de Kafka.

Saturday, June 10, 2006

On és l'amor que falta?


Llegeixo el llibre de Peter Handke El miedo del portero al penalty. L'exemplar és de la biblioteca, i algú l'ha llegit abans que jo. Aquest algú ha subratllat la frase: "Ahora que tenía las manos ocupadas, se sentía más inofensivo que antes". És curiós això de llegir un exemplar d'un llibre que algú ha subratllat abans. Jo precisament pensava que en aquest llibre no hi havia res a subratllar, i em trobo amb això. També em resulta un pèl xocant que algú hagi arribat al mateix punt del llibre que jo, ja que és un llibre que només es pot llegir amb una certa força de voluntat. I ha de ser d'una tirada, quin remei! Què en pensava aquesta persona d'un llibre tan estrany? Era un noi o una noia? Va necessitar, com jo, tota la seva paciència per acabar-lo? Però no l'he deixat.
Dues coses: a la contraportada se'n fa un resum que no és veritat, indicant unes coses que no passen. Ja sol passar això, amb els llibres inclassificables i difícils de resumir. I la segona: com acaba? L'agafen? Estan a punt d'agafar-lo? Es delata a si mateix quan canvia la moneda? Li servirà el futbol per recompondre la seva vida, o almenys la seva percepció de les coses? Un llibre molt estrany, molt, que no sé si he entès. Si m'ha agradat? No. La veritat. Però no perquè sigui dolent. Simplement la meva visió del món no encaixa amb la que es mostra en aquest llibre. Però això no vol dir que la mostrada sigui menys veritat. Estrany, ja dic. De totes maneres, per qualitat que tingui el llibre, es queda a la superfície de les coses i de les relacions humanes. No hi veig una empatia amb l'entorn, amb les persones. (La qual cosa no és estranya si pensem que és la visió d'un assassí) O sigui que el seu gran defecte és la seva gran qualitat. Però jo diria que fins i tot els assassins estimen. Per cert: sinó mata a la segona dona és perquè no s'hi ha ficat al llit. No és preocupant que algú escrigui una novel·la així? No és preocupant que algú vegi el món d'aquesta manera?

Wednesday, May 24, 2006

Color Cioran - Color amargura


"Ai del llibre que es pot llegir sense que ens interroguem constantment sobre el seu autor!"
E.M.Cioran

He acabat Desgarradura, de E.M.Cioran.
Es evident que quan una llegeix a Cioran és pregunta per la persona que hi ha al darrera d'aquestes paraules. Jo crec que era un bon home, torturat pels seus fantasmes, i amb una gran ambició. Un no escriu tant bé sinó té ambició, i ell escriu molt bé. Tota l'estona parla del suïcidi, de la fi de la civilització, del no-res; però continua escrivint, continua llegint, viu. No vull dir que sigui mentida tota aquesta amargor. L'únic que vull dir és que si et dones la feina d'escriure-la i fer que la gent la llegeixi, és que no estàs tan isolat com això. La dosi màxima de veritat amb ell mateix l'hauria d'haber dut inevitablement a destruir els seus llibres abans de publicar-los, o simplement a no escriure'ls. Però l'ambició i l'instint de supervivència el fan publicar-los. D'això concloc que en realitat no podia estar tan desesperat. Potser ell s'ho creia sincerament, que ho estava. Però no ho estava. Escriure el salvava.

Wednesday, May 17, 2006

Paraules de Cioran


"No escrivim perquè tinguem alguna cosa a dir, sinó perquè tenim ganes de dir alguna cosa."

"Si hi hagués una manera corrent, fins i tot oficial, de matar-se, el suïcidi seria molt més còmode i molt més freqüent. Però com per a acabar amb un mateix cadascú ha de buscar la seva pròpia manera, perd tant temps meditant sobre bagatel·les que oblida l'essencial."

"El vertader escriptor escriu sobre els éssers, las coses i els esdeveniments, no escriu sobre l'escriure, usa les paraules però no s'atura en les paraules, no las converteix en objecte de remugó. Serà qualsevol cosa excepte un anatomista del Verb. La dissecció del llenguatge és la monomania dels qui, no tenint res a dir, es confinen en el dir."

"El prendre's seriosament els assumptes humans demostra alguna secreta carència."

"La meva missió consisteix en matar el temps i la d'ell és matar-me a mi. Entre assassins ens portem de perles."


E.M.Cioran
Desgarradura

Saturday, May 13, 2006

Blau Cioran

Llegint Desgarradura, de E.M.Cioran. Qui ha après a pintar sap que hi ha un color que es diu blau cian. Quan llegeixo a Cioran, també penso que les seves paraules estan pintades amb un blau especial. És un escriptor ( o hauria de dir filòsof?) Per mi escriptor. Doncs és un escriptor que usa les paraules fent-les-hi agafar significats insospitats. És una barreja d'amargor, angoixa, vitalitat i necessitat d'expressar-se, vida i mort, que desarma. La seva prosa és poesia i les seves frases, sobretot les frases curtes, els aforismes, van directes a la medul·la. Els seus raonaments disparen a matar. Però a la medul·la de qui? Matar a qui? Al lector o bé al pianista. Al cor de la societat malalta. És el que diu, però també com ho diu. I el substrat de cultura que demostra darrera de la seva escriptura és impressionant. Com ell mateix diu: "no havent practicat cap ofici, he pogut llegir una gran quantitat d'autors". Ha llegit i això traspua. És una de les coses que m'agraden de la seva escriptura. Amb les seves idees no sempre hi estic d'acord. És més: de vegades no les entenc. Però llegir-lo és tota una experiència. (Llegir Cioran quan has tingut un desengany amorós et pot abocar al suïcidi.) És un bany de blau.

Wednesday, April 19, 2006

Feminisme


El llibre Las hermanas Beauvoir està a la meitat, però sembla haver-se acabat. A partir d'ara l'autora es posa a parlar d'ella mateixa i de la seva lluita feminista al costat de les dues germanes. No puc dir que no em sembli un tema just, però no era això el que m'esperava quan vaig comprar el llibre. Jo havia començat aquest llibre per saber xafarderies de Sartre i Simone de Beauvoir, de la relació que tenien. Però de qui més parla el llibre és de Hélène, la germana de Simone, que era amiga de l'autora. Ara Claudine està a punt de fer-se militant del partit de Simone i de començar la seva lluita feminista. Aquesta sembla la part més important del llibre per l'autora. No dic que lluitar pels drets de les dones no estigui bé, però jo de la política sempre me n'he malfiat. No m'interessa massa el tema, la veritat. M'hauria d'interessar com a dona? No és literatura, és un pamflet. A mi m'interessa la literatura. Crec que puc ajudar més a fer un món millor llegint i parlant del que llegeixo que fent pamflets, siguin del tema que siguin i per justos que siguin. Potser m'equivoco, no ho sé. Però veig que tot això no m'interessa en absolut, i per tant deixo aquest llibre. Es tros llegit ha estat bé, però fins aquí. Les pàgines que queden les fullejaré una mica per sobre i prou.

Friday, April 14, 2006

El preu de la llibertat


Las hermanas Beauvoir. Ara Simone s'ho troba. S'ha fet vella i ja no té amants, només té a Sartre envoltat de jovenetes. Va ser lliure, però li va costar molt car: es va quedar sola. I amb això no vull moralitzar. Només constato els fets tal i com van passar. La parella i la família burgeses poden ser una institució decadent, però són un dels remeis més eficaços contra la solitud. (Encara que de vegades fallen).

Friday, April 07, 2006

Llibertat


El llibre Las hermanas Beauvoir contraposa la vida que duien les dues germanes i el que representava. Hélène, pintora sense èxit, esposa d'un funcionari de l'ambaixada que treballava pels serveis secrets, fent malabarismes per fer la pilota als caps del seu marit, i Simone, escriptora d'èxit, apartada de l'ensenyament per tenir relacions amb les seves alumnes (sic), amb diversos amants, amb una relació d'amor lliure amb Sartre, simpatitzant dels comunistes... i lliure. És evident que la vida que podia dur Simone, la llibertat de que gaudia, no poden ser aconseguides fàcilment. Es tracta d'una persona excepcional. És molt més normal la vida de Hélène, i tothom qui ha tingut una feina ho sap.
Sembla que està clar: per ser lliure, t'has de fer escriptora.

Monday, February 27, 2006

Les germanes Beauvoir

Estic llegint aquest llibre de la Claudine Monteil. És molt àgil i amè, no hi ha reflexions, explica els fets i prou, va al gra. A mi el que m'interessa, la raó per la que el llegeixo, és per saber més de la relació que unia Simone de Beauvoir amb Jean Paul Sartre. Però, a més, explica la vida de Hêlene, la germana petita de Simone, que era pintora. Això no resta interès al llibre, com m'havia temut en un primer moment. Sospito que l'autora era més amiga de Hêlene que de Simone.
Ara està a punt d'esclatar la Guerra. Simone encara no ha publicat.
Acostumada a les llargues reflexions de Simone de Beauvoir a "Memorias de una joven formal", aquest llibre, parlant del mateix, sembla volar amb una inusitada lleugeresa. I diu més la veritat. Almenys m'he assabentat de coses que aquell llibre no deixava clares.
Vull llegir més coses de Simone de Beauvoir, i coses de Sartre, però a poc a poc.