A les ordres de la reina

A l'epíleg de Tristán e Iseo (la versió francesa) es diu que aquesta és la història d'Iseo i del seu servent, Tristany. Aquesta podria ser la raó per la que Tristany, per ser digne d'Isolda, ha de tenir tantes habilitats, i en canvi Isolda en té prou amb ser bonica: ella és la reina, ell és el seu servent.

La benedicció de l'estudi produeix tristesa?

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 220-225) Tristany és educat pel mariscal i la seva dona com si fos fill seu, i aprèn a parlar i a escriure moltes llengües, a tocar instruments i a cantar, a muntar a cavall, a lluitar i a caçar. És a dir, totes aquelles habilitats que faran d'ell l'excel·lent cavaller que serà. Llavors, als catorze anys, es segrestat per uns comerciants noruecs impressionats per les seves habilitats i abandonat per ells a les costes de Cornualles. El destí, una vegada més.
L'autor ens parla de la tristesa que produeix en Tristany la benedicció de l'estudi i el treball intel·lectual, potser per demostrar la justícia del nom que porta. Aquesta (l'estudi com a font de tristor) és una idea nova per mi. Sempre havia pensat que l'estudi produïa plaer, satisfacció i alegria. I vet aquí que se'ns diu que a en Tristany també li produeix tristesa. Jo no hi estic massa d'acord, en això, a mi mai se m'hagués acudit, i crec que l'autor està buscant intencionadament que Tristany estigui trist, per fer honor al seu nom. Tot i que no dic que una persona que no estudi molt o que ho faci per obligació no pugui tenir una inclinació a la malenconia.
Una cosa que no queda clara és la mena de relació que té Tristany amb els fills del seu protector. Sembla que haurien de ser com germans, i en canvi es veu clarament que hi ha una diferenciació entre ells. Vull dir que, encara que la gent no ho sàpiga, l'autor sí que ho sap de qui és fill Tristany, i no ho oblida.

Honorabilitat

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (fins pàgina 220). A les pàgines 206, 212 i 218 es menciona la paraula fama. Es parla de salvaguardar la fama, de fer honor a la fama o de posar en perill la fama. Això, que en principi pot semblar una fórmula retòrica, és en realitat un element molt important de la mentalitat de l'època. O dels llibres de l'època (de vegades els llibres no reflecteixen la realitat, sinó una versió idealitzada de la realitat). Segons això, la fama, l'honorabilitat, era una cosa que els cavallers i les dames posseïen, com un bé. I no podem dir que sigui una cosa ridícula, perquè avui en dia encara és important, si bé potser no és tant transcendental com ho podia ser llavors, ni es mesura pels mateixos barems. Per exemple en aquella època algú que anava a la batalla i matava a molta gent podia ser considerat molt honorable, un cavaller. Avui en dia la paraula "soldat" no té el mateix prestigi, almenys als meus ulls. El prestigi d'un cavaller de llavors es la mena de prestigi que ara tindria un futbolista, em sembla. Per això deia que la funció dels pares de Tristany és ser honorables segons els codis de l'època. Això que fa la mare de Tristany, d'anar fins al llit de l'home que li agrada i fer l'amor amb ell, no fa pas tant que aquí no hagués estat considerat gens honorable. En canvi avui en dia es una cosa que no tindria importància. Cada societat té les seves coses honorables i les que no ho són, tot i que la base és força la mateixa: l'habilitat de fer el que els altres no saben fer, i l'amor vertader...

(Nota: una cosa que em balla pel cap és perquè lluitar a la guerra ha perdut tant de prestigi. Una possible resposta podria ser perquè abans només tenien el seu propi cos i les seves pròpies mans per lluitar. Abatre algú fent servir una espasa (una espasa pesadísima) devia ser bastant difícil. Avui en dia, en canvi, amb les armes de foc, abatre l'enemic és una altra cosa – tot i que no estic dient que sigui fàcil.)

Portar el nom de la tristesa

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 217-220) M'adono que en aquesta versió són molt importants els ritus cristians. Rivalín i Blancaflor, aconsellats pel mariscal, es casen per l'església, cosa que a l'altra versió no quedava clara, i a més es dóna molta importància al bateig de Tristany.
El narrador ens diu que li posen el nom de Tristany perquè deriva de "trist", de "tristesa". Tant la història dels seus pares com la seva pròpia admeten aquest apel·latiu. Jo no hi estic massa d'acord. Es cert que la història de Tristany és trista, però viurà molts moments de felicitat al costat d'Isolda que no justifiquen aquest nom. La seva història pot ser trista en general, però no ho és en tots el moments: moltes vegades serà feliç. Així com les monedes no tenen una sola cara, tota una vida no pot estar tenyida d'un sol color.
A la versió anterior hi havia molta més acció, la història avançava ràpid. Aquí l'autor es recrea en els petits detalls i té temps per a la reflexió.

Entrar en matèria

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 206-217) Rivalín s'emporta a Blancaflor a les seves terres, es casen, entra en combat i mort. Blancaflor, en saber-ho, mort en donar a llum. En aquest tros hi ha més acció i no tanta reflexió, tot i que també n'hi ha. El que passa també és diferent de la versió d'Eilhart, on Rivalín viu i només mort Blancaflor. Aquí és més emocionant, perquè hi ha l'amenaça de Morgan, que fa que ens preguntem pel destí d'aquest fill i de les seves terres.
L'estil, sense ser repetiu, quan s'apodera d'una idea l'enuncia desde tots els matisos, recalcant-la. Tot i així la narració és molt fluïda. La veritat és que m'està contant una mica posar-m'hi, perquè ja conec la història i en aquesta versió és una lectura que requereix atenció. Però un cop fer l'esforç no me'n penedeixo. Tot i que la història del pares no m'interessa massa, són personatges que no mouen el lector, i la seva única funció és ser honorables segons els codis de l'època (el nostre protagonista no pot ser fill de qualsevol) i concebre'l. Feta aquesta funció, a la capsa i deixem pas al que és important: o sigui, Tristany. Em pregunto perquè sempre, en totes les versions, hi ha aquest interès en explicar d'on ha sortir Tristany, com ha estat concebut, i no hi ha el mateix interès en explicar d'on ha sortit Isolda. És per què ella es filla de reis, i amb això ja està tot explicat? Qui sap els noms dels seus pares, com es van conèixer o com va ser concebuda ella? Per què aquesta diferencia? Es clar que encara haig de llegir com s'introduirà el personatge d'Isolda en aquesta versió. Però m'intriga això.

L'amor és als ulls

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 203-206) Rivalín es queda atrapat per l'amor cap a la Blancaflor com un ocell es queda atrapat en una branca untada amb cola. Com més intenta alliberar-se, més enganxat s'hi queda. Ja no sap si la Blancaflor l'estima o l'odia, i passa alternativament de la desesperació a la joia; sentir amor canvia el seu caràcter. La Blancaflor ha perdut la seva tranquil·litat d'esperit, i s'adona que és per culpa d'haver-se enamorat de Rivalín. Comença a demostrar-li amor amb les seves mirades, i aviat s'adona que ell el correspon. L'autor explica una cosa comuna i corrent que ha passat a tothom, un enamorament, amb una factura clàssica, escollint les paraules i els conceptes, amb una prosa elevada. Autènticament es tracta de mostrar l'amor com a aliment espiritual; i això només són els prolegòmens.

Has perjudicat el meu cor

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg. Els cavallers i les dames s'entretenen en un prat idíl·lic, primaveral. Em pregunto perquè en aquesta Bretanya no plou mai. Suposo que deu ser per la mateixa raó per la que els romans es vestien amb faldilletes: perquè en aquella època el clima era diferent.
Apareix Blancaflor, la mare de Tristany. Tristany no serà fill sinó de la dama més bella i virtuosa. El primer intercanvi de paraules entre els pares de Tristany és molt romàntic, i, sorprenentment, és ella qui pren la iniciativa, encara que sigui d'una manera velada.

El senyor de la guerra

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 194-197) En aquest tros l'autor ens parla del cavaller Rivalín, pare de Tristany, tot i que encara no ho sabem, que serà el seu pare. Ens parla de les seves virtuts i dels seus defectes, entre els quals una propensió a tornar mal per mal que el perjudicarà, moment en que aprofita l'autor per advertir-nos contra la set de venjança. També ens parla de la campanya que inicia Rivalín contra el duc Morgan, a qui en principi devia obediència, i a qui passa per la pedra. Amb això ja tenim l'antecedent de Tristany: Tristany no és fill sinó del millor guerrer, però un guerrer que encara no arriba a les cotes d'excel·lència a les que arribarà el seu fill.

Repetició de la jugada

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 193 – 194) L'autor es dirigeix a un públic que ja coneix la història: no li fa res parlar del final; té tota la història al cap quan escriu aquestes paraules inicials. En el cas d'aquesta lectora concreta té raó: serà la tercera vegada que llegeixo aquesta història. I de moment no me'n canso. És una història fascinant, que admet diverses maneres de ser explicada. Sempre és el mateix però mai és igual. És això el que hi busco, crec: allò ja sabut explicat d'una manera nova. I com més elevada, més poètica i millor sigui la manera d'explicar-la, doncs millor. Aquesta prosa, que és una traducció, té una mena de ritme que suposo és degut a que l'original és en vers.

"Llegim sobre la seva vida; llegim sobre la seva mort, y això ens resulta tan agradable com el pa."

El cavaller blau

A Tristany el veig massa enamorat d'Isolda com per pensar a tenir res amb ell... Vosaltres creieu que amb Lancelot podria tenir més sort? Qui no et diu que si ens trobéssim en un bosc de verd resplendent...

Una història d'amor per guarir el cor

"Si algú té davant els seus ulls alguna cosa que pugui donar ocupació al seu esperit, llavors sent com aquest s'allibera de les seves inquietuds. Es una bona medicina contra les penes del cor."

"No obstant, mai aconsellaria que un home que busca una inclinació s'ocupi d'alguna cosa que no encaixi en aquesta inclinació pura."

"Però abunda l'opinió que estic gairebé per subscriure: quant més s'ocupa el desig enyorant amb històries d'amor doloroses, tan més gran es fa el dolor. Estaria d'acord amb aquesta opinió, de no ser per alguna cosa que em fa rebel·lar-me. Qui posseeix un amor profund, por molt mal que li faci, no deixa que el seu cor hi renunciï. Quant més cremen els seus fervents desitjos d'amor a la seva foguera d'amor, major és el dolor amb el que pot estimar. Tal aflicció és tan grata i el dolor tan bo, que cap cor noble prescindeix d'ells, ja que són els que el converteixen en allò que és. És tan cert i segur com la mort, i jo mateix ho he experimentat amb molt de dolor: el que estima amb perfecció es delecta amb les històries d'amor doloroses."

Tristany i Isolda
Gottfried von Strassburg

Veritat subjectiva

Tristán e Isolda. (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg. Primer paràgraf. Desconèixer les referències a autors clàssics i medievals que segons les notes hi ha en aquest text no em sembla obstacle per gaudir-ne. És al mateix temps d'una senzillesa d'expressió i d'una complexitat de significats realment sorprenent, i que deu ser molt difícil d'aconseguir. Es clar que ara m'aventuro a dir això, i tampoc podria llegir l'original, però en la meva ignorància confio en la fidelitat de la traducció. Segons les notes, el text ve a dir que no hi ha una bondat universal i que el valor de l'art depèn de qui el jutja. Jo, amb les meves paraules, hagués dit que segons el text existeixen el bé i el mal, i no tothom és capaç de distingir-los. I que el mateix passa amb l'art: hi ha obres bones i obres que no ho són, i no tothom sap distingir-les. Això és més o menys el que ve a dir aquest primer paràgraf.

Aliment espiritual

Em disposo a començar a llegir el Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) d'en Gottfried von Strassburg. De totes les versions de la llegenda, potser aquesta era la que tenia més ganes de llegir, pel que es diu a les guardes del llibre. Aquesta versió no s'ha conservat sencera, o potser està inacabada, i és curiós que s'interrompi just allà on comencen els trossos conservats de l'autor de la versió francesa Tomàs d'Anglaterra, versió en la que, pel que sembla, l'autor d'aquesta és basa. El pròleg diu d'aquesta versió que no és la simple narració d'uns fets, com ens trobàvem en la versió d'Eilhart, sinó que es tracta d'un autèntic aliment espiritual, en el que se'ns parla de l'amor, del vertader amor, com a fet transcendent. A més, això es fa amb bellesa poètica, com era el cas de les versions franceses (la de Beroul i la de Tomàs d'Anglaterra) i com gairebé no passava a la sanguinària i poc subtil versió d'Eilhart (que té el seu principal atractiu en el fet de ser l'única conservada sencera). Tinc unes ganes enormes de començar a llegir aquesta versió, la versió d'Strassburg, perquè segons sembla, és La versió.

Tristany i Isolda i el poder

He tornat a llegir el pròleg de Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) d'Eilhart von Oberg. M'adono que en els meus anàlisis (anàlisis, uf!) m'ha passat per alt una cosa: el poder. Aconseguir el poder a Karahés podria ser raó suficient perquè Tristany es casi amb l'altra Isolda, i a mi m'ha passat per alt, perquè l'autor no ho diu explícitament. Això m'ensenya que als llibres hi ha més coses de les que són evidents, i que també és mèrit del lector trobar-les; però de vegades sembla que si no ens ho donen mastegat no ens en adonem. Vaig dir que això de que no hi hagués explicació perquè Tristany es cases amb l'altra Isolda era un error de la narració, i ara m'adono que en realitat vaig ser jo que no ho vaig saber veure. Suposo que estic tan acostumada a veure a Tristany com a amant d'Isolda i sense preocupar-se per res més que em costa veure'l també com a preocupat per aconseguir el poder. Llegint aquesta versió des d'aquesta perspectiva, no es pot dir que l'autor li faci ignorar del tot el poder, si ve mai ho diu explícitament. Això, un Tristany interessat pel poder, raó per la qual es casa amb l'altra Isolda, és quelcom que crida l'atenció, però que en aquesta versió no deixa de ser cert, tal i com me n'ha fet adonar el pròleg. De les altres versions es deia que Tristany es desinteressava de la vida de cavaller, cosa, que, en aquesta versió, tampoc és del tot certa. Quan llegia l'altra versió, la francesa, se'm va acudir que Tristany es casava també amb Isolda de les Blanques Mans per tenir una casa, i per dir-ho en termes actuals, una feina, ell que era errant. Ara m'adono que la cosa és més complexa que això, i que va una mica més enllà de buscar la llar que Isolda no pot oferir-li. A més, qui primer s'interessa pel poder és Isolda, volent tornar a ser reina després de la vida al bosc amb Tristany. Suposo que si no li hagués interessat el poder ni ser reina haurien pogut trobar una llar on envellir junts lluny de Cornualles.

Una versió sense subtileses

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Eilhart von Oberg. Es tracta d'una versió crua: sang, assots, batalles. No es tenen en compte les subtileses de l'esperit. Només hi ha un monòleg interior: el d'Isolda quan s'acaba de beure el filtre. A Tristany mai el veiem recollir-se i pensar, però és en els fets exteriors de Tristany en els que es centra aquesta versió, deixat a Isolda el paper de "premi" per les habilitats de l'heroi.

A la manera d'Eilhart

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 144 – 167 i última) En aquest fragment Tristany s'acosta dos cops a Isolda: un es troben al jardí, i l'altre es disfressa de bufó i passen tres setmanes junts. Serà el darrer cop que passaran una nit junts. Ambdós cops es perseguit pels homes del rei Marc.
Sembla que Kahenís necessita a Tristany per consumar la seva relació amb Gariola, perquè no ho fa en dos anys que aquest es fora, malgrat que el narrador no té en compte aquest dos anys i diu que el temps que ha passat és el que Tristany ha estat ferit. Aquest episodi d'en Kahenís i la Gariola –la dona tancada en un castell- és matèria de Bretanya en estat pur, i s'assembla als Lais, sobretot al de Guigemar i al de Yonec.
En aquesta versió l'altra Isolda provoca la mort de Tristany, sense voler! No queda gaire creïble. Aquí el destí de Tristany i Isolda no seria conseqüència de res del que fan, sinó que seria pura mala sort. De totes maneres, l'autor deixa espai per pensar que l'altra Isolda ho ha fet expressament, o per a preguntar-s'ho com a mínim, sobretot si es coneix la història, i encara que ell no ho digui explícitament; a pesar de que aquí Tristany ha complert amb ella, i potser perquè ell li diu a Isolda que sempre li ha estat fidel. Al final, el rei Marc diu que si hagués sabut de l'existència del beuratge que els obligava a estimar-se, els hagués permès fer-ho. Les notes diuen que l'autor ho fa per ser conciliador i quedar bé i fer quedar bé a tothom, però tal i com s'ha comportat el rei Marc amb Tristany quan era viu, dir això em sembla una hipocresia. Així, en aquesta versió, ni l'altra Isolda ni el rei Marc serien els dolents.
Un detall que no em quadra: en aquesta versió Tristany té un nebot, fill de la seva germana. Però la seva mare va morir quan donava a llum a Tristany...

A la tomba dels amants es planta un roser i una vinya, que creixeran entrellaçats i inseparables, tal i com han estat en vida. L'autor diu que és a causa del beuratge, però nosaltres sabem que el beuratge ja fa molt temps que ha deixat de fer afecte.

Per motius externs a la narració

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 139 – 144) Tristany aconsegueix tornar a veure a Isolda d'amagat, i de passada demostrar que és el millor en els esports que es practicaven en aquella època.
En aquesta versió Brangiana ha mort. No m'ho esperava i no ho entenc. No entenc perquè el narrador ho fa passar així, a no ser que Guimela, que ara cobra protagonisme, representi a alguna dama que ell coneixia a la vida real i amb la que volia quedar bé, i per això l'interessa posar-la al costat de la reina; igual que fa amb Tinas, que és un noble que ell serveix a la vida real, i per això en la seva versió de la història aquest personatge té tanta importància.
Una cosa que em costa d'entendre és perquè Isolda demana al rei que l'Andred l'acompanyi, si llavors, quan es trobi amb Tristany, li farà més nosa que servei i no sabrà com treure-se'l de sobre. A no ser que el tries a ell expressament perquè sabia que d'ell li seria més fàcil desfer-se'n que de qualsevol altre...

En el plaer i el dolor

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 129-139) Tant Tristany i Kahenís en el fragment anterior com l'escuder en aquest van de la terra de l'altra Isolda a Cornualles travessant el mar, mentre que Tristany hi ha arribat cavalcant.
Aquí surten els dos Monts Saint Michael, coincidència de noms que Piloís fa servir per mantenir el secret.
En el diàleg entre Tristany i Piloís, aquest diu "no, per cert". Al començament, en el primer diàleg amb Isolda, Tristany també havia fet servir aquesta fórmula; llavors era "sí, per cert".
Aquesta versió és molt més bèstia que les franceses, perquè a causa d'un malentès Isolda fa assotar a Tristany (transformant de l'episodi de Tristany leprós de l'altra versió) i se'n riu mentre el peguen. Això és un episodi més de la crueltat d'Isolda, que ja coneixíem. És un personatge complex, capaç de donar molta felicitat i plaer a Tristany, però també de fer-lo patir fins a límits insospitats. En aquest sentit resulten premonitòries les primeres paraules que li va dirigir: "Amb tu seré malvada".
En aquesta versió Tristany es fica al llit amb l'altra Isolda, cosa que no té més remei que passar, tal i com ha conduït les coses el narrador, perquè ha deixa't a Tristany sense justificacions per no fer-ho, i amb ganes de venjar-se d'Isolda. El silici que es posa Isolda també és un altre element bèstia d'aquesta versió.

Crec que amb aquest episodis de desunió entre els amants la història es fa més rica i no perd encant, però sobre aquest punt suposo que cada lector pot tenir la seva opinió particular.

Excuses

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 120-129) Vet aquí l'excusa que troba Tristany per no haver fet res amb l'altra Isolda: que aquesta no el tracta bé. O no tant bé com la seva Isolda tracta al seu gosset. Així, a més, sembla que la culpa sigui de l'altra Isolda, quan la culpa és només de Tristany per haver-s'hi casat sense estimar-la. Me'n faig creus de la barra que té Tristany de posar aquesta excusa. I un error de la narració (sic – trobant errors als clàssics?) és que en cap moment dóna una raó creïble per haver-s'hi casat. Ha de passar i passa, però no hi ha explicació.
Molt divertit l'episodi del coixí de Kahenís. Aquesta història sí que és original. I a més, podem intuir l'excusa que fa servir Isolda amb el rei Marc.
Com sempre, els amants que han passat una altra nit junts.

Quan l'enamorat va la guerra

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (pàgines 111 a 120) Després de l'aventura de les ganivetes, Tristany cavalca fins a la terra de l'altra Isolda (en aquest versió no ha de travessar el mar per arribar-hi), i allí, empunyant les armes, es guanya el dret a casar-se amb ella. La cruesa de la batalla està explicada amb gran detall, posant l'èmfasi en la sang vessada, els escuts trencats i els enemics morts. Però no veiem res del procés interior que porta a Tristany a acceptar a l'altra Isolda per esposa, tal i com passava a la versió francesa. En aquest sentit aquesta versió no és tan intimista, i dóna més importància als fets exteriors, com les batalles, que no pas al que passa a l'interior de l'heroi. On abans hi havia un enamorat ara hi ha un guerrer sanguinari. (De totes maneres, em sembla una manera molt ingènua de lluitar aquesta en que l'enemic es presenta perquè el facis presoner. Però devien ser els costums de l'època –o dels llibres de l'època, més aviat -.) Tristany es pensa que l'altra Isolda l'ha escollit, només perquè es diu Isolda. És l'únic que diu el text que s'assembla a una explicació de perquè s'hi casa. En l'altra versió, amb el monòleg interior, el lector encara se'n podia fer el càrrec, del casament. Aquí no té explicació. I més si no ha de fer res amb ella. És com l'episodi de l'espasa, un element que la història exigeix, però del que l'autor d'aquesta versió no sap què fer-ne.