Lleu matís sobre Shakespeare

Amb el que vaig dir l'altre dia sobre Shakespeare, hi ha qui es deu pensar que no tinc sang a les venes: vaig dir que Shakespeare era "difícil". No se'm va acudir res més que dir que era difícil! Em sembla que no em vagi explicar bé. Vaig dir això en comptes de dir el que realment va passar, i és que Shakespeare em va fer vibrar. Però, no havia dit...? L'explicació és fàcil: la tele i el cine. La primera vegada que vaig veure Romeu i Julieta, va ser per la tele, en una obra sense apenes decorats. Només vaig veure les darreres escenes, però va la cosa més apassionant que he vist mai per la tele. Jo no sabia que allò era Shakespeare ni Romeu i Julieta, però ho vaig acabar deduint. Altres cops he tornat a veure l'obra en pel·lícules i sempre m'ha apassionat, tot i que ja la conec. Hamlet al vaig veure al cine, en una versió plena d'adrenalina. Vaig vibrar. I vibrar vol dir moure's alguna cosa dins. Altres cops que l'he tornat a veure no m'ha fet tant d'efecte, però em continua agradant. Otel·lo ja em desperta sentiments més contradictoris. Em va produir ràbia, una ràbia enorme envers els dos protagonistes masculins, però reconec que el procés de progressiu engany que porta al desenllaç em va fascinar. Es magistral. Es evident que no s'ha de tenir sang a les venes perquè la primera vegada que veus una obra de Shakespeare representada no et faci vibrar. Després vaig llegir aquestes tres obres sobre paper. I és aquí on les vaig trobar difícils. Ja sabia què passaria. El llenguatge era arcaic. Maco, però arcaic. Mai m'ha agradat llegir teatre, em costa. Jo llegeixo molt ràpid, volo per sobre les línies: el teatre m'obliga a anar a poc a poc. Ara parla el cavaller 1. Ara parla el cavaller 2. Però qui nassos era el cavaller 2? D'aquí és d'on he tret la idea que encara em falta un llarg camí fins a Shakespeare. Però per llegir-lo, no per veure'l representat. Ja sabeu que penso que el teatre s'ha de veure representat. Ara del que es tracta es de saber si, llegint les altres obres (per sort n'hi ha moltes) sense saber que hi passa, sense haver-ne vist la pel·lícula, si em faran vibrar o si les continuaré trobant difícils i fora del meu abast. No sé què passarà. Volaré o m'arrossegaré? És un repte. O m'aconselleu que corri a buscar la peli?

El llarg camí fins a Shakespeare

Amb els llibres s'ha d'anar a poc a poc, confiant a l'esperit només allò que pugui digerir. No et pots posar als vuit, ni als deu, ni al catorze anys, a llegir Shakespeare. Com a mínim a mi no m'ha passat, tot que segur que n'hi ha casos. A Shakespeare no s'hi arriba com per art d'encantament, del no-res. S'hi arriba a través d'altres llibres, d'anar fruint cada vegada de lectures més complexes, d'anar-se orientant a la selva. Però s'ha de començar pel senzills, pels menors si es vol dir així, i de mica en mica, passet a passet, anar pujant d'esglaó en esglaó fins a arribar a Shakespeare.
Jo he llegit tres obres de Shakespeare: Romeu i Julieta, Hamlet i Otel·lo. Van ser lectures difícils, i sento que encara no he arribat a Shakespeare, que encara no he après a apreciar-lo del tot, i que encara em falten algunes lectures per arribar-hi.

El meu primer poeta

El meu primer poeta va ser León Felipe. A la classe, la professora de literatura ens feia llegir un poema seu, i vam haver de comprar el llibre. Vaig llegir el poema que era obligatori i si hagués estat per mi hagués pogut endreçar el llibre a la lleixa per sempre més. Llavors, a l'hora del pati, un noi va dir que era un poeta que si te'l llegies tot no estava pas tant malament. Només això, una simple frase: "no està pas tant malament". A mi no se'm pot dir això d'un llibre; sobretot depèn molt de qui ho diu. No és que m'agradés aquell noi (era molt baixet), però jo tenia una gran opinió de la seva intel·ligència. Si ell ho deia, podia ser veritat. Vaig rescatar el llibre, ben disposada, començant pel començament. Era una antologia on hi havia els millors poemes de l'autor. Vaig començar a llegir... i no vaig poder parar, vaig continuar llegint poemes fins al final d'una tirada. I em va saber molt greu que s'acabessin. Era la primera vegada que em passava allò amb un poeta, encara que no seria l'última. Com quatre poemes de feia trenta anys podien fer allò. El que pot ser un poema, llegit en el moment en que el necessites.

Darrerament, el meu llibreter ha intentat convencem que León Felipe és menor, que hi ha poetes millors. Jo, de fet, fa anys que no obro cap llibre seu. No he llegit gaire poesia, però tinc molt clar que si no m'hagués agradat León Felipe, no hagués arribat als altres. La poesia és com posar el cap sot l'aigua quan aprens a nedar: li has de perdre la por.

Cortines de cretona

Quan vaig escriure sobre Rosamunde Pilcher, dient que tenia dues novel·les bones i que els altres no ho eren tant, se'm va retreure no haver explicat amb més detall perquè aquestes altres novel·les no eren bones. Les novel·les bones eren Los buscadores de conchas i El regreso. En vaig començar dues més, que no vaig poder continuar, i de les que no recordo el títol. Una començava amb una senyora gran anat a la gossera a buscar un gos. Res que m'interessés, sincerament, ni que em fes continuar llegint.
L'altra que vaig començar representava que era una mena de continuació de Los buscadores de conchas. Allí, un personatge que a la primera novel·la era odiós passa a ser l'heroi bo. A Los buscadores de conchas Noel és el dolent, encara que com els dolents de moltes novel·les, no és dolent, sinó només dèbil i egoista. Els seus únics objectius a la vida són heretar de las seva mare per poder posar un negoci propi i casar-se amb una hereva. I això, evidentment, es veu com a cosa negativa. A la segona novel·la, el personatge ja ha heretat de la seva mare, però l'agressiu home de negocis ara és un xaiet i té els diners al banc. Coneix una hereva amb el cul gros (a ell li agraden les models), i com que ella s'enamora perdudament d'ell, té una gran casa i a la primera conversa que tenen ja li deixa veure com n'és, de rica, ell s'hi llança. En això el personatge no ha canviat. Però aquí no se'l presenta com a l'arribista i rastrer que era a la primera novel·la, al contrari, ara és simpàtic i encantador, fins i tot una mica ingenu, i és ell mateix una mena de premi per la pobre noia rica. Un príncep blau, vaja, O sigui, que passa a ser l'heroi bo i la seva a actitud (enamorar-se dels diners d'ella), queda disculpada. L'autora ens ha tergiversat el personatge. Com que vaig suposar que al final es casaven, no vaig continuar llegint. Tota la relació entre ells, a part el moment en que es coneixen, està explicada massa ràpid, i barrejant-la amb altres històries igual de superficials. Es tracta d'una novel·la romàntica més, no del que m'esperava de la l'autora de El regreso i Los buscadores de conchas. Vist això, vistos els arguments dels altres llibres i consultat el meu llibreter, he decidit no perdre més el temps amb les altres obres aquesta escriptora.

La Danielle i jo

La marca Danielle Steel (perquè és una marca) consta de més de seixanta novel·les. Jo només n'he llegides tres: un parell les recordo vagament, l'altra no; només recordo un títol. Jo estava de vacances en un poblet remot. Aquestes tres novel·les les vaig treure d'una mena de botiga naturista (l'única que hi havia), on deixaven llibres. La majoria dels llibres que hi havia per triar eren d'autoajuda o d'astrologia, però pels amants de la ficció hi havia algunes novel·les de la Danielle Steel. Llavors no tenia l'afecció que tinc ara pels llibres d'autoajuda. No puc recordar què em va impulsar a triar la primera novel·la, si no és el fet que no tenia res més per llegir. Quan vaig haver acabat el primer llibre, en vaig anar a buscar un altre. I llavors un altre. Vaig llegir-me les tres novel·les en una setmana. Era Setmana Santa, jo estudiava i tenia molta feina. Durant aquella setmana no vaig fer res més que llegir aquelles tres novel·les. Em vaig passar el temps apassionadament enganxada a aquells tres llibres, llegint-los un després de l'altre, sense poder parar i sense poder concentrar-me en cap altra cosa. Suposo que aquells llibres, aquella dosi concentrada d'evasió, mai m'hagués fet tant d'efecte si no hagués necessitat desesperadament fugir de la realitat, fugir dels estudis, fugir de la meva vida. Ho recordo com una onada arrabassadora que em va transportar lluny de les meves misèries. Prou veia jo que aquells llibres eren absurds, que no tenien profunditat, que els personatges eren anodins, que ni l'autora mateixa sabia on volia anar a parar... Res d'això m'importava: jo els llegia compulsivament; l'onada em feia pujar: volia saber què venia després. I es va acabar el tercer llibre, es va acabar la setmana de vacances i es va acabar el temps per llegir. Em vaig adonar que havia estat perdent el temps miserablement (encara que m'ho havia passat molt bé). En comptes d'autoajudarme m'havia autoenganyat. I aquí va morir la meva febre per les novel·les de la Danielle Steel. Una vegada, en altres circumstàncies, vaig començar un altre llibre seu: el vaig haver de deixar, fastiguejada. Mai més he tornat a necessitar fugir d'aquella manera, tampoc. Van ser tres llibres que em van trobar just en el moment en que els necessitava (no sé com m'ho faig, els llibres sempre em troben quan els necessito) A més, l'experiència tenia l'encant afegit de tastar el fruit prohibit, de saber que m'estava dedicant a llegir quan en realitat havia d'estar fent altres coses. Va ser com fugir en una bombolla de sabó. Les bombolles de sabó de seguida esclaten: aquella va durar una setmaneta. Però, quina setmaneta més emocionant!

La pèrfida Milady

Vaig començar a llegir Els tres mosqueters perquè, a les hores de biblioteca que fèiem a la classe, un noi que m'agradava el llegia. Era un llibre molt gruixut, dels més gruixuts que jo hagués llegit fins llavors, i em va semblar molt difícil. Si ell pot, jo també puc, vaig pensar. Llavors, quan jo ja l'havia acabat, em vaig assabentar que aquell noi l'havia deixat: l'havia trobat massa difícil. Em vaig sentir molt decebuda. Com a conseqüència d'això va deixar d'agradar-me (el noi, no el llibre).
Els tres mosqueters em va encantar, els vaig llegir amb una absorció amb la que poques vegades he tornat a llegir. A d'Artagnan ja el coneixia, n'havia vist uns dibuixos animats, però allò era molt diferent d'uns dibuixos. D'Artagnan era un personatge molt atractiu, noble, valent, lleial, hàbil i llest. Els mosqueters eren fantàstics, també nobles, valents, lleials, hàbils i llestos. Portos menjava massa i Aramis era massa femení, però d'Athos me'n vaig enamorar. Tenia tot l'encant de l'home ferit, era l'únic que es veia capaç d'estimar i patir per amor. I com patia! Però realment, el personatge amb qui més vaig fruir de tota la història no va ser d'Artagnan, ni cap dels tres mosqueters: el personatge que encenia la meva fantasia era Milady. Milady de Winter. La pèrfida Milady. La dolenta. Als dibuixos animats la dibuixaven com una gata i crec que era molt encertat. El que m'agradava d'ella era el poder que exercia sobre els homes que l'envoltaven: cap s'hi podia resistir. Mentre jo pensava que a mi m'agradaria ser com ella, però que en realitat jo mai m'atreviria a ser així, la veia perdre el cap a mans del botxí... no sense que abans el botxí hagués debatut entre el seu deure i la seducció que ella exercia, es clar. Moltes vegades, un personatge dolent pot ser molt més interessant que un de noble, valent i lleial, per la simple raó que és molt més humà, i per tant, més creïble.

Recordo la meva lectura dels Tres mosqueters com una de les més emocionants que vaig fer durant aquella època. El tros en què d'Artagnan va de pensió en pensió trobant cadascun dels seus amics és realment genial. També recordo el difícil que el vaig trobar, el que em va costar de llegir. Potser era massa jove per llegir-lo. Ben segur que si el llegís ara, el trobaria molt més senzill. Mai no l'he tornat a llegir, i ha estat per conservar la intensitat de la sensació que em va produir. Ben segur, també, que ara, centenars de lectures després, la sensació seria diferent. Tampoc m'agradaria arriscar-me a comprovar-ho, tampoc m'agradaria arriscar-me a que la màgia es perdés.

Amb dret a escriure

Un llibre que recordo amb molt d'afecte és Con derecho a cocina, les memòries de la Mary Higgins Clark. Ja ho sé, no es la mena d'escriptora que jo llegeixo (de fet, no he llegit cap dels seus llibres d'intriga) ni tampoc és la mena d'escriptora que m'agradaria ser. Però és escriptora, escriu i viu d'això, per tant mereix tots els meus respectes. Les memòries estan molt ben redactades, i no tinc motius per pensar que en els altres llibres no sigui així. Tampoc tinc motius per pensar que els llibres els hi hagi escrit un "negre". Si em va interessar aquest llibre és perquè explica, amb molta sinceritat, tot el procés que la va dur a publicar el seu primer llibre. Combinant-ho amb una feina i cinc fills. Evidentment, això exigeix molta força de voluntat i una gran fe en un mateix, i que t'agradi molt el que fas. No és el mateix escriure si ja tens deu llibres publicats que si encara no n'has publicat cap; la confiança per força no ha de ser la mateixa (tot i que llavors deuen sorgir altres problemes). Ella tenia una feina de vuit hores, cinc fills per cuidar (s'havia quedat viuda) i s'aixecava cada dia a les sis del matí per tenir una horeta per escriure abans que tots es llevessin. I això ho va fer cada dia durant un any, sense tenir cap garantia de que el que estava escrivint fos bo, o de que li publicarien. Sense saber que seria l'escriptora enormement popular que ha arribat a ser. La força de voluntat i la fe en un mateix que calen per fer això em deixen admirada. I a més, li va sortir bé. Vull dir que podria haver-ho fet i la novel·la es podria haver quedat dormint en un calaix per sempre. Aquella novel·la encara no era d'intriga, i encara no va ser l'èxit de vendes que serien algunes altres novel·les seves, però com vaig llegir fa poc que deia Torga, això la va fer entrar en lliça.
Si voleu ser escriptors o escriptores, us recomano vivament aquest llibre. Potser és una mica superficial (hi ha qui en diria amè), però és sincer, es llegeix d'una revolada i està molt ben redactat. Potser no us convertirà en escriptors de best-sellers, però us farà fruir del procés que ha dut a algú a ser-ho. (Tot i que tampoc explica cap secret, a no ser que el secret siguin el treball i l'observació.)

Una cosa que em fa molta gràcia és el consell que dóna de mirar de què tenim plena la biblioteca si volem escriure. Diu que si la tenim plena de novel·les roses, escriguem una novel·la rosa, i si la tenim plena de novel·les de detectius, escrivim una novel·la de detectius. Ella la tenia plena de novel·les d'intriga. Si em fa gràcia és perquè, seguint el consell, he mirat les meves lleixes. Les tinc plenes de clàssics. Representa que haig d'escriure un clàssic? (Somriure) El que em principi sembla un molt bon consell, fruit del sentit comú, por acabar-se convertint en una tomba. Però bé, consells estimulants i pot realistes apart, un llibre que em va interessar molt.

Complexe

Ahir, en un bloc amic, llegia a algú que també va deixar El amor en los tiempos del cólera. Bé, jo el vaig deixar, concretament em vaig quedar en el tros del sabó, que em va semblar una de les bestieses més increïbles que hagués llegit mai. Per no parlar del lloro. El cas es que jo sempre he estat molt acomplexada per haver deixat aquest llibre, primer perquè m'agrada acabar els llibres, i segon perquè aquest llibre en concret agrada mooolt a tothom i apareix citat a tot arreu com un gran clàssic (?) A més, a mi Cien años de soledad em va fer vibrar, o sigui que no és que estigui en contra de l'autor ni res. Però vaig deixar aquest llibre. Vosaltres creieu que aniré a l'infern?

L'home que observava els estels

"El baró es va mostrar sempre galant i amable. No obstant, no s'estava a taula més temps que el necessari per dir galanteries a les senyores i satisfer la gana. Després estava sempre fora, examinant totes les pedres i recollint herbes. De nit, quan nosaltres portàvem hores dormint, ell observava els estels. Les noies compreníem allò molt menys encara que el meu pare, el marquès."

Doña Rosa Montúfar

(això és el que va escriure, molt temps després, un membre d'una família rica que va acollir a Humboldt en el seu viatge per Sud-Amèrica)

Isaac Asimov

Isaac Asimov era nord-americà, fill de pares russos immigrats. El vaig descobrir gràcies als articles que escrivia al Muy Interesante, quan encara era viu. Un dia, en una llibreria, vaig trobar un llibre seu. Davant la sorpresa, me'l vaig comprar, i aquí va començar tot. També vaig treure molts dels seus llibres de la biblioteca, uns exemplars en català preciosos. Es podria dir que Asimov va ser un dels escriptors que vaig llegir més exhaustivament durant la meva adolescència, potser per la quantitat d'obres que té, i no ho he llegit tot d'ell, ni de bon tros. Va escriure moltes novel·les, però també moltes obres de divulgació científica, fins i tot d'història. Una cosa que em feia gràcia d'ell és que per parlar de l'extensió dels seus textos parlés de la quantitat de paraules: un text de 3.000 paraules, o de 4.000, per exemple. Em semblava una manera molt graciosa de referir-s'hi. Parlant d'Asimov, és inevitable pensar en el llibre Jo, Robot, en les Tres Lleis de la Robòtica i en el personatge de Susan Calvin, que avantatjava a qualsevol home en la comprensió d'aquestes màquines, per bé que no sempre interpretés igualment bé a les persones. Parlant d'Asimov és inevitable pensar en la sèrie de La Fundació, que primer va ser una trilogia i es va acabar convertint en un culebron galàctic que ni la Guerra de les Galàxies. Els tres primers llibres de la sèrie de La Fundació són alguns dels llibres que més m'han impactat a la meva vida. Llavors la cosa degenerava, s'hi barrejaven els robots, però sempre quedava un cert interès per la història. Parlant d'Asimov és inevitable parlar de La fi de l'Eternitat, un clàssic dels viatges en el temps, de L'Home Bicentenari, una història commovedora, o d'un curiós llibre d'extraterrestres, Fins i tot el déus, que tenia el subtítol de "Fins i tot els déus lluiten en va contra l'estupidesa". També Viatge al·lucinant, en que uns científics viatjaven al l'interior del cos humà en el marc de la Guerra Freda, o Némesis, ja més fantasiós.

Fa poc, el meu llibreter em va dir que Asimov era un escriptor que s'havia de conèixer, que li estranyava que la gent no el conegués. Mai no se m'hagués ocorregut pensar-ho així, la veritat. Durant tot el temps que vaig estar llegint l'Asimov, no vaig conèixer a ningú que ni remotament sabes qui era o que se l'hagués llegit o que hi tingués el més mínim interès. Per tant, que la gent no el conegui no m'estranya gens. Esperar una altra cosa seria enganyar-se. El que em sorprèn es trobar algú que s'hagi llegit Les Fundacions, per exemple. Això sí que em sorprèn.

L'Ànec del Llac Oest

No, no me n'estic burlant. Així és com es deia a si mateix tot fent broma Donald E. Westlake, autor a favor del que vull trencar una llança. És l'autor ideal per a lectures estiuenques. Westlake és nord-americà i va néixer l'any 1933. Després d'algunes novel·les de gènere negre o "dures", es destapà com a un excel·lent escriptor satíric, combinat el gènere negre amb l'humor. De la seva primera etapa vaig llegir Temps de matar, novel·la de la que no recordo res, només el final, que per cert –jo era molt jove i impressionable llavors- em va costar de digerir. Però per sort també he llegit algunes de les seves novel·les humorístiques: en conec quatre i les he llegit totes diverses vegades. Algú em deu calés, que és la peripècia d'un jugador per cobrar una aposta, El colom fugitiu, que és la peripècia d'un noi que treballa per la màfia quan aquesta el vol eliminar, i la meva preferida L'aprenent d'espia, on el líder d'una micro-organització pacifista (que no pessimista) ha de treballar per la policia secreta. L'Aprenent d'espia és un dels llibres més divertits que hagi llegit mai, sense excepció. I deixant una mica de banda el gènere policíac, Westlake és autor de Dos és massa, on s'explica com un noi que té una empresa de postals divertides perd el sentit de l'humor; la causa: els diners. (Ja sé que hi ha una peli: oblideu-vos de la peli) Després de L'Aprenent d'espia, Dos és massa és una de les novel·les que he llegit que més m'han fet riure. Potser és que he llegit poc, o que només acostumo a llegir obres serioses. En tot cas, jo mai he pogut amb coses com en Wilt, per exemple.

El punt de vista

De Carol Shields vaig llegir Deixar-ho tot. És un llibre que explica la història d'una mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat. El llibre em va agradar, però hi veig un problema, i és que és fet des del punt de vista de la mare. En cap moment es dóna veu a la filla ni ella explica en les seves pròpies paraules la seva experiència. Per això el llibre em va semblar incomplet. La història paral·lela de la novel·la que escriu la mare em va semblar del tot supèrflua, sinó és que es posi com a contrast del que és "ficció" amb el que seria "la realitat" del que explica el llibre, però que al cap i a la fi el lector sap que també és una novel·la. A més, com es pot posar a escriure novel·les amb la filla demanant caritat? De qui representa que és la culpa al final? Del noi amb qui surt? Una no es posa a demanar caritat per una escena que veu al carrer. La situació és el resultat d'un llarg procés d'interiorizació, que no es menciona. No està ben aclarit. Hi passa de puntetes per tot això. El personatge de l'editor em va agradar, és un bon detall.
És interessant el punt de vista d'aquesta mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat, però a mi m'hagués agradat molt més veure el punt de vista de la filla. Crec que això és el que diferencia una bona obra d'una gran obra.

Edith Wharton

Encara recordo la impressió inesborrable que em va deixar La casa de l'alegria. Una vegada vaig llegir que John Gardner deia que Edith Wharton era menor. Com pot ser menor una novel·la així? Veus a la Lily Bart anar d'error en error, i no pots fer-hi res. La vida és així, de vegades. Ens enganyem tant com al Lily Bart s'enganya a si mateixa, i no podem fer-hi res. En aquest món en el que vivim, és molt difícil saber on és la veritat, l'autèntica amistat, l'autèntic amor. Ella es queda atrapada en la teranyina que ella mateixa ha deixat que es teixeixi al seu voltat. La construcció d'aquesta teranyina és una de les grans qualitats d'aquesta novel·la. La vida d'Edith Wharton va ser una teranyina així en algun moment, però gràcies a l'escriptura va aconseguir sortir-ne. L'escriptura, però, fou per ella una altra teranyina, i les exigències del mercat editorial una espessa xarxa on en va quedar atrapada. L'escriptura ens pot salvar, però també pot ofegar-nos en un moment donat. A partir d'ara, escriuré només quan l'escriptura em salvi.

Qué passa amb "Guerra i Pau"?

Què passa amb "Guerra i Pau"? Doncs que no la puc acabar. L'he començada tres vegades, sempre em dic: aquest cop l'acabo. Però és en va. I pensar que em vaig llegir "Anna Karènina" d'una tirada! Aquesta és més totxo encara. "La mare de totes les novel·les", diu d'ella Sergi Pitol. Diu que hi ha 559 personatges, i no cal que ho juri, perquè el primer cop la vaig deixar precisament perquè confonia uns personatges amb els altres i m'estava fent un embolic. El segon cop la vaig deixar en arribar a la part de la Guerra. La Pau era molt interessant, però la Guerra... Almenys vaig aprendre a distingir els personatges. El tercer cop la vaig deixar simplement perquè ja sabia què passaria, en el tros ja llegit, i no era interessant. Sóc un cas. I pensar que Rilke prenia apunts sobre el personatges mentre la llegia! Quina mena d'apunts devia prendre? La meva delicada ment femenina no se'n fa el càrrec. En fi. No sé pas si ho tornaré a intentar. Suposo que sí, perquè sóc tossuda de mena, i aquesta novel·la s'ha de llegir. També, tot s'ha de dir, vaig cometre l'error de llegir l'índex de personatges del final, per saber qui era qui (ja he dit que em feia un embolic). El cas es que allà ja diuen amb qui es casarà cadascú, i això m'ha espatllat la intriga. Si ja ho sé, per què continuar llegint?

Però prometo que la llegiré, algun dia...

Rosamunde Pilcher

Voldria trencar una llança a favor d'aquesta escriptora, que té dos llibres realment bons. Els altres no valen tant la pena, però "El regreso" i "Los buscadores de conchas" són molt interessants. Era una senyora gran que escrivia, i això no es pot obviar. Són unes novel·les escrites per algú amb mentalitat de senyora gran. La Guerra la va marcar, i això es nota. No hi ha res de modern ni massa atrevit, però tot i això son dues novel·les que em van agradar molt. Sobretot m'agraden els homes que hi surten, en preferència escocesos i pintors.

"El regreso" narra la peripècia d'una noia jove que té els seus pares lluny. Coneix una família rica que es convertirà en la seva pròpia família.

"Los buscadores de conchas" es la historia d'una senyora ja gran amb tres fills que diu que ha educat igual però només una d'entre tots tres l'estima. També se centra en les peripècies d'aquesta filla i les del jardiner de la senyora gran (escocès).

Em van agradar molt totes dues, però especialment "El regreso", que crec que conté escenes molt emotives, escenes que després he rellegit. La llegia a les nits abans de posar-me a dormir, i em va saber molt greu acabar-la.

"Los buscadores de conchas" potser no conté una càrrega d'emoció tan profunda, però té molta qualitat i es llegeix amb molt d'interès.

He intentat llegir més coses d'aquesta escriptora (té una mitja dotzena de llibres) però he hagut de parar perquè simplement no m'han interessat. No tenen el nivell de qualitat de les dues novel·les que he mencionat, malgrat que els tics (com menjar costelles de xai) s'hi conservin i a primera vista pugui semblar el mateix. Em sap molt greu dir-ho, però no són el mateix.

La Caputxeta tria

"Caperucita en Manhattan" és una bellísima obra de la Carmen Martín Gaite, que es llegeix d'una revolada. Quan vaig haber-la acabat, vaig escriure'n un comentari. Al rellegir-lo l'endemà al matí vaig decidir estripar-lo; em va semblar reaccionari. Ara que ha passat un mes des que vaig acabar el llibre i tinc una certa perspectiva espero poder escriure alguna cosa millor.

És una recreació del conte de la Caputxeta Vermella, però que prengui com a model un conte infantil no vol dir que sigui un llibre per a nens. Jo no ho crec almenys. El final, sobretot, fuig de l'esquema clàssic del conte de fades. En la seva obra, l'autora ens parla de la incomunicació i l'aïllament. I al final, la Caputxeta decideix convertir-se en una altra Miss Lunatic, és a dir, en una marginada de la societat. En principi, això no em va agradar. Però m'he donat compte que ser Miss Lunatic és una forma més profunda d'estar integrada. És a dir que, en realitat, no escull la marginació, sino la integració, nomès que a la seva manera. Això és el que m'agradaria destacar.

Quan vaig escriure el primer comentari, vaig voler ressaltar que no m'agradava gens que una nena de 10 anys escollís deixar la seva familia per ficar-se en una claveguera. Ara penso que en tot cas és una claveguera simbòlica, "el camí cap a la llibertat".

De totes maneres hi hauria molt a discutir.

El secret del violí

Ja fa temps que vaig llegir el llibre "Una música constant", de Wickram Seth. Em va agradar molt. Darrerament hi he tornat a pensar. Una cosa que no vaig entendre de cap manera quan el vaig llegir és perquè Michael deixa a la noia, si se l'estima tant. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però ara crec que la cosa va més enllà. Ara crec que el violí, i la relació que Michael Holme té amb el violí, és una peça clau a la trama.
S'han de separar i fa freses. Ella hi és i no vol tocar. Es com si el violí fos viu i estigués gelós de la seva relació amb ella. És una bestiesa? Potser. En tot cas, li hauríem de preguntar al propi autor si ha posat això en el seu llibre. La història, dins la seva senzillesa, cobra una nova dimensió amb aquest element. Ara es tracta de saber si podria ser veritat. És el violí el culpable? Es com si estigués viu i tingués sentiments envers ell? No oblidem que es tracta d'un llibre, i en els llibres, tot es possible...

Parlant d'Italo Calvino

La primera obra de Italo Calvino que leí fue "Si una noche de invierno un viajero", entramado de cuentos y novela que atrapa desde el primer instante, sobretodo a aquellos a quienes guste eso de leer y de los libros. Narra las aventuras de un Lector por una sucesión de relatos que siguen los distintos estilos de relatos del mundo, y como no, aparece una Lectora...
Italo Calvino estuvo metido en el Partido Comunista Italiano, del que tuvo a bien distanciarse, pero el hecho de que participara en política, como dijo Quim Monzó, no hizo que escribiera mierda. Muy al contrario. Si bien este compromiso con una organización y una sociedad se nota leyéndolo, sus libros van mucho más allá, hasta el compromiso último de las personas unas con las otras. Dijo una vez que quería escribir textos que ayudasen a formar a los dirigentes del mañana, y yo creo que lo consiguió. Aunque puede parecer una intención muy ambiciosa, se tiene la sensación de que si los políticos leyeran a Calvino el mundo iría mucho mejor.
La segunda novela suya que leí fue "El barón rampante". Puede parecer una novela juvenil, porque es bastante divertida, pero va mucho más allá de eso. Habla del hombre y de la sociedad, es una parodia de la relación del artista creador con el mundo, que a veces se va a vivir a la copa de los árboles para integrarse.
Una frase de Calvino que me robó el corazón es esta: "el infierno de los vivos no es algo que vendrá, es algo que está aquí, que lo vivimos todos los días. Cosa nuestra es saber qué y quien en este infierno no lo es infierno, y darle espacio, y hacerlo durar... " Después de esto, procuro reconocer las cosas y las personas que para mi son no infierno, y trato de darles espacio, y de hacerlas durar... Como los libros de Calvino.