Vindré de nit

Vindré de nit a robar-te les paraules, vindré de nit i descompondré els teus somnis, vindré de nit per fer meves les frases que vomites amb tanta gràcia. Vindré de nit a robar-te el secret d'ajuntar les perles per fer un collaret, vindré de nit a descompondre els versos que t'envejo, vindré de nit a fer meva l'arquitectura dels teus poemes. Et robaré la musa, et descompondré la inspiració, faré meva la teva màgia. Vindré de nit a robar-te'ls, a descompondre-te'ls, a fer-los meus. Escriuré les teves paraules, les teves frases, els teus versos. Serè l'autora dels teus poemes, i per fi, l'escriptora, serè jo.

(aquest és un text que vaig escriure després d'un empatx de llegir a Anne Sexton i a Sílvia Plath. És un "pecat de joventut". L'he retocat una mica i m'ha fet gràcia posar-lo al bloc... no me'l tingueu en compte.)

L'interrogant

M'arriba un meme. Es tracta d'explicar alguna anècdota personal que haguem viscut amb algun escriptor. Bé, jo, d'escriptors "de debò", n'he conegut ben pocs. Es poden comptar amb els dits d'una mà. Una vegada vaig assistir a unes classes d'escriptura creativa que feia la Mercè Company. La recordo principalment perquè, al costat d'un paràgraf meu, hi va posar un interrogant. Un interrogant! El que més em va rebentar no va ser l'interrogant en si, sinó el fet que estava justificat: jo havia volgut escriure una cosa i n'havia acabat escrivint una altra: al final la frase no havia quedat ben equilibrada. En aquella mateixa aula, vaig agafar entre les meves mans un full en blanc com si fos la terra roja de Tara, i em vaig prometre a mi mateixa posant a Déu per testimoni que mai més ningú no tornaria a posar un interrogant al costat d'un paràgraf meu. I fins avui.

Paciència

Demano perdó per publicar –una altra vegada: reincident, a més – tants posts de cop. Tinc un problema momentani amb la publicació, però el ritme d'escriptura és el mateix de sempre. Cada cop que tinc oportunitat de publicar recupero el temps perdut i els missatges que apareixerien en quatre dies escalonadament apareixen junts al cap de quatre dies sense publicar res; en principi hauria de ser el mateix. Espero poder tornar en un espai de temps més o menys breu al meu ritme habitual, però. Mentrestant, demano una mica de paciència. Al cap i la fi, no obligo a ningú a llegir-me, i com sempre, publico bàsicament per mi mateixa.

Paraules sabies

"El rei es va interessar per saber si estava escrivint alguna cosa. Va contestar que no, doncs havia explicat al món pràcticament tot el que sabia, i es veia necessitat de llegir més per adquirir nous coneixements."
Samuel Johnson
(a la biografia de James Boswell)

Llebre

Ahir per la radio vaig sentir una cançó sobre plats de cuina que feia: "y liebre Chateaubriand". ¡"Liebre Chateaubriand"! Què t'hi jugues que això deu ser un plat que deu explicar Chateaubriand al seu llibre! La devia inventar ell, la recepta? "Aviam" si hi arribo aviat a aquest tros! Té aspecte de ser una menja deliciosa, aquesta "llebre Chateaubriand". (Ostres, com si jo en sabés, de cuinar...)

Lleu matís sobre Shakespeare

Amb el que vaig dir l'altre dia sobre Shakespeare, hi ha qui es deu pensar que no tinc sang a les venes: vaig dir que Shakespeare era "difícil". No se'm va acudir res més que dir que era difícil! Em sembla que no em vagi explicar bé. Vaig dir això en comptes de dir el que realment va passar, i és que Shakespeare em va fer vibrar. Però, no havia dit...? L'explicació és fàcil: la tele i el cine. La primera vegada que vaig veure Romeu i Julieta, va ser per la tele, en una obra sense apenes decorats. Només vaig veure les darreres escenes, però va la cosa més apassionant que he vist mai per la tele. Jo no sabia que allò era Shakespeare ni Romeu i Julieta, però ho vaig acabar deduint. Altres cops he tornat a veure l'obra en pel·lícules i sempre m'ha apassionat, tot i que ja la conec. Hamlet al vaig veure al cine, en una versió plena d'adrenalina. Vaig vibrar. I vibrar vol dir moure's alguna cosa dins. Altres cops que l'he tornat a veure no m'ha fet tant d'efecte, però em continua agradant. Otel·lo ja em desperta sentiments més contradictoris. Em va produir ràbia, una ràbia enorme envers els dos protagonistes masculins, però reconec que el procés de progressiu engany que porta al desenllaç em va fascinar. Es magistral. Es evident que no s'ha de tenir sang a les venes perquè la primera vegada que veus una obra de Shakespeare representada no et faci vibrar. Després vaig llegir aquestes tres obres sobre paper. I és aquí on les vaig trobar difícils. Ja sabia què passaria. El llenguatge era arcaic. Maco, però arcaic. Mai m'ha agradat llegir teatre, em costa. Jo llegeixo molt ràpid, volo per sobre les línies: el teatre m'obliga a anar a poc a poc. Ara parla el cavaller 1. Ara parla el cavaller 2. Però qui nassos era el cavaller 2? D'aquí és d'on he tret la idea que encara em falta un llarg camí fins a Shakespeare. Però per llegir-lo, no per veure'l representat. Ja sabeu que penso que el teatre s'ha de veure representat. Ara del que es tracta es de saber si, llegint les altres obres (per sort n'hi ha moltes) sense saber que hi passa, sense haver-ne vist la pel·lícula, si em faran vibrar o si les continuaré trobant difícils i fora del meu abast. No sé què passarà. Volaré o m'arrossegaré? És un repte. O m'aconselleu que corri a buscar la peli?

A les ordres de la reina

A l'epíleg de Tristán e Iseo (la versió francesa) es diu que aquesta és la història d'Iseo i del seu servent, Tristany. Aquesta podria ser la raó per la que Tristany, per ser digne d'Isolda, ha de tenir tantes habilitats, i en canvi Isolda en té prou amb ser bonica: ella és la reina, ell és el seu servent.

Veure-les venir

Diu que la previsibilitat en una obra literària, segons els cànons clàssics, és un defecte. Recordo la meva lectura de Ferragus de Balzac: algunes de les coses que van passar es veien a venir, les vaig preveure. Què em va sorprendre, doncs? La forma. La manera d'explicar-ho. L'estructura. El llarg passatge sobre el cementiri no el podia preveure de cap de les maneres; en la primera lectura no em va agradar, però a la segona em vaig adonar que allò era part d'un univers molt més ampli que l'inclòs en aquell llibre. De Balzac podem preveure'n alguna anècdota, però no en podem preveure l'univers.

Conèixer els clàssics

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. Si alguna cosa estic aprenent d'aquest llibre és la necessitat de conèixer els clàssics, i quan dic clàssics vull dir els clàssics grecollatins.

La musa és trapella

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. II. El saber marginat dels escriptors. El model romàntic creu en el talent. El model científic creu en la tècnica. I el model clàssic en una mixtura a parts iguals entre talent i tècnica: el talent és la base i la tècnica n'és la culminació.
"El perill de "dominar l'ofici" és que l'art sigui simplement "ofici""
Joan Puig i Ferrater
Vida interior d'un escriptor
"Escriure és fruit d'una facilitat natural i d'una dificultat adquirida."
Josep Joubert
"Tota inspiració pressuposa un problema solucionat per facultats inconscients després que la consciència hi hagi treballat en va."
Joaquim Ruyra
L'educació de la inventiva
Em fa gràcia la menció negativa a Daniel Cassany. Al començament de dur el bloc em vaig rellegir el seu llibre Descriure escriure (mateixa editorial, mateixa col·lecció que aquest) i poster sí que s'equivoca en això de la inspiració, però del seu llibre en vaig treure la idea de que aprenem inconscientment els codis dels grups als que ens interessa pertànyer, i que per tant aprenem a escriure perquè inconscientment volem pertànyer al grup dels escriptors que ens agraden. Crec que és la veritat més fonamental que ha dit mai ningú sobre l'escriptura. I no crec que això invalidi la inspiració. Crec que és la tècnica, el codi, el que s'aprèn així. Però la tècnica no treballa sobre el buit, la tècnica ha de treballar sobre alguna cosa: aquí és on juga el seu paper la inspiració, misteriosa dama d'ulls límpids o nuvolosos segons l'ocasió.
Va bé saber què diuen els clàssics sobre el tema. Hi ha un nou atac a Cassany, a qui s'acusa d'ignorar la tradició.
A les muses les han arraconat els tècnics com a element supersticiós. La retòrica l'han arraconada els romàntics per massa tècnica. Però la retòrica també és una musa, segons els clàssics, i que llavors la retórica no tenia la connotació negativa que té ara.
Diu que un text previsible és un text amb un defecte.
"Trobar la idea costa molt més que fer el dibuix."
Pancho
(dibuixant de Le Monde)
Té raó. A mi també em passa. Trobar una bona idea per fer un post em costa més que escriure el post en sí.
Diu que els grans escriptors escriuen i rescriuen moltes vegades una mateixa pàgina. Segons Horaci, un text ha de reposar nou anys en un calaix abans de donar-lo a conèixer...

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

"La mort és allò que ens impedeix de comunicar-nos."
Clara Gamboa Guzmán
( i sé que ara sortirà algun espiritista a dir-me que no, que això no és veritat... )

Un fantasma a la biblioteca

A la pel·lícula Seven, Morgan Freeman li diu a Bratt Pitt que la policia guarda el registre dels llibres que la gent treu de la biblioteca; gràcies a això, aconsegueixen identificar a qui estava llegint la Divina Comèdia i saben qui és l'assassí. Des que vaig sentir això, em preocupen els llibres que trec de la biblioteca. Per exemple, no fa pas tant, vaig treure Carol, de la Patricia Highsmith. Ho vaig fer per la morbositat. Però llavors vaig veure que no tenia gens de morbositat (de fet, era avorrit), i no el vaig acabar de llegir. Però jo ja l'havia tret. Si al nostre país en comptes de casar als homosexuals els perseguissin, jo ja estaria fixada com a persona amb simpatia cap als homosexuals. Un altre exemple: Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Mai l'he vista a cap biblioteca, però qui em diu que si el veies i el tragués, no em posarien a la llista negra com a persona amb simpaties anarquistes? O posem pel cas, a la meva biblioteca tenen els llibres sagrats de totes les religions. Què passaria si em donés per treure el llibre sagrat de certa religió avui en dia tant polèmica? La policia es pensaria que vull fundar una cèl·lula?
En fi. Que, per sort, no crec que ningú controli res, i qualsevol llibre d'aquests el podria comprar fàcilment en qualsevol llibreria: ningú sabria que el tinc jo i el resultat seria el mateix; per tant, em sembla que controlar els llibres que la gent treu de la biblioteca és una cosa absurda. Però la paranoia ja ha arrelat en aquell lloc obscur de la meva ment on s'ateranyinen els fantasmes, i m'ho penso molt abans de treure res...

El secret d'una bona escudella

_ Ostres, ho has vist? Ho ha tornat a fer!
_ Tens raó, quina ràbia que fa aquest tia, cuina millor que nosaltres!
_ Tu creus que la seva escudella és millor que la nostra?
_ És una escudella especial, d'una terra especial. Definitivament és millor: té un altre gust, està més lligada, té "picatostes"...
_ Creus que l'art de la cuina l'ha après o que li surt de dins?
_ Per què ho dius? Per què ens expliqui el secret?
_ Sí, sí, que ens digui com ho fa. Quins ingredients hi posa. En què s'inspira. Necessitem saber-ho. Exigim saber-ho.
_ No crec que amb exigències aconsegueixis res. Fer una escudella com aquesta és com olorar una flor, s'ha de fer amb delicadesa.
_ Si la seva escudella fos un indígena, podríem fer-li una foto i robar-li l'ànima.
_ Però malgrat que rebentis d'enveja, no t'estimes més pedalejar-la ignorant els ingredients que no pas desmuntar-la com una nina russa? Què en faries tu del munt d'ingredients? Amb els ingredients sols no es fa res, cal un art especial per conjuminar-los... i això no es pot copiar...
_ Creus que farem una escudella tan bona com la seva algun dia?
_ D'il·lusions també es viu...

Un tramvia anomenat text

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. I. La novetat és filla de l'oblit. Només de llegir la introducció, ja he sabut que aquest llibre m'agradaria. La manera clara, sincera i documentada en que s'expressa l'autor m'arriba i connecta amb mi. M'agrada això que diu que els límits del llenguatge són els límits del nostre món. De totes maneres, jo afegiria que en nosaltres hi ha instints que s'escapen a allò que pot ser expressat mitjançant el llenguatge. Podríem dir que vivim el món a través del llenguatge i dels instints.
Mai no havia llegit el típic esquema emissor-missatge-receptor tant ben explicat, d'una manera tant imaginativa, il·lustrativa i entenedora. No sabia que la vella i mil cops sentida teoria es pogués explicar d'una manera tant interessant. Trobo que aquest tros s'hauria de fer llegir a les escoles. Acaba el capítol amb una sentència d'impacte: la societat no ens ensenya a escriure, però ens obliga a saber-ne. Així com es fan molts esforços perquè aprenguem a parlar, un cop alfabetitzats ningú es preocupa que aprenguem a escriure bé. Aquesta paradoxa és la base d'aquest llibre. Continuo llegint.

El nas de Cleópatra

El fet que Txèkhov morís prematurament mentre Gorki vivia i es convertia en icona del comunisme, em fa platejar el següent: quina hagués estat la reacció de Txèkhov davant la revolució russa?
(Veus, aquí em guanya la opinió del meu llibreter sobre que no es pot evitar la política.)

Castells en l'aire

El Quijote. Cervantes. Capítol XXI. Vet aquí una aventura que li surt bé al Quixot: es guanya el famós "yelmo de mambrino", que ell creu fet d'or, i que en realitat és una palangana de barber, de llauna. Però, com sempre, l'important és la conversa. En les seves fantasies, en els seus castells en l'aire, El Quixot i Sancho ja es veuen rei i compte respectivament. Em fa gràcia que el Quixot espera obtenir el regne lluitant, però també casant-se amb la infanta, la filla del rei. On queda la seva Dulcinea aquí? Se li ha esborrat completament, quan en el mateix capítol lloava la seva bellesa incomparable. Sancho, que ja està casat, s'enllamina a casar-se amb una dama de la infanta, al seu torn. Homes! Suposo que somniar és gratis.
En aquest destí que somnien El Quixot i Sancho, Cervantes parodia els lloc comuns dels llibres de cavalleries, i recrea l'esquema del Tirant lo Blanc, com ens fan notar les notes.

A voltes amb la novel.la

Recordo que vaig dir que Borges no havia escrit cap novel·la ni havia creat cap gran personatge perquè no tenia aquella "visió sobre les persones" que tenen els grans novel·listes. Ell feia literatura sobre la literatura. Però, vet aquí que ara em trobo amb Txèkhov, un escriptor que, malgrat que tampoc va escriure cap novel·la, d'ell sí que no es pot negar que tenia "visió sobre les persones" (com ho demostren els seus contes i les seves obres de teatre) Per què Txèkhov no va escriure cap novel·la, doncs? A Sin trama... es defensa la brevetat. Però aquesta és una raó molt simple. També parla de que no hi ha d'haver un excés de personatges, però això em sembla que no té res a veure. Suposo que és difícil, sense conèixer el tema a fons, donar una resposta (potser simplement no li va interessar): és una cosa que no puc saber, malgrat que és una pregunta que em faig; queda en l'aire, de moment. En tot cas, és una prova més que es pot ser un gran escriptor sense escriure novel·les. (I ja sé que això de la novel·la com a mesura de totes les coses en literatura és una obsessió meva que tampoc és massa justa ni té fonament. Teòricament, sóc conscient que un bon conte pot valer tant com una novel·la. Però a la pràctica... sento més una novel·la... no sabria com dir-ho...)

Radiografia

Sin trama y si final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov (edició de Piero Brunello). Un llibre molt curt, que es llegeix ràpid i amb interès. És una bona i breu mostra de la correspondència de Txèkhov. Jo diria que no és tant un llibre de consells com una radiografia d'una ànima escriptora. És a dir, que serveix més per conèixer a Txèkhov que no pas per aprendre coses sobre l'escriptura, tot i que hi ha consells molt útils i raonables. Txèkhov és una persona que escriu amb la raó. Em quedo amb la seva mentalitat, la seva amplitud de mires i la seva modèstia. Ja no només és el fet de ser un escriptor més o menys bo, també és el fet de ser una persona excepcional, com ho demostren aquest fragments.

Qüestió d'edat

Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov (edició de Piero Brunello) Es reprodueixen alguns fragments de cartes que Txèkhov va escriure a Maksim Gorki, un altre pes pesant de les lletres russes. Recordo que llegint el llibre Fins a la mort, de Louis Aragon (això va ser abans de dur el bloc), vaig anar a l'enterrament de Gorki. Era una mena d'icona del comunisme. Això em fa pensar que si s'escrivien, i Gorki va viure la revolució, o devia viure fins a una edat molt avançada o devia ser molt més jove que Txèkhov. El cas que es que jo m'imagino a Txèkhov jove, i a Gorki gran. Ho busco: Antón P. Txèkhov (1860-1904), Maksim P. Gorki (1868-1936). Ah. No és que fos gaire més jove; és que va viure molt més. Txèkhov va morir molt aviat.

Exercici d'autoestima

Un amable comentari (com ho són tots), posa sobre la taula un tema que m'ha fet pensar: si el fet de fer el bloc és o no és una qüestió d'ego, de mirar-se el melic. Comprar-se un cotxe pot ser una qüestió d'ego. Vestir roba elegant pot ser una qüestió d'ego. Presumir d'haver anat de viatge a un lloc exòtic i remot pot ser una qüestió d'ego. Per tant, quin mal hi ha si el nostre ego ens porta, no a comprar-nos un cotxe, no a vestir com si fóssim models, no a anar a la Conxinxina, sinó a escriure, i a rebre l'interès i els elogis dels altres per això? (Dic elogis perquè això dels blocs és un piloteig mutu incessant, s'ha de reconèixer, tot i que hi ha qui diu que també rep comentaris negatius). Jo crec que sí, que escriure, no ja un bloc, sinó simplement escriure, és una qüestió d'ego. Però l'ego ens podria dur a fer coses molt més avorrides. I d'acord que els que escrivim un bloc l'únic que fem és mirar-nos el melic (he fet això, he llegit allò altre, he anat aquí, somnio a anar més enllà...), però l'egolatria a petites dosis pot ser convenient, de vegades: fer el bloc pot ser un saludable exercici d'autoestima. Si una no s'interessa per si mateixa i per les seves pròpies batalletes, qui ho farà?

Més consells

"En un conte la mentida molesta més que en una conversa."

"El millor de tot és no descriure l'estat d'ànim dels personatges; s'ha de tractar de que es desprengui de les seves pròpies accions..."

"Però els grans escriptors i artistes només han d'ocupar-se de la política en la mesura que se n'han de protegir."

Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov. Segona part. Qüestions particulars.

Ordre interior

Els llibres. Manuel António Pina. Llibre primer. Aquí acabo els poemes de la primera part. Són uns poemes que m'han agradat molt, estan a l'altura de El crit. Són uns poemes en que la paraula és la protagonista, la possibilitat i la impossibilitat de comunicar-se, els senyals fets amb paraules; la paraula com a mesura de totes les coses. Uns poemes que, més enllà de les cites que puguin contenir, en paraules de Margarit, augmenten el nostre ordre interior.

La benedicció de l'estudi produeix tristesa?

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 220-225) Tristany és educat pel mariscal i la seva dona com si fos fill seu, i aprèn a parlar i a escriure moltes llengües, a tocar instruments i a cantar, a muntar a cavall, a lluitar i a caçar. És a dir, totes aquelles habilitats que faran d'ell l'excel·lent cavaller que serà. Llavors, als catorze anys, es segrestat per uns comerciants noruecs impressionats per les seves habilitats i abandonat per ells a les costes de Cornualles. El destí, una vegada més.
L'autor ens parla de la tristesa que produeix en Tristany la benedicció de l'estudi i el treball intel·lectual, potser per demostrar la justícia del nom que porta. Aquesta (l'estudi com a font de tristor) és una idea nova per mi. Sempre havia pensat que l'estudi produïa plaer, satisfacció i alegria. I vet aquí que se'ns diu que a en Tristany també li produeix tristesa. Jo no hi estic massa d'acord, en això, a mi mai se m'hagués acudit, i crec que l'autor està buscant intencionadament que Tristany estigui trist, per fer honor al seu nom. Tot i que no dic que una persona que no estudi molt o que ho faci per obligació no pugui tenir una inclinació a la malenconia.
Una cosa que no queda clara és la mena de relació que té Tristany amb els fills del seu protector. Sembla que haurien de ser com germans, i en canvi es veu clarament que hi ha una diferenciació entre ells. Vull dir que, encara que la gent no ho sàpiga, l'autor sí que ho sap de qui és fill Tristany, i no ho oblida.

El vestit nou de l'emperador

Si algú és observador és preguntarà què fa un enllaç a una pàgina de ciclisme en un bloc sobre llibres. Bé, resulta que mirar ciclisme per al televisió és una de les meves afeccions, o era, perquè desde que sembla que van tots dopats... L'enllaç el vaig posar quan va esclatar l'operació port, com una manera de donar suport als ciclistes. Jo no crec que, encara que es dopin, ells en siguin els culpables. S'hi veuen abocats. Una vegada vaig llegir una entrevista a un ciclista que deia que el seu primer any de professional, arribava dalt dels ports quan ja havien tret la pancarta. Diu que no sap si es que no va entrenar bé o què, però que a partir del segon any la cosa es va solucionar. Evidentment, ell no ho va dir, però... jo el que crec és que no era una qüestió d'entrenament: el que va passar es que va començar a dopar-se, com feien tots els altres, com les cases comercials els pressionen perquè facin, i es clar, així va començar a arribar dalt com els altres. Aquestes proves són tan dures que algú que no es prengui res no pot resistir-les. A mi, ja dic, no em molesta tant que es dopin com la hipocresia que hi ha en tot això: la pressió dels resultats per sobre de tot. Per un bon resultat sembla que valgui la pena tot. Si els exigim coses sobrehumanes i els felicitem per fer coses que una persona normal no fa, no és culpa nostra que per fer-ho "s'ajudin"? Diem que l'important és participar, però, en realitat, a lo que donem realment valor és a guanyar. Com pot ser que el que va quedar primer en set tours seguits no es dopes si els que quedaven segons i tercers (i quedaven segons i tercers perquè no podien més), anaven fins les celles? I que consti que jo no el culparia, si fos així. Si van tots dopats, això els anivella com si cap hi anés, i qui puja el port i pelada i sua no és la substància que s'hagi pogut prendre, és el ciclista. En fi, que jo crec que al dopatge els ciclistes (i els esportistes en general) s'hi veuen abocats, no es una cosa que puguin triar si volen aconseguir uns resultats mínimament decents. I que hi ha molta hipocresia en tot això.

Breu crònica breu

Sóc a casa. Impossible publicar res. Sé d'un lloc on hi ha ordinadors. No tenen word, són tant moderns que fan servir el linux i l'open office, que no són compatibles. Impossible publicar res. Penso en un altre lloc. Són les 10 del matí i no obren fins la tarda. Impossible publicar res. Conec un cibercafè... precisament quan ho necessito, plou i Internet no els funciona. Impossible publicar res. Me'n torno cap a casa a jugar al tetris... ara per ara, jugar el tetris és la meva metadona. La veritat és que tal i com pateixo per no poder publicar (espero que quan llegiu això la cosa ja s'hagi solucionat), m'ho hauria de fer mirar. Simplement, no pot ser estar tan enganxat a una cosa. A una cosa tant absurda, a més, com publicar un bloc de llibres. M'hauria de plantejar seriosament deixar de fer el bloc? Que tinc una personalitat adictiva, sempre ho he sabut, desde que em vaig enganxar al solitari del windows. No podria entrar en un casino. Acabaria jugant-m'ho tot. Sempre he estat enganxada a una cosa o altre: a alguna sèrie de televisió, a algun programa de radio, a alguna llista de correu, a intercanviar correus-e amb algú... Una adicció s'ha anat transformant en una altra i no ha passat res. Coses que en altre temps em tenien absorta, ara no em diuen res. Ara toca estar enganxada al bloc. Massa temps lliure, massa temps per omplir, massa temps per avorrir-me. Puc continuar llegint i escrivint, i guardant els textos a l'ordinador. Però, ai l'as, no és el mateix. Aquella sensació de "publicar" un cop has acabat d'escriure i corregir... És una bajanada tant grossa... però no és llegir el que m'ha enganxat (llegeixo desde sempre), no és escriure el que m'ha enganxat (escric desde els catorze anys), el que m'ha enganxat és publicar! La possibilitat de que algú llegeixi el que escric, encara que realment no s'ho llegeixi ningú, perquè ja sé que... però: la possibilitat. Tinc ànima exhibicionista? Tan buida està la meva vida que m'hagi d'enganxar a la possibilitat de tenir lectors? Clar i català, no pot ser. Qui mana aquí, jo o el bloc? El bloc em xiuxiueja: "publiquem, et sentiràs incomparablement bé". Doncs no senyor, no em dóna la gana. N'haig de poder prescindir. I en prescindiré. Si alguna cosa t'enganxa tant que no pots prescindir-ne, és que no és bona. M'ho haig de replantejar això... Massa temps lliure, ai...

El bloc com a laberint

El bloc és un full en blanc. El bloc és un full en blanc que em permet escriure. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis transitant els camins interiors. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis transitant els camins interiors, perdent-me pel laberint del que els altres han escrit abans que jo.

Boxejant

L'altre dia vaig sentir per la radio que hi havia un boxejador que una vegada durant un combat podia haver deixa't k.o. al seu contrincant al primer assalt, però va preferir no fer-ho i anar-li clavant cops perquè durés més i així fer-lo patir. Aquest boxejador va ser escollit "millor "esportista" de tots els temps". Jo entenc que el que hi ha de vil en la naturalesa humana ha de sortir d'alguna manera, ni que sigui fruint en combats com aquest, però jo em pregunto: no anem una mica equivocats tots plegats respecte al que és realment valuós?

Sang fresca

El meu llibreter em va regalar un llibre on s'hi recullen les opinions sanguinàries que, al llarg de la història, els escriptors han manifestat els uns contra els altres: Escritores contra escritores, d'Albert Angelo. Ara l'estava fullejant. És un llibre realment depriment. Els més criticaries: Bolaño, Aira, Amis i Nabokov. Sembla que ells sí que tenien un cànon literari realment exigent. L'autor que rep més crítiques, no ho diríeu mai: és Shakespeare! I una perla de Graham Greene: "a la gent que li agraden les cites li agraden també les generalitzacions sense sentit." Ostres, doncs a mi m'encanten, tu. Una frase que m'ha agradat d'Anthony Powell: "La pròpia Virgínia Woolf mai va poder acostumar-se al fet que, si escrius llibres, tard o d'hora algú serà groller amb ells."
Llegint a tots aquests escriptors traient granotes per la boca els uns contra els altres, no sabeu com me n'alegro de tenir una pàgina "blanca", on no es treguin les tripes a ningú. No dormiria tranquil·la pensant que tinc fel a la ploma. Faig algun acudit innocent i ja em sento incòmoda...

Alguns consells

"Déu meu, no permetis que jutgi o parli del que no conec i no comprenc."

"Ho he vist tot; no obstant, ara no es tracta del que he vist, sinó de com ho he vist."

"Té raó vostè quan exigeix de l'artista la consciència de la pròpia tasca, però confon dos conceptes: la solució del problema i el seu plantejament just. Per l'artista només això darrer és obligatori. A Anna Karenina i en Onegin no es resol cap problema; ara bé, aquestes obres són plenament satisfactòries perquè en elles totes les qüestions estan plantejades justament."

Sin trama y sin final. Antón Txèkjov. Primera part. Qüestions generals.

El rival

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia (pàgines 174-176) El seu primer cas com a metge ja amaga tota una història de passions...

Decadència i mort de la literatura

Mundo escrito y mundo no escrito. Italo Calvino. Correspondència amb Angelo Guglielmi a propòsit de El desafiament al laberint. Un text molt difícil d'entendre, de saber de què nassos està parlant. El que jo entenc: està en contra de les visions academicistes de la literatura; en la literatura s'hi ha de buscar el que no se sap, no les idees que ja es tenen, que és el que fan els acadèmics. Tampoc no pot partir de zero declarant falç tot l'anterior, sinó que s'ha d'evolucionar a partir de la tradició. Ell entén la literatura com una cosa viva, que evoluciona malgrat que es digui que està en decadència i no està d'acord amb tots aquest professors que la volen fossilitzar i diuen que és morta.

Quadern de natura o La primavera al balcó

Recordo quan em vaig adonar que escriure m'agradava. Érem a la primavera, i a l'escola ens havien encarregat de fer un quadern de natura, amb les nostres observacions de l'entorn natural de casa nostra. Cada dia, de bon matí, mirava l'hort per la finestra i observava "la natura". Aquesta bàsicament consistia en un cirerer florit i uns quants ocells. Va ser observant aquell cirerer i escrivint el que observava que em vaig adonar que allò, observar i escriure-ho, m'atreia. Que se m'obria un món. Encara trigaria uns anys a començar el meu diari, i llavors encara no ho sabia (potser ho mig pressentia), però aquest gest, jo escrivint en una llibreta davant el món que es va mostrant, es convertiria en molt important per mi, en una cosa que em faria sentir bé.

Compromís

Sin trama y sin final. Antón Txèkjov (edició de Piero Brunello) Una idea interessant per cloure aquesta Introducció: el novel·lista no ha de servir cap causa quan escriu, però en canvi ha d'estar compromès com a persona. És a dir, que no ha d'escriure per millorar la societat però com a persona sí que pot (i potser ha) de comprometre's amb alguna causa que ajudi a millorar el món.

El paisatge al fons del quadre

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre XVII.

Capítol 1. La seva dimissió del càrrec que li havia donat Napoleó li aporta prestigi. Passeja en solitari i escolta la seva musa.

Capítol 2. Ens parla amb molt d'humor de la seva llogatera, una dama de vuitanta anys al voltant de la qual sempre passen anècdotes divertides. Hi ha dos gags, sobretot, divertidíssims.
De vegades, en el que escriu, hi ha més coses del que és explícit. És un escriptor que té racons.
Subratllo epizootia, que vol dir epidèmia del bestiar.

Capítol 3. Fa un viatge. Es troba amb Madame de Staël, que com a animal social que és no està satisfeta amb una situació d'aïllament luxós a la que ell no faria fàstics. Continua el viatge i altre cop les muses. Els personatges que crea l'alimenten, al seu torn.

Capítol 4. Cita a Rousseau i es passeja pels camps xerrant amb un amic; fa excel·lents banquets.

Capítol 5. Parla d'una excursió a una Cartoixa, d'una tempesta que els va agafar per camí, d'Abelard i Eloïsa...

Capítol 6. Parla de les darreres cartes que li escriu la seva germana abans de morir i de com l'afecta la seva mort. "Li he fet una solitud al meu cor"; ella volia estar sempre sola.

Amb tantes anades i vingudes és difícil arribar a alguna conclusió. Sembla que la relació amb al seva dona és plàcida, malgrat que no s'hi cases enamorat. Sembla que l'estima i que és preocupa per ella, tot i que reconeix que té molt de caràcter (com ell mateix), i malgrat que la seva vida intel·lectual vagi per un camí paral·lel i independent d'ella. Ella hi és sempre present, sempre al darrera de tantes anades i vingudes, com un paisatge pintat al fons d'un quadre amb el que no ens fixem, però que hi és.

Italo Calvino parla de Jane Austen

"Estimo a Jane Austen perquè no la llegeixo mai però m'alegro que existeixi."

Italo Calvino

Captivar

"Jo no sóc dels que pensen que la intel·ligència humana estar a punt de morir a mans de la televisió; la indústria cultural sempre ha existit, amb el seu risc de declivi general de la intel·ligència, però sempre n'han nascut coses noves i positives; diria que no hi ha terreny més ben abonat perquè sorgeixin valors autèntics que el terreny nauseabund de les exigències pràctiques, de les demandes del mercat, de la producció pel consum: d'aquí van néixer les tragèdies de Shakespeare, els fulletons de Dostoievski i les pel·lícules de Chaplin"

"La definició de la novel·la com a narració captivadora, com a tècnica per a atrapar l'atenció del lector fent-lo viure en un món fictici, participar en fets de gran càrrega emotiva, i obligant-lo a continuar la lectura per curiositat de veure "què passarà després.""

"La novel·la històrica pot ser un excel·lent sistema per a parlar del present i d'un mateix."

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. Respostes a 9 preguntes sobre la novel·la.

(i no us perdeu les seves opinions plenes de color sobre els seus novel·listes preferits; en especial, es curiós el que diu sobre Jane Austen)

Lady Punk

L'altre dia somreia en recordar una definició de punk que vaig sentir a la meva adolescència: un punk era aquell o aquella que pujava a l'escenari a cantar, a expressar-se, encara que no en tingués ni idea. No sé si els punks d'ara, si és que encara n'hi ha, estarien d'acord amb aquesta definició. En tot cas fer el bloc ja ho és una mica això: crear un bloc i pujar a l'escenari a escriure, a expressar-te, encara que no en tinguis massa idea. Ara jo també me sento punk...

Honorabilitat

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (fins pàgina 220). A les pàgines 206, 212 i 218 es menciona la paraula fama. Es parla de salvaguardar la fama, de fer honor a la fama o de posar en perill la fama. Això, que en principi pot semblar una fórmula retòrica, és en realitat un element molt important de la mentalitat de l'època. O dels llibres de l'època (de vegades els llibres no reflecteixen la realitat, sinó una versió idealitzada de la realitat). Segons això, la fama, l'honorabilitat, era una cosa que els cavallers i les dames posseïen, com un bé. I no podem dir que sigui una cosa ridícula, perquè avui en dia encara és important, si bé potser no és tant transcendental com ho podia ser llavors, ni es mesura pels mateixos barems. Per exemple en aquella època algú que anava a la batalla i matava a molta gent podia ser considerat molt honorable, un cavaller. Avui en dia la paraula "soldat" no té el mateix prestigi, almenys als meus ulls. El prestigi d'un cavaller de llavors es la mena de prestigi que ara tindria un futbolista, em sembla. Per això deia que la funció dels pares de Tristany és ser honorables segons els codis de l'època. Això que fa la mare de Tristany, d'anar fins al llit de l'home que li agrada i fer l'amor amb ell, no fa pas tant que aquí no hagués estat considerat gens honorable. En canvi avui en dia es una cosa que no tindria importància. Cada societat té les seves coses honorables i les que no ho són, tot i que la base és força la mateixa: l'habilitat de fer el que els altres no saben fer, i l'amor vertader...

(Nota: una cosa que em balla pel cap és perquè lluitar a la guerra ha perdut tant de prestigi. Una possible resposta podria ser perquè abans només tenien el seu propi cos i les seves pròpies mans per lluitar. Abatre algú fent servir una espasa (una espasa pesadísima) devia ser bastant difícil. Avui en dia, en canvi, amb les armes de foc, abatre l'enemic és una altra cosa – tot i que no estic dient que sigui fàcil.)

El meu cavall

Recordo l'any passat per Sant Jordi: vaig anar a aquella xerrada on hi participava en Martí Gironell. Va fer aquella predicció que es va complir sobre la Catedral del mar. Em fa gràcia perquè aquest any en Martí no ha vist els toros desde la barrera: el seu llibre El pont dels jueus ha entrat en lliça, i si no ha estat el més venut ha estat per una manca de previsió inevitable. Per això m'imagino que aquesta vegada no hi ha hagut cap campanya publicitària al darrera, i que si s'ha venut ha estat espontàniament, perquè a la gent li ha agradat. Em fa gràcia perquè el meu llibreter em diu que en Martí ja feia cinc anys que hi treballava, en aquest llibre, i a la taula rodona de l'any passat no en va dir res. Encara el devia tenir al teler, tot i que ja devia estar força avançat. Em cau bé aquest presentador (a més, és de Besalú) i em sap una mica de greu que per causes alienes al seu llibre aquest no hagi estat el més venut per Sant Jordi. Ja sabeu que per mi que un llibre sigui el més venut per Sant Jordi no significa gran cosa, però sé que és quelcom al que la gent dóna importància, i sé que en Martí n'hi dóna. Per això és una llàstima que el llibre s'esgotés. Es clar que més que lamentar-se, el que s'hauria de fer es veure la part positiva, que es que el va demanar tanta gent que es va exhaurir; no tots ho poden dir, això. Espero que la gent que se'l volia comprar i que no el va trobar ho faci igualment. (Es clar que per alguns això de comprar un llibre sense ser Sant Jordi deu ser com beure àcid sulfúric...) Jo ni l'he comprat ni l'he llegit ni ho penso fer, però l'autor m'és simpàtic (el meu llibreter té flaca per ell) i em consta que ha fet un gran treball de documentació. Això és com aquell qui aposta als cavalls: aquest hagués estat el meu cavall per Sant Jordi. Però suposo que ningú espera que em llegeixi el cavall, no?

700

Celebro els 700 missatges del bloc. Com que fa molt poc vaig celebrar els 600, no m'estendré. Només dir que encara estic llegint els mateixos llibres, no n'he acabat cap, i encara n'hi he afegit algun altre. (Algun dels llibres no l'he obert desde abans del missatge 600 – sic) Durant aquest temps he fullejat dos manuals de redacció i d'ortografia (que són de la biblioteca) perquè mai se sap on pot ser el secret de l'assumpte (l'assumpte és l'escriptura) Les Lecciones de literatura universal no les comento, però són interesantíssimes. Són massa llibres, en sóc conscient. Hauria de llegir-ne menys, i dedicar més temps a cada llibre, concentrant-m'hi de debò. Però què voleu, a mi m'agrada picotejar... En fi, aviam si n'acabo algun i es redueix la massa susceptible de ser llegida. A més, ja en tinc més d'un d'ullat que tinc moltes ganes de començar...

Paraules del Brujo

"El teatre segueix essent un reducte on la gent pot trobar-se amb l'aspecte sagrat de l'existència sense necessitat de passar pel confessionari o la confessionalitat de qualsevol religió. És un espai secularitzat, però en ell l'ésser humà pot trobar-se amb els misteris. Es diu que ara es busquen emocions fortes, però en realitat són emocions tosques: la litrona, el "bacalao", el futbol com una excusa per barallar-se... (...) Però encara hi ha molta gent que busca en el teatre aquest moment d'intimitat amb ell mateix, entrar a través de la cultura o del patrimoni dramàtic en contacte amb aquesta zona íntima de preguntes transcendents, i divertir-se, i compartir..."

"El que jo faig és narrar el personatge, no encarnar-lo o posar-me a la seva pell. Es com si tu parles del teu pare: ningú em transmetrà millor que tu com et relacionaves amb ell, que era per tu aquesta persona, però no necessites "convertir-te" en ell per fer-ho; expliques la història amb una tal intensitat que aconsegueixes que jo "vegi" el personatge. (...) Jo m'interpreto a mi mateix com a narrador. D'aquesta manera el que transmeto es una cosa nova, ja que es tracta de reflexions personals sobre el personatge."

Rafael Álvarez, El Brujo
Muchoviaje, octubre 2006

El viatges, els llibres

"Crec que al final el viatge ets tu, i tots marquen."

Maria Pujalte
Muchoviaje, octubre 2006

(també es pot aplicar als llibres, això...)

Encert

"L'encert en l'ús dels signes de puntuació fa que el nostre llenguatge sigui clar i precís, i es la millor expressió d'una ment ben organitzada."

Azorín

Parlar d'amor?

"I d'amor millor no parlar-ne perquè les llengües s'han tornat objecte d'estudi mèdic i cap paraula ja no es prou secreta."

Separació del cos
Els llibres

Manuel António Pina

Escacs

"Encara que un relat sigui sobre escacs s'ha de poder seguir sense saber jugar a escacs."
Clara Gamboa Guzmán

Documentació

"Un raonament imparcial em diu que hi ha més amor per la humanitat en l'electricitat i la màquina de vapor que en la castedat i en l'abstenció de menjar carn."

Antón Txèkjov
Sin trama y sin final

(m'impressiona que en aquest llibre, de totes les frases, fins i tot les més marginals, es diu la font d'on han sortit, la carta concreta de Txèkjov on van ser escrites originalment. Piero Brunello es deu haver enfrontat a un treball de documentació ingent)
(un llibre que més que un conjunt de consells per escriptors és la mostra d'una filosofia de vida)

Bola de vidre

A les escobertes d'un llibre, un best-seller exposat per la diada, vaig llegir: "un llibre que serà un clàssic". Que serà? Com quedem? És o no és un clàssic? Què volen dir amb això de "serà"? Ara fem futurologia? M'emprenya que juguin amb el terme "clàssic". Un llibre és un clàssic o no ho és. Però dir que "ho serà" em sembla no només una asseveració molt arriscada sinó directament una bestiesa. I més quan allò, molta pinta de clàssic no tenia, precisament...

Diners ben gastats

"Quan era futbolista vaig guanyar molts diners. La majoria els vaig gastar en dones, drogues i cotxes. La resta els vaig malgastar..."

(George Best, ex-futbolista del Manchester United)

El llarg camí fins a Shakespeare

Amb els llibres s'ha d'anar a poc a poc, confiant a l'esperit només allò que pugui digerir. No et pots posar als vuit, ni als deu, ni al catorze anys, a llegir Shakespeare. Com a mínim a mi no m'ha passat, tot que segur que n'hi ha casos. A Shakespeare no s'hi arriba com per art d'encantament, del no-res. S'hi arriba a través d'altres llibres, d'anar fruint cada vegada de lectures més complexes, d'anar-se orientant a la selva. Però s'ha de començar pel senzills, pels menors si es vol dir així, i de mica en mica, passet a passet, anar pujant d'esglaó en esglaó fins a arribar a Shakespeare.
Jo he llegit tres obres de Shakespeare: Romeu i Julieta, Hamlet i Otel·lo. Van ser lectures difícils, i sento que encara no he arribat a Shakespeare, que encara no he après a apreciar-lo del tot, i que encara em falten algunes lectures per arribar-hi.

Portar el nom de la tristesa

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 217-220) M'adono que en aquesta versió són molt importants els ritus cristians. Rivalín i Blancaflor, aconsellats pel mariscal, es casen per l'església, cosa que a l'altra versió no quedava clara, i a més es dóna molta importància al bateig de Tristany.
El narrador ens diu que li posen el nom de Tristany perquè deriva de "trist", de "tristesa". Tant la història dels seus pares com la seva pròpia admeten aquest apel·latiu. Jo no hi estic massa d'acord. Es cert que la història de Tristany és trista, però viurà molts moments de felicitat al costat d'Isolda que no justifiquen aquest nom. La seva història pot ser trista en general, però no ho és en tots el moments: moltes vegades serà feliç. Així com les monedes no tenen una sola cara, tota una vida no pot estar tenyida d'un sol color.
A la versió anterior hi havia molta més acció, la història avançava ràpid. Aquí l'autor es recrea en els petits detalls i té temps per a la reflexió.

Escepticisme moderat

Els que em van llegir l'any passat ja saben que pel que fa a Sant Jordi sóc d'un escepticisme moderat: m'agrada la festa, però no puc evitar ser crítica.
L'altre dia discutia (bé, discutir potser és un terme massa fort: canviava impressions) Doncs l'altre dia canviava impressions amb el meu llibreter, i jo li deia què passaria si les parades de llibres estiguessin plenes de llibres de fons, en comptes de llibres mediàtics, si es vendrien igual. Aquest llibres mediàtics són ideals per la gent a qui no agrada llegir, i que només compren un llibre a l'any. Ella em deia que no, que sempre hi hauria la típica parada que tingués els llibres mediàtics i que tothom compraria allà. No ho sé. M'agradaria que, algun any, per variar, hi hagués alguna parada de llibres de fons i no els quatre best-sellers de sempre. Per què ningú no s'arrisca? Es clar que sempre, i amb un matxet, es pot intentar entrar en alguna llibreria...
El meu llibreter també m'ha dit que durant aquesta setmana es venen el 40% dels llibres que es venen durant l'any. El 40%! Gairebé la meitat! I jo penso: tanta gent hi ha que no compra cap llibre durant l'any?
Però és ben bé que em queixo per vici. Per què, què hi ha de més bonic que un munt de gent sortint en massa a comprar llibres un dia a l'any? Feliç Sant Jordi a tothom!

Petó d'ulls

"L'ànima que pot parlar amb els ulls també pot besar amb la mirada."

Gustavo Adolfo Bécquer

Al lector desconegut

Joyce escrivia per un lector imaginari afectat d'un insomni imaginari. Per a qui escric jo? O, millor encara, qui em llegeix? (Nota: això no va per les tres o quatre persones amigues que em llegeixen, i que, al principi, eren el meu únic públic. Això va pels lectors que no conec.) Quan tenia el comptador, hi havia algú que es connectava periòdicament desde el Canadà, cada vegada desde una ciutat diferent: es va connectar desde Halifax, desde Alberta, desde la Columbia Britànica... Primer al bloc en castellà en llavors al bessó català. No cal dir que això em té intrigadíssima. Però, penso, qui pot estar interessant en llegir-me? Per començar, ha de ser algú a qui li agradi llegir. A més, ha de tenir un cert temps lliure, perquè de vegades escric molt, i la gent té coses més importants a fer. Algú amb una feina molt estressant o amb cinc fills petits no crec que estigués gaire interessat. També és probable que sigui una persona més gran que jo, però això de fet és fàcil, perquè jo sóc molt jove (encara que, com em diu el meu llibreter, "tu també vas vinguent"; això vol dir que jo també em vaig fent gran) També sospito que pot ser que sigui una persona amb uns estudis universitaris que jo no tinc, cosa que m'omple d'orgull. (Es clar que tampoc calen estudis universitaris per seguir-me, només faltaria, i si algú no els té potser encara em fa més il·lusió, que em llegeixi) I finalment: la cosa més que provable és que el meu lector o lectora tipus tingui un bloc. La sang crida la sang...
En tot cas, aquest lector o lectora imaginaris amb una poca feina imaginaria, em fa molt il·lusió que dediquin un pessic del seu temps (això que avui en dia és tan valuós) a llegir el meu bloc. Benvinguts/des!
(PS: Ja ho sé, sóc una pilota. M'hauria de dedicar a treure les tripes als autors actuals amb mala llet i sang i fetge en comptes de gastar tanta simpatia amb els lectors... però què voleu, estic de bon humor avui! Deu ser perquè és Sant Jordi?)

Entrar en matèria

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 206-217) Rivalín s'emporta a Blancaflor a les seves terres, es casen, entra en combat i mort. Blancaflor, en saber-ho, mort en donar a llum. En aquest tros hi ha més acció i no tanta reflexió, tot i que també n'hi ha. El que passa també és diferent de la versió d'Eilhart, on Rivalín viu i només mort Blancaflor. Aquí és més emocionant, perquè hi ha l'amenaça de Morgan, que fa que ens preguntem pel destí d'aquest fill i de les seves terres.
L'estil, sense ser repetiu, quan s'apodera d'una idea l'enuncia desde tots els matisos, recalcant-la. Tot i així la narració és molt fluïda. La veritat és que m'està contant una mica posar-m'hi, perquè ja conec la història i en aquesta versió és una lectura que requereix atenció. Però un cop fer l'esforç no me'n penedeixo. Tot i que la història del pares no m'interessa massa, són personatges que no mouen el lector, i la seva única funció és ser honorables segons els codis de l'època (el nostre protagonista no pot ser fill de qualsevol) i concebre'l. Feta aquesta funció, a la capsa i deixem pas al que és important: o sigui, Tristany. Em pregunto perquè sempre, en totes les versions, hi ha aquest interès en explicar d'on ha sortir Tristany, com ha estat concebut, i no hi ha el mateix interès en explicar d'on ha sortit Isolda. És per què ella es filla de reis, i amb això ja està tot explicat? Qui sap els noms dels seus pares, com es van conèixer o com va ser concebuda ella? Per què aquesta diferencia? Es clar que encara haig de llegir com s'introduirà el personatge d'Isolda en aquesta versió. Però m'intriga això.

El meu primer poeta

El meu primer poeta va ser León Felipe. A la classe, la professora de literatura ens feia llegir un poema seu, i vam haver de comprar el llibre. Vaig llegir el poema que era obligatori i si hagués estat per mi hagués pogut endreçar el llibre a la lleixa per sempre més. Llavors, a l'hora del pati, un noi va dir que era un poeta que si te'l llegies tot no estava pas tant malament. Només això, una simple frase: "no està pas tant malament". A mi no se'm pot dir això d'un llibre; sobretot depèn molt de qui ho diu. No és que m'agradés aquell noi (era molt baixet), però jo tenia una gran opinió de la seva intel·ligència. Si ell ho deia, podia ser veritat. Vaig rescatar el llibre, ben disposada, començant pel començament. Era una antologia on hi havia els millors poemes de l'autor. Vaig començar a llegir... i no vaig poder parar, vaig continuar llegint poemes fins al final d'una tirada. I em va saber molt greu que s'acabessin. Era la primera vegada que em passava allò amb un poeta, encara que no seria l'última. Com quatre poemes de feia trenta anys podien fer allò. El que pot ser un poema, llegit en el moment en que el necessites.

Darrerament, el meu llibreter ha intentat convencem que León Felipe és menor, que hi ha poetes millors. Jo, de fet, fa anys que no obro cap llibre seu. No he llegit gaire poesia, però tinc molt clar que si no m'hagués agradat León Felipe, no hagués arribat als altres. La poesia és com posar el cap sot l'aigua quan aprens a nedar: li has de perdre la por.

És la darrera vegada, ho prometo

Els llibres. Manuel António Pina. El crit. Encara rellegeixo aquest poema. Penso: com pot ser que algú hagi aconseguit escriure'l? Senzillesa, sentiment. Els girs; la manera: simple, clara. La solitud, present. El resultat i la consciència d'una vida de solitud atrapada en uns versos. Ningú que alguna vegada s'hagi sentit sol pot deixar de sentir-se commogut. "Com hauríem pogut no perdre'ns?" Llegint tant és difícil no perdre's, no dispersar-se. És difícil no passar massa ràpid per pàgines, per versos, per paraules. Quan trobes alguna cosa que et permet rellegir i rellegir, és una mica com haver arribat, com un sospir. Hi és: la connexió hi és. Només cal una mica de paciència i pouar molta indiferència abans d'assaborir-la. La gent poden dir que a ells no els cal un poema per connectar. Bé, a mi sí que em cal.
(Conclusió perversa: ara em fa por llegir la resta de poemes del llibre! Em decebran? Qui ho diu que la vida d'una lectora no és emocionant?)

La universitat és la vida

"Més masters et dóna la vida."

Maruja Torres

Interès

"M'interessen poques coses, però les que m'interessen m'interessen molt."

José Luís Sampedro
(entrevistat a El País el 19/04/07)

Fregant la làmpara

_ Quin és el post més genial?
_ Sempre sento que el post més genial és el darrer que he escrit, però llavors n'escric un altre i m'adono que sempre m'agrada més. El que acabo de publicar és sempre el que em fa més il·lusió; no se si és el més genial, però és el que em fa sentir com si ho fos.
_ En què et bases per pensar que els teus posts són genials?
_ No crec que siguin genials, però és evident que si no penses que són genials no els escriuria. Per escriure has de saber que no ets genial, però has d'escriure com si ho fossis. Si tu no creus en tu mateixa com si fossis genial ja pots plegar. Per tu mateixa has de ser genial, encara que sempre has de tenir en compte que pels altres pots no ser-ho en absolut...
_ Creus que el geni neix o es fa?

_ Es una pregunta absurda. El geni és. Tant és que ja hagi nascut inspirat o que s'hagi fet a base de patacades. Encara que jo crec més en els que s'han fet a base de patacades.

Aqueix, aqueixa

En aquesta iniciativa d'apadrinar una paraula que s'ha posat de moda ara, jo apadrino aquestes dues paraules: aqueix, aqueixa. Això ho deia el meu avi quan volia dir aquest o aquesta. El meu avi va néixer l'any 1916, i no va veure el nou segle. Des que es va morir mai més no ho he tornat a sentir dir a ningú, això. Suposo que són paraules perdudes, i per això les apadrino.

Mercantilisme pur i dur

Una altra cosa que m'ha impressionat d'aquesta introducció als Contes d'hivern és que diu que la Karen es va veure obligada a escriure "per diners". Això m'aclapara. Com algú pot tenir la confiança en si mateix de posar-se a escriure "per diners"? Vull dir que hi ha molta gent que escriu, i no tothom hi fa diners. I vet aquí algú que s'ho proposa: "escriuré per diners", i li surt bé, i fa diners. Això a mi m'aclapara, sincerament. També vaig llegir que Txèjov de molt jove ja mantenia a tota la seva família amb el que escrivia. Per més Txèjov que siguis, com t'ho fas això? Quan llegeixo aquestes coses m'aclaparen, francament. I en canvi Miguel Torga al començament es publicava els propis escrits perdent-hi calés, i també era bo. M'agrada la disfressa d'escriptora incompresa que escriu per amor a l'art i que no guanya un duro amb el que escriu... Però, qui pogués no sentir-se aclaparat davant del fet contrari alguna vegada...

Bilingüisme pur i dur

Llegeixo a la introducció de Contes d'hivern, d'Isak Dinesen, que la Karen era una escriptora bilingüe: escrivia en anglès i en danès al mateix temps. Vull dir que els seus llibres sortien publicats en ambdues llengües. Aquesta dada m'ha impressionat molt. És la primera vegada que tinc noticia d'una autor que no sigui d'aquest petit país nostre que fa això. Em pensava que el bilingüisme era una característica (o tara) completament nostra, i ara descobreixo que no, que hi ha altres països i altres èpoques on també s'ha hagut de practicar. Però és la primera vegada que llegeixo que un escriptor important el practica (i això que fa anys que recorro pàgines de llibres), i amb èxit en ambdues llengües, a més. Sempre m'havien dit que t'havies de decidir per una sola llengua d'escriptura. És un consell que sona molt raonable, a més a més: fruit del sentit comú. Ja és prou difícil fer-ho bé en una sola llengua, imagina't en dues. Encara no sé ben bé com m'afectarà això, però tenir noticia d'aquest fet m'ha impressionat molt.
(Ara que ningú es pensi que em poso a llegir els Contes d'hivern immediatament. No. De moment només n'he fet un tastet, no em podia esperar, però ara tinc altres coses entre mans. Ho hauré de deixar per més endavant.)

Escrit al núvols 100 vegades

Estic de celebració. Ja sabeu que jo ho celebro tot. La vèrtebra escrit als núvols celebra els 100 missatges. És la primera vèrtebra que m'arriba als 100 missatges. Estic molt refeta. Aquesta vèrtebra és una mica un calaix de sastre on poso tots els missatges inclassificables que no parlen de cap llibre en concret, sinó dels llibres i la lectura en general. També, els meus pensaments i reflexions més personals. El nom el vaig treure d'un bloc que tinc enllaçat, però les paraules que van inspirar el nom han desaparegut. Hi ha gent que considera que ha d'esborrar el que ha escrit, encara que sigui interessant. O potser precisament perquè ho és. Ho respecto, es clar. I no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré.

Descobrir

"Tota novel·la, tot conte, tot poema, ha de ser un procés de descobriment."

Clara Gamboa Guzmán

Empremta

Hi ha pocs autors o personatges que, al llarg del temps, hagin deixat la seva empremta al vocabulari. Ja no parlo d'un adjectiu que es pugui aplicar a ells mateixos i que els defineixi inequívocament, com per exemple shakespirià, wagnerià o austerià, sinó que parlo d'un adjectiu que vaig més enllà d'ells, que la gent el faci servir sense conèixer-los o sense saber d'on ve; que sense relació amb ells tingui entitat per si mateix. Se m'acudeixen:

Kafkià – de Kafka
pantagruèlic – de Pantagruel
quixotesc – del Quixot
dantesc – de Dant
platònic – de Plató
cartesià – de Descartes
sàfic – de Safó
maquiavèlic – de Maquiavel
odissea – d'Odisseu

Estic segura que n'hi ha d'haver molts més.

El secret del meu llibreter

Qui m'hagi llegit amb una certa assiduïtat deu estar ben intrigat per aquest meu polifacètic llibreter que tan aviat vent llibres, com té un hortet o es dedica a fer hermenèutica amb la meva ment. Bé, hi ha un secret: el meu llibreter no sempre és la mateixa persona. Durant el temps que porto parlant del meu llibreter, aquest ha estat cinc o sis persones diferents. Dir-los a totes elles "el meu llibreter" és una manera de mantenir el seu anonimat i d'unificar el bloc. Aquest llibreter ha tingut gairebé tantes edats, sexes i graus de relació amb mi com vegades ha estat mencionat, i entenc que això pot crear una certa confusió, sobretot pel que fa a la seva mentalitat. L'important no és qui ha dit què, sinó el que ha dit i com m'ha influït, a mi i al bloc. Crec que continuaré amb aquest personatge. Què lliga més amb una lectora que un llibreter? També hi lligaria un bibliotecari, però ja sabeu que a mi els llibres m'agrada comprar-los i posseir-los, i que treure'ls de la biblioteca no és el mateix.

Caducitat

"Per què tothom ve a comprar el mateix dia? El nostre és un producte que no es passa, no és un tortell. Serà igual de bo demà com ho era abans d'ahir. I en canvi, tothom ve avui..."

(El meu llibreter, per Sant Jordi)

La importància de parlar

Ahir estava llegint un llibre. Hi havia un concepte espinós, molt ben explicat, però que no m'arribava al moll de l'ós. Llavors en parlo amb el meu llibreter i me l'explica desde un altre punt de vista. Es fa la llum. El que m'ha explicat ja ho havia llegit, però no ho havia comprès. No ha estat fins que n'he parlat que ho he entès. D'això en trec la conclusió que és millor parlar que llegir, que la comunicació entre dues persones no es pot comparar amb la comunicació entre una persona i un llibre. (Per més que a mi m'encanti llegir, i per més que hi hagi llibres i llibres. També hi ha persones i persones. O llibreters i llibreters.)

Literatura i política

"Qui davant de grans i terribles esdeveniments històrics no tingui res millor en què pensar que en les anades i vingudes de les tendències literàries és un mesquí. En l'altre cantó hi ha els que no saben llegir un llibre si no és amb una intenció política immediata, el que suposa una limitació igual de grossa."

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. Qüestions sobre el realisme. Aquest fragment, escrit per Calvino l'any 1957, em fa pensar en la gent que han retret a Paul Auster que no parli en profunditat dels atemptats i que es continuï centrant en el seu món interior. És evident que Auster no ha vist els esdeveniments amb indiferència, però també és evident que no en podia fer la base de la seva literatura. La literatura és una cosa personal que ha de segui un camí personal. No és fer pamflets.

Continuo cridant

Els llibres. Manuel António Pina. El crit. Ara estàs sola, ningú vindrà. Però hi va haver un temps en que semblava que havies trobat alguna cosa, una connexió. L'autor pot estar parlant de persones, de llibres... Els llibres ja ho tenen això: acompanyen la nostra solitud, l'omplen, però segons com, sinó tenim al costat ningú real, un llibreter trempat i d'ulls riallers, per exemple, la poden fer més profunda.

Mosca de mantega

Una paraula que sempre m'ha agradat molt és la paraula anglesa butterfly, que vol dir papallona. El que m'agrada és la seva traducció literal: butter (mantega), i fly (mosca). O sigui, que una papallona és en anglès una mosca de mantega. Hi pot haver una definició més poètica del que és una papallona?

Com la llimona es converteix en taronja

L'altre dia vaig escriure que em calia ser valenta per esprémer-me com una llimona. I penso, per què no vaig escriure com una taronja? La taronja és dolça, la llimona és aspre. S'admet que els taronges són simpàtiques, i que els llimones són antipàtiques. A la vida real jo em veig a mi mateixa més com una llimona que com una taronja. I m'imagino que algú que em conegui només superficialment també pot pensar el mateix. En canvi, fent el bloc tiro més cap a taronja, em sembla. Suposo que és perquè estic fent el que m'agrada: llegir i escriure. I fer el que a un agrada endolceix el fruit més groc i aspre. Tot i que la vida moltes vegades sigui una llimona, els llibres són taronges. Fins i tot els llibres dolorosos. Els llibres són l'espremedora que fa que la llimona es converteixi en taronja.

Bateig

Necessito un nom per una nova vèrtebra dedicada a Txèjov. Una vegada algú va dir que en els meus comentaris de Txèjov pretenia que aquella era la meva primera lectura, però que en realitat això no era així. Bé, ho era, era la meva primera lectura ( a molt estirar la segona); sempre dono la impressió d'haver llegit més del que he llegit en realitat, em temo. No l'he pogut llegir gaire, a Txèjov, i vaig començar fa poc. Però el que n'he llegit... Bé, és de primera. Una vegada vaig veure representada una obra seva, en una pel·lícula. Ostres. Per lectures que en faci no crec que mai em decebi. S'olora, això. Però el cas és que n'he llegit massa poc com per poder escollir entre gaires noms per la meva vèrtebra. I aquí és on la intuïció, mai prou ponderada, ha de jugar el seu paper. Per mi Txèjov és un príncep, un príncep de l'escriptura. Però, i el complement? Se m'acut una cosa: Piero Brunello diu que per escriure un reportatge periodístic només es necessiten unes sabates còmodes i un quadern d'apunts. No sé si això té a veure amb Txèjov, però segur que per anar a Sibèria es va posar unes sabates còmodes. I és ben cert que els seus escrits són com posar-se unes sabates bones. No sempre còmodes, no sempre complaents, però que s'ajusten com un guant a la mida de l'ànima que retraten. Poden no ser còmodes pel lector, però als personatges se'ls ajusten. És evident que ell escriu com aquell qui es posa unes sabates còmodes. L'escriptura són les seves sabates còmodes per la vida. El príncep de les sabates còmodes? Espero que ningú es pensi que és irrespectuós...

"Els millor escriptors retraten la vida com és, però de tal manera que el lector sent com hauria de ser: això és el que ens captiva."

Anton Txèjov

Anar fins a Sibèria

Ja fa uns mesos, a la llibreria, vaig veure un llibre de Txèjov sobre una colònia penitenciaria. A mi m'encanta Txèjov, però el tema del llibre no em va fer el pes. Presos? Què m'interessa a mi això? Sofriment inútil. Fora. I el vaig descartar. Doncs bé, ara llegeixo Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores, i de la mà de Piero Brunello descobreixo l'important que va ser per Txèjov anar fins a Sibèria (perquè hi va anar) per escriure aquest reportatge, tot el que va significar per ell i com va marcar i confirmar la seva escriptura. I jo que em pensava que aquest no l'havia de llegir! No cal dir que ara me'n penedeixo de no haver-lo triat i que buscaré la manera de llegir-lo, peti qui peti. I és que jo sempre he tingut tendència a obviar el sofriment, en les meves lectures. Però allà on hi ha el dolor és on hi ha la vida. I fixeu-vos que no dic la literatura, dic la vida. Perquè es tracta de vida.

"La vida és una marxa cap a la presó. La vertadera literatura ha d'ensenyar a escapar-se o prometre la llibertat."

Anton Txèjov

L'aventura era la conversa

El Quijote. Cervantes. Capítol XX. Vet aquí una aventura que m'ha agradat. A més és divertida, molt divertida. Es veuen en gran perill, Sancho passa por, però quan el Quixot va a demostrar el seu valor s'adonen que no hi ha aventura. El Quixot menciona que, als llibres de cavalleries, l'escuder és un personatge secundari que apenes parla i amb prou feines és mencionat pel seu nom. I que, a més, respecta al seu amo. Tot el contrari que els nostres protagonistes, que xerren molt entre ells, Sancho és riu d'ell, i on Sancho té tanta importància com el Quixot. Aquesta conversa incessant, és, de fet, la gran aventura d'aquest capítol, i de tot el llibre. I el paper actiu de l'escuder és un element més que diferencia El Quijote de la resta de llibres de cavalleries.

Acaparar, posseir

"La possessió d'un llibre es converteix en el substitut de la seva lectura."
Anthony Burgess

Fantasia

"La fantasia de l'home és la millor arma de la dona."

Sophia Loren

Bona noia la que escriu

"Només les bones noies porten el seu diari. Les dolentes no tenen temps per això."

Tallulah Bankhead

(És una llàstima perquè... ¿no seria molt més interessant el diari d'una noia dolenta?)

Valor torero

Quan vaig anar a la taula rodona aquella sobre blocs, on van parlar en Biel Mesquida i l'Eduard Batlle, els vaig preguntar perquè hi havia tanta gent que començava a fer un bloc i llavors l'esborrava. La seva resposta va ser clara: perquè som persones, ens movem per impulsos i ens penedim de les coses; tot fos a la vida tan fàcil de rectificar com haver començat a fer un bloc i haver-se'n penedit després... Jo tinc la meva pròpia resposta, però. Fa poc, es va sentir dir que un famós torero es retirava. "Si té por..." , va dir un altre torero, tot xulo ell. Evidentment, el primer torero no es retirava perquè ara tingués por; el seu valor l'havia demostrat amb escreix en el passat. El que passa és que ara es volia dedicar a altres coses... Doncs bé, quan algú esborra el seu bloc jo faig com el torero imbècil que va dir que l'altre tenia por... pensar que "no era un escriptor de debò" i que "no estava preparat per assumir-ho". I sé que amb això estic essent parcial i limitada, i que no tinc en compte que tothom es pot cansar de torejar, i que no passa res...

Una mena de perversió

Sé que hi pot haver algú que es pregunti: quina mena de perversió fa que aquesta noia encengui el llum a les tres de la matinada, el tingui cinc minuts encès, el torni a apagar, i que això ho faci cinc cops en una mateixa nit? Doncs, senyors, aquesta mena de perversió és l'escriptura...

El crit

Els llibres. Manuel António Pina. El crit. Retiro tot el que vaig dir respecte als robatoris perquè aquesta obra s'aguanti. Vet aquí un poema de collita pròpia que no roba res d'enlloc i que és excepcional. Net com un ós, senzill com una pedra, davalla a l'arrel del dolor. És un crit. O més que res, la justificació del crit. La mostra de l'aïllament, de la solitud, del buit. Impressionant. Ja m'he descomptat dels cops que l'he llegit. I no me'n canso.

Valentia

M'adono que per escriure s'ha de ser valenta. Sí, sí, valenta. Valenta per lluitar contra una mateixa, contra la mandra, contra la comoditat, contra el "ja ho faré". També s'ha de ser valenta per estar sola mentre escrius: s'ha de ser valenta per ser capaç de passar-se moltes hores físicament sola, aïllada del món. Però, sobretot, s'ha de ser valenta per enfrontar-se als propis fantasmes, a les pròpies pors, valenta per mirar el rostre que reflecteix el mirall i no tenir ganes de fugir corrents. S'ha de ser valenta per exposar les pròpies entranyes, per amanir-les (una mica de sal?) i servir-les al banquet; s'ha de ser valenta per esprémer els propis sucs com si tu mateixa fossis una llimona. Valentia. Una altra qualitat necessària, i que em sembla que a mi em manca. O que no en tinc tanta com això, si més no.

Cobdícia

A l'acadèmia on vaig a anglès són molt casolans. Tenen els ordinadors al passadís, els paquets de folis blancs per terra i els bolígrafs escampats per sobre la taula. A l'aula on fem la classe hi ha una lleixa, i en aquesta lleixa hi ha una quants llibres. Aquells llibres tenen tot l'interès que poden tenir els llibres d'una acadèmia d'idiomes: són edicions de butxaca gastades i esgrogueïdes de clàssics en versió digerible en totes les llengües europees. N'hi ha un, però, que és diferent. És un llibre en català. Un llibre en català en tapa dura. Com hi deu haver anat a parar allà, aquell llibre? Aquest llibre està descatalogat; en castellà no existeix. Aquest llibre és l'únic que em falta per completar una trilogia: a casa tinc els altres dos. És un llibre que he volgut tenir desde sempre. Sé que aquest llibre té valor. Bé, no crec que tregui a ningú de la pobresa, però sé que val més de que valen normalment els llibres... A més, té valor per mi, perquè podria completar la col·lecció; més que llegir-lo, confesso que vull posseir-lo. A cada nova classe l'observo amb atenció bulímica d'acaparadora. Encara no li he dit res al professor. No crec que se l'hagi llegit ni que sàpiga que aquell llibre és allà. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú. El professor és més de llegir mangues (en japonès). Sé que si li demanés me'l deixaria. Però, llavors, seria capaç de tornar-li? No sé si robar-lo (ara, tampoc és qüestió de fer-se lladre a aquestes altures i per això, no trobeu?), o si seduir al professor perquè me'l regali (ara, tampoc és qüestió de fer-se fàcil a aquestes altures i per això, no trobeu?), o si simplement continuar mirant-me'l en la distancia i sospirar. I si el va heretar de la seva tia-àvia soltera i té un gran valor sentimental? Ui, no ho sé, però si no aconsegueixo tenir aquest llibre aviat, m'agafarà alguna cosa...

Jutjant el passat desde una perspectiva actual

Ara m'han vingut ganes d'escriure respecte a això que es parla sobre la vida sexual de Jane Austen. Si era verge o no. Jo sempre he pensat que sí que ho era, que no va tenir més remei. Però, pel que es veu, hi ha qui especula que això podria no ser cert. Doncs bé, jo me n'alegraria molt. I no per saber a la Jane esbojarrada, sinó perquè crec que ha de ser dur per a qualsevol persona jove no disfrutar del sexe, tant ara com abans. Es clar que podria no haver estat verge i haver-ho amagat, al cap i a la fi la seva era una societat molt hipòcrita, no passaria res. De totes maneres jo no ho crec, ja dic, m'alegraria molt que fos així. Això que es diu que en les seves novel·les evadeix la intimitat física en la parella és cert. Es clar que també es diu que en les seves novel·les no hi ha converses entre homes sols perquè ella no coneixia el tema, però recordem que tenia molts germans i que havia viscut en una escola de nois, o sigui que jo crec que si que coneixia a la perfecció el tema dels homes sols. El que passa es que no l'interessava el més mínim, la seva atenció literària es centrava en l'univers femení. I si no coneixia el tema i li hagués interessat podia haver inventat al respecte si hagués volgut: les seves novel·les són inventades i recursos literaris en tenia. Amb això de la intimitat de les parelles podria passar el mateix: que no l'interessés literàriament pel to a vegades fred, distant i calculat que dóna a les seves obres. Les seves obres están confeccionades d'una manera que la intriga es manté fins que es casen; la intriga no és veure la intimitat de la parella. La intimitat de la parella és el premi. Com a gran cosa a aconseguir, què millor que realçar-ho no mostrant-ho? Així que crec que que no n'hi hagi en les seves novel·les pot voler dir moltes coses, i no necessàriament que no la va conèixer. En realitat, no ho sabem, tot és especular. Com a mínim sabia que la intimitat era el premi per haver trobat parella, encara que no la mostri. Però això tampoc demostra que la coneixia. No sé, intentar saber de la seva vida a través de les seves obres em sembla una mica peregrí, però no hi ha més remei, ja que la seva vida pertany al passat i en desconeixem els detalls. El que és clar és que jo sempre havia pensat que era verge i que això no era una cosa com per compadir-se'n. El que és clar es que, si no ho va ser, va haver d'aparentar que ho era. I és clar que si no ho va ser jo me n'alegraria molt. Sé que el que importa és la seva obra, no la seva virginitat, i que parlar d'això és fer xafarderia i és una bestiesa. Però què voleu, confesso que és un tema que m'interessa.

I es va fer la llum

Fa poc buscava un llum per llegir. (Reconec que en qüestions d'il·luminació puc ser molt maniàtica de vegades.) No volia qualsevol llum. Havia de ser un llum igual a un que tinc per casa, que vaig comprar fa temps; el mateix concepte de llum. Vaig recórrer moltes botigues d'il·luminació, però com el que jo buscava no el tenien. No sé si us heu fixat mai en cap botiga d'aquestes: són bigarrades, plenes de làmpares i lamparetes; no saps què triar. Però el que jo volia no hi era. En una em van dir que si els duia el llum que tenia per casa, poster, només potser, podrien intentar buscar-me'n un de semblant. O sigui que no vaig comprar res. La meva idea no era passejar-me pel món amb un llum a la mà, o sigui que vaig continuar anant a diverses botigues. Fins que vaig entrar en aquella botiga. Era una botiga de molta tradició, es veia d'una hora lluny. No era bigarrada. Hi havia pocs models. Uns llums clàssics, dels de tota la vida. Potser en comparació als de les altres botigues, passats de moda. O millor, intemporals. Però justament allí vagi trobar-hi la mena de llum que jo buscava: aquell concepte de llum com el que tenia per casa, tal i com jo el volia. Em vaig alegrar molt de no haver comprat precipitadament alguna cosa que no em satisfés prou en una altra botiga i d'haver-me esperat a trobar just el que volia. Em va costar, però al final el vaig trobar. Estic segura que en aquesta botiga de llums intemporals (passats de moda?) venen més que a qualsevol antre ple de llums de disseny. Saben el que venen i saben el que la gent necessita: clàssics. I ara tothom pot endevinar el que ve ara: dir que el mateix passa amb els llibres. Sí, sí, ja ho sé, se'm veu a venir d'una hora lluny. Però ho dic: el mateix passa amb els llibres. Apa.

Infantesa

"Encabiràs tota la infantesa en una capsa."

(El veí de dalt, del bloc Malerudeveure't)

Disciplina

"_A pesar de tenir dislèxia, va acabar estudiant escriptura creativa sota la tutela de Kurt Vonnegut. Molta gent menysprea aquests cursos en pensar que un escriptor neix, però no es fa.
_ Sí, he hagut d’esforçar-me més que molta altra gent en els estudis, i mai no vaig destacar com a estudiant, però crec que el talent està sobrevalorat. El meu treball té una vuitena part de talent, i la resta és pura disciplina. Aquests tallers són útils per qui tingui una certa habilitat, i els consells d’un escriptor experimentat ajuden a estalviar temps en el camí."
John Irving

Treball

"Em nego a veure fenòmens celestes en l’acte d’escriure. Tot és molt normal: davant teu tens un paper, tens un sentiment per expressar i et poses a treballar, a escriure una paraula darrere de l’altra, sense que cap musa hi intervingui, sense que darrere teu t’il·lumini una musa inspiradora. Escriure és només treball. Si tens talent, escriuràs alguna cosa bona, però si no en tens, però tens consciència de la teva debilitat com a artista, potser pots arribar a vèncer-la a còpia de treball."
José Saramago

Imaginació

"No em sento còmode amb un teclat. La ploma, o el llapis, són diferents. Després d’escriure, cada dia, ho passo tot a màquina. Hi ha tantes correccions que si espero a l’endemà no m’aclariria.
Escric a mà i després ho passo a màquina. Tinc una vella màquina d’escriure que serà la protagonista d’una de les meves novel·les. Un amic meu pintor s’ha obsessionat amb ella i la pinta tots els dies. Es un tros de ferro que comença a tenir personalitat."

Paul Auster

Sacsejar l'arbre

"― Corregeix molt mentre escriu?
— Has de sacsejar l’arbre i permetre que només quedi el que serveix. Generalment, al final només en queda la meitat. Has de despullar la teva prosa de tot el que sigui accessori […] Tolstoi va escriure 14 cops el primer capítol de La mort d’Ivan Illich, i l'última versió es llegeix amb molta facilitat. Un amic em deia: «Ser espontani porta molta feina». I això és el que has de fer: el lector no ha d’adonar-se de totes les hores de treball que hi has dedicat."
Antonio Lobo Antunes

A la setena

"_Vostè escriu a mà o a l'ordinador?
_ A l'ordinador. Només que aquesta vegada vaig haver d'escriure molt a mà, perquè no hi havia temps de treballar. Faig un esborrany, després un altre i una altre. Sembla broma, però es cap al setè que surt."
Gabriel García Márquez

L'ordinador és el cervell

«Si no he tingut ordinador durant 75 anys, per què n’hauria de tenir ara? La gent hauria de pensar què és el que realment necessita i saber que el principal ordinador és el cervell».
«Jo no escric cap frase que abans no hagi construït mentalment tota sencera. No corregeixo res perquè el que escric primer ja està pensat. En 75 anys mai no he canviat un paràgraf d’ordre dins d’un text».
Josep Maria Espinàs

Connexió

"Els meus dos dits no han connectat mai amb el meu cervell quan escric a màquina. La meva mà i la ploma, en canvi, sí que hi connecten. Per descomptat ha de ser una ploma: el bolígraf només serveix per fer dibuixos en un full."
Graham Greene

Foc de Sant Jordi

Ens vèiem cada dia a la biblioteca. Jo seia al pupitre 27, ell al 56, just davant del meu, tres cadires a l'esquerra. Sempre seiem allà mateix. A partir del primer dia de la primera setmana vaig començar a fixar-me en ell. Absort, llegia. El segon dia de la segona setmana em vaig adonar que sempre llegia el mateix llibre. El tercer dia de la tercera setmana em vaig poder fixar que es tractava d'un llibret molt curt i molt vell. El quart dia de la quarta setmana em vaig adonar que aquell llibre no pertanyia a la biblioteca. El cinquè dia de la cinquena setmana el noi no hi era. Me'n vaig adonar abans de seure. Tot seguit el vaig veure sobre la meva taula: el llibre, aquell llibre tant curt i tant vell que no pertanyia a al biblioteca; al costat del llibre hi havia una rosa vermella de tija verda. Els vaig estrènyer entre les meves mans. El llibre eren els Sonetos, d'en Garcilaso de la Vega.

Cortines de cretona

Quan vaig escriure sobre Rosamunde Pilcher, dient que tenia dues novel·les bones i que els altres no ho eren tant, se'm va retreure no haver explicat amb més detall perquè aquestes altres novel·les no eren bones. Les novel·les bones eren Los buscadores de conchas i El regreso. En vaig començar dues més, que no vaig poder continuar, i de les que no recordo el títol. Una començava amb una senyora gran anat a la gossera a buscar un gos. Res que m'interessés, sincerament, ni que em fes continuar llegint.
L'altra que vaig començar representava que era una mena de continuació de Los buscadores de conchas. Allí, un personatge que a la primera novel·la era odiós passa a ser l'heroi bo. A Los buscadores de conchas Noel és el dolent, encara que com els dolents de moltes novel·les, no és dolent, sinó només dèbil i egoista. Els seus únics objectius a la vida són heretar de las seva mare per poder posar un negoci propi i casar-se amb una hereva. I això, evidentment, es veu com a cosa negativa. A la segona novel·la, el personatge ja ha heretat de la seva mare, però l'agressiu home de negocis ara és un xaiet i té els diners al banc. Coneix una hereva amb el cul gros (a ell li agraden les models), i com que ella s'enamora perdudament d'ell, té una gran casa i a la primera conversa que tenen ja li deixa veure com n'és, de rica, ell s'hi llança. En això el personatge no ha canviat. Però aquí no se'l presenta com a l'arribista i rastrer que era a la primera novel·la, al contrari, ara és simpàtic i encantador, fins i tot una mica ingenu, i és ell mateix una mena de premi per la pobre noia rica. Un príncep blau, vaja, O sigui, que passa a ser l'heroi bo i la seva a actitud (enamorar-se dels diners d'ella), queda disculpada. L'autora ens ha tergiversat el personatge. Com que vaig suposar que al final es casaven, no vaig continuar llegint. Tota la relació entre ells, a part el moment en que es coneixen, està explicada massa ràpid, i barrejant-la amb altres històries igual de superficials. Es tracta d'una novel·la romàntica més, no del que m'esperava de la l'autora de El regreso i Los buscadores de conchas. Vist això, vistos els arguments dels altres llibres i consultat el meu llibreter, he decidit no perdre més el temps amb les altres obres aquesta escriptora.

Pensaments de Sant Jordi

_ Li regalo un llibre?
_ Saps que no et regalarà cap rosa...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que ja té molts llibres...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que no té temps per llegir...

_ Li regalo un llibre?

_ Saps que ell no celebra aquestes coses...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que amb un llibre normal no n'hi hauria prou, que li hauries de comprar alguna cosa realment especial, quelcom que no es ven a les llibreries. Hauria de ser un incunable, com a mínim.
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que és impossible que l'encertis...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que ets incapaç de comprar un llibre per algú sense voler-l'ho tu també. Què faràs, comprar-ne dos?
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que ni tant sols et farà un petó d'agraïment...
_ Sé que no hi haurà rosa, sé que no hi haurà petó, sé que me'l rebotirà pel cap, el llibre... però... és Sant Jordi... i m'agradaria tant regalar-li un llibre...

Perles robades

Estic llegint Els llibres, de Manuel Antonio Pina. El primer poema és extraordinari. Els altres també són bons, però potser no destaquen tant. Però hi ha una cosa que em confon: aquest poemes estan plens de cites d'autors clàssics i de llibres sagrats. Evidentment, jo sóc una inculta i no me n'hagués adonat per mi mateixa. Però, ja que la traducció ho esmenta, em pregunto quin favor li fa això a l'autor, que el lector sigui conscient que les seves millors imatges són préstecs d'altres autors. Si no ho sabés diria que les seves imatges són extraordinàries. Però són uns poemes que són més que aquests préstecs, les ratlles que escriu Pina de collita pròpia aconsegueixen crear l'embolcall perfecte per unes cites de tanta categoria. I la tria és molt encertada: només roba perles. Quin bast botí de lectures assumides no ha d'atresorar algú per poder vomitar això! Que pugui fer seves les ratlles dels grans d'aquesta manera. Són uns poemes que sorgeixen, tant en el fons com en la forma, de la seva experiència interior amb la lectura i l'escriptura. Les paraules són molt senzilles (fins i tot les de les cites ho són; sembla que la millor poesia és aquella que fa servir paraules senzilles) i a més, són uns versos que sonen de meravella en portuguès. Es clar que tots els poetes portuguesos acostumen a sonar molt bé en portuguès...

Fe

Quan aquest estiu a l'aeroport alguns avions no es van enlairar, es van perdre maletes i hi va haver pillatge. Això va passar perquè hi va haver un cert relaxament de la vigilància. Qui va fer el pillatge? Delinqüents? O els passatgers entre ells, gent normal aprofitant que ningú els veia?
Llavors reflexiono i m'adono que això no es veu als llibres que jo llegeixo. Els llibres que jo llegeixo traspuen fe en la humanitat, o no tant en la humanitat com a conjunt, sinó fe en la persona com a individu. M'adono que els autors que jo llegeixo tenen aquesta fe, aquest optimisme. Hi pot haver un pessimisme momentani (és el cas de Pavese), però en general es creu en alguna cosa, en les persones. Tristany i Isolda creuen en l'amor, El Quixot creu en l'amistat, Miguel Torga creu en la poesia, Chateaubriand creu en si mateix. Els llibres sempre creuen en alguna cosa més enllà de fer mal als altres. I jo em pregunto, per què la realitat és tant diferent? Per què a les novel·les l'home no és un llop per l'home? A la realitat, la gent, si poguessin, et traurien les tripes. I en canvi, malgrat que pensi això, continuo creient en l'amor, en l'amistat, en la poesia, en mi mateixa, i continuo escrivint graciosament el bloc confiada en que algú aturarà un momentet la seva trajectòria i em llegirà. Algú que no em trauria les tripes, si pogués. Tinc aquesta fe, aquest optimisme, inconscientment, malgrat jo mateixa. No el voldria tenir. Sé que és una il·lusió. Sé que tenir fe en les persones es viure als núvols, que fer el bloc és una mena d'autoengany, i que llegir és anestesiar-se de l'aspror de la realitat. Tot i així, continuo.

Saber escriure

"I això perquè la narrativa és una manera d'expressió més en crisis que cap altra i desde fa més temps, i també perquè és la que té més alè i pot viure en crisis qui sap quant temps més."

"Però narrar és narrar, i la narrativa, quan s'ocupa de narrar, ja té la seva missió, la seva moral i la seva manera d'influir al món."

"Però ho farà d'una sola manera: narrant. Buscant la manera exacta de contar avui una història, una manera que a cada època, societat i home és un i únic, com el càlcul d'una trajectòria."

"Començant pel seu primer i meravellós axioma: que l'objectiu del teatre és divertir. Doncs sí, a la història del teatre hi caben tots el motius religiosos, estètics, ètics i socials, però a condició de divertir a la gent. En la narrativa és el mateix. Y ho oblidem amb massa freqüència."

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i no escrit)
La sort de la novel·la
Italo Calvino

Garrinet amb llaç

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia (pàgines 172-174) Extingida l'ajuda que rebia del seu oncle pels estudis, Adolfo ha tornat al poble. Allí s'enfronta amb la desconfiança en la ciència que genera la ignorància, ignorància que mai ha necessitat un metge i que sempre ha deixat que els malalts rebentin sols. El seu pare encarrega una missa d'agraïment. A Adolfo l'incomoda que la seva família l'exhibeixi com un porc al que haguessin estat engreixant. Una vegada més, les paraules de Torga a la medul·la de la sensació.

Aventura

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. La mala sort de la novel·la italiana. Un text ple de referències que se m'escapen. Calvino traça una panoràmica de la novel·la italiana, amb les seves fílies i les seves fòbies, tot i que d'algun autor, com Manzoni, no queda clar què en pensa. A Pavese només el menciona de passada.

Diu que la novel·la italiana (suposo que valdria per la novel·la de qualsevol país) necessita aventura, entenent l'aventura com la superació dels obstacles mitjançant la raó. Això també inclou l'aventura interior, m'imagino. És una idea interessant.

Relectura

Ferragus. Honoré de Balzac. Conclusió. Em crida l'atenció la paraula gomós.

"gomós – dit de l'home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda."

"gomoso – petimetre, pisaverde, lechuguino."

(sinònim d'elegant)

I aquí s'acaba la història de Ferragus, amb les botxes, joc en el que, inevitablement, no pot deixar d'exercir un cert poder. Qui deu ser la dona que el ve a buscar? Algú relacionat amb els dotze? Sembla que Jules continua amb la seva vida, que no s'ha enfonsat, malgrat la sentencia a que el condemnava Clémence en la seva carta. Aquesta Clémence... el destí d'Auguste pesarà sobre la seva consciència... l'hauria pogut evitar, i no ho fa. Almenys intentar-ho, intercedir per ell. No era tan pura? Trobo molt injust aquest destí. És un càstig massa cruel per només haver-se ficat allà on no el demanaven... Qui no ha fet mai el xafarder? I pel que fa a Clémence... si el seu marit per casar-s'hi ja havia acceptat que era filla natural, perquè no havia d'acceptar això? Mira que morir-se per això! Això és ben bé una cosa d'aquelles que només passen a les novel·les... Però, com va dir l'Anna Casasses, què sabem nosaltres el què era tenir un pare presidiari en aquella època... si encara significa alguna cosa ara... És curiós: a Clémence li hauria agradat que en Jules es morís amb ella, però qui es mort amb ella (i de fet, per ella), és Auguste... Qui acaba aportant la gran prova d'amor és l'altre...
Aquí acabo la segona lectura d'aquesta obra. Què m'ha aportat la segona lectura que no m'hagués aportat la primera? En la primera lectura només em vaig fixar en els fets, en el que passava. Ara m'he fixat més en les descripcions dels personatges, de París. M'hi he fixat i n'he fruit. Primer vaig llegir amb gula, ara he llegit assaborint cada frase i cada matís; m'ha agradat molt més aquesta segona vegada. No he descobert cap secret sobre la construcció de novel·les, però m'ha servit per apreciar més Ferragus, llibre que és un tastet de la grandesa de Balzac.

El meu hortet

Fa molts anys que observo el meu llibreter cultivar l'hort. Any rera any veig com cava la terra, l'adoba, planta les tomateres, les rega, les sulfata, els treu les males herbes, recull les tomates i les penja com si fossin arracades. Tomates de penjar, es diuen; serveixen per fer pa amb tomata. Tot això any rera any per una magre collita que, si pedrega, es queda en no-res. Tot això podent comprar les tomates "bones i fetes" a mercat. Que no són el mateix, es clar. Mai havia comprés aquesta afecció pel treball silenciós que només dóna un fruit magre. Fins ara. Ara tinc el meu bloc, i a cada nou missatge és com una nova tomata que penjo com si fos una arracada. També cavo les paraules i les adobo, i estic pendent de si l'home del temps ha anunciat pluja. I m'adono que jo també hi he caigut. Ara jo també tinc el meu hortet i el treballo per un fruit magre que, si ningú el llegeix, es queda en no-res.

Una nova vèrtebra

Sé que no són dies per estar publicant el bloc. Són dies de vacances, per agafar un bitllet i perdre's pel desert, per la selva, pel mar. Però jo m'estic a casa, i el desert, la seva i el mar els exploro desde la meva butaca de llegir, com faig sempre. Hi ha més aventura que obrir un nou llibre? No trobeu que Setmana Santa és època de música clàssica? He decidit eliminar les etiquetes clàssics perquè em semblaven pretensioses. Ara és més difícil intuir qui s'amaga darrera cada etiqueta, però us convido a arriscar-vos a comprovar-ho. Vèrtebres, etiquetes, categories... són la meva gran joguina aquest segon any de fer el bloc. I pensar que trobava que eren inútils! M'hi he ben deixat atrapar. He creat una nova vèrtebra: l'habitant dels arbres, dedicada a Italo Calvino. El nom de la categoria ve perquè Calvino va dir, arran de la publicació de El baró rampant, que era una metàfora de l'artista que de vegades se'n va a viure als arbres per relacionar-se millor amb el món. Italo Calvino és un dels escriptors que més m'estimo d'entre tots els que he llegit mai. És una qüestió d'empatia. Té a veure amb la seva entrega total en tot el que escriu; dóna vida a cada escrit seu amb tot el que és, amb tot el que té a dins. No és l'únic escriptor o escriptora que escriu així, evidentment: tots els bons hi escriuen. Però tinc per ell uns sentiments que van més enllà de la raó, que atenyen el cor, i que, com l'amor, no es poden explicar. Tot i que llegint-lo es poden comprendre fàcilment.

L'amor és als ulls

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 203-206) Rivalín es queda atrapat per l'amor cap a la Blancaflor com un ocell es queda atrapat en una branca untada amb cola. Com més intenta alliberar-se, més enganxat s'hi queda. Ja no sap si la Blancaflor l'estima o l'odia, i passa alternativament de la desesperació a la joia; sentir amor canvia el seu caràcter. La Blancaflor ha perdut la seva tranquil·litat d'esperit, i s'adona que és per culpa d'haver-se enamorat de Rivalín. Comença a demostrar-li amor amb les seves mirades, i aviat s'adona que ell el correspon. L'autor explica una cosa comuna i corrent que ha passat a tothom, un enamorament, amb una factura clàssica, escollint les paraules i els conceptes, amb una prosa elevada. Autènticament es tracta de mostrar l'amor com a aliment espiritual; i això només són els prolegòmens.