Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre XVII.
Capítol 1. La seva dimissió del càrrec que li havia donat Napoleó li aporta prestigi. Passeja en solitari i escolta la seva musa.
Capítol 2. Ens parla amb molt d'humor de la seva llogatera, una dama de vuitanta anys al voltant de la qual sempre passen anècdotes divertides. Hi ha dos gags, sobretot, divertidíssims.
De vegades, en el que escriu, hi ha més coses del que és explícit. És un escriptor que té racons.
Subratllo epizootia, que vol dir epidèmia del bestiar.
Capítol 3. Fa un viatge. Es troba amb Madame de Staël, que com a animal social que és no està satisfeta amb una situació d'aïllament luxós a la que ell no faria fàstics. Continua el viatge i altre cop les muses. Els personatges que crea l'alimenten, al seu torn.
Capítol 4. Cita a Rousseau i es passeja pels camps xerrant amb un amic; fa excel·lents banquets.
Capítol 5. Parla d'una excursió a una Cartoixa, d'una tempesta que els va agafar per camí, d'Abelard i Eloïsa...
Capítol 6. Parla de les darreres cartes que li escriu la seva germana abans de morir i de com l'afecta la seva mort. "Li he fet una solitud al meu cor"; ella volia estar sempre sola.
Amb tantes anades i vingudes és difícil arribar a alguna conclusió. Sembla que la relació amb al seva dona és plàcida, malgrat que no s'hi cases enamorat. Sembla que l'estima i que és preocupa per ella, tot i que reconeix que té molt de caràcter (com ell mateix), i malgrat que la seva vida intel·lectual vagi per un camí paral·lel i independent d'ella. Ella hi és sempre present, sempre al darrera de tantes anades i vingudes, com un paisatge pintat al fons d'un quadre amb el que no ens fixem, però que hi és.
Capítol 1. La seva dimissió del càrrec que li havia donat Napoleó li aporta prestigi. Passeja en solitari i escolta la seva musa.
Capítol 2. Ens parla amb molt d'humor de la seva llogatera, una dama de vuitanta anys al voltant de la qual sempre passen anècdotes divertides. Hi ha dos gags, sobretot, divertidíssims.
De vegades, en el que escriu, hi ha més coses del que és explícit. És un escriptor que té racons.
Subratllo epizootia, que vol dir epidèmia del bestiar.
Capítol 3. Fa un viatge. Es troba amb Madame de Staël, que com a animal social que és no està satisfeta amb una situació d'aïllament luxós a la que ell no faria fàstics. Continua el viatge i altre cop les muses. Els personatges que crea l'alimenten, al seu torn.
Capítol 4. Cita a Rousseau i es passeja pels camps xerrant amb un amic; fa excel·lents banquets.
Capítol 5. Parla d'una excursió a una Cartoixa, d'una tempesta que els va agafar per camí, d'Abelard i Eloïsa...
Capítol 6. Parla de les darreres cartes que li escriu la seva germana abans de morir i de com l'afecta la seva mort. "Li he fet una solitud al meu cor"; ella volia estar sempre sola.
Amb tantes anades i vingudes és difícil arribar a alguna conclusió. Sembla que la relació amb al seva dona és plàcida, malgrat que no s'hi cases enamorat. Sembla que l'estima i que és preocupa per ella, tot i que reconeix que té molt de caràcter (com ell mateix), i malgrat que la seva vida intel·lectual vagi per un camí paral·lel i independent d'ella. Ella hi és sempre present, sempre al darrera de tantes anades i vingudes, com un paisatge pintat al fons d'un quadre amb el que no ens fixem, però que hi és.
No comments:
Post a Comment