Ferragus. Honoré de Balzac. Conclusió. Em crida l'atenció la paraula gomós.
"gomós – dit de l'home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda."
"gomoso – petimetre, pisaverde, lechuguino."
(sinònim d'elegant)
I aquí s'acaba la història de Ferragus, amb les botxes, joc en el que, inevitablement, no pot deixar d'exercir un cert poder. Qui deu ser la dona que el ve a buscar? Algú relacionat amb els dotze? Sembla que Jules continua amb la seva vida, que no s'ha enfonsat, malgrat la sentencia a que el condemnava Clémence en la seva carta. Aquesta Clémence... el destí d'Auguste pesarà sobre la seva consciència... l'hauria pogut evitar, i no ho fa. Almenys intentar-ho, intercedir per ell. No era tan pura? Trobo molt injust aquest destí. És un càstig massa cruel per només haver-se ficat allà on no el demanaven... Qui no ha fet mai el xafarder? I pel que fa a Clémence... si el seu marit per casar-s'hi ja havia acceptat que era filla natural, perquè no havia d'acceptar això? Mira que morir-se per això! Això és ben bé una cosa d'aquelles que només passen a les novel·les... Però, com va dir l'Anna Casasses, què sabem nosaltres el què era tenir un pare presidiari en aquella època... si encara significa alguna cosa ara... És curiós: a Clémence li hauria agradat que en Jules es morís amb ella, però qui es mort amb ella (i de fet, per ella), és Auguste... Qui acaba aportant la gran prova d'amor és l'altre...
Aquí acabo la segona lectura d'aquesta obra. Què m'ha aportat la segona lectura que no m'hagués aportat la primera? En la primera lectura només em vaig fixar en els fets, en el que passava. Ara m'he fixat més en les descripcions dels personatges, de París. M'hi he fixat i n'he fruit. Primer vaig llegir amb gula, ara he llegit assaborint cada frase i cada matís; m'ha agradat molt més aquesta segona vegada. No he descobert cap secret sobre la construcció de novel·les, però m'ha servit per apreciar més Ferragus, llibre que és un tastet de la grandesa de Balzac.
"gomós – dit de l'home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda."
"gomoso – petimetre, pisaverde, lechuguino."
(sinònim d'elegant)
I aquí s'acaba la història de Ferragus, amb les botxes, joc en el que, inevitablement, no pot deixar d'exercir un cert poder. Qui deu ser la dona que el ve a buscar? Algú relacionat amb els dotze? Sembla que Jules continua amb la seva vida, que no s'ha enfonsat, malgrat la sentencia a que el condemnava Clémence en la seva carta. Aquesta Clémence... el destí d'Auguste pesarà sobre la seva consciència... l'hauria pogut evitar, i no ho fa. Almenys intentar-ho, intercedir per ell. No era tan pura? Trobo molt injust aquest destí. És un càstig massa cruel per només haver-se ficat allà on no el demanaven... Qui no ha fet mai el xafarder? I pel que fa a Clémence... si el seu marit per casar-s'hi ja havia acceptat que era filla natural, perquè no havia d'acceptar això? Mira que morir-se per això! Això és ben bé una cosa d'aquelles que només passen a les novel·les... Però, com va dir l'Anna Casasses, què sabem nosaltres el què era tenir un pare presidiari en aquella època... si encara significa alguna cosa ara... És curiós: a Clémence li hauria agradat que en Jules es morís amb ella, però qui es mort amb ella (i de fet, per ella), és Auguste... Qui acaba aportant la gran prova d'amor és l'altre...
Aquí acabo la segona lectura d'aquesta obra. Què m'ha aportat la segona lectura que no m'hagués aportat la primera? En la primera lectura només em vaig fixar en els fets, en el que passava. Ara m'he fixat més en les descripcions dels personatges, de París. M'hi he fixat i n'he fruit. Primer vaig llegir amb gula, ara he llegit assaborint cada frase i cada matís; m'ha agradat molt més aquesta segona vegada. No he descobert cap secret sobre la construcció de novel·les, però m'ha servit per apreciar més Ferragus, llibre que és un tastet de la grandesa de Balzac.
No comments:
Post a Comment