El meu primer poeta va ser León Felipe. A la classe, la professora de literatura ens feia llegir un poema seu, i vam haver de comprar el llibre. Vaig llegir el poema que era obligatori i si hagués estat per mi hagués pogut endreçar el llibre a la lleixa per sempre més. Llavors, a l'hora del pati, un noi va dir que era un poeta que si te'l llegies tot no estava pas tant malament. Només això, una simple frase: "no està pas tant malament". A mi no se'm pot dir això d'un llibre; sobretot depèn molt de qui ho diu. No és que m'agradés aquell noi (era molt baixet), però jo tenia una gran opinió de la seva intel·ligència. Si ell ho deia, podia ser veritat. Vaig rescatar el llibre, ben disposada, començant pel començament. Era una antologia on hi havia els millors poemes de l'autor. Vaig començar a llegir... i no vaig poder parar, vaig continuar llegint poemes fins al final d'una tirada. I em va saber molt greu que s'acabessin. Era la primera vegada que em passava allò amb un poeta, encara que no seria l'última. Com quatre poemes de feia trenta anys podien fer allò. El que pot ser un poema, llegit en el moment en que el necessites.
Darrerament, el meu llibreter ha intentat convencem que León Felipe és menor, que hi ha poetes millors. Jo, de fet, fa anys que no obro cap llibre seu. No he llegit gaire poesia, però tinc molt clar que si no m'hagués agradat León Felipe, no hagués arribat als altres. La poesia és com posar el cap sot l'aigua quan aprens a nedar: li has de perdre la por.
No comments:
Post a Comment