Els llibres. Manuel António Pina. El crit. Encara rellegeixo aquest poema. Penso: com pot ser que algú hagi aconseguit escriure'l? Senzillesa, sentiment. Els girs; la manera: simple, clara. La solitud, present. El resultat i la consciència d'una vida de solitud atrapada en uns versos. Ningú que alguna vegada s'hagi sentit sol pot deixar de sentir-se commogut. "Com hauríem pogut no perdre'ns?" Llegint tant és difícil no perdre's, no dispersar-se. És difícil no passar massa ràpid per pàgines, per versos, per paraules. Quan trobes alguna cosa que et permet rellegir i rellegir, és una mica com haver arribat, com un sospir. Hi és: la connexió hi és. Només cal una mica de paciència i pouar molta indiferència abans d'assaborir-la. La gent poden dir que a ells no els cal un poema per connectar. Bé, a mi sí que em cal.
(Conclusió perversa: ara em fa por llegir la resta de poemes del llibre! Em decebran? Qui ho diu que la vida d'una lectora no és emocionant?)
No comments:
Post a Comment