Perles robades

Estic llegint Els llibres, de Manuel Antonio Pina. El primer poema és extraordinari. Els altres també són bons, però potser no destaquen tant. Però hi ha una cosa que em confon: aquest poemes estan plens de cites d'autors clàssics i de llibres sagrats. Evidentment, jo sóc una inculta i no me n'hagués adonat per mi mateixa. Però, ja que la traducció ho esmenta, em pregunto quin favor li fa això a l'autor, que el lector sigui conscient que les seves millors imatges són préstecs d'altres autors. Si no ho sabés diria que les seves imatges són extraordinàries. Però són uns poemes que són més que aquests préstecs, les ratlles que escriu Pina de collita pròpia aconsegueixen crear l'embolcall perfecte per unes cites de tanta categoria. I la tria és molt encertada: només roba perles. Quin bast botí de lectures assumides no ha d'atresorar algú per poder vomitar això! Que pugui fer seves les ratlles dels grans d'aquesta manera. Són uns poemes que sorgeixen, tant en el fons com en la forma, de la seva experiència interior amb la lectura i l'escriptura. Les paraules són molt senzilles (fins i tot les de les cites ho són; sembla que la millor poesia és aquella que fa servir paraules senzilles) i a més, són uns versos que sonen de meravella en portuguès. Es clar que tots els poetes portuguesos acostumen a sonar molt bé en portuguès...