Força interior

"Evidentment, quan necessites estirar de la força interior és quan ja no pots més, y el que fas es fixar-te en altres persones per a trobar força interior, els prens com a exemple. Són gent que t'inspira, perquè semblen tenir molta més empenta, o força interior, del que tu et podries creure capaç."

Helena Bonham Carter

"La força interior ve de la sensació de saber el que vols i atrevir-te llavors a les teves pròpies decisions, encara que no tinguis un propòsit definit, sinó més aviat la sensació que vas pel bon camí. Si sento que estic fent alguna cosa que no és totalment fidel a la meva manera de ser, perdo els papers, m'enfonso i no ho aguanto. Haig de fer coses que em permetin respectar-me a mi mateixa."

Kristin Scott Thomas

Sedimentació

En una de les frases del meme, deia que mai havia improvisat un text pel bloc mentre rentava els plats. Això era mentida, per tant vol dir que sí que ho he fet. No es pot dir exactament que escrigui mentre rento els plats, sinó que vol dir que, de vegades, mentre faig altres coses, se m'acudeixen idees que més tard puc escriure. Però una idea no és res fins que no es posa sobre el paper. Per més que la tinguis pensada, mesurada, memoritzada, fins que no l'escrius no veus totes les implicacions que té – i els seus límits -. I allò escrit queda molt diferent del que tenies pensat; no se sap si millor o pitjor, però diferent. Tu tens una idea, un dibuix mental, però llavors el que aconsegueixes transmetre va per allà on vol. És com si l'escriptura es mogués en unes coordenades diferents a les del pensament, i l'esforç per ajustar unes coordenades amb les altres és el text escrit. També m'adono que de vegades no puc escriure immediatament després d'haver llegit, sinó que necessito un temps de repòs, de sedimentació, perquè les idees vagin madurant. Un temps de repòs fent altres coses (rentar plats o el que sigui), però mentrestant el cap hi va treballant. D'altres vegades és immediat, s'escriu a raig. Tot depèn del text llegit i del que es vulgui dir, cosa que moltes vegades no se sap fins que no és escrit. De vegades em sorprenc del que se m'ha acudit, de que tingues aquestes idees a dintre, i d'haver aconseguit expressar-les, encara que de fet el jo volia dir era una altra cosa, potser semblant, però que se m'ha evaporat.

L'espasa com a símbol i com a excusa

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 98-105) Arribats a aquest punt de la narració, es planteja la gran pregunta: per què Tristany posa l'espasa entre ell i Isolda quan dormen? No hi ha cap justificació. És un símbol de possessió, com s'indica a les notes? Jo crec que te a veure amb que Tristany i Isolda són personatges de ficció, i que per tant poden fer coses que potser no són gaire lògiques, però que beneficien la narració. Les notes diuen "Eilhart mateix s'estranya d'aquest detall, encara que el conserva perquè el necessitarà". Aquí hi ha la clau, crec. Aquest element és necessari per la narració, serà l'element que permetrà que el rei Marc faci veure que es creu la seva castedat i els perdoni. En l'altra versió se la creu, i en aquesta només ho fa veure, ja que ell mateix els ha permès dormir junts. Es l'element que dóna credibilitat al jurament ambigu d'Isolda, en l'altra versió. En aquesta versió no hi ha jurament. Això vol dir que al rei Marc només li ha calgut l'espasa posada entre ells dos per sostenir que són innocents davant dels seus barons, i fer que Isolda pugui tornar, malgrat que ell en el fons ha de saber que han fet alguna cosa més que dormir junts.
L'autor (l'autor original) necessitava justificar que el rei Marc els pogués perdonar i se li va acudir el detall de l'espasa posada entre ells, que és original, creatiu, i ofereix una explicació d'aquesta conseqüència, encara que la causa sigui només el fet de poder tenir aquesta conseqüència.
En aquesta versió Tristany i Isolda són feliços al bosc, per on corren despullats (és que no caçaven animals que tinguessin pells?) i per tornar a la cort només els donen uns vestits de lli, a diferencia de l'altra versió, on a Isolda se la vestia sumptuosament. Aquí Tristany no torna a ser acceptat a la cort després de tornar a Isolda.

Un detall: en l'altra versió el rei Marc canviava l'espasa, deixava el guant i posava l'anell a Isolda; en l'altra versió creia en la innocència d'Isolda, i per tant, en que ella era la seva dona legítima. En aquesta versió, en canvi, canvia l'espasa i deixa el guant, però no li posa l'anell; crec que és perquè aquí no pretén que és el marit d'Isolda. Pretén que és el seu senyor feudal, i que ella ha de tornar, però sap que en el fons el marit és Tristany, i per això no li posa l'anell. Ara, no sé si aquesta interpretació és una mica agafada pels pèls...

Una llegenda urbana

"La mala premsa entre el sègol. Al marge de les llegendes que corren entorn a la vida retirada de Salinger, la seva obra capital, El guardià al camp de sègol, també ha sigut objecte de diverses llegendes urbanes. Sabut és que l'assassí de John Lennon, Mark Chapman, va llegir aquest llibre durant els dies previs al crim, i que la persona que va disparar a Ronald Reagan, John Hinckley, Jr., el rellegia amb frequencia. També s'ha dit que altres homicides en sèrie tenien aquest títol com a llibre de capçalera, y que Lee Harvey Oswald s'havia inspirat en ell per assassinar a en Kennedy. A més, conten les llegendes més paranoiques que el text (en anglès) conté codis secrets i fins i tot claus psicològiques que inciten a matar."


Qué leer
Gener 2007
Llegendes Urbanes de la literatura


"Els llibres són com miralls: reflexen el que ja portem dins."
Carlos Ruiz Zafón
L'ombra del vent

Meme - 5 veritats, 5 mentides

M'ha arribat un altre meme. Aquest cop es tracta de dir cinc veritats i cinc mentides sobre tu mateix. Bé, jo les diré de mi com a lectora. Si heu seguit una mica el bloc podreu endevinar fàcilment quines són les veritats i quines les mentides; a més, us ho he posat fàcil...

1- Vaig deixar a mitges Guerra i Pau. Prometo acabar-la algun dia.
2- El meu personatge preferit de La Regenta és Obdulia Fandiño.
3- Vaig deixar a mitges El quartet d'Alexandria. Quan sigui prou gran per apreciar-lo m'hi tornaré a posar.
4- No llegiré a Jorge Luís Borges per culpa de les seves idees polítiques.
5- Wilkie Collins té dues novel·les bones: una ja l'he llegit, l'altra la llegiré. Les altres no les penso llegir.
6- Crec fermament que Elisabeth Bennet és una nena "repipi".
7- Em vaig enamorar perdudament de Humboldt, malgrat que es dediqués a profanar cadàvers d'indígenes en nom de la ciència.
8- Mai he improvisat un text pel bloc mentre rentava els plats.
9- Gògol em provoca una tendresa immensa, desvalguda i no clarament justificable.

10- Segueixo un horari estricte de lectura i escriptura, i sempre publico el bloc a la mateixa hora.

Paraules íntimes

"Aleshores no sabia que, com les històries de l'Albertine per a Proust, cada història era com una clau secreta per a algun esdeveniment de la seva vida que és impossible d'aclarir."

"Tots els instints d'en Henry són bons (...) en un sentit senzill i humà."

"Aquell dia al cafè, asseguda amb en Henry, quan veia les seves mans que tremolaven, quan escoltava els seus mots, em va trasbalsar. Llegir-li les meves notes va ser una bogeria, però ell m'hi va incitar. (...) No ens vam tocar."

"Està bé, perquè viure amb un esquema no és viure. Ara visc. No faig esquemes."

"De seguida vaig veure que vostè té un aire i un port seductors. Només actua seductorament la gent que se sent insegura."

"Anys de fam, perillosos."

"Hi ha paraules en altres llengües que em cal utilitzar quan parlo de tu. En la meva llengua, penso en: "ardiente", "salvaje", "hombre"."

"Com el matí en què l'alba ens va agafar encara enraonant."

"El que és important és veure's amb cor de viure."

"La seva duresa és només externa. Però com tota la gent delicada, és capaç de cometre els actes més vils en determinats moments, mogut per la seva pròpia feblesa, que el fa covard."

"Quan ploro, vull que el plor em passi follant."

"L'equilibri no s'ha de buscar associant-se als altres; ha d'existir a dintre d'un mateix."

"Les mentides són un senyal de debilitat."

Anaïs Nin
Diaris
Henry i June

(Anaïs Nin està parlant de l'escriptor Henry Miller)

Conxorxats sense miracles

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 92-97) Tristany s'escapa, però aquí no hi ha miracles, com passava a l'altra versió: és deslligat i pot nedar; tot es deu a la seva bona estrella. Una cosa que no comprenc és com Isolda tornarà amb el rei després que aquest l'entregui als leprosos, això és una ofensa imperdonable. Ara, també s'ha de dir que, amb Tristany lliure ( i això ho havia de saber per força el rei), això li salva la vida. Vull dir que si el rei volia de debò matar-la, l'havia d'haver matat ell mateix. Com els guardies, com poden ser tan ingenus de deixar entrar un home deslligat a una capella amb finestres? En realitat, sembla que hi hagi una conxorxa per què Tristany i Isolda es salvin, una conxorxa que, no se si inconscientment, encapçala el mateix rei Marc.

Meme

M'ha arribar un meme en que s'ha de fer una confessió per cada sentit. Com que jo sóc massa tímida per confessar res (massa que xerro), el faré a la meva manera, com sempre: es a dir, triant un llibre per cada sentit.

Vista: Solaris, Stanislaw Lem. Per els magnífics i impossibles paisatges descrits.
Oïda: Una música constant, Vickram Seth. Per una selecció de músiques que són un plaer per a tots els sentits.
Olfacte: El perfum, Patrick Susquind. No sóc massa original, ho sé, però suposo que no en podia triar d'altre.
Gust: Como agua para chocolate, Laura Esquivel. Quan penso en el sentit del gust és l'únic que em ve al cap.
Tacte: Ada o l'ardor, Vladimir Nabokov. No he llegit gaires llibres que vagin bé al tacte. Quan hi penso se m'acudeix aquest, tot i que no podria justificar exactament perquè.

Enveja "coxina"

No ho hauria de fer, però ho faré. Confessaré un defecte meu molt i molt lleig. Un pecat capital, de fet: l'enveja. Sí, sí, enveja. Enveja dels que escriuen blocs i ho fan millor que jo, que estan millor informats, llegeixen coses més interessants, se'ls acudeixen coses que a mi mai no se m'acudirien. Quan llegeixo un llibre, mai no tinc enveja de l'autor o autora: ell o ell són autors "publicats", per tant és lògic que ho facin millor que jo. Les coses canvien completament quan es tracta de blocs. Jo també tinc un bloc, penso. Llavors perquè no escric tan bé, perquè no parlo de coses tan interessants, perquè no tinc aquest sentit de l'humor? Quan veig una cosa que està millor escrita del que jo puc fer ho frueixo, evidentment, però en una parcel·la secreta del meu cor se m'emporten els dimonis. Llavors penso: i com deuen ser les altres persones respecte a això, també deuen tenir aquesta enveja? Suposo que això d'envejar els escrits dels altres només em passa a mi, perquè estic massa obsessionada, m'ho prenc massa seriosament, això d'escriure, i no és sa. Suposo que la gent envegen la roba, el calçat, els pentinats que queden bé, el marit o la dona, els fills feliços... i jo aquí envejant els escrits dels altres! Que lleig. Però perquè no escric així, jo, eh?
De totes maneres, si un bloc no em provoca enveja d'aquesta de tant en tant, deixo de llegir-lo.

Veritat escrita

"Fer el que vols fer
pensar el que vols pensar
somriure el que vols somriure.
Això és viure."

(escrit a la paret de l'Institut)

La llum interior

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol IX. La guia per viure feliç per sempre més. Aquest capítol, quan el príncep li diu que ella no el suporta, m'ha fet pensar en la veritat. La veritat en les relacions humanes. El fet de trobar-se bé amb algú. Ets amic amb algú, i de cop deixa de ser amic teu, i no comprens què ha passat, què has fet malament. Però llavors, pensant amb més sinceritat, t'adones que en el fons no t'ho passaves tant bé amb aquella persona com pretenies, que hi anaves per no estar sola, pel fet de no tenir ningú més o per alguna altra raó que no era que t'ho passessis bé. I t'adones que per això aquesta persona ha deixa't de ser amiga teva, que ha fet el que tu no t'atrevies a fer per por de no quedar-te sola: ha posat fi a la mentida. Si sou persones sociables, que us ho passeu de seguida bé amb els altres, suposo que no entendreu això. Però si sou persones a qui us costa connectar amb la gent, suposo que ho entendreu perfectament. L'amistat (i no diguem l'amor) ha de ser alguna cosa més que la possibilitat de tenir algú per no estar sol. Hi ha d'haver una vertadera afinitat. I això és molt difícil, sobretot si sou persones tancades en vosaltres mateixes i que viviu al vostre món.
Hi ha una peli de la Meg Ryan, que es diu French Kiss, on la protagonista recorre molts quilometres per recuperar el seu promès, que se n'ha anat amb una altra. En el trajecte, coneix un altre home... Torna a trobar al seu promès, i aquest li diu: "Algú ha encès un llum al teu interior. Per què no el vaig encendre jo?" I la Meg Ryan l'estimava, a aquest noi, però evidentment acaba amb l'altre, amb el que encès el llum al seu interior.
Les relacions que tenim no sempre encenen llums al nostre interior, però no per això ens quedem sols. Es dur estar sol. I es clar, llavors les coses no funcionen i no ens hem d'estranyar si els nostres amics ens abandonen. Potser no en som conscients, però si algú no ens encén el llum ho notem, i l'altra persona, encara que sigui inconscientment, també ho nota.
A la princesa del llibre li passa una cosa semblant: fa temps que ja no està bé amb el príncep, però s'entesta a continuar enganxada a ell, potser recordant l'època en la que ell encenia aquest llum al seu interior. Sembla que d'això de que en realitat no suporta al príncep, se n'ha adonat primer ell que ella. A veure com aniran les coses a partir d'ara.

Esborranys

Una de les coses que més m'agrada d'escriure és que es poden fer esborranys. Escrius alguna cosa i no és definitiu, ho pots repassar, retocar, millorar. Si el pes de les paraules està en desequilibri, les pots equilibrar. Això no es pot fer a la vida. Dius quelcom, i ja ho has dit, inesborrable, definitiu. No et pots parar a retocar-ho, a dir-ho bé. Fas quelcom, i queda fet. No tens oportunitat de fer-ho millor aquella vegada, de fer-ho com a tu t'agradaria haver-ho fet. Es clar que la vida és un cabal continu, i pots tornar a dir les coses, a dir-les bé, i pots tornar a fer les coses, a fer-les bé. Però l'esborrany de la primera vegada, de la vegada que no ho vas fer prou bé, queda. La vida no admet esborranys, la passes en net a cada instant. Per això m'agrada escriure i poder fer esborranys i retocar-los fins que queden com jo penso que han de quedar. L'escriptura, l'única faceta de la vida que ens permet fer esborranys, d'alguna manera ens hi reconcilia.

Enllaç

Moltes gràcies.

Paraules felices

"La felicitat és com el jazz, s'ha d'anar improvisant."

Clara Gamboa Guzmán

Paraules de Buda

Buda digué:

1. La vida implica sofriment.
2. El sofriment el provoquen causes identificables.
3. Aquestes causes poden ser eliminades.
4. Les pràctiques adequades eliminen aquestes causes.

(no, no em vull fer budista. Continuo tan agnòstica com sempre. Però sona engrescador, no?)

Arreglant cors

"_ Vols dir no fer res?
_ Sí, princesa. És l'únic que encara no has provat. Has de deixar de fer-ho tot i començar a no fer res. No facis ni diguis res. No et justifiquis, no et defensis, no supliquis, no et disculpis, no amenacis, no et preocupis, no passis les nits pensant, planificant ni imaginant. Entens la idea?
_ No em puc limitar a no fer res!
_ Però no fent res en realitat faràs alguna cosa, alguna cosa que ajudarà al príncep perquè te'n mantindràs al marge."

"El fet que algú et demani ajut no és motiu suficient per donar-l'hi. Moltes vegades, ajudar és ferir."

"Heu de triar ser feliç en comptes de tenir raó."

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol VIII. Fer o no fer...La princesa diu que l'únic que vol és viure feliç per sempre més, i el mussol li ha donat una guia per viure feliç per sempre més. Ara començarà a llegir-la, i jo amb ella. De totes maneres, i això és una opinió personal, jo crec que no hi ha receptes per viure feliç per sempre més: la felicitat és una cosa orgànica, que es construeix dia a dia, i que s'ha d'anar improvisant i adaptant a mesura que passa el temps i les nostres circumstàncies canvien. Si a partir d'un moment determinat diguéssim "ara serè feliç per sempre més", ja ens podríem morir, perquè de fet, viure és patir, i som feliços en la mesura que superem aquest sofriment.

Mentre hi hagi

"Mientras haya
trasluces en la tiniebla
claridades en secreto
noches que lo son apenas"

Pedro Salinas

Bretanya

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Fins pàgina 91) "a veure al rei Artús. Bretanya no és lluny " Jo em pensava que Cornualles, el regne del rei Marc, era Bretanya! (De fet, és Gran Bretanya...)

On dorm el rei?

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Fins pàgina 91) Hi ha una cosa que em sorprèn, i que m'havia passat per alt al llibre anterior: quan l'episodi de la farina, Tristany va a fer l'amor amb Isolda al llit d'ella, però, on és el rei Marc mentrestant? Sembla que dorm en un altre llit que no és el d'Isolda. Com és que no dorm amb la reina?

Versions

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. Aquesta versió d'Eilhart, que, no sé si ho havia dit, és l'única que es conserva sencera, no és tan bonica com les versions franceses; no és tan detallista com la de Beroul ni tant delicada com la de Tomàs, però es presenta molt més compacta i m'agrada molt, ja ho crec.

La contradicció del rei

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Fins pàgina 91) En aquesta versió el rei és un personatge encara més contradictori que en les altres, perquè els dóna permís obertament per estar junts, però davant la pressió dels seus barons consenteix a parar-los una trampa. Segons el pròleg, tan li fa que s'estimin, el que no vol és que se sàpiga.
Els barons i el nan, com passava a les altres versions, se'ns presenten com a dolents, quan en realitat qui fa la cosa mal feta són Tristany i Isolda, encara que ells no ho poden evitar. (Aquesta versió té molt present el filtre i el seu poder.) El nan, en concret, està inspirat per Satanàs, és a dir, és una força del mal. Com a contraposició, Tristany i Isolda estarien inspirats per Déu, encara que siguin ells els qui objectivament traeixen al rei.

Blocs

M'agrada trobar gent que encara està enamorada del seu bloc. Jo estic molt enamorada del meu, encara, ja ho veieu. Però hi ha tanta gent que ho deixa... Ahir llegia en un bloc algú que es preguntava què passarà amb els nostres blocs quan ja siguem massa vellets per actualizar-los, o directament, criem malves. Aquesta persona pensava que, aquests blocs que no s'actualitzen, se'ls farà desapareixer (sic). Jo crec que això no passarà: la política actual d'Intenet és generar tràfic, encara que aquest tràfic sigui falç. Mentre és crein blocs falsos només per "generar tràfic", els blocs de debò, que al meu entendre tenen molt més valor, no desapareixeran. Ara, si alguna vegada canvia la política d'Internet i el que interessa no és generar tràfic sinó reduir-lo... llavors ja podem tremolar. De totes maneres em fa il·lusió pensar que, sí la nostra civilització no se n'ha anat enlaire, cinquanta anys després de que hagi deixat d'actualitzar el bloc algú encara podrà llegir el que vaig escriure desde el meu racò de temps. (Per cert, si llegeixes això d'aquí a cincuanta anys, si encara existeix el català, una salutació!)
I parlant d'estar enamorat del bloc: un altre bloc dels que llegeixo fanàticament, l'autor del qual també n'està ben enamorat, com ha de ser, ha fet obres. Això ha significat augmentar la llista d'enllaços disponibles. Però, ai, l'às, això no ha significat enllaçar-me a mi. Per què no? I per què penso que aquest bloc en concret m'hauria d'enllaçar? Doncs, simplement, perquè m'agradaria que m'enllacés. Res no em faria més il·lusió. Després d'un any hi ha molt poca gent que m'enllaça, cosa que no em molesta pas, però aquest bloc en concret m'encanta, és la mena de bloc al que el meu voldria assemblar-se. I no m'enllaça! (Snif) Em fi, suposo que l'únic que puc fer és mossegar-me les ungles...

L'amor dura quatre anys

Tristán e Isolda. Eilhar von Oberg. En aquesta versió s'explica que l'efecte del beuratge dura quatre anys d'amor físic absolut i indefugible i tota una vida d'afecte. Ja vaig comentar en un missatge anterior que avui en dia també es considera que la passió dura quatre anys, i que llavors moltes parelles se separen. A l'altre versió deien tres anys, però en aquesta ja diuen quatre, que és el que considerem ara.
I si, Isolda volia fer matar Brangiana. I una cosa sorprenent: quan van a matar-la Brangiana ja ho sap, de qui li ve el "regal"... sembla que la donzella coneix a Isolda millor que nosaltres... no hi ha com conèixer la gent que estimes, de fet.

El vigor de l'oncle

"Una persona [de nom Tristany] s'empassa una pols de cantàrida, que havia d'estimular el vigor del seu oncle, reietó de Cornualles, y es llança, per suposat, a una intriga amb la seva tia."

Walter Scott
Correspondència, Carta 1803

(sobre el Tristany i Isolda)

Frase amistosa

"Es més propi d'amics escriure i no dir res, que no escriure."

Goethe

Duplicació

Aquests darrers dos mesos, el bloc ha duplicat la seva extensió. Això ha sigut per culpa del Tristán e Iseo; sembla mentida com m'ha arribat a interessar aquesta història...

El destí d'Isolda

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Pàgines 56 – 69) Tristany demana la mà d'Isolda pel seu oncle, el rei Marc, però era a ell a qui li corresponia, és ell qui ha mort el drac. Si ho hagués vist a temps s'hauria estalviat molts maldecaps. I què deuria pensar Isolda a adonar-se que l'home bell i ardit que ha mort al drac la demana, però per un altre! D'això no en diu res, el text, però sembla que tan li fa casar-se amb un com amb l'altre, mentre sigui poderós, perquè, això sí, amb el portaviandes del seu pare no volia pas casar-s'hi... No sé, però a mi no m'hagués fet gaire gràcia que l'heroi que mata el drac i té dret a casar-se amb mi em demanés per un altre... Tal i com jo ho veig, és una ofensa. Ara, ja dic, el text no en diu res, i a Isolda se la veu molt conformada a ser reina...

Primer diàleg

"_ Ets tu, Tristany _ digué _, el que ha mort el drac. Però això no t'ajudarà a sortir viu d'aquí. Per cert que pagaràs pel meu oncle. Jo mateixa et denunciaré davant del rei, mon pare.
_ Senyora, obreu malament.
_ Tu també vas obrar malament amb mi.
_ No, per cert.
_ Doncs es clar que sí: vas matar el meu oncle.
_ Vaig haver de fer-ho.
_ Doncs has de saber que pagaràs per ell.
_ Com?
_ Amb la vida.
_ No és costum donar una vida per altra. No, dolça i bonica amiga, que potser haig de ser víctima de tals pràctiques?
_ Sí, tu.
_ Em disgusta.
_ Ho sé.
_ Llavors allibera-me'n.
_ No. Venjaré la mort del meu oncle.
_ Això no acostumen a fer-ho les dones bones.
_ Amb tu serè malvada.
_ És cert això?
_ Sí.
_ M'entristeix.
_ Per què?
_ T'ho diré.
_ Sí, parla.
_ Perquè em perjudica la teva maldat.
_ No és veritat.
_ Sí, per cert.
_ Tot i això estic totalment segura que res et podrà ajudar.
_ Sí podria.
_ Com?_ Si fóssiu noble, pensaríeu en el vostre fur intern: "Ell està sota la meva protecció i vigilància. Si algú el mata, el venjaré". Recordeu que vos mateixa m'heu dut fins aquí.
_ He pensat molt bé el que ateny la meva deshonra. Però vull venjar el meu dolor amb la teva mort. Parlaré amb el meu pare i li diré que ets aquí. Cap de les teves astúcies et salvarà: pagaràs pel meu oncle."

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg
(El primer diàleg entre Tristany i Isolda.)

"Amb tu serè malvada", li diu.

La ferida pudent

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. Tristany ha lluitat contra en Moroldo, i després que aquest l'intenti comprar, l'ha vençut.
Una cosa que em fa gràcia és que en Moroldo és el dolent, i en canvi a la seva terra el ploren com si l'estimessin amb vertader afecte. Com pot una persona que és el dolent de la pel·lícula ser estimat? Suposo que les coses depenen molt del bàndol des del que ens les mirem, i que fins i tot als dolents més dolents a casa seva se'ls estimen. Isolda l'estimava a en Moroldo, era el seu oncle.
La ferida que en Moroldo li ha fet a Tristany put, i aquest, desesperat, es fa a la mar. Finalment arriba a la terra d'Isolda i aquesta el cura, sense que ell aconsegueixi veure-la. Això està molt bé: Isolda ja li ha salvat la vida; ells dos ja estan relacionats, i encara no es coneixen. He de dir que de moment en aquesta versió Isolda m'està semblant molt més bona persona que en la versió francesa (és la Isolda que jo m'imaginava abans de començar a llegir), potser perquè en aquella no la veiem mai curar a ningú (com que faltaven trossos...) Tinc curiositat per veure si, en aquesta versió, una dama tan sense màcula intentarà fer matar a la seva donzella...

Tastets

"El que m'emocionava, com a mínim així goso creure-ho, era el haver aportat una mica de bé, consolat a alguns afligits, l'haver fet renéixer en el fons de les entranyes d'una mare l'esperança d'educar a un fill cristianament, es a dir, un fill sumís, respectuós, unit als seus pares. Hauria fruit d'aquesta alegria pura d'haver escrit un llibre contrari a les costums i a la religió?"

"Sabeu quines són les primeres cendres europees que reposen a Amèrica? Són les de Biorn l'Escandinau: va morir a l'arribar a Vinland, i fou enterrat per els seus companys a dalt d'un promontori. Qui ho sap? Qui coneix a aquell la vela del qui es va avançar a la nau del pilot genovès al Nou Món? Biorn dorm a la punta d'un cap ignorat, y desde fa mil anys es seu nom només ens és transmès per les sagues dels poetes, en una llengua que ja no es parla."

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre XIV. Capítol 6.

Any nou, història nova

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. Acostumada als noms de Tristán e Iseo, ara els noms de Tristán e Isolda se'm fan estranys. Iseo passa a ser Isolda, el rei Marco és el rei Marc, el Morholt és el Moroldo, Governal passa a ser Curneval. El castell de Tintagel es converteix en el castell de Tintaniol. El noms canvien, malgrat que ambdós llibres són de la mateixa editorial i col·lecció.
Acostumada a una obra que es presentava a fragments, aquesta ve tot seguit.
En aquest, que és l'únic text de la història que es conserva complet, surten els pares de Tristany, Rivalín i Blancaflor. La pregunta que em faig és: on és Leonís, la terra de Tristany?

Advertiment

"Qui destorba els relats que són agradables d'escoltar i que poden ser profitosos i útils a les bones persones tenen l'enteniment retardat com el d'un nen."

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg

Un altre

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. Pàgines 156 - 159. Aquest Adolfo també està protegit per un àngel, perquè mira que presentar-se a la jura de bandera vestit de paisà i sortir-se'n...

Marcar el caqui

"Ara sabia de ciència certa que mai no em sentiria un ciutadà lliure dins un uniforme, quadrat davant de ningú."

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia.

Ampliació dels significats de la història

"Eilhart, en conclusió, no va voler explicar una història sobre l'amor en general, sinó sobre com la societat feudal pot superar el conjunt de problemes que planteja. Abans de res convé anul·lar el desig, perquè determina de manera poc diàfana les actuacions de les persones en contra de la funció estrictament política de la sexualitat. A partir d'aquí, la col·lectivitat pot tolerar el sentiment amorós segregant-lo i excloent-lo de la seva esfera visible. No obstant, tractant-se de personatges centrals de la cort que viuen una experiència al marge de les actuacions públiques de la mateixa, es forma un espai personal i íntim en l'estret interior del que existeix la possibilitat de descobrir l'amor. Els llocs de trobada dels amants, sempre propers a la cort o fins i tot dins de la mateixa, però invisibles pels seus integrants, apunten a l'àmbit metafísic i sentimental al que s'ha traslladat la relació. Per una societat nobiliària que desde temps ancestrals ha considerat el matrimoni només com un instrument político-econòmic per exercir el poder y garantir la seva continuïtat, l'obertura d'aquest nou espai, encara que tractant-se d'un àmbit secundari, representa una novetat considerable."

Pròleg al Tristán e Isolda de Eilhart von Oberg. Victor Millet.

Viure

"Vivir es eso: gozar del placer dulce de vegetar al sol."

"Con amor se podía vivir donde quiera, como quiera, sin pensar más que en amor mismo...; pero sin él... volverían los fantasmas negros que ella a veces sentía rebullir allá en el fondo de su cabeza, como si asomaran en un horizonte muy lejano, cual primeras sombras de una noche eterna, vacía, espantosa. Ana sentía que acabarse el amor, aquella pasión absorbente, fuerte, nueva, que gozaba por la primera vez en la vida, sería para ella comenzar la locura."

Leopoldo Alas "Clarín"
La Regenta

Mina

"Calla, calla. No soy el mar, no soy el cielo,
ni tampoco soy el mundo en que tú vives.
Soy el calor que sin nombre avanza sobre las piedras frías,
sobre las arenas donde quedó la huella de un pesar,
sobre el rostro que duerme como duermen las flores
cuando comprenden, soñando, que nunca fueron hierro.

Soy el sol que bajo la tierra pugna por quebrantarla
como un brazo solísimo que al fin entreabre su cárcel
y se eleva clamando mientras las aves huyen.

Soy esa amenaza a los cielos con el puño cerrado,
sueño de un monte o mar que nadie ha transportado
y que una noche escapa como un mar tan ligero.

Soy el brillo de los peces que sobre le agua finge una red de deseos,
un espejo donde la luna se contempla temblando,
el brillo de unos ojos que pueden deshacerse
cuando la noche o nube se cierran como mano.

Dejadme entonces, comprendiendo que el hierro es la salud de vivir,
que el hierro es el replandor que de sí mismo nace
y que no espera sinó la única tierra blanda a que herir como muerte,
dejadme que alce un pico y que hienda a la roca,
a la immutable faz que las aguas no tocan.

Aquí a la orilla, mientras el azul profundo casi es negro,
mientras pasan relámpagos o luto funeral, o ya espejos,
dejadme que se quiebre la luz sobre le acero,
ira que, amor o muerte, se hincar en esta piedra,
en esta boca o dientes que saltarán sin luna.

Dejadme, sí, dejadme cavar, cavar sin tregua,
cavar hasta ese nido caliente o plumón tibio,
hasta esa carne ducle donde duermen los pájaros,
los amores de un día cuando el sol luce fuera."

Mina
La destrucción o el amor
Vicente Aleixandre

Una altra versió del romanç

"Feriado está don Tristán
De una mala lançada:
Dirásela el rey su tío
Por celos que d'el catava;
El fierro tiene en el cuerpo,
De fuera le templa el asta.
Valo a ver la reina Iseo
Por la su desdicha mala
Júntase boca con boca
Cuanto una misa rezada.
Llora el uno, llora el otro
La cama bañan de agua.
Allí naçe un arboledo
Que açuçena se llamava:
Cualquier muger que la come
Luego se siente preñada.
Comiérala reina Iseo
Por su desdicha mala."

(Altra versió del romanç cantat per l'Emperadriu de Constantinopla al Tirant lo Blanc.)

Un mestre

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. Pàgines 148-156. Crec que les paraules de Miguel Torga em poden ajudar en el meu camí de ser escriptora... I, encara que no m'ajudessin, m'agraden molt. Aquest escriptor és un gran descobriment.

En aquest fragment, Torga explica com madura com a escriptor contraposant-ho a la seva relació amb un amic seu, que vol que escrigui d'una determinada manera amb la que ell no combrega. Convertir-se en escriptor no és un procés que faci ell sol. Ens transformem en relació amb els altres.

Escriure

"Vaig publicar el meu primer llibre de versos. (...) Era una pèssima estrena, que tenia, tanmateix, dos mèrits: el del compromís i el de l'objectivació. Bé o malament, havia entrat en lliça; estampada, la mediocritat es veia més clarament."

"El que fins aleshores havia estat un desfogament íntim i gratuït, va passar a ser una cosa pública. Necessitava, doncs, ser lleial envers qui em llegia, correspondre a la seva confiança. No deixar la veritat sepultada al tinter, ni la sinceritat disfressada en la penombra dels mots. Però com podria ell comprendre aquestes exigències de l'esperit?"

Miguel Torga
La creació del món
El tercer dia

Un altre propòsit

Sabia que no havia de publicar els propòsits per l'any nou fins dia 31... fins a les 12 de la nit del dia 31!
Se m'ha acudit un altre propòsit: llegir més novel·les actuals. Però jo d'això no en tinc ni idea... com ho faré per orientar-me? Avui, a la inefable i ben assortida Llibreria 22, m'han donat un llibre amb fragments de totes les obres que han estat seleccionades pel Premi Llibreter. Sé que aquest premi ha tingut una problemàtica interna que desconec, però també sé que aquest llibret pot ser un punt de partida per orientar-me dins el bosc de la novel·la de qualitat actual. Confio en aquest premi.
No prometo res. Tindré el llibret al meu costat i faré els tastets que em semblin, i, qui sap, potser em decideixi a llegir alguna cosa, al final.
De totes maneres, sóc conscient que no es pot llegir tot, i entre els clàssics i les novel·les actuals, em continuo quedant amb els clàssics.
(Nota: potser són massa propòsits per l'any nou – es clar que hi ha un any de temps per complir-los -, però només són això, propòsits, i per tenir il·lusions que no quedi.)

Un romanç

"Herido está don Tristán de una mala lançada;
diérasela el rey su tío con una lanza herbolada,
diósela dende una torre, que de cerca no osaba.
Tan mal está don Tristán que a Dios quiere dar el alma.
Váselo a ver doña Iseo, la su linda enamorada,
cubierta de paño negro que de luto se llamaba.
-Quién vos hirió, don Tristán, heridas tenga de rabia
y que no hallase hombre que hubiese de sanalla.-
Tanto están boca con boca como una misa rezada;
llora el uno, llora el otro, la cama toda se baña.
El agua que de allí sale una azucena regaba,
toda mujer que la bebe luego se hace preñada.
-Que así hice yo, mezquina, por mi ventura mala:
no más que d'ella bebí, luego me hice preñada;
empreñéme de tal suerte que a Dios quiero dar el alma.-
Allí murió don Tristán y su linda enamorada."

Romancero

Feliç 2007!

Aquesta és la recapitulació de llibres que he acabat durant l'any 2006:

El llibre de les il·lusions. Paul Auster
Caperucita en Manhattan. Carmen Martín Gaite
Fouché, el genio tenebroso. Stefan Zweig
Seny i sentiment. Jane Austen
La invenció de la solitud. Paul Auster
La Cartoixa de Parma. Stendhal
El bell estiu. Cesare Pavese.
El Paseo. Robert Walser.
Les germanes Beauvoir. Claudine Monteil.
Norte y Sur. Elizabeth Gaskell
Simplifica tu vida. Elaine St. James
Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure. Daniel Cassany
Seis Relatos. Gaspar Ruiz. Joseph Conrad
Marca de agua. Joseph Brodsky
Cuentos. El profesor de Ruso. Chéjov
Desgarradura. E.M.Cioran
Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. Marina Tsvetàieva
Lais. María de Francia
Novel·la d'escacs. Stefan Zweig
Cuentos. En casa de los amigos. Anton Chéjov
El miedo del portero al penalty. Peter Handke
Los Watson. Jane Austen
Jane Austen. Carol Shields
Michael Kohlaas. Heinrich von Kleist
Veinte días con Julian y conejito. Nathaniel Hawthorne
El viaje de invierno. Georges Perec
Les cendres d'Ángela. Frank McCourt
Viatges con mi tía. Grahaam Greene
Tristán e Iseo. Berol, Tomás de Inglaterra y otros...
La historia de mi máquina de escribir. Paul Auster i Sam Messer

Ficciones. Tlön, Uqbar, Urbis Tertius. Jorge Luís Borges

L'any passat vaig fer els següents propòsits pel 2006:

Propòsits per l'any nou: continuar fruint amb la lectura, anar més a la biblioteca, llegir més en català, llegir El Quijote, llegir més clàssics i actualitzar aquest bloc periòdicament.

Es pot dir que els he complert. Per l'any que ve faig els següents propòsits:

Propòsits per l'any nou: continuar llegint, llegir tot el que pugui de la matèria de Bretanya, acabar El Quijote, llegir més de Paul Auster, llegir més de Frank McCourt, llegir Rayuela, de Julio Cortázar, llegir el Tristam Shandy, d'Sterne, llegir més en català, anar a la biblioteca i no endarrerir-me amb les dates de devolució i continuar fent el bloc.

Bon Any Nou 2007 a tothom!

Sonet 126

"Huir el rostro al claro desengaño,
beber veneno por licor suave,
olvidar el provecho, amar el daño,
creer que un cielo en un infierno cabe,
dar la vida y el alma a un desengaño:
esto es amor: quien lo probó lo sabe."

Lope de vega
Soneto 126

Epíleg

"He reunit contes i versos i ho he fet com exemple per a embellir la història i que agradi als enamorats i hi puguin trobar en molts lloc coses que puguin recordar; que hi trobin consol davant la inconstància, davant la injustícia, davant les penes i davant del dolor y davant totes les trampes de l'amor."

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. XIX. Muerte de Iseo. Epílogo de Tomás de Inglaterra.

Emoció

Tristán e Iseo. Varis autors. Estic molt emocionada per acabar aquest llibre. Sabia el que passaria, però tot i així les darreres pàgines no he pogut parar, les he devorat. Encara que sempre sap greu acabar un llibre que t'agrada i intentes frenar-ho, però és inevitable. Estic molt contenta d'haver acabat aquest, acabar un llibre és com una fita.

Tres peus al gat

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. Capítols finals. A Tristán loco, Tristany triga dues nits i un dia a travessar el mar i arribar a la Gran Bretanya.
A Tristán herido, de Tomàs, Kaherdí triga vint dies i vint nits abans d'arribar a l'Illa. Sembla que el gran poeta que és Tomàs s'agafa els dies de navegació que li convenen per la narració, o poster aquí hi ha quelcom que se m'escapa. També és cert que el primer cop van a Tintagel, el castell encantat, i el segon van a Londres i remunten el Tàmesi. No sé si això pot fer la diferència...

La qualitat de la reina Iseo

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. Capítols finals. Deia que Iseo no sabia fer res apart de ser bonica i de parlar bé. Doncs la mateixa narració ha vingut a corregir-me: Iseo té la qualitat, l'habilitat o el do ( que va aprendre de la seva mare) de curar ferides mortals amb herbes. És un do que no utilitza gairebé mai al llarg de la narració, però el posseeix.

La venjança o la culpa de l'immaculat Tristany

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. Capítols finals. El narrador sembla estranyar-se de que Iseo de les Blanques Mans vulgui venjar-se de Tristany. Però jo penso que no és gens estrany, això. Tristany es va casar amb ella sense estimar-la i no l'ha tocat, a més, no li ha sabut amagar la seva Iseo. Què s'esperava? Que Iseo de les Blanques Mans estigués contenta i no li fes res que el seu marit, de qui es va casar enamorada, l'hagués enganyada i fos per una altra? Tristany mai s'hauria d'haver casat amb ella sense estimar-la, ningú li va obligar, la va enganyar i la va utilitzar, va ser un gran error a que el va portar l'egoisme del seu dolor i el fet de voler-se venjar de la seva Iseo. Per tant, el que li passi a conseqüència d'això en certa manera s'ho mereix. Jo crec que és perfectament lògic que Iseo de les Blanques Mans vulgui venjar-se, i que no es pot esperar altra cosa. I no perquè sigui una dona i les dones siguem venjatives, o com diu el narrador, perquè no sapiguem temperar el nostre odi, sinó perquè és un ésser humà. Que malparida, però, si em permeteu l'expressió.

Pla de lectura

Estic a punt d'acabar Tristán e Iseo, la traducció dels manuscrits conservats en francès antic. Després llegiré Tristán e Isolda, la traducció dels escrits conservats en alemany antic. No sé si abans o després llegiré El Romanç de Tristany i Isolda, d'un autor francès de començaments del segle passat.
Després continuaré amb la matèria de Bretanya: amb el rei Artús, Merlí i les històries del Graal, incloses les obres de Chrètien de Troyes.
Tinc material de lectura per una bona temporada.

(Algú s'haurà adonat que vaig seguint la col·lecció del llibres Biblioteca Medieval, de Siruela, tot i que també hi ha llibres d'altres editorials, com Quaderns Crema.)

Paraules de Rilke

"Com aconsegueixes, amb qualsevol vestit o màscara, ser de veritat? T'admiro."

Rainer Maria Rilke

Reconciliació

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. XI. Tristán leproso. En aquesta versió Iseo i Brangiana encara són enemigues, però fan les paus. Crec que encara que s'esforci, Brangiana no pot odiar a Iseo, l'estima massa, i acaba plegant-se als seus desigs i fent el que la reina vol. Finament, Tristany aconsegueix que Brangiana els perdoni, i la cosa acaba com sempre: amb Tristany i Iseo passant la nit junts. Una nova paraula per dir-ho, en la línia de les paraules antigues com refocil·lar: delectar-se.

Tristany boig

"Ben mort està qui viu amb dolor."

"Si ho amaga i no ho diu creu que cap mal li pot succeir. Per revelar i divulgar secrets acostumen a passar molts mals. Les persones pateixen gran contrarietats si revelen els seus pensaments."

"En el gos hi ha gran noblesa i en la dona gran deslleialtat."

Tristán e Iseo. Anònim. Tristán loco (ms d'Oxford)

Tristán s'ha disfressat i va explicant tots els episodis de la història fins que Iseo el reconeix. En aquesta versió, Iseo i Brangiana sembla que mai han deixat de ser amigues.

sinople – verd en heràldica

Frase recordada de sobte

"Quan un home retrocedeix, ho fa de debò. Una dona només retrocedeix per agafar embranzida."

(no sé qui la va dir, algú francès del segle XVIII, diria, però no sé qui)

(dedico aquesta frase a la persona del bloc misogin que l'altre dia em va deixar un comentari; comentari que agraeixo molt, per cert; ara, el bloc no tant)

El futur amic

"Jo no demanava al futur els favors habituals. D'ell volia simplement el donatiu de la cultura i de la bellesa – únics miratges que em fascinaven-. Em calia també pensar en l'estómac, es clar. Els inconvenients d'una vida amb poques bases la tenia cada dia davant meu al mateix col·legi. El doctor Almeida i la dona pertanyien a aquella raça de llunàtics incorregibles, sempre esperant miracles, condemnats a la pobresa i als deutes. Per això havia de trobar una aixada capaç, amb la qual em guanyés les garrofes sense trair el somni que portava al pensament."

"Sens dubte... Mai no oblidaré aquest dos anys...
No mentia. Els devia més del que ells mateixos suposaven. El fet de veure'ls viure una vida insegura, estreta econòmicament, però rica d'amor, de sensibilitat i de cultura, era la resposta que feia molt l'ànima em demanava. Allà havia après per primera vegada que l'existència, buidada de certs valors, poc o res significava. (...) Sense aquella perseverant lliçó de poesia, de música, de somni i de penúria, com hauria pogut jo correspondre al senyal confidencial que la mà invisible del futur em feia?"

La creació del món
Miguel Torga
El tercer dia

Ho he fet: n'he parlat

Ostres! Us recordeu del que deia al primer missatge? Allò de que en la mesura que pogués procuraria no parlar del temps? Un any i 410 missatges després, i parlo del temps… Es ben bé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré!

Llegir contra el món

A vegades el món no és com ens agradaria. Hi ha coses que no van bé. Frank McCourt vivia en un món que era un desastre, però tenia temps de buscar paraules al diccionari; tenia temps d'escoltar Shakespeare per la radio. Per més desgraciada i desastrosa que sigui la nostra vida, si tenim un llibre a prop és que encara no hem tocat fons, encara hi ha lloc per l'esperança. Dedico aquest missatge de Nadal a tots aquells que el dia de Nadal han engegat l'ordinador, a tots aquells que han perdut l'esperança de que les coses s'arreglin, a tots aquells que ja no tenen esma per llegir, ni potser, per viure. Encara que això no arreglarà res, ja ho sé. Enceneu una espelma a l'esperit del dia, però compte, no cremeu la casa! Tampoc es bo llegir a la llum de les espelmes; més aviat cal aprofitar les poques hores que encara queden de claror, avui que fa bon dia; la llum natural és la millor per llegir. Però si hi ha llum natural, millor sortir a fer un volt, no? A fer el toc: un planxat, potser. Feu alguna cosa que us faci feliços, i que el sol de Nadal us acompanyi.

També per Nadal

I què més que passar un dia tan especial fent el que més m'agrada? Bon Nadal a tothom!

Retrets i culpes

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. X. Iseo y Brangén. Brangiana li retreu a Iseo la seva situació, la fugida dels homes. Totes les ofenses passades surten a la llum. Brangiana menteix davant el rei Marc per venjar-se de qui l'ha manipulada (Iseo) i de qui l'ha insultada (el noble que persegueix Iseo), sense deixar de protegir a Tristany, i de pas estreny el cèrcol entorn d'Iseo.
Donant la culpa a Iseo de la covardia de Kaherdí Brangiana potser és una mica dura. Però té altres motius per queixar-se, encara que Iseo no l'ha obligada a ficar-se al llit amb Kaherdí. Brangiana acusa a Iseo de manipular-la. I és cert que Iseo fins llavors ha fet el que ha volgut amb ella, però suposo que ella també hi tenia alguna cosa a dir, en tot això. La principal ofensa és que Iseo la volgués fer matar. Això sí que és imperdonable. Però si ha continuat al seu costat malgrat això (cosa que no entenc de cap manera) ja es podia pensar que la continuaria perjudicant. De totes maneres, l'hora de venjar-se li ha arribat, i Iseo queda al seu càrrec. És prou llesta per no denunciar a Tristany davant del rei – s'adona que l'assumpte de Tristany el rei no el vol acceptar – i desvia la seva atenció cap a un noble que persegueix a Iseo. I la jugada li surt rodona. I el narrador la continua anomenant "noble" Brangiana.

Notes
-------

- Iseo s'adona que el rei Marc l'estima i li perdonarà tot.
- podem sentir el dolor del rei Marc, el que sap i no vol saber.
- ambigüitat: fins i tot amb la veritat en mà, quina de les dues té raó? Quan parlen entre elles, cap menteix, totes dues tenen la seva veritat a favor seu, i en canvi les seves versions són contradictòries.
- em resulta difícil veure a Iseo "dolenta" com la presenta Brangiana, però Brangiana no diu res que no sigui veritat.

Hi ha dos Monts Saint Michael

Algú potser recordarà que en un missatge passat em preguntava perquè el mapa del meu llibre Tristán e Iseo situava el Mont Saint Michael a Cornualles quan jo sabia que el Mont Saint Michael era a la Bretanya Francesa. Doncs bé, misteri aclarit: hi ha dos Monts Saint Michael. El Mont Saint Michael de la Bretanya Francesa, i el Saint Michael's Mount de Cornualles (tal i com deia el mapa). Així, la persona que em deia que el rei Artús vivia al Mont Saint Michael podria estar encertant perfectament.

Mor d'amor

No fa pas massa, el meu llibreter em deia que ell no concebia aquest amors que t'absorbeixen, que no comprenia a aquesta gent que s'enamoren tan apassionadament que emmalalteixen d'amor i ja no veuen res més. Ell, que ja té una certa edat, i no és pas solter, no ho ha experimentat mai. Primer vaig pensar que el meu llibreter era una persona molt equànime, molt equilibrada, molt amb els peus a terra. I el vaig envejar. Però llavors llegeixo Tristany i Isolda, i sé que no són només literatura, que hi ha amors que són així, que tots els amors de debò són així, apassionats, i que en certa manera, tots els enamorats són una mica Tristany i Isolda, o que ho haurien de ser, i vaig pensar que era molt trist que el meu llibreter no hagués sentit mai en la seva pròpia carn que es pot morir per amor, que un es pot beure l'enteniment per amor, que de vegades una persona és tan important per una altra que aquest no veu res més, no vol res més, no somriu amb res més; també és trist no haver viscut mai un amor com aquest poder fer-se'n càrrec. Encara que sigui un amor desgraciat.

Frases científiques

"La natura no revela els seus misteris d'un cop i per sempre."

Sèneca
Qüestions naturals


"No haig de buscar la meva dignitat a la l'espai, sinó dins el meu cap. No tindré més encara que posseeixi móns. Si fos per l'espai, l'univers m'envoltaria i se'm menjaria com a un àtom; però pel pensament jo abasto el món."

Blaise Pascal
Pensées

Algunes paraules al diccionari

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. IX. El séquito de la reina.

brac – varietat de gos de caça d'orelles penjants i pèl ras, perdiguer.

furrier – caporal que té al seu càrrec de proveir a l'allotjament, de repartir el queviures, etc.

palafrè – a l'Edat Mitjana, cavall noble de sella però no de batalla (per oposició a destrer); cavall en que va muntat el criat que acompanya el seu amo quan va a cavall.

palafrener – el qui menava un palafrè caminant a l'estrep del cavaller; el qui munta el palafrè; mosso que té cura del cavalls.

"También los mulos de carga y los de caza." Muls de caça?

Frase

"Lo dolent d'estar necessitat d'afecte és que de vegades t'enamores de gent que et fa mal."

Clara Gamboa Guzmán

Frase cèlebre

"Treballar en una editorial i llegir a casa és com ser escombriaire i dedicar-se a remenar la brossa quan acabes de treballar."

Helen Fielding
El diari de Bridget Jones

Carta als reis - Els llibres que m'agradaria llegir i que encara no ha escrit ningú

Estimats Reis Mags,
Aquest any m'he portat molt bé. M'agradaria que em portéssiu tres llibres: el primer, Com es forja un escriptor, un llibre on s'expliqui quins són els passos que porten a algú que escriu a convertir-se en escriptor; el segon, Com es forja una dona, un llibre que porti a qui el llegeix a madurar com a persona i en la seva relació amb el sexe oposat; i el tercer, Com es forja un amic, un llibre que porti a qui el llegeix a tenir amics de debò. Són tres llibres d'autoajuda, en sóc conscient, però ho prefereixo a qualsevol obra de ficció (d'aquestes ja en tinc moltes, encara que l'autoajuda moltes vegades és més ficció que res més). Sé que aquests llibres encara no els ha escrit ningú, però també sé que això no és impediment per vosaltres.
Una salutació nadalenca,

Meme

A les envistes de Nadal m'arriba el següent meme: una carta als reis sota el títol Els llibres que m'agradaria llegir i que encara no ha escrit ningú (Si es vol, es pot canviar els llibres per pel·lícules, òperes, quadres, exposicions, etc).
Passo el meme a tot aquell qui tingui imaginació i ganes fer-lo.

Missatge número 400

Avui celebro el missatge número 400. Està bé: un any, 400 missatges. És hora de fer recapitulació del que estic llegint. Llegeixo Tristán e Iseo, varis autors. M'està agradant molt. Llegeixo El Quijote, de Cervantes. Llegeixo La creació del món, de Miguel Torga. Llegeixo Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand. Llegeixo La princesa que creia en contes de fades, de Marcia Grad. També tinc a mig llegir Poemas Escogidos, d'Adam Zagajewski i Una Ola, de John Ashbery.

El mal invisible

"De totes les formes de violència, l'assetjament moral és la més insidiosa, la més danyina, per ser la de més difícil comprovació a l'hora de la veritat. Practicat individualment o col·lectivament, pot deixar seqüeles indelebles que porten a qüestionar l'autoestima i, per tant, la pròpia existència.
Però, què és l'assetjament moral i en què consisteix en les seves manifestacions? Com definir una violència que no deixa empremtes físiques aparents? (...)
"Una educació repressiva –la que té per objectiu posar el nen a ratlla pel seu bé- malmet la seva voluntat i l'obliga a reprimir els seus sentiments veritables, la seva creativitat, la seva sensibilitat i capacitat de rebel·lar-se" Segons l'autora, aquest tipus d'educació predisposa a noves submissions. (...) Si durant la seva infantesa se'l prepara d'aquesta manera, en l'edat adulta serà manipulat. La solució del problema escapa als tractaments psicològics clàssics (...)
Es tracta d'una qüestió que necessita un replantejament radical dels fonaments filosòfics de cadascú. L'assetjat ha d'afermar-se a través del seu trauma, impedint que l'altre s'apoderi de la seva substància vital, i això suposo no oblidar l'aspecte més essencial de l'ésser humà: la seva possibilitat d'evolucionar per mitjà de l'autoeducació, que no s'aprèn ni a les universitats ni a les escoles politècniques. L'educació, tal com s'imparteix i es percep actualment, pretén equiparar l'intel·lecte de manera opaca, tecnificant el pensament i deixant de banda la persona global."

Presència 5/11/2000
Paul Schnyder

On és la solució?

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol VI. Sempre es trepitja la rosa més bonica. Se'm fa difícil llegir aquest tros, en el que el doctor Hyde maltracta emocionalment a la princesa. Que algú no pari d'insultar-te, trobar malament tot el que fas i fer-te crits pot arribar a ser molt dur. I que ho faci algú que estimes pot ser molt més dur encara, dur fins al punt que faci que no valgui la pena viure. Encara no entenc com la princesa ha trigat tant a afartar-se'n. Però és clar, fer un cop de cap i posar-hi punt i final no sempre està a l'abast de la persona que pateix. És molt típic d'una persona insegura (ja sigui home o dona) pensar-se que a més els maltractes emocionals són per culpa seva. Això li passa a la princesa, intentant sense aconseguir-ho ser perfecta. Sort que això és un llibre d'autoajuda i sembla que acabarà bé, perquè sinó el deixaria. Tinc ganes de veure quina solució hi troba. Perquè això és el que anuncia la contraportada: una solució.

L'aigua atrevida

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. VIII. El agua atrevida. El que són els homes: Kaherdí s'assabenta de que Tristany no estima a la seva germana, Iseo de les Blanques Mans, i en comptes de posar-se a favor d'ella, i enfadar-se per sempre amb Tristany, només pensa en que aquest li presenti a la donzella d'Iseo, Brangiana.

Aromes del convent

Al barri antic de Girona, al carrer del al Força, hi ha una petita botiga que em té el cor robat. Es diu Ambrosia, i ven productes de monestir. Això vol dir: mel, confitures, dolços, vins, bijuteria arcaïtzant, llibres de temàtica medieval, discos de música antiga, i tot de petites altres coses que val la pena anar descobrint. L'oferta és variada, però jo només em fixo en la mel, els llibres i els discos. La mel és excel·lent, i en tenen de cristal·litzada, que és com ha de ser la mel segons els experts. De discos, tenen tots els de Jordi Savall, inclòs el clàssic Tots els matins del món i molts altres. Pel que fa als llibres, en tenen d'en Ramon Llull, tenen la col·lecció de literatura medieval que fa Siruela, tenen la col·lecció de clàssics grecs i llatins de Gredos i fins i tot i vaig veure el clàssic japonès La historia de Genji, que es deu incloure dins els productes dels monestirs zen, suposo. (Es broma.) L'única cosa que hi trobo a faltar són més llibres en català. Hi ha uns llibres grossos amb dibuixos medievals realment bonics, perfectes per regalar. Evidetment cap producte d'aquesta botiga és de primera necessitat ni ens abrigarà a l'hivern; tots son coses de més a més, luxes, per dir-ho d'alguna manera. Però què seria de la vida si no ens poguéssim fer un regal de tant en tant?

Frases

"Vida sana i res de drogues. Donar-se l'oportunitat de ser independent i de realitzar els propis somnis, encara que no se sàpiga quins són.
Llegir, informar-se, aprendre tant com es pugui. Saber que el món pot seguir sense nosaltres, no tenir por i adquirir responsabilitats."

Carmen Del'Oreffice

"Fer-se gran es aprendre a escollir entre moltes opcions, cap de perfecta."

(frase sentida a la tele)

La vena polèmica

Tristán e Iseo. Varis Autors. Tristany, per ser l'heroi d'aquesta història i per ser digne d'Isolda ha de: ser bell, saber imitar tots els ocells, saber tocar tots els instruments, saber compondre música, saber fer trampes per caçar animals, saber tirar amb arc, saber fer anar l'espasa, saber muntar a cavall, saber manejar les armes (a peu i a cavall), ser valent i ardit, saber matar dracs i monstres... És a dir, que Tristany ha de ser trobador, caçador, cavaller... En canvi, què se li demana a Isolda per ser l'heroïna d'aquesta història i per ser digna de Tristany? Que sigui "bella". Isolda la Rossa és bella i té el do de la paraula, res més. I encara sort que té el do de la paraula, perquè sinó seria un pixer de flors, o, més castissament, un "florero".

Explicar la vida

Hi ha moltes menes de blogs: de llibres, de notícies, d'intimitats... Avui estava llegint un bloc on la persona que l'escriu explicava una intimitat. De fet, un refocil·lament, per dir-ho com ho diu Cervantes, i aprofitant que he parlat del terme. M'ha encantat llegir-ho, de fet, m'he quedat amb un somriure estúpid a la cara que la gent em pregunta "què rius?", i es clar, és fa difícil d'explicar. El primer que he pensat és que jo mai explicaria a Internet una intimitat així. Però llavors recordo que jo explico les meves lectures, i la lectura és una experiència molt íntima, també. Per tant, quina diferència hi ha? Si aquesta persona no llegeix llibres i ha d'explicar els seus refocil·laments, qui sóc jo per criticar-ho? Què pensaria l'altra persona, la persona amb qui s'ha refocil·lat, si ho veies escrit a Internet? Segurament no li faria gaire gràcia... Encara sort que no ha donat noms. Però jo podria saber qui és una de les persones, només hauria d'investigar una mica. No costaria gaire, llavors, saber qui és l'altre... És ètic explicar intimitats com aquesta, intimitats que afecten altres persones? Això no hauria de quedar dins l'àmbit privat? Jo m'ho he passat bé llegint-ho, però perquè sóc una xafardera incurable, m'encanta mirar pel forat del pany. Per això, també, suposo, llegeixo llibres. Suposo que la mateixa necessitat que em porta a mi a explicar les meves lectures ha portat a aquesta persona a explicar una intimitat com aquesta; no se sap mai, potser algun dia jo també tingui necessitat d'explicar coses així. Mentrestant, continuaré llegint.
Una curiositat: aquesta persona ha explicat un refocil·lament, un rotllo, un fet i fet, sense més història. Jo em pregunto: el dia que s'enamori de debò, sabrà –o voldrà- explicar-ho d'aquesta manera? O preferirà guardar-s'ho per si mateix?

Refocil.lar

El Quijote. Cervantes. Tot llegint aquest llibre em fixo que Cervantes fa servir la paraula "refocilar" com a sinònim de tenir contacte carnal, fer l'amor o disfrutar del sexe. La va fer servir per referir-se a Rocinante, quan se'n va amb les eugues, i la fa servir per descriure el que faran la Maritornes i l'arrier. És una paraula que em crida molt l'atenció i la busco al diccionari. Al Pequeño Larousse posa: "refocilar"- divertir, alegrar. En català, "refocilar" és refocil·lar. El Pompeu Fabra posa: refocil·lar – alegrar, donar calor, vigor, etc. És a dir, que avui en dia no té exactament el significat que li dóna Cervantes, i que no sabem si en aquell temps tenia o li dóna ell.

Gradació

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. VII. La Sala de las Imágenes. El rei Marc té el cos d'Iseo, Iseo té l'ànima de Tristany i el cos del rei Marc, Tristany té l'ànima d'Iseo, Iseo de les Banques Mans no té res. Si comptem que és més feliç qui més té, ens surt que Iseo de les Banques Mans és la més desgraciada, llavors ve el rei Marc, perquè un cos val menys que una ànima, llavors ve Tristany, perquè té una ànima, i finalment la menys infeliç hauria de ser Iseo, perquè té un cos i una ànima. Però es clar, no sempre és més feliç qui més té... i menys en això de l'amor...

Qui s'endú més cops?

El Quijote. Cervantes. Capítol XVI. Don Quijote i Sancho no guanyen per pallisses: ni dormint se'n salven. El Quixot es deu pensar que és Tristany, i que totes les donzelles sospiren per ell... encara sort que ell només pensa en la seva Dulcinea; en aquest punt si que es pot dir que és un cavaller.
Em fa molta gràcia la descripció que fa Cervantes dels encants de Maritornes, com contraposa el que és amb com es pensa que és El Quixot.
Quan estan tots apilonats donant-se cops, sembla una escena de vodevil, de comèdia en blanc i negre d'aquelles d'abans.

Qui pateix més?

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. VII. La Sala de las Imágenes. Tristany s'ha fet una estàtua d'Iseo i li confia els seus pensaments, amb l'estàtua desfoga la seva ràbia; hi parla com nosaltres parlaríem a una fotografia. La Sala de les Imatges també és una metàfora del record.
El capítol continua preguntant-se qui és més infeliç: si Marc, que té el cos d'Iseo però no pot tenir la seva ànima; Iseo, que ha de dormir amb el rei Marc quan voldria fer-ho amb Tristany; Tristany, que vol Iseo i és lluny d'ella; o Iseo de les Blanques Mans, que s'ha casat amb Tristany però que no pot tenir ni el seu cos ni la seva ànima. El narrador es pregunta qui del quatre és més infeliç, i jo crec que tots quatre ho són força, d'infeliços. Potser Tristany i Iseo més que ningú, perquè el seu amor és correspost, però impossible. Es clar que potser són més infeliços el rei Marc i Iseo de les Blanques Mans, l'amor dels quals no és correspost.

Repetició

"Quan una cosa ens agrada, sempre busquem repetir-la."

(frase sentida a la radio)

L'home que observava els estels

"El baró es va mostrar sempre galant i amable. No obstant, no s'estava a taula més temps que el necessari per dir galanteries a les senyores i satisfer la gana. Després estava sempre fora, examinant totes les pedres i recollint herbes. De nit, quan nosaltres portàvem hores dormint, ell observava els estels. Les noies compreníem allò molt menys encara que el meu pare, el marquès."

Doña Rosa Montúfar

(això és el que va escriure, molt temps després, un membre d'una família rica que va acollir a Humboldt en el seu viatge per Sud-Amèrica)

Bloc d'una lectora: primer aniversari

Un!

La Clara per la Clara

_ Clara, com va ser que comencessis a fer un bloc?
_ Sempre havia volgut tenir una pàgina web sobre llibres, però no ser prou informàtica. Llavors em vaig assabentar que existien els blocs, i que era molt fàcil fer-los, i va ser oli en un llum. De fet, el que faig el bloc portava anys fent-t'ho al meu diari, o sigui que hi tinc molta pràctica.
_ Creus que hi ha molta diferència entre el que escriuries en un diari i el que escrius al bloc?
_ Al diari, si un llibre no m'agradava, no dubtava a posar-lo verd. Ara, al bloc, això ho evito tant com puc. Procuro només parlar bé dels llibres de que tracto, encara que sé que això no sempre és possible. Però si d'un llibre no en puc dir una cosa bona, no en dic res, simplement no en parlo. Ja sé que és una actitud que sembla "piloteig", però en realitat jo no crec que sigui ningú per criticar res. Una altra diferencia és que ara sempre sóc conscient de que algú ho llegirà. Abans, al diari, era conscient de que ningú ho llegiria i m'explaiava amb més llibertat. Això ara ha canviat. De totes maneres, tampoc no m'imposo masses restriccions, i dic gairebé tot el que penso.
_ Què ha de tenir una frase perquè la incloguis al bloc?
_ M'ha d'arribar al moll de l'ós.
_ Després d'un any fent el bloc, quin balanç en fas? N'estàs satisfeta?
_ Sí, la veritat és que n'estic molt contenta. No m'esperava fer un any, vaig pensar que de seguida me'n cansaria. Però ara que l'he fet, ambiciono fer-ne molts més, ser velleta i encara estar fent el bloc, saps què vull dir? Crec que he trobat una cosa que m'agrada fer de debò. Sempre m'havia agradat escriure, però el que escrivia només ho llegien quatre gats. Ara també ho llegeix poca gent, però hi ha la possibilitat de que ho llegeixin més persones, i aquesta sensació de "publicar" enganxa molt. Com a mínim a mi m'ha enganxat.
_Quin llibre t'enduries a una illa deserta?
_No crec que si estigués en una illa deserta estigues per gaires llibres. Algun que expliques quines plantes són comestibles, potser... i algun que expliqués com fer una sopa!
_ De quina entrada del bloc n'estàs més satisfeta?
_ De la de John Ashbery. Vaig llegir moltes pàgines per escriure el que vaig escriure, i la cosa va necessitar un procés d'elaboració una mica llarg. Normalment no hi estic tant per fer una entrada. No sé si és la millor entrada, però segur que és la més treballada.
_ Hi ha alguna entrada que no hagi rebut la resposta que pensaves?
_ Vaig escriure una entrada que es deia La connexió Charlotte, sobre una possible connexió entre Chateaubriand i Jane Austen. A mi em va emocionar molt, però sembla que a ningú més li va fer ni fred ni calor.
_ Per què creus que t'ha fascinat tant la matèria de Bretanya?
_ No ho sé. Jo també m'ho pregunto. Suposo que és el fet d'haver trobat un món on submergir-me, un món que es basta a si mateix, amb moltes ramificacions, però alhora complet, tancat. Que sigui llegendari però que t'ho puguis creure com si hagués passat de debò. Que els protagonistes siguin humans i contradictoris, i que la seva psicologia estigui explicada amb aquesta finor. Que sigui com la vida mateixa però amb aquell punt més de fantasia i d'imaginació. És un món que m'està agradant molt, que em dóna aquella cosa més que busco en un llibre.
_ I El Quijote, és el que t'esperaves?
_ La veritat és que l'estic entenen molt bé, m'esperava que seria més difícil. De totes maneres, el fet d'estar concentrada en el Tristany i Isolda fa que El Quijote no acabi d'explotar, el tinc una mica arraconat. Però m'agrada, està molt ben escrit, i el continuaré llegint. Però crec que es mereix ser "el llibre principal", i ara "el llibre principal" és un altre.
_ Creus que el fet d'estar llegint varis llibres a la vegada pot afectar la qualitat de la teva lectura?
_Fins ara crec que no l'havia afectat. Però no havia llegit res que m'absorbís tant com el Tristany i Isolda. El que em passa ara és que només voldria llegir aquest llibre, i que haig de fer un esforç per obrir els altres. Això encara no m'havia passat, des que faig el bloc. Després, quan n'obro algun altre, no me'n penedeixo, al contrari, m'agrada. Però de bon principi només em llegiria el Tristany i coses de la matèria de Bretanya.
_ Per què no llegeixes llibres actuals?
_ Perquè crec que el valor d'un llibre necessita ser contrastat pel pas del temps. Els llibres actuals encara no han passat aquesta prova de foc, i en aquest sentit són apostes molt a arriscades. Prefereixo anar a les apostes segures que són els clàssics. De totes maneres hi ha excepcions, es clar. Vaig començar Les cendres d'Àngela amb moltes reserves, precisament perquè era un llibre actual. Però no me n'he penedit, al contrari. També m'agraden Paul Auster i John Irving. Són escriptors actuals que frueixo llegint (notis que no dic disfruto). Ja sé que també hauria d'incloure escriptors catalans i espanyols actuals, alguna vegada ja n'he llegit algun, però no es pot arribar a tot i s'ha de discriminar. Arriba un moment que has de triar. I parlar d'escriptors actuals no només es arriscat alhora de saber què et trobaràs llegint-lo: també és arriscat alhora de parlar-ne. Trobar que un clàssic és molt bo no té massa mèrit, en canvi saber el valor d'un escriptor actual, del qual no tens referències del què en pensa la crítica o de com està considerat, o qui té raó si uns diuen una cosa i altres una altra, és molt més arriscat. Suposo que per això jo tampoc no ho faig: no tinc tanta confiança en el meu criteri. Sempre procuro dir el que penso sense mirar què diuen altres, però es clar que m'agrada trobar bons els llibres considerats bons, i dolents els considerats dolents, tot i que no està massa clar qui ho decideix això. Si parlés de llibres actuals, a part de trobar-me que moltes vegades n'hauria de parlar malament, i això no m'agrada, em trobaria que necessitaria un criteri més definit del que jo tinc, és a dir, haver estudiat més o haver llegit més sobre el tema. Ja dic, per trobar que un clàssic es bo no es necessiten masses estudis, en canvi jutjar un llibre del que no tens referències ja són figues d'un altre paner. Tot i que també ho podria fer i equivocar-me, es clar. Tampoc no passaria res.
_ Creus que es pot dir que fas crítica literària?
_ No m'agrada gaire el terme, però suposo que es inevitable que em diguin que faig això. Jo no em considero crítica, sinó lectora, i no critico res, sinó que tinc opinions sobre el que llegeixo. De totes maneres sóc conscient de la mala fama que tenen els crítics, i no m'agrada gaire formar part d'aquest gremi, però suposo que és inevitable. Preferiria ser considerada escriptora. M'agrada més ser considerada una lectora que opina que una crítica literària, sincerament. A més, crec que un crític literari ha de tenir un bagatge acadèmic que jo no tinc.
_ Per què et dones la feina de traduir el bloc?
_ Algú podria pensar que ho faig perquè penso que el que escric val la pena de ser traduït, però no és per això. És simplement perquè volia que em llegissin una sèrie de gent que no llegeixen en català. Paradoxalment, la pàgina en castellà té moltes menys visites, quan sembla que hauria de ser al revés. No ho sé... sé que traduir és una feinada i sé que no sempre ho faig bé, però és una cosa que m'ha acabat agradant molt, i no me'n penedeixo gens d'haver començat.
_ Quin llibre no llegiries mai?
_ Els que han escrit dictadors i coses així.
_ Diguem un personatge literari del que t'hagis enamorat.
_ N'hi ha molts, Tirant lo Blanc, Martin Eden. Però un dels que em vaig enamorar de debò no és un personatge, sinó un escriptor: Humboldt, quan vaig llegir Del Orinoco al Amazonas. M'hagués encantat conèixer-lo.
_ Què n'esperes d'aquest any que bé, blocairement parlant?

_ Com se sol dir, "que em quedi com estic". I continuar tenint temps per llegir i escriure, es clar, tot i que hagi de fer altres coses.

Bogeria que tampoc salva

"L'única manera amb que els innocents poden defensar-se del món és la bogeria."

Sergi Sánchez

Quan l'escriptura no salva

"He escrit durant tota una vida. Com una imbècil he fet això. Tampoc està malament ser així; mai he estat pretensiosa. Escriure durant tota una vida, això ensenya a escriure. Això no salva de res."

Anne Sexton

Meme

En Pere, de Saragatona, cavallerós com sempre, em passa aquest meme. Si algú el vol fer hi està convidat.
Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

"que él llamaba en sus rimas rubias olas."

Antonio Machado
Poesías Completas
(pàgina 123, cinquena línia)

"años de su vida, un hábito de monje debajo de la coraza. "

Montaigne
Ensayos
(pàgina 123, cinquena línia)


"cuando veíamos el fulgor de una mirada asomarse entre"

Italo Calvino
La Gran Bonanza de las Antillas
(pàgina 123, cinquena línia)

Fantasma

"_Yo soy ardiente, yo soy morena,
yo soy el símbolo de la pasión;
de ansia de goces mi alma está llena.
¿A mí me buscas? No es a ti; no.

_ Mi frente es pálida; mis trenzas, de oro;
puede brindarte dichas sin fin;
yo de ternuras guardo un tesoro.
¿A mí me llamas? _No; no a ti.

_ Yo soy un sueño; un imposible,
vano fantasma de niebla y luz;
soy incorpórea, soy intangible;
no puedo amarte._ ¡Oh, ven; ven tú!"

G. A. Bécquer
XI
Rimas


Quan llegeixo aquest poema, no puc evitar pensar malament. ¿Per què no vol a les dues que se li ofereixen primer i vol a l'altra que "no puedo amarte"? ¿Qui hi ha al darrera? ¿Pot ser que no sigui una dona? ¿És un fantasma romàntic o és una altra cosa? Ja sé ara algú em dirà "no pongas tus sucios pensamientos sobre Bécquer", però no ho puc evitar. Aquesta poesia... que tampoc passaria res, es clar. Però seria xocant, com a mínim.

Sopeta

John Irving deia en una de les seves novel·les que és més fàcil cuinar que escriure, perquè a la cuina, per poc que hi posis bons ingredients, sempre surt una cosa bona. Ahir sentia per la radio que parlaven de sopes. Jo no sé fer una sopa. Em van venir ganes de comprar-me algun llibre (¿Sopas del mundo?), per intentar fer-ne alguna; ara que ve l'hivern, sembla que ve bé una sopa. Però, com passa amb tantes altres coses, no crec que cuinar s'aprengui als llibres. Suposo que tot, cuinar i escriure, té la seva dificultat, per més que cuinar pugui semblar molt més útil i nutritiu, d'una utilitat immediata i d'una nutrició palpable. La utilitat de l'escriptura és molt més etèria, i que el que s'escriu sigui nutritiu... bé, suposo que hi hauria molt a discutir. La cuina de l'escriptura també és una complicada alquímia que vol els ingredients adequats i els comensals degudament famolencs i preparats per assaborir el plat. Per sort, cuinar i escriure no són coses incompatibles. I sempre s'és a temps a fer-se una sopa, ara que ve l'hivern; molt més difícil serà escriure un text que ens reconforti com una sopa calenta.

Jorns sinistres

¡Oh estas jornadas siniestras,
Señor... estas jornadas siniestras
en que mis ojos empiezan
a verlo todo en la tierra
igual y al fin no hallan diferencia
entre la luz de una venta
y el resplandor de una estrella!
¡Oh estas jornadas siniestras
en que nada me consuela,
ni me alienta,
ni me eleva...!
Nada, Señor: nada, nada... ni tú ni la Belleza...
Sí, estas horas siniestras
me da igual ser o no ser poeta...
y ya no hallo diferencia
entre un verso y una blasfemia."

León Felipe
XII
Versos y oraciones del caminante

Ficció

Llegeixo Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, inclòs dins de Ficciones, de Jorge Luís Borges. Què dir? Ja l'havia llegit altres vegades, però cada cop que el rellegeixo em sorprèn. Com deia el meu llibreter, és ben bé una narració que necessites compartir, és per llegir a algú en veu alta, és per dir "Has vist?" o "Què et sembla això?". I és, evidentment, una narració per quedar-se impressionat, molt impressionat. Com algú, en unes poques ratlles, pot construir tot un món imaginari, un món no fet de persones, sinó de llibres i d'idees, teories i metafísica. Però al final, tot acaba quedant com un joc del llenguatge ( que és el que és la literatura: un joc del llenguatge).
A destacar: com el que era presó es converteix en col·legi (traïció de l'inconscient?) i la paraula lluna en la parla de Tlön: per dir "surgió la luna sobre el río", es diu "hacia arriba detrás duradero-fluir luneció". Borges no deixa de ser un poeta, encara que un poeta una mica complicat.
M'agrada rellegir de tant en tant les seves Ficciones, i submergir-me en aquestes narracions estimulants, que fan venir ganes d'estudiar, d'aprendre, de descobrir coses noves, coses secretes; fan venir ganes de perdre's entre llibres.

Invisibilitat

Darrerament m'he posat un comptador de visites. Suposo que era inevitable que això acabés passant. Es molt propi d'algú que porta un bloc voler saber si hi ha algú que es llegeix el que escriu. Si alguna cosa he descobert és que la persona que més visita el meu bloc sóc jo mateixa. Però una barbaritat de vegades. Sempre entro per comprovar coses, rellegir, canviar alguna falta d'ortografia, i assegurar-me de que tot està en ordre. Llavors he vist unes quantes visites d'amics, persones que conec i a qui he dit que porto el bloc. També hi ha algunes visites provinents de països exòtics, despistats, suposo, que no s'hi deuen estar més de cinc segons. I res més. Conclusió: no és un èxit aclaparador, precisament. Els primers dies que vaig tenir el comptador vaig rebre més visites, i em vaig animar. Però aquests darrers dies, no sé si és el pont o què, la cosa ha baixat en picat. Veig altres blocs que visito jo normalment: tenen un centenar de visites al dia. Enveja? Sí, sí. Però en fi. Crec que continuaré escrivint com sempre. Encara que no s'ho llegís ningú jo escriuria. I la cosa està perillosament a prop de que no s'ho llegeixi ningú. Estic a punt d'aconseguir un dels grans somnis de la humanitat: la invisibilitat. De totes maneres, com menys gent s'ho llegeix més tranquil·la em sento, més lliure per expressar-me. I puc entendre perfectament que la temàtica d'aquest bloc, encara que a mi m'apassioni, no interessi a massa ningú. Sé que si parlés de política o de futbol... o fins i tot de música... i no entendre d'un tema veig que no és obstacle per parlar-ne per cap tertulià de radio o blocaire. Però és que, a part de parlar del llibres que llegeixo, parlar d'altra cosa tampoc m'interessa el més mínim. O sigui que res, amb comptador o sense, amb visites o sense, jo continuaré com sempre.

Solitud reparadora

"Val més no tenir companyia que tenir per companya a l'enveja i és millor estar sol nit i dia que estar amb algú a qui no s'estima."

Tristán e Iseo
Tomás de Inglaterra
VI. La melancolía de la reina Iseo

Sempre l'amor

"También yo he sentido el peso de llevar
una carga excesiva de emociones;
también yo he deseado, más que cualquier mujer,
que este agitado y febril corazón se calmara.

También yo he ansiado una fuerza inflexible
y una voluntad aguda como el hierro de una lanza;
he alabado la firme y resuelta actitud
del que no tiene dudas, del que no siente miedo.

Pero en el mundo he aprendido lo que allí
tú sin duda también algún día aprenderás:
que esa voluntad, que esa energía, aunque raras,
son, sin embargo, mucho, muchísimo menos raras
que el amor. "

Matthew Arnold
A Farewell

Amor i desamor

Tristán e Iseo. Tomás de Inglaterra. V. La boda de Tristán con Iseo de las Blancas Manos. Tristany, lluny de Cornualles, retreu a Iseo que s'ho passi bé amb el rei Marc. Es pensa que Iseo l'ha oblidat, o que l'estima poc. No odia a Iseo, només es proposa oblidarla. Decideix casar-se, i fer l'amor amb la seva dona per saber què sent Iseo quan està amb el rei Marc. Escull Iseo de les Blanques Mans, perquè es diu Iseo i perquè és bella com la reina. Es casa amb ella per venjar-se de la seva Iseo i per intentar alliberar-se del sofriment que li provoca el seu amor per ella. Un cop casat, s'adona que s'ha perjudicat a si mateix en comptes d'anar contra Iseo. Passa una llarga estona deliberant si s'ha de ficar al llit amb la seva dona. Al final, la raó i l'amor vencen el desig carnal, i decideix dir-li que té una ferida al costat que l'impedeix fer res amb ella. Iseo de les Blanques Mans s'ho creu i promet guardar el secret.
Una lluita interior, contra si mateix, antològica. Veiem tot el procés que fa la ment de Tristany fins que decideix casar-se, i tot el procés que fa fins que decideix no ficar-se al llit amb la seva dona. No sé si en aquella època existia el "stream of concieousness" o monòleg interior, o si s'havia inventat la novel·la psicològica, però això és se'ns dubte les dues coses. Veiem a Tristany anar d'un extrem a l'altre com un pèndol, sense deixar mai d'estimar a la seva Iseo.

Sociedad de Amigos y Protectores

"Sociedad de Amigos y Protectores
de Espectros Fantasmas y Trasgos.
Muy señores suyos:
Tengo el disgusto de comunicarles
que tengo en casa y a su disposición
un fantasma pequeño
de unos dos muertos de edad,
que habla polaco y dice ser el espíritu del Gengis Khan.
Viste sábana blanca de pesca
con matrícula de Uranio
y lleva un siete en el dobladillo
que me da miedo zurcírselo
porque no se está quieto.
Aparece al atardecer,
o de mañana si el día está nublado
y por la noches cabalga sobre mis hombros
o se mete en mi cabeza a machacar nueces.
Con mi perro se lleva a matar
y a mí me está destrozando los nervios.
Dice que no se va porque no le da la gana.
Todos los días hace que se me vaya la leche,
me esconde el cepillo la paz y las tijeras,
si alguna vez tengo la suerte
de conciliar el sueño,
ulula desgañitándose por el desván.
Ruego a ustedes manden lo que tengan que mandar,
y se lleven de mi honesto pisito
a dicho ente
antes de que le coja cariño. "

Gloria Fuertes
Sociedad de amigos y protectores

En l'amor...

"En l'amor s'aprèn més que no s'ensenya, es desaprèn més que no s'oblida."

(frase trobada a Internet)

La màgia de Tristany i Isolda

Fa dies que em pregunto quina és la màgia que té aquesta història que fa que hagi perdurat durant tant de temps. Evidentment, jo no puc trobar la resposta, però puc intuir-ne alguna explicació. Una de les màgies que té és que a cada capítol, Tristany i Isolda, malgrat els obstacles, malgrat els inconvenients, se les componen per estar junts i sols. I no és el sexe tan sols: és el fet d'estar junts, com a dos persones que s'estimen; parlar i tenir la presencia l'un de l'altre. I fer l'amor amb la persona estimada, es clar. Això és el que el lector espera i el que el text li dóna: que Tristany i Isolda estiguin junts.
Una altra de les raons és que els fragments conservats són literàriament admirables; malgrat que siguin una traducció, malgrat que estiguin fragmentats. Estan molt ben escrits, amb l'alè dels clàssics, i donen a una història molt senzilla (dos amants que no poden estar junts) totes les voltes i tots els matisos necessaris perquè la cosa sigui interessant.
Bé, la història és la de dos amants que no poden estar junts, però té trampa, perquè... qui hi ha més unit l'un a l'altre que Tristany i Isolda ho estan entre ells? Vull dir que no poden estar junts físicament (tot i així ho estan força sovint) però espiritualment són inseparables.

Quan els trobadors agafen les armes

Tristán e Iseo. Gerbert de Montreuil. Tristán Ministril. En aquest versos es veu com Tristany guanya als cavallers de la cort del rei Artús, inclòs Lancelot. El reconeixen, i com que són amics, Tristany els demana que l'acompanyin a la cort del rei Marc; on espera veure a Iseo. Hi van disfressats de joglars, i Iseo reconeix a Tristany perquè toca el lai que ells dos junts van compondre, el lai del lligabosc. Els cavallers, amb els instruments al coll, ajuden al rei Marc en un torneig que tenia perdut. Gràcies a això, el rei perdona a Tristany, que es pot quedar a la seva cort, encara que només serà per un temps, i els seus amics tornen a la cort del rei Artús.
Surt Perceval, el cercador del Grial, un personatge més de la matèria de Bretanya.
Entre parèntesi, l'edició indica els versos omesos, que no han estat traduïts. No puc deixar de preguntar-me perquè no i que posaven aquests versos... En total han omès 123 versos. Per què?
Un ministril (en català ministrer, encara que ministril també és correcte) era un músic que tocava algun instrument de vent, i era sinònim de trobador. A Tristany el veiem tocar la flauta i la viola.

Déu i el dimoni

Per què Déu va amb majúscules i diable no?

Ni herbes ni ungüents

"Llegiu poesia, que cura."

(Alicia de Llegit)