Mor d'amor

No fa pas massa, el meu llibreter em deia que ell no concebia aquest amors que t'absorbeixen, que no comprenia a aquesta gent que s'enamoren tan apassionadament que emmalalteixen d'amor i ja no veuen res més. Ell, que ja té una certa edat, i no és pas solter, no ho ha experimentat mai. Primer vaig pensar que el meu llibreter era una persona molt equànime, molt equilibrada, molt amb els peus a terra. I el vaig envejar. Però llavors llegeixo Tristany i Isolda, i sé que no són només literatura, que hi ha amors que són així, que tots els amors de debò són així, apassionats, i que en certa manera, tots els enamorats són una mica Tristany i Isolda, o que ho haurien de ser, i vaig pensar que era molt trist que el meu llibreter no hagués sentit mai en la seva pròpia carn que es pot morir per amor, que un es pot beure l'enteniment per amor, que de vegades una persona és tan important per una altra que aquest no veu res més, no vol res més, no somriu amb res més; també és trist no haver viscut mai un amor com aquest poder fer-se'n càrrec. Encara que sigui un amor desgraciat.