Invisibilitat

Darrerament m'he posat un comptador de visites. Suposo que era inevitable que això acabés passant. Es molt propi d'algú que porta un bloc voler saber si hi ha algú que es llegeix el que escriu. Si alguna cosa he descobert és que la persona que més visita el meu bloc sóc jo mateixa. Però una barbaritat de vegades. Sempre entro per comprovar coses, rellegir, canviar alguna falta d'ortografia, i assegurar-me de que tot està en ordre. Llavors he vist unes quantes visites d'amics, persones que conec i a qui he dit que porto el bloc. També hi ha algunes visites provinents de països exòtics, despistats, suposo, que no s'hi deuen estar més de cinc segons. I res més. Conclusió: no és un èxit aclaparador, precisament. Els primers dies que vaig tenir el comptador vaig rebre més visites, i em vaig animar. Però aquests darrers dies, no sé si és el pont o què, la cosa ha baixat en picat. Veig altres blocs que visito jo normalment: tenen un centenar de visites al dia. Enveja? Sí, sí. Però en fi. Crec que continuaré escrivint com sempre. Encara que no s'ho llegís ningú jo escriuria. I la cosa està perillosament a prop de que no s'ho llegeixi ningú. Estic a punt d'aconseguir un dels grans somnis de la humanitat: la invisibilitat. De totes maneres, com menys gent s'ho llegeix més tranquil·la em sento, més lliure per expressar-me. I puc entendre perfectament que la temàtica d'aquest bloc, encara que a mi m'apassioni, no interessi a massa ningú. Sé que si parlés de política o de futbol... o fins i tot de música... i no entendre d'un tema veig que no és obstacle per parlar-ne per cap tertulià de radio o blocaire. Però és que, a part de parlar del llibres que llegeixo, parlar d'altra cosa tampoc m'interessa el més mínim. O sigui que res, amb comptador o sense, amb visites o sense, jo continuaré com sempre.