Monday, April 17, 2006

Amistat i crueltat


He acabat El bell estiu. Com em va passar amb l'altre llibre de Pavese, els darrers capítols els he llegits d'una tirada, no he pogut deixar-lo fins el final. La curiositat per saber "què passarà" em guanya. Doncs bé, ja ho sé. Sabia que no seria cosa de fer sonar campanetes. Em sembla un llibre molt amarg. Al final, hi ha lloc per l'esperança, però jo diria que més per una necessitat estètica de l'autor que no pas perquè sigui veritat.
Les persones fereixen però, ai l'as, no podem prescindir-ne. És això el que ve a dir aquest llibre. La gent no és perfecte, però és l'únic que tenim. Els hagués perdonat jo? La Ginia els perdona i es torna com ells. Ara sap una mica més de què va el món. I millor perdonar-los que estar sola, això és el que pensa la Ginia. De totes maneres és un llibre amarg, que no diu gaire a favor de l'amistat incondicional ni de la confiança en els amics. Poder confiar en la gent que t'envolta és important. Però dins l'univers de la Ginia no hi ha més gent, o sigui que en certa manera les seves darreres paraules són lògiques. L'error ha estat seu de pensar-se que els pintors, els artistes, eren diferents, millors. Per ella un pintor tenia l'aura de viure en un altre món. Però són com les altres persones.
Un llibre agredolç, que deixa un regust amarg. Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions. Però per desgracia, tard o d'hora la vida s'encarrega de fer-nos tornar a la realitat. No sé qui deia que la realitat ens posa en el nostre lloc, i que nosaltres, amb l'escriptura, posem a la realitat en el seu. Però no tothom escriu. Pavese escrivia i captava una realitat amarga, però plena de sensibilitat, bellesa i d'inflexions humanes.

Friday, April 14, 2006

El mar, la mar


Memorias de Ultratumba. Llibre Sisè. Chateaubriand s'ha embarcat. Encara no he aclarit si era ric o pobre en aquella època (sic), però en aquestes pàgines hi ha tota la grandesa del mar, de la mar. No es pot resumir ni explicar: s'ha de llegir. Recomano aquestes pàgines vivament.

Un home per la Margaret


Norte y Sur. Ara es comença a posar interessant això. Ha aparegut el Senyor Thornton. De moment ja sabem que és un poderós industrial capaç de fer canviar l'empaperat d'una casa. Té poder. Tosc, no és un cavaller, i la Margaret, que és una dama, li ha fet un gran afecte. La combinació de poder que pot exercir el senyor Thornton amb el poder que pot exercir la Margaret sobre ell el fan atractiu. Com no pensar en el Sr. Darcy i en l'Elisabeth d'Orgull i Prejudici?

El preu de la llibertat


Las hermanas Beauvoir. Ara Simone s'ho troba. S'ha fet vella i ja no té amants, només té a Sartre envoltat de jovenetes. Va ser lliure, però li va costar molt car: es va quedar sola. I amb això no vull moralitzar. Només constato els fets tal i com van passar. La parella i la família burgeses poden ser una institució decadent, però són un dels remeis més eficaços contra la solitud. (Encara que de vegades fallen).

Sunday, April 09, 2006

Arquitectura


He acabat Marca de Agua. Està meravellosament escrit i m'ha encantat llegir-lo. Em delia per passar les pàgines. Es bo i té interès. És un tribut d'amor a Venècia. Però... hi ha alguna cosa que falla. On són les persones? Una ciutat pot ser molt bonica, pot tenir una gran arquitectura, però el seu batec són les persones que s'hi troben, hi visquin o hi estiguin de pas. D'això no ni ha ni rastre al llibre. Vull dir persones que hi apareguin amb una certa profunditat. És que no va conèixer a ningú que valgués la pena allà? No hi va anar amb ningú que meresqués ser recordat? És que no va compartir la ciutat amb ningú?(Ho fa amb nosaltres els lectors, es clar) Els llocs són les persones. Sense persones, aquest escrit és només un meravellós joc intel·lectual molt bonic, però fred com les pedres que tant el fascinen. Però són pedres, no persones.

Friday, April 07, 2006

Se'm fa pesat


La veritat és que Norte y Sur se'm fa pesat. De moment no passa res, només obvietats. Suposo que allargar-se tant en detalls anodins és molt propi de la novel·la decimonònica. Evidentment no és Jane Austen. En fi, continuaré llegint perquè m'interessa la Margaret i vull que s'enamori, però espero que la cosa agafi una mica més de ritme. El somni on mort Henry Lennox és l'únic fragment que salvaria d'aquest capítol. Com diu el meu llibreter, és una manera antiga d'escriure. Això no tindria importància, si fos bona i tingués interès.

Música aquàtica


Aquest Josep Brodsky m'està deixant astorada. Escriu un llibre on no passa res ni hi ha ningú. Però crea un personatge molt més poderós que qualsevol persona de carn i ossos: Venècia. Està creant el personatge de la ciutat, amb els seus canals i ponts, cúpules, cornises i palazzos. Fins i tot amb la seva boira. I això ho fa escrivint a partir d'ell mateix, sense cap altra anècdota que el seu record de la ciutat i sense cap altre bagatge que la seva capacitat per unir paraules, com aquell qui uneix perles per fer un collaret.

Llibertat


El llibre Las hermanas Beauvoir contraposa la vida que duien les dues germanes i el que representava. Hélène, pintora sense èxit, esposa d'un funcionari de l'ambaixada que treballava pels serveis secrets, fent malabarismes per fer la pilota als caps del seu marit, i Simone, escriptora d'èxit, apartada de l'ensenyament per tenir relacions amb les seves alumnes (sic), amb diversos amants, amb una relació d'amor lliure amb Sartre, simpatitzant dels comunistes... i lliure. És evident que la vida que podia dur Simone, la llibertat de que gaudia, no poden ser aconseguides fàcilment. Es tracta d'una persona excepcional. És molt més normal la vida de Hélène, i tothom qui ha tingut una feina ho sap.
Sembla que està clar: per ser lliure, t'has de fer escriptora.

Thursday, April 06, 2006

Fragments de poesia

Llegint Una Ola, de John Ashbery, subratllo el següent:

"es la vida interior de la persona lo que no da algo en lo que pensar.
El resto es tan solo drama."

"No es el entorno, nosotros somos el entorno, mirando afuera desde el exterior"

"y la vida en general
nos sigue yendo demasiadas
tallas grande"
El poema es titula Pero ¿qué va a hacer el lector con esto? Què he fet amb això? Elevar-me una mica desde la sorra.

Recomanació


No llegeixis mai els pròlegs: més d'una vegada m'he endut un disgust; molts t'expliquen massa coses, de manera que ja saps el què passarà sense haver llegit el llibre. Per això, jo recomano llegir el pròleg al final, quan ja s'ha acabat el llibre. Sobretot si el llibre t' interessa de debò, no llegeixis el pròleg!
Ja sé que en aquesta pàgina jo explico coses que et poden espatllar un llibre, però és perquè no he trobat la manera de parlar del que m'agrada sense desvetllar el secret. Si la trobés, creu-m'he que la posaria en pràctica. Mentrestant, si de debò vols gaudir d'algun llibre, potser és millor que no em llegeixis. Jo detesto quan m'espatllen un argument, i realment és això el que faig. Quina contradicció. Doncs no em llegeixis i ja està. Llegeix llibres, que més profit et faran.
Jo no faig crítica literària (déu me'n guard), només intento expressar-me. Però en realitat, parlo amb mi mateixa. Això ha estat escrit però no cal que ningú ho llegeixi (de fet, a part de tu no sé si hi ha algú que s'ho llegeix): em serveix el fet d'escriure-ho, i amb això ja n'hi ha prou. És com el nàufrag que tira un missatge dins d'una ampolleta a la immensitat del mar. Abans ho escrivia en el meu diari, i no s'ho llegia ningú. És una manera d'expressar-me, de compartir el que m'aporta la lectura. I ho faig perquè em fa il·lusió tenir un bloc. Però pensar que algú com ara tu ho pot estar llegint, i que li pot agradar o no, és una mica com caminar per la vora del precipici. Internet és una mena de precipici. Un dia decideixes tirar-t'hi i trobes que això d'anar caient no està tan malament. Però és una debilitat. Són ganes de xerrar sobre no-res i de presumir que has llegit tal o qual cosa. Si tenim en compte que el que faig es espatllar-te els llibres, el millor que podria fer seria callar per sempre. Però jo no callaré, o sigui que l'única solució que hi veig es que no em llegeixis. No em llegiu i ja està. (Això si és que hi ha algú que em llegeix.)

Wednesday, April 05, 2006

El bon vi


He llegit un conte de Txèjov: El profesor de ruso. Un jove professor de rus fa un bon casament i es declara feliç, però no se sap com arriba a la convicció que no està satisfet. A mi em sembla que el personatge és el tipus de persona a qui res no satisfà, que li passi el que li passi, estarà insatisfet. Està molt ben caracteritzat per Txèjov i es digne de llegir com passa de la convicció que és feliç a la convicció de que es tornarà boig. Voldria destacar com estan retratats, a part del protagonista, els personatges secundaris: la queixica Varia, l'anodí Hipòlit, el culte Shélestov, el repetitiu Shebaldin... La queixica Varia em sembla més interessant que l'anodina Mania, qui gairebé no diu res, no li sentim la veu. Nikitin, després d'aconseguir el que volia, no està satisfet. Qui en té la culpa? El matrimoni i las "mujeres estúpidas". La trivialitat de la seva vida. De totes maneres, no li agraden els animals i amb una casa plena de gats i gossos no m'estranya que desitgi escapar-se. Diu que estima la seva dona, però no ha esta capaç de fer amistat amb els animals que ella estima.
El conte està dividit en dues parts. En la primera es veu la vida en societat abans del casament, transcorren dos dies. En la segona es veu la vida de casat i es mostren fragments del diari de Nikitin, transcorre un any.
Un interessant conte de Txèjov, escrit l'any 1894, pel que no ha passat el temps, i que ens deixa amb un regust amarg... com sospito, passa amb tots els contes que integren aquest volum, un de Cuentos de Txèjov (Chéjov), de l'editorial Pre-textos.

Tuesday, April 04, 2006

El to


Una de les coses que més m'agrada de Stendhal és el to. Pot explicar coses horribles: corrupció, batalles, apunyalaments, presó, però ho fa d'una manera que no resulta horrible, destil·lant bellesa. És un món hedonista, on els personatges estan protegits contra la lletjor i la vulgaritat. Llegir Stendhal és com entrar en un altre món, un món on es paraules sonen amb l'harmonia de la música, transportant-te lluny de les preocupacions de la vida diària. És un món que no existeix, que no ha existit mai, llevat de en les seves pàgines; un món on t'agrada estar i on et quedaries a viure.

L'home-canó


He tornat a llegir Gaspar Ruiz. M'ha impressionat més aquesta segona vegada. Em meravella com està construït, intercalant la veu del narrador amb la veu del primer tinent i llavors general Santierra, i els salts que fa en el temps, que donen una mena de placidesa a la història.
En un relat curt, Conrad demostra que és un mestre movent els fils d'una història. Està muntat d'una manera que l'acció, la intriga i l'emoció no decauen en cap moment. Ens pinta el caràcter d'en Gaspar, de l'Herminia i del General, així com del sergent Esteban, i tot això ho fa a través de les seves accions.
L'episodi de l'aigua i l'episodi del canó són realment commovedors. M'ha agradat molt, no només per la història, sinó per com està construïda. Encara que m'imagino que una cosa és indestriable de l'altra.

Sunday, April 02, 2006

Venècia


Joseph Brodsky ha arribat a Venècia. Estic llegint Marca de agua. És fàcil comprendre perquè aquest autor és a la llista. Humor, qualitat i sentiment es combinen per fer molt interessants aquestes pàgines. La petita anècdota de la-única-persona-que-coneixia-a-la-ciutat és meravellosa.
I Venècia, ciutat que sembla tenir un pacte de sang amb els poetes. Ciutat d'enamorats, ciutat de turistes, però, sobretot, ciutat d'artistes. Brodsky no és diferent i també ell caurà presoner del seu embruix.
M'encanta viatjar a través dels llibres, si sé que m'encantarà d'acompanyar a Brodsky en els seves disset visites a Venècia.

El poder de l'amor


He llegit el conte Gaspar Ruiz dins el llibre Seis Relatos, de Joseph Conrad. És una història molt bonica. En certa manera, parla del poder. En aquest cas, el poder exercit per una dona. Només dir que té molta intriga (una cosa molt pròpia del Conrad) i que ens mostra com un enamorament pot rentar un cervell i canviar a una persona.

La Ginia i l'Amèlia


Aquest són els dos personatges principals de El Bell Estiu. La Ginia és innocent, càndida. L'Amèlia la sap molt llarga. De moment, llegeixo amb interès, pendent del "què passarà". La sensibilitat de Pavese és evident, però encara no, encara no ha passat res. De moment, està creant ambient. Pocs personatges, la senzillesa de la vida quotidiana, petites alegries i decepcions, inseguretats... i encara cap amor. L'amistat entre les dues protagonistes, i la lectora que comença a sospitar que aquesta Amèlia és una falsa, cosa que la Ginia no veu. Personatges que podrien ser de carn i ossos, que són vius davant dels nostres ulls. Senzillesa i profunditat. Relacions humanes.

Saturday, April 01, 2006

John Ashbery


John Lawrence Ashbery és autor d'una vintena de llibres de poesia, entre ells Autoretrat en mirall convex, Una Ona i Alguns Àrbres. Neix l'any 1927 a Rochester, Nova York, i creix en una granja prop del llac Ontàrio. A l'escola llegeix W.H.Auden, Dylan Thomas i Wallance Stevens. La seva primera ambició és ser pintor, i va a classes de pintura. Es gradua a Harvard i Columbia, on estudia anglès. Mentre estudia, W.H.Auden tria uns poemes seus per ser publicats. Passa deu anys a Paris, nou dels quals vivint amb Pierre Martory, escriptor francès al que tradueix. Treballa com a crític d'art. Treballa com a professor d'escriptura creativa. Ha viscut amb David Kermani els darrers trenta-quatre anys de la seva vida. Confessa haver tingut un seriós problema amb la beguda, arran del qual va començar a anar a l'analista. Ha rebut infinitat de premis, alguns molt importants. Des del començament, ha intentat trobar noves maneres i regles d'expressió. Els seus poemes són formalment innovadors. Els crítics han dit que els seus poemes són com pintures abstractes en paraules. Forma part de l'anomenada Escola de Nova York, de la qual és la veu més destacada. Escolta música mentre escriu. Clàssica o contemporània. L'interessen John Cage, Anton Webern o Xavier Montsalvatge. Va publicar el seu primer llibre als 28 anys, i li va semblar que mai més tindria l'oportunitat de tornar-hi. L'èxit d'Autoretrat en mirall convex el va fer el més famós dels poetes nord-americans vius. Diu que l'èxit no l'ha condicionat perquè no es a fer famós de cop sinó que la fama ha estat conseqüència d'un procés gradual. Una Ona és un poema d'amor i Alguns àrbres era sobre algú de qui estava enamorat. Escriu amb la seva màquina d'escriure. Es va plantejar deixar d'escriure, i com que li agradava, va decidir continuar. Posposa escriure tan com pot, per això escriu tard al vespre. Alguna vegada havia pensat que no era bo per ell escriure sovint, que les idees es diluïen. En altres èpoques, en canvi, ha escrit cada dia i li ha agradat el resultat. Solia pensar que havia d'estar "inspirat" abans de posar-se a escriure, fins que es va adonar que gairebé mai estava inspirat. Ara escriu bastant regularment, però és desorganitzat. Quan recita un poema, sigui seu o d'algú altre, es nota que el viu. No li agrada donar classes perquè no li agrada dir a la gent el que ha de fer. Per això tampoc li agradava fer de crític. D'alguna manera, ha esta la vida que l'ha empès a fer aquestes dues activitats. Segons diu, els professors d'escriptura creativa diuen: "escriu del que sàpigues." El problema és que realment un no sap res. Segons diu, tots interpretem la poesia d'acord amb la nostra experiència, per això la interpretació de cada persona és diferent.

Tuesday, March 28, 2006

Paraules de Walser


Del llibre Paseos con Robert Walser, de Carl Seeling, extrec els següents fragments:

"Todo buen trabajo, hasta el más mínimo, requiere inspiración poética."
"Para mí está claro que el oficio del poeta sólo puede florecer en libertad."
"Mis mejores horas de trabajo eran las primera de la mañana y las de la noche."
"Si volviera a tener treinta años, no volvería a escribir sin objeto, como un muchachuelo romántico, solitario y despreocupado. No se puede negar la sociedad. Hay que vivir en ella y luchar por ella o contra ella. Ése es el defecto de mis novelas. Son demasiado extravagantes y demasiado reflexivas, y su composición es a menudo demasiado descuidada. Envuelto en la legitimidad artística, me dediqué simplemente a improvisar. Antes de su reedición, con gusto hubiera recortado Los hermanos Tanner en setena u ochenta páginas; hoy creo que no se pueden hacer en público juicios tan íntimos sobre los propios hermanos. "
"Cuanto menos acción hay y más pequeño es el entorno que precisa un poeta, tanto mayor suele ser su talento. Desconfío de antemano de los escritores que se exceden en la acción y necesitan el mundo entero para sus personajes. Las cosas cuotidianas son lo bastante bellas y ricas como para poder sacar de ellas chispazos poéticos."(pensa el contrari que Hemingway, Conrad e Italo Calvino)
"La felicidad no es buen material para un escritor. Es demasiado autosuficiente. No necesita comentario. Puede dormir enrollada sobre sí misma, como un erizo. En cambio el dolor, la tragedia y la comedia están llenos de potencial explosivo. No hay más que prender la mecha en el momento oportuno. Entonces suben al cielo como cohetes e iluminan toda la región."
"¿De qué le sirve a un artista el talento si le falta el amor?"
"Se puede engañar a los demás, pero a la larga uno nunca se engaña a sí mismo"
"Lo único que siempre me ha salido bien es lo que ha brotado de mí con naturalidad, y lo que de algún modo yo mismo he vivido. "
"El artista tiene que extasiar o atormentar a su público. Tiene que hacerle reír o llorar"
"Jamás he escrito en dialecto, con toda intención. Siempre me pareció una indecente concesión a la masa. El artista tiene que guardar las distancias respecto a ella. Ella tiene que sentir respeto por él. Tiene que ser un verdadero idiota para construir su talento sobre la idea de acercar su literatura al pueblo más que los demás. Los creadores deben sentirse básicamente obligados a pensar y actuar noblemente y aspirar a la grandeza."
"Querer luchar contra leyes eternas es un signo de inmadurez intelectual."
"Sin amor, el ser humano está perdido."
"Una de las mayores virtudes de Goethe era su instinto social, así como su genio para disponer los espacios de trabajo adecuados a todos los períodos de su vida. Es algo que no tiene parangón. Cuando estaba cansado de escribir, se refrescaba en los espacios de la geología y la botánica, en las empresas ministeriales y teatrales. Siempre descubría nuevas fuentes para rejuvenecer."
Acerca de Nietzsche:"Se vengaba de que ninguna mujer le hubiera amado. Él mismo acabó por carecer de amor. ¡Cuántos sistema filosóficos no son más que venganzas por perdidos disfrutes!"
"¿Acaso la vida humana está siempre llena de sol? ¿No son sólo la luz y las sombras las que le dan sentido?"
"Mi experiencia es que el que quiera hacer algo en condiciones tiene que entregarse a ello. También la escritura exige todas las energías de una persona, ni más ni menos que la absorbe."
"Sólo los defectos otorgan características interesantes a las personas. Los fallos están ahí para crear contraste y dar así vida al mundo."
"Ningún escritor está obligado a la perfección. ¡Se le quiere con todos sus humanos defectos y locuras!"
"¿Por qué no iba el genio a poder servirse de ideas ajenas? A menudo, cuando él juega con ellas es cuando alcanzan significado, forma y vida."
"A menudo los poetas tienen unos tentáculos extraordinariamente largos, con los que presienten el futuro. Huelen los acontecimientos venideros como los cerdos las trufas."
"La falta de éxito era una peligrosa y encarnizada serpiente, que intentaba implacable asfixiar lo auténtico y lo original en el artista."
"La mayoría de las veces, a quien busca la belleza se le ofrece amistosamente"
"Hacer favores siempre es mejor que recibirlos"
"Ser capaz de expresar lo complicado con claridad y facilidad es sin duda la marca del genio"
"Conviene mantener absoluta reserva. A menudo con ella se llega más lejos que con la impertinencia."
"La vida social es un veneno para el artista. Le hace perderse en trivialidades y le induce a aceptar compromisos."
"Hoy se viaja demasiado. La gente parte en bandadas hacia tierras extrañas, sin temor, como si fueran sus legítimos propietarios."
"Cuando se es joven, se está ansioso de fiesta. Se siente casi hostilidad hacia la vida cotidiana. En la vejez, en cambio, se confía más en el día laborable que en el festivo. Uno prefiere lo usual a lo inusual, que produce desconfianza. Así cambia el ser humano, y es bueno que cambie."
"¿Para qué necesitan viajar los escritores, mientras tengan imaginación?(...) ¿Acaso la naturaleza viaja al extranjero? Miro los árboles y me digo que si ellos no se van, ¿por qué no iba yo a poder quedarme?"(pensa igual que Pessoa)
"¿Acaso las imágenes son la esencia de un buen poema? ¿No es el sentimiento el que da sus latidos a un poema?"
"¿A París? ¡Jamás! Jamás me habría atrevido a ir done Balzac, Flaubert, Maupassant y Stendhal trabajaron de forma tan inimitable."
"Nunca, ni siquiera en los períodos de mayor pobreza, me dejé comprar por la sociedad. Siempre antepuse la libertad personal."
"La gente está mucho más orgullosa de sus vicios que de sus virtudes, especialmente durante la juventud"
"Sufrir mucho tiene un sentido. Sólo que a menudo no lo intuimos."
"Habría que dedicarse a la verdad, que a menudo es más fantástica que la fantasía de los poetas."

Robert Walser

Cap a Amèrica


Chateaubriand ha deixat la França Revolucionaria i s'ha embarcat cap a Amèrica. Aquest sí que trobo que fa bé de marxar, tal i com estaven les coses.
El que no diu, i no aconsegueixo fer-me'n a la idea, és qui paga això. Com ha pagat el passatge? De què pensa viure un cop a Amèrica? Viu de l'herència que li va deixar el seu pare? Dels estalvis del seu sou de soldat? No m'ho explico. I no entenc perquè no ha trobat convenient explicar-ho, com donant per suposat que el lector ja ho sap. Doncs no, no ho sé. Sé que es pot permetre dur una vida ociosa, anar al teatre, llegir, però no sé de que viu aquest home ni quant té. L'únic que em puc aventurar a creure és que viu de l'herència paterna. Però no deixa de ser una suposició. En què consisteix aquesta herència? Per què no ho explica?

Problemes de consciencia


Norte y Sur. En aquest quart capítol el pare de la Margaret li diu que han de deixar el benefici eclesiàstic, i anar-se'n al nord. No acaba d'explicar bé el perquè d'aquesta decisió. El Sr. Hale no pot continuar exercint el seu ministeri, sembla, però continua creient en Déu i en l'Església Anglicana. Però no es veu capaç de ser-ne pastor. No ho acabo d'entendre. Deixar una feina còmoda, una casa que és la seva llar, uns feligresos que s'estima... i tot per què? Per anar-se'n a fer de professor particular a una ciutat del nord. No em cap al cap. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però em resulta difícil de creure que algú vagi en contra dels seus interessos materials, i dels de la seva família, per un problema de consciència. Més mala consciència li hauria de fer la decisió que pren, decisió que em sembla més un caprici que altra cosa.
Un altre punt que m'agradaria destacar és que necessita que sigui la seva filla qui ho digui a la seva dona. Ell no s'atreveix! Trobo que té una barra impressionat. No només perjudica a la seva dona i a la seva filla amb la seva decisió, sinó que no s'atreveix a donar la cara. Això no encaixa amb la meva idea de pare de família ni puntal de la comunitat. Com pot demanar això de la Margaret? No dic que la seva dona no s'ho mereixi (la decisió i la manera de saber-la), però la Margaret ben segur que no s'ho mereix. Veure'm què passa.

Imatges i sentiment


"Però, que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Vet aquí una frase que m'ha fet pensar. Jo sempre havia pensat que l'originalitat i la qualitat de les imatges era el més important a l'hora de buscar el valor d'un poema. Què deu voler dir amb això del sentiment? I, no obstant, crec que ho sé, que ho intueixo.
Agafem com a exemple els poemes d'Una Ola, de John Ashbery. Contenen imatges de molta qualitat i originalitat, i jo em pensava que en això residia el seu valor. Però, si els llegim bé, ens adonem que també hi ha sentiment, emoció, un tremolor de la consciència. Segons aquestes paraules de Walser, això és el que el fa valuosos.

Monday, March 27, 2006

Llegir i escriure


Daniel Cassany, en el seu llibre Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure. fa llum sobre aquest tema. Segons diu, la manera com s'aprèn a escriure és semblant a com el nen petit aprèn a parlar. El nen aprèn espontàniament els codis dels grups als que l'interessa pertànyer. De la mateixa manera, una persona aprèn a escriure gràcies a l'interès a imitar un bon escrit, gràcies a l'interès a pertànyer al grup de les persones que creu que escriuen bé.
Segons Cassany, que ho corrobora amb diversos estudis empírics, s'aprèn a escriure bàsicament llegint. Escrivint i corregint també, però bàsicament llegint. Però no llegint de qualsevol manera, sinó llegint com un escriptor, amb interès a fer el mateix, a pertànyer al grup dels escriptors. I això passa d'una manera espontània, tal i com el nen aprèn a parlar.

Friday, March 24, 2006

Simplificant


He acabat Simplifica tu vida, de la Elaine St. James. És un llibre d'auto-ajuda. Em sembla especialment simpàtic. Encara que algunes de les coses que aconsella no són per posar a la pràctica, la majoria de consells que dóna són una victoria del sentit comú sobre l'atabalament de la vida moderna. En moltes coses té raó, però no es tracta de seguir-ho al peu de la lletra només perquè ho diu un llibre. Es tracta de ser conscients de la creixent complexitat de les nostres vides i de lluitar per posar-hi remei. A mi, llegir aquest llibre m'ha relaxat. D'alguna manera, m'ha tret pesos de sobre.
Jo penso que els llibres d'auto-ajuda són una mica com els llibres de Com fer-se milionari, que només en fan a la persona que els ha escrits. M'agradaria saber si, després d'aconseguir un èxit de vendes tan esclatant amb aquest llibre, la vida de l'autora va continuar sent tan senzilla com preconitza. Però enveges a part per algú que sembla haver trobat la pedra filosofal, és un llibre prou sincer, senzill i optimista com per passar-hi una bona estona. Ideal per començar a llençar trastos sense sentir-se culpable, cosa que trobo molt alliberadora.

Thursday, March 23, 2006

Noia anglesa busca


He començat a llegir Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Aquesta novel·la va ser publicada per primer cop l'any 1855. Ara Alba Editorial l'ha traduïda al castellà.
El meu interès per aquesta novel·la ve del fet que ha estat comparada amb Orgull i prejudici, de Jane Austen. És una història d'amor que es desenvolupa en la mateixa línia: noia de casa bona però sense diners coneix un home ric, i primer es repel·leixen, però després s'atrauen. És tot el que em cal per interessar-m'hi.
He llegit els dos primers capítols i m'han agradat força. De moment, només em vist el que és la vida de la noia, i atenció, ja hi apareix un possible pretendent. M'agrada la defensa que es fa de tot el que és la vida del camp i les passejades a peu. Però alguna cosa em diu que la Margaret s'haurà d'empassar les seves paraules desagradables sobre els que es guanyen la vida amb el comerç.
Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és que tant la protagonista com el possible pretendent són lletjos... almenys estan considerats lletjos. Alguns detalls que dóna l'autora, però, ens fan veure que la Margaret no ho és pas, de lletja. I el pretendent, Henry Lennox, sembla molt intel·ligent, i això ja el fa atractiu. En fi, continuaré llegint...

Wednesday, March 22, 2006

La veritat que buscava


Sempre he pensat que si em trobés en una situació límit, voldria llegir-te en veu alta. No tinc gaire experiència llegint poemes. Moltes llacunes. Però vet aquí un poeta que apenes rima. Una traducció. I sonen les paraules, omplen els espais. Un llibre per llegir a algú que t'importa. I que t'escolti com m'escoltes tu. Llegir per algú, és pecat? Ha de ser-ho quan vols substituir la pregaria. Ha de ser-ho quan només és una persona qui ho ha escrit.
Ha passat molt temps des que vam ser conscients per primera vegada del poder d'un poema. Van ser Els mars del sud, de Cesare Pavese. Durant aquest temps he oblidat la poesia. Com si el nodriment espiritual es pogués oblidar. Fins ara no havia tornat a sentir la gana. Jo també estic aquí asseguda esperant que la bombolla exploti. Però et diré un secret: els llibres t'esperen. Esperen que siguis prou gran, prou madur, prou lliure, prou boig, prou estimat. T'esperen perquè els llegeixis quan arriba el moment d'explotar. I també quan es el moment de recollir-te en allò més íntim.
Són poemes. Només paraules. No canviaran el món. Però si arribés a una situació límit, poques coses em quedarien més enllà del record d'haver-te'ls estat llegint.

Tuesday, March 21, 2006

Començant


He començat a llegir el meu primer autor de la llista. És John Ashbery, i el llibre Una Ola. He llegit els dos primers poemes. Mai no he comentat poemes i no sé massa què dir. Només dir que els he llegits sis cops cadascun. Com explicar-ho? Entenc moltes coses. Entenc perquè aquest autor és a la llista. No m'esperava això. No m'esperava que m'agradessin tant. Tampoc m'esperava saber apreciar-los. Son bons, ja ho crec que ho són. I no només bons: no són avorrits; són interessants, plens de vida i d'imatges que suggereixen móns. No m'esperava quelcom així. I son senzills, vull dir que no hi ha vocabulari rebuscat ni rimbombant. Però, al mateix temps, no són trivials. Aquest poemes són justament el que estava desitjant llegir, la veritat que buscava. És curiós. M'emborratxaria amb aquest poemes. Encara no sé què en diré. Aquí no hi ha personatges per analitzar. M'exposo a caure en la cursileria més gastada i en tots els llocs comuns que un escriptor ha d'evitar. No sé si correré el risc. No puc estar a l'altura comentant aquest poemes. La poesia té el seu misteri. Voler explicar un poema apuntant què volia dir l'escriptor em sembla una mica un sacrilegi... Només he llegit el dos primers, però una ullada furtiva em diu que n'hi ha alguns que em podrien posar en un autèntic compromís, si els hagués d'explicar. Només diré que els estic llegint.

Monday, March 20, 2006

Assabentaments

M'he assabentat que en català, un "blog" s'escriu bloc. En castellà em sembla que continua sent blog. No em digueu que no són torrecollons aquest de la normativa de la llengua! En fi, ja ho he cambiat. Demano perdó per no haber-ho sabut fins ara, així com per les altres faltes que faig, que sé que són moltes. Tenia raó en Miquel Dalmau: no hi ha nivell. En fi.
També m'he assabentat de que els noms dels llibres s'escriuen en cursiva, no entre cometes. Inculta de mi. (Sic). Ara no sé si cambiar-los tots o fer-ho bé només a partir d'ara. Veure'm com estan els esperits...

Passejant amb Robert Walser


Robert Walser va tenir moltes feines. Així que havia estalviat una mica, deixava la feina que tingués en aquell moment i es dedicava a escriure. Els seus llibres no van tenir cap èxit, i la incomprensió amb què es va trobar el va acabar recloent en un manicomi. Allí va passar, sense voler escriure, els vint darrers anys de la seva vida. Era suís. (És l'únic escriptor suís que conec). Escrivia en alemany, i un bon alemany, no dialecte.
De tot això i molt més en parla a Passeos con Robert Walser, que va escriure Carl Seeling. Ell era l'única persona que l'anava a veure. Se li donava permís per passejar-hi. A tenor del que explica Walser, com parla i pensa, em pregunto què hi feia, al manicomi.
Una altra cosa que es veu llegint aquest llibre es que era un gran passejant. Va fer grans caminades al llarg de la seva vida. Potser aquest caminar tant tot sol en comptes de relacionar-se ja indica que no estava bé. D'aquestes passejades extreia temes pels seus llibres, material.
Actualment el seu llibre El Paseo va per la cinquena edició a l'editorial Siruela.
No recordo com va ser que vaig començar a interessar-me per aquest escriptor. Però el meu interès ha anat en augment. Estava tant sol... Aquesta solitud es nota llegint els seus llibres, però ell gairebé no n'és conscient d'això. Fins i tot podríem dir que busca l'aïllament, que estar aïllat és la seva manera d'estar al món.

Saturday, March 11, 2006

Per què llegeixo?

La resposta és fàcil: perquè m'agrada. M'apassiona. Sartre diu que es llegeix un llibre perquè falta quelcom a la vida del que llegeix, i això que falta es busca en el llibre. No li negaré. Però què és això que falta? Jo diria que és la relació amb els altres. Sóc una persona extremadament introvertida. M'és més fàcil relacionar-me amb els altres llegint-los que no pas parlant-t'hi. Es un defecte meu, ja ho sé, però haig de reconèixer que es així. Kafka parla de llegir "perquè ens faci feliços". Això, algú que no llegeix no ho entén. Però la felicitat que es pot treure d'un bon llibre no és gens menyspreable. Però, a part de perquè em faci feliç, llegeixo per adquirir una cultura, per saber més de les persones i del món. I també, per una raó molt important: per aprendre a escriure. No sé qui deia que només llegim amb atenció el que egoistament ens interessa, ja sigui per fer mal a algú o per obtenir quelcom. Jo no ho pintaria tant negre. Res del que he llegit m'ha servit per fer mal a ningú, crec innocentment. El que no puc dir es que egoistament no m'interessi, amb l'egoisme d'aquella que vol escriure i s'interessa pel com.
Llegir permet escoltar moltes històries, tenir molts punts de vista, veure la realitat des de totes les perspectives. Amplia les mires, i els coneixements, i multiplica les experiències humanes. El que es llegeix no és real però precisament perquè no ho és té una dimensió de veritat que de vegades no es pot obtenir de la realitat mateixa.
Llegeixo perquè m'agrada. M'apassiona. No hi ha gaire res més a dir.

Fi de "Seny i Sentiment"

Jane Austen està magistral movent els fils per darrera perquè tot acabi bé. L'escena on es troben l'Elinor, la Lucy Steele i l'Edward és senzillament genial. La confessió d'en Willougby també és genial. O quan la Senyora Jennigs es pensa que el Coronel s'ha declarat a l'Elinor...
Jane Austen és capaç de crear personatges que son autèntics monstres d'egoisme, com la senyora Ferrars, la Fanny Dashwood o el seu marit, i personatges que són bons i desinteressats, com la Senyora Jennigs o el Coronel Brandon.
Algú va dir que no li agradava aquest llibre de la Jane Austen perquè al final no es castiga als dolents... com si haver d'estar els uns amb els altres no fos prou càstig! Tindran els diners, però no tindran res més. Lucy Steele és un personatges interessant, que jo per exemple trobo molt més real que l'Elinor. S'acaba casant amb el germà ric, adduint que l'Edward ja no l'estima. Però si fos realment desinteressada hauria trencat quan ell li proposa. Llavors ja ho sabia, que ell no l'estimava. Però fins que no té segur l'altre no diu res... De totes maneres, casada amb en Robert Ferrars, uix... Aquest és un dels casos en que en el pecat es troba la penitència. Es clar que ella és mestra en enganyar-se a si mateixa.
Voldria para esment en l'Edward tallant la funda amb les tisores quan explica el cas. Potser no l'estima, però la traïció l'ha colpit. I recordem que tal i com és ell segur que encara no està del tot segur que l'Elinor el correspon...
Pel que fa a en Willoughby... quina cara que té! Algú va dir que aquesta escena en la que es confessa ofereix una gran mostra de la veritat humana. Es cert. És el mateix cas que la Lucy Steele: en el pecat ha trobat la penitència. Només que ell, amb tota la seva cara dura, és capaç de reconèixer-ho. Això fa que sigui millor, però no pas gaire. Les mateixes persones que condemnem a la Lucy Steele tenim en canvi flaca per en Willougby, no sé perquè... potser perquè a ell l'autora li permet reconèixer la veritat i expressar-la, i en canvi no sentim cap confessió de la Lucy.
M'alegro de tot cor que l'Elinor es pugui casar amb l'Edward, l'home que estima, i que tinguin mitjans per formar una família.

Passeig amb detalls

Al llibre "El Paseo", de Robert Walser, hi ha uns detalls que m'agradaria comentar. El primer és quan el passejant va a dinar a casa de la senyora gran. La senyora li fa la broma que no pot parar de menjar. Broma horripilant, si et pares a pensar-ho.
Un altre detall és quan parla amb el sastre i li diu que els seus vestits no li queden bé. El sastre li respon que té clients, persones respectables dins la societat, a qui els seus vestits queden perfectament.
Un tercer detall son els diners que el passejant rep d'un grup de dames benestants.
Es com si Walser hagués fet sortir a "El Paseo" els seus somnis i els seus malsons. Si ets un poeta pelacanyes, una donació d'un mecenes és un somni. Que algú et faci menjar fins a rebentar es un malson. Que a tu no et quedin bé peces de roba que a els altres els van perfectament també és un malson, i mostra la por a no estar ben integrat dins la societat. És la més kafkiana de les escenes, i l'asseguraríem influïda per Kafka, si no fos perquè Walser va ser abans. Kafka el venerava, i no és difícil entendre perquè.
Vet aquí un breu passeig que ens dóna accés al moll de l'ós dels somnis d'un home.

Fogatge

Chateaubriand, en el seu llibre, parla d'un impost anomenat "fogatge". No m'ha quedat clar què era i ho he buscat al diccionari. El Pompeu Fabra diu: "dret feudal que el senyor cobrava per cadascun dels focs o famílies que tenia com a vassalls." Sembla clar, no?
Ens sembla un món primitiu, aquest, en que haguessis de pagar un impost per tenir una casa i una llar de foc. I en canvi avui en dia en paguem un munt, d'impostos. En el fons, les coses no han canviat tant. Entenc a aquells que diuen que encara vivim a l'Edat Mitjana.

Sunday, March 05, 2006

Paraules de Sartre

Repassant al meu diari he trobat unes paraules de Jean-Paul Sartre:

"Per què es llegeixen novel·les? Hi ha quelcom que falta a la vida de la persona que llegeix, i això és el que busca en el llibre"

Jean-Paul Sartre

Paraules de Brodsky

Gràcies a la xarxa he recol·lectat unes paraules escrites per Josep Brodsky, un dels autors de la llista:

"Un home és el que estima. Per això ho estima: perquè ell en forma part"

"A un el canvia el que estima"

"La literatura constitueix l'única assegurança moral possible per a una societat; l'antídot permanent del principi segons el qual l'home és un llop per a l'home."

"Un home és el que llegeix"

"En aquest ofici d'embrutar papers s'aconsegueixen millors resultats amb el sentiment de culpa que amb la autoconfiança"

"Probablement ja sigui tard pel món, però sempre queda una oportunitat per l'individu"

Joseph Brodsky

Monday, February 27, 2006

Les germanes Beauvoir

Estic llegint aquest llibre de la Claudine Monteil. És molt àgil i amè, no hi ha reflexions, explica els fets i prou, va al gra. A mi el que m'interessa, la raó per la que el llegeixo, és per saber més de la relació que unia Simone de Beauvoir amb Jean Paul Sartre. Però, a més, explica la vida de Hêlene, la germana petita de Simone, que era pintora. Això no resta interès al llibre, com m'havia temut en un primer moment. Sospito que l'autora era més amiga de Hêlene que de Simone.
Ara està a punt d'esclatar la Guerra. Simone encara no ha publicat.
Acostumada a les llargues reflexions de Simone de Beauvoir a "Memorias de una joven formal", aquest llibre, parlant del mateix, sembla volar amb una inusitada lleugeresa. I diu més la veritat. Almenys m'he assabentat de coses que aquell llibre no deixava clares.
Vull llegir més coses de Simone de Beauvoir, i coses de Sartre, però a poc a poc.

A voltes amb la Història

No sé què té aquest llibre, que no es pot deixar. Té alguna cosa, una mena de lligadura secreta, quelcom que no et deixa parar. Estic entusiasmada llegint-lo. Si m'he aturat ha estat només perquè he arribat a una pàgina una mica espessa sobre la història de França. Espero amb impaciència que continuï explicant la seva vida. Però posats a sentir parlar de La Història, així, amb majúscules, qui millor que Chateaubriand per fer-ho, que ho va viure de primera mà.

Sunday, February 26, 2006

Passejant


Acabo de llegir "El paseo" de Robert Walser. Tristesa i alegria de viure es conjuminen en aquesta obra que ratlla l'absurd però que no podria ser més autèntica. Walser té un gran domini del llenguatge que li permet la més fina de les ironies. És divertit. Y alhora seriós. En el simple acte de passejar es resumeix tota una vida. Recordo ara altres passeigs, de Peter Handke, a "La tarde de un escritor" o de Calvino a "La nuve de smog". El passeig sempre ha estat excusa per fer bona literatura. Venen ganes de sortir a caminar, a viure. A relacionar-se amb la vida i el món. I alhora, de no deixar de llegir.

Friday, February 24, 2006

Sobre Cesare Pavese

El pròxim llibre que he decidit llegir és "El bell estiu", de Cesare Pavese. He triat aquest llibre perquè fa poc vaig llegir "El diable als turons", del mateix autor, i em va agradar molt. També vaig llegir el seu diari. Cesare Pavese es va suïcidar. Una cosa que em va impressionar del seu diari és que havia llegit Shakespeare a fons. Un amor no correspost el va abocar a una gran l'amargor –es nota en el seu quadern- i finalment es va acabar matant. El sofriment que li va causar aquest amor no correspost, el dolor, és palpable, ben patent, en el seu diari, i es transmet al lector. Fa patir. Tothom qui hagi sofert mai per amor no pot deixar de sentir-se commogut.
Mentre llegia "El diable als turons" vaig escriure el següent al meu propi diari:
He llegit un capítol de "El diable als turons" i em captiva la senzillesa i la profunditat d'aquest llibre.
Vaja vaja amb Pavese. De cop, una novel·la on no passava res no la pots deixar... Així, com per art de màgia.
Llavors he llegit un tros de "El diable als turons" i començo a veure per on va la cosa: començo a veure que aquest diable al que fa referència el títol és una dona... "la dona és el diable", va dir algú.
La Gabriela. No en té la culpa. No és que ella com a dona sigui "el diable", és el que l'home vol d'ella el que la fa ser el diable, el que el protagonista vol d'ella. Només veu la seva faldilla, no els seus ulls. Només la desitja.
Pavese coneixia a les persones, malgrat els seus prejudicis.
Aquesta novel·la em permet fer una cosa que com a noia sempre havia volgut fer i mai havia pogut: espiar una conversa entre nois sols. De totes maneres, no veig que parlin de res essencialment diferent del que podrien parlar dones soles. Suposo que més ase jo de creure-ho.
Fins aquí.
I és amb aquest estat d'ànim, pensant en la seva mort, amb la que em disposo a començar aquest llibre.

Tuesday, February 21, 2006

Qué passa amb "Guerra i Pau"?

Què passa amb "Guerra i Pau"? Doncs que no la puc acabar. L'he començada tres vegades, sempre em dic: aquest cop l'acabo. Però és en va. I pensar que em vaig llegir "Anna Karènina" d'una tirada! Aquesta és més totxo encara. "La mare de totes les novel·les", diu d'ella Sergi Pitol. Diu que hi ha 559 personatges, i no cal que ho juri, perquè el primer cop la vaig deixar precisament perquè confonia uns personatges amb els altres i m'estava fent un embolic. El segon cop la vaig deixar en arribar a la part de la Guerra. La Pau era molt interessant, però la Guerra... Almenys vaig aprendre a distingir els personatges. El tercer cop la vaig deixar simplement perquè ja sabia què passaria, en el tros ja llegit, i no era interessant. Sóc un cas. I pensar que Rilke prenia apunts sobre el personatges mentre la llegia! Quina mena d'apunts devia prendre? La meva delicada ment femenina no se'n fa el càrrec. En fi. No sé pas si ho tornaré a intentar. Suposo que sí, perquè sóc tossuda de mena, i aquesta novel·la s'ha de llegir. També, tot s'ha de dir, vaig cometre l'error de llegir l'índex de personatges del final, per saber qui era qui (ja he dit que em feia un embolic). El cas es que allà ja diuen amb qui es casarà cadascú, i això m'ha espatllat la intriga. Si ja ho sé, per què continuar llegint?
Però prometo que la llegiré, algun dia...

Monday, February 20, 2006

Rosamunde Pilcher

Voldria trencar una llança a favor d'aquesta escriptora, que té dos llibres realment bons. Els altres no valen tant la pena, però "El regreso" i "Los buscadores de conchas" són molt interessants. Era una senyora gran que escrivia, i això no es pot obviar. Són unes novel·les escrites per algú amb mentalitat de senyora gran. La Guerra la va marcar, i això es nota. No hi ha res de modern ni massa atrevit, però tot i això son dues novel·les que em van agradar molt. Sobretot m'agraden els homes que hi surten, en preferència escocesos i pintors.
"El regreso" narra la peripècia d'una noia jove que té els seus pares lluny. Coneix una família rica que es convertirà en la seva pròpia família.
"Los buscadores de conchas" es la historia d'una senyora ja gran amb tres fills que diu que ha educat igual però només una d'entre tots tres l'estima. També se centra en les peripècies d'aquesta filla i les del jardiner de la senyora gran (escocès).
Em van agradar molt totes dues, però especialment "El regreso", que crec que conté escenes molt emotives, escenes que després he rellegit. La llegia a les nits abans de posar-me a dormir, i em va saber molt greu acabar-la.
"Los buscadores de conchas" potser no conté una càrrega d'emoció tan profunda, però té molta qualitat i es llegeix amb molt d'interès.
He intentat llegir més coses d'aquesta escriptora (té una mitja dotzena de llibres) però he hagut de parar perquè simplement no m'han interessat. No tenen el nivell de qualitat de les dues novel·les que he mencionat, malgrat que els tics (com menjar costelles de xai) s'hi conservin i a primera vista pugui semblar el mateix. Em sap molt greu dir-ho, però no són el mateix.

Sunday, February 12, 2006

Temps de triar

Avui he acabat dos llibres. Tenia temps i m'hi he dedicat. Em sap una mica de greu acabar un llibre, després de tantes setmanes que m'ha estat fent companyia. Ara es tracta de triar-ne un altre, d'entrar en un altre món. Això no sempre és fàcil.
Escollir un llibre per llegir també és una cosa emocionant.

Fi de "La invenció de la solitud"

He acabat aquest llibre. És el segon que acabo des que vaig començar a escriure el bloc.
M'ha agradat molt. Està molt ben escrit. Té dues parts ben diferenciades: "Retrat d'un home invisible" i "El llibre de la Memòria". Diferenciades però interalacionades. Les reflexions que fa Paul Auster sobre la solitud, sobre la memòria... m'han emocionat. Si és possible expressar-ho d'alguna manera, és aquesta. L'autor intenta desentranyar la veritat que es troba darrera la complexitat de les coses de la vida. Escriptors que ha llegit, gent que ha conegut... Tot ratlla la màgia, el sobrenatural, però sense deixar de ser lògic i possible. És la màgia que té poder escriure d'existència.
Encara no sé quin serà el proper llibre del Paul Auster que llegiré, però espero que sigui aviat. De totes maneres, no sé si m'agradaran tant com els dos d'ell que ja he llegit. O si? Això... és capaç de fer-ho sempre?
Es curiós que gairebé tots els escriptors que m'agraden son morts i ben morts. Paul Auster, en canvi, es viu està en aquest moment respirant en algun lloc. D'acord que té 59 anys i que segurament tindríem poc en comú. Però el fet de que seria possible parlar amb ell li atorga una categoria de "realitat" que no tenen tots aquest altres escriptors. Això no ho ha escrit una persona morta fa dos-cents anys. Ho ha escrit algú viu, algú que té televisió. Com deu ser en persona? Té la mateixa honestedat que traspua als seus escrits? Encara que que escrigui bé no garanteix res sobre com pugui ser com a ésser humà. No me n'aniré a Nova York a parlar amb ell, seria una bestiesa, però sé que es viu i que pot escriure molt encara. Això ja és alguna cosa.

Fi de "Fouché, el genio tenebroso"

He acabat aquest llibre. És el primer llibre que acabo des que vaig començar a escriure el bloc.
La lectura dels darrers capítols ha estat apassionant. Ha acabat ric, sí, però sense poder. Un gran estadista? Jo diria que simplement un polític, i Zweig també ho diu.
Es el que clava la darrera punyalada a Napoleó. El que propicia el retorn de Lluís XVIII. Però no pot conservar el poder, cosa que, m'imagino, el devia fer molt infeliç. Finament, els fets de Lió li passen factura. I es que no es pot servir a tants amos a mateix temps. Morta la seva dona, es casa amb una arribista que l'enganya. Sembla que als darrers temps no li surt res bé. S'ho mereix? M'ha sabut una mica de greu. Però això és mèrit exclusiu de l'autor.
Vaig escollir el llibre per llegir quelcom d' Stefan Zweig, no sabia res del personatge. Però m'alegro d'haver-lo conegut. Un polític rastrer amb espurnes de gran estadista. Però només espurnes. Aquest llibre ens porta a una interessant reflexió sobre el poder i l'efecte que té sobre les persones. M'ha agradat molt.

Un apunt

Llegint "Fouché, el genio tenebroso" surt un personatge històric que es diu Talleyrand. El nom em sonava, fins que he recordat de què: Talleyrand és un personatge de "El Ocho" de Katherine Neville, una novel·la bastant dolenta que vaig llegir fa temps. Si el recordo es perquè a la novel·la el tal Talleyrand es veia involucrat en una escena de luxúria amb la protagonista que era molt interessant. De fet, es una de les parts millors del llibre, per altra banda un conjunt d'incoherències sense parió, com no havia llegit mai. Això, la luxúria, ja quadra amb el que Zweig diu d'ell. (I el que Chateubriand diu: "el vicio". Suposo que ja hi arribaré en el seu llibre a aquesta part.) El que no em quadra es que a "El Ocho" Talleyrand es casava, i Zweig diu que era Monsenyor ( i això no és Anglaterra). Això no em quadra. Sóc jo que m'estic equivocant i no recordo bé el nom? A la novel·la, una fantasia sobre un joc d'escacs, Talleyrand era un alfil; en el llibre de Zweig em sembla més important que això. Es cas és que no ho puc comprovar, perquè com que "El Ocho" era tant dolenta la vaig donar a beneficència, i ara no tinc el llibre a mà... Estem parlant del mateix Talleyrand?

Friday, February 10, 2006

Comentari i dubtes

Aquesta entrevista m'ha agradat molt. Es quelcom molt diferent del que es veu als diaris normalment. Potser també perquè l'entrevistat és algú de bastant nivell. També está a l'altura el periodista, fent preguntes amb suc, i almenys sembla que s'ha llegit i coneix l'obra de la persona a la que entrevista, cosa que està molt bé. Vull dir que en té més que un coneixement superficial.
M'ha agradat el que diu Zagajewski del do, i d'aquesta veu que dicta. La inspiració, en una paraula. Y la por de perdre-la. Em ve al cap el cas de Bob Dylan. Ell reconeixia haber perdut la magia que va inspirar les seves primeres cançons, la seva qualitat literaria. Reconeixa haver-ho tingut i haber-ho perdut. Com si la musa se li hagués girat d'esquena... Zagajewski no diu que se li hagi girat d'esquena, però parla que de vegades la seva musa no ha estat al nivell que podia donar. És ben curiós això, que pugui ser tant objectiu respecte la propia obra.
Aquest ser crític amb un mateix està molt bé, i se m'acudeix que m'he proposat llegir i parlar d'uns autors (els de la llista i d'altres) que semblen molt bons i que no sé si estaré a l'altura. He llegit una mica i puc donar la meva opinió sobre un llibre, però tinc por d'haber-me ficat en una cosa que sobrepassa la meva capacitat. Una cosa es comentar "Els pilars de la terra" i l'altra molt diferent donar una opinió fonamentada sobre qualsevol dels autors que em disposo a llegir. Sense estudis de literatura, sense coneixements realment profunds de res, com m'atreveixo? Més encara, em fa por no entendre aquest llibres, o que no m'agradin. No estar capacitada per disfrutar-los. Com deia l'autor de l'article, jo no sóc de classe alta. És més, si llegeixo aquest llibres i no em diuen res, estic preparada per reconeixer-ho? O sabent que són bons el meu orgull no m'ho permetrà? Ve-t'ho aquí.


Monday, February 06, 2006

Entrevista a Zagajewski

He trobat aquesta entrevista al poeta Adam Zagajewski, un dels autors de la llista:
"La poesía ha de conjugar ironía y éxtasis"
JACINTO ANTÓN - Barcelona
EL PAÍS - Cultura - 19-11-2005
Adam Zagajewski, de visita en Barcelona de la mano de su editor Jaume Vallcorba, que le ha publicado poemarios como Tierra del fuego y Deseo (El Acantilado), es un hombre de aspecto tan parco que parece difuminado en el entorno. Su rotunda inexpresividad se contradice con una mirada inquisitiva, y con el humor y la emoción que anidan en sus palabras.
Pregunta. Conocer a un poeta tiene algo de especialmente turbador. Es alguien con quien se han compartido momentos muy intensos, aunque él no lo sepa...
Respuesta. Entiendo lo que dice. Tengo la misma impresión con los poetas que leo. El problema es que el autor no conoce la vida interior del lector, la situación no es simétrica, por desgracia.
P. Usted relaciona muy bellamente la inspiración poética con un despertarse del dormir que sería la cotidianeidad. El poeta pasa de un estado a otro.
R. Así veo mi vida interior. Una vida entre la indolencia, el olvido de las cosas mayores, y el despertar. La fenomenología de ese tránsito es muy interesante, y muy personal.
P. ¿Experimenta el poeta el miedo a perder su voz?
R. No puedo hablar por todos, pero por lo que sé ese miedo existe y es general. Ese momento de inspiración, de apertura, es como un don y por tanto puede ser retirado. Yo conozco ese miedo. Pienso en el destino de Sibelius, que pasó sus últimos 30 años sin inspiración, destruyendo toda la música que componía.
P. Está también Valéry.
R. Sí. La célebre noche de Génova, el 4 de octubre de 1892. Como todos los poetas jóvenes era romántico, con grandes ideas. Y tuvo una crisis, una iluminación negativa. Reconoció que el fuego se había apagado. Esa noche tormentosa se dijo que no había nada especial, sólo la técnica, el método. Se mantuvo fiel a esa noche hasta el final de su vida, a la idea de que la inspiración no existía.
P. ¿De dónde viene el don?
R. Ésa es la gran pregunta. Seguramente sólo se puede responder en los grandes momentos. Cuando puedo escribir, en los momentos de lucidez, pienso siempre que recibo algo. Un sentimiento casi religioso. En el momento de más grande actividad poética estoy pasivo. Hay algo de dictado. Ocurre raramente, pero es la ocasión soñada por el poeta.
P. ¿Y no se puede equivocar?
R. Sí. El dogma de infalibilidad no existe en los poetas. Yo me he equivocado muchas veces. Pensaba que eran grandes poemas y no lo eran. Eso que me fue dictado no era bueno. Era un diablo quien me lo daba o un Dios que no estaba a la altura de su capacidad.
P. ¿Ha renegado alguna vez del don?
R. Raramente. Pero algunas veces complica la vida personal. Hay momentos en que no estoy disponible para los que amo. El poema es para los demás pero el momento en que lo escribes no. Es solitario. Y eso es difícil de entender para la pareja.
P. En ese hermosísimo libro que es La belleza ajena (Pre-textos, 2003) recuerda usted sus orígenes como poeta y los relaciona con la ciudad de Cracovia.
R. No puedo establecer una relación absoluta de ello con la ciudad, porque hubo una prehistoria. Crecí en una ciudad gris de Silesia, no muy bonita, pero tuve ese momento de despertar ya allí. Entonces no sabía qué era. Pero sí, Cracovia es muy importante para mí. Tiene esa forma medieval con un centro renacentista que me ayuda a organizar mi vida mental. En cambio, me pierdo en las ciudades de Estados Unidos. No tienen centro, son amorfas; no se puede establecer una correspondencia entre la vida interior y la ciudad. En Cracovia, sí.
P. Y está la misteriosa piedra engastada en el castillo del Wawel.
R. Supe de esa piedra mítica muy tarde. Me chocó. Es una bella metáfora. Igual que existe la poesía en el mundo está ese objeto especial, escondido, que dicen irradia energía. La gente no sabe en qué muro se encuentra, aunque hay cierto consenso. El director del área patrimonial del castillo ha prohibido acercarse a ese punto, pese a ser un racionalista.
P. ¿Le gustaba a usted de joven pasear por el desolado barrio judío de Cracovia, el Kazimierz?
R. Era como un desierto. No sé por qué, desde la infancia o la pubertad soy muy sensible al Holocausto. De niño paseaba con mi abuelo por un parque de Lvov y había unas barracas que, me dijeron, habían sido una filial de Auschwitz. Era un lugar muy oscuro y yo sentía que tocaba algo muy terrible. El recuerdo del gran mal que estaba presente en la ciudad de mi infancia casi me paraliza. Y tenía una abuela antisemita a la que detestaba. En el Kazimierz sólo vivían vagabundos, alcohólicos y prostitutas. Una especie de maldición había caído sobre aquel sitio. Empecé mi vida de disidente en ese barrio. Ahora se bebe mucha cerveza allí, se ha creado una vida artificial, simpática, pero sigue siendo inquietante.
P. Cracovia está tan cerca de Auschwitz...
R. Hay un autobús Wieliczka-Auschwitz, ¿puede creerlo?, una línea que une los dos grandes destinos turísticos. La mina de sal y el campo de exterminio. Es insólito.
P. Usted ha hecho poesía después de Auschwitz.
R. Nunca he creído ese dictamen de Adorno que, sin embargo, no dijo exactamente que no se pudiera hacer poesía después de Auschwitz sino que hay un cambio después. Claro que hay que escribir poemas después de Auschwitz, pero sin olvidar Auschwitz. Tras Auschwitz somos distintos.
P. En En defensa del fervor (El Acantilado, 2005) dice usted que la poesía ha de dar forma a la vida interior pero tiene también que velar por la historia.
R. Lo veo como una unidad. Los momentos de lucidez de que hablábamos son históricos, pero se viven en la cotidianeidad, en la vida normal, con un ojo abierto a la historia. El poeta es alguien que es consciente de la historia y cuando parte para el viaje de la inspiración uno lleva las maletas, también las malas, de la historia. Y así, sus experiencias luminosas son coloreadas por el negro.
P. Ha escrito que la poesía tiene ciertas limitaciones. No puede por ejemplo describir el mal como las novelas de Dostoievski.
R. Eso creo. Hay una cierta negatividad humana difícilmente objetivable en la poesía. Pero le quedan muchos dominios. Tiene una ventaja sobre la prosa: es una voz que habla directamente al lector.
P. Pero la poesía depende completamente del receptor.
R. Absolutamente. Eso es cierto en modo variable en cualquier arte. Pero leer poesía tiene una dificultad: a veces no puedes corresponder. Leerla requiere mucha energía. El lector de poesía también es un poeta, un poeta que ha decidido no explicarse. Por eso la poesía no tiene grandes tiradas: En cada generación hay sólo un grupo de gente que puede responder a la poesía. Hay que estar despierto para ser despertado.
P. Usted defiende lo sublime pero teme la grandilocuencia.
R. Soy muy consciente de los peligros del patetismo, algo que detesto. Soy partidario de un concepto de lo sublime en el que la ironía no está ausente. Es un sublime que ha sobrevivido a Auschwitz, un sublime mutilado. Se vive entre esos extremos, la ironía y el éxtasis. La poesía debe reflejar esa dicotomía.
P. Es usted la única persona que conozco capaz de apreciar a Cioran y a Wojtyla, que por cierto era amigo de su tío agnóstico.
R. Corresponde a ese viaje entre la duda y lo sublime. Adoro a Cioran aunque no estoy de acuerdo para nada con él. Me dice cómo ser honesto, cómo controlar lo patético.
P. ¿Se sentía en EE UU como Ovidio en Tomis?
R. No, no. En los campus hay mucha vida intelectual. Los clásicos están más vivos ahí que en Europa. Y las bibliotecas son las mejores del mundo.
P. Tiene usted una sensibilidad especial hacia los pájaros, no por el vuelo como Shelley, sino por el canto.
R. Siento que su canto tiene una correspondencia con los poetas. Los pájaros son los poetas antes de la inteligencia. Me gustan especialmente los mirlos. Su canto es una alabanza del mundo. Desgraciadamente, son pocos los que escuchan a los pájaros.



Sunday, February 05, 2006

L'Elinor i la Marianne

Finalment la Marianne s'ha trobat amb Willoughby (Es una de les parts més emocionants del llibre, costa deixar de llegir.) En Willoughby ha passat d'ella. La Marianne s'enfonsa, i ho expressa. Arribats a aquest punt del llibre, no podem deixar de comparar el comportament de l'Elinor ( que segons la seva germana no comunica res (sic)) i el de la Marianne, molt més expressiu. L'Elionor sembla gairebé inhumana, en la seva contenció. Però dins el seu sofriment, troba la manera de "veure" als altres. La Marianne en canvi, té un comportament egoista, li sembla que només és ella que pateix i ja no veu res més. Fins a quin punt en té la culpa l'Elinor per no expressar-se?
La situació està construïda amb tanta ambigüitat que no pots jutjar durament cap de les dues germanes, malgrat que són el contrari l'una de l'altra. Quina és la millor? Quina seriem nosaltres? O quina voldríem ser? A favor de qui estava l'autora? Sembla que de l'Elinor, en principi, però realment jo no ho tinc tant clar. Hi ha marge suficient al llibre per llegir-lo posant-se a favor de les dues germanes alternativament. També es pot estar a favor de totes dues al mateix temps, però és més difícil, perquè si estàs a favor d'una t'exaspera l'altra. La contenció de l'Elinor és molt lloable, però al cap i a la fi la Marianne és de carn i ossos.

Perdent contra Napoleó

Ha passat. Finalment Fouché s'ha enfrontat a Napoleó, i n'ha sortit escaldat. No diré que era de preveure, perquè de fet jo no ho preveia pas, que passaria això. No m'imaginava que aquest home (Fouché) fos tan atrevit com per fer coses a l'esquena de l'Emperador. En principi sembla que això no va amb el seu caràcter, sempre d'acord amb qui té el poder. Però sembla que l'ànsia de ser ell qui detenti aquest poder l'ha perdut. Ha estirat massa la corda. Era un gran estadista o simplement algú amb molt d'afany de moure els fils? Ho va fer pel bé de França o pel seu propi afany? Si no tingués tan assentada la mala opinió que tinc d'ell, gairebé diria que ho va fer pel bé de França. En aquest cas, seria un gran estadista. Però concedir que Fouché era un gran home, o fins i tot un gran polític, es més del que la meva opinió d'ell pot concebre. Ara feia una cosa bona, sí. Però Zweig deixa ben clar que ho fa pels seus afanys personals, i enlloc no diu que penses en el bé del seu país. I si ni Zweig, a qui el personatge fa fascinar prou per fer-ne un llibre, no ho pensa, qui sóc jo per pensar-ho?

El do

Dins "La invenció de la solitud" estic llegint aquesta segona part: "El llibre de la memòria". Estic impressionada. No parla de res en concret, i parla de tot. Posa la seva erudició sobre les lectures que ha fet, que són considerables, al servei del contingut i el seu talent com a narrador d'històries al servei de, podríem dir-ne, la "trama". No passa res i passa tot. És realment la mena d'obra que m'agrada: algú que parla de llibres i explica històries personals, "batalletes", relacionades amb al lectura o no, però sempre amb la vida. Paul Auster té el do.

Poetes russos

Al llibre de la memòria, Llibre Tercer, Paul Auster menciona Mandelstam, un dels autors de la llista. També menciona a Marina Tsvetaeva, de la que es troben els poemes a la mateixa antologia que Anna Ajmàtova, "El canto y la ceniza" (Ajmàtova es una altra dels autors de la llista). O sigui que Tsvetaeva es un nom a recordar, que s'afegeix als ja citats.
Pel que fa a Mandestam, he descobert que surt mencionat en un llibre que vaig llegir recentment, quan encara no duia el blog: Ricardo Pligia parla d'ell a "El útimo lector".
Ossip Mandelstam va ser deportat a un camp de concentració sota el règim d'un dels dictadors russos. Se'l recorda escalfant-se davant d'una foguera, a Sibèria, enmig de la desolació, envoltat d'un grup de presoners com ell als qui parla de Virgili. Recorda la seva lectura de Virgili, i aquesta és la darrera imatge que tenim d'ell.
Marina Tsvetaeva es va penjar l'any 1941.

Wednesday, January 25, 2006

Vendre's la memòria

Una de les coses que més m'impressiona d'aquestes "Memorias de Ultratumba", a part de com estan escrites, són les circumstàncies en que van ser concebudes.
En els darrers anys de la seva vida Chateubriand no lligava els gossos amb llangonisses, precisament, i no se li va acudir altra cosa que verdre el dret de publicar les seves memòries (que encara no havia escrit) a un grup d'accionistes.
La jugada li va sortir rodona, i tot i que moltes vegades va desitjar no haver-ho fet, poder conservar les seves pàgines, fins i tot destruir-les, va viure cómodament els darreres anys de la seva vida gràcies a això.
Les accions, que en un primer moment havien estat posades en mans d'amics seus, van anar canviat de propietari fins a pertanyer a perfectes estranys que només desitjaven que ell es morís per rendivilitzar la inversió.
El que m'impressiona de tota la història és que Chateubriand va hipotecar una cosa que no existia, que encara havia de crear, i que ningú no sabia com seria. Ell ja havia demostrar ser un bon escriptor, era una celebritat (sino mai li haurien donat els diners per avançat, em sembla), però de fet, ningú podia saber que estaba creant una de les obres més importants de la literatura.
No sé si els accionistes van fer gaire negoci, un cop ell va ser mort, amb la seva obra. Enlloc no parla d'això. No sembla una obra gaire comercial, i moltes vegades ha esta titllada d'incomprensible per seu francès arcaitzant.
Però el cas es que, per mi, Chateaubriand va marcar dos gols: un als accionistes, i l'altre, molt més difícil, a la posteritat.

Sunday, January 22, 2006

Noticia

Una bona noticia: Quaderns Crema publica en català "Fouché, el genio tenebroso". El titula "Fouché, retrat d'un home polític". Em fa molta gracia que la palaula "polític" passi a substituir la paraula "tenebroso". :)

Saturday, January 21, 2006

La Caputxeta tria

"Caperucita en Manhattan" és una bellísima obra de la Carmen Martín Gaite, que es llegeix d'una revolada. Quan vaig haber-la acabat, vaig escriure'n un comentari. Al rellegir-lo l'endemà al matí vaig decidir estripar-lo; em va semblar reaccionari. Ara que ha passat un mes des que vaig acabar el llibre i tinc una certa perspectiva espero poder escriure alguna cosa millor.
És una recreació del conte de la Caputxeta Vermella, però que prengui com a model un conte infantil no vol dir que sigui un llibre per a nens. Jo no ho crec almenys. El final, sobretot, fuig de l'esquema clàssic del conte de fades. En la seva obra, l'autora ens parla de la incomunicació i l'aïllament. I al final, la Caputxeta decideix convertir-se en una altra Miss Lunatic, és a dir, en una marginada de la societat. En principi, això no em va agradar. Però m'he donat compte que ser Miss Lunatic és una forma més profunda d'estar integrada. És a dir que, en realitat, no escull la marginació, sino la integració, nomès que a la seva manera. Això és el que m'agradaria destacar.
Quan vaig escriure el primer comentari, vaig voler ressaltar que no m'agradava gens que una nena de 10 anys escollís deixar la seva familia per ficar-se en una claveguera. Ara penso que en tot cas és una claveguera simbòlica, "el camí cap a la llibertat".
De totes maneres hi hauria molt a discutir.

Monday, January 16, 2006

Revelació de secrets

Una de les tècniques que usa Jane Austen per captar l'atenció del lector és la "revelació de secrets". En totes les seves novel.les se n'acostuma a revelar un o més d'un. A "Seny i sentiment" en tenim dos exemples, si no vaig errada.
Encara recordo l'emoció incomparable que em va produir saber els secrets del Sr.Eliott la primera vegada que vaig llegir "Persuasió". Per desgracia, és quelcom que només es pot gaudir una vegada, perquè quan ho rellegeixes ja saps qué passará.

Sunday, January 15, 2006

Ostra amb perla

En el número 103 (Octubre 2005) del "Qué leer" hi ha un artícle del qual extrec algunes perles:
L'article es titula "El cuadro vacio" i està escrit per un tal Miguel Dalmau.
Diu:
"(en España) los lectores de qualité apenas llegan a 70.000. El resto es carne de cañón: aunque compren libros, están incapacitados para saborear los placeres literarios."
"El augmento de la masa lectora - y en consecuencia del fenómeno best-seller- es fruto del auge de la clase media, una clase que hace treinta años pertenecía al mundo rural o proletario y no leía"
"El mayor lastre de la modernización es que tanto lectores como escritores no dispusieron en su día de las herramientas necessarias para enfrentarse a un texto. Y por tanto, hoy les falta gusto estético y rigor intelectual. Estos elementos rara vez son innatos y solo aparencen en un ambiente propicio donde la literatura conviva con la música, la pintura o la conversación culta. A falta de ellos, el artista cachorro debe realizar un sobreesfuerzo para suplir las carencias de su origen"
"La mayoría de los autores recientes no tiene el criteri artístico necesario"
I la meva preferida:
"Otro tanto vale para el público, que sin ese criterio no está facultado para distinguir lo que le gusta de lo que es bueno"
"Pero estoy convencido de que la práctica totalidad ignora los nombres de Auden, Brodsky, Ajmatóva, Ashbery, Zagajewski, Torga, Sarduy o Mandelstam"
"el veradero arte acabará siendo oculto, minoritario, secreto"
És a dir, que els que tenim "carencias de origen", és a dir, som treballadors, hem anat a l'escola pública, i no som de classe alta ni tenim converses cultes (sic) , estem incapacitats per a assaborir un bon llibre!
No és molt millor que llegim "El codi da Vinci" que que no llegim res?
El que m'ha picat l'amor propi són aquest autors que cita. A part d'Auden, dels altres no n'havia sentit parlar mai. Però si lleguir-los em pot ajudar a superar "carencias de origen" creu que ho farè. Pel poc que he investigat, semblen bons, i ja poden ser-ho, després d'aquest exordi.
Per mi, haber conegut aquest escriptors és la veritable perla d'aquest text.

L'home del Castell

Fa uns quants anys vaig visitar un castell a França. Se'ns va dir que era el castell on un gran escriptor havia escrit la seva obra. El cas és que no puc recordar si era on Montaigne va escriure els seus "Assajos" o on Chateaubriand va escriure les seves "Memòries". De totes maneres, puig que Chateaubriand és a qui primer llegeixo, sempre que obro les seves "Memorias de Ultratumba", el veig a ell escribint des d'aquell castell.
Qué puc dir d'aquest llibre? Estic al llibre quart. En espera de llegir a Cervantes, puc dir que és la cosa més ben escrita que he llegit mai (i he llegit bastant) i per postres es tracta d'una traducció. En un dels pròlegs (n'hi ha tres o quatre), algú diu que més que explicar la seva vida, el que Chateaubriand fa és dur un registre de les seves excursions mentals. És una manera de dir-ho molt exacte.
De moment, encara no ha passat res. Ha explicat la seva infantesa, ha parlat de la seva família, de les seves germanes, del col.legi, de l'exèrcit... Però tenint en compte que l'home va ser polític en una época en que ser-ho encara valia alguna cosa (amb il.lustres excepcions com ara Fouché), la cosa promet. Va ser testimoni d'excepció d'una época excepcional, però a mi això m'importa poc. La "història" no m'interessa gaire. El que m'importa de debó és la seva mirada sobre tots aquest fets històrics, la manera com ell ho explicarà. La seva visió humana. Això pot ser molt interessant. Estic esperant que entri en el joc social, que tingui una feina, que s'enamori... però mentrestant, quin exquisit aperitiu!

Saturday, January 14, 2006

Text sobre Jane Austen

Reprodueixo tot seguit un text escrit arrel de "Seny i sentiment", de Jane Austen, per una persona pertanyent a JAcastellano. Es a dir que no és un text meu, pero el copio aquí perquè em sembla molt interessant.
"Es interesante como Jane Austen logra caricaturizar a los personajes destacando aquellos rasgos de sus caracteres que le interesan. Parece difícil que sólo las Dashwood fueran capaces de percibir la falsedad y zalamería excesiva de las hermanas Steele. Pero Jane Austen destaca ese rasgo de su carácter (diluyendo aquellos que ocultan sus defectos) de la misma forma que destaca la charlatarería y falta de delicadeza de Sir John y de Mrs. Jennigs, o la galantería de Willoughby, o la sequedad de Lady Middleton y su obsesión con sus retoños, o el apasionamiento incontrolado de Marianne, o la sensatez y capacidad de encubrir sus sentimientos de Elionor."

Friday, January 13, 2006

Lucy Steel "la dolenta"

Estic al capítol 22 de "Seny i sentiment". Jo crec que la Lucy Steel coneix al seu home i en el fons sap que l'Edward està enamorat de l'Elinor. Sospita que deu haber-se vist confirmada quan l'ha coneguda. Per això s'afanya a dir-li com n'estan, de compromesos, perquè sino sembla una confidèndia innecessaria. No las té totes amb l'Edward, i per més que la Lucy sigui la "dolenta" de la novel.la (compartint paper amb la Fanny), igual que penso que la revelació és un cop dur per l'Elinor, també penso que que és un cop dur per a la Lucy, això que l'home al que està compromesa estigui enamorat d'una altra. Per més inculta i insincera que sigui, i encara que sigui una caçafortunes, ha de ser dur.

Poder i destí

Ara Fouché s'enfronta directament a Napoleó. És apassionant. Son dos homes borratxos de poder, i el poder, quan es proba una vegada, no es pot deixar. Pel que veig és pitjor que la droga. Això de manar agrada a tothom. Però que arribi a pujar al cap d'aquesta manera, costa de creure. El que també tracta indirectament el tema del poder és Stendhal a "La Cartoixa". La seva reflexió és la següent, posada en boca del Príncep de Parma i també del Compte Mosca:"No tenia més poder que ningú en aquell estat? Doncs no hauria de ser més feliç que ningú?" I es clar, ni el Príncep ni el Compte són la persona més feliç de l'estat, precisament. Fabrici no té poder, però en canvi és molt més feliç. I això que encara no s'ha enamorat de debó. Es clar que ell és jove. Però no crec que sigui qüestió de joventud, sino de caràcter. Hi ha gent que està més predisposada que els altres a ser feliç. I la majoria de gent no espera a tenir "el poder" per ser-ho. (Gracies a Dèu). Fouché, m'importa ben poc si era feliç o no. Però el poder es com l'aigua salada, que quanta més en veus més sed tens. I això és una mica el que li està passant. I també el que li pasa a Napoleó, de qui, indirectament, Zweig ens en fa un bon retrat. Això que la seva dona l'espiès per compte de Fouché m'ha impressionat. I quina familia té! O més aviat clan. Sé com acaba Napoleó però no sé com acabarà Fouché. Apostaria que morirà ric. Es una aposta arriscada, perquè el seu destí està molt lligat al de Napoleó, i si aquest no se'n surt... Però jo crec que Fouché caurà dempeus. En fi, ja es veurà...
Pel que fa a Fouché, al començament podia pensar que els fets de Lió van ser una casualitat, fruit de les circumstàncies del moment històric. Ara crec que es va emborratchar de sang, i que va disfrutar guillotinant tanta gent, com més tard s'emborratcharà de poder i manarà sortir a les milicies innecessariament. No, els fets de Lió no van ser una casualitat.

Sunday, January 08, 2006

Continuant amb Fouché

Continuo llegint "Fouché, el genio tenebroso". És un malparit. Ara ja torna a tenir un cert poder. M'he quedat paradíssima: entre els seus espies, la mateixa Josefina Bonaparte, donant informacions sobre el seu ínclit marit. És que no ets pots fiar de ningú!

Tuesday, January 03, 2006

La cartoixa de Parma

Pocs llibres hi ha que m'estimi més que aquest. Poster "El Guepard" i para de comptar. Harold Bloom diu que és un llibre per anar rellegint a mesura que es llegeix, perquè Stendhal reinventa els seus personatges a mesura que escriu. Té raó.
No sé qui va dir que Stendhal feia que un lector (o lectora) se sentís orgullós de ser el seu lector. És ben veritat. Es un orgull poder dir que m'agrada Stendhal, i que el rellegeixo. No diré que sigui una lectura fàcil, no ho és; no tots els dies estàs d'humor per enfrontar-t'hi; però l'esforç val la pena.
Ara estic rellegint "La cartoixa de Parma". Estic a la part en que Fabrici, deprés d'haber estudiat a Nàpols, va a Parma amb Gina, i fa sentir al Compte Mosca com el "terzo incomodo". Fabrici no pot estimar Gina, perquè es pensa que no pot estimar, però no la vol perdre... Sap Fabrici que Gina no és la seva tia de debó? Sempre m'ho he preguntat. De totes maneres, per ell seria incest. No pas per Gina, molt més liberal, i que es deleix per provar aquest jove tant ben plantat... Jo la comprenc, encara que Fabrici em sembla una mica insípit fins que s'enamora de Clelia. Enamorat guanya molt. Pero no avancem esdeveniments, perquè això encara no ha passat. De moment, sense voler-ho, tia i nebot estàn posant gelós al Compte Mosca. Em cau bé aquest home. Bé, no explicaré res més. Continuaré llegint, i ja en parlaré un altre dia.

Sunday, January 01, 2006

La invenció de la solitud

Tal i com vaig prometre, estic començant a llegir tota l'obra de Paul Auster. El segon llibre que llegeixo, després de "El llibre de les il.lusions", es "La invenció de la solitud", llibre autobiogràfic en que Auster parla del seu pare.
Intenta, mitjançant l'acte d'escriure aquest llibre, de relacionar-se amb un pare que ja no hi és i al que no comprenia. L'estimava, pero eren dos perfectes estranys l'un per l'altre. Dissecciona la personalitat del seu pare i els fets que van marcar la seva vida, i com vivia. És a dir, es un llibre on no passa gairebé res. Només es l'autor, reflexionant en veu alta. Ho trobo apassionant. A més, es un llibre que Auster escriu davant dels nostres ulls, gairebé el veiem fer-ho. Veiem les dificultats que passa per parlar de segons qué.
Ens explica la seva vida, però ho fa com podria estar creant la millor ficció. I per això el llibre és interessant. Normalment, els llibres tipus "va passar de debó" solen ser molt fluixos. Aquest porta la factura de la millor literatura. Que passes o no de debó, m'importa ben poc. Auster està creant un personatge, el personatge del seu pare, i ho fa molt bé.

Seny i sentiment

Com sempre, tinc entre mans una relectura d'un dels llibres de Jane Austen. El que toca ara és "Seny i sentiment" (Sense and Sensibility). He de dir que, encara que ja l'he llegit moltes vegades, el continuo trobant apassionant. Sé perfectament qué passarà, i en canvi l'emoció de llegir-ho i veure que, efectivament, passa, hi continua sent. I el "bictec" de tot l'assupmte és que la protagonista, l'Elinor, pugui estar amb l'home que estima, l'Edward Ferrars. Quan estan tots dos junts es produeix un relaxament de la tensió narrativa, com sempre passa a les novel.les de Jane Austen quan la parella protagonista parla i està contenta d'estar junta. Crec que Jane Austen es una de les escriptores (o escriptors) que transmet millor la felicitat d'estar amb la persona estimada, i això es una de les coses que més m'agrada de les seves novel.les. No és romanticisme, és una emoció molt més racional. No en va Jane Austen ha estat titllada d'antiromàntica. En les seves novel.les, no exentes de civilitazada crueltat, els moments en qué els protagonistes es troben són realment especials.
I qué me'n dieu de l'Edward Ferrars? És l'antítesi del que hauria de ser un galant. I en canvi és intel.ligent i té les idees correctes sobre la vida i les coses, i el que es més important, a l'Elinor li agrada. Doncs a mi també m'agrada.

Fouché

Fa dies que estic llegint aquest llibre de l'Stefan Zweig. Fouché era un personatge que va fer la viu-viu per l'època de la Revolució Francesa. Era un malparit. Però, i això es merit de l'escriptor, volem, com a lectors, que se'n surti. Zweig no fa més que dir que la seva dona era "fea", molt "fea". Jo em preguntava, per què ho recalca tant? Posar-se amb els lletjos no es una falta sensibilitat impròpia d'un autor hipersensible com Zweig? Doncs sí, es impropi d'ell. Per què ho fa doncs? Per què Fouché ens arribi al cor! Era un malparit, ja ho he dit, arribista i rastrer (era polític), però recalcant com n'era de "fea" la seva dona, i com se l'estimava, Zweig fa que aquest malparit ens sembli més humà, ens arribi al cor. No sap res ni res aquest escriptor!
Després d'una época convulsa en que totes li ponien i va acumular un gran poder, ara estic en l'etapa en que Fouché es dedica a donar menjar a porcs i altres activitats no tant netes. Estic impacient per veure com es refà i torna a aconseguir el poder. Zweig aprofita per escriure un paràgraf sobre les virtuts del fracàs i de les époques d'"obscuritat" i solitud per forjar als grans homes que no us podeu perdre.
Com podeu entendre, aquest llibres ja fa dies que ha explotat, i la narració de les primeres "gestes" de Fouché ha estat apassionant. Segur que la continuació ho serà igualment.
Continuaré llegint!