Fi de "La invenció de la solitud"

He acabat aquest llibre. És el segon que acabo des que vaig començar a escriure el bloc.

M'ha agradat molt. Està molt ben escrit. Té dues parts ben diferenciades: "Retrat d'un home invisible" i "El llibre de la Memòria". Diferenciades però interalacionades. Les reflexions que fa Paul Auster sobre la solitud, sobre la memòria... m'han emocionat. Si és possible expressar-ho d'alguna manera, és aquesta. L'autor intenta desentranyar la veritat que es troba darrera la complexitat de les coses de la vida. Escriptors que ha llegit, gent que ha conegut... Tot ratlla la màgia, el sobrenatural, però sense deixar de ser lògic i possible. És la màgia que té poder escriure d'existència.

Encara no sé quin serà el proper llibre del Paul Auster que llegiré, però espero que sigui aviat. De totes maneres, no sé si m'agradaran tant com els dos d'ell que ja he llegit. O si? Això... és capaç de fer-ho sempre?

Es curiós que gairebé tots els escriptors que m'agraden son morts i ben morts. Paul Auster, en canvi, es viu està en aquest moment respirant en algun lloc. D'acord que té 59 anys i que segurament tindríem poc en comú. Però el fet de que seria possible parlar amb ell li atorga una categoria de "realitat" que no tenen tots aquest altres escriptors. Això no ho ha escrit una persona morta fa dos-cents anys. Ho ha escrit algú viu, algú que té televisió. Com deu ser en persona? Té la mateixa honestedat que traspua als seus escrits? Encara que que escrigui bé no garanteix res sobre com pugui ser com a ésser humà. No me n'aniré a Nova York a parlar amb ell, seria una bestiesa, però sé que es viu i que pot escriure molt encara. Això ja és alguna cosa.