L'Elinor i la Marianne

Finalment la Marianne s'ha trobat amb Willoughby (Es una de les parts més emocionants del llibre, costa deixar de llegir.) En Willoughby ha passat d'ella. La Marianne s'enfonsa, i ho expressa. Arribats a aquest punt del llibre, no podem deixar de comparar el comportament de l'Elinor ( que segons la seva germana no comunica res (sic)) i el de la Marianne, molt més expressiu. L'Elionor sembla gairebé inhumana, en la seva contenció. Però dins el seu sofriment, troba la manera de "veure" als altres. La Marianne en canvi, té un comportament egoista, li sembla que només és ella que pateix i ja no veu res més. Fins a quin punt en té la culpa l'Elinor per no expressar-se?
La situació està construïda amb tanta ambigüitat que no pots jutjar durament cap de les dues germanes, malgrat que són el contrari l'una de l'altra. Quina és la millor? Quina seriem nosaltres? O quina voldríem ser? A favor de qui estava l'autora? Sembla que de l'Elinor, en principi, però realment jo no ho tinc tant clar. Hi ha marge suficient al llibre per llegir-lo posant-se a favor de les dues germanes alternativament. També es pot estar a favor de totes dues al mateix temps, però és més difícil, perquè si estàs a favor d'una t'exaspera l'altra. La contenció de l'Elinor és molt lloable, però al cap i a la fi la Marianne és de carn i ossos.