Fouché

Fa dies que estic llegint aquest llibre de l'Stefan Zweig. Fouché era un personatge que va fer la viu-viu per l'època de la Revolució Francesa. Era un malparit. Però, i això es merit de l'escriptor, volem, com a lectors, que se'n surti. Zweig no fa més que dir que la seva dona era "fea", molt "fea". Jo em preguntava, per què ho recalca tant? Posar-se amb els lletjos no es una falta sensibilitat impròpia d'un autor hipersensible com Zweig? Doncs sí, es impropi d'ell. Per què ho fa doncs? Per què Fouché ens arribi al cor! Era un malparit, ja ho he dit, arribista i rastrer (era polític), però recalcant com n'era de "fea" la seva dona, i com se l'estimava, Zweig fa que aquest malparit ens sembli més humà, ens arribi al cor. No sap res ni res aquest escriptor!
Després d'una época convulsa en que totes li ponien i va acumular un gran poder, ara estic en l'etapa en que Fouché es dedica a donar menjar a porcs i altres activitats no tant netes. Estic impacient per veure com es refà i torna a aconseguir el poder. Zweig aprofita per escriure un paràgraf sobre les virtuts del fracàs i de les époques d'"obscuritat" i solitud per forjar als grans homes que no us podeu perdre.
Com podeu entendre, aquest llibres ja fa dies que ha explotat, i la narració de les primeres "gestes" de Fouché ha estat apassionant. Segur que la continuació ho serà igualment.
Continuaré llegint!