No llegeixis mai els pròlegs: més d'una vegada m'he endut un disgust; molts t'expliquen massa coses, de manera que ja saps el què passarà sense haver llegit el llibre. Per això, jo recomano llegir el pròleg al final, quan ja s'ha acabat el llibre. Sobretot si el llibre t' interessa de debò, no llegeixis el pròleg!
Ja sé que en aquesta pàgina jo explico coses que et poden espatllar un llibre, però és perquè no he trobat la manera de parlar del que m'agrada sense desvetllar el secret. Si la trobés, creu-m'he que la posaria en pràctica. Mentrestant, si de debò vols gaudir d'algun llibre, potser és millor que no em llegeixis. Jo detesto quan m'espatllen un argument, i realment és això el que faig. Quina contradicció. Doncs no em llegeixis i ja està. Llegeix llibres, que més profit et faran.
Jo no faig crítica literària (déu me'n guard), només intento expressar-me. Però en realitat, parlo amb mi mateixa. Això ha estat escrit però no cal que ningú ho llegeixi (de fet, a part de tu no sé si hi ha algú que s'ho llegeix): em serveix el fet d'escriure-ho, i amb això ja n'hi ha prou. És com el nàufrag que tira un missatge dins d'una ampolleta a la immensitat del mar. Abans ho escrivia en el meu diari, i no s'ho llegia ningú. És una manera d'expressar-me, de compartir el que m'aporta la lectura. I ho faig perquè em fa il·lusió tenir un bloc. Però pensar que algú com ara tu ho pot estar llegint, i que li pot agradar o no, és una mica com caminar per la vora del precipici. Internet és una mena de precipici. Un dia decideixes tirar-t'hi i trobes que això d'anar caient no està tan malament. Però és una debilitat. Són ganes de xerrar sobre no-res i de presumir que has llegit tal o qual cosa. Si tenim en compte que el que faig es espatllar-te els llibres, el millor que podria fer seria callar per sempre. Però jo no callaré, o sigui que l'única solució que hi veig es que no em llegeixis. No em llegiu i ja està. (Això si és que hi ha algú que em llegeix.)
