Tal i com vaig prometre, estic començant a llegir tota l'obra de Paul Auster. El segon llibre que llegeixo, després de "El llibre de les il.lusions", es "La invenció de la solitud", llibre autobiogràfic en que Auster parla del seu pare.
Intenta, mitjançant l'acte d'escriure aquest llibre, de relacionar-se amb un pare que ja no hi és i al que no comprenia. L'estimava, pero eren dos perfectes estranys l'un per l'altre. Dissecciona la personalitat del seu pare i els fets que van marcar la seva vida, i com vivia. És a dir, es un llibre on no passa gairebé res. Només es l'autor, reflexionant en veu alta. Ho trobo apassionant. A més, es un llibre que Auster escriu davant dels nostres ulls, gairebé el veiem fer-ho. Veiem les dificultats que passa per parlar de segons qué.
Intenta, mitjançant l'acte d'escriure aquest llibre, de relacionar-se amb un pare que ja no hi és i al que no comprenia. L'estimava, pero eren dos perfectes estranys l'un per l'altre. Dissecciona la personalitat del seu pare i els fets que van marcar la seva vida, i com vivia. És a dir, es un llibre on no passa gairebé res. Només es l'autor, reflexionant en veu alta. Ho trobo apassionant. A més, es un llibre que Auster escriu davant dels nostres ulls, gairebé el veiem fer-ho. Veiem les dificultats que passa per parlar de segons qué.
Ens explica la seva vida, però ho fa com podria estar creant la millor ficció. I per això el llibre és interessant. Normalment, els llibres tipus "va passar de debó" solen ser molt fluixos. Aquest porta la factura de la millor literatura. Que passes o no de debó, m'importa ben poc. Auster està creant un personatge, el personatge del seu pare, i ho fa molt bé.
No comments:
Post a Comment