He tornat a llegir Gaspar Ruiz. M'ha impressionat més aquesta segona vegada. Em meravella com està construït, intercalant la veu del narrador amb la veu del primer tinent i llavors general Santierra, i els salts que fa en el temps, que donen una mena de placidesa a la història.
En un relat curt, Conrad demostra que és un mestre movent els fils d'una història. Està muntat d'una manera que l'acció, la intriga i l'emoció no decauen en cap moment. Ens pinta el caràcter d'en Gaspar, de l'Herminia i del General, així com del sergent Esteban, i tot això ho fa a través de les seves accions.
L'episodi de l'aigua i l'episodi del canó són realment commovedors. M'ha agradat molt, no només per la història, sinó per com està construïda. Encara que m'imagino que una cosa és indestriable de l'altra.
