El pròxim llibre que he decidit llegir és "El bell estiu", de Cesare Pavese. He triat aquest llibre perquè fa poc vaig llegir "El diable als turons", del mateix autor, i em va agradar molt. També vaig llegir el seu diari. Cesare Pavese es va suïcidar. Una cosa que em va impressionar del seu diari és que havia llegit Shakespeare a fons. Un amor no correspost el va abocar a una gran l'amargor –es nota en el seu quadern- i finalment es va acabar matant. El sofriment que li va causar aquest amor no correspost, el dolor, és palpable, ben patent, en el seu diari, i es transmet al lector. Fa patir. Tothom qui hagi sofert mai per amor no pot deixar de sentir-se commogut.
Mentre llegia "El diable als turons" vaig escriure el següent al meu propi diari:
He llegit un capítol de "El diable als turons" i em captiva la senzillesa i la profunditat d'aquest llibre.
Vaja vaja amb Pavese. De cop, una novel·la on no passava res no la pots deixar... Així, com per art de màgia.
Llavors he llegit un tros de "El diable als turons" i començo a veure per on va la cosa: començo a veure que aquest diable al que fa referència el títol és una dona... "la dona és el diable", va dir algú.
La Gabriela. No en té la culpa. No és que ella com a dona sigui "el diable", és el que l'home vol d'ella el que la fa ser el diable, el que el protagonista vol d'ella. Només veu la seva faldilla, no els seus ulls. Només la desitja.
Pavese coneixia a les persones, malgrat els seus prejudicis.
Aquesta novel·la em permet fer una cosa que com a noia sempre havia volgut fer i mai havia pogut: espiar una conversa entre nois sols. De totes maneres, no veig que parlin de res essencialment diferent del que podrien parlar dones soles. Suposo que més ase jo de creure-ho.
Fins aquí.
I és amb aquest estat d'ànim, pensant en la seva mort, amb la que em disposo a començar aquest llibre.
Mentre llegia "El diable als turons" vaig escriure el següent al meu propi diari:
He llegit un capítol de "El diable als turons" i em captiva la senzillesa i la profunditat d'aquest llibre.
Vaja vaja amb Pavese. De cop, una novel·la on no passava res no la pots deixar... Així, com per art de màgia.
Llavors he llegit un tros de "El diable als turons" i començo a veure per on va la cosa: començo a veure que aquest diable al que fa referència el títol és una dona... "la dona és el diable", va dir algú.
La Gabriela. No en té la culpa. No és que ella com a dona sigui "el diable", és el que l'home vol d'ella el que la fa ser el diable, el que el protagonista vol d'ella. Només veu la seva faldilla, no els seus ulls. Només la desitja.
Pavese coneixia a les persones, malgrat els seus prejudicis.
Aquesta novel·la em permet fer una cosa que com a noia sempre havia volgut fer i mai havia pogut: espiar una conversa entre nois sols. De totes maneres, no veig que parlin de res essencialment diferent del que podrien parlar dones soles. Suposo que més ase jo de creure-ho.
Fins aquí.
I és amb aquest estat d'ànim, pensant en la seva mort, amb la que em disposo a començar aquest llibre.
No comments:
Post a Comment