Paraules del Brujo

"El teatre segueix essent un reducte on la gent pot trobar-se amb l'aspecte sagrat de l'existència sense necessitat de passar pel confessionari o la confessionalitat de qualsevol religió. És un espai secularitzat, però en ell l'ésser humà pot trobar-se amb els misteris. Es diu que ara es busquen emocions fortes, però en realitat són emocions tosques: la litrona, el "bacalao", el futbol com una excusa per barallar-se... (...) Però encara hi ha molta gent que busca en el teatre aquest moment d'intimitat amb ell mateix, entrar a través de la cultura o del patrimoni dramàtic en contacte amb aquesta zona íntima de preguntes transcendents, i divertir-se, i compartir..."

"El que jo faig és narrar el personatge, no encarnar-lo o posar-me a la seva pell. Es com si tu parles del teu pare: ningú em transmetrà millor que tu com et relacionaves amb ell, que era per tu aquesta persona, però no necessites "convertir-te" en ell per fer-ho; expliques la història amb una tal intensitat que aconsegueixes que jo "vegi" el personatge. (...) Jo m'interpreto a mi mateix com a narrador. D'aquesta manera el que transmeto es una cosa nova, ja que es tracta de reflexions personals sobre el personatge."

Rafael Álvarez, El Brujo
Muchoviaje, octubre 2006

El viatges, els llibres

"Crec que al final el viatge ets tu, i tots marquen."

Maria Pujalte
Muchoviaje, octubre 2006

(també es pot aplicar als llibres, això...)

Encert

"L'encert en l'ús dels signes de puntuació fa que el nostre llenguatge sigui clar i precís, i es la millor expressió d'una ment ben organitzada."

Azorín

Parlar d'amor?

"I d'amor millor no parlar-ne perquè les llengües s'han tornat objecte d'estudi mèdic i cap paraula ja no es prou secreta."

Separació del cos
Els llibres

Manuel António Pina

Escacs

"Encara que un relat sigui sobre escacs s'ha de poder seguir sense saber jugar a escacs."
Clara Gamboa Guzmán

Documentació

"Un raonament imparcial em diu que hi ha més amor per la humanitat en l'electricitat i la màquina de vapor que en la castedat i en l'abstenció de menjar carn."

Antón Txèkjov
Sin trama y sin final

(m'impressiona que en aquest llibre, de totes les frases, fins i tot les més marginals, es diu la font d'on han sortit, la carta concreta de Txèkjov on van ser escrites originalment. Piero Brunello es deu haver enfrontat a un treball de documentació ingent)
(un llibre que més que un conjunt de consells per escriptors és la mostra d'una filosofia de vida)

Bola de vidre

A les escobertes d'un llibre, un best-seller exposat per la diada, vaig llegir: "un llibre que serà un clàssic". Que serà? Com quedem? És o no és un clàssic? Què volen dir amb això de "serà"? Ara fem futurologia? M'emprenya que juguin amb el terme "clàssic". Un llibre és un clàssic o no ho és. Però dir que "ho serà" em sembla no només una asseveració molt arriscada sinó directament una bestiesa. I més quan allò, molta pinta de clàssic no tenia, precisament...

Diners ben gastats

"Quan era futbolista vaig guanyar molts diners. La majoria els vaig gastar en dones, drogues i cotxes. La resta els vaig malgastar..."

(George Best, ex-futbolista del Manchester United)

El llarg camí fins a Shakespeare

Amb els llibres s'ha d'anar a poc a poc, confiant a l'esperit només allò que pugui digerir. No et pots posar als vuit, ni als deu, ni al catorze anys, a llegir Shakespeare. Com a mínim a mi no m'ha passat, tot que segur que n'hi ha casos. A Shakespeare no s'hi arriba com per art d'encantament, del no-res. S'hi arriba a través d'altres llibres, d'anar fruint cada vegada de lectures més complexes, d'anar-se orientant a la selva. Però s'ha de començar pel senzills, pels menors si es vol dir així, i de mica en mica, passet a passet, anar pujant d'esglaó en esglaó fins a arribar a Shakespeare.
Jo he llegit tres obres de Shakespeare: Romeu i Julieta, Hamlet i Otel·lo. Van ser lectures difícils, i sento que encara no he arribat a Shakespeare, que encara no he après a apreciar-lo del tot, i que encara em falten algunes lectures per arribar-hi.

Portar el nom de la tristesa

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 217-220) M'adono que en aquesta versió són molt importants els ritus cristians. Rivalín i Blancaflor, aconsellats pel mariscal, es casen per l'església, cosa que a l'altra versió no quedava clara, i a més es dóna molta importància al bateig de Tristany.
El narrador ens diu que li posen el nom de Tristany perquè deriva de "trist", de "tristesa". Tant la història dels seus pares com la seva pròpia admeten aquest apel·latiu. Jo no hi estic massa d'acord. Es cert que la història de Tristany és trista, però viurà molts moments de felicitat al costat d'Isolda que no justifiquen aquest nom. La seva història pot ser trista en general, però no ho és en tots el moments: moltes vegades serà feliç. Així com les monedes no tenen una sola cara, tota una vida no pot estar tenyida d'un sol color.
A la versió anterior hi havia molta més acció, la història avançava ràpid. Aquí l'autor es recrea en els petits detalls i té temps per a la reflexió.

Escepticisme moderat

Els que em van llegir l'any passat ja saben que pel que fa a Sant Jordi sóc d'un escepticisme moderat: m'agrada la festa, però no puc evitar ser crítica.
L'altre dia discutia (bé, discutir potser és un terme massa fort: canviava impressions) Doncs l'altre dia canviava impressions amb el meu llibreter, i jo li deia què passaria si les parades de llibres estiguessin plenes de llibres de fons, en comptes de llibres mediàtics, si es vendrien igual. Aquest llibres mediàtics són ideals per la gent a qui no agrada llegir, i que només compren un llibre a l'any. Ella em deia que no, que sempre hi hauria la típica parada que tingués els llibres mediàtics i que tothom compraria allà. No ho sé. M'agradaria que, algun any, per variar, hi hagués alguna parada de llibres de fons i no els quatre best-sellers de sempre. Per què ningú no s'arrisca? Es clar que sempre, i amb un matxet, es pot intentar entrar en alguna llibreria...
El meu llibreter també m'ha dit que durant aquesta setmana es venen el 40% dels llibres que es venen durant l'any. El 40%! Gairebé la meitat! I jo penso: tanta gent hi ha que no compra cap llibre durant l'any?
Però és ben bé que em queixo per vici. Per què, què hi ha de més bonic que un munt de gent sortint en massa a comprar llibres un dia a l'any? Feliç Sant Jordi a tothom!

Petó d'ulls

"L'ànima que pot parlar amb els ulls també pot besar amb la mirada."

Gustavo Adolfo Bécquer

Al lector desconegut

Joyce escrivia per un lector imaginari afectat d'un insomni imaginari. Per a qui escric jo? O, millor encara, qui em llegeix? (Nota: això no va per les tres o quatre persones amigues que em llegeixen, i que, al principi, eren el meu únic públic. Això va pels lectors que no conec.) Quan tenia el comptador, hi havia algú que es connectava periòdicament desde el Canadà, cada vegada desde una ciutat diferent: es va connectar desde Halifax, desde Alberta, desde la Columbia Britànica... Primer al bloc en castellà en llavors al bessó català. No cal dir que això em té intrigadíssima. Però, penso, qui pot estar interessant en llegir-me? Per començar, ha de ser algú a qui li agradi llegir. A més, ha de tenir un cert temps lliure, perquè de vegades escric molt, i la gent té coses més importants a fer. Algú amb una feina molt estressant o amb cinc fills petits no crec que estigués gaire interessat. També és probable que sigui una persona més gran que jo, però això de fet és fàcil, perquè jo sóc molt jove (encara que, com em diu el meu llibreter, "tu també vas vinguent"; això vol dir que jo també em vaig fent gran) També sospito que pot ser que sigui una persona amb uns estudis universitaris que jo no tinc, cosa que m'omple d'orgull. (Es clar que tampoc calen estudis universitaris per seguir-me, només faltaria, i si algú no els té potser encara em fa més il·lusió, que em llegeixi) I finalment: la cosa més que provable és que el meu lector o lectora tipus tingui un bloc. La sang crida la sang...
En tot cas, aquest lector o lectora imaginaris amb una poca feina imaginaria, em fa molt il·lusió que dediquin un pessic del seu temps (això que avui en dia és tan valuós) a llegir el meu bloc. Benvinguts/des!
(PS: Ja ho sé, sóc una pilota. M'hauria de dedicar a treure les tripes als autors actuals amb mala llet i sang i fetge en comptes de gastar tanta simpatia amb els lectors... però què voleu, estic de bon humor avui! Deu ser perquè és Sant Jordi?)

Entrar en matèria

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 206-217) Rivalín s'emporta a Blancaflor a les seves terres, es casen, entra en combat i mort. Blancaflor, en saber-ho, mort en donar a llum. En aquest tros hi ha més acció i no tanta reflexió, tot i que també n'hi ha. El que passa també és diferent de la versió d'Eilhart, on Rivalín viu i només mort Blancaflor. Aquí és més emocionant, perquè hi ha l'amenaça de Morgan, que fa que ens preguntem pel destí d'aquest fill i de les seves terres.
L'estil, sense ser repetiu, quan s'apodera d'una idea l'enuncia desde tots els matisos, recalcant-la. Tot i així la narració és molt fluïda. La veritat és que m'està contant una mica posar-m'hi, perquè ja conec la història i en aquesta versió és una lectura que requereix atenció. Però un cop fer l'esforç no me'n penedeixo. Tot i que la història del pares no m'interessa massa, són personatges que no mouen el lector, i la seva única funció és ser honorables segons els codis de l'època (el nostre protagonista no pot ser fill de qualsevol) i concebre'l. Feta aquesta funció, a la capsa i deixem pas al que és important: o sigui, Tristany. Em pregunto perquè sempre, en totes les versions, hi ha aquest interès en explicar d'on ha sortir Tristany, com ha estat concebut, i no hi ha el mateix interès en explicar d'on ha sortit Isolda. És per què ella es filla de reis, i amb això ja està tot explicat? Qui sap els noms dels seus pares, com es van conèixer o com va ser concebuda ella? Per què aquesta diferencia? Es clar que encara haig de llegir com s'introduirà el personatge d'Isolda en aquesta versió. Però m'intriga això.

El meu primer poeta

El meu primer poeta va ser León Felipe. A la classe, la professora de literatura ens feia llegir un poema seu, i vam haver de comprar el llibre. Vaig llegir el poema que era obligatori i si hagués estat per mi hagués pogut endreçar el llibre a la lleixa per sempre més. Llavors, a l'hora del pati, un noi va dir que era un poeta que si te'l llegies tot no estava pas tant malament. Només això, una simple frase: "no està pas tant malament". A mi no se'm pot dir això d'un llibre; sobretot depèn molt de qui ho diu. No és que m'agradés aquell noi (era molt baixet), però jo tenia una gran opinió de la seva intel·ligència. Si ell ho deia, podia ser veritat. Vaig rescatar el llibre, ben disposada, començant pel començament. Era una antologia on hi havia els millors poemes de l'autor. Vaig començar a llegir... i no vaig poder parar, vaig continuar llegint poemes fins al final d'una tirada. I em va saber molt greu que s'acabessin. Era la primera vegada que em passava allò amb un poeta, encara que no seria l'última. Com quatre poemes de feia trenta anys podien fer allò. El que pot ser un poema, llegit en el moment en que el necessites.

Darrerament, el meu llibreter ha intentat convencem que León Felipe és menor, que hi ha poetes millors. Jo, de fet, fa anys que no obro cap llibre seu. No he llegit gaire poesia, però tinc molt clar que si no m'hagués agradat León Felipe, no hagués arribat als altres. La poesia és com posar el cap sot l'aigua quan aprens a nedar: li has de perdre la por.

És la darrera vegada, ho prometo

Els llibres. Manuel António Pina. El crit. Encara rellegeixo aquest poema. Penso: com pot ser que algú hagi aconseguit escriure'l? Senzillesa, sentiment. Els girs; la manera: simple, clara. La solitud, present. El resultat i la consciència d'una vida de solitud atrapada en uns versos. Ningú que alguna vegada s'hagi sentit sol pot deixar de sentir-se commogut. "Com hauríem pogut no perdre'ns?" Llegint tant és difícil no perdre's, no dispersar-se. És difícil no passar massa ràpid per pàgines, per versos, per paraules. Quan trobes alguna cosa que et permet rellegir i rellegir, és una mica com haver arribat, com un sospir. Hi és: la connexió hi és. Només cal una mica de paciència i pouar molta indiferència abans d'assaborir-la. La gent poden dir que a ells no els cal un poema per connectar. Bé, a mi sí que em cal.
(Conclusió perversa: ara em fa por llegir la resta de poemes del llibre! Em decebran? Qui ho diu que la vida d'una lectora no és emocionant?)

La universitat és la vida

"Més masters et dóna la vida."

Maruja Torres

Interès

"M'interessen poques coses, però les que m'interessen m'interessen molt."

José Luís Sampedro
(entrevistat a El País el 19/04/07)

Fregant la làmpara

_ Quin és el post més genial?
_ Sempre sento que el post més genial és el darrer que he escrit, però llavors n'escric un altre i m'adono que sempre m'agrada més. El que acabo de publicar és sempre el que em fa més il·lusió; no se si és el més genial, però és el que em fa sentir com si ho fos.
_ En què et bases per pensar que els teus posts són genials?
_ No crec que siguin genials, però és evident que si no penses que són genials no els escriuria. Per escriure has de saber que no ets genial, però has d'escriure com si ho fossis. Si tu no creus en tu mateixa com si fossis genial ja pots plegar. Per tu mateixa has de ser genial, encara que sempre has de tenir en compte que pels altres pots no ser-ho en absolut...
_ Creus que el geni neix o es fa?

_ Es una pregunta absurda. El geni és. Tant és que ja hagi nascut inspirat o que s'hagi fet a base de patacades. Encara que jo crec més en els que s'han fet a base de patacades.

Aqueix, aqueixa

En aquesta iniciativa d'apadrinar una paraula que s'ha posat de moda ara, jo apadrino aquestes dues paraules: aqueix, aqueixa. Això ho deia el meu avi quan volia dir aquest o aquesta. El meu avi va néixer l'any 1916, i no va veure el nou segle. Des que es va morir mai més no ho he tornat a sentir dir a ningú, això. Suposo que són paraules perdudes, i per això les apadrino.

Mercantilisme pur i dur

Una altra cosa que m'ha impressionat d'aquesta introducció als Contes d'hivern és que diu que la Karen es va veure obligada a escriure "per diners". Això m'aclapara. Com algú pot tenir la confiança en si mateix de posar-se a escriure "per diners"? Vull dir que hi ha molta gent que escriu, i no tothom hi fa diners. I vet aquí algú que s'ho proposa: "escriuré per diners", i li surt bé, i fa diners. Això a mi m'aclapara, sincerament. També vaig llegir que Txèjov de molt jove ja mantenia a tota la seva família amb el que escrivia. Per més Txèjov que siguis, com t'ho fas això? Quan llegeixo aquestes coses m'aclaparen, francament. I en canvi Miguel Torga al començament es publicava els propis escrits perdent-hi calés, i també era bo. M'agrada la disfressa d'escriptora incompresa que escriu per amor a l'art i que no guanya un duro amb el que escriu... Però, qui pogués no sentir-se aclaparat davant del fet contrari alguna vegada...

Bilingüisme pur i dur

Llegeixo a la introducció de Contes d'hivern, d'Isak Dinesen, que la Karen era una escriptora bilingüe: escrivia en anglès i en danès al mateix temps. Vull dir que els seus llibres sortien publicats en ambdues llengües. Aquesta dada m'ha impressionat molt. És la primera vegada que tinc noticia d'una autor que no sigui d'aquest petit país nostre que fa això. Em pensava que el bilingüisme era una característica (o tara) completament nostra, i ara descobreixo que no, que hi ha altres països i altres èpoques on també s'ha hagut de practicar. Però és la primera vegada que llegeixo que un escriptor important el practica (i això que fa anys que recorro pàgines de llibres), i amb èxit en ambdues llengües, a més. Sempre m'havien dit que t'havies de decidir per una sola llengua d'escriptura. És un consell que sona molt raonable, a més a més: fruit del sentit comú. Ja és prou difícil fer-ho bé en una sola llengua, imagina't en dues. Encara no sé ben bé com m'afectarà això, però tenir noticia d'aquest fet m'ha impressionat molt.
(Ara que ningú es pensi que em poso a llegir els Contes d'hivern immediatament. No. De moment només n'he fet un tastet, no em podia esperar, però ara tinc altres coses entre mans. Ho hauré de deixar per més endavant.)

Escrit al núvols 100 vegades

Estic de celebració. Ja sabeu que jo ho celebro tot. La vèrtebra escrit als núvols celebra els 100 missatges. És la primera vèrtebra que m'arriba als 100 missatges. Estic molt refeta. Aquesta vèrtebra és una mica un calaix de sastre on poso tots els missatges inclassificables que no parlen de cap llibre en concret, sinó dels llibres i la lectura en general. També, els meus pensaments i reflexions més personals. El nom el vaig treure d'un bloc que tinc enllaçat, però les paraules que van inspirar el nom han desaparegut. Hi ha gent que considera que ha d'esborrar el que ha escrit, encara que sigui interessant. O potser precisament perquè ho és. Ho respecto, es clar. I no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré.

Descobrir

"Tota novel·la, tot conte, tot poema, ha de ser un procés de descobriment."

Clara Gamboa Guzmán

Empremta

Hi ha pocs autors o personatges que, al llarg del temps, hagin deixat la seva empremta al vocabulari. Ja no parlo d'un adjectiu que es pugui aplicar a ells mateixos i que els defineixi inequívocament, com per exemple shakespirià, wagnerià o austerià, sinó que parlo d'un adjectiu que vaig més enllà d'ells, que la gent el faci servir sense conèixer-los o sense saber d'on ve; que sense relació amb ells tingui entitat per si mateix. Se m'acudeixen:

Kafkià – de Kafka
pantagruèlic – de Pantagruel
quixotesc – del Quixot
dantesc – de Dant
platònic – de Plató
cartesià – de Descartes
sàfic – de Safó
maquiavèlic – de Maquiavel
odissea – d'Odisseu

Estic segura que n'hi ha d'haver molts més.

El secret del meu llibreter

Qui m'hagi llegit amb una certa assiduïtat deu estar ben intrigat per aquest meu polifacètic llibreter que tan aviat vent llibres, com té un hortet o es dedica a fer hermenèutica amb la meva ment. Bé, hi ha un secret: el meu llibreter no sempre és la mateixa persona. Durant el temps que porto parlant del meu llibreter, aquest ha estat cinc o sis persones diferents. Dir-los a totes elles "el meu llibreter" és una manera de mantenir el seu anonimat i d'unificar el bloc. Aquest llibreter ha tingut gairebé tantes edats, sexes i graus de relació amb mi com vegades ha estat mencionat, i entenc que això pot crear una certa confusió, sobretot pel que fa a la seva mentalitat. L'important no és qui ha dit què, sinó el que ha dit i com m'ha influït, a mi i al bloc. Crec que continuaré amb aquest personatge. Què lliga més amb una lectora que un llibreter? També hi lligaria un bibliotecari, però ja sabeu que a mi els llibres m'agrada comprar-los i posseir-los, i que treure'ls de la biblioteca no és el mateix.

Caducitat

"Per què tothom ve a comprar el mateix dia? El nostre és un producte que no es passa, no és un tortell. Serà igual de bo demà com ho era abans d'ahir. I en canvi, tothom ve avui..."

(El meu llibreter, per Sant Jordi)

La importància de parlar

Ahir estava llegint un llibre. Hi havia un concepte espinós, molt ben explicat, però que no m'arribava al moll de l'ós. Llavors en parlo amb el meu llibreter i me l'explica desde un altre punt de vista. Es fa la llum. El que m'ha explicat ja ho havia llegit, però no ho havia comprès. No ha estat fins que n'he parlat que ho he entès. D'això en trec la conclusió que és millor parlar que llegir, que la comunicació entre dues persones no es pot comparar amb la comunicació entre una persona i un llibre. (Per més que a mi m'encanti llegir, i per més que hi hagi llibres i llibres. També hi ha persones i persones. O llibreters i llibreters.)

Literatura i política

"Qui davant de grans i terribles esdeveniments històrics no tingui res millor en què pensar que en les anades i vingudes de les tendències literàries és un mesquí. En l'altre cantó hi ha els que no saben llegir un llibre si no és amb una intenció política immediata, el que suposa una limitació igual de grossa."

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. Qüestions sobre el realisme. Aquest fragment, escrit per Calvino l'any 1957, em fa pensar en la gent que han retret a Paul Auster que no parli en profunditat dels atemptats i que es continuï centrant en el seu món interior. És evident que Auster no ha vist els esdeveniments amb indiferència, però també és evident que no en podia fer la base de la seva literatura. La literatura és una cosa personal que ha de segui un camí personal. No és fer pamflets.

Continuo cridant

Els llibres. Manuel António Pina. El crit. Ara estàs sola, ningú vindrà. Però hi va haver un temps en que semblava que havies trobat alguna cosa, una connexió. L'autor pot estar parlant de persones, de llibres... Els llibres ja ho tenen això: acompanyen la nostra solitud, l'omplen, però segons com, sinó tenim al costat ningú real, un llibreter trempat i d'ulls riallers, per exemple, la poden fer més profunda.

Mosca de mantega

Una paraula que sempre m'ha agradat molt és la paraula anglesa butterfly, que vol dir papallona. El que m'agrada és la seva traducció literal: butter (mantega), i fly (mosca). O sigui, que una papallona és en anglès una mosca de mantega. Hi pot haver una definició més poètica del que és una papallona?

Com la llimona es converteix en taronja

L'altre dia vaig escriure que em calia ser valenta per esprémer-me com una llimona. I penso, per què no vaig escriure com una taronja? La taronja és dolça, la llimona és aspre. S'admet que els taronges són simpàtiques, i que els llimones són antipàtiques. A la vida real jo em veig a mi mateixa més com una llimona que com una taronja. I m'imagino que algú que em conegui només superficialment també pot pensar el mateix. En canvi, fent el bloc tiro més cap a taronja, em sembla. Suposo que és perquè estic fent el que m'agrada: llegir i escriure. I fer el que a un agrada endolceix el fruit més groc i aspre. Tot i que la vida moltes vegades sigui una llimona, els llibres són taronges. Fins i tot els llibres dolorosos. Els llibres són l'espremedora que fa que la llimona es converteixi en taronja.

Bateig

Necessito un nom per una nova vèrtebra dedicada a Txèjov. Una vegada algú va dir que en els meus comentaris de Txèjov pretenia que aquella era la meva primera lectura, però que en realitat això no era així. Bé, ho era, era la meva primera lectura ( a molt estirar la segona); sempre dono la impressió d'haver llegit més del que he llegit en realitat, em temo. No l'he pogut llegir gaire, a Txèjov, i vaig començar fa poc. Però el que n'he llegit... Bé, és de primera. Una vegada vaig veure representada una obra seva, en una pel·lícula. Ostres. Per lectures que en faci no crec que mai em decebi. S'olora, això. Però el cas és que n'he llegit massa poc com per poder escollir entre gaires noms per la meva vèrtebra. I aquí és on la intuïció, mai prou ponderada, ha de jugar el seu paper. Per mi Txèjov és un príncep, un príncep de l'escriptura. Però, i el complement? Se m'acut una cosa: Piero Brunello diu que per escriure un reportatge periodístic només es necessiten unes sabates còmodes i un quadern d'apunts. No sé si això té a veure amb Txèjov, però segur que per anar a Sibèria es va posar unes sabates còmodes. I és ben cert que els seus escrits són com posar-se unes sabates bones. No sempre còmodes, no sempre complaents, però que s'ajusten com un guant a la mida de l'ànima que retraten. Poden no ser còmodes pel lector, però als personatges se'ls ajusten. És evident que ell escriu com aquell qui es posa unes sabates còmodes. L'escriptura són les seves sabates còmodes per la vida. El príncep de les sabates còmodes? Espero que ningú es pensi que és irrespectuós...

"Els millor escriptors retraten la vida com és, però de tal manera que el lector sent com hauria de ser: això és el que ens captiva."

Anton Txèjov

Anar fins a Sibèria

Ja fa uns mesos, a la llibreria, vaig veure un llibre de Txèjov sobre una colònia penitenciaria. A mi m'encanta Txèjov, però el tema del llibre no em va fer el pes. Presos? Què m'interessa a mi això? Sofriment inútil. Fora. I el vaig descartar. Doncs bé, ara llegeixo Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores, i de la mà de Piero Brunello descobreixo l'important que va ser per Txèjov anar fins a Sibèria (perquè hi va anar) per escriure aquest reportatge, tot el que va significar per ell i com va marcar i confirmar la seva escriptura. I jo que em pensava que aquest no l'havia de llegir! No cal dir que ara me'n penedeixo de no haver-lo triat i que buscaré la manera de llegir-lo, peti qui peti. I és que jo sempre he tingut tendència a obviar el sofriment, en les meves lectures. Però allà on hi ha el dolor és on hi ha la vida. I fixeu-vos que no dic la literatura, dic la vida. Perquè es tracta de vida.

"La vida és una marxa cap a la presó. La vertadera literatura ha d'ensenyar a escapar-se o prometre la llibertat."

Anton Txèjov

L'aventura era la conversa

El Quijote. Cervantes. Capítol XX. Vet aquí una aventura que m'ha agradat. A més és divertida, molt divertida. Es veuen en gran perill, Sancho passa por, però quan el Quixot va a demostrar el seu valor s'adonen que no hi ha aventura. El Quixot menciona que, als llibres de cavalleries, l'escuder és un personatge secundari que apenes parla i amb prou feines és mencionat pel seu nom. I que, a més, respecta al seu amo. Tot el contrari que els nostres protagonistes, que xerren molt entre ells, Sancho és riu d'ell, i on Sancho té tanta importància com el Quixot. Aquesta conversa incessant, és, de fet, la gran aventura d'aquest capítol, i de tot el llibre. I el paper actiu de l'escuder és un element més que diferencia El Quijote de la resta de llibres de cavalleries.

Acaparar, posseir

"La possessió d'un llibre es converteix en el substitut de la seva lectura."
Anthony Burgess

Fantasia

"La fantasia de l'home és la millor arma de la dona."

Sophia Loren

Bona noia la que escriu

"Només les bones noies porten el seu diari. Les dolentes no tenen temps per això."

Tallulah Bankhead

(És una llàstima perquè... ¿no seria molt més interessant el diari d'una noia dolenta?)

Valor torero

Quan vaig anar a la taula rodona aquella sobre blocs, on van parlar en Biel Mesquida i l'Eduard Batlle, els vaig preguntar perquè hi havia tanta gent que començava a fer un bloc i llavors l'esborrava. La seva resposta va ser clara: perquè som persones, ens movem per impulsos i ens penedim de les coses; tot fos a la vida tan fàcil de rectificar com haver començat a fer un bloc i haver-se'n penedit després... Jo tinc la meva pròpia resposta, però. Fa poc, es va sentir dir que un famós torero es retirava. "Si té por..." , va dir un altre torero, tot xulo ell. Evidentment, el primer torero no es retirava perquè ara tingués por; el seu valor l'havia demostrat amb escreix en el passat. El que passa és que ara es volia dedicar a altres coses... Doncs bé, quan algú esborra el seu bloc jo faig com el torero imbècil que va dir que l'altre tenia por... pensar que "no era un escriptor de debò" i que "no estava preparat per assumir-ho". I sé que amb això estic essent parcial i limitada, i que no tinc en compte que tothom es pot cansar de torejar, i que no passa res...

Una mena de perversió

Sé que hi pot haver algú que es pregunti: quina mena de perversió fa que aquesta noia encengui el llum a les tres de la matinada, el tingui cinc minuts encès, el torni a apagar, i que això ho faci cinc cops en una mateixa nit? Doncs, senyors, aquesta mena de perversió és l'escriptura...

El crit

Els llibres. Manuel António Pina. El crit. Retiro tot el que vaig dir respecte als robatoris perquè aquesta obra s'aguanti. Vet aquí un poema de collita pròpia que no roba res d'enlloc i que és excepcional. Net com un ós, senzill com una pedra, davalla a l'arrel del dolor. És un crit. O més que res, la justificació del crit. La mostra de l'aïllament, de la solitud, del buit. Impressionant. Ja m'he descomptat dels cops que l'he llegit. I no me'n canso.

Valentia

M'adono que per escriure s'ha de ser valenta. Sí, sí, valenta. Valenta per lluitar contra una mateixa, contra la mandra, contra la comoditat, contra el "ja ho faré". També s'ha de ser valenta per estar sola mentre escrius: s'ha de ser valenta per ser capaç de passar-se moltes hores físicament sola, aïllada del món. Però, sobretot, s'ha de ser valenta per enfrontar-se als propis fantasmes, a les pròpies pors, valenta per mirar el rostre que reflecteix el mirall i no tenir ganes de fugir corrents. S'ha de ser valenta per exposar les pròpies entranyes, per amanir-les (una mica de sal?) i servir-les al banquet; s'ha de ser valenta per esprémer els propis sucs com si tu mateixa fossis una llimona. Valentia. Una altra qualitat necessària, i que em sembla que a mi em manca. O que no en tinc tanta com això, si més no.

Cobdícia

A l'acadèmia on vaig a anglès són molt casolans. Tenen els ordinadors al passadís, els paquets de folis blancs per terra i els bolígrafs escampats per sobre la taula. A l'aula on fem la classe hi ha una lleixa, i en aquesta lleixa hi ha una quants llibres. Aquells llibres tenen tot l'interès que poden tenir els llibres d'una acadèmia d'idiomes: són edicions de butxaca gastades i esgrogueïdes de clàssics en versió digerible en totes les llengües europees. N'hi ha un, però, que és diferent. És un llibre en català. Un llibre en català en tapa dura. Com hi deu haver anat a parar allà, aquell llibre? Aquest llibre està descatalogat; en castellà no existeix. Aquest llibre és l'únic que em falta per completar una trilogia: a casa tinc els altres dos. És un llibre que he volgut tenir desde sempre. Sé que aquest llibre té valor. Bé, no crec que tregui a ningú de la pobresa, però sé que val més de que valen normalment els llibres... A més, té valor per mi, perquè podria completar la col·lecció; més que llegir-lo, confesso que vull posseir-lo. A cada nova classe l'observo amb atenció bulímica d'acaparadora. Encara no li he dit res al professor. No crec que se l'hagi llegit ni que sàpiga que aquell llibre és allà. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú. El professor és més de llegir mangues (en japonès). Sé que si li demanés me'l deixaria. Però, llavors, seria capaç de tornar-li? No sé si robar-lo (ara, tampoc és qüestió de fer-se lladre a aquestes altures i per això, no trobeu?), o si seduir al professor perquè me'l regali (ara, tampoc és qüestió de fer-se fàcil a aquestes altures i per això, no trobeu?), o si simplement continuar mirant-me'l en la distancia i sospirar. I si el va heretar de la seva tia-àvia soltera i té un gran valor sentimental? Ui, no ho sé, però si no aconsegueixo tenir aquest llibre aviat, m'agafarà alguna cosa...

Jutjant el passat desde una perspectiva actual

Ara m'han vingut ganes d'escriure respecte a això que es parla sobre la vida sexual de Jane Austen. Si era verge o no. Jo sempre he pensat que sí que ho era, que no va tenir més remei. Però, pel que es veu, hi ha qui especula que això podria no ser cert. Doncs bé, jo me n'alegraria molt. I no per saber a la Jane esbojarrada, sinó perquè crec que ha de ser dur per a qualsevol persona jove no disfrutar del sexe, tant ara com abans. Es clar que podria no haver estat verge i haver-ho amagat, al cap i a la fi la seva era una societat molt hipòcrita, no passaria res. De totes maneres jo no ho crec, ja dic, m'alegraria molt que fos així. Això que es diu que en les seves novel·les evadeix la intimitat física en la parella és cert. Es clar que també es diu que en les seves novel·les no hi ha converses entre homes sols perquè ella no coneixia el tema, però recordem que tenia molts germans i que havia viscut en una escola de nois, o sigui que jo crec que si que coneixia a la perfecció el tema dels homes sols. El que passa es que no l'interessava el més mínim, la seva atenció literària es centrava en l'univers femení. I si no coneixia el tema i li hagués interessat podia haver inventat al respecte si hagués volgut: les seves novel·les són inventades i recursos literaris en tenia. Amb això de la intimitat de les parelles podria passar el mateix: que no l'interessés literàriament pel to a vegades fred, distant i calculat que dóna a les seves obres. Les seves obres están confeccionades d'una manera que la intriga es manté fins que es casen; la intriga no és veure la intimitat de la parella. La intimitat de la parella és el premi. Com a gran cosa a aconseguir, què millor que realçar-ho no mostrant-ho? Així que crec que que no n'hi hagi en les seves novel·les pot voler dir moltes coses, i no necessàriament que no la va conèixer. En realitat, no ho sabem, tot és especular. Com a mínim sabia que la intimitat era el premi per haver trobat parella, encara que no la mostri. Però això tampoc demostra que la coneixia. No sé, intentar saber de la seva vida a través de les seves obres em sembla una mica peregrí, però no hi ha més remei, ja que la seva vida pertany al passat i en desconeixem els detalls. El que és clar és que jo sempre havia pensat que era verge i que això no era una cosa com per compadir-se'n. El que és clar es que, si no ho va ser, va haver d'aparentar que ho era. I és clar que si no ho va ser jo me n'alegraria molt. Sé que el que importa és la seva obra, no la seva virginitat, i que parlar d'això és fer xafarderia i és una bestiesa. Però què voleu, confesso que és un tema que m'interessa.

I es va fer la llum

Fa poc buscava un llum per llegir. (Reconec que en qüestions d'il·luminació puc ser molt maniàtica de vegades.) No volia qualsevol llum. Havia de ser un llum igual a un que tinc per casa, que vaig comprar fa temps; el mateix concepte de llum. Vaig recórrer moltes botigues d'il·luminació, però com el que jo buscava no el tenien. No sé si us heu fixat mai en cap botiga d'aquestes: són bigarrades, plenes de làmpares i lamparetes; no saps què triar. Però el que jo volia no hi era. En una em van dir que si els duia el llum que tenia per casa, poster, només potser, podrien intentar buscar-me'n un de semblant. O sigui que no vaig comprar res. La meva idea no era passejar-me pel món amb un llum a la mà, o sigui que vaig continuar anant a diverses botigues. Fins que vaig entrar en aquella botiga. Era una botiga de molta tradició, es veia d'una hora lluny. No era bigarrada. Hi havia pocs models. Uns llums clàssics, dels de tota la vida. Potser en comparació als de les altres botigues, passats de moda. O millor, intemporals. Però justament allí vagi trobar-hi la mena de llum que jo buscava: aquell concepte de llum com el que tenia per casa, tal i com jo el volia. Em vaig alegrar molt de no haver comprat precipitadament alguna cosa que no em satisfés prou en una altra botiga i d'haver-me esperat a trobar just el que volia. Em va costar, però al final el vaig trobar. Estic segura que en aquesta botiga de llums intemporals (passats de moda?) venen més que a qualsevol antre ple de llums de disseny. Saben el que venen i saben el que la gent necessita: clàssics. I ara tothom pot endevinar el que ve ara: dir que el mateix passa amb els llibres. Sí, sí, ja ho sé, se'm veu a venir d'una hora lluny. Però ho dic: el mateix passa amb els llibres. Apa.

Infantesa

"Encabiràs tota la infantesa en una capsa."

(El veí de dalt, del bloc Malerudeveure't)

Disciplina

"_A pesar de tenir dislèxia, va acabar estudiant escriptura creativa sota la tutela de Kurt Vonnegut. Molta gent menysprea aquests cursos en pensar que un escriptor neix, però no es fa.
_ Sí, he hagut d’esforçar-me més que molta altra gent en els estudis, i mai no vaig destacar com a estudiant, però crec que el talent està sobrevalorat. El meu treball té una vuitena part de talent, i la resta és pura disciplina. Aquests tallers són útils per qui tingui una certa habilitat, i els consells d’un escriptor experimentat ajuden a estalviar temps en el camí."
John Irving

Treball

"Em nego a veure fenòmens celestes en l’acte d’escriure. Tot és molt normal: davant teu tens un paper, tens un sentiment per expressar i et poses a treballar, a escriure una paraula darrere de l’altra, sense que cap musa hi intervingui, sense que darrere teu t’il·lumini una musa inspiradora. Escriure és només treball. Si tens talent, escriuràs alguna cosa bona, però si no en tens, però tens consciència de la teva debilitat com a artista, potser pots arribar a vèncer-la a còpia de treball."
José Saramago

Imaginació

"No em sento còmode amb un teclat. La ploma, o el llapis, són diferents. Després d’escriure, cada dia, ho passo tot a màquina. Hi ha tantes correccions que si espero a l’endemà no m’aclariria.
Escric a mà i després ho passo a màquina. Tinc una vella màquina d’escriure que serà la protagonista d’una de les meves novel·les. Un amic meu pintor s’ha obsessionat amb ella i la pinta tots els dies. Es un tros de ferro que comença a tenir personalitat."

Paul Auster

Sacsejar l'arbre

"― Corregeix molt mentre escriu?
— Has de sacsejar l’arbre i permetre que només quedi el que serveix. Generalment, al final només en queda la meitat. Has de despullar la teva prosa de tot el que sigui accessori […] Tolstoi va escriure 14 cops el primer capítol de La mort d’Ivan Illich, i l'última versió es llegeix amb molta facilitat. Un amic em deia: «Ser espontani porta molta feina». I això és el que has de fer: el lector no ha d’adonar-se de totes les hores de treball que hi has dedicat."
Antonio Lobo Antunes

A la setena

"_Vostè escriu a mà o a l'ordinador?
_ A l'ordinador. Només que aquesta vegada vaig haver d'escriure molt a mà, perquè no hi havia temps de treballar. Faig un esborrany, després un altre i una altre. Sembla broma, però es cap al setè que surt."
Gabriel García Márquez

L'ordinador és el cervell

«Si no he tingut ordinador durant 75 anys, per què n’hauria de tenir ara? La gent hauria de pensar què és el que realment necessita i saber que el principal ordinador és el cervell».
«Jo no escric cap frase que abans no hagi construït mentalment tota sencera. No corregeixo res perquè el que escric primer ja està pensat. En 75 anys mai no he canviat un paràgraf d’ordre dins d’un text».
Josep Maria Espinàs

Connexió

"Els meus dos dits no han connectat mai amb el meu cervell quan escric a màquina. La meva mà i la ploma, en canvi, sí que hi connecten. Per descomptat ha de ser una ploma: el bolígraf només serveix per fer dibuixos en un full."
Graham Greene

Foc de Sant Jordi

Ens vèiem cada dia a la biblioteca. Jo seia al pupitre 27, ell al 56, just davant del meu, tres cadires a l'esquerra. Sempre seiem allà mateix. A partir del primer dia de la primera setmana vaig començar a fixar-me en ell. Absort, llegia. El segon dia de la segona setmana em vaig adonar que sempre llegia el mateix llibre. El tercer dia de la tercera setmana em vaig poder fixar que es tractava d'un llibret molt curt i molt vell. El quart dia de la quarta setmana em vaig adonar que aquell llibre no pertanyia a la biblioteca. El cinquè dia de la cinquena setmana el noi no hi era. Me'n vaig adonar abans de seure. Tot seguit el vaig veure sobre la meva taula: el llibre, aquell llibre tant curt i tant vell que no pertanyia a al biblioteca; al costat del llibre hi havia una rosa vermella de tija verda. Els vaig estrènyer entre les meves mans. El llibre eren els Sonetos, d'en Garcilaso de la Vega.

Cortines de cretona

Quan vaig escriure sobre Rosamunde Pilcher, dient que tenia dues novel·les bones i que els altres no ho eren tant, se'm va retreure no haver explicat amb més detall perquè aquestes altres novel·les no eren bones. Les novel·les bones eren Los buscadores de conchas i El regreso. En vaig començar dues més, que no vaig poder continuar, i de les que no recordo el títol. Una començava amb una senyora gran anat a la gossera a buscar un gos. Res que m'interessés, sincerament, ni que em fes continuar llegint.
L'altra que vaig començar representava que era una mena de continuació de Los buscadores de conchas. Allí, un personatge que a la primera novel·la era odiós passa a ser l'heroi bo. A Los buscadores de conchas Noel és el dolent, encara que com els dolents de moltes novel·les, no és dolent, sinó només dèbil i egoista. Els seus únics objectius a la vida són heretar de las seva mare per poder posar un negoci propi i casar-se amb una hereva. I això, evidentment, es veu com a cosa negativa. A la segona novel·la, el personatge ja ha heretat de la seva mare, però l'agressiu home de negocis ara és un xaiet i té els diners al banc. Coneix una hereva amb el cul gros (a ell li agraden les models), i com que ella s'enamora perdudament d'ell, té una gran casa i a la primera conversa que tenen ja li deixa veure com n'és, de rica, ell s'hi llança. En això el personatge no ha canviat. Però aquí no se'l presenta com a l'arribista i rastrer que era a la primera novel·la, al contrari, ara és simpàtic i encantador, fins i tot una mica ingenu, i és ell mateix una mena de premi per la pobre noia rica. Un príncep blau, vaja, O sigui, que passa a ser l'heroi bo i la seva a actitud (enamorar-se dels diners d'ella), queda disculpada. L'autora ens ha tergiversat el personatge. Com que vaig suposar que al final es casaven, no vaig continuar llegint. Tota la relació entre ells, a part el moment en que es coneixen, està explicada massa ràpid, i barrejant-la amb altres històries igual de superficials. Es tracta d'una novel·la romàntica més, no del que m'esperava de la l'autora de El regreso i Los buscadores de conchas. Vist això, vistos els arguments dels altres llibres i consultat el meu llibreter, he decidit no perdre més el temps amb les altres obres aquesta escriptora.

Pensaments de Sant Jordi

_ Li regalo un llibre?
_ Saps que no et regalarà cap rosa...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que ja té molts llibres...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que no té temps per llegir...

_ Li regalo un llibre?

_ Saps que ell no celebra aquestes coses...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que amb un llibre normal no n'hi hauria prou, que li hauries de comprar alguna cosa realment especial, quelcom que no es ven a les llibreries. Hauria de ser un incunable, com a mínim.
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que és impossible que l'encertis...
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que ets incapaç de comprar un llibre per algú sense voler-l'ho tu també. Què faràs, comprar-ne dos?
_ Li regalo un llibre?
_ Saps que ni tant sols et farà un petó d'agraïment...
_ Sé que no hi haurà rosa, sé que no hi haurà petó, sé que me'l rebotirà pel cap, el llibre... però... és Sant Jordi... i m'agradaria tant regalar-li un llibre...

Perles robades

Estic llegint Els llibres, de Manuel Antonio Pina. El primer poema és extraordinari. Els altres també són bons, però potser no destaquen tant. Però hi ha una cosa que em confon: aquest poemes estan plens de cites d'autors clàssics i de llibres sagrats. Evidentment, jo sóc una inculta i no me n'hagués adonat per mi mateixa. Però, ja que la traducció ho esmenta, em pregunto quin favor li fa això a l'autor, que el lector sigui conscient que les seves millors imatges són préstecs d'altres autors. Si no ho sabés diria que les seves imatges són extraordinàries. Però són uns poemes que són més que aquests préstecs, les ratlles que escriu Pina de collita pròpia aconsegueixen crear l'embolcall perfecte per unes cites de tanta categoria. I la tria és molt encertada: només roba perles. Quin bast botí de lectures assumides no ha d'atresorar algú per poder vomitar això! Que pugui fer seves les ratlles dels grans d'aquesta manera. Són uns poemes que sorgeixen, tant en el fons com en la forma, de la seva experiència interior amb la lectura i l'escriptura. Les paraules són molt senzilles (fins i tot les de les cites ho són; sembla que la millor poesia és aquella que fa servir paraules senzilles) i a més, són uns versos que sonen de meravella en portuguès. Es clar que tots els poetes portuguesos acostumen a sonar molt bé en portuguès...

Fe

Quan aquest estiu a l'aeroport alguns avions no es van enlairar, es van perdre maletes i hi va haver pillatge. Això va passar perquè hi va haver un cert relaxament de la vigilància. Qui va fer el pillatge? Delinqüents? O els passatgers entre ells, gent normal aprofitant que ningú els veia?
Llavors reflexiono i m'adono que això no es veu als llibres que jo llegeixo. Els llibres que jo llegeixo traspuen fe en la humanitat, o no tant en la humanitat com a conjunt, sinó fe en la persona com a individu. M'adono que els autors que jo llegeixo tenen aquesta fe, aquest optimisme. Hi pot haver un pessimisme momentani (és el cas de Pavese), però en general es creu en alguna cosa, en les persones. Tristany i Isolda creuen en l'amor, El Quixot creu en l'amistat, Miguel Torga creu en la poesia, Chateaubriand creu en si mateix. Els llibres sempre creuen en alguna cosa més enllà de fer mal als altres. I jo em pregunto, per què la realitat és tant diferent? Per què a les novel·les l'home no és un llop per l'home? A la realitat, la gent, si poguessin, et traurien les tripes. I en canvi, malgrat que pensi això, continuo creient en l'amor, en l'amistat, en la poesia, en mi mateixa, i continuo escrivint graciosament el bloc confiada en que algú aturarà un momentet la seva trajectòria i em llegirà. Algú que no em trauria les tripes, si pogués. Tinc aquesta fe, aquest optimisme, inconscientment, malgrat jo mateixa. No el voldria tenir. Sé que és una il·lusió. Sé que tenir fe en les persones es viure als núvols, que fer el bloc és una mena d'autoengany, i que llegir és anestesiar-se de l'aspror de la realitat. Tot i així, continuo.

Saber escriure

"I això perquè la narrativa és una manera d'expressió més en crisis que cap altra i desde fa més temps, i també perquè és la que té més alè i pot viure en crisis qui sap quant temps més."

"Però narrar és narrar, i la narrativa, quan s'ocupa de narrar, ja té la seva missió, la seva moral i la seva manera d'influir al món."

"Però ho farà d'una sola manera: narrant. Buscant la manera exacta de contar avui una història, una manera que a cada època, societat i home és un i únic, com el càlcul d'una trajectòria."

"Començant pel seu primer i meravellós axioma: que l'objectiu del teatre és divertir. Doncs sí, a la història del teatre hi caben tots el motius religiosos, estètics, ètics i socials, però a condició de divertir a la gent. En la narrativa és el mateix. Y ho oblidem amb massa freqüència."

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i no escrit)
La sort de la novel·la
Italo Calvino

Garrinet amb llaç

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia (pàgines 172-174) Extingida l'ajuda que rebia del seu oncle pels estudis, Adolfo ha tornat al poble. Allí s'enfronta amb la desconfiança en la ciència que genera la ignorància, ignorància que mai ha necessitat un metge i que sempre ha deixat que els malalts rebentin sols. El seu pare encarrega una missa d'agraïment. A Adolfo l'incomoda que la seva família l'exhibeixi com un porc al que haguessin estat engreixant. Una vegada més, les paraules de Torga a la medul·la de la sensació.

Aventura

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. La mala sort de la novel·la italiana. Un text ple de referències que se m'escapen. Calvino traça una panoràmica de la novel·la italiana, amb les seves fílies i les seves fòbies, tot i que d'algun autor, com Manzoni, no queda clar què en pensa. A Pavese només el menciona de passada.

Diu que la novel·la italiana (suposo que valdria per la novel·la de qualsevol país) necessita aventura, entenent l'aventura com la superació dels obstacles mitjançant la raó. Això també inclou l'aventura interior, m'imagino. És una idea interessant.

Relectura

Ferragus. Honoré de Balzac. Conclusió. Em crida l'atenció la paraula gomós.

"gomós – dit de l'home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda."

"gomoso – petimetre, pisaverde, lechuguino."

(sinònim d'elegant)

I aquí s'acaba la història de Ferragus, amb les botxes, joc en el que, inevitablement, no pot deixar d'exercir un cert poder. Qui deu ser la dona que el ve a buscar? Algú relacionat amb els dotze? Sembla que Jules continua amb la seva vida, que no s'ha enfonsat, malgrat la sentencia a que el condemnava Clémence en la seva carta. Aquesta Clémence... el destí d'Auguste pesarà sobre la seva consciència... l'hauria pogut evitar, i no ho fa. Almenys intentar-ho, intercedir per ell. No era tan pura? Trobo molt injust aquest destí. És un càstig massa cruel per només haver-se ficat allà on no el demanaven... Qui no ha fet mai el xafarder? I pel que fa a Clémence... si el seu marit per casar-s'hi ja havia acceptat que era filla natural, perquè no havia d'acceptar això? Mira que morir-se per això! Això és ben bé una cosa d'aquelles que només passen a les novel·les... Però, com va dir l'Anna Casasses, què sabem nosaltres el què era tenir un pare presidiari en aquella època... si encara significa alguna cosa ara... És curiós: a Clémence li hauria agradat que en Jules es morís amb ella, però qui es mort amb ella (i de fet, per ella), és Auguste... Qui acaba aportant la gran prova d'amor és l'altre...
Aquí acabo la segona lectura d'aquesta obra. Què m'ha aportat la segona lectura que no m'hagués aportat la primera? En la primera lectura només em vaig fixar en els fets, en el que passava. Ara m'he fixat més en les descripcions dels personatges, de París. M'hi he fixat i n'he fruit. Primer vaig llegir amb gula, ara he llegit assaborint cada frase i cada matís; m'ha agradat molt més aquesta segona vegada. No he descobert cap secret sobre la construcció de novel·les, però m'ha servit per apreciar més Ferragus, llibre que és un tastet de la grandesa de Balzac.

El meu hortet

Fa molts anys que observo el meu llibreter cultivar l'hort. Any rera any veig com cava la terra, l'adoba, planta les tomateres, les rega, les sulfata, els treu les males herbes, recull les tomates i les penja com si fossin arracades. Tomates de penjar, es diuen; serveixen per fer pa amb tomata. Tot això any rera any per una magre collita que, si pedrega, es queda en no-res. Tot això podent comprar les tomates "bones i fetes" a mercat. Que no són el mateix, es clar. Mai havia comprés aquesta afecció pel treball silenciós que només dóna un fruit magre. Fins ara. Ara tinc el meu bloc, i a cada nou missatge és com una nova tomata que penjo com si fos una arracada. També cavo les paraules i les adobo, i estic pendent de si l'home del temps ha anunciat pluja. I m'adono que jo també hi he caigut. Ara jo també tinc el meu hortet i el treballo per un fruit magre que, si ningú el llegeix, es queda en no-res.

Una nova vèrtebra

Sé que no són dies per estar publicant el bloc. Són dies de vacances, per agafar un bitllet i perdre's pel desert, per la selva, pel mar. Però jo m'estic a casa, i el desert, la seva i el mar els exploro desde la meva butaca de llegir, com faig sempre. Hi ha més aventura que obrir un nou llibre? No trobeu que Setmana Santa és època de música clàssica? He decidit eliminar les etiquetes clàssics perquè em semblaven pretensioses. Ara és més difícil intuir qui s'amaga darrera cada etiqueta, però us convido a arriscar-vos a comprovar-ho. Vèrtebres, etiquetes, categories... són la meva gran joguina aquest segon any de fer el bloc. I pensar que trobava que eren inútils! M'hi he ben deixat atrapar. He creat una nova vèrtebra: l'habitant dels arbres, dedicada a Italo Calvino. El nom de la categoria ve perquè Calvino va dir, arran de la publicació de El baró rampant, que era una metàfora de l'artista que de vegades se'n va a viure als arbres per relacionar-se millor amb el món. Italo Calvino és un dels escriptors que més m'estimo d'entre tots els que he llegit mai. És una qüestió d'empatia. Té a veure amb la seva entrega total en tot el que escriu; dóna vida a cada escrit seu amb tot el que és, amb tot el que té a dins. No és l'únic escriptor o escriptora que escriu així, evidentment: tots els bons hi escriuen. Però tinc per ell uns sentiments que van més enllà de la raó, que atenyen el cor, i que, com l'amor, no es poden explicar. Tot i que llegint-lo es poden comprendre fàcilment.

L'amor és als ulls

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 203-206) Rivalín es queda atrapat per l'amor cap a la Blancaflor com un ocell es queda atrapat en una branca untada amb cola. Com més intenta alliberar-se, més enganxat s'hi queda. Ja no sap si la Blancaflor l'estima o l'odia, i passa alternativament de la desesperació a la joia; sentir amor canvia el seu caràcter. La Blancaflor ha perdut la seva tranquil·litat d'esperit, i s'adona que és per culpa d'haver-se enamorat de Rivalín. Comença a demostrar-li amor amb les seves mirades, i aviat s'adona que ell el correspon. L'autor explica una cosa comuna i corrent que ha passat a tothom, un enamorament, amb una factura clàssica, escollint les paraules i els conceptes, amb una prosa elevada. Autènticament es tracta de mostrar l'amor com a aliment espiritual; i això només són els prolegòmens.

L'arma del so

"La primera vegada que vaig actuar en un aplec tenia 11 anys. Encara recordo com els adults es tornaven bojos al compàs de la meva música, com si es sortissin d'ells mateixos. Em deien: "Segueix, Carles, no paris!". Veient allò, tenia la sensació de tenir un poder especial, una arma molt poderosa a les meves mans."

Carlos Núñez
Gaiter
(entrevistat per la revista Lecturas)

Proverbi

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia (pàgines 170-172) Adolfo ha acabat la carrera: és metge. Però no se sent prou preparat, i el futur atenent pacients se li apareix incert, aterridor; li fa basarda. Això és curiós: sembla que hauria d'estar radiant d'haver acabat la carrera per fi, d'haver aconseguit la fita; a partir d'ara ja es podrà guanyar les garrofes. Però la vida no es para aquí, dient: "ho he aconseguit, sóc metge..."La vida continua, les pors i les incerteses continuen; ell és així. Té raó aquell proverbi que diu "la fi d'una feina és el començament d'una altra."

Noms

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. Personatges i noms. Calvino diu que de vegades s'està més de mitja hora per decidir el nom d'un personatge. Diu que els escriptors es poden classificar entre els que posen noms evocadors i que signifiquen alguna cosa als seus personatges, i aquells que els posen noms com aquell qui els dóna un número. Ell es considera dels primers. Diu que posar noms als personatges forma part de l'estil d'un escriptor. En conclusió ve a dir que un nom per ell mateix no significa res, però un nom unit a un personatge li ha d'aportar aquella cosa més.

Cendres

"L'home no jutja les lleis si no és a la llum de les seves passions."

"Les passions no perdonen pas més que les lleis humanes, i raonen amb més justícia: es basen en una consciència pròpia, tan infal·lible com ho és un instint."

Honoré de Balzac
Ferragus

Ferragus. Honoré de Balzac. On anar a morir? Finalment, amb l'ajuda de dotze amics, Jules obté les centres de Clémence. Una cosa que costa de creure és perquè Ida fa el que fa per un vell com Ferragus. Amb això l'autor ens ajuda a veure una mica el magnetisme d'aquest home. El porter del cementiri està excel·lentment dibuixat; dibuixar un personatge amb quatre pinzellades és l'especialitat de Balzac. Les seves paraules poden ser solemnes, poden sonar passades de moda, però després de tant de temps continuen sent com dards que es claven a la diana l'un darrera l'altre.

El Bon Lector

Mundo escrito y mundo no escrito. (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. Els bons propòsits. El Bon Lector ja paladeja les lectures que farà durant les vacances, compra llibres, fa piló, els tria amb cura. Arriba el moment de fer la maleta: se'n pot endur pocs, però essencials. Arriben les vacances i es dedica a la vida social. El Bon Lector ja paladeja les lectures que farà durant l'hivern...
Un altre text genial de Calvino. El text fa una emocionant gradació. Qui no ha estat mai el Bon Lector?
Aquest llibre sembla que serà un recull dels posts que va escriure Calvino per una mena de bloc imaginari que va anar desenvolupant al llarg del anys, publicant els textos en diverses revistes. Veig un bloc on encara no hi havia blocs. Deu ser greu això? Ara han recollit tots aquests textos en un volum.

On és la mort?

He acabat de llegir els poemes que componen el recull de poemes Una Ola (Una Ona), de John Ashbery. Només em queda per llegir el poema llarg que dóna nom al recull; ho faré així que tingui una estona tranquil·la per dedicar-m'hi.
Els poemes que componen aquest recull són abstractes, amb imatges urbanes i alguna pinzellada de la vida a la granja; s'hi menciona sovint la paraula "colors", però no s'anomena cap color (Ashbery de jove volia ser pintor. Una no pot evitar preguntar-se quina mena de pintor hagués estat); són uns poemes que toquen quelcom a dins, en les profunditats desde les que aquesta lectora llegeix. Les frases són llargues i dibuixen meandres amb el seu significat. Harold Bloom diu que aquest autor és el darrer dels canònics, però no cal que m'ho digui per adonar-me que tots aquests poemes són d'una qualitat excepcional. Poden ser abstractes i sorprendre al començament, però a mesura que els vas llegint i t'acostumes a la seva estructura s'hi veu una lògica inapel·lable. El cas és que a la contraportada diu que és un llibre sobre la mort. Parlen del mateix llibre que jo he llegit? A mi no m'ho ha semblat, sobre la mort. Inculta que dec ser, que no ho he sabut veure. Quan el torni a llegir ja m'hi fixaré, si parla de la mort o no. També diu que és sobre la memòria, i amb això ja hi estic més d'acord. Què és la poesia sinó una destil·lació de la memòria?
A veure aquest Una Ola (Una Ona) que tal serà. Dura setanta pàgines, i promet ser el plat fort. Potser la mort és aquí.

Diversió

_ Tu ets la Clara, la del Bloc d'una lectora, no?
_ Sí, jo mateixa.
_ M'agrada molt el teu bloc. El llegeixo cada dia.
_ A sí?
_ Sí, la secció que m'agrada més és escrit als núvols, i també recordant i la matèria de Bretanya. Ets molt divertida.
_ Divertida? Vaja, jo intento ser el més seriosa possible...
_ Ja es nota ja. Crec que tens sentit de l'humor malgrat tu mateixa, no ho pots evitar. Es nota que se t'escapa el riure, de vegades.
_ Mai se m'hagués acudit pensar que el meu bloc fos divertit o que jo fos divertida...
_ Doncs ja veus...
_ Segur que estàs parlant del meu bloc? No el confons pas amb algun bloc d'acudits del que jo no tinc noticia?
_ Veus com t'ho deia...

Llegir en veu alta

Una cosa que sempre m'ha fascinat: la manera com els escriptors "de debò" llegeixen els seus escrits en veu alta. Es prou conegut el cas de les lectures que feia Julio Cortázar de la seva obra: la seva veu greu i sòlida, hipnòtica, embolcallant les paraules amb contundència... Documentant-me per la semblança que vaig escriure de John Ashbery, vaig descobrir que viu intensament la lectura dels seus poemes, que sentir-lo recitar-se és tota una experiència. Flaubert llegia en veu alta els seus escrits tot passejant pel jardí, per captar-ne la música. Chateaubriand organitzava lectures de la seva obra per veure l'efecte que tenia en els oients... Tots aquest escriptors frueixen llegint-se i estan orgullosos del que llegeixen. M'adono perfectament que jo sóc incapaç de llegir res en veu alta amb un mínim de coherència i sense morir-me de vergonya. Si fins i tot em fa vergonya explicar acudits davant de desconeguts! M'agradaria poder llegir els meus escrits com una locutora de radio, però la realitat és que tinc una veu pastosa, monòtona, fluixa, inexpressiva i de criatura. I els meus textos no són dignes de ser llegits en veu alta, tampoc. Perquè aquesta és l'altra. Quin horror sentir-me o que algú em senti. Sort que per fer el bloc no haig de llegir res en veu alta. El bloc és l'amagatall perfecte per les meves limitacions. Alguna ànima caritativa em pot mencionar algun exemple d'escriptor bo a qui li fes vergonya llegir els seus escrits en veu alta? Ai, que em temo que no n'hi deu haver cap...

Romanalles

"_No publiquis això! És massa violent... Aquesta púrria et crucificarà...
_ És igual.
Amb aquella sentència a les orelles, vaig anar l'endemà a lliurar l'original a la impremta. Cinquanta o cent exemplars més, segons les romanalles de paper que el cap del taller aconseguís trobar, que es quedarien després amuntegats a la meva habitació o oblidats als prestatges de les llibreries, com els anteriors. El públic els girava l'esquena, els crítics els estovaven, jo mateix en dubtava. Però no sol no podia escriure'ls de cap altra manera, sinó que no podia deixar d'escriure'ls. I tampoc aconseguia guardar-los al calaix, encara que a vegades havia de treure'm el menjar de la boca per pagar l'edició. Feia molt que les mensualitats del Brasil arribaven reticents i disminuïdes – i vaja, que no comptava que duressin tant! El meu Pare, amb el seu seny de cavador, sempre havia protestat contra aquelles despeses absurdes. Li donava la raó, i continuava apareixen a les vitrines en prims opuscles de miserable presentació. No creia en Déu, però creia en la poesia."

La creació del món
El tercer dia
Miguel Torga

LETTER WRITTEN DURING A JANUARY NORTHEASTER

"Dearest,
where ara your letters?
The mailman is an impostor.
He is actually my grandfather.
He floats far off in the storm
with his nicotine moustache and a bagful of nichels.

His legs stumble through
baskets of eyelashes.
Like all the dead
he picks up his disguise,
shakes it off and slowly pulls down the shade,

fading out like and old movie.
Now he is gone
as you are gone.
But he begons to me like lost baggage."

Anne Sexton

Fantasia de Setmana Santa

"Està bé, intenta enganyar-te. Passejat un temps pel món dient que no saps qui ets, com ets o què vols. Sí que ho saps, només que no ho vols admetre. No importa, hi ha temps de sobres."

"El meu únic desig era... fugir. La majoria de gent té aquesta fantasia. (...) El fet es que no només necessites diners, equipatge, un bitllet i un pla; també necessites estar d'humor per pensar en totes aquestes coses, i es precisament aquest estat d'ànim el que et reté a casa."

Penèlope Mortimer
La torre

Elegància

"L'elegància és la ciència de no fer res igual que els altres, fent veure que es fa tot de la mateixa manera que ells."

Honoré de Balzac

Ombra negra

Rosalía de Castro (de Follas Novas, 1880)

"Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo Sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas;
si choran, es ti que choras:
i es o marmurio do río,
i es a noite, i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras."









"Quan pensava que fugies,
ombra negra, la meva ombra,
vora el coixí, de puntetes,
tornes a fer-me la riota.

Quan lluny de mi t'imagino,
al bell mig del sol et mostres,
i ets una estrella que brilla
i ets el vent entre les cordes.

Si canten, ets tu que cantes,
si ploren, ets tu que plores.
I ets el riu i el seu murmuri,
i ets el vespre i ets l'aurora.

Pertot et trobo; per mi, tot ho ets,
i el meu cor omples.
Mai no m'abandonaries,
ombra negra, la meva ombra."









"Quan pens que te n'ets anada,
ombra negra que m'aombres,
a devora el meu capçal
fent befa de mi retornes.

Quan imagín que ets fugida,
en el sol mateix tremoles,
i ets l'estrella que llueix
i ets la ventada que ronca.

Si canten, ets tu que cantes;
si ploren, ets tu que plores,
i ets el murmureig del riu,
i ets la vesprada i l'aurora.

En tot estàs i ho ets tot,
dins mi romans amb mi fosa,
mai no m'abandonaràs,
ombra que sempre m'aombres."








"Cuando pienso que te huyes,
negra sombra que me asombras,
al pie de mis cabezales
tornas haciéndome mofa.

Si imagino que te has ido
en el mismo sol te asomas,
y eres estrella que brilla,
y eres el viento que sopla.

Si cantan, tú eres quien cantas;
si lloran, tú eres quien llora;
y eres murmullo del río,
y eres la noche y la aurora.

En todo estás y eres todo,
para mí y en mí misma moras,
nunca me abandonarás,
sombra que siempre me asombras."










"Cuando pienso que te fuiste,
negra sombra que me asombras,
a los pies de mis cabezales,
tornas haciéndome mofa.

Cuando imagino que te has ido,
en el mismo sol te me muestras,
y eres la estrella que brilla,
y eres el viento que zumba.

Si cantan, eres tú que cantas,
si lloran, eres tú que lloras,
y eres el murmullo del río
y eres la noche y eres la aurora.

En todo estás y tú eres todo,
para mí y en mi misma moras,
ni me abandonarás nunca,
sombra que siempre me asombras."

Governar

"Qui sap governar una dona sap governar un estat."

Honoré de Balzac

I si la felicitat fos...

"I si la felicitat consistís en desitjar apassionadament allò que ja tenim, i que ens acompanya cada dia?"

Joan Ollé
El cafè de la República

El cavaller de la Trista Figura

El Quijote. Cervantes. Capítol XIX. El Quixot i Sancho obtenen d'aquesta aventura el mateix resultat que si fossin saltejadors de camins. Però tenien gana i Cervantes els ha donat menjar.
En aquest capítol Sancho li treu al Quixot el sobrenom de Cavaller de la Trista Figura, que lliga molt amb el seu aspecte magre i desdentat (les dents les ha perdut al capítol anterior), i que farà història. Cervantes es menciona a si mateix com el "savi" que escriu la història.

Frase anti-profètica

"L'humà no és pensar en la humanitat, l'humà és pensar en la gent que estimes."

Clara Gamboa Guzmán

La Danielle i jo

La marca Danielle Steel (perquè és una marca) consta de més de seixanta novel·les. Jo només n'he llegides tres: un parell les recordo vagament, l'altra no; només recordo un títol. Jo estava de vacances en un poblet remot. Aquestes tres novel·les les vaig treure d'una mena de botiga naturista (l'única que hi havia), on deixaven llibres. La majoria dels llibres que hi havia per triar eren d'autoajuda o d'astrologia, però pels amants de la ficció hi havia algunes novel·les de la Danielle Steel. Llavors no tenia l'afecció que tinc ara pels llibres d'autoajuda. No puc recordar què em va impulsar a triar la primera novel·la, si no és el fet que no tenia res més per llegir. Quan vaig haver acabat el primer llibre, en vaig anar a buscar un altre. I llavors un altre. Vaig llegir-me les tres novel·les en una setmana. Era Setmana Santa, jo estudiava i tenia molta feina. Durant aquella setmana no vaig fer res més que llegir aquelles tres novel·les. Em vaig passar el temps apassionadament enganxada a aquells tres llibres, llegint-los un després de l'altre, sense poder parar i sense poder concentrar-me en cap altra cosa. Suposo que aquells llibres, aquella dosi concentrada d'evasió, mai m'hagués fet tant d'efecte si no hagués necessitat desesperadament fugir de la realitat, fugir dels estudis, fugir de la meva vida. Ho recordo com una onada arrabassadora que em va transportar lluny de les meves misèries. Prou veia jo que aquells llibres eren absurds, que no tenien profunditat, que els personatges eren anodins, que ni l'autora mateixa sabia on volia anar a parar... Res d'això m'importava: jo els llegia compulsivament; l'onada em feia pujar: volia saber què venia després. I es va acabar el tercer llibre, es va acabar la setmana de vacances i es va acabar el temps per llegir. Em vaig adonar que havia estat perdent el temps miserablement (encara que m'ho havia passat molt bé). En comptes d'autoajudarme m'havia autoenganyat. I aquí va morir la meva febre per les novel·les de la Danielle Steel. Una vegada, en altres circumstàncies, vaig començar un altre llibre seu: el vaig haver de deixar, fastiguejada. Mai més he tornat a necessitar fugir d'aquella manera, tampoc. Van ser tres llibres que em van trobar just en el moment en que els necessitava (no sé com m'ho faig, els llibres sempre em troben quan els necessito) A més, l'experiència tenia l'encant afegit de tastar el fruit prohibit, de saber que m'estava dedicant a llegir quan en realitat havia d'estar fent altres coses. Va ser com fugir en una bombolla de sabó. Les bombolles de sabó de seguida esclaten: aquella va durar una setmaneta. Però, quina setmaneta més emocionant!

Quedar bé

"És més fàcil quedar bé com a amant que com a marit; perquè és més fàcil ser oportú i enginyós de tant en tant que cada dia."

Honoré de Balzac

Aprendre a mentir

M'ha passat més d'una vegada en això dels blocs: llegir alguna cosa en un bloc, pensar-me que era veritat, fer algun comentari al respecte, i que després l'autor ( o autora) em digués que no m'he de creure tot el que llegeixo per Internet. Això sempre m'ha confós, perquè m'ho havia pensat de textos que, sinó eren sorgits d'una profunda necessitat interior d'expressar allò, no tenien cap mena de gràcia. Al mateix temps, sempre m'ha fet por dir gaires mentides quan escric, no s'anés a pensar algú que allò és veritat. Però m'adono que potser és això el que em falta en el meu aprenentatge d'això de l'escriptura: aprendre a mentir. Ja no dic fer passar bou per bèstia grossa, sinó simplement crear històries amb encant, encara que aquests encant es degui a algun retoc de la veritat. M'adono que per escriure s'ha de saber manipular la realitat, o almenys saber entabanar al lector. Per tant tinc clarament un problema, perquè jo sempre vaig amb la sinceritat per davant. És un defecte meu que només el dóna haver estudiat a fons burrologia. Per més que hi penso, a escriure sense dir la veritat no hi veig el sentit. És la meva manera de ser. Tampoc cal dir tota la veritat, això ja ho veig. Simplement cal no trair la manera de ser de les coses. Però quan llegeixo aquestes encantadores històries inventades (inventades perquè m'ho han dit, que ho eren, sinó me les creuria...) m'adono que jo no tinc futur en això. I ja no parlo d'escriure ficció. Parlo d'escriptura.

Vista

Ferragus. Honoré de Balzac. III. La dona acusada. Un detall en que no m'havia fixat abans: com Jules enganya a la llogatera de Ferragus amb les quantitats, aprofitant-se de la seva cobdícia i ignorància. Un gran home de negocis, aquest Jules.

Joquina o tresor

"L'amor és l'eterna història de la joguina que els homes creuen rebre i del tresor que les dones creuen donar."

Honoré de Balzac

Has perjudicat el meu cor

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg. Els cavallers i les dames s'entretenen en un prat idíl·lic, primaveral. Em pregunto perquè en aquesta Bretanya no plou mai. Suposo que deu ser per la mateixa raó per la que els romans es vestien amb faldilletes: perquè en aquella època el clima era diferent.
Apareix Blancaflor, la mare de Tristany. Tristany no serà fill sinó de la dama més bella i virtuosa. El primer intercanvi de paraules entre els pares de Tristany és molt romàntic, i, sorprenentment, és ella qui pren la iniciativa, encara que sigui d'una manera velada.

Tocar l'entranya

Una Ola (Una Ona) John Ashbery. Sigui el que sigui, en qualsevol lloc on siguis. Aquest poema en prosa és excepcional. Ashbery parla de fer-se gran. No és el que esperàvem. Acabem essent iguals, fent el mateix, que aquells qui van ser grans abans que nosaltres. Ells no han aconseguit que el nostre camí fos més fàcil. Parla d'acceptar-se un mateix.
Aquest poema està fet de frases llargues, que matisen el seu significat a mesura que avancen. (Matisar: m'encanta aquesta paraula) Paraules senzilles per expressar idees profundes. Paraules que toquen alguna cosa del seu interior, i també de l'interior del lector. Ashbery toca alguna cosa a dins.

Petit samurai

L'actor Bill Murray va definir a la directora Sophia Coppola com un petit samurai armat amb una navalla. Així em sento jo quan escric el bloc: com un petit samurai armat amb una navalla.

Aromes de Sant Jordi

Ho sentiu? Es percep en l'aire, es palpa en l'ambient... el drac-que-compra-llibres-com-si-fos-el-darrer-dia-que-hi-ha-llibres-al-món és a punt de despertar-se...

Març

Aquest mes de març he batut el meu propi record de missatges publicats al bloc en un mes. I això malgrat que he passat dos dies en blanc. Suposo que és inevitable, ja que em llanço a fer el bloc com aquell qui beu per oblidar; em llanço a llegir com aquell qui esnifa coca; em llanço a comprar llibres com aquell qui compra cavall. Amb aquest vicis, és inevitable que el bloc no faci res més que créixer i créixer. I no escric per ningú, només per mi mateixa. Fins i tot he prescindit del comptador (de moment). Llanço aquestes ampolletes amb missatge a l'infinit, testimonis d'un naufragi del que només han quedat els llibres i l'afany de construir una cabana entre els seves pàgines. Però, ni el naufragi m'ofegarà, ni els llibres ho són tot. Mentre continuï tenint tant temps lliure, condició no indispensable si es vol, però molt necessària, continuaré connectant llumetes dins el meu cap i ressenyant-ho aquí; continuaré cuidant aquest bessons plàcids que m'han nascut sense estar casada. Si tan sols hi hagués una sola persona que em llegís (sí, tu, que mai m'has deixat cap missatge i que m'observes una mica distant), ja em donaria per satisfeta.

Epitafi

"studium fuit alma poesis"
(l'estudi fou l'ànima de la poesia)

Epitafi de Giovanni Boccaccio

Vers

"no es la nostra espera el que ens fa dignes d'haver estat aquí sempre, tant sols les arbredes salvatges sobre les que llegeixes, les que probablement mai ningú hagi vist"

Una de les coses més extraordinàries de la vida
Una Ola (Una Ona)
John Ashbery

El senyor de la guerra

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 194-197) En aquest tros l'autor ens parla del cavaller Rivalín, pare de Tristany, tot i que encara no ho sabem, que serà el seu pare. Ens parla de les seves virtuts i dels seus defectes, entre els quals una propensió a tornar mal per mal que el perjudicarà, moment en que aprofita l'autor per advertir-nos contra la set de venjança. També ens parla de la campanya que inicia Rivalín contra el duc Morgan, a qui en principi devia obediència, i a qui passa per la pedra. Amb això ja tenim l'antecedent de Tristany: Tristany no és fill sinó del millor guerrer, però un guerrer que encara no arriba a les cotes d'excel·lència a les que arribarà el seu fill.