Pausa temporal

Per causes alienes a la meva voluntat, pot ser que la publicació d'aquest bloc presenti alguna dificultat a partir d'ara. No sé si podré publicar ni quan ho podré fer. Com que la cosa no té massa èxit, suposo que això només té importància per mi. Però, qui sap, potser hi ha algú llegint a qui interessa. Sí, sí, tu. Gràcies per llegir-me. Ja us dic, no sé si podré publicar sovint a partir d'ara. En tot cas, em caldrà una mica de paciència i escriure igual, encara que no publiqui. Mentrestant, hi ha tot d'interessantíssims blocs on recalar. I no sé què més dir. Això no és un adéu, és un "a reveure". I sempre ens quedarà Parma...

Decàleg més un, per a escriptors principiants

"1-. No busquin ser originals, el ser diferent és inevitable quan un no es preocupa de ser-ho.

2-. No intentin enlluernar al burgès. Ja no resulta. Aquest només s'espanta quan li amenacen la butxaca.

3-. No intentin complicar la lector, ni buscar ni reclamar la seva ajuda.

4-. No escriguin mai pensant en la crítica, en les amics o parents, en la dolça xicota o esposa. Ni tan sols en el lector hipotètic.

5-. No sacrifiquin la sinceritat literària a res. Ni a la política ni al triomf. Escriure sempre per aquest altre, silenciós i implacable, que portem dins y que no es pot enganyar.

6-. No segueixin modes, abjurin del mestre sagrat abans del tercer cant del gall.

7-. No es limitin a llegir els llibres ja consagrats. Proust i Joyce foren menyspreats quan van aparèixer, avui són genis.

8-. No oblidin la frase, justament famosa: dos és dos son quatre; però, i si fossin cinc?

9-. No menyspreïn temes amb estrany narrativa, qualsevol que sigui el seu origen. Robin si és necessari.

10-. Diguin sempre mentides.

11-. No obliden que Hemingway va dir: "Fins i tot vaig donar lectures dels trossos ja llestos de la meva novel·la, que ve a ser el més baix que pot caure un escriptor."

Juan Carlos Onetti

Qüestionari Proust (per celebrar el missatge número 483)

* Quin és el teu estat d'esperit en aquest moment?
D'inquieta tranquil·litat, d'activa calma.

* Quin és l'aspecte del teu caràcter que millor la defineix?
Sóc sensible i apassionada, tranquil·la i afable.

* Quin seria el teu lema?
Estar bé amb mi mateixa.

* Els teus majors defectes?Sinceritat, tossuderia.

* I les qualitats que et distingeixen?
Sinceritat, tossuderia.

* Quin seria el teu paradís terrenal?
El que importa és ser allà amb la persona estimada.

* Quina seria la teva idea de la felicitat?
Poder seguir buscant-la durant la resta de la meva vida.

* Quines són les teves afeccions preferides?
Llegir, escriure, passejar, anar la cinema, parlar amb els amics.

* Quin és el nom (d'home o de dona) que més t'agrada?
Els començats per "a" o que tinguis moltes "as".

* I el teu color preferit?
El verd.

* I la flor?
La flor del cirerer.

* Y l'animal?
El cavall.

* Quina és la peli que més t'ha agradat?
Vacances a Roma

* I l'actor o actriu preferits?
Jeremy Irons

* Quin és el llibre que no oblidarà?
El Guepard, de Lampedusa.

* I el músic (compositor) que més l'emociona?
Schubert

* I el seu pintor preferit?
Canaletto.

* Si només en poguès salvar un, quin quadre salvaria de les flames?
Les pintures rupestres d'Altamira.

* Qui és l'heroi de ficció que més l'ha atret?
Lancelot

* I el que més detesta?
El Capità Enciam.

* Qui és el personatge històric que més rebuig li produeix?
Qualsevol dictador.

* Quins són els seus herois contemporanis?
Els escriptors que escriuen a pesar de no poder viure de la seva escriptura.

* I el personatge viu que més l'atrau?
Paul Auster

* Què l'irrita més?
No saber explicar-me.

* A qui voldria assemblar-se?
A Virgínia Woolf

* Què n'espera del futur?
Que em quedi tal i com estic.

* On li agradaria viure?
Estic bé on estic.

* Quines virtuts humanes admira més?
La comprensió, el saber escoltar i la força de voluntat.

* Què aprecia més dels amics?
Que em dediquin el seu temps.

* Quins defectes perdona més fàcilment?
Els que no impliquen males intencions.

* Què faria si tingues el medis suficients i necessaris per fer-ho?
Dedicar-me enterament a llegir i a escriure.

* Què seria el pitjor que li podria passar?
Que les persones que m'estimen deixessin d'estimar-me.

* Què li agradaria que diguessin de vostè en el futur?
"M'agradava llegir-la."

(les preguntes i algunes respostes estan extretes de la revista Variaciones Goldberg)

Il.lusions d'infantesa d'un escriptor

"Què volia ser de petit?

Maquinista de tren. Però no pel tren en si mateix, sinó pel sentiment de responsabilitat de portar al darrera molta gent."

José Saramago entrevistat per Òscar López a la revista Qué leer

Amistat, amor i mort

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre Quinzè. En aquest llibre Chateaubriand ens parla dels darrers dies de vida i de la mort d'una amiga seva a la que estimava com a alguna cosa més: Madame de Beaumont; són molt boniques algunes de les paraules que li dedica. També ens parla de la decisió que va prendre d'escriure les seves memòries i del nou càrrec que Napoleó va crear per ell. La veritat és que salta d'una cosa a l'altra i em costa una mica fer-me'n una idea de conjunt, però alguns trossos tenen vertadera bellesa.
En una carta que li envia Madame de Staël (la famosa Madame de Staël, famosa per les seves cartes), es parla de que a Humboldt li agradava l'obra de Chateaubriand. Es curiós sentir anomenar Humboldt aquí. El món és un mocador, també als llibres.

"El misterio del estilo, misterio perceptible en todas partes, presente en ninguna."

"Una idea deplorable me trastornó: me di cuenta de que madame de Beaumont no había adivinado sino estando a punto de exhalar el último suspiro el verdadero cariño que yo le profesaba: ella no dejaba de dar muestras de sorpresa y parecía morir desesperada y arrobada. Había creído que me resultaba una carga, y había deseado abandonar este mundo para que yo pudiera desembarazarme de ella."

"Te amaré siempre –dice el epitafio griego-; pero tú, entre los muertos, no bebas, te lo ruego, de esa copa que te hará olvidar a tus antiguos amigos."

"Puede estar tranquilo; no serán unas confesiones incómodas para mis amigos: si en el futuro llego a ser alguien, la imagen que dé en ellas de mis amigos será tan hermosa como respetable. Tampoco hablaré a la posteridad en detalle de mis debilidades; sólo diré de mí lo que conviene a mi dignidad de hombre y, me atrevo a decir, a la elevación de mi corazón. No hay que presentar al mundo más que lo que es bello, no es mentir a Dios no descubrir de la propia vida sino lo que pueda mover a nuestros semejantes a sentimientos nobles y generosos. No porque tenga, en el fondo, nada que ocultar; ni he echado a una sirvienta por una cinta robada, ni dejado tirado a un amigo mío moribundo en la calle, ni deshonrado a la mujer que me acogió, ni llevado a mis bastados a la inclusa, pero aun así he tenido mis flaquezas, mis descorazonamientos; un lamento sobre mí bastará para hacer comprender al mundo estas miserias comunes, hechas para ser dejadas tras un velo. ¿Qué ganaría la sociedad con la reproducción de estas plagas que se encuentran por doquier? No faltan ejemplos cuando se quiere salir triunfante sobre la pobre naturaleza humana."

"Si la fama es poca cosa cuando se refiere sólo a nosotros, es preciso convenir no obstante que es un hermoso privilegio, unido a la amistad del genio, dar una existencia imperecedera a todo cuanto uno ha amado."

"¿No se preciaba mi tristeza, en esos lejanos días, de que el lazo que acababa de romperse sería mi último lazo? Y, sin embargo, ¡qué rápido, aunque no olvidado, sí que he sustituido lo que me fue querido! Así va el hombre, de flaqueza en flaqueza.
(...) La indigencia de nuestra naturaleza es tan grande que en nuestras debilidades pasajeras, para expresar nuestros afectos recientes, no podemos emplear sino palabras ya usadas por nosotros mismos en nuestras pasadas relaciones. Sin embargo, hay palabras que no deberían servir más que una vez: repitiéndolas se las profana."

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre Quinzè.

Alguns consells pràctics per trobar la felicitat

"L'amor té bon gust –va replicar Doc-. Si no fos així, ja no seria amor."

"Un no veu allò que no està preparat per veure."

"La capacitat de fer el que és millor quan no coincideix amb el que un vol és un símptoma de maduresa (...) Però, per descomptat, això no fa que la tasca sigui més fàcil."

"Endavant, princesa. Planta les llavors de la veritat, de les quals creixeran la pau, l'amor i la felicitat.
_ Espero que ho sàpiga fer –va dir Victoria- L'únic que he plantat fins ara són roses."

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Tercera Part. Capítol X. El camí de la veritat. Trobo que promet molt aquest mússol. Tinc vertadera curiositat per saber com resoldrà això, com podrà complir tot el que li ha promés.

Cervantes i la sopa d'all

L'altre dia vaig escriure: "Cervantes té saviesa sobre les persones, com tenen els grans escriptors." És a dir, que estic descobrint el que tothom ja sap: que Cervantes és un gran escriptor. Això és descobrir la sopa d'all. Qui sóc jo per descobrir, ara de sobte, com si hagués arribat a la Lluna, que Cervantes sap coses sobre les persones, que les expressa bé, que és un mestre, (potser "el" mestre)? "La trabazón de los párrafos" va dir algú, i és ben veritat. En fi, ja ho veieu, no arribo a més que a adonar-me del que és evident.

Segrest

Miguel Torga. La creació del món. El tercer dia. He trobat el fragment:

"L'any 1937 apareix el primer volum de La creació del món i l'any següent el segon. El 1939, el tercer volum, dedicat a la guerra espanyola, és segrestat i l'autor, opositor al règim, és empresonat durant uns mesos."

(extret de la sobrecoberta del llibre)

Les normes de la casa de la sidra

"En el suplement de l’Avui s’hi transcriu les sis normes per escriure bé l’anglès que George Orwell enumera en el seu assaig “Politics and the english lenguage”, que crec bo també tenir-ho en compte alhora d’escriure en català:

1.- No utilitzis mai metàfores, símils o altres recursos estilístics que estiguis acostumat a llegir.

2.- Mai no facis servir una paraula llarga si la pots substituir per una de curta.

3.- Si és possible prescindir d’alguna paraula, elimina-la.

4.- No facis servir mai la veu passiva quan puguis utilitzar l’activa.

5.- Mai no facis servir paraules estrangeres quan n’hi hagi una de pròpia.

6.- És millor trencar qualsevol d’aquestes normes abans d’escriure una bajanada."

(extret del bloc A l'altra banda del riu, de Carles Vilà i Camps)
(la norma que més m'agrada és la 6...: sobretot no escriure una bajanada!)

Fruita

"La nou: és la fruita menys pràctica de tot el catàleg natural."

(extret del bloc registres particulars, on qui escriu firma com a Oportunitats)

Reis i homes

Una cosa que sempre m'ha cridat molt l'atenció ( i espero que no sembli una "teoria lluciniana") es que els dos reis que apareixen a la matèria de Bretanya (el rei Marc i el rei Artús), siguin dos reis banyuts. És a dir, que la figura del rei, el símbol del poder feudal, està d'alguna manera en entredit, com si diguéssim, per més que ni Marc ni Artús siguin figures ridícules... Semblen històries escrites per algú que es vol venjar (el poble, potser?), una mena de venjança per la que el rei tindrà tot el poder, però no podrà satisfer a la seva dona, que se'n buscarà un altre (per bé que els detalls de les dues històries no siguin ben bé així). Però és la lectura subliminal que veig: els reis, els amos, no són amos de les seves esposes; tan Isolda com Ginebra n'estimen un altre. Això fa pensar, no digueu que no...

Pretès desinterès pel personatge femení

Tristany e Isolda. Eilhart von Oberg. A les notes parla del pretès desinterès d'Eilhart pel personatge femení, o sigui Isolda, perquè no explica el seu jurament ambigu. Jo no sé si estar-hi d'acord, perquè al començament, quan es prenen el filtre, hi ha un llarg monòleg d'Isolda. Encara que es veritat que després l'atenció del narrador se centra en Tristany. No ho sé, ja s'anirà veient, si hi ha o no hi ha interès pel personatge femení.

Aventura bèstia

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 106-111) Quina aventura tan bèstia! Tristán va al castell del rei Marc (on hi ha Isolda) amb els cavallers del rei Artús. Els homes del rei Marc li preparen una trampa, i Tristany s'hi fa mal. Perquè Marc no ho descobreixi, tots els cavallers que l'acompanyen decideixen fer-se mal a la trampa, així el rei Marc no sospitarà de Tristany. I ho fan, queden tots ferits. Quina bestialitat! (I pensar que l'equivalent en l'altre versió eren els cavallers disfressats de músics!) I llavors Tristany pot anar tranquil·lament al llit d'Isolda, que oportunament dorm en un llit apart del del rei. És a dir que acaba passant el mateix de sempre (com a l'altra versió), malgrat les precaucions del rei Marc. Això sí que són amics fidels, i és que Tristán és molt valent i tots l'aprecien molt. De totes maneres ho trobo molt bèstia. (Com que no diu el contrari suposo que el rei Artús tampoc és una excepció, i que també queda ferit. Tot un rei Artús ajudant a Tristany a jaure amb la dona del rei Marc!)

Cavaller amb "alcuza"

El Quijote. Cervantes. Capítol XVII. D'aquest capítol em crida l'atenció la paraula "alcuza", el recipient en que posen el bàlsam, paraula de la que vaig tenir noticia per primera vegada llegint el colpidor poema Mujer con alcuza, inclòs a Hijos de la ira, de Dámaso Alonso. No l'havia tornat a llegir mai més enlloc, i juraria que deu ser una paraula passada de moda, que potser ja era passada de moda quan Alonso la feina servir, allà a la postguerra, però no en puc estar segura. Aneu a saber, potser en algun lloc de Castella encara la fan servir.
Una "alcuza" és un setrill.

En aquest capítol veiem un exemple de l'efecte placebo (no sé com es diu en català), ja que El Quixot pren el bàlsam i queda com nou, i en canvi en Sancho també el pren i es queda igual. L'efecte placebo es dóna quan un medicament innocu fa efecte només perquè el pacient hi creu. Cervantes potser no sabia que es deia efecte placebo, però en coneixia l'existència. És un escriptor que té aquella saviesa sobre les persones de la que parlava un dia.

Per cert: per més que em faci pena que El Quijote i Sancho rebin tantes pallisses, ja ho vaig dir un dia: és que se les busquen! Què és això d'insultar a la gent? Què és això de marxar sense pagar? En quin món viuen aquest dos? La contraposició de la realitat amb llibre de cavalleries en que viu El Quixot (i per extensió també Sancho) és el que provoca tan nefastos resultats; sembla que això l'hauria de curar, espavilar-lo, que n'hauria d'aprendre... però no hi ha manera!

"se salió della [Sancho], muy contento de no haber pagado nada y de haber salido con su intención, aunque había sido a costa de sus acostumbrados fiadores, que eran sus espaldas."

Maria Callas i l'escriptura creativa

Fa temps vaig sentir per la radio a la Maria Callas donant una lliçó magistral de cant. L'alumna cantava i ella li deia la seva opinió. Una vegada Rossini li va dir a una cantant del seu temps: "Això que vostè canta està molt bé, però no és el que jo he escrit." Doncs Maria Callas li va dir a l'alumna, parafrasejant Rossini ( i ho va dir, que el parafrasejava): "Això està molt bé, però no és el que Rossini va escriure". L'alumna es va posar a plorar. Em vaig sorprendre que la Callas pogués ser tan inhumana de fer una crítica tant punyent a algú que només n'estava aprenent, com volent dir: "Jo sí que sé cantar a Rossini, vostè no ho farà mai." I això tenint en compte que en aquestes coses, per més Maria Callas que siguis, no hi ha una opinió objectiva: tothom té una opinió diferent i l'alumna potser ho havia fet prou bé, però a la Diva no li va agradar.
Una cosa semblant passa amb les classes d'escriptura creativa. On és la visió objectiva que et permet ser just amb els alumnes, no ferir els seus sentiments, no fer-los la pilota, i alhora dir-los la veritat? No existeix. A les classes d'escriptura creativa les visions dels professors acostumen a ser tant subjectives com les dels propis alumnes, i encara que sàpiguen escriure, això no vol dir que sàpiguen ensenyar a escriure. Una vegada li vaig sentir dir a un professor d'escriptura creativa: "Sempre acabem ensenyant allò que més necessitem aprendre." Trobo que aquesta frase és ideal pels professors d'escriptura creativa, sobretot pels que es posen a ensenyar basant-se en la seva experiència com a escriptors, sense saber ensenyar. El dilema és clar: o ets tan dur amb els alumnes que els frustres, els fereixes i els fas patir, o ets tan pilota que marxen encantats de la vida, però tant ignorants en l'art de l'escriptura com havien arribat.
Augusto Monterroso feia unes classes d'escriptura –a les que m'hagués agradat anar, per cert- on la meitat dels alumnes inscrits deixava d'escriure. No eren escriptors de debò, pot dir algú. Però jo em pregunto quin dret tenia ell, ni que fos un gran escriptor, a frustrar a la gent que només volia tenir un hobby. Es clar que els que es quedaven devien aprendre de debò, i potser per això se li pot perdonar.
L'escriptura creativa està molt bé, però no ens enganyem, la majoria de grans escriptors han estat autodidactes.

Complexe

Ahir, en un bloc amic, llegia a algú que també va deixar El amor en los tiempos del cólera. Bé, jo el vaig deixar, concretament em vaig quedar en el tros del sabó, que em va semblar una de les bestieses més increïbles que hagués llegit mai. Per no parlar del lloro. El cas es que jo sempre he estat molt acomplexada per haver deixat aquest llibre, primer perquè m'agrada acabar els llibres, i segon perquè aquest llibre en concret agrada mooolt a tothom i apareix citat a tot arreu com un gran clàssic (?) A més, a mi Cien años de soledad em va fer vibrar, o sigui que no és que estigui en contra de l'autor ni res. Però vaig deixar aquest llibre. Vosaltres creieu que aniré a l'infern?

La novel.la com a art burgès

"La novela es completa, total y absolutamente burguesa. Y el día que no lo sea vamos a tener graves problemas. Yo me siento completamente burgués. Para mí está claro que la del escritor es una profesión claramente burguesa, en la que necesitas cierto compost y en la que debes disfrutar de ciertas taras. Dijo eso como alguien que nació en un continente donde durante muchas décadas se pedía compromiso social a los escritores."

Rodrigo Fresan

Compromís

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. (Pàgines 159-160) No sé on vaig llegir que aquest llibre tercer havia estat segrestat per la dictadura portuguesa del moment. Pel llegit fins ara no ho entenia. Però, després de llegit aquest fragment, comprenc perfectament que la dictadura veies l'obra de Torga com una amenaça. Suposo que no s'aturarà aquí, que hi haurà més fragments explicant l'oposició al règim. Però per aquest sol ja s'entén el segrest.
Ara entenc una mica allò que parlava de que el lector es mereixia la veritat. Ell s'ha compromès amb la veritat, i per això fa el que fa i escriu el que escriu. No es limita als "angelets volant", posa la seva escriptura la servei del que ell creu que és just, és un escriptor compromès.

Personalment, penso que massa vegades es confon una bona causa amb la bona literatura, i que es donen premis a escriptors només perquè estan compromesos, cosa molt lloable, però que es confon amb al qualitat de la seva obra. No és el cas de Torga: la seva obra és excel·lent, estava compromès i no li van donar "el premi". Té les idees correctes: hi ha una dictadura, i ell hi està en contra; és valent. Però això ja és una cosa a part, no hauria de tenir res a veure amb la valoració de la seva obra, encara que potser sí de la seva persona. El que passa és que la majoria de vegades vida i obra són indestriables, i això confon. Però la posteritat no es confon.

Força interior

"Evidentment, quan necessites estirar de la força interior és quan ja no pots més, y el que fas es fixar-te en altres persones per a trobar força interior, els prens com a exemple. Són gent que t'inspira, perquè semblen tenir molta més empenta, o força interior, del que tu et podries creure capaç."

Helena Bonham Carter

"La força interior ve de la sensació de saber el que vols i atrevir-te llavors a les teves pròpies decisions, encara que no tinguis un propòsit definit, sinó més aviat la sensació que vas pel bon camí. Si sento que estic fent alguna cosa que no és totalment fidel a la meva manera de ser, perdo els papers, m'enfonso i no ho aguanto. Haig de fer coses que em permetin respectar-me a mi mateixa."

Kristin Scott Thomas

Sedimentació

En una de les frases del meme, deia que mai havia improvisat un text pel bloc mentre rentava els plats. Això era mentida, per tant vol dir que sí que ho he fet. No es pot dir exactament que escrigui mentre rento els plats, sinó que vol dir que, de vegades, mentre faig altres coses, se m'acudeixen idees que més tard puc escriure. Però una idea no és res fins que no es posa sobre el paper. Per més que la tinguis pensada, mesurada, memoritzada, fins que no l'escrius no veus totes les implicacions que té – i els seus límits -. I allò escrit queda molt diferent del que tenies pensat; no se sap si millor o pitjor, però diferent. Tu tens una idea, un dibuix mental, però llavors el que aconsegueixes transmetre va per allà on vol. És com si l'escriptura es mogués en unes coordenades diferents a les del pensament, i l'esforç per ajustar unes coordenades amb les altres és el text escrit. També m'adono que de vegades no puc escriure immediatament després d'haver llegit, sinó que necessito un temps de repòs, de sedimentació, perquè les idees vagin madurant. Un temps de repòs fent altres coses (rentar plats o el que sigui), però mentrestant el cap hi va treballant. D'altres vegades és immediat, s'escriu a raig. Tot depèn del text llegit i del que es vulgui dir, cosa que moltes vegades no se sap fins que no és escrit. De vegades em sorprenc del que se m'ha acudit, de que tingues aquestes idees a dintre, i d'haver aconseguit expressar-les, encara que de fet el jo volia dir era una altra cosa, potser semblant, però que se m'ha evaporat.

L'espasa com a símbol i com a excusa

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 98-105) Arribats a aquest punt de la narració, es planteja la gran pregunta: per què Tristany posa l'espasa entre ell i Isolda quan dormen? No hi ha cap justificació. És un símbol de possessió, com s'indica a les notes? Jo crec que te a veure amb que Tristany i Isolda són personatges de ficció, i que per tant poden fer coses que potser no són gaire lògiques, però que beneficien la narració. Les notes diuen "Eilhart mateix s'estranya d'aquest detall, encara que el conserva perquè el necessitarà". Aquí hi ha la clau, crec. Aquest element és necessari per la narració, serà l'element que permetrà que el rei Marc faci veure que es creu la seva castedat i els perdoni. En l'altra versió se la creu, i en aquesta només ho fa veure, ja que ell mateix els ha permès dormir junts. Es l'element que dóna credibilitat al jurament ambigu d'Isolda, en l'altra versió. En aquesta versió no hi ha jurament. Això vol dir que al rei Marc només li ha calgut l'espasa posada entre ells dos per sostenir que són innocents davant dels seus barons, i fer que Isolda pugui tornar, malgrat que ell en el fons ha de saber que han fet alguna cosa més que dormir junts.
L'autor (l'autor original) necessitava justificar que el rei Marc els pogués perdonar i se li va acudir el detall de l'espasa posada entre ells, que és original, creatiu, i ofereix una explicació d'aquesta conseqüència, encara que la causa sigui només el fet de poder tenir aquesta conseqüència.
En aquesta versió Tristany i Isolda són feliços al bosc, per on corren despullats (és que no caçaven animals que tinguessin pells?) i per tornar a la cort només els donen uns vestits de lli, a diferencia de l'altra versió, on a Isolda se la vestia sumptuosament. Aquí Tristany no torna a ser acceptat a la cort després de tornar a Isolda.

Un detall: en l'altra versió el rei Marc canviava l'espasa, deixava el guant i posava l'anell a Isolda; en l'altra versió creia en la innocència d'Isolda, i per tant, en que ella era la seva dona legítima. En aquesta versió, en canvi, canvia l'espasa i deixa el guant, però no li posa l'anell; crec que és perquè aquí no pretén que és el marit d'Isolda. Pretén que és el seu senyor feudal, i que ella ha de tornar, però sap que en el fons el marit és Tristany, i per això no li posa l'anell. Ara, no sé si aquesta interpretació és una mica agafada pels pèls...

Una llegenda urbana

"La mala premsa entre el sègol. Al marge de les llegendes que corren entorn a la vida retirada de Salinger, la seva obra capital, El guardià al camp de sègol, també ha sigut objecte de diverses llegendes urbanes. Sabut és que l'assassí de John Lennon, Mark Chapman, va llegir aquest llibre durant els dies previs al crim, i que la persona que va disparar a Ronald Reagan, John Hinckley, Jr., el rellegia amb frequencia. També s'ha dit que altres homicides en sèrie tenien aquest títol com a llibre de capçalera, y que Lee Harvey Oswald s'havia inspirat en ell per assassinar a en Kennedy. A més, conten les llegendes més paranoiques que el text (en anglès) conté codis secrets i fins i tot claus psicològiques que inciten a matar."


Qué leer
Gener 2007
Llegendes Urbanes de la literatura


"Els llibres són com miralls: reflexen el que ja portem dins."
Carlos Ruiz Zafón
L'ombra del vent

Meme - 5 veritats, 5 mentides

M'ha arribat un altre meme. Aquest cop es tracta de dir cinc veritats i cinc mentides sobre tu mateix. Bé, jo les diré de mi com a lectora. Si heu seguit una mica el bloc podreu endevinar fàcilment quines són les veritats i quines les mentides; a més, us ho he posat fàcil...

1- Vaig deixar a mitges Guerra i Pau. Prometo acabar-la algun dia.
2- El meu personatge preferit de La Regenta és Obdulia Fandiño.
3- Vaig deixar a mitges El quartet d'Alexandria. Quan sigui prou gran per apreciar-lo m'hi tornaré a posar.
4- No llegiré a Jorge Luís Borges per culpa de les seves idees polítiques.
5- Wilkie Collins té dues novel·les bones: una ja l'he llegit, l'altra la llegiré. Les altres no les penso llegir.
6- Crec fermament que Elisabeth Bennet és una nena "repipi".
7- Em vaig enamorar perdudament de Humboldt, malgrat que es dediqués a profanar cadàvers d'indígenes en nom de la ciència.
8- Mai he improvisat un text pel bloc mentre rentava els plats.
9- Gògol em provoca una tendresa immensa, desvalguda i no clarament justificable.

10- Segueixo un horari estricte de lectura i escriptura, i sempre publico el bloc a la mateixa hora.

Paraules íntimes

"Aleshores no sabia que, com les històries de l'Albertine per a Proust, cada història era com una clau secreta per a algun esdeveniment de la seva vida que és impossible d'aclarir."

"Tots els instints d'en Henry són bons (...) en un sentit senzill i humà."

"Aquell dia al cafè, asseguda amb en Henry, quan veia les seves mans que tremolaven, quan escoltava els seus mots, em va trasbalsar. Llegir-li les meves notes va ser una bogeria, però ell m'hi va incitar. (...) No ens vam tocar."

"Està bé, perquè viure amb un esquema no és viure. Ara visc. No faig esquemes."

"De seguida vaig veure que vostè té un aire i un port seductors. Només actua seductorament la gent que se sent insegura."

"Anys de fam, perillosos."

"Hi ha paraules en altres llengües que em cal utilitzar quan parlo de tu. En la meva llengua, penso en: "ardiente", "salvaje", "hombre"."

"Com el matí en què l'alba ens va agafar encara enraonant."

"El que és important és veure's amb cor de viure."

"La seva duresa és només externa. Però com tota la gent delicada, és capaç de cometre els actes més vils en determinats moments, mogut per la seva pròpia feblesa, que el fa covard."

"Quan ploro, vull que el plor em passi follant."

"L'equilibri no s'ha de buscar associant-se als altres; ha d'existir a dintre d'un mateix."

"Les mentides són un senyal de debilitat."

Anaïs Nin
Diaris
Henry i June

(Anaïs Nin està parlant de l'escriptor Henry Miller)

Conxorxats sense miracles

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 92-97) Tristany s'escapa, però aquí no hi ha miracles, com passava a l'altra versió: és deslligat i pot nedar; tot es deu a la seva bona estrella. Una cosa que no comprenc és com Isolda tornarà amb el rei després que aquest l'entregui als leprosos, això és una ofensa imperdonable. Ara, també s'ha de dir que, amb Tristany lliure ( i això ho havia de saber per força el rei), això li salva la vida. Vull dir que si el rei volia de debò matar-la, l'havia d'haver matat ell mateix. Com els guardies, com poden ser tan ingenus de deixar entrar un home deslligat a una capella amb finestres? En realitat, sembla que hi hagi una conxorxa per què Tristany i Isolda es salvin, una conxorxa que, no se si inconscientment, encapçala el mateix rei Marc.

Meme

M'ha arribar un meme en que s'ha de fer una confessió per cada sentit. Com que jo sóc massa tímida per confessar res (massa que xerro), el faré a la meva manera, com sempre: es a dir, triant un llibre per cada sentit.

Vista: Solaris, Stanislaw Lem. Per els magnífics i impossibles paisatges descrits.
Oïda: Una música constant, Vickram Seth. Per una selecció de músiques que són un plaer per a tots els sentits.
Olfacte: El perfum, Patrick Susquind. No sóc massa original, ho sé, però suposo que no en podia triar d'altre.
Gust: Como agua para chocolate, Laura Esquivel. Quan penso en el sentit del gust és l'únic que em ve al cap.
Tacte: Ada o l'ardor, Vladimir Nabokov. No he llegit gaires llibres que vagin bé al tacte. Quan hi penso se m'acudeix aquest, tot i que no podria justificar exactament perquè.

Enveja "coxina"

No ho hauria de fer, però ho faré. Confessaré un defecte meu molt i molt lleig. Un pecat capital, de fet: l'enveja. Sí, sí, enveja. Enveja dels que escriuen blocs i ho fan millor que jo, que estan millor informats, llegeixen coses més interessants, se'ls acudeixen coses que a mi mai no se m'acudirien. Quan llegeixo un llibre, mai no tinc enveja de l'autor o autora: ell o ell són autors "publicats", per tant és lògic que ho facin millor que jo. Les coses canvien completament quan es tracta de blocs. Jo també tinc un bloc, penso. Llavors perquè no escric tan bé, perquè no parlo de coses tan interessants, perquè no tinc aquest sentit de l'humor? Quan veig una cosa que està millor escrita del que jo puc fer ho frueixo, evidentment, però en una parcel·la secreta del meu cor se m'emporten els dimonis. Llavors penso: i com deuen ser les altres persones respecte a això, també deuen tenir aquesta enveja? Suposo que això d'envejar els escrits dels altres només em passa a mi, perquè estic massa obsessionada, m'ho prenc massa seriosament, això d'escriure, i no és sa. Suposo que la gent envegen la roba, el calçat, els pentinats que queden bé, el marit o la dona, els fills feliços... i jo aquí envejant els escrits dels altres! Que lleig. Però perquè no escric així, jo, eh?
De totes maneres, si un bloc no em provoca enveja d'aquesta de tant en tant, deixo de llegir-lo.

Veritat escrita

"Fer el que vols fer
pensar el que vols pensar
somriure el que vols somriure.
Això és viure."

(escrit a la paret de l'Institut)

La llum interior

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol IX. La guia per viure feliç per sempre més. Aquest capítol, quan el príncep li diu que ella no el suporta, m'ha fet pensar en la veritat. La veritat en les relacions humanes. El fet de trobar-se bé amb algú. Ets amic amb algú, i de cop deixa de ser amic teu, i no comprens què ha passat, què has fet malament. Però llavors, pensant amb més sinceritat, t'adones que en el fons no t'ho passaves tant bé amb aquella persona com pretenies, que hi anaves per no estar sola, pel fet de no tenir ningú més o per alguna altra raó que no era que t'ho passessis bé. I t'adones que per això aquesta persona ha deixa't de ser amiga teva, que ha fet el que tu no t'atrevies a fer per por de no quedar-te sola: ha posat fi a la mentida. Si sou persones sociables, que us ho passeu de seguida bé amb els altres, suposo que no entendreu això. Però si sou persones a qui us costa connectar amb la gent, suposo que ho entendreu perfectament. L'amistat (i no diguem l'amor) ha de ser alguna cosa més que la possibilitat de tenir algú per no estar sol. Hi ha d'haver una vertadera afinitat. I això és molt difícil, sobretot si sou persones tancades en vosaltres mateixes i que viviu al vostre món.
Hi ha una peli de la Meg Ryan, que es diu French Kiss, on la protagonista recorre molts quilometres per recuperar el seu promès, que se n'ha anat amb una altra. En el trajecte, coneix un altre home... Torna a trobar al seu promès, i aquest li diu: "Algú ha encès un llum al teu interior. Per què no el vaig encendre jo?" I la Meg Ryan l'estimava, a aquest noi, però evidentment acaba amb l'altre, amb el que encès el llum al seu interior.
Les relacions que tenim no sempre encenen llums al nostre interior, però no per això ens quedem sols. Es dur estar sol. I es clar, llavors les coses no funcionen i no ens hem d'estranyar si els nostres amics ens abandonen. Potser no en som conscients, però si algú no ens encén el llum ho notem, i l'altra persona, encara que sigui inconscientment, també ho nota.
A la princesa del llibre li passa una cosa semblant: fa temps que ja no està bé amb el príncep, però s'entesta a continuar enganxada a ell, potser recordant l'època en la que ell encenia aquest llum al seu interior. Sembla que d'això de que en realitat no suporta al príncep, se n'ha adonat primer ell que ella. A veure com aniran les coses a partir d'ara.

Esborranys

Una de les coses que més m'agrada d'escriure és que es poden fer esborranys. Escrius alguna cosa i no és definitiu, ho pots repassar, retocar, millorar. Si el pes de les paraules està en desequilibri, les pots equilibrar. Això no es pot fer a la vida. Dius quelcom, i ja ho has dit, inesborrable, definitiu. No et pots parar a retocar-ho, a dir-ho bé. Fas quelcom, i queda fet. No tens oportunitat de fer-ho millor aquella vegada, de fer-ho com a tu t'agradaria haver-ho fet. Es clar que la vida és un cabal continu, i pots tornar a dir les coses, a dir-les bé, i pots tornar a fer les coses, a fer-les bé. Però l'esborrany de la primera vegada, de la vegada que no ho vas fer prou bé, queda. La vida no admet esborranys, la passes en net a cada instant. Per això m'agrada escriure i poder fer esborranys i retocar-los fins que queden com jo penso que han de quedar. L'escriptura, l'única faceta de la vida que ens permet fer esborranys, d'alguna manera ens hi reconcilia.

Enllaç

Moltes gràcies.

Paraules felices

"La felicitat és com el jazz, s'ha d'anar improvisant."

Clara Gamboa Guzmán

Paraules de Buda

Buda digué:

1. La vida implica sofriment.
2. El sofriment el provoquen causes identificables.
3. Aquestes causes poden ser eliminades.
4. Les pràctiques adequades eliminen aquestes causes.

(no, no em vull fer budista. Continuo tan agnòstica com sempre. Però sona engrescador, no?)

Arreglant cors

"_ Vols dir no fer res?
_ Sí, princesa. És l'únic que encara no has provat. Has de deixar de fer-ho tot i començar a no fer res. No facis ni diguis res. No et justifiquis, no et defensis, no supliquis, no et disculpis, no amenacis, no et preocupis, no passis les nits pensant, planificant ni imaginant. Entens la idea?
_ No em puc limitar a no fer res!
_ Però no fent res en realitat faràs alguna cosa, alguna cosa que ajudarà al príncep perquè te'n mantindràs al marge."

"El fet que algú et demani ajut no és motiu suficient per donar-l'hi. Moltes vegades, ajudar és ferir."

"Heu de triar ser feliç en comptes de tenir raó."

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol VIII. Fer o no fer...La princesa diu que l'únic que vol és viure feliç per sempre més, i el mussol li ha donat una guia per viure feliç per sempre més. Ara començarà a llegir-la, i jo amb ella. De totes maneres, i això és una opinió personal, jo crec que no hi ha receptes per viure feliç per sempre més: la felicitat és una cosa orgànica, que es construeix dia a dia, i que s'ha d'anar improvisant i adaptant a mesura que passa el temps i les nostres circumstàncies canvien. Si a partir d'un moment determinat diguéssim "ara serè feliç per sempre més", ja ens podríem morir, perquè de fet, viure és patir, i som feliços en la mesura que superem aquest sofriment.

Mentre hi hagi

"Mientras haya
trasluces en la tiniebla
claridades en secreto
noches que lo son apenas"

Pedro Salinas

Bretanya

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Fins pàgina 91) "a veure al rei Artús. Bretanya no és lluny " Jo em pensava que Cornualles, el regne del rei Marc, era Bretanya! (De fet, és Gran Bretanya...)

On dorm el rei?

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Fins pàgina 91) Hi ha una cosa que em sorprèn, i que m'havia passat per alt al llibre anterior: quan l'episodi de la farina, Tristany va a fer l'amor amb Isolda al llit d'ella, però, on és el rei Marc mentrestant? Sembla que dorm en un altre llit que no és el d'Isolda. Com és que no dorm amb la reina?

Versions

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. Aquesta versió d'Eilhart, que, no sé si ho havia dit, és l'única que es conserva sencera, no és tan bonica com les versions franceses; no és tan detallista com la de Beroul ni tant delicada com la de Tomàs, però es presenta molt més compacta i m'agrada molt, ja ho crec.

La contradicció del rei

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Fins pàgina 91) En aquesta versió el rei és un personatge encara més contradictori que en les altres, perquè els dóna permís obertament per estar junts, però davant la pressió dels seus barons consenteix a parar-los una trampa. Segons el pròleg, tan li fa que s'estimin, el que no vol és que se sàpiga.
Els barons i el nan, com passava a les altres versions, se'ns presenten com a dolents, quan en realitat qui fa la cosa mal feta són Tristany i Isolda, encara que ells no ho poden evitar. (Aquesta versió té molt present el filtre i el seu poder.) El nan, en concret, està inspirat per Satanàs, és a dir, és una força del mal. Com a contraposició, Tristany i Isolda estarien inspirats per Déu, encara que siguin ells els qui objectivament traeixen al rei.

Blocs

M'agrada trobar gent que encara està enamorada del seu bloc. Jo estic molt enamorada del meu, encara, ja ho veieu. Però hi ha tanta gent que ho deixa... Ahir llegia en un bloc algú que es preguntava què passarà amb els nostres blocs quan ja siguem massa vellets per actualizar-los, o directament, criem malves. Aquesta persona pensava que, aquests blocs que no s'actualitzen, se'ls farà desapareixer (sic). Jo crec que això no passarà: la política actual d'Intenet és generar tràfic, encara que aquest tràfic sigui falç. Mentre és crein blocs falsos només per "generar tràfic", els blocs de debò, que al meu entendre tenen molt més valor, no desapareixeran. Ara, si alguna vegada canvia la política d'Internet i el que interessa no és generar tràfic sinó reduir-lo... llavors ja podem tremolar. De totes maneres em fa il·lusió pensar que, sí la nostra civilització no se n'ha anat enlaire, cinquanta anys després de que hagi deixat d'actualitzar el bloc algú encara podrà llegir el que vaig escriure desde el meu racò de temps. (Per cert, si llegeixes això d'aquí a cincuanta anys, si encara existeix el català, una salutació!)
I parlant d'estar enamorat del bloc: un altre bloc dels que llegeixo fanàticament, l'autor del qual també n'està ben enamorat, com ha de ser, ha fet obres. Això ha significat augmentar la llista d'enllaços disponibles. Però, ai, l'às, això no ha significat enllaçar-me a mi. Per què no? I per què penso que aquest bloc en concret m'hauria d'enllaçar? Doncs, simplement, perquè m'agradaria que m'enllacés. Res no em faria més il·lusió. Després d'un any hi ha molt poca gent que m'enllaça, cosa que no em molesta pas, però aquest bloc en concret m'encanta, és la mena de bloc al que el meu voldria assemblar-se. I no m'enllaça! (Snif) Em fi, suposo que l'únic que puc fer és mossegar-me les ungles...

L'amor dura quatre anys

Tristán e Isolda. Eilhar von Oberg. En aquesta versió s'explica que l'efecte del beuratge dura quatre anys d'amor físic absolut i indefugible i tota una vida d'afecte. Ja vaig comentar en un missatge anterior que avui en dia també es considera que la passió dura quatre anys, i que llavors moltes parelles se separen. A l'altre versió deien tres anys, però en aquesta ja diuen quatre, que és el que considerem ara.
I si, Isolda volia fer matar Brangiana. I una cosa sorprenent: quan van a matar-la Brangiana ja ho sap, de qui li ve el "regal"... sembla que la donzella coneix a Isolda millor que nosaltres... no hi ha com conèixer la gent que estimes, de fet.

El vigor de l'oncle

"Una persona [de nom Tristany] s'empassa una pols de cantàrida, que havia d'estimular el vigor del seu oncle, reietó de Cornualles, y es llança, per suposat, a una intriga amb la seva tia."

Walter Scott
Correspondència, Carta 1803

(sobre el Tristany i Isolda)

Frase amistosa

"Es més propi d'amics escriure i no dir res, que no escriure."

Goethe

Duplicació

Aquests darrers dos mesos, el bloc ha duplicat la seva extensió. Això ha sigut per culpa del Tristán e Iseo; sembla mentida com m'ha arribat a interessar aquesta història...

El destí d'Isolda

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (Pàgines 56 – 69) Tristany demana la mà d'Isolda pel seu oncle, el rei Marc, però era a ell a qui li corresponia, és ell qui ha mort el drac. Si ho hagués vist a temps s'hauria estalviat molts maldecaps. I què deuria pensar Isolda a adonar-se que l'home bell i ardit que ha mort al drac la demana, però per un altre! D'això no en diu res, el text, però sembla que tan li fa casar-se amb un com amb l'altre, mentre sigui poderós, perquè, això sí, amb el portaviandes del seu pare no volia pas casar-s'hi... No sé, però a mi no m'hagués fet gaire gràcia que l'heroi que mata el drac i té dret a casar-se amb mi em demanés per un altre... Tal i com jo ho veig, és una ofensa. Ara, ja dic, el text no en diu res, i a Isolda se la veu molt conformada a ser reina...

Primer diàleg

"_ Ets tu, Tristany _ digué _, el que ha mort el drac. Però això no t'ajudarà a sortir viu d'aquí. Per cert que pagaràs pel meu oncle. Jo mateixa et denunciaré davant del rei, mon pare.
_ Senyora, obreu malament.
_ Tu també vas obrar malament amb mi.
_ No, per cert.
_ Doncs es clar que sí: vas matar el meu oncle.
_ Vaig haver de fer-ho.
_ Doncs has de saber que pagaràs per ell.
_ Com?
_ Amb la vida.
_ No és costum donar una vida per altra. No, dolça i bonica amiga, que potser haig de ser víctima de tals pràctiques?
_ Sí, tu.
_ Em disgusta.
_ Ho sé.
_ Llavors allibera-me'n.
_ No. Venjaré la mort del meu oncle.
_ Això no acostumen a fer-ho les dones bones.
_ Amb tu serè malvada.
_ És cert això?
_ Sí.
_ M'entristeix.
_ Per què?
_ T'ho diré.
_ Sí, parla.
_ Perquè em perjudica la teva maldat.
_ No és veritat.
_ Sí, per cert.
_ Tot i això estic totalment segura que res et podrà ajudar.
_ Sí podria.
_ Com?_ Si fóssiu noble, pensaríeu en el vostre fur intern: "Ell està sota la meva protecció i vigilància. Si algú el mata, el venjaré". Recordeu que vos mateixa m'heu dut fins aquí.
_ He pensat molt bé el que ateny la meva deshonra. Però vull venjar el meu dolor amb la teva mort. Parlaré amb el meu pare i li diré que ets aquí. Cap de les teves astúcies et salvarà: pagaràs pel meu oncle."

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg
(El primer diàleg entre Tristany i Isolda.)

"Amb tu serè malvada", li diu.

La ferida pudent

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. Tristany ha lluitat contra en Moroldo, i després que aquest l'intenti comprar, l'ha vençut.
Una cosa que em fa gràcia és que en Moroldo és el dolent, i en canvi a la seva terra el ploren com si l'estimessin amb vertader afecte. Com pot una persona que és el dolent de la pel·lícula ser estimat? Suposo que les coses depenen molt del bàndol des del que ens les mirem, i que fins i tot als dolents més dolents a casa seva se'ls estimen. Isolda l'estimava a en Moroldo, era el seu oncle.
La ferida que en Moroldo li ha fet a Tristany put, i aquest, desesperat, es fa a la mar. Finalment arriba a la terra d'Isolda i aquesta el cura, sense que ell aconsegueixi veure-la. Això està molt bé: Isolda ja li ha salvat la vida; ells dos ja estan relacionats, i encara no es coneixen. He de dir que de moment en aquesta versió Isolda m'està semblant molt més bona persona que en la versió francesa (és la Isolda que jo m'imaginava abans de començar a llegir), potser perquè en aquella no la veiem mai curar a ningú (com que faltaven trossos...) Tinc curiositat per veure si, en aquesta versió, una dama tan sense màcula intentarà fer matar a la seva donzella...

Tastets

"El que m'emocionava, com a mínim així goso creure-ho, era el haver aportat una mica de bé, consolat a alguns afligits, l'haver fet renéixer en el fons de les entranyes d'una mare l'esperança d'educar a un fill cristianament, es a dir, un fill sumís, respectuós, unit als seus pares. Hauria fruit d'aquesta alegria pura d'haver escrit un llibre contrari a les costums i a la religió?"

"Sabeu quines són les primeres cendres europees que reposen a Amèrica? Són les de Biorn l'Escandinau: va morir a l'arribar a Vinland, i fou enterrat per els seus companys a dalt d'un promontori. Qui ho sap? Qui coneix a aquell la vela del qui es va avançar a la nau del pilot genovès al Nou Món? Biorn dorm a la punta d'un cap ignorat, y desde fa mil anys es seu nom només ens és transmès per les sagues dels poetes, en una llengua que ja no es parla."

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre XIV. Capítol 6.

Any nou, història nova

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. Acostumada als noms de Tristán e Iseo, ara els noms de Tristán e Isolda se'm fan estranys. Iseo passa a ser Isolda, el rei Marco és el rei Marc, el Morholt és el Moroldo, Governal passa a ser Curneval. El castell de Tintagel es converteix en el castell de Tintaniol. El noms canvien, malgrat que ambdós llibres són de la mateixa editorial i col·lecció.
Acostumada a una obra que es presentava a fragments, aquesta ve tot seguit.
En aquest, que és l'únic text de la història que es conserva complet, surten els pares de Tristany, Rivalín i Blancaflor. La pregunta que em faig és: on és Leonís, la terra de Tristany?

Advertiment

"Qui destorba els relats que són agradables d'escoltar i que poden ser profitosos i útils a les bones persones tenen l'enteniment retardat com el d'un nen."

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg

Un altre

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. Pàgines 156 - 159. Aquest Adolfo també està protegit per un àngel, perquè mira que presentar-se a la jura de bandera vestit de paisà i sortir-se'n...

Marcar el caqui

"Ara sabia de ciència certa que mai no em sentiria un ciutadà lliure dins un uniforme, quadrat davant de ningú."

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia.

Ampliació dels significats de la història

"Eilhart, en conclusió, no va voler explicar una història sobre l'amor en general, sinó sobre com la societat feudal pot superar el conjunt de problemes que planteja. Abans de res convé anul·lar el desig, perquè determina de manera poc diàfana les actuacions de les persones en contra de la funció estrictament política de la sexualitat. A partir d'aquí, la col·lectivitat pot tolerar el sentiment amorós segregant-lo i excloent-lo de la seva esfera visible. No obstant, tractant-se de personatges centrals de la cort que viuen una experiència al marge de les actuacions públiques de la mateixa, es forma un espai personal i íntim en l'estret interior del que existeix la possibilitat de descobrir l'amor. Els llocs de trobada dels amants, sempre propers a la cort o fins i tot dins de la mateixa, però invisibles pels seus integrants, apunten a l'àmbit metafísic i sentimental al que s'ha traslladat la relació. Per una societat nobiliària que desde temps ancestrals ha considerat el matrimoni només com un instrument político-econòmic per exercir el poder y garantir la seva continuïtat, l'obertura d'aquest nou espai, encara que tractant-se d'un àmbit secundari, representa una novetat considerable."

Pròleg al Tristán e Isolda de Eilhart von Oberg. Victor Millet.

Viure

"Vivir es eso: gozar del placer dulce de vegetar al sol."

"Con amor se podía vivir donde quiera, como quiera, sin pensar más que en amor mismo...; pero sin él... volverían los fantasmas negros que ella a veces sentía rebullir allá en el fondo de su cabeza, como si asomaran en un horizonte muy lejano, cual primeras sombras de una noche eterna, vacía, espantosa. Ana sentía que acabarse el amor, aquella pasión absorbente, fuerte, nueva, que gozaba por la primera vez en la vida, sería para ella comenzar la locura."

Leopoldo Alas "Clarín"
La Regenta

Mina

"Calla, calla. No soy el mar, no soy el cielo,
ni tampoco soy el mundo en que tú vives.
Soy el calor que sin nombre avanza sobre las piedras frías,
sobre las arenas donde quedó la huella de un pesar,
sobre el rostro que duerme como duermen las flores
cuando comprenden, soñando, que nunca fueron hierro.

Soy el sol que bajo la tierra pugna por quebrantarla
como un brazo solísimo que al fin entreabre su cárcel
y se eleva clamando mientras las aves huyen.

Soy esa amenaza a los cielos con el puño cerrado,
sueño de un monte o mar que nadie ha transportado
y que una noche escapa como un mar tan ligero.

Soy el brillo de los peces que sobre le agua finge una red de deseos,
un espejo donde la luna se contempla temblando,
el brillo de unos ojos que pueden deshacerse
cuando la noche o nube se cierran como mano.

Dejadme entonces, comprendiendo que el hierro es la salud de vivir,
que el hierro es el replandor que de sí mismo nace
y que no espera sinó la única tierra blanda a que herir como muerte,
dejadme que alce un pico y que hienda a la roca,
a la immutable faz que las aguas no tocan.

Aquí a la orilla, mientras el azul profundo casi es negro,
mientras pasan relámpagos o luto funeral, o ya espejos,
dejadme que se quiebre la luz sobre le acero,
ira que, amor o muerte, se hincar en esta piedra,
en esta boca o dientes que saltarán sin luna.

Dejadme, sí, dejadme cavar, cavar sin tregua,
cavar hasta ese nido caliente o plumón tibio,
hasta esa carne ducle donde duermen los pájaros,
los amores de un día cuando el sol luce fuera."

Mina
La destrucción o el amor
Vicente Aleixandre

Una altra versió del romanç

"Feriado está don Tristán
De una mala lançada:
Dirásela el rey su tío
Por celos que d'el catava;
El fierro tiene en el cuerpo,
De fuera le templa el asta.
Valo a ver la reina Iseo
Por la su desdicha mala
Júntase boca con boca
Cuanto una misa rezada.
Llora el uno, llora el otro
La cama bañan de agua.
Allí naçe un arboledo
Que açuçena se llamava:
Cualquier muger que la come
Luego se siente preñada.
Comiérala reina Iseo
Por su desdicha mala."

(Altra versió del romanç cantat per l'Emperadriu de Constantinopla al Tirant lo Blanc.)

Un mestre

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. Pàgines 148-156. Crec que les paraules de Miguel Torga em poden ajudar en el meu camí de ser escriptora... I, encara que no m'ajudessin, m'agraden molt. Aquest escriptor és un gran descobriment.

En aquest fragment, Torga explica com madura com a escriptor contraposant-ho a la seva relació amb un amic seu, que vol que escrigui d'una determinada manera amb la que ell no combrega. Convertir-se en escriptor no és un procés que faci ell sol. Ens transformem en relació amb els altres.