El Quijote. Cervantes. Capítol XVII. D'aquest capítol em crida l'atenció la paraula "alcuza", el recipient en que posen el bàlsam, paraula de la que vaig tenir noticia per primera vegada llegint el colpidor poema Mujer con alcuza, inclòs a Hijos de la ira, de Dámaso Alonso. No l'havia tornat a llegir mai més enlloc, i juraria que deu ser una paraula passada de moda, que potser ja era passada de moda quan Alonso la feina servir, allà a la postguerra, però no en puc estar segura. Aneu a saber, potser en algun lloc de Castella encara la fan servir.
Una "alcuza" és un setrill.
En aquest capítol veiem un exemple de l'efecte placebo (no sé com es diu en català), ja que El Quixot pren el bàlsam i queda com nou, i en canvi en Sancho també el pren i es queda igual. L'efecte placebo es dóna quan un medicament innocu fa efecte només perquè el pacient hi creu. Cervantes potser no sabia que es deia efecte placebo, però en coneixia l'existència. És un escriptor que té aquella saviesa sobre les persones de la que parlava un dia.
Per cert: per més que em faci pena que El Quijote i Sancho rebin tantes pallisses, ja ho vaig dir un dia: és que se les busquen! Què és això d'insultar a la gent? Què és això de marxar sense pagar? En quin món viuen aquest dos? La contraposició de la realitat amb llibre de cavalleries en que viu El Quixot (i per extensió també Sancho) és el que provoca tan nefastos resultats; sembla que això l'hauria de curar, espavilar-lo, que n'hauria d'aprendre... però no hi ha manera!
"se salió della [Sancho], muy contento de no haber pagado nada y de haber salido con su intención, aunque había sido a costa de sus acostumbrados fiadores, que eran sus espaldas."
No comments:
Post a Comment