Vindré de nit

Vindré de nit a robar-te les paraules, vindré de nit i descompondré els teus somnis, vindré de nit per fer meves les frases que vomites amb tanta gràcia. Vindré de nit a robar-te el secret d'ajuntar les perles per fer un collaret, vindré de nit a descompondre els versos que t'envejo, vindré de nit a fer meva l'arquitectura dels teus poemes. Et robaré la musa, et descompondré la inspiració, faré meva la teva màgia. Vindré de nit a robar-te'ls, a descompondre-te'ls, a fer-los meus. Escriuré les teves paraules, les teves frases, els teus versos. Serè l'autora dels teus poemes, i per fi, l'escriptora, serè jo.

(aquest és un text que vaig escriure després d'un empatx de llegir a Anne Sexton i a Sílvia Plath. És un "pecat de joventut". L'he retocat una mica i m'ha fet gràcia posar-lo al bloc... no me'l tingueu en compte.)

L'interrogant

M'arriba un meme. Es tracta d'explicar alguna anècdota personal que haguem viscut amb algun escriptor. Bé, jo, d'escriptors "de debò", n'he conegut ben pocs. Es poden comptar amb els dits d'una mà. Una vegada vaig assistir a unes classes d'escriptura creativa que feia la Mercè Company. La recordo principalment perquè, al costat d'un paràgraf meu, hi va posar un interrogant. Un interrogant! El que més em va rebentar no va ser l'interrogant en si, sinó el fet que estava justificat: jo havia volgut escriure una cosa i n'havia acabat escrivint una altra: al final la frase no havia quedat ben equilibrada. En aquella mateixa aula, vaig agafar entre les meves mans un full en blanc com si fos la terra roja de Tara, i em vaig prometre a mi mateixa posant a Déu per testimoni que mai més ningú no tornaria a posar un interrogant al costat d'un paràgraf meu. I fins avui.

Paciència

Demano perdó per publicar –una altra vegada: reincident, a més – tants posts de cop. Tinc un problema momentani amb la publicació, però el ritme d'escriptura és el mateix de sempre. Cada cop que tinc oportunitat de publicar recupero el temps perdut i els missatges que apareixerien en quatre dies escalonadament apareixen junts al cap de quatre dies sense publicar res; en principi hauria de ser el mateix. Espero poder tornar en un espai de temps més o menys breu al meu ritme habitual, però. Mentrestant, demano una mica de paciència. Al cap i la fi, no obligo a ningú a llegir-me, i com sempre, publico bàsicament per mi mateixa.

Paraules sabies

"El rei es va interessar per saber si estava escrivint alguna cosa. Va contestar que no, doncs havia explicat al món pràcticament tot el que sabia, i es veia necessitat de llegir més per adquirir nous coneixements."
Samuel Johnson
(a la biografia de James Boswell)

Llebre

Ahir per la radio vaig sentir una cançó sobre plats de cuina que feia: "y liebre Chateaubriand". ¡"Liebre Chateaubriand"! Què t'hi jugues que això deu ser un plat que deu explicar Chateaubriand al seu llibre! La devia inventar ell, la recepta? "Aviam" si hi arribo aviat a aquest tros! Té aspecte de ser una menja deliciosa, aquesta "llebre Chateaubriand". (Ostres, com si jo en sabés, de cuinar...)

Lleu matís sobre Shakespeare

Amb el que vaig dir l'altre dia sobre Shakespeare, hi ha qui es deu pensar que no tinc sang a les venes: vaig dir que Shakespeare era "difícil". No se'm va acudir res més que dir que era difícil! Em sembla que no em vagi explicar bé. Vaig dir això en comptes de dir el que realment va passar, i és que Shakespeare em va fer vibrar. Però, no havia dit...? L'explicació és fàcil: la tele i el cine. La primera vegada que vaig veure Romeu i Julieta, va ser per la tele, en una obra sense apenes decorats. Només vaig veure les darreres escenes, però va la cosa més apassionant que he vist mai per la tele. Jo no sabia que allò era Shakespeare ni Romeu i Julieta, però ho vaig acabar deduint. Altres cops he tornat a veure l'obra en pel·lícules i sempre m'ha apassionat, tot i que ja la conec. Hamlet al vaig veure al cine, en una versió plena d'adrenalina. Vaig vibrar. I vibrar vol dir moure's alguna cosa dins. Altres cops que l'he tornat a veure no m'ha fet tant d'efecte, però em continua agradant. Otel·lo ja em desperta sentiments més contradictoris. Em va produir ràbia, una ràbia enorme envers els dos protagonistes masculins, però reconec que el procés de progressiu engany que porta al desenllaç em va fascinar. Es magistral. Es evident que no s'ha de tenir sang a les venes perquè la primera vegada que veus una obra de Shakespeare representada no et faci vibrar. Després vaig llegir aquestes tres obres sobre paper. I és aquí on les vaig trobar difícils. Ja sabia què passaria. El llenguatge era arcaic. Maco, però arcaic. Mai m'ha agradat llegir teatre, em costa. Jo llegeixo molt ràpid, volo per sobre les línies: el teatre m'obliga a anar a poc a poc. Ara parla el cavaller 1. Ara parla el cavaller 2. Però qui nassos era el cavaller 2? D'aquí és d'on he tret la idea que encara em falta un llarg camí fins a Shakespeare. Però per llegir-lo, no per veure'l representat. Ja sabeu que penso que el teatre s'ha de veure representat. Ara del que es tracta es de saber si, llegint les altres obres (per sort n'hi ha moltes) sense saber que hi passa, sense haver-ne vist la pel·lícula, si em faran vibrar o si les continuaré trobant difícils i fora del meu abast. No sé què passarà. Volaré o m'arrossegaré? És un repte. O m'aconselleu que corri a buscar la peli?

A les ordres de la reina

A l'epíleg de Tristán e Iseo (la versió francesa) es diu que aquesta és la història d'Iseo i del seu servent, Tristany. Aquesta podria ser la raó per la que Tristany, per ser digne d'Isolda, ha de tenir tantes habilitats, i en canvi Isolda en té prou amb ser bonica: ella és la reina, ell és el seu servent.

Veure-les venir

Diu que la previsibilitat en una obra literària, segons els cànons clàssics, és un defecte. Recordo la meva lectura de Ferragus de Balzac: algunes de les coses que van passar es veien a venir, les vaig preveure. Què em va sorprendre, doncs? La forma. La manera d'explicar-ho. L'estructura. El llarg passatge sobre el cementiri no el podia preveure de cap de les maneres; en la primera lectura no em va agradar, però a la segona em vaig adonar que allò era part d'un univers molt més ampli que l'inclòs en aquell llibre. De Balzac podem preveure'n alguna anècdota, però no en podem preveure l'univers.

Conèixer els clàssics

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. Si alguna cosa estic aprenent d'aquest llibre és la necessitat de conèixer els clàssics, i quan dic clàssics vull dir els clàssics grecollatins.

La musa és trapella

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. II. El saber marginat dels escriptors. El model romàntic creu en el talent. El model científic creu en la tècnica. I el model clàssic en una mixtura a parts iguals entre talent i tècnica: el talent és la base i la tècnica n'és la culminació.
"El perill de "dominar l'ofici" és que l'art sigui simplement "ofici""
Joan Puig i Ferrater
Vida interior d'un escriptor
"Escriure és fruit d'una facilitat natural i d'una dificultat adquirida."
Josep Joubert
"Tota inspiració pressuposa un problema solucionat per facultats inconscients després que la consciència hi hagi treballat en va."
Joaquim Ruyra
L'educació de la inventiva
Em fa gràcia la menció negativa a Daniel Cassany. Al començament de dur el bloc em vaig rellegir el seu llibre Descriure escriure (mateixa editorial, mateixa col·lecció que aquest) i poster sí que s'equivoca en això de la inspiració, però del seu llibre en vaig treure la idea de que aprenem inconscientment els codis dels grups als que ens interessa pertànyer, i que per tant aprenem a escriure perquè inconscientment volem pertànyer al grup dels escriptors que ens agraden. Crec que és la veritat més fonamental que ha dit mai ningú sobre l'escriptura. I no crec que això invalidi la inspiració. Crec que és la tècnica, el codi, el que s'aprèn així. Però la tècnica no treballa sobre el buit, la tècnica ha de treballar sobre alguna cosa: aquí és on juga el seu paper la inspiració, misteriosa dama d'ulls límpids o nuvolosos segons l'ocasió.
Va bé saber què diuen els clàssics sobre el tema. Hi ha un nou atac a Cassany, a qui s'acusa d'ignorar la tradició.
A les muses les han arraconat els tècnics com a element supersticiós. La retòrica l'han arraconada els romàntics per massa tècnica. Però la retòrica també és una musa, segons els clàssics, i que llavors la retórica no tenia la connotació negativa que té ara.
Diu que un text previsible és un text amb un defecte.
"Trobar la idea costa molt més que fer el dibuix."
Pancho
(dibuixant de Le Monde)
Té raó. A mi també em passa. Trobar una bona idea per fer un post em costa més que escriure el post en sí.
Diu que els grans escriptors escriuen i rescriuen moltes vegades una mateixa pàgina. Segons Horaci, un text ha de reposar nou anys en un calaix abans de donar-lo a conèixer...

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

"La mort és allò que ens impedeix de comunicar-nos."
Clara Gamboa Guzmán
( i sé que ara sortirà algun espiritista a dir-me que no, que això no és veritat... )

Un fantasma a la biblioteca

A la pel·lícula Seven, Morgan Freeman li diu a Bratt Pitt que la policia guarda el registre dels llibres que la gent treu de la biblioteca; gràcies a això, aconsegueixen identificar a qui estava llegint la Divina Comèdia i saben qui és l'assassí. Des que vaig sentir això, em preocupen els llibres que trec de la biblioteca. Per exemple, no fa pas tant, vaig treure Carol, de la Patricia Highsmith. Ho vaig fer per la morbositat. Però llavors vaig veure que no tenia gens de morbositat (de fet, era avorrit), i no el vaig acabar de llegir. Però jo ja l'havia tret. Si al nostre país en comptes de casar als homosexuals els perseguissin, jo ja estaria fixada com a persona amb simpatia cap als homosexuals. Un altre exemple: Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Mai l'he vista a cap biblioteca, però qui em diu que si el veies i el tragués, no em posarien a la llista negra com a persona amb simpaties anarquistes? O posem pel cas, a la meva biblioteca tenen els llibres sagrats de totes les religions. Què passaria si em donés per treure el llibre sagrat de certa religió avui en dia tant polèmica? La policia es pensaria que vull fundar una cèl·lula?
En fi. Que, per sort, no crec que ningú controli res, i qualsevol llibre d'aquests el podria comprar fàcilment en qualsevol llibreria: ningú sabria que el tinc jo i el resultat seria el mateix; per tant, em sembla que controlar els llibres que la gent treu de la biblioteca és una cosa absurda. Però la paranoia ja ha arrelat en aquell lloc obscur de la meva ment on s'ateranyinen els fantasmes, i m'ho penso molt abans de treure res...

El secret d'una bona escudella

_ Ostres, ho has vist? Ho ha tornat a fer!
_ Tens raó, quina ràbia que fa aquest tia, cuina millor que nosaltres!
_ Tu creus que la seva escudella és millor que la nostra?
_ És una escudella especial, d'una terra especial. Definitivament és millor: té un altre gust, està més lligada, té "picatostes"...
_ Creus que l'art de la cuina l'ha après o que li surt de dins?
_ Per què ho dius? Per què ens expliqui el secret?
_ Sí, sí, que ens digui com ho fa. Quins ingredients hi posa. En què s'inspira. Necessitem saber-ho. Exigim saber-ho.
_ No crec que amb exigències aconsegueixis res. Fer una escudella com aquesta és com olorar una flor, s'ha de fer amb delicadesa.
_ Si la seva escudella fos un indígena, podríem fer-li una foto i robar-li l'ànima.
_ Però malgrat que rebentis d'enveja, no t'estimes més pedalejar-la ignorant els ingredients que no pas desmuntar-la com una nina russa? Què en faries tu del munt d'ingredients? Amb els ingredients sols no es fa res, cal un art especial per conjuminar-los... i això no es pot copiar...
_ Creus que farem una escudella tan bona com la seva algun dia?
_ D'il·lusions també es viu...

Un tramvia anomenat text

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. I. La novetat és filla de l'oblit. Només de llegir la introducció, ja he sabut que aquest llibre m'agradaria. La manera clara, sincera i documentada en que s'expressa l'autor m'arriba i connecta amb mi. M'agrada això que diu que els límits del llenguatge són els límits del nostre món. De totes maneres, jo afegiria que en nosaltres hi ha instints que s'escapen a allò que pot ser expressat mitjançant el llenguatge. Podríem dir que vivim el món a través del llenguatge i dels instints.
Mai no havia llegit el típic esquema emissor-missatge-receptor tant ben explicat, d'una manera tant imaginativa, il·lustrativa i entenedora. No sabia que la vella i mil cops sentida teoria es pogués explicar d'una manera tant interessant. Trobo que aquest tros s'hauria de fer llegir a les escoles. Acaba el capítol amb una sentència d'impacte: la societat no ens ensenya a escriure, però ens obliga a saber-ne. Així com es fan molts esforços perquè aprenguem a parlar, un cop alfabetitzats ningú es preocupa que aprenguem a escriure bé. Aquesta paradoxa és la base d'aquest llibre. Continuo llegint.

El nas de Cleópatra

El fet que Txèkhov morís prematurament mentre Gorki vivia i es convertia en icona del comunisme, em fa platejar el següent: quina hagués estat la reacció de Txèkhov davant la revolució russa?
(Veus, aquí em guanya la opinió del meu llibreter sobre que no es pot evitar la política.)

Castells en l'aire

El Quijote. Cervantes. Capítol XXI. Vet aquí una aventura que li surt bé al Quixot: es guanya el famós "yelmo de mambrino", que ell creu fet d'or, i que en realitat és una palangana de barber, de llauna. Però, com sempre, l'important és la conversa. En les seves fantasies, en els seus castells en l'aire, El Quixot i Sancho ja es veuen rei i compte respectivament. Em fa gràcia que el Quixot espera obtenir el regne lluitant, però també casant-se amb la infanta, la filla del rei. On queda la seva Dulcinea aquí? Se li ha esborrat completament, quan en el mateix capítol lloava la seva bellesa incomparable. Sancho, que ja està casat, s'enllamina a casar-se amb una dama de la infanta, al seu torn. Homes! Suposo que somniar és gratis.
En aquest destí que somnien El Quixot i Sancho, Cervantes parodia els lloc comuns dels llibres de cavalleries, i recrea l'esquema del Tirant lo Blanc, com ens fan notar les notes.

A voltes amb la novel.la

Recordo que vaig dir que Borges no havia escrit cap novel·la ni havia creat cap gran personatge perquè no tenia aquella "visió sobre les persones" que tenen els grans novel·listes. Ell feia literatura sobre la literatura. Però, vet aquí que ara em trobo amb Txèkhov, un escriptor que, malgrat que tampoc va escriure cap novel·la, d'ell sí que no es pot negar que tenia "visió sobre les persones" (com ho demostren els seus contes i les seves obres de teatre) Per què Txèkhov no va escriure cap novel·la, doncs? A Sin trama... es defensa la brevetat. Però aquesta és una raó molt simple. També parla de que no hi ha d'haver un excés de personatges, però això em sembla que no té res a veure. Suposo que és difícil, sense conèixer el tema a fons, donar una resposta (potser simplement no li va interessar): és una cosa que no puc saber, malgrat que és una pregunta que em faig; queda en l'aire, de moment. En tot cas, és una prova més que es pot ser un gran escriptor sense escriure novel·les. (I ja sé que això de la novel·la com a mesura de totes les coses en literatura és una obsessió meva que tampoc és massa justa ni té fonament. Teòricament, sóc conscient que un bon conte pot valer tant com una novel·la. Però a la pràctica... sento més una novel·la... no sabria com dir-ho...)

Radiografia

Sin trama y si final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov (edició de Piero Brunello). Un llibre molt curt, que es llegeix ràpid i amb interès. És una bona i breu mostra de la correspondència de Txèkhov. Jo diria que no és tant un llibre de consells com una radiografia d'una ànima escriptora. És a dir, que serveix més per conèixer a Txèkhov que no pas per aprendre coses sobre l'escriptura, tot i que hi ha consells molt útils i raonables. Txèkhov és una persona que escriu amb la raó. Em quedo amb la seva mentalitat, la seva amplitud de mires i la seva modèstia. Ja no només és el fet de ser un escriptor més o menys bo, també és el fet de ser una persona excepcional, com ho demostren aquest fragments.

Qüestió d'edat

Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov (edició de Piero Brunello) Es reprodueixen alguns fragments de cartes que Txèkhov va escriure a Maksim Gorki, un altre pes pesant de les lletres russes. Recordo que llegint el llibre Fins a la mort, de Louis Aragon (això va ser abans de dur el bloc), vaig anar a l'enterrament de Gorki. Era una mena d'icona del comunisme. Això em fa pensar que si s'escrivien, i Gorki va viure la revolució, o devia viure fins a una edat molt avançada o devia ser molt més jove que Txèkhov. El cas que es que jo m'imagino a Txèkhov jove, i a Gorki gran. Ho busco: Antón P. Txèkhov (1860-1904), Maksim P. Gorki (1868-1936). Ah. No és que fos gaire més jove; és que va viure molt més. Txèkhov va morir molt aviat.

Exercici d'autoestima

Un amable comentari (com ho són tots), posa sobre la taula un tema que m'ha fet pensar: si el fet de fer el bloc és o no és una qüestió d'ego, de mirar-se el melic. Comprar-se un cotxe pot ser una qüestió d'ego. Vestir roba elegant pot ser una qüestió d'ego. Presumir d'haver anat de viatge a un lloc exòtic i remot pot ser una qüestió d'ego. Per tant, quin mal hi ha si el nostre ego ens porta, no a comprar-nos un cotxe, no a vestir com si fóssim models, no a anar a la Conxinxina, sinó a escriure, i a rebre l'interès i els elogis dels altres per això? (Dic elogis perquè això dels blocs és un piloteig mutu incessant, s'ha de reconèixer, tot i que hi ha qui diu que també rep comentaris negatius). Jo crec que sí, que escriure, no ja un bloc, sinó simplement escriure, és una qüestió d'ego. Però l'ego ens podria dur a fer coses molt més avorrides. I d'acord que els que escrivim un bloc l'únic que fem és mirar-nos el melic (he fet això, he llegit allò altre, he anat aquí, somnio a anar més enllà...), però l'egolatria a petites dosis pot ser convenient, de vegades: fer el bloc pot ser un saludable exercici d'autoestima. Si una no s'interessa per si mateixa i per les seves pròpies batalletes, qui ho farà?

Més consells

"En un conte la mentida molesta més que en una conversa."

"El millor de tot és no descriure l'estat d'ànim dels personatges; s'ha de tractar de que es desprengui de les seves pròpies accions..."

"Però els grans escriptors i artistes només han d'ocupar-se de la política en la mesura que se n'han de protegir."

Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov. Segona part. Qüestions particulars.

Ordre interior

Els llibres. Manuel António Pina. Llibre primer. Aquí acabo els poemes de la primera part. Són uns poemes que m'han agradat molt, estan a l'altura de El crit. Són uns poemes en que la paraula és la protagonista, la possibilitat i la impossibilitat de comunicar-se, els senyals fets amb paraules; la paraula com a mesura de totes les coses. Uns poemes que, més enllà de les cites que puguin contenir, en paraules de Margarit, augmenten el nostre ordre interior.

La benedicció de l'estudi produeix tristesa?

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (pàgines 220-225) Tristany és educat pel mariscal i la seva dona com si fos fill seu, i aprèn a parlar i a escriure moltes llengües, a tocar instruments i a cantar, a muntar a cavall, a lluitar i a caçar. És a dir, totes aquelles habilitats que faran d'ell l'excel·lent cavaller que serà. Llavors, als catorze anys, es segrestat per uns comerciants noruecs impressionats per les seves habilitats i abandonat per ells a les costes de Cornualles. El destí, una vegada més.
L'autor ens parla de la tristesa que produeix en Tristany la benedicció de l'estudi i el treball intel·lectual, potser per demostrar la justícia del nom que porta. Aquesta (l'estudi com a font de tristor) és una idea nova per mi. Sempre havia pensat que l'estudi produïa plaer, satisfacció i alegria. I vet aquí que se'ns diu que a en Tristany també li produeix tristesa. Jo no hi estic massa d'acord, en això, a mi mai se m'hagués acudit, i crec que l'autor està buscant intencionadament que Tristany estigui trist, per fer honor al seu nom. Tot i que no dic que una persona que no estudi molt o que ho faci per obligació no pugui tenir una inclinació a la malenconia.
Una cosa que no queda clara és la mena de relació que té Tristany amb els fills del seu protector. Sembla que haurien de ser com germans, i en canvi es veu clarament que hi ha una diferenciació entre ells. Vull dir que, encara que la gent no ho sàpiga, l'autor sí que ho sap de qui és fill Tristany, i no ho oblida.

El vestit nou de l'emperador

Si algú és observador és preguntarà què fa un enllaç a una pàgina de ciclisme en un bloc sobre llibres. Bé, resulta que mirar ciclisme per al televisió és una de les meves afeccions, o era, perquè desde que sembla que van tots dopats... L'enllaç el vaig posar quan va esclatar l'operació port, com una manera de donar suport als ciclistes. Jo no crec que, encara que es dopin, ells en siguin els culpables. S'hi veuen abocats. Una vegada vaig llegir una entrevista a un ciclista que deia que el seu primer any de professional, arribava dalt dels ports quan ja havien tret la pancarta. Diu que no sap si es que no va entrenar bé o què, però que a partir del segon any la cosa es va solucionar. Evidentment, ell no ho va dir, però... jo el que crec és que no era una qüestió d'entrenament: el que va passar es que va començar a dopar-se, com feien tots els altres, com les cases comercials els pressionen perquè facin, i es clar, així va començar a arribar dalt com els altres. Aquestes proves són tan dures que algú que no es prengui res no pot resistir-les. A mi, ja dic, no em molesta tant que es dopin com la hipocresia que hi ha en tot això: la pressió dels resultats per sobre de tot. Per un bon resultat sembla que valgui la pena tot. Si els exigim coses sobrehumanes i els felicitem per fer coses que una persona normal no fa, no és culpa nostra que per fer-ho "s'ajudin"? Diem que l'important és participar, però, en realitat, a lo que donem realment valor és a guanyar. Com pot ser que el que va quedar primer en set tours seguits no es dopes si els que quedaven segons i tercers (i quedaven segons i tercers perquè no podien més), anaven fins les celles? I que consti que jo no el culparia, si fos així. Si van tots dopats, això els anivella com si cap hi anés, i qui puja el port i pelada i sua no és la substància que s'hagi pogut prendre, és el ciclista. En fi, que jo crec que al dopatge els ciclistes (i els esportistes en general) s'hi veuen abocats, no es una cosa que puguin triar si volen aconseguir uns resultats mínimament decents. I que hi ha molta hipocresia en tot això.

Breu crònica breu

Sóc a casa. Impossible publicar res. Sé d'un lloc on hi ha ordinadors. No tenen word, són tant moderns que fan servir el linux i l'open office, que no són compatibles. Impossible publicar res. Penso en un altre lloc. Són les 10 del matí i no obren fins la tarda. Impossible publicar res. Conec un cibercafè... precisament quan ho necessito, plou i Internet no els funciona. Impossible publicar res. Me'n torno cap a casa a jugar al tetris... ara per ara, jugar el tetris és la meva metadona. La veritat és que tal i com pateixo per no poder publicar (espero que quan llegiu això la cosa ja s'hagi solucionat), m'ho hauria de fer mirar. Simplement, no pot ser estar tan enganxat a una cosa. A una cosa tant absurda, a més, com publicar un bloc de llibres. M'hauria de plantejar seriosament deixar de fer el bloc? Que tinc una personalitat adictiva, sempre ho he sabut, desde que em vaig enganxar al solitari del windows. No podria entrar en un casino. Acabaria jugant-m'ho tot. Sempre he estat enganxada a una cosa o altre: a alguna sèrie de televisió, a algun programa de radio, a alguna llista de correu, a intercanviar correus-e amb algú... Una adicció s'ha anat transformant en una altra i no ha passat res. Coses que en altre temps em tenien absorta, ara no em diuen res. Ara toca estar enganxada al bloc. Massa temps lliure, massa temps per omplir, massa temps per avorrir-me. Puc continuar llegint i escrivint, i guardant els textos a l'ordinador. Però, ai l'as, no és el mateix. Aquella sensació de "publicar" un cop has acabat d'escriure i corregir... És una bajanada tant grossa... però no és llegir el que m'ha enganxat (llegeixo desde sempre), no és escriure el que m'ha enganxat (escric desde els catorze anys), el que m'ha enganxat és publicar! La possibilitat de que algú llegeixi el que escric, encara que realment no s'ho llegeixi ningú, perquè ja sé que... però: la possibilitat. Tinc ànima exhibicionista? Tan buida està la meva vida que m'hagi d'enganxar a la possibilitat de tenir lectors? Clar i català, no pot ser. Qui mana aquí, jo o el bloc? El bloc em xiuxiueja: "publiquem, et sentiràs incomparablement bé". Doncs no senyor, no em dóna la gana. N'haig de poder prescindir. I en prescindiré. Si alguna cosa t'enganxa tant que no pots prescindir-ne, és que no és bona. M'ho haig de replantejar això... Massa temps lliure, ai...

El bloc com a laberint

El bloc és un full en blanc. El bloc és un full en blanc que em permet escriure. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis transitant els camins interiors. El bloc és un full en blanc que em permet escriure i donar forma als meus somnis transitant els camins interiors, perdent-me pel laberint del que els altres han escrit abans que jo.

Boxejant

L'altre dia vaig sentir per la radio que hi havia un boxejador que una vegada durant un combat podia haver deixa't k.o. al seu contrincant al primer assalt, però va preferir no fer-ho i anar-li clavant cops perquè durés més i així fer-lo patir. Aquest boxejador va ser escollit "millor "esportista" de tots els temps". Jo entenc que el que hi ha de vil en la naturalesa humana ha de sortir d'alguna manera, ni que sigui fruint en combats com aquest, però jo em pregunto: no anem una mica equivocats tots plegats respecte al que és realment valuós?

Sang fresca

El meu llibreter em va regalar un llibre on s'hi recullen les opinions sanguinàries que, al llarg de la història, els escriptors han manifestat els uns contra els altres: Escritores contra escritores, d'Albert Angelo. Ara l'estava fullejant. És un llibre realment depriment. Els més criticaries: Bolaño, Aira, Amis i Nabokov. Sembla que ells sí que tenien un cànon literari realment exigent. L'autor que rep més crítiques, no ho diríeu mai: és Shakespeare! I una perla de Graham Greene: "a la gent que li agraden les cites li agraden també les generalitzacions sense sentit." Ostres, doncs a mi m'encanten, tu. Una frase que m'ha agradat d'Anthony Powell: "La pròpia Virgínia Woolf mai va poder acostumar-se al fet que, si escrius llibres, tard o d'hora algú serà groller amb ells."
Llegint a tots aquests escriptors traient granotes per la boca els uns contra els altres, no sabeu com me n'alegro de tenir una pàgina "blanca", on no es treguin les tripes a ningú. No dormiria tranquil·la pensant que tinc fel a la ploma. Faig algun acudit innocent i ja em sento incòmoda...

Alguns consells

"Déu meu, no permetis que jutgi o parli del que no conec i no comprenc."

"Ho he vist tot; no obstant, ara no es tracta del que he vist, sinó de com ho he vist."

"Té raó vostè quan exigeix de l'artista la consciència de la pròpia tasca, però confon dos conceptes: la solució del problema i el seu plantejament just. Per l'artista només això darrer és obligatori. A Anna Karenina i en Onegin no es resol cap problema; ara bé, aquestes obres són plenament satisfactòries perquè en elles totes les qüestions estan plantejades justament."

Sin trama y sin final. Antón Txèkjov. Primera part. Qüestions generals.

El rival

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia (pàgines 174-176) El seu primer cas com a metge ja amaga tota una història de passions...

Decadència i mort de la literatura

Mundo escrito y mundo no escrito. Italo Calvino. Correspondència amb Angelo Guglielmi a propòsit de El desafiament al laberint. Un text molt difícil d'entendre, de saber de què nassos està parlant. El que jo entenc: està en contra de les visions academicistes de la literatura; en la literatura s'hi ha de buscar el que no se sap, no les idees que ja es tenen, que és el que fan els acadèmics. Tampoc no pot partir de zero declarant falç tot l'anterior, sinó que s'ha d'evolucionar a partir de la tradició. Ell entén la literatura com una cosa viva, que evoluciona malgrat que es digui que està en decadència i no està d'acord amb tots aquest professors que la volen fossilitzar i diuen que és morta.

Quadern de natura o La primavera al balcó

Recordo quan em vaig adonar que escriure m'agradava. Érem a la primavera, i a l'escola ens havien encarregat de fer un quadern de natura, amb les nostres observacions de l'entorn natural de casa nostra. Cada dia, de bon matí, mirava l'hort per la finestra i observava "la natura". Aquesta bàsicament consistia en un cirerer florit i uns quants ocells. Va ser observant aquell cirerer i escrivint el que observava que em vaig adonar que allò, observar i escriure-ho, m'atreia. Que se m'obria un món. Encara trigaria uns anys a començar el meu diari, i llavors encara no ho sabia (potser ho mig pressentia), però aquest gest, jo escrivint en una llibreta davant el món que es va mostrant, es convertiria en molt important per mi, en una cosa que em faria sentir bé.

Compromís

Sin trama y sin final. Antón Txèkjov (edició de Piero Brunello) Una idea interessant per cloure aquesta Introducció: el novel·lista no ha de servir cap causa quan escriu, però en canvi ha d'estar compromès com a persona. És a dir, que no ha d'escriure per millorar la societat però com a persona sí que pot (i potser ha) de comprometre's amb alguna causa que ajudi a millorar el món.

El paisatge al fons del quadre

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre XVII.

Capítol 1. La seva dimissió del càrrec que li havia donat Napoleó li aporta prestigi. Passeja en solitari i escolta la seva musa.

Capítol 2. Ens parla amb molt d'humor de la seva llogatera, una dama de vuitanta anys al voltant de la qual sempre passen anècdotes divertides. Hi ha dos gags, sobretot, divertidíssims.
De vegades, en el que escriu, hi ha més coses del que és explícit. És un escriptor que té racons.
Subratllo epizootia, que vol dir epidèmia del bestiar.

Capítol 3. Fa un viatge. Es troba amb Madame de Staël, que com a animal social que és no està satisfeta amb una situació d'aïllament luxós a la que ell no faria fàstics. Continua el viatge i altre cop les muses. Els personatges que crea l'alimenten, al seu torn.

Capítol 4. Cita a Rousseau i es passeja pels camps xerrant amb un amic; fa excel·lents banquets.

Capítol 5. Parla d'una excursió a una Cartoixa, d'una tempesta que els va agafar per camí, d'Abelard i Eloïsa...

Capítol 6. Parla de les darreres cartes que li escriu la seva germana abans de morir i de com l'afecta la seva mort. "Li he fet una solitud al meu cor"; ella volia estar sempre sola.

Amb tantes anades i vingudes és difícil arribar a alguna conclusió. Sembla que la relació amb al seva dona és plàcida, malgrat que no s'hi cases enamorat. Sembla que l'estima i que és preocupa per ella, tot i que reconeix que té molt de caràcter (com ell mateix), i malgrat que la seva vida intel·lectual vagi per un camí paral·lel i independent d'ella. Ella hi és sempre present, sempre al darrera de tantes anades i vingudes, com un paisatge pintat al fons d'un quadre amb el que no ens fixem, però que hi és.

Italo Calvino parla de Jane Austen

"Estimo a Jane Austen perquè no la llegeixo mai però m'alegro que existeixi."

Italo Calvino

Captivar

"Jo no sóc dels que pensen que la intel·ligència humana estar a punt de morir a mans de la televisió; la indústria cultural sempre ha existit, amb el seu risc de declivi general de la intel·ligència, però sempre n'han nascut coses noves i positives; diria que no hi ha terreny més ben abonat perquè sorgeixin valors autèntics que el terreny nauseabund de les exigències pràctiques, de les demandes del mercat, de la producció pel consum: d'aquí van néixer les tragèdies de Shakespeare, els fulletons de Dostoievski i les pel·lícules de Chaplin"

"La definició de la novel·la com a narració captivadora, com a tècnica per a atrapar l'atenció del lector fent-lo viure en un món fictici, participar en fets de gran càrrega emotiva, i obligant-lo a continuar la lectura per curiositat de veure "què passarà després.""

"La novel·la històrica pot ser un excel·lent sistema per a parlar del present i d'un mateix."

Mundo escrito y mundo no escrito (Món escrit i món no escrit) Italo Calvino. Respostes a 9 preguntes sobre la novel·la.

(i no us perdeu les seves opinions plenes de color sobre els seus novel·listes preferits; en especial, es curiós el que diu sobre Jane Austen)

Lady Punk

L'altre dia somreia en recordar una definició de punk que vaig sentir a la meva adolescència: un punk era aquell o aquella que pujava a l'escenari a cantar, a expressar-se, encara que no en tingués ni idea. No sé si els punks d'ara, si és que encara n'hi ha, estarien d'acord amb aquesta definició. En tot cas fer el bloc ja ho és una mica això: crear un bloc i pujar a l'escenari a escriure, a expressar-te, encara que no en tinguis massa idea. Ara jo també me sento punk...

Honorabilitat

Tristán e Isolda (Tristany i Isolda) Gottfried von Strassburg (fins pàgina 220). A les pàgines 206, 212 i 218 es menciona la paraula fama. Es parla de salvaguardar la fama, de fer honor a la fama o de posar en perill la fama. Això, que en principi pot semblar una fórmula retòrica, és en realitat un element molt important de la mentalitat de l'època. O dels llibres de l'època (de vegades els llibres no reflecteixen la realitat, sinó una versió idealitzada de la realitat). Segons això, la fama, l'honorabilitat, era una cosa que els cavallers i les dames posseïen, com un bé. I no podem dir que sigui una cosa ridícula, perquè avui en dia encara és important, si bé potser no és tant transcendental com ho podia ser llavors, ni es mesura pels mateixos barems. Per exemple en aquella època algú que anava a la batalla i matava a molta gent podia ser considerat molt honorable, un cavaller. Avui en dia la paraula "soldat" no té el mateix prestigi, almenys als meus ulls. El prestigi d'un cavaller de llavors es la mena de prestigi que ara tindria un futbolista, em sembla. Per això deia que la funció dels pares de Tristany és ser honorables segons els codis de l'època. Això que fa la mare de Tristany, d'anar fins al llit de l'home que li agrada i fer l'amor amb ell, no fa pas tant que aquí no hagués estat considerat gens honorable. En canvi avui en dia es una cosa que no tindria importància. Cada societat té les seves coses honorables i les que no ho són, tot i que la base és força la mateixa: l'habilitat de fer el que els altres no saben fer, i l'amor vertader...

(Nota: una cosa que em balla pel cap és perquè lluitar a la guerra ha perdut tant de prestigi. Una possible resposta podria ser perquè abans només tenien el seu propi cos i les seves pròpies mans per lluitar. Abatre algú fent servir una espasa (una espasa pesadísima) devia ser bastant difícil. Avui en dia, en canvi, amb les armes de foc, abatre l'enemic és una altra cosa – tot i que no estic dient que sigui fàcil.)

El meu cavall

Recordo l'any passat per Sant Jordi: vaig anar a aquella xerrada on hi participava en Martí Gironell. Va fer aquella predicció que es va complir sobre la Catedral del mar. Em fa gràcia perquè aquest any en Martí no ha vist els toros desde la barrera: el seu llibre El pont dels jueus ha entrat en lliça, i si no ha estat el més venut ha estat per una manca de previsió inevitable. Per això m'imagino que aquesta vegada no hi ha hagut cap campanya publicitària al darrera, i que si s'ha venut ha estat espontàniament, perquè a la gent li ha agradat. Em fa gràcia perquè el meu llibreter em diu que en Martí ja feia cinc anys que hi treballava, en aquest llibre, i a la taula rodona de l'any passat no en va dir res. Encara el devia tenir al teler, tot i que ja devia estar força avançat. Em cau bé aquest presentador (a més, és de Besalú) i em sap una mica de greu que per causes alienes al seu llibre aquest no hagi estat el més venut per Sant Jordi. Ja sabeu que per mi que un llibre sigui el més venut per Sant Jordi no significa gran cosa, però sé que és quelcom al que la gent dóna importància, i sé que en Martí n'hi dóna. Per això és una llàstima que el llibre s'esgotés. Es clar que més que lamentar-se, el que s'hauria de fer es veure la part positiva, que es que el va demanar tanta gent que es va exhaurir; no tots ho poden dir, això. Espero que la gent que se'l volia comprar i que no el va trobar ho faci igualment. (Es clar que per alguns això de comprar un llibre sense ser Sant Jordi deu ser com beure àcid sulfúric...) Jo ni l'he comprat ni l'he llegit ni ho penso fer, però l'autor m'és simpàtic (el meu llibreter té flaca per ell) i em consta que ha fet un gran treball de documentació. Això és com aquell qui aposta als cavalls: aquest hagués estat el meu cavall per Sant Jordi. Però suposo que ningú espera que em llegeixi el cavall, no?

700

Celebro els 700 missatges del bloc. Com que fa molt poc vaig celebrar els 600, no m'estendré. Només dir que encara estic llegint els mateixos llibres, no n'he acabat cap, i encara n'hi he afegit algun altre. (Algun dels llibres no l'he obert desde abans del missatge 600 – sic) Durant aquest temps he fullejat dos manuals de redacció i d'ortografia (que són de la biblioteca) perquè mai se sap on pot ser el secret de l'assumpte (l'assumpte és l'escriptura) Les Lecciones de literatura universal no les comento, però són interesantíssimes. Són massa llibres, en sóc conscient. Hauria de llegir-ne menys, i dedicar més temps a cada llibre, concentrant-m'hi de debò. Però què voleu, a mi m'agrada picotejar... En fi, aviam si n'acabo algun i es redueix la massa susceptible de ser llegida. A més, ja en tinc més d'un d'ullat que tinc moltes ganes de començar...