Diàleg

_ Però ja saps que El Quijote és mentida, que en realitat no va existir.
_ Sort d'això, perquè amb les pallisses que rep, pobre.
_ Però això en Cervantes ho devia haver vist...

Començo, per fi

El Quijote. Miguel de Cervantes. Dedicatòria. Ostres, si que comencem bé. El primer que escriu Cervantes en aquest llibre i resulta que és copiat... (Crec que en aquest exemplar les notes a peu de pàgina seran impagables... i jo que el vaig comprar pel dibuixos... – Es broma-)

Detalls

Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Detalls. Un parell de detalls que m'he oblidat de comentar durant la lectura, i que ara em venen al cap.
En cert moment, el Sr. Thornton pensa que té ganes de pegar a la Margaret, diu que per sentir el remordiment (!) No la pega, eh? Però el sol fet de que es mencioni que té ganes de fer-ho ja indica que estem parlant d'una novel·la de fa molt anys. Avui en dia no crec que fos ben vist, això, ni resulta gota atractiu. Tampoc crec que hi resultés quan el llibre va ser escrit. A més, ho trobo horrible per part del sempre correcte Sr. Thornton, pensar això! Però en fi, com deia Buñuel, "el pensamiento no delinque".
Un altre detall: la mare dels nens Boucher mort, i no es dedica ni una línia a dir ni el com ni el perquè ni en quines circumstàncies. Simplement, l'autora necessitava desempallegar-se del personatge, i el fa desaparèixer. No dic que no estigui en el seu dret, ni m'interessa el personatge, però a la vida la gent no desapareix d'aquesta manera quan l'acció ho requereix, només faltaria. Vull dir que aquesta mort la trobo poc creïble i molt feta venir bé. L'autora no s'hi ha matat massa, a crear un context. L'economia explicativa, és una genialitat? Però en fi, és tracta d'un detall menor.

La Margaret se'n va

Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Capítol XLIII. La Margaret marxa de Milton. No veurà més al Sr. Thornton. Es més: sembla que acomiadar-se d'ell no l'ha afectat. És que és de pedra? Ell en canvi, sí que ho estava, d'afectat. Ja no la veurà més. Bé, no cal ser molt llest per intuir que sí que la tornarà a veure i que... però no avancem esdeveniments. Com s'ho farà l'autora per portar al Sr. Thornton a Harley Street, Londres? Tinc curiositat. Del que m'adono es de que la meva teoria (que el Sr. Thornton ajudaria al germà de la Margaret a enfrontar-se al consell de guerra) segurament no serà veritat, perquè li queden molt poques pàgines, al llibre, i no hi ha prou espai per desenvolupar-la. A més, el paral·lelisme amb Orgull i Prejudici ja s'ha complert, amb tot allò de la mentida, en que en Thornton la va ajudar. Encara que el paral·lelisme no s'ha realitzat del tot amb allò, però. Però hem dit paral·lelisme, no copia.

Lianes

La creació del món. Miguel Torga. El segon dia. Al final, l'oncle ha dit les paraules màgiques: "Vols anar a l'institut?" i tot s'ha arreglat. I ha començat una nova vida en el que el més important ha deixa't de ser el treball per passar a ser les relacions. M'agrada especialment el tros on compara les lianes de la selva amb els llaços que l'uneixen a les persones de la seva vida. Voldria destacar una frase: "L'endemà, al dinar, hi havia silenci. Semblava que ens menjàvem una persona de la família." I per acabar, voldria dir que no entenc què veu el seu oncle en aquesta dona horrible que és la seva tia, fins i tot tenint una amant més dolça. Com diu el meu llibreter, "hi ha qui s'enamora d'una lleganya", i és ben veritat.

Frase ocurrent

"No tinc res en contra que a l'estranger, els estrangers parlin una llengua estrangera. Però almenys haurien de parlar tots la mateixa llengua estrangera."

Billy Wilder

Què va passar entre el teu pare i la meva mare?

Frase perversa

"No t'enamores de res en concret que una persona et digui; de vegades, t'enamores nomès del fet de que hi sigui."

Clara Gamboa Guzmán

Emoció

La creació del món. Miguel Torga. Estic llegint el Segon dia. És molt emocionant! L'Adolfo treballant com un negre, la tia intrigant, l'oncle que es fa el sord, la natura verge del Nou Món i altres dones no tan verges... La veritat és que estic molt emocionada per veure com acabarà tot això. Bé, de fet ja sé com acaba, perquè ho vaig llegir a la seva biografia, però em moro per conèixer fil per randa els detalls.

Reserva

Norte y Sur. Capítol XLII. És que aquest Sr. Bell s'ha de ficar en tot? Per què ha de parlar-li al Sr. Thornton d'en Henry Lennox si ell, el Sr. Bell, no en sap res? És un xafarder. Almenys ara en Thornton ja sap que la Margaret té un germà, encara que no sàpiga encara que era el seu germà l'home amb qui la va veure passejar per l'estació. Tot arribarà. Jo deia de la introversió de la Margaret, però deu n'hi do aquest Thornton el que en sap, de callar...

Instrumento músico

Si para despertar las notas,
Con una pluma de águila
Pulsaba el músico árabe
Las cuerdas del laúd,

Para despertar la palabra,
¿La pluma de qué ave
Pulsada por qué mano
Es la que hiere en ti?


Luis Cernuda

Sola

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Un gir de la narració, i la Margaret es queda sola. Què farà ara?

El lloc de la realitat

La creació del món. El primer dia. He acabat la primera part d'aquest llibre autobiogràfic de Miguel Torga. Qui ho diu que Pessoa és l'únic escriptor bo de Portugal?
"Fins allà jo coneixia el món. I no era bo. Seria millor la resta?"
Això ho diu quan marxa cap al Brasil, als dotze anys.
Aquesta primera part explica la seva infantesa i la seva estada al seminari. Explica coses dures, però sense fer-ne un drama. Crec que el fet de poder-les explicar li dóna un domini sobre la realitat adversa que d'altra manera no tindria. Explicar-ho no canvia aquesta realitat, però d'alguna manera l'ajuda acceptar-la.
"La realidad nos pone en nuestro sitio; luego, nosotros, por medio de la narración, ponemos a la realidad en el suyo."
Luís Landero
Això és exactament el que fa Miguel Torga en aquesta primera part: posar la realitat al seu lloc. I ho fa escrivint d'una manera que m'agrada molt, per cert.

Dubte raonable

El Quijote. Primer dubte: haig de llegir la introducció? En tinc moltes ganes, és d'en Martí de Riquer, però... ja tinc experiència en introduccions: expliquen massa, i t'aixafen la intriga (Exactament el que jo faig amb el bloc, però bé, això és un altre tema) El cas és que em sembla que me la salto i vaig directament al que és el llibre en sí, amb el vostre permís. Prometo que si me'n recordo al final la llegiré.

Fondre's

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Capítol XL. La Margaret ha començat a estimar al Sr. Thornton... però ella encara no ho sap. Trobo que està molt ben feta la transformació. Ha passat de menysprear-lo perquè es dedicava al comerç a menysprear-se a si mateixa per mentir i que ell ho hagi sabut. Ha vist que no és millor que ell i que ell, a més, sap guardar un secret. És un cavaller. Trobo lògic que li comenci a agradar, o que almenys se senti en deute amb ell, encara que ella no sigui capaç d'acceptar-ho, de moment... Oh, Margaret, afanyat, que potser llavors ja serà massa tard...

La necessitat de llegir

Recordo el primer llibre que vaig llegir jo sola: La rateta que escombrava l'escaleta. Era un conte infantil, il·lustrat. La rateta escombrava l'escaleta i es va trobar un dineret. Amb el dineret es va comprar un llacet. Gràcies al llacet, tots els animals que passaven pel balcó es fixaven en ella. A ella no li'n agradava cap. Només li va agradar el darrer, perquè tenia una veu tan dolça... Al final, el gat, el pretendent que havia preferit a tots els altres, se l'acabava menjant. Passat el temps, m'adono que jo també m'he acabat enamorant del gat... però bé, això seria entrar en qüestions personals que no fan per un bloc de lectura. El cas es que aquell conte, el primer que vaig llegir jo sola, va ser el que va fer entrar el cuquet de la lectura a la meva vida, aquesta necessitat de llegir que mai m'ha abandonat.
Una vegada, en una tediosa reunió familiar, jo m'amagava darrera un llibre. Un parent menjacapellans va dir tot espantat: "Què llegeixes, la Bíblia?". El llibre era molt gruixut, de fet era Anna Karenina, i sí, es podia prendre per una Bíblia si no es mirava bé. Però el que em va saber més greu és que algú es penses que un llibre gruixut per força havia de ser la Bíblia, que la Bíblia fos l'únic llibre gruixut que coneixia, i que a més aquest algú fos de la meva família. Vull dir que no calia ser molt intel·ligent per veure que aquella persona mai no havia experimentat la necessitat de llegir.
Una vegada algú em va dir que escriure i llegir també era comunicar-se, i va ser una idea que em va sorprendre, perquè jo pensava que tot es reduïa a parlar, que sinó era així "no valia", com si diguéssim. Però resulta que escrivint i llegint també val; que també és comunicació. No diré que la gent no llegeix, perquè no és veritat: només cal veure la proliferació dels blocs a Internet per adonar-se que la gent llegeix. Aquí, tot és llegit. Per tant, es pot dir que això és el Paradís...

"Un pájaro de papel en el pecho
indica que el tiempo de los besos no ha llegado."

Vicente Aleixandre

El pes del món

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. El fet que la Margaret no parli i no digui la veritat sobre el seu germà és molt novel·lesc. Què li costaria dir-ho al Sr. Thornton o a la seva mare? Ells ben segur que guardarien el secret i almenys l'entendrien i conservaria la seva bona opinió. És més, no entenc perquè hi ha d'haver secret, ara que en Frederick es fora. Però no, ella ha de callar i carregar-se a les espatlles el pes del món. No és que no sigui admirable. Ni tan sols ho trobo increïble, perquè no hem d'oblidar que la Margaret és així; ja vaig constatar que no tenia cap confident. Ara comença a admirar al Sr. Thornton, tot i que no prou com per voler que tingui bona opinió d'ella a qualsevol preu...

Missatge número 200: Visca!

Fa exactament vuit mesos i set dies que faig el bloc. 247 dies, més o menys. Fa dos missatges vaig arribar al missatge número 200. He dubtat abans de celebrar-ho. Vaig celebrar el 100, però el 200, cal? De totes maneres al final he decidit fer-ho. Mai se sap quan durarà això, i tot el que sigui celebrar alguna cosa és cosa bona. Després de 203 missatges pel bloc, ja hi començo a tenir una mica més la mà trencada. Al principi tenia por de no saber què dir; al final he comprovat que sempre se m'acut alguna cosa. Continuo sense tenir la certesa de la quantitat de gent que em llegeix. Al principi, quan sabia que no em llegia ningú, jo escrivia igual, i era perfectament feliç. Ara sé que hi ha algú que em llegeix, no molta gent, però algú, i això em posa una mica nerviosa. És com si m'estiguessin observant. No és que preferís que no em llegís ningú (al cap i a la fi faig el bloc), però bé, quan sabia que no em llegia ningú estava molt més tranquil·la. No es que no m'agradi tenir lectors, al contrari, m'afalaga. Però és un pes. No sé què em va passar pel cap quan vaig decidir fer públiques les meves impressions de lectura... I no és pas que escrigui res especial. I pel que he comprovat llegit altres blocs, sóc perfectament conscient que el meu bloc resulta fins i tot un pèl avorrit. De vegades la vanitat perquè els altres vegin el que em escrit ens fa perdre la intimitat amb que ho escriuríem si no hi hagués ningú llegint. Però ara que ja ho tinc endegat, i una mena d'amor propi no em permet de deixar-ho córrer... de moment. No es tracta d'anar deixant coses a mitges. I tinc molts llibres a mig llegir. Recapitulant es pot dir que estic llegint: Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand (ara faig una pausa entre la primera part i la segona); Lais, de Maria de França (em queda poc per acabar-lo); La creació del món, de Miguel Torga (estic molt al començament), Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell (estic al tercer terç); Els homes són de Mart i les dones són de Venus, de John Gray (el llegeixo per donar un toc menys seriós al bloc, no se si ho aconsegueixo; vaig pel segon capítol); Una Ola, de John Ashbery (és poesia, per tant no el llegeixo de manera continuada); Poemas Escogidos, d'Adam Zagajewski (també poesia, el mateix). I en tinc molts per començar, dels quals millor no cito títols, ja s'anirà veient. M'adono que són molts llibres, potser massa. Em pregunto què deurà pensar algú que vegi que llegeixo tot això. El meu llibreter l'altre dia en deia: "De vegades sento gent per la radio que parla de que està llegint un llibre. Una vegada un va dir que en llegia dos al mateix temps. Però mai he sentit ningú que digués que en llegia de cop tants com en llegeixes tu." En canvi jo sé que hi ha gent que ho fa. Tan estrany és? Potser sí. Què significa? Una ment massa dispersa, potser? Incapaç de concentrar-se en una sola cosa? El cas és que a mi m'agrada més llegir així, fent petits tastets d'aquí i d'allà. Com que és una cosa que faig per mi mateixa, tampoc no em sento obligada a donar masses explicacions. No és que sigui premeditat, simplement amb el temps ha esdevingut així. No ho feia pas quan era adolescent! Llavors agafava un llibre i no el deixava fins que no l'havia llegit del començament fins al final. Ah... quins temps aquells... Mai no he tornat a llegir amb aquella intensitat, i això que ara llegeixo llibres molt millors. Bé, fins aquí les reflexions generades pel missatge número 200. (Si us heu empassat els 200 missatges, us mereixeu una felicitació: Felicitats!)

El rossinyol era l'excusa

Lais, Maria de França: El rossinyol. És lògic pensar que després de perdre l'excusa que li permetia aixecar-se de nit per anar a la finestra, tampoc hi pogués anar de dia. Si ja no hi havia rossinyol, no hi havia excusa per anar a la finestra, ni de dia ni de nit.
Aquest lai és diferent dels altres. En tots s'acostuma a fer justícia, o els amants poden estar junts. En tots hi ha, encara que no acabin bé, com una mena de reconciliació (no sé si aquesta és la paraula). En aquest no. Per això m'ha deixa't una mica frustrada. No m'ho esperava, que s'acabés tan abruptament. Però en fi, és molt delicat.

Paraules de Cernuda

"Quien habla a solas espera hablar a Dios un día"

Luís Cernuda
Es lástima que fuera mi tierra

Paraules de Fuster

"Stendhal va escriure perquè nosaltres el llegíssim. (...) El llegim encara. Un escriptor, què pot pretendre, sinó que el llegeixin?"

Juan Fuster

Paraules d'Stendhal

"Jo escrivia sobre les coses que m'apassionaven, i mai no havia pensat en l'art de fer una novel·la."

Stendhal

La mentida

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. La Margaret s'ha vist obligada a dir una mentida molt grossa, i el Sr. Thornton l'ha cobert. I hi ha en joc ni més ni menys que la mort d'un home. (Ai, aquest Frederick...) En Thornton estima profundament a la Margaret i la protegeix, ella comença a respectar-lo. Comencen a passar coses. I no em refereixo a morts o visites de la policia. Em refereixo a coses dins la Margaret. Tot i que no he pogut evitar trobar aquesta mort inesperada extremadament interessant; ha donat molta emoció a la història.

El rossinyol

Lais, Maria de França; El rossinyol. Un bonic i senzill lai d'una parella que s'estima només parlant, sense que el seu amor es pugui consumar. El que jo no entenc és que, si es veien tant de dia com de nit, com és que no es poden continuar veient de dia, ja que de nit és impossible. Però les dues possibilitats de veure's desapareixen juntes com per art d'encantament. És una contradicció del conte? No ho sé. De totes maneres és una història realment senzilla, bonica i delicada, per bé que no tant treballada com altres Lais.

Cap al Brasil

La creació del món, Miguel Torga. Adolfo ha decidit que no vol ser capellà, i els seus pares l'envien al Brasil, on hi té un oncle, perquè hi faci fortuna. Com li devia costar una decisió així! Als onze anys, adonar-se que no es té vocació, enfrontar-se als pares i a tothom, deixar una "feina fixa" (encara que aquesta feina sigui al seminari) per anar a fer fortuna a un país desconegut més enllà de l'oceà... Què valent que va haver de ser, i què decidit.

Stendhal i la presó

La Cartoixa de Parma acaba amb una frase que comença: "Les presons de Parma eren buides." Això en principi és una cosa bona, perquè vol dir que per motius polítics no hi havia gent a la presó, que els liberals no eren empresonats. Però, això de no anar a la presó com a cosa bona entra en contradicció amb el que és la presó per Stendhal, el que significa realment la presó en les seves novel·les: El Roig i el Negre i La Cartoixa de Parma. I és que en aquestes novel·les s'hi desenvolupa una idea romàntica de presó que està en absoluta discordància amb el que és la presó al món real i amb el no anar a la presó com a cosa bona.
A La Cartoixa, no és fins que va a la presó que Fabrici viu una autèntica passió. A la presó s'enamora, neix com a una altra persona, una persona capaç d'estimar. I Julien Sorel diu, a El Roig i el Negre: "Hauria mort sense conèixer la felicitat si tu no m'haguessis vingut a veure en aquesta presó." És a dir, que no és feliç fins que va a la presó i la dona que estima el va a veure. Stendhal no va estar mai a la presó, però tenia aquesta fantasia romàntica respecte a les presons com a lloc on es descobreix l'autèntic amor, per més que no sigui més que això: una fantasia.
I com a fantasia d'amors i presons què tal el segon capítol de La reina de las nieves, de Carmen Martín Gaite? No arriba a ser una presó stendheliana, però la relació que s'estableix entre els personatges té la seva bellesa, i és una mica més real ( i actual) que la presó d'Stendhal. Una altra fantasia.

La impostura literaria

"Llavors vaig entrar a casa i vaig escriure: "És mitjanit. La pluja percuteix als vidres". No era mitjanit. No plovia."

Samuel Beckett

Poetes morts

Llegeixo El viaje de invierno, de Georges Perec, una obra pòstuma. És un llibret molt curt. És inquietant. Amb això no vull dir que sigui de por, no. Però en certa manera és inquietant . Un professor de literatura fa un descobriment extraordinari. El llibre no es més que la simple narració d'aquest fet, i alhora repassa els poetes francesos del segle XIX. Literatura de la bona. Un petit conte digne de Borges. Georges Perec, del que vaig llegir La vida, instruccions d'ús, que em va impressionar tant que per això he escollit aquest llibre. A La vida, instruccions d'ús, entre moltes altres, s'explicava la història d'un home que escriu una cosa genial, dedicant-hi tota la vida, i li plagien i no pot demostrar de cap manera que allò ho ha escrit ell. Hi he pensat moltes vegades, en aquella història, que sempre m'ha semblat terriblement injusta. Un autèntic malson d'escriptor. Aquest petit llibret me l'ha recordada una mica, per bé que en els detalls no té res a veure.
Georges Perec era amic d'Italo Calvino. Tots dos formaven part del l'OuLiPo ( o Taller de Literatura Potencial). Eren un grup d'escriptors que es dedicaven a fer experiments amb el llenguatge, com per exemple escriure tot un conte sense la lletra e. Llàstima que la major part d'aquests treballs sigui intraduïble.

S'acaben els dies a Parma

La Cartoixa de Parma. He acabat el darrer capítol. No, no l'explicaré. Només subratllar una frase: "En aquest punt, demanem permís de passar, sense dir-ne res, per damunt d'un espai de tres anys." Són els tres anys que Fabrici i Clelia passen feliços. Després, continuen passant coses. Pel que sembla, la infelicitat pot ser explicada, però la felicitat, ai l'as, no pot pas ser-ho. L'únic llibre que en aquest moment recordo haver llegit i que aconsegueix explicar la felicitat és Bearn. O era jo en el moment de llegir-lo? Em fa gràcia el vot que ha fet Clelia a la Madonna, com se les enginya per complir-lo, i com aquest vot és la causa de tot. Ai, aquesta nena missaire... Stendhal juga una darrera partida de dòmino amb els seus personatges, i el llibre s'acaba. "To the happy few", diu l'autor. "Als pocs feliços", o a "La feliç minoria". O "A les ànimes sensibles", com ell mateix va traduir, molt lliurement. No hi ha res més a dir.

Acabar però continuar

Ara em trobo en la tessitura d'acabar La Cartoixa de Parma. És una situació difícil, almenys per mi. Aquest llibre, ja l'estava llegint abans de començar a escriure el bloc. L'altre dia el meu llibreter em deia "Fa molt que hi remenes, fa molt que te'n sento parlar." Tenia tota la raó. Com tots els plaers, m'ha encantat fer-lo durar. Però l'he d'acabar. Queda un capítol. És evident que aquest llibre deixarà un buit. No només perquè és una gran obra, sinó també perquè és un dels meus llibres preferits, sinó el que més m'agrada. Em sap molt greu que s'acabi. Amb quin llibre el podria substituir? Quin llibre pot omplir el buit que deixa La Cartoixa de Parma? Ja el tinc pensat. Fa temps vaig prometre que quan arribés a una certa edat em llegiria El Quijote (per vergonya meva mai ho he fet) Fa més d'un mes que va ser el meu aniversari, he arribat a aquesta certa edat, i encara no l'he començat. Esperava acabar algun dels llibres que tenia entre mans, per no sobrecarregar la cosa. Doncs bé, ara n'acabo un; ha arribat l'hora d'obrir el meu exemplar de El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha...

Frase

"No es tracta d'homes o de dones, sinó de persones."

Clara Gamboa Guzmán

Frase no tant intel.ligent

"D'altra banda, la majoria de dones saben per instint com n'és d'important escoltar. Esperar que un home sàpiga això sense la preparació oportuna és esperar que sigui com una dona."

Els homes són de Mart, les dones són de Venus
John Gray

Aquesta frase mereix un Pulitzer, no m'ho negareu...

Frase intel.ligent

"L'important en aquest punt és el fet que, per enriquir les nostres relacions, haguem d'efectuar canvis petits. Els canvis grans acostumen a exigir una certa repressió de la nostra autèntica manera de ser, i això no és sa."

Els homes són de Mart, les dones són de Venus
John Gray

La gran frase

Estic llegint Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Em crida l'atenció una frase: "és un error esperar d'una dona que els seus sentiments siguin sempre racionals i lògics." De debò que m'interessa aquest llibre, m'encanta l'autoajuda, crec que el necessito vertaderament, però... gaires frases com aquesta i crec que ens enfadarem amb el tal John Gray. Deu ser que jo no tinc la seva experiència en el tracte amb "dones"... O és que els homes són sempre racionals i lògics? Serà que conec pocs homes?

Fabrici predica

La Cartoixa de Parma. En aquest capítol veiem a Fabrici commoure les masses només predicant, pensant que arribarà a Clelia. Per una persona que en el seu dia va veure predicar en una església actual, és difícil fer-se càrrec del poder de commoure d'una predica religiosa. La veritat és que costa de comprendre. Però en fi, pensem que estem parlant d'una altra època, i que llavors no tenien tele.

Enamorats

La Cartoixa de Parma. Capítol XXVI. Què és pensava Gina? Que un casament i un càrrec de coadjutor allunyarien els dos enamorats? Doncs no, s'estimen més que mai, i ella es queda amb un pam de nas. Em cau bé Gina, és llesta, intel·ligent, sap manejar a la gent, sap moure els fils, però s'ha de reconèixer que el que li passa s'ho mereix. Si estimes de debò a Fabrici, amb generositat i no amb egoisme, l'hagués ajudat a casar-se amb Clelia, i no li hagués posat pals a les rodes com ho ha fet. Però el vol per ella! Em fa gràcia tot el que dedueix la gent, l'arquebisbe Landriani en particular, basant-se en el comportament de Fabrici, ells que no saben la veritat del que passa a la seva ànima. La duquessa en canvi ho sap perfectament. Suposo que no s'ha de ser gaire llest per deduir que, en el llenguatge dels ventalls, quan una dama dóna el seu a un cavaller, li està donant el "sí". L'alegria de Fabrici no s'explicaria, sinó. És un dels capítols més bonics d'aquesta novel·la. I sona Pergolesi, que llavors... ja estava passat de moda! Hi ha músiques que mai passen de moda, i la princesa Clara Paolina té bon gust; és un fet conegut que Stendhal era molt melòman. Pel que fa al Comte Mosca, més feliç no podria ser, veient que Fabrici i la duquessa no van d'acord, i jo que me n'alegro molt. Però veurem què passa quan Gina hagi de complir la paraula donada al príncep...

El seminarista

Miguel Torga. La creació del món. Ara és al seminari, però, ha perdut la fe. A més, els primeres desitjos carnals el fan patir. Havia deixa't per uns dies aquest llibre, l'havia de pair. Ara hi he tornat i m'encanta. Està escrit d'una manera... A més, el que explica és interessant. Però el llegiré a petites dosis, fruint-lo.

L'extrema introversió de la Margaret

Norte y Sur. Accidentadament, en Frederick ha aconseguit marxar cap a Londres. Mentre estan esperant el tren, passa el Sr. Thornton. La Margaret no li diu res al seu germà de la proposta de matrimoni. En Frederick diu que a en Thornton se'l veu ferreny, i la Margaret es limita a contestar que pot tenir les seves raons; no li explica quines són aquestes raons. Per què? L'autora no para de repetir en aquestes pàgines com s'estimen la Margaret i el seu germà, la relació franca que tenen, i en canvi els fets no indiquen pas això. El fet que la Margaret li amagui la proposta d'en Thornton és significatiu. Se n'avergonyeix, encara? Ara que hi penso, la seva mare se n'ha anat a la tomba sense saber-ho, i tampoc ho ha dit al seu pare. I tota la relació de franquesa que sembla tenir aquesta família entre ella, on queda? No entenc perquè la Margaret els amaga quelcom tan important. Almenys a mi em sembla important, i l'impuls natural, dir-ho. Es clar que tampoc els va dir res quan se li va declarar en Henry Lennox. Ni ho va dir a la seva cosina i amiga, l'Edith. En Thornton ho ha confessat a la seva mare, que estima a la Margaret. Què se n'ha de deduir d'això? Que la Margaret és molt introvertida? Que ha passat massa temps lluny dels seus? O simplement és un detall sense importància perquè la proposta no ha esta acceptada? Almenys ho podria haver dit a en Frederick; ell li ha parlat de la Dolores. Em sembla que la Margaret és molt callada, i pel que veig, no té cap confident. Ha de ser difícil viure així, portant a sobre el pes de les coses. En una novel·la això no significa res, fins i tot pot semblar romàntic... Però a la realitat...

L'Ànec del Llac Oest

No, no me n'estic burlant. Així és com es deia a si mateix tot fent broma Donald E. Westlake, autor a favor del que vull trencar una llança. És l'autor ideal per a lectures estiuenques. Westlake és nord-americà i va néixer l'any 1933. Després d'algunes novel·les de gènere negre o "dures", es destapà com a un excel·lent escriptor satíric, combinat el gènere negre amb l'humor. De la seva primera etapa vaig llegir Temps de matar, novel·la de la que no recordo res, només el final, que per cert –jo era molt jove i impressionable llavors- em va costar de digerir. Però per sort també he llegit algunes de les seves novel·les humorístiques: en conec quatre i les he llegit totes diverses vegades. Algú em deu calés, que és la peripècia d'un jugador per cobrar una aposta, El colom fugitiu, que és la peripècia d'un noi que treballa per la màfia quan aquesta el vol eliminar, i la meva preferida L'aprenent d'espia, on el líder d'una micro-organització pacifista (que no pessimista) ha de treballar per la policia secreta. L'Aprenent d'espia és un dels llibres més divertits que hagi llegit mai, sense excepció. I deixant una mica de banda el gènere policíac, Westlake és autor de Dos és massa, on s'explica com un noi que té una empresa de postals divertides perd el sentit de l'humor; la causa: els diners. (Ja sé que hi ha una peli: oblideu-vos de la peli) Després de L'Aprenent d'espia, Dos és massa és una de les novel·les que he llegit que més m'han fet riure. Potser és que he llegit poc, o que només acostumo a llegir obres serioses. En tot cas, jo mai he pogut amb coses com en Wilt, per exemple.

La vella habitació sota el ràfec

Sam Abrams escriu, sobre Hawthorne: "Un cop acabada la carrera tornà a Salem i passà els següents onze anys tancat a casa de la seva mare dedicat al conreu de la literatura. Els biògrafs anomenen aquest període "la dècada fosca". Escrivia i llegia de manera incansable a "la vella cambra sota el ràfec", i arribava a prendre els àpats en solitari per no trencar el fil de la inspiració."
Nathaniel Hawthorne és autor de La lletra escarlata, un dels llibres clàssics de la literatura nord-americana i universal, llibre que sempre m'ha fet por llegir, però que tinc a la llista. A més, escrigué un bon grapat de contes.
El Hawthorne familiar que veiem a Veinte días con Julian y conejito, l'observador atén i tendre del seu fill i del conillet, és la mateixa persona que es va passar onze anys sol a la seva habitació escrivint. Em resulta sorprenent. De totes maneres, si ve mai n'he decidit a llegir les seves obres més serioses, ara sé, per la manera com observa la personalitat del conillet, l'originalitat i el sentit de l'humor amb que ho fa, que és una persona a qui m'agradarà llegir. Era molt observador, aquest home! Si fa això amb un conill, qué no fará amb una dona adúltera! Així que tingui un forat a la meva agenda de lectures, començaré a llegir algun llibre seu.

Aposta amb mi mateixa

Norte y Sur. Penso arriscar-me a fer un aposta, i la llanço a l'espai còsmic: què t'hi jugues que el Sr. Thornton serà una peça clau perquè absolguin a en Frederick al Consell de Guerra? Que consti que no he llegit el llibre abans ni m'han arribat veus; no sé res de res. És el que intueixo que passarà. Ho veig a venir. Aquest fet farà que en Thornton es guanyi a la Margaret, que se'l mirarà amb uns altres ulls. Això estaria en consonància amb Orgull i Prejudici, novel·la a la que ha estat comparada Norte y Sur. Faig volar coloms? Ja ho veure'm. Si m'equivoco ho reconeixeré, en tot cas.

El pare i el fill

Veinte días con Julian y conejito, de Nathaniel Hawthorne. A l'introducció (una introducció que realment no li fa justícia com a escriptor), Paul Auster parla de que hi ha qui fa fotos als seus fills, per recordar la seva infantesa, i de que aquest text és molt millor que una fotografia. És el diari que va dur Hawthorne quan es va quedar sol a casa seva amb el seu fill de cinc anys i la seva mascota, un conill que després d'uns tremolors es quedarà encarcarat, pobret. La xerrameca incessant del nen, la natura, l'espera de la seva dona; tot discorre amb una placidesa i una agilitat encantadores, i no hi manca el sentit de l'humor, sobretot quan parla amb tota la seriositat del conill. Una obra molt senzilla que val la pena disfrutar, i que crec que pot agradar sobretot a aquells que tenen nens petits a casa.
Subratllo:
"Ja abans d'ara he observat que la millor manera d'obtenir una impressió i un sentiment vívids d'un paisatge consisteix a asseure's davant d'ell i llegir: o deixar-se absorbir d'alguna altra manera per ell, perquè, llavors, quant els teus ulls es veuen atrets pel paisatge és com si atrapessis a la natura d'improvís i sense donar-li temps a canviar el seu aspecte. L'efecte dura només un moment i passa casi en l'instant en que te n'adones; però és real, encara que momentani. Es com si poguessis captar y comprendre el que els arbres es xiuxiuegen l'un a l'altre, com si captessis una espurna d'un rostre sense vel, que es protegeix de qualsevol mirada cobdiciosa. S'ha revelat el misteri i, apenes una respiració o dues després, segueix sent tan misteriós com era abans. Jo he captat una espurna semblant aquest matí, encara que no tan perfecte com altres vegades."

Gina promet

La Cartoixa de Parma. Finalment l'amor de Fabrici i Clelia s'ha consumat. Es clar que Clelia es pensava que Fabrici s'estava morint. Però bé, això és un detall. Per salvar a Fabrici, la duquessa ha fet tot de promeses al Príncep de Parma. Fabrici s'ha salvat. Gina ja tremola només de pensar que les haurà de complir. El comportament de Gina, té justificació? Pot actuar d'altra manera? Stendhal la col·loca en una tessitura en que no té més remei que jurar. Però no per això deixa d'aprofitar-se dels avantatges de la seva situació: com per exemple quedant-se el quadre. No jutjaré Gina, es veu abocada a jurar. Complir, però, ja serà una altra cosa. Però no és innocent del tot: es fa prometre càrrecs per a Fabrici; no és cosa només d'evitar la metzina. Gina ha fet moltes coses per a Fabrici: ha fet matar a un príncep, ha fet perdre el cap a un altre. Però, ho fa per Fabrici realment? Ho fa per ella mateixa? I tenint en compte que Fabrici no l'estima i que a més, mai li agrairà el que ha fet per ell. És ben curiós això de l'amor. Podríem dir que Fabrici és una mena de mantingut de Gina, i en canvi Stendhal no ens ho fa sentir així. Sembla que ell sigui moral, i Gina, l'immoral. Però ell ho accepta tot sense preguntar-se d'on venen les coses ni qui paga el preu que tenen. El càrrec de coadjutor "amb futura successió" l'aparta de casar-se amb Clelia, i ell l'accepta sense immutar-se. I Clelia, molt dir que Fabrici és el seu marit, però està apunt de casar-se amb l'home més ric de la cort. De totes maneres, aquestes coses són les que realment fan deliciosa aquesta novel·la. Perquè la gent, a la realitat, també som així. Una vegada vaig dir que com més mimat i més dèbil era Henry Crawford a Mansfield Park, més m'agradava. Hi va haver qui se'm va tirar a sobre. Com si la gent a la realitat fóssim models d'excel·lència moral! Quan deia que quant més mimat i més dèbil més m'agradava volia dir que com a personatge, amb tot aquest defectes està molt més aconseguit. (A la realitat seria una altra cosa) El mateix els passa als personatges de La Cartoixa. Tenen molts defectes, però no som aquí per jutjar-los moralment, sinó per disfrutar de les seves aventures i desventures i potser per veure'ls fer el que nosaltres no ens atreviríem a fer, per disfrutar de tots aquests defectes humans, reals i deliciosos.

Sed de justicia

Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. Un altre llibre que a la contracoberta comet l'error d'explicar el final. Malgrat tot, te n'esperes un altre i té la seva emoció. M'ha agradat molt la part de la profecia de la gitana, no tan l'altra part, la de la destrucció que fa Kohlhaas. A un home li roben dos cavalls i es vol venjar, creu que té el dret a venjar-se. Vet aquí l'argument. Em recorda una mica Gaspar Ruiz, de Conrad, en això de la direcció d'una banda armada contra el govern. El que no em cap al cap és que un home sacrifiqui la seva pau domèstica per anar-se'n a incendiar i saquejar, per més gran que sigui la injustícia que se li hagi fet. I aquesta tampoc ho és tant. Ho podria comprendre si aquesta pau domèstica hagués estat amenaçada, si haguessin fet mal a la seva dona o als seus fills, però aquí és ell mateix qui els hi porta la desgracia, i tot per dos cavalls! Al final de la novel·la es presenta a Kohlhaas com un paràs que estima molt als seus fills: si els hagués estimat de debò mai els hauria deixat com ho fa.
Al final, tot l'episodi del missatge dins la capseta de plom queda com l'autèntica venjança de Kohlhaas contra un dels qui detenta el poder. És una mica enganyós, i emmascara la veritat, és a dir, que el que ha fet (seguir el camí de la violència, saquejar, destruir) de fet no li ha servit de res. És molt atractiu deixar la dona i els fills per "anar a fer la revolució", però no serveix per res, només per desitjar tornar a aquella pau domèstica de que gaudíem abans, quan ja és massa tard.
La narració està plena de detalls curiosos ( l'escorxador que porta els cavalls, està fent les seves necessitats?) , o el detall de l'Heloise, i es digne de veure's com el narrador manipula al lector perquè l'atenció passi allà on ell vol i el relat sempre sigui interessant.
Aquesta novel·la curta va ser una de les lectures preferides de Kafka.

El botiguer

Norte y Sur, encara capítol XXXI. En Frederick veu de reüll al Sr. Thornton i el confon per un botiguer. Això diu molt de com es distingien les classes socials a l'Anglaterra de l'època per la manera d'anar vestit i per el posat. I també ens diu que els Hale es consideren superiors, per educació, a la gent de Milton. De totes maneres, aquest comentari per part del seu germà sobre en Thornton sembla haver ferit la Margaret. I jo que em pregunto: es comença a fondre la reina de gel?

La tremenda ingenuïtat de la Margaret

Norte y Sur, capítol XXXI. La Margaret li proposa al seu germà que s'enfronti al consell de guerra; que ho faci per Dolores, la dona que estima. Malgrat que ell tingui raó, les coses van passar d'una manera que és molt difícil que Frederick sigui absolt. No ens enganyem: va protagonitzar un motí, i un consell de guerra no és cosa de prendre-s'ho a la lleugera. La ingenuïtat de la Margaret en proposar-li això m'enrabia una mica. És una cosa noble que potser que funcioni en un llibre, però que en la realitat aniria contra el sentit comú. Igual com quan va desafiar al Sr. Thornton per què sortís a enfrontar-se a la multitud. Sembla no haver après la lliçó. En quin món viu aquesta Margaret? És un comportament que està molt lluny de resultar-me atractiu, per més que el valori perquè valoro la ingenuïtat i la bona fe. Però si això no fos un llibre no podria anar amb el cor a la mà d'aquesta manera. I encara, el que més em sorprèn és que tant el Sr. Thornton com en Frederick s'han pres seriosament les seves idees sense cap ni peus, i tot dos li han fet cas.

Per què m'agrada el Comte Mosca

Doncs perquè estima Gina. Gina vol Fabrici, però el Comte Mosca l'estima. Gina maquina un assassinat, però el Comte Mosca l'estima. Gina fa el que fa amb el príncep, però el Comte Mosca l'estima. Què més se li pot demanar a un home que que t'estimi? Malgrat tot, contra tot, a pesar de tot.

Promeses al llit de mort

No parlo de Norte y Sur perquè hi ha poc a dir. Ha arribat el germà de la Margaret, en Frederick, i ha mort la Sra. Hale. Tot plegat no m'acaba d'interessar. Els trossos on hi surt en Thornton són molt més interessants, i en aquest capítol no surt. La que sí que hi surt és la seva mare, la Sra. Thornton, que va a veure la malalta com un favor personal al seu fill, i li fa tot de promeses en relació a la Margaret que es deleix per complir. Em cau molt bé aquesta dona, tot i els aires que gasta. (Crec que ja ho havia dit.)

Pregunta còsmica

És una pregunta que vull llançar a l'espai còsmic: per què a La Cartoixa de Parma tots homes estan enamorats de Gina menys Fabrici? Es clar que llavors ja no hi hauria novel·la... Però per mi és una més de les genialitats d'Stendhal. Això trava l'acció.

Joc d'interessos

La Cartoixa de Parma. Capítol XXIV. Capítol complex. Genialitat de Gina fent anar el príncep novell com un titella. Fabrici, enamorat, burro, torna a la Ciutadella! Tants trafics que va tenir per sortir-ne! Però què no faria un cor enamorat. I aquesta frase val tant per Fabrici com pel príncep de Parma (que segons sospito no deu haver conegut carnalment cap dona encara – i fixeu-vos que dic encara-), i que està perdudament enamorat de "la dona més bella de la cort". Per això ella li fa fer el que li fa fer, cosa que trobo d'escàndol, per més que jo estigui a favor de Gina, i sobretot, sobretot, del Comte Mosca (i el compte és feliç si Gina és feliç). Però una un pot evitar tenir la sospita que la política ja ho és això, al cap i a la fi: un joc d'interessos.

A un lector futur

Tu, que vas cercar la llum d’una tarda
i vas trobar-la intacta, allà t’esperava sempre,
en uns versos de Rainer Maria Rilke.


Tu, que coneixes l’emoció del mar,
la resplendor de les espases en combat,
que guardes en la memòria paraules
que secretes obren portes en la foscor.


Tu, que pots mirar cara a cara
qualsevol, un soldat,
un mercader que observa lent
el capvespre amb roses de Rabat.


Tu, que saps que qualsevol home
és tots els homes i també saps
que l’oblit és llarg i no importa.


Tu, lector, que obres ara
les pàgines escasses d’aquest llibre,
recorda l'ardor que vaig posar
en aquesta feina inútil que és reescriure
el que altres ja han escrit.


Xuan Bello

Paraules de Gasol

"M'és igual el que digui la gent, jo faig el meu bàsquet."

Pau Gasol

Fi d'una etapa

Amb aquest capítols plens de disquisicions s'acaba la primera part de les Memòries d'Ultratomba, de Chateaubriand, la part que va del Llibre I al Llibre XII, la part que ocorre entre 1768 i 1800, la part en que parla d'ell com a viatger, soldat i home anònim. A partir d'ara, comença una altra etapa. M'ha agradat molt acompanyar-lo en aquest viatge pel temps que ha estat l'explicació de la seva vida fins ara. De vegades els continus salts en el temps m'han confós una mica, però en general es pot seguir. Ha viscut moltes coses, n'ha explicat encara més; s'ha enamorat, ha fet amics, ha analitzat el destí d'algunes nacions. Ha escrit, ha estat pobre, ha estat malalt. Ha vist morir a la seva família mentre ell era en un país estrany. I ho ha fet amb algunes de les pàgines més ben escrites que hagi llegit mai ( i és una traducció). Només em queda esperar que continuï aquest viatge en el temps que és l'explicació de la seva vida. Jo serè aquí per llegir-lo.

Paraules de Kafka

"Un llibre ha de ser com la destral que trenqui el mar gelat que portem dins."

Franz Kafka

Rompre el mar gelat no ho han de fer els llibres. Rompre el mar gelat ho haurien de fer les persones. I si no ho fan malament.

Cor o cap

Ara fa unes setmanes, vaig llegir un text que parlava d'escriure amb el cor. És curiós com han anat passat les setmanes i hi continuo pensant. Escric amb el cor, jo? I per més que hi rumiï, sempre arribo a la mateixa conclusió: jo escric amb el cap. Sóc una persona molt cerebral, m'agrada controlar el que escric. Hi ha coses que amb el cor les escriuria però davant les que el cap diu: no, no i no. I queden en no. Amb el cor, aquest bloc faria temps que s'hauria desbocat; m'hauria posat a parlar de ciclisme, de música clàssica, de la radio, del Barça, de cert actor que m'agrada molt, de la gent que conec, de com partir l'àtom... Però el cap diu no i és no. Només llibres. I això ja és prou i massa. Llegir sí que ho faig amb el cor, amb la medul·la, amb el moll de l'ós. Però escriure... ho haig d'admetre: això ho faig amb el cap.

Nus

La Cartoixa de Parma. Capítol XXIII. El sonet dolent és de Ludovic, el bo, de Ferrante Palla. Aquest capítol és l'autèntic nus de la novel·la. Clelia està a punt de casar-se, les maquinacions de la duquessa donen resultat, Gina i Fabrici tornen a Parma, Gina està a punt de casar-se amb el Comte Mosca (per cert, d'on ha sortit aquesta idea? No se n'havia parlat mai, i de sobte, la duquessa, el compte i el príncep es posen d'acord per fer-ne menció com si fos un fet sabut de sobres...), un nou príncep ("aquesta criatura") puja al poder. Tot el que passi a partir d'ara seran conseqüències. Molt bo el detall de girar la porcellana; si a la gent se li poguessin dir les veritats girant una porcellana...

Chateaubriand i els temes profunds

Chateaubriand parla d'un cadàver com d'una casa buida. Encara que això no deixi de ser un tòpic, almenys és veritat. Però també diu que alguns cadàvers poden tenir una expressió serena...
En aquests capítols complementaris fa una digresió sobre l'existència de l'ànima i la necessitat del cristianisme. Ho fa amb més bellesa poètica que arguments racionals. (L'única manera vàlida per acostar-se a aquest temes, per altra banda.)

"Conclusió: l'ànima no s'anul·la necessàriament amb el cos, conserva el sensorium. És inútil usar el subterfugi d'aquest filòsofs que són de la opinió que l'ànima no es presenta despullada a la mort: asseguren que, sota el bast teixit dels nostres òrgans mortals, s'extenen uns òrgans deslligats i indestructibles, els òrgans propis de l'ànima, immaterials, immortals: ella conserva d'aquesta manera un vehicle idoni per transmetre-li el coneixement de las coses que estan fora d'ella mateixa."

"Déu no va crear la matèria, fou la matèria, al contrari, la que va crear a Déu per mitjà de la operació de l'home."

Aquesta frase rebat tot el que ell mateix diu sobre l'existència d'un Déu cristià, que seria un Déu increat, abans que res. Segons això Déu depèn de l'home. No sé si ell és de tot conscient del que significa aquesta frase. Si Déu existeix des que hi ha homes, llavors Déu no existeix, es només una idea dels homes... Per què aquí, en una sola frase, sembla dir el contrari del que explica en la seva llarga dissertació? És una contradicció o sóc jo que no l'entenc bé? Sembla que pel fet de ser humans això ens hauria de dur implícitament a ser cristians.

"Parlo aquí segons la meva pròpia experiència: quan vaig abandonar els errors del L'Assaig sobre les revolucions per retornar als principis de El geni del cristianisme fou gràcies a una prova negativa que vaig tornar a la veritat positiva."

Aquesta darrera frase resulta il·luminadora sobre el que hi havia en aquella primera obra que va fer que la seva mare s'entristís i la germana li demanés que deixés d'escriure. Pel que sembla a L'Assaig sobre les revolucions es posava amb la religió. Però a la seva segona obra El geni del cristianisme es va redimir, i de quina manera. Ho va fer per influencia familiar, per escriure alguna cosa que no decebés a la seva família (que per altra banda havia mort) o va ser una evolució natural de la seva manera de pensar? Una mica tot, suposo.

Stendhal i la política

"La política en una obra literària és un tret de pistola al bell mig d'un concert, quelcom de groller i a què, tanmateix, no és pas possible de refusar atenció."

Stendhal
La Cartoixa de Parma

En aquest capítol hi ha una altra frase no menys famosa, sobre la república i la monarquia, que no reproduirè aquí, però que resultat tota curiosa. No la reprodueixo perquè treta de context es podria malinterpretar i no voldria que els ecos d'Stendhal fessin pensar a algú que em fico en política en l'actualitat. Qui li havia de dir a Stendhal l'any 1839 que les seves frases encara serien subversives l'any 2006! I qui m'ho havia de dir a mi.

Perquè no hi ha fotografies

"Una imatge val més que mil paraules, però a mi, el que m'interessa, són les mil paraules."

Clara Gamboa Guzmán

Yonec

Llegeixo el lai Yonec, a Lais, de Maria de França. És un lai sobre una malcasada. El seu marit la té tancada en una torre (ben pavimentada, això sí). Parlant amb Déu, invoca a un enamorat que se li apareix en forma de falcó perdiguer, i que prendrà la forma humana. Em sembla molt interessant això de l'anell que li dóna el cavaller i que li serveix perquè el seu marit no li retregui res; així pot tornar. També em sembla increïble que, si sortir d'allà era tan fàcil, no se li hagués ocorregut abans. Només ho fa quan ja és massa tard. I ho fa precisament quan hi ha la trampa parada, que no li fa res, a ella. El cavaller sembla saber en tot moment què passarà en el futur, i en canvi no fa res per canviar el seu destí fatal. Vull dir que hauria pogut usar el seu poder per endúrsela al seu país, i viure junts tots dos. En canvi no ho fa, tot sembla estar predestinat i que tant l'un com l'altra accepten aquesta predestinació. Es pleguen a un poder superior. Aquests Lais, aquesta Matèria de Bretanya, la mateixa matèria dels Mites Artúrics, tenen una profunda arrel cristiana. També em sorprèn, per l'antics que són, que no siguin misògins. Es clar que estan escrits per una dona.

Retorn

He decidit deixar-me de vacances i fer el que m'interessa, que és llegir i escriure aquí. Necessitava un descans blocaire, he aguantat una setmana, però la veritat és que enyoro molt escriure, i he decidit no reprimir-me més, encara que haguès dit que miraria el Tour... etc. És inevitable, és més fort que jo, qué hi farem... A més avui fan jornada de descans.

Vacances blocaires

Estic mirant el Tour, cosa que m'absorveix. O sigui que no espereu cap missatge fins d'aquí a dos diumenges, quan algú (qui?) s'hagi enfundat el maillot groc. He pensat que no estaria de més avisar...

Trucs de novel.lista

M'he fixat en una cosa en què no m'havia fixat mai abans: l'autor d'una novel·la de vegades introdueix elements que no havia mencionat però que apareixen com perfectament plausibles i encaixats dins d'acció. M'explico. Un exemple d'això seria la Martha, la criada dels Hale a Norte y Sur. En buscaven una, no se'n va parlar més i de cop, la tenen. I l'autora no ens n'ha parlat mai de com l'han trobat, encara que ho podem deduir. Un altre exemple: els escrits de Fabrici quan era a la presó. Stendhal mai ens va dir que Fabrici escrigués. Fins i tot mai va dir que tingués llibres. I de cop, apareixen els seus escrits, en una escena clau de la novel·la, i encaixen perfectament dins el context. No vull dir que aquest dos exemples siguin errors, al contrari, són exemples de la finor del novel·lista, que no menciona un fet o un personatge perquè si, sinó quan la seva menció és útil a l'acció i la fa interessant. Així, a part de sorprendre agradablement al lector s'agilitza la narració, que seria molt feixuga amb la pormenorització de tota aquesta mena de detalls. Ja dic, no són trampes, és saber escriure novel·les. Sobretot en el darrer cas. Era el mateix Stendhal qui deia que "la novel·la és l'art de la omissió".

Matar Bessy Higgins

Norte y Sur. El que no entenc és perquè Elisabeth Gaskell fa morir aquest personatge precisament ara. No m'ho esperava i no m'ha agradat. La Margaret no té pas tants amics a Milton com perquè no li pugui fer falta Bessy... encara que tampoc sembla molt afectada per la seva mort. No entenc perquè l'autora l'ha hagut de matar; a no ser que matar aquest personatge sigui una manera de mostrar la duresa d'una ciutat industrial com Milton.

Les servituds de servir

La creació del món. Adolfo Correia da Rocha ha hagut de deixar els estudis (era el millor de la classe) per posar-se a servir. No li agrada gens. La seva mare està indignada, li havien promès una feina d'escrivent. El seu pare li diu la famosa frase: "al Brasil o al seminari, aquí no t'hi vull", que treta de context sembla una cosa i que n'és una altra de molt diferent; en realitat el pare no vol que el fill es guanyi la vida darrera l'aixada com ha hagut de fer ell. Ara sembla que l'ajudaran a entrar al seminari.

Aquest pinta de Fabrici

La cartoixa de Parma. Fabrici, havent sortit de la presó, s'entreté a pintar a l'aquarel·la vistes de la finestra de Clelia, cosa que desespera Gina, que finalment s'ha adonat de la veritat. Clelia, que ha promès al seu pare casar-se amb qui ell vulgui, és feliç llegint el sonet que Fabrici va escriure per ella de la presó estant, i els seus apunts. Ha començat un temps dur pels enamorats, en que han d'estar separats. Gina, mentrestant, com un petit Maquiavel (encara que aquesta comparació no és adequada, perquè Maquiavel no és el que sembla), continua maquinant l'assassinat. Stendhal no ha dit en cap moment qui n'és la víctima, però hi ha un personatge poderós, detestable i detestat que té tots els números. El que no tinc tant clar és que Gina se'n surti. El Comte Mosca ha comès alta traïció, i ves per on, n'està molt content. M'encanta aquest home.

Frase

"No pendràs el nom de Kafka en va"

Clara Gamboa Guzmán

Treball i do

"Durant la meva joventut, vaig escriure sovint entre dotze i quinze hores diàries sense deixar la taula en la que estava assegut, tatxant i rescrivint deu cops la mateixa pàgina."
"Una espècie de febre em va devorar durant tot el temps de composició."
"Com un estudi porta a un altre, jo no podia ocupar-me de les meves anotacions franceses sense tenir en compte la literatura i el homes del país en el que residia; em vaig sentir impulsat a aquestes altres investigacions. Em passava el dia y la nit llegint, escrivint, rebent classes d'hebreu (...), fent consultes a les biblioteques y a gent instruïda, vagarejant pels camps amb les meves tossudes ensonyacions, rebent i fent visites. Si hi haguessin efectes retroactius i simptomàtics dels esdeveniments futurs, hauria pogut preveure, per l'ebullició del meu esperit y las palpitacions de la meva musa, la acceptació i l'èxit clamorós de l'obra que havia de donar-me fama."
"Algunes lectures de els meus primers esbossos em serviren per ilustrar-me. Les lectures son excel·lents com a instrucció, quan un no es creu al peu de la lletra las adulacions servils de rigor. Amb tal que a un autor no li manqui la sinceritat, notarà de seguida, per la impressió instintiva dels altres, les parts fluixes del seu treball, i sobretot si aquest treball és excessivament extens o breu, si guarda, no arriba, o excedeix la justa mesura."

Memorias de Ultratumba

Chateaubriand

Chateaubriand ha començat a ser reconegut com a escriptor, i es disposa a escriure les seves obres més importants. Llegeix i escriu, treballa molt. Parla del seu bon amic Fontanes, que també era escriptor, de les converses que tenien. Parla d'ell com del primer amic que va tenir. I és curiós perquè havia conegut molta gent abans.
Menció a part mereix el consell de la seva germana perquè deixi d'escriure. No n'acabo d'entendre la causa. Es per alguna cosa que Chateaubriand havia escrit en la seva primera obra, però, què? És per què es posava amb la religió? Em pregunto, si la seva germana hagués estat al seu costat i no a quilometres de distància, l'hagués influït? Pensem que va ser ella que el va convèncer de que es cases. En tot cas ens hem d'alegrar que aquest cop Chateaubriand no li fes cas, encara que sembla que ell no se n'alegri.

21 grams

Norte y Sur. Amb l'excusa de fer una bona obra (cosa que ni tan sols la mirada arrogant de Margaret li pot impedir), el senyor Thornton porta fruita a la Sra. Hale. A ell mateix es pot enganyar, però a nosaltres no ens enganya: la fruita és una excusa per estar a prop de la Margaret. I està molt bé.
Es mor Bessy Higgins. La Margaret no plora. No vull dir res amb això; plorar o no plorar és una cosa molt personal. Va a veure el cadàver, i creu que la Bessy ha trobat la pau, la veu somriure plàcidament. Bé, jo una vegada vaig veure una persona morta i no em va fer aquest efecte, precisament. Em va fer l'efecte d'una gran tristesa. Ja no era la persona que jo havia conegut, era una cosa. L'esperit li havia estat llevat. L'ànima, allò intangible que pesa 21 grams, hi era absent. Vull dir que va ser horrible. Potser si hagués somrigut com diu que fa la Bessy hauria estat diferent, però no era el cas. I em nego a creure que el somriure en un cadàver canviï alguna cosa. O si? Si algú es mor, es mor, i és horrible, no es pot pretendre que la mort és com estar adormit, com pretén l'autora. De debò que tenia molta curiositat per saber com resoldria Elisabeth Gaskell aquest tros, i veig que no surt del tòpic.
Després, parlant de tòpics, conversa entre el senyor Higgins i el senyor Hale. I la Margaret. El patró d'en Higgins li va dir (amb males paraules) que es llegís un llibre on explicava perquè els sous no es podien apujar a gust dels treballadors. En Higgins no hi va entendre res. Una vegada més, la idea de perquè uns són amos i els altres treballadors. En acabat, tots tres resen junts.

L'atractiu de Ferrante Palla

La Cartoixa de Parma. Quan Gina escriu a Fabrici que ha conegut un lladre "àgil i espavilat com tu" hauria d'haver sospitat. Que algú sigui com Fabrici, és molt per Gina!Tot primer, aquest Ferrante Palla, metge, lladre de camí ral i poeta, només fa que mirar-li les mans. Però poc a poc es va atrevint a més... I Gina, en un dels seus arravataments, ja planifica un assassinat, tal i com va predir mossèn Blanès que faria. En paraules de Gina "aquest home m'ha comprès", referint-se a Ferrante. L'ha comprés tal i com li hauria agradat que fes Fabrici. Si Stendhal no ho diu més explícitament jo tampoc ho faré. Però hi ha molt marro aquí! Qui no es conforma és perquè no vol... M'agrada la divisa del compte Pietranera, que no es repensava mai una decisió: "Per què haig de pensar que hi lluco més ara que quan em vaig decidir?" es deia. I Gina fa el mateix. D'això es diu donar-se la possibilitat de reconèixer els propis errors!
Gina no es fia de Clelia i intoxica al seu pare, l'escarceller Fabio Conti. Això fa que Clelia estigui a punt de deixar d'ajudar a Fabrici. A conseqüència d'això ha promès que es casarà amb qui el seu pare vulgui, per expiar el pecat d'ajudar a fugir un dels seus presoners. Poc a poc, Stendhal va lligant els fils.
Fabrici ja té les cordes, i per més que hi penso, no recordo aquest tros. Sé que surt de la presó però no recordo com. Serà gràcies a les cordes? Si és així, quina temeritat!

Fi de Jane Austen, de Carol Shields

He acabat Jane Austen, de Carol Shields. M'hi sobra tot aquest tros final dedicat a saber quantes parts del cos va mencionar Jane Austen. És completament absurd. Fragments com aquest són els que fan que els homes diguin que les dones són escriptores "menors". No em ficaré en un tema tan delicat, però no m'ha agradat gens. En canvi, altres coses que diu al final sí que m'agraden.
No puc jutjar el que diu sobre Emma, perquè és la novel·la de Jane Austen que menys conec; només l'he llegida dos cops i ja fa molt de temps. Diu que Emma és novel·lista, per la manera com manipula a la gent, i que comet els mateixos errors que comenten els novel·listes. No hi estic d'acord: els bons novel·listes no comenten errors. Però d'aquí a deduir, pel que fa Emma, el que pensava Jane Austen dels novel·listes, hi va un bon tros... Jo no crec que Emma sigui novel·lista en absolut, fantasiosa sí, però novel·lista no. Intentar manipular a la gent a la realitat és molt diferent de fer-ho en una novel·la. Jane Austen era novel·lista; Emma és una nena mimada. És evident que a Carol Shields aquesta idea de l'Emma novel·lista li fa il·lusió, però a mi em sembla una bestiesa.
Hi ha una altra biografia de Jane Austen traduïda al castellà, la de Claire Tomalin. Per la manera com critico els comentaris de la Shields, algú es podria pensar que no m'agrada el seu llibre. Al contrari, m'agrada molt. El de la Claire Tomalin no em va agradar. Crec que té a veure amb la manera com estan escrits. Shields, novel·lista, dota al seu llibre de l'atractiu d'una bona novel·la. El de Tomalin és una simple biografia documentada. És molt exhaustiu, molt documentat, però se'm va fer pesat. I això que aquest és un tema que m'interessa moltíssim. Però crec que no m'importa tant saber coses de Jane Austen (moltes de les quals han de ser per força pures suposicions), com llegir un bon text. I el text de Shields, amb les seves irregularitats, està ben escrit.

Mansfield Park

Llegeixo Jane Austen, de Carol Shields. És cert que la diferència que hi ha entre un autor publicat i un d'inèdit és enorme. Jane Austen devia d'estar exultant. Llàstima que decidís vendre's els drets d'Orgull i Prejudici! En relació a la suposada gelosia de Cassandra, això només són suposicions. Crec que Carol Shields està creant el personatge de la "germana dolenta" en Cassandra, basant-se solament en el fet que va destruir cartes. En realitat, no podem saber la veritat que hi ha darrera d'això. Es presenta a Cassandra com si posés pals en les rodes de l'escriptura de la seva germana. Jo no crec que hagi estat així. Jane Austen i la seva germana Cassandra van viure juntes durant tota la seva vida, i estaven molt unides. Si Jane no hagués tingut el suport de Cassandra per a la seva escriptura, ben segur que la seva història com a escriptora hauria estat diferent. És evident que Jane era la creadora i que era ella qui donava vida a les històries segons la seva ment, però també em sembla evident que va tenir el suport de Cassandra, formant part d'aquest "grup de consulta" excepcional del que parla Shields. Encara que és veritat que existeix aquesta imatge que a Cassandra no li agradava que escrivís. No sé en quines proves objectives pot basar-se això.

Respecte al que diu Shields sobre Mansfield Park: la Fanny no és "mojigata". Les persones mojigates són religioses, i la Fanny no ho és. La Fanny mai es converteix en la senyora de Mansfield Park; es converteix en la senyora de la rectoria només. (Perquè Tom no mor) No crec que la Fanny sigui inferior que les altres heroïnes de Jane Austen. La seva intuïció respecte a la veritat de les persones, encara que no ho expressi, és admirable, i en aquest sentit és molt austeniana; respecte a si es pot estimar a la Fanny... doncs jo me l'estimo molt. Es va guanyar el meu cor. Des de quan Fanny cuida a un germà moribund? Jo no recordo això, potser m'equivoqui. Quin germà és aquest? Si és Tom, és el seu cosí, i això no passa a Postmoursth. Això em sembla que és com el que va dir Shields que Catherine Morland havia perdut un escriptori a Bath. Jo no recordo aquest episodi a L'abadia de Northanger. No sé. Potser no tinc les novel·les de Jane Austen tan en ment com creia...Una cosa és que abans d'escriure-la Jane Austen parlés que faria una novel·la sobre l'ordenació, i una altra molt diferent és que després d'haver llegit Mansfield Park algú s'atreveixi a dir que és una novel·la sobre l'ordenació (sic) Per què recopila un novel·lista opinions dels seus escrits? Doncs perquè n'està molt orgullós i està ansiós de saber si els altres l'han comprès. Jo crec que això és una prova de com valorava Jane les seves obres sobre les quals va recopilar opinions. No crec que ho fes per inseguretat. O almenys, sinó ho va fer per inseguretat amb Emma, què li fa pensar a Shields que ho va fer per inseguretat amb Mansfield Park? I no crec que se sentís insegura respecte a Mansfield Park. Jo sí crec que és una obra mestra, i no estic en absolut d'acord amb Carol Shields respecte a que Emma és superior. Emma és la novel·la de Jane Austen que menys conec, potser perquè l'Emma em sembla molt insuportable. Aprendré a apreciar-la, però mai m'arribarà al cor. Per mi Mansfield Park és tan bona o més, la seva millor novel·la, quant a estructura, manipulació de personatges i ambigüitat.

Paraules de Torga

"Al final de la sessió, tothom plorava.
Quant a mi, em sentia commogut i destarotat. Quasi m'avergonyia de les lectures que feia a la filada. Històries llegides, al costat d'històries que es veien!
I vaig pensar en allò."

Miguel Torga
"La creació del món"
( parla del dia en què va veure la seva primera pel·lícula)

La conexió Charlotte

Memorias de Ultratumba. Llibre X. Chateaubriand s'ha enamorat per primera vegada. Atenció: no estic dient que no hagués conegut cap dona en el sentit bíblic del terme abans; estic dient que s'enamora de debò per primer cop. Té 29 anys. Ella el correspon. Però, ai l'as, està casat! Tot queda en no res - És curiós: la Charlotte és filla d'un clergue rural anglès en la mateixa època que Jane Austen escriu les seves primeres històries on hi apareixen clergues rurals anglesos, en el mateix escenari. Charlotte pertany al món descrit per Jane Austen, són de la mateixa classe social. No en va Chateaubriand i Jane Austen són contemporanis. Quan Chateaubriand coneix Charlotte Jane Austen té 22 anys i ja ha escrit les seves tres primeres novel·les, o està acabant de fer-ho. No sé quina edat tenia Charlotte, però devia ser si fa no fa – Chateaubriand i Charlotte es retroben quan ell té 54 anys i té una bona posició. Ja no passa res, però constaten el seu amor, passat i present, que mai s'ha consumat. Ell l'estima tant que ni tan sols nota que ella ha envellit.

Paraules de Chateaubriand

"Tots nosaltres, mentre vivim, només tenim el minut present; el que segueix pertany a Déu."

"El temps és un vel interposat entre Déu i nosaltres, com la nostra parpella entre l'ull i la llum."

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba

El germen

De Jane Austen, de Carol Shields:

"Al final escriure és sempre una batalla solitària, però Jane Austen va escriure i revisar les seves novel·les de comú acord amb un grup de consulta excepcional"

A mi sola no se m'hagués ocorregut això, però és veritat que degué passar. Tenia unes oients privilegiades (dones) i ella també era privilegiada per això. Una voldria imaginar que els debats que tenien aquelles primeres oients de les seves novel·les eren com els debats que tenim ara en els nombrosos fòrums d'Internet que es dediquen a Jane Austen. Podria haver estat el germen. Alguna cosa hi ha d'això.

"La novel·la com a article de fabricació casolana"

James Edward Austen-Leigh

Està molt bé aquesta definició. A una la fa sentir capaç de "fabricar-ne" una. Casolanament.

"En canvi, es va veure forçada a tirar endavant sola, a buscar el seu propi equilibri a la llum dels seus limitats coneixements."

D'on treu Carol Shields que els coneixements de Jane Austen eren limitats? Potser no sabia molta física quàntica, però els seus coneixements sobre les persones i la natura humana eren sorprenents. Aquest és el principal valor de les seves novel·les. I que estan ben escrites.

Palavras da Pessoa

"Assim como falham as palavras quando querem exprimir qualquer pensamento, assim falham os pensamentos quando querem exprimir qualquer realidade."

Fernando Pessoa

Explorant territori amic

He llegit Los Watson, una de les poques obres de Jane Austen que encara no havia llegit. Ho he fet perquè Carol Shields en parla en el seu llibre Jane Austen, i ja que el tenia a l'abast, m'ha picat la curiositat. M'ha agradat molt. No estic d'acord que sigui un nen mort. Potser és un nen sense extremitats, però no està mort. Tampoc estic gaire d'acord amb el que diu Carol Shields sobre que aquests relat demostri res sobre la rivalitat entre Jane Austen i la seva germana Cassandra. Les relacions entre el personatge d'Emma i el personatge de la seva germana Elisabeth són bones. La traïció que hi ha hagut entre les altres germanes no la vivim directament, només s'insinua. I l'amor fraternal és el raser per el que es mesuren tots els altres amors a les novel·les de Jane Austen. I això és veritat a totes les novel·les, tant les primeres com les últimes, si bé és veritat que la figura de la "germana bona" desapareix amb el temps. Aquí encara no ha desaparegut. Tampoc tinc la sensació que l'Emma sigui més jove que la Margaret o la Penèlope, que en certa manera recorden les germanes petites d'Orgull i Prejudici. Com a personatge masculí, trobo molt ben dibuixat aquest Tom Musgrove, un perfecte imbècil. I Lord Osborne promet, en positiu. Primer, en el diàleg entre les germanes, m'han vingut ecos d'Amor i Amistat, la irònica novel·la de joventut. Però de seguida s'ha recuperat el to i l'autora demostra que ha evolucionat des d'allò. Les relacions entre els membres de la família Watson estan descrites amb molta agudesa. Hi ha un punt "d'aquesta família és un desastre" que no veiem enlloc més en les novel·les de Jane Austen (no, ni en la família de Fanny Price). Com diu Carol Shields, són els vells temes desde una perspectiva més fosca. Encara no s'ha produït el salt qualitatiu de les darreres tres novel·les.

Sentit a la tele

"_ La gent que escriu aquestes novel·les, aquestes indecències, no tenen la mateixa moral que nosaltres.
_ Les ha llegit?
_ Totes."

S'ha escrit un crim

Paraules d'Ashbery

"Realment crec que la pluja mai va submergir coses més dolces i prosaiques com aquestes amb les que ens trobem aquí, ara, i estic segur que això haurà de ser suficient"
Haibun 6
Una Ola
John Ashbery

El dolor als ulls

Aquest dies he anat llegint Norte y Sur, encara que no n'hagi parlat. En Thornton s'ha declarat, la Sra. Hale ha demanat pel seu fill i en Thornton ha confessat a sa mare que la Margaret no l'estima.
Després de la declaració d'en Thornton, la Margaret l'ha rebutjat, però ha vist als ulls d'ell el dolor que el seu rebuig produïa: això és una cosa nova, no li havia passat amb en Lennox. Almenys sap que ell l'estima de veritat. Però, com diu ell: "que no esperi molta expressió per la meva part".
La Sra. Hale s'aprofita de la bona fe de la Margaret per fer passar la seva i fer que escrigui al seu fill, el germà de la Margaret, fent-lo venir posant en greu perill la seva vida. És molt egoista aquesta dona. Dèbil i egoista.
Per mare forta la del Sr. Thornton. Dona pràctica, ja està preparant la roba blanca per cosir-hi les inicials de la Margaret... Però és massa aviat. Ajudarà al seu fill a aconseguir l'amor de la Margaret?

Jane Austen en català, siusplau

Senyors editors de llibres en català: per quan les edicions de Mansfield Park i Emma en català? No és una vergonya que dos clàssics com aquests no es puguin trobar normalment en la nostra llengua? Felicito els que van publicar no fa gaire Seny i Sentiment, els de La Magrana, i els animo a que això no s'aturi aquí.

P.S.:Tampoc em puc oblidar d'Orgull i Prejudici, publicat per Proa, en varies edicions, cosa que fa pensar que deu tenir el seu èxit... Aviam si s'animen a anar més enllà!

Els dos enamorats

Vet aquí un lai molt senzill. El rei té una filla, no se'n vol separar, s'insinua que hi té una relació incestuosa. Qui la vulgui l'haurà de dur en braços fins a dalt de la muntanya. Hi ha un jove que l'estima, ella també l'estima. Sap que ell no se'n sortirà, de la prova, i per això la princesa li fa preparar una poció perquè l'ajudi a recuperar forces. Arriba el dia de la prova, la princesa s'ha aprimat, va en camisa, ell l'agafa en braços i comença a pujar; amb l'emoció de tenir la seva estimada als braços, no es vol prendre la poció i... No explico més. Qui ho vulgui descobrir, que llegeixi el lai Els dos enamorats en el llibre Lais, de Maria de França.

Pols de fades

Estic llegint Jane Austen, de Carol Shields. Per a Jane Austen, passar del seu poble natal, amb els seus passejos pel camp, a una ciutat com Bath, tota activitat, va haver de ser un xoc. Una cosa que no m'agrada es la referència que fa Carol Shields a que alguns famosos van actualment de vacances a Bath, per ressaltar la importància de la ciutat. Què ens importa això? Em sembla una xafarderia sense importància que desentona al llibre, perquè no em sembla que tingui res a veure amb la Jane Austen.
A mi em sembla lògic que després del canvi traumàtic que va suposar abandonar la seva llar no pogués escriure. No és només haver perdut la pau i la seguretat d'esperit: és no tenir ja una habitació pròpia on poder fer-ho. Jo no considero de cap manera que Jane Austen fos pobra, contra el que opina tothom, ja que escriure requereix cert benestar material, y ella va poder fer-ho. En aquesta època sí que pot considerar-se que no tenia aquest benestar, canviant contínuament de casa, vivint en cases que no podia considerar la seva llar. Quan va poder tornar a trobar aquests benestar material, va poder tornar a escriure. De totes maneres potser va fer algun intent que no va quallar i que no s'ha conservat. Em costa molt creure que no escrigués res. Al cap i a la fi era escriptora.
Jo sí crec que va existir l'enamorat misteriós que es va morir, perquè encara que Jane Austen no fos una dona refinada, com ens diu la seva neboda, era molt intel·ligent i plena de vida i perfectament capaç d'inspirar efecte en un cavaller. Potser sí que això sigui "pols de fades" tirat per les fans, no ho sé. De totes maneres es quelcom que queda per la llegenda, perquè desafortunadament no podem saber-ho.
Respecte al compromís anul·lat, me n'alegro que no deixessin de ser amigues amb les germanes del jove. Amistats s'han perdut per molt menys. Si és cert que algú després d'haver escrit Seny i Sentiment i Orgull i Prejudici no podia entrar en la contradicció de casar-se per conveniència, encara que per descomptat el guany material devia haver-la temptat. Crec que el que pensava Jane Austen al respecte està clar tant a Persuasió com a Mansfield Park, quan l'Anne es planteja la impossibilitat de casar-se amb l'Eliott, encara que això signifiqui passar a ser la mestressa de Kellych, y quant la Fanny es nega a casar-se amb en Henry Crawford. No sé què pensaria de si mateixa Jane Austen com a escriptora, ni quina importància considerava que tenia el fet d'escriure a la seva vida si en aquella època no escrivia, però jo crec que es va haver de d'adonar que casar-se amb algú que no estimava els llibres significaria haver de deixar d'escriure. Això em sembla molt important, i crec que pot ser una de les raons, encara que en realitat no podem saber-ho. Però crec que és un fet que Jane Austen estimava el fet de ser escriptora i que poder escriure era important per ella, a pesar de no haver estat reconeguda en aquella època. Però també crec que si hagués estat enamorada, el no poder escriure hagués quedat en un segon pla. Es clar que la pregunta està en si podria enamorar-se d'un home que l'impedís escriure.
Subratllo:
"Els novel·listes no escriuen en el buit. Necessiten una reacció de resposta, un públic de lectors fora del cercle familiar i també l'aprovació que implica la publicació professional"

Carol Shields

La creació de l'opinió - Miguel Torga

Acaben de matar un ase. Adolfo Correia da Rocha, de set anys, i els seus amics s'han trobat un ase moribund, i, per fer-li un favor (sic), l'han torturat cruelment fins a matar-lo. Ni la mort del seu avi em va impressionar tant. Estic llegint La creació del món, relat autobiogràfic de Miguel Torga. De moment, records d'infantesa. Està molt ben escrit i entenc que sigui un dels autors de la llista.
Per Internet, he llegit diversos textos sobre l'escriptor portuguès Miguel Torga (1907-1995). Per alguns, era gasiu. Per altres, feia visites gratuïtes als pobres (era metge) i era pobre ell també. Uns donen a entendre que els seus pares no l'estimaven, per altres hi tenia una relació tan profunda que s'entenien sense necessitat de paraules. Uns destaquen que li va dir a la seva dona "sempre et canvio per un vers", per altres se l'estimava profundament, així com a la seva filla. Coses així et fan pensar que depenent de qui escriu un text, i sense dir mentides, et pot donar una imatge o altra de la persona de que es parla. Així que el més prudent és no creure's tot el que es llegeix, o almenys, acceptar-ho amb un esperit crític. Queda la veritat.
Miquel Torga és el pseudònim d'Adolfo Correia da Rocha. La torga és una planta ibèrica elemental, molt resistent. Amb Fernando Pessoa, Torga seria un dels grans escriptors portuguesos del segle XX. Fill de camperols, quan tenia tretze anys va passar un any al Brasil, on un oncle seu es va adonar de la seva vàlua i va acceptar pagar-li els estudis de medicina, de retorn a Portugal. De jove va estar lligat a la revista Presença, grup intel·lectual del que més tard es va distanciar. Va publicar els seus llibres en edicions d'autor, pagades per ell mateix, fugint de les editorials; alguns atribueixen això a la seva gasiveria. Es va casar i va tenir una filla. Va guanyar diversos premis. Va estar a la presó per la seva oposició a la dictadura portuguesa. Era un home difícil, que es relacionava preferentment amb la gent humil. Va publicar La creació del món, novel·la autobiogràfica en sis parts o dies; Bèsties, narracions; així com relats, poesia i dotze o tretze volums del seu diari. Des dels anys quaranta fins al seixanta va publicar gairebé un llibre cada any.

Dolça presó

La Cartoixa de Parma, capítols XIX i XX. Fabrici és a la presó i festeja amb Clelia; la Duquessa fa passos per treure'l d'allí, sap que el volen enverinar. Tot primer, Fabrici no es vol escapar, la possibilitat de perdre el contacte amb Clelia l'aclapara, però Clelia mateix el fa entrar en raó: s'ha d'escapar. La Duquessa vol –agosaradament- que baixi de la torre amb l'ajuda d'unes cordes! Clelia s'encarregarà d'entrar les cordes a la presó. Amb això espera salvar-li la vida.
Una de les coses a destacar és com passa el temps. Stendhal fa una pirueta que trenca la linealitat dels esdeveniments, i que el lector no s'espera. No deixa de donar impuls a la narració, encara que potser costa una mica de seguir.

L'home que explica històries

Memorias de Ultratumba. Llibre IX. Chateaubriand s'ha enrolat com a soldat a l'exèrcit del Rei –o ex-Rei- de França. És a dir, lluita contra els que fan la Revolució Francesa. Ara entenc que no s'endugués a la seva dona a l'exili. Això de la guerra és una cosa que no comprenc, i menys quan ell sap que és una causa perduda i ho confessa. Em costa entendre què hi va a buscar allà. És per què hi són els seus amics? Es pensava que era el seu deure? És pels privilegis que espera recuperar? Fa de mal dir. Mentrestant, a la seva dona la posen a la presó. Una cosa que m'impressiona és que té els seus "paperots" i escriu mentre està en campanya. És a dir, que fer la guerra no consumeix tot el seu esforç. Li roben les camises, però li deixen els papers. Aquests mateixos papers absorbiran dues bales que li anaven destinades. Chateaubriand parla de "la seva glòria"; els papers són la seva glòria. Està plenament convençut de la seva vàlua com a escriptor. Ho està "a posteriori", o ja ho estava quan no havia publicat res? No ens diu res d'això. No ens ha dit quan va prendre consciència que era escriptor. Potser va ser durant el viatge a Amèrica? Que escriu es dóna per suposat des que va començar el llibre, però no veiem a un escriptor explicant la seva vida d'escriptor, sinó que veiem a un home que viu; a més escriu, però viu. És un home que, malgrat el seu talent, no está aïllat. No es perd en reflexions solitàries ni en "experiències interiors". És un ser social que treu la seva força del món que observa i amb el que es relaciona, i del que és un agut analista. És a la guerra, però la mort i l'experiència de la mort no semblen haver-lo tocat íntimament. Hi ha poc espai en aquestes memòries per les misèries de la guerra, i es fixa més en els detalls positius, com per exemple el mercat o l'home que explicava històries. Això també determina una manera de veure les coses. És una persona amb una visió global, més enllà de la misèria del moment. Sembla haver-lo impressionat més aquell gairebé naufragi que va patir de retorn a França que setmanes de lluitar al front. No és que la guerra no sigui tan o més terrible, però ho ha viscut d'una altra manera. Emmalalteix, però no fa d'això un gran què. Finalment, el llicencien, i jo me n'alegro. No m'agradava tenir-lo al front , per més que ell ens vengui una visió bastant romàntica del que és el front. El que no sé és qué fará a partir d'ara.

Paraules de Zagajewski

"A la meva habitació s'apilonen els somnis
apretats com catifes
en una botiga oriental, sufocant,
i ja no hi ha espai per a nous poemes."

Fum
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Galants, persones i personatges

Se m'ha acudit una cosa: l'altre dia, al conte de Txèjov En casa de los amigos, el protagonista no es vol casar amb la Nadia, i una de les raons podria ser no haver de carregar amb un cunyat ple de deutes de per vida. Això és just al contrari del que passa a Orgull i Prejudici, de la Jane Austen. En Darcy va a buscar a la Lydia i obliga a en Wickham a casar-se amb ella sabent quina mena de persona és en Wickham i el que significarà estar emparentat amb ell: és a dir, haver d'eixugar tots els seus deutes. Darcy ho sap i malgrat tot accepta la relació, perquè estima Elisabeth. En aquest sentit em sembla més realista el conte de Txèjov, però en realitat són dues històries diferents, i no sé si es poden comparar. Són els homes com en Darcy producte de la fantasia femenina? En tot cas, es tracta d'una bona fantasia. I és clar que el protagonista del conte de Txèjov no dóna la talla com a galant (tampoc era el que es pretenia), però és un personatge amb més matisos.

Aigua fresca

"Que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Torno a aquesta frase cada cop que haig de comentar un poema. Estic llegint Poemas escogidos, d'Adam Zagajewski. M'agraden molt. Són completament diferents dels d'Ashbery, però igual de valuosos. Zagajewski fa unes imatges clares i nítides, sense abstraccions, gairebé diria que "tocables", i no trenca la continuïtat del poema amb sortides que no t'esperes com ho fa Ashbery. En aquest sentit, el poemes de Zagajewski són molt més comprensibles. Transmeten una gran senzillesa, impressió que en realitat no s'aconsegueix sense una gran dosi d'elaboració. Les imatges són cristal·lines, i tampoc hi manca el sentiment de que parla Walser. Es més, jo sobretot en destacaria el sentiment. Però també les imatges. Els poemes de Zagajewski (almenys els que he llegit fins ara) són com una font d'aigua clara i fresca, i apaguen la set de tot allò que es busca en un poema.

Paraules de Zagajewski

"Al voltant de nosaltres s'extén la prosa del món, i en un ventricle del cor, la poesia està a l'aguait"

La prosa del món
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Una papallona a la finestra

Abocant-me per la costa espadada, de Jenrik Larson. El que veig en aquesta obra és una línia ascendent que es complementa amb la totalitat de l'expressió global i centrípeta (i perquè no centrífuga). El llibre presenta unes marcades línies d'expressió, plenes d'inflexions profundament humanes (sic), girs col·loquials i una veritat per sobre de les interpretacions casuals. Audiometria o postrimetria, l'obra aconsegueix transmetre el seu missatge ecològic amb el necessari cromatisme, no sense que ens preguntem per la germanor universal i la il·luminació del coneixement. Impepinable.

Amor

La Cartoixa de Parma. Capítol XVIII. Fabrici i Clelia aprenen a estimar-se a través dels murs de la presó. O a través de les finestres de la presó. És curiós que dues persones que s'havien vist a la Cort no mostren interès l'una per l'altra fins que per força han d'estar separades. Però, poden estar més unides que això?
I recordem que Clelia ja té a les seves mans un anell que anava destinat a Fabrici.

Desconcert

Memorias de Ultratumba. No només s'ha casat amb una dona que no estima pels seus diners: ara a més resulta que estan arruïnats i que ha hagut de demanar un préstec. No content amb això, va a una sala de joc i es juga el préstec! A més, perd en una diligència els pocs diners que li queden de tot plegat. Al final els recupera i amb aquest diners pot emprendre el camí de l'exili. Sense la seva dona! Suposo que que em sembli tot tan increïble és perquè va passar en una altra època, a algú amb una altra mentalitat. Però em sembla increïble. Fins ara l'havia comprès, a aquest home. Ara ja no sé que pensar-ne, em desconcerta. Això sí, el text continua estan meravellosament escrit.

Rubors

Norte y Sur. Capítol XXIII. En aquest capítol assistim a una conversa reveladora de la relació entre la Sra. Thornton i el seu fill. Amb una paraula d'ell, ella ho ha sabut. I sembla resignar-s'hi. Aquesta actitud clarivident contrasta amb la de la Fanny, que ni entén res ni té amb els altres dos la relació de franquesa que els altres tenen entre ells. La Sra. Thornton no ha vist res però ha comprès al seu fill. La Fanny sap el que sap, com si ho hagués vist, però no ha comprès res.
En Thornton es posa vermell en recordar els braços de la Margaret al voltant del seu coll, i la Margaret es posa vermella només de pensar que algú s'hagi pogut pensar que està enamorada d'ell. Un paral·lelisme deliciós.
La història romàntica s'ha apoderat del llibre, i ja ningú es recorda del disturbis, de la vaga i del treballadors, i jo menys que ningú, mal que em pesi; tot plegat és un decorat. El que m'importa és la relació entre la Margaret i en Thornton.

Paraules de Zagajewski

"Algunos lloran; otros fuman cigarrillos elegantes, leves como el aliento de un gorrión"

Georges Seurat: La fábrica
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Lanval

Maria de França, Lais. Lanval. Vet aquí una nova visió de la relació entre Artur i Ginebra. Costa molt de veure a la dona del Rei Artur en aquest context.
Com a detall curiós, vull destacar el vestit de la fada que estima Lanval (segons les notes és una fada): era obert dels costats i aquests estaven units amb llacets. Quin vestit no devia ser!

El poder del tabac

Em sembla que ja havia dit alguna vegada que m'encanten aquest llibres d'autoajuda nord-americans. Tots semblen escrits sota la mateixa mentalitat. El que m'agrada d'ells és dosi d'autoestima que proporcionen, del tipus "tu ho pots fer" (si segueixes les instruccions, es clar). Et fan sentir capaç de dirigir la teva vida.
Primer vaig llegir Com conquistar marit. Trobo que alguns consells d'aquest llibre van contra l'instint de supervivència, però a part d'això, el to didàctic és molt interessant. Llavors vaig llegir Simplifica la teva vida. Aquest em va apassionar, i algunes coses que diu son realment fruit del sentit comú, per bé que altres siguin impossibles. El vaig comentar aquí, fins i tot. Llavors he llegit Deixar de fumar és fàcil, si saps com. No fumo, i més que deixar el tabac, el que m'ha fet sentir aquest llibre és fascinació per una força tan poderosa que fa que, contra tot sentit comú i tota lògica, la gent continuï fumant. No sé si és l'autor que està fascinat pel poder del tabac, o sóc jo. O l'encantadora contradicció que fa afirmar a l'autor que fumar és un plaer i que fumar no proporcina cap plaer al mateix temps, que segur que els fumadors entendran. Ara vull llegir Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Entreveig instruccions molt prometedores per convertir la meva vida emocional en un èxit. Just el que necessito, realment. Ja us diré el què!
Finalment voldria parlar dels exemples: us heu fixat que aquests llibres sempre tenen exemples? Tipus: en Dave i la Karen van fer tal cosa d'acord amb el llibre i els va funcionar. O la Sue i en Karl. Tots aquest exemples – dels quatre llibres- semblen inventats per la mateixa persona. És la mentalitat nord-americana?

On és l'amor que falta?

Llegeixo el llibre de Peter Handke El miedo del portero al penalty. L'exemplar és de la biblioteca, i algú l'ha llegit abans que jo. Aquest algú ha subratllat la frase: "Ahora que tenía las manos ocupadas, se sentía más inofensivo que antes". És curiós això de llegir un exemplar d'un llibre que algú ha subratllat abans. Jo precisament pensava que en aquest llibre no hi havia res a subratllar, i em trobo amb això. També em resulta un pèl xocant que algú hagi arribat al mateix punt del llibre que jo, ja que és un llibre que només es pot llegir amb una certa força de voluntat. I ha de ser d'una tirada, quin remei! Què en pensava aquesta persona d'un llibre tan estrany? Era un noi o una noia? Va necessitar, com jo, tota la seva paciència per acabar-lo? Però no l'he deixat.
Dues coses: a la contraportada se'n fa un resum que no és veritat, indicant unes coses que no passen. Ja sol passar això, amb els llibres inclassificables i difícils de resumir. I la segona: com acaba? L'agafen? Estan a punt d'agafar-lo? Es delata a si mateix quan canvia la moneda? Li servirà el futbol per recompondre la seva vida, o almenys la seva percepció de les coses? Un llibre molt estrany, molt, que no sé si he entès. Si m'ha agradat? No. La veritat. Però no perquè sigui dolent. Simplement la meva visió del món no encaixa amb la que es mostra en aquest llibre. Però això no vol dir que la mostrada sigui menys veritat. Estrany, ja dic. De totes maneres, per qualitat que tingui el llibre, es queda a la superfície de les coses i de les relacions humanes. No hi veig una empatia amb l'entorn, amb les persones. (La qual cosa no és estranya si pensem que és la visió d'un assassí) O sigui que el seu gran defecte és la seva gran qualitat. Però jo diria que fins i tot els assassins estimen. Per cert: sinó mata a la segona dona és perquè no s'hi ha ficat al llit. No és preocupant que algú escrigui una novel·la així? No és preocupant que algú vegi el món d'aquesta manera?

A casa dels amics

Anton Txèjov Cuentos: En casa de los amigos. Un conte que m'ha sorprès molt. Sembla que el protagonista estava enamorat de la Vania, però ella ha escollit una vida independent sense un home. Ara ja no la veu bella, sinó vella. El protagonista està ressentit amb aquestes dones que el tracten amb condescendència i li diuen que no ha viscut, mentre admiren al perfecte inútil d'en Serguéi Serguéich. És un home pràctic, i no vol estimar. O no vol estimar la Nadia. En certa manera me m'alegro que no l'enredin perquè s'hi casi. Aquesta gent no em semblen autèntics amics, en especial ell. Hi ha una discordança de punts de vista, entre la realitat que veu el protagonista i la que veuen elles. Això els separa. Suposo que li fa un cert fàstic sentir-se estimat per la mateixa gent que estima a algú com en Serguéi Serguéich. Aquí hi ha la clau del relat. Si elles no poden diferenciar a algú que realment val, no serveix de res tenir el seu amor. Està decepcionat de la seva joventut per això, però com ha acabat tot. I no creu gaire en el gènere humà, en l'amor. També sent que si es casés amb la Nadia, quedaria atrapat per sempre en l'esfera d'aquest cunyat que té la mà foradada.
Està molt bé el detall de les sabatilles.
Un conte que té la complexitat d'una novel·la. Hi ha novel·les que en cinc-centes pàgines no expressen els matisos d'aquest conte. Txèjov és un dels grans. No m'ho acabava de creure, pensava que les crítiques exageraven. Ara estic veient que és ben veritat.

Paraules de Zagajewski

"L'èxtasi ha de pactar amb setmanes de dejú"

Parla més suau
Adam Zagajewski
Poemas escogidos