Veinte días con Julian y conejito, de Nathaniel Hawthorne. A l'introducció (una introducció que realment no li fa justícia com a escriptor), Paul Auster parla de que hi ha qui fa fotos als seus fills, per recordar la seva infantesa, i de que aquest text és molt millor que una fotografia. És el diari que va dur Hawthorne quan es va quedar sol a casa seva amb el seu fill de cinc anys i la seva mascota, un conill que després d'uns tremolors es quedarà encarcarat, pobret. La xerrameca incessant del nen, la natura, l'espera de la seva dona; tot discorre amb una placidesa i una agilitat encantadores, i no hi manca el sentit de l'humor, sobretot quan parla amb tota la seriositat del conill. Una obra molt senzilla que val la pena disfrutar, i que crec que pot agradar sobretot a aquells que tenen nens petits a casa.
Subratllo:
"Ja abans d'ara he observat que la millor manera d'obtenir una impressió i un sentiment vívids d'un paisatge consisteix a asseure's davant d'ell i llegir: o deixar-se absorbir d'alguna altra manera per ell, perquè, llavors, quant els teus ulls es veuen atrets pel paisatge és com si atrapessis a la natura d'improvís i sense donar-li temps a canviar el seu aspecte. L'efecte dura només un moment i passa casi en l'instant en que te n'adones; però és real, encara que momentani. Es com si poguessis captar y comprendre el que els arbres es xiuxiuegen l'un a l'altre, com si captessis una espurna d'un rostre sense vel, que es protegeix de qualsevol mirada cobdiciosa. S'ha revelat el misteri i, apenes una respiració o dues després, segueix sent tan misteriós com era abans. Jo he captat una espurna semblant aquest matí, encara que no tan perfecte com altres vegades."
No comments:
Post a Comment