L'home que explica històries

Memorias de Ultratumba. Llibre IX. Chateaubriand s'ha enrolat com a soldat a l'exèrcit del Rei –o ex-Rei- de França. És a dir, lluita contra els que fan la Revolució Francesa. Ara entenc que no s'endugués a la seva dona a l'exili. Això de la guerra és una cosa que no comprenc, i menys quan ell sap que és una causa perduda i ho confessa. Em costa entendre què hi va a buscar allà. És per què hi són els seus amics? Es pensava que era el seu deure? És pels privilegis que espera recuperar? Fa de mal dir. Mentrestant, a la seva dona la posen a la presó. Una cosa que m'impressiona és que té els seus "paperots" i escriu mentre està en campanya. És a dir, que fer la guerra no consumeix tot el seu esforç. Li roben les camises, però li deixen els papers. Aquests mateixos papers absorbiran dues bales que li anaven destinades. Chateaubriand parla de "la seva glòria"; els papers són la seva glòria. Està plenament convençut de la seva vàlua com a escriptor. Ho està "a posteriori", o ja ho estava quan no havia publicat res? No ens diu res d'això. No ens ha dit quan va prendre consciència que era escriptor. Potser va ser durant el viatge a Amèrica? Que escriu es dóna per suposat des que va començar el llibre, però no veiem a un escriptor explicant la seva vida d'escriptor, sinó que veiem a un home que viu; a més escriu, però viu. És un home que, malgrat el seu talent, no está aïllat. No es perd en reflexions solitàries ni en "experiències interiors". És un ser social que treu la seva força del món que observa i amb el que es relaciona, i del que és un agut analista. És a la guerra, però la mort i l'experiència de la mort no semblen haver-lo tocat íntimament. Hi ha poc espai en aquestes memòries per les misèries de la guerra, i es fixa més en els detalls positius, com per exemple el mercat o l'home que explicava històries. Això també determina una manera de veure les coses. És una persona amb una visió global, més enllà de la misèria del moment. Sembla haver-lo impressionat més aquell gairebé naufragi que va patir de retorn a França que setmanes de lluitar al front. No és que la guerra no sigui tan o més terrible, però ho ha viscut d'una altra manera. Emmalalteix, però no fa d'això un gran què. Finalment, el llicencien, i jo me n'alegro. No m'agradava tenir-lo al front , per més que ell ens vengui una visió bastant romàntica del que és el front. El que no sé és qué fará a partir d'ara.