Coixera

Vaig llegir en una revista una entrevista a dos pesos pesants de la crítica literària d'aquest país. Deien que la majoria de crítiques de llibres revolotejaven sobre el llibre del que parlaven en comptes de centrar-s'hi. Deien que moltes d'aquestes crítiques eren intercanviables. Això em va fer pensar, i em va fer adonar que moltes de les coses que he escrit elogiant un autor o altre potser sí, que ho són, d'intercanviables. Potser jo també revolotejo sobre els llibres en comptes de centrar-m'hi. En fi, tampoc no pretenc fer crítica exhaustiva, només són opinions, i això només és un bloc. Però una voldria escriure alguna cosa que valgués la pena. En tot cas, m'aniria prou bé saber de quin peu coixejo.

Sense sang

Algú es pot haver adonat que sempre parlo amb entusiasme dels llibres que llegeixo. Això és per què, si un llibre no m'agrada, o no m'interessa prou, el deixo i no en parlo. No crec que sigui ningú per emetre opinions sanguinàries sobre llibres que no m'han agradat.
Darrerament he deixat un parell de llibres: eren d'un autor català i d'un autor espanyol actuals. Simplement no m'han interessat. I són autors amb bones crítiques, considerats bons. I es que per bo que sigui un autor actual, encara no ha passat la prova del pas del temps. Sóc massa exquisida o aquest autors no estan a l'altura? En tot cas no sóc ningú per dir-ho, i no mencionaré el seu nom. Simplement recordar no llegir-los més. Sort que eren de la biblioteca!

És una novel.la rosa?

Pregunta transcendental: és Norte y Sur una novel·la rosa? A tenor de la darrera escena a la que hem assistit, això sembla. Tampoc sóc qui per dir si una novel·la és rosa o no. Totes les grans novel·les són grans històries d'amor. Aquí sembla que hi ha alguna cosa més que material "rosa". Hi ha una lluita de classes, hi ha la descripció d'uns personatges. És interessant. Rosa? Potser sí una mica. Però té més qualitat que tot això.

Valent i cortès

Norte y Sur. Capítol XXII. Quina escena! És ben bé un llibre. No sé què trobo més increïble: que ella li digui que surti a enfrontar-se amb la multitud, o que ell vagi i ho faci. Estan fets ben bé l'un per l'altra. Almenys són valents, però crec que tanta valentia ratlla el límit del sentit comú. I llavors ell va i confessa que l'estima (es clar que ella està desmaiada...) La lectora no s'imaginava que això arribés tan lluny. Em sembla que al Sr. Thornton encara li queda mig llibre per patir, ben bé, perquè tot just estic a la meitat. I la tal Fanny, quina bleda!

Límits borrosos

No sé si hi ha algú que em llegeix, però si hi ha algú que ho fa es deu haver adonat que ho he tornat a fer: he inclòs en el meu bloc una entrevista publicada al diari El país. Primer va ser aquella a Zagajewski, i ara ha estat una a Paul Auster. No he demanat permís per fer-ho: eren a la xarxa, i amb un ràpid "copia y pegar" me n'he apoderat. En tots dos casos cito a la persona que ha fet l'entrevista. És copiar? És citar? La xarxa, ja se sap... els límits de l'ètica són borrosos. No sé si ho puc fer, en tot cas, ho he fet. El meu bloc no té ànim de lucre i jo ho entenc com un homenatge. Entrevistar a en Paul Auster no és al meu abast, precisament. En fi. Suposo que és una tonteria que em preocupi per això. (Espero que sigui una tonteria).

Trobar

Avui llegia Haibun, dins el llibre Una Ola, de John Ashbery. Llegint això, una compren perquè està considerat un dels gran poetes de l'actualitat. Els poemes que hi havia abans també m'han agradat molt. Tenien raó els crítics: els seus poemes són com quadres abstractes, amb imatges fragmentades com en un trencadís de Gaudí. Però amb tanta abstracció seria fàcil perdre's, caure en el no dir res, en les paraules buides. No és el cas. Encara que no l'entenguis literalment, sents què vol dir, sents que el missatge t'arriba. Són missatges d'harmonia. Hi ha una ferma base humana al darrera, no és pirotècnia. Hi ha una persona que sap, que ha viscut i ha sentit, i ha conservat algunes imatges precioses a la memòria, que un dia, obeint un estrany instint, sorgeixen per un poema, unint-se desde el fons de les seves vivències per integrar-se en el text, ocupant el lloc que els correspon, que els ha correspost sempre.
En un dels poemes que he llegit avui surt la paraula espineta. No sabia què volia dir. L'he buscat al diccionari. Una espineta és un clavicordi petit, una mena de piano. La música, sempre present als seus poemes.

Un vell conegut

Memorias de Ultratumba. Ha aparegut Fouché! Chateaubriand no en parla amb l'admiració amb que en parlava Zweig, precisament... Més aviat el té per una rata...

Sopar de categoria

Norte y Sur. Sopar a casa dels Thornton. La Margaret no s'interessa per les absurdes converses de les "dones". Els que parlen de coses interessants són els homes; les dones es dediquen a criticar-se els vestits. En això Elisabeth Gaskell simplifica; aquí no s'assembla gens a Jane Austen. En el sopar la Margaret també és conscient de l'ascendent del Sr. Thornton entre els seus iguals. Ell és conscient de no ser un cavaller, però si de ser "tot un home". Ell ja està profundament enamorat, però no té gaire experiència en el tracte amb dames, i això també pot ser un atractiu. Què haurà de passar perquè la Margaret s'enamori d'ell?

Entrevista a Paul Auster

UNA HISTORIA DE BROOKLYN
ENTREVISTA: Paul Auster
"Mi novela es una elegía a una forma de vivir que desapareció de un plumazo el 11 de septiembre"
Doce años tardó el autor estadounidense en escribir su nueva novela: Brooklyn Follies. Desde su casa en Nueva York, explica por qué optó por la comedia para rendir homenaje a una forma de vida rota abruptamente en 2001 y a la necesidad de reconocer la felicidad en lo cotidiano. Auster, que plasma en esta historia su veta más política, recuerda los motivos que lo llevaron a la poesía y de ésta a la narración. Confiesa, además, la manera en que se le ocurre una idea para un libro y cómo es su proceso de creación.
EDUARDO LAGO
BABELIA - 18-03-2006

Paul Auster publicó su primer libro hace 27 años, 'La invención de la soledad'. .
"Mi manera de aproximarme al lenguaje es la de un poeta, no se diferencia en nada de la actitud que tenía cuando escribía poesía"
La cita es en su casa, un brownstone de tres plantas ubicado en Park Slope, cerca de la Séptima Avenida, en una calle en cuesta que recuerda vivamente la atmósfera recreada en Smoke y Blue in the Face, dos películas que captan con la misma riqueza de matices que sus narraciones el espíritu de Brooklyn, el idiosincrásico barrio en el que Paul Auster vive desde hace dos décadas. El autor de Leviatán y La música del azar acaba de cumplir 59 años. En una pared de la biblioteca cuelga una solemne declaración firmada por el presidente de la Junta Municipal de Brooklyn que da cuenta de una efemérides recientemente instaurada: la proclamación del 26 de febrero como "El día de Paul Auster". Su última novela, la número doce en su haber, es un encendido homenaje a Brooklyn y a las gentes que lo habitan.
PREGUNTA. Sus novelas se caracterizan por tener finales abiertos o ambiguos. Sin embargo, Brookly Follies tiene un final feliz. ¿Ha escrito Paul Auster una comedia romántica?
RESPUESTA. Desde luego, es una comedia, aunque no sé si romántica. Suceden cosas tristes y hay episodios oscuros, pero al final, a la mayoría de los personajes les salen bien las cosas. También hay una veta política, sobre todo por parte de Tom, uno de los personajes principales, que es muy crítico con la Administración de Bush. Hay que tener en cuenta que la novela transcurre en el periodo de las elecciones presidenciales del año 2000. Se habla bastante de la situación que aqueja a este país. Tom no es precisamente republicano y sus ideas se expresan con toda claridad en Brooklyn Follies. Es cierto que de todas las novelas que he escrito, ésta es la que tiene un final más cerrado, pero no podía ser de otra manera, dado que se trata de una comedia. Necesitaba un final contundente y aunque se puede tildar de feliz, hay que matizar, porque se da una mezcla de emociones de signo muy encontrado.
P. En la novela irrumpen bruscamente los acontecimientos del 11 de septiembre de 2001. ¿Le resultó doloroso escribir sobre eso?
R. La sombra de los atentados se cierne de manera velada sobre toda la novela, pero no afloran en la narración hasta el final. Esos párrafos le dan un vuelco total al libro. Todo lo que ha tenido ante sus ojos el lector cobra un sentido inusitado. Brooklyn Follies se transforma en una elegía, en un himno a una forma de vivir que desapareció de un plumazo de la faz de la tierra. El lector descubre que lo que tiene ante sí es un canto a un mundo perdido, a la belleza y sencillez de una forma de vida cotidiana que dejó de ser posible a partir de aquellos acontecimientos. El 11 de septiembre de 2001 cambió el curso de la historia, haciéndonos entrar a todos en un periodo ominoso.
P. Brooklyn siempre ha ejercido una extraña fascinación sobre todo tipo de escritores. ¿Podría recordar a algunos?
R. Habría que empezar por Walt Whitman, quizás el más célebre de todos. Más recientemente tenemos a los dos Miller, Arthur y Henry. También Thomas Wolfe vivió en Brooklyn durante un tiempo... Y luego está aquel experimento tan interesante cuando un grupo de escritores compartió una casa en Brooklyn Heights, en la década del cuarenta o del cincuenta, no me acuerdo bien. W. H. Auden, Langston Hughes, Carson McCullers. Hay una novelista maravillosa, hoy olvidada, Bessie Smith, la autora de Un árbol crece en Brooklyn, un libro bellísimo. Y tantos otros, Norman Mailer, Truman Capote... Si nos trasladamos a la actualidad es un delirio la cantidad de poetas y novelistas que viven aquí. Son innumerables.
P. ¿A qué cree que se debe?
R. Brooklyn es un lugar que tiene una atmósfera muy especial. Hay en este barrio algo misterioso que se te mete por debajo de la piel y se queda ahí. Brooklyn es un inventario del universo y tiene la peculiaridad de que mientras que en todas partes las diferencias étnicas y religiosas son una fuente potencial de conflictos, aquí se convive en armonía. Yo me vine a vivir por razones prácticas, porque los alquileres eran más baratos y llevo 19 años aquí. Cuando me casé con Siri, ella dejó Manhattan para venirse a Brooklyn, y cuando decidimos comprarnos una casa le dije que no tenía por qué ser aquí, y ella, que había venido un poco a regañadientes, dijo que no, que no quería irse de Brooklyn.
P. ¿Cómo surgió Brooklyn Follies?
R. Se me ocurrió en 1993. Eso en mí es normal. Mis novelas se gestan durante periodos muy largos de tiempo, cinco, diez, a veces quince años. Cuando empecé, tenía en mente una estructura muy diferente a la de ahora. Nathan, el protagonista, no existía entonces en mi imaginación, pero el resto de los personajes sí. Sobre todo había dos personajes muy especiales, Willy Christmas, un mendigo poeta, y Míster Bones, su perro. Esos dos personajes fueron el motor que puso en marcha la novela, pero cuando terminé el primer capítulo me di cuenta de la singularidad de su historia y tomé la decisión de dedicarles una novela a ellos dos. El resultado fue Tombuctú, una narración breve, de carácter acusadamente poético. Mi intención era escribir Brooklyn Follies inmediatamente después de Tombuctú. Pero faltando Willy Christmas y Míster Bones, la estructura que tenía pensada se me vino abajo y no fui capaz de recomponerla. Me pasé años pensando en cómo resolver el problema. Entre medias, escribí otras novelas, pero no me resultó posible abordar Brooklyn Follies hasta que se me ocurrió el personaje de Nathan.
P. ¿De dónde surgen sus historias?
R. De las profundidades del subconsciente, de un abismo al que no tengo acceso. Anidan ocultas dentro de mí mismo hasta que un día surgen y entonces las observo: ideas, personajes, palabras. Al principio no las entiendo, pero si se trata de algo que me atrae, que me subyuga aunque no sepa por qué, me pongo a explorar el material, a tratar de darle forma.
P. Usted empezó como poeta. ¿Cómo se convirtió en narrador?
R. La discontinuidad no es tan tajante. Hasta el día de hoy me sigo considerando poeta, un poeta que cuenta historias. Mi manera de aproximarme al lenguaje es la propia de un poeta, no se diferencia en nada de la actitud que tenía cuando escribía poesía propiamente dicha. Además, siempre he escrito ficción, sólo que de joven no quería publicarla porque no tenía suficiente calidad. Llegó un momento en que dejé de escribir ficción, aunque seguí escribiendo ensayos y reseñas, además de poesía. A finales de los setenta atravesé por una crisis muy profunda y dejé de escribir por completo. Durante un año no escribí una sola línea. Y cuando me sentí con fuerzas para volver a hacerlo, me dediqué exclusivamente a la prosa. Sentí una especie de liberación, pero no es exacto decir que dejara la poesía. Seguía ahí, sólo que el vehículo en que aparecía eran mis novelas. Y todavía sigo escribiendo poemas, sólo que lo hago con carácter privado, para celebrar ocasiones familiares, como bodas y cumpleaños. (Se ríe). Son poemas con rima, y me divierto mucho componiéndolos.
P. En 1979 publica La invención de la soledad. ¿Cuál es la importancia de ese libro?
R. No es una novela, pero siempre he pensado que fue el catalizador que puso en marcha toda mi carrera como novelista. Lo escribí tras la muerte de mi padre, con ánimo de entender quién había sido. La invención de la soledad es un intento de encontrar el sentido que había tenido la vida de mi padre. ¿Y qué es la ficción sino el intento de entender las vidas ajenas? Ésa es la razón por la que se escriben novelas. La invención de la soledad abrió para mí una puerta que desde entonces nunca se ha cerrado, la de la ficción. Estamos en 2006, han pasado 27 años, y a lo largo de todos estos años no he dejado de escribir novelas en ningún momento.
P. ¿Por qué hay tan poco diálogo en sus novelas?
R. Resulta llamativa la influencia que ejerce hoy día el cine sobre la literatura. Son muchos los narradores cuya imaginación está condicionada por el cine. Estructuran sus novelas yuxtaponiendo escenas que luego llenan de personajes que intercambian palabras. En cuanto a mí, a pesar de que he hecho cine, soy el menos cinematográfico de los escritores. Lo que a mí me interesa es el cuerpo mismo de la narración, ir desplegándola lentamente para dar forma a la novela, y aunque hay diálogo, es relativamente escaso.
P. ¿Qué le ofrece el cine que no encuentra en la novela?
R. Son dos maneras completamente diferentes de contar historias, y en eso hay un desafío que me atrae como creador. Soy un cinéfilo empedernido desde que era niño, aunque eso no se refleje en mi manera de escribir. Me metí a hacer películas por accidente. Luego hay un elemento extra-artístico y es que escribir es un oficio atrozmente solitario. Me he pasado muchos años encerrado en una habitación, sin hablar con nadie. Por el contrario, el cine es un arte colectivo, te permite trabajar con mucha gente, y eso es algo muy gratificante.
P. ¿Qué ocurre en el tiempo que media entre el final de una novela y el principio de la siguiente?
R. Cuando termino una novela tiendo a olvidarme de ella, aunque los personajes siguen vivos dentro de mí durante algún tiempo. Es como si después de haber convivido muy de cerca con unos amigos, de repente se van y los echas terriblemente de menos. De vez en cuando me pregunto: ¿qué estarán haciendo X o Y ahora? Algo así. Luego viene un vacío abrupto, durante el cual me siento deprimido y no soy capaz de hacer nada. Sólo que en la parte de atrás de la cabeza, ya está la siguiente novela, tratando de abrirse paso y al cabo de un par de meses, ya estoy encerrado, escribiendo. Por cierto, he terminado otra novela. La terminé a finales de diciembre... Sí... (pensativo). Es una novela corta, muy extraña... Se titula Viajes por mi escritorio. Su génesis es distinta de la del resto de mis novelas. Normalmente tengo las novelas en mi cabeza durante muchos años antes de ponerme de hecho a escribirlas. El caso de Viajes por mi escritorio es distinto. Surgió de la nada, como por ensalmo. Un día tuve una visión de un anciano en pijama que calzaba zapatillas de cuero. Lo vi sentado al borde de la cama, con las manos apoyadas en las rodillas y la cabeza hundida, mirando al suelo. (Paul Auster aparta la silla de la mesa, reproduce el gesto que acaba de describir, y se queda un rato callado). Era una imagen hipnótica, que no me podía apartar de la cabeza. De pronto la entendí: aquel anciano era yo dentro de veinte años. Esa imagen fue lo que generó la novela, pero no me pregunte de qué va, porque no sabría por dónde empezar. El año que viene podrá leerla, si quiere.
P. Su obra está firmemente anclada en el legado de los autores mayores de la historia de la novela. En la Trilogía de Nueva York hay un homenaje directo a Cervantes y Hawthorne aparece en muchas de sus obras, incluida Brooklyn Follies, donde hay un manuscrito falsificado de La letra escarlata.
R. Cervantes nos dio el libro de los libros. Don Quijote es una novela en la que aparecen todas las cuestiones relativas al arte de la ficción. Es, sencillamente, un libro inagotable. Dos libros, en realidad, porque la segunda parte es otra novela, la verdaderamente moderna, todavía mejor que la primera. Don Quijote es un libro que te lleva a lugares insospechados. No sé cuántas veces lo he leído. En cuanto a Hawthorne, toda la literatura norteamericana remite a él. La letra escarlata es fundamental, pero tiene otras muchas cosas de gran interés. No hace mucho edité y prologué un librito suyo muy curioso, el diario que dedicó a su hijo Julian, un diario que comprende un periodo de 20 días. Y luego están los relatos. Hawthorne es un cuentista prodigioso. Tiene razón Borges cuando dice que es un precursor de Kafka. Los cuadernos, en particular, están impregnados de una atmósfera que prefigura llamativamente una sensibilidad como la de Kafka. Están cuajados de apuntes y bosquejos, de ideas para relatos que parece haberlos escrito alguien que vivió en el siglo XX. Me siento muy cerca de él, por eso aparece constantemente en mis libros. Mi personalidad se asemeja a la suya, tengo el mismo gusto por la soledad que tenía él. Cuando decidió ser novelista se pasó doce años encerrado en una habitación, escribiendo. Sólo salía durante el verano, a viajar por Nueva Inglaterra. Me parece fascinante. Hawthorne es nuestro primer gran escritor, junto con Edgar Allan Poe.
BIBLIOGRAFÍA

NARRATIVA
La noche del oráculo.
El libro de las ilusiones.
Creía que mi padre era Dios.
Tombuctú.
A salto de mata.
Mr. Vértigo.
El cuaderno rojo.
Leviatán.
La música del azar.
La trilogía de Nueva York.
El palacio de la Luna.
El país de las últimas cosas.
La invención de la soledad.
ENSAYO
Experimentos con la verdad.
GUIONES
Smoke; Blue in the Face.
Lulú on the Bridge.
POESÍA
Pista de despegue.

Capítol XVIII

Capítol XVIII, pàg. 271. Per fi. El meu capítol preferit de La Cartoixa.

Bisclavret

Un lai d'un home que es converteix en llop. La seva dona no vol continuar dormint al seu costat per aquesta raó; li arrenca el seu secret i...
Una cosa que em sorprèn és que la dona, tot i perdre el nas (cosa que segons les notes era una gran ofensa a l'època) no es queda sola; l'home que estima l'acompanya en el seu exili, i tenen fills. Per tant jo no veig que sigui tan castigada pel que ha fet.

Matrimoni de conveniencia

"Mi viaje a América había dejado un agujero en mi fortuna, mis propiedades de mi herencia de segundón, estaban poco menos que reducidas a nada por la absorción de los derechos feudales: los beneficios simples, que debían corresponderme pro mi afiliación a la Orden de Malta, habían desaparecido junto con los demás bienes del clero en favor de la nación. Esta coincidencia de circunstancias determinó el paso más serio de mi vida: me casaron."
"Su fortuna se estimaba entre quinientos y seiscientos mil francos."
"Retenido por mi lazo indisoluble, compré primero al precio de un poco de amargura las dulzuras de que hoy disfruto."

Sembla que casar-se per conveniència era molt corrent en aquella època entre les classes riques. Chateaubriand parla molt bé de la seva dona, la respecta, sembla que ella n'estava enamorada; però en cap moment diu que l'estimi amb l'amor que ha de tenir un marit. Però era rica, si s'hi va casar. Tampoc sembla que s'hagués volgut casar amb cap altra. Té la seva musa, però sembla que encara no s'ha enamorat de debò.

Veritat o amanida?

He llegit d'una tirada El cuaderno rojo, de Paul Auster. Parla de coincidències, de casualitats. Diu que totes les històries que explica són veritat. Després del que va dir en Martí Peraferrer sobre Vaig creure que el meu pare era Déu, no me'n fio. De totes maneres, veritat o invenció, veritat o veritat amanida, no poden deixar de llegir-se d'una tirada. Són històries que t'atrapen. Això és el que importa d'una història, que t'atrapi. I la veritat que contenen va més enllà de si la cosa va passar de debò o no. I dir que, encara que me'n malfiï una mica, jo me les crec aquestes històries, com em crec tots els llibres. On seria la gràcia sinó?
Especialment pertorbadora es la història de la carta, per destacar-ne alguna. Un malson d'escriptor. Si es vertadera és espaordidora, i si és inventada, mereixeria ser vertadera (com a història, no pel que implica).

Sana obsessió

Amb tota l'emoció, he acabat de llegir Novel·la d'escacs, d'Stefan Zweig. L'he llegit d'una tirada, la febre per saber què passarà m'ha posseït. Conec una cosa comparable a l'obsessió pels escacs que es descriu en aquest llibre: l'obsessió per les novel·les d'Stefan Zweig, el primer cop que les llegeixes. Es ben bé el mateix, aquest oblidar-se de tot, aquest no preocupar-se per cap altra cosa, només continuar llegint; no menjar, no dormir: només anar passat les pàgines. Mai és bo obsessionar-se, i a més el llibre ve a dir això: compte amb les obsessions en les que no et comuniques amb els altres. Però tan de bo n'hi haguessin més de novel·les d'aquestes, novel·les amb les que et puguis obsessionar d'aquesta manera.
Stefan Zweig era un mestre, un mestre en la descripció del microcosmos que és la ment d'una persona. No se li escapa el matís més fi del pensament, la més petita reacció humana. És un autor del que, pel que he llegit a Internet, tothom s'enamora. Es fa difícil que pugui ser d'una altra manera. Hi ha autors que provoquen infinites controvèrsies: la reacció davant Zweig és unànime. Tothom en destaca la sensibilitat, però hi ha moltes coses més, coses que és un plaer anar descobrint. Com diu el meu llibreter, les seves novel·les són petites joies.

Amos i treballadors

"¡Y aquellos hombres se consideraban capacitados para enseñar a los patronos a disponer de su capital! Hamper había dicho aquel mismo día que si se arruinaba por la huelga, empezaría de nuevo, consolándose con la idea de que quienes lo habían provocado todo se verían en una situación más difícil que él, ya que él tenía cabeza además de manos, mientras que ellos sólo tenían manos; y que si destruían su mercado, no podrían seguir en él ni recurrir a otra cosa."

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell.

En aquesta novel·la es presenta als patrons com a gent capacitada i preparada perquè la societat progressi i als treballadors com a uns ignorants ressentits que només saben beure. El que en Orgull i prejudici era l'herència, que representava el Sr. Darcy, aquí és la posició guanyada amb la pròpia capacitat pel treball, que representa el Sr. Thornton. Al meu entendre, en espera d'acabar de llegir-lo, aquesta novel·la ve a dir que els amos són millors que els treballadors, i que per això uns són amos i els altres treballadors. Una mena de selecció natural. No diré què en penso d'aquesta idea, perquè em temo que no estic prou preparada.
Un altre aspecte que voldria tractar és la Margaret: com la veu la gent. El doctor Donalson i la Mary Higgins, persones bones i agradables, la veuen com un sol que il·lumina. La Sra. Thornton, persona autoritària i desagradable, la veu orgullosa. No deixa de ser curiós. A pesar de tot em cau bé la Sra. Thornton, no sé exactament perquè. Potser perquè sospito que sabrà apreciar a la Margaret quan la conegui. En canvi la Fanny, la germana, suposo que es un personatge preparat perquè et caigui malament ja d'entrada.
I, parlant de tot, quina malaltia té la Sra. Hale?

Missatge número 100

Ja fa quatre missatges que vaig arribar al missatge número cent. Visca! No volia deixar passar l'ocasió sense celebrar-ho. Sé que cent missatges de fet no és res en comparació a altres blocs que he vist, però jo n'estic molt contenta. No és tant el fet de celebrar el missatge número cent com el fet de poder continuar escribint. Com diu Cioran, no escrivim tant perquè tinguem quelcom a dir com perquè tinguem ganes de dir alguna cosa. Jo tinc moltes ganes de xerrar sobre els llibres que llegeixo. Llançant les meves paraules a l'infinit em realitzo una mica. De vegades no hi ha temps o no hi ha res a dir o estic escribint una altra cosa. Però sempre acabo tornant al lloc del crim. Escriure el bloc m'agrada molt. Que duri!

Color Cioran - Color amargura

"Ai del llibre que es pot llegir sense que ens interroguem constantment sobre el seu autor!"
E.M.Cioran

He acabat Desgarradura, de E.M.Cioran.
Es evident que quan una llegeix a Cioran és pregunta per la persona que hi ha al darrera d'aquestes paraules. Jo crec que era un bon home, torturat pels seus fantasmes, i amb una gran ambició. Un no escriu tant bé sinó té ambició, i ell escriu molt bé. Tota l'estona parla del suïcidi, de la fi de la civilització, del no-res; però continua escrivint, continua llegint, viu. No vull dir que sigui mentida tota aquesta amargor. L'únic que vull dir és que si et dones la feina d'escriure-la i fer que la gent la llegeixi, és que no estàs tan isolat com això. La dosi màxima de veritat amb ell mateix l'hauria d'haber dut inevitablement a destruir els seus llibres abans de publicar-los, o simplement a no escriure'ls. Però l'ambició i l'instint de supervivència el fan publicar-los. D'això concloc que en realitat no podia estar tan desesperat. Potser ell s'ho creia sincerament, que ho estava. Però no ho estava. Escriure el salvava.

El lai de Freixe

En aquest lai passa una cosa curiosa: dos que estan casats són separats, com és possible? Jo mateixa vaig dir en un missatge anterior que el divorci no existia en aquest món (sic) A les notes ho explica: la dissolució del matrimoni és possible perquè no s'ha consumat (ah!)
I una cosa que creien moltes societats primitives: que dos bessons no poden ser fills del mateix pare. Per sort actualment ja està superat, això.

Pintant la poesia

He acabat Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. És molt difícil analitzar un llibre com aquest. És inclassificable. Es prosa, però té inflexions de poesia. L'estil de Tsvetàieva és molt abstracte. O jo almenys el trobo abstracte. Em quedaré amb una idea: treball i do, que és com s'acaba el llibre. Natàlia Goncharova tenia un do per pintar, però també va treballar molt. Es "desfeia" de les obres. Amb això vull dir que hi treballava fins que l'obsessió que l'impulsava a pintar quedava acomplerta. Estava unida a un pintor i van viure i treballar junts fins a l'hora de la seva mort, sense enveges, sense competir entre ells. Això m'ha impressionat.
No sabia qui era aquesta pintora. A partir d'ara, quan tingui l'oportunitat de veure algun quadre seu, me'l miraré bé.
Tampoc havia llegit res de Maria Tsvetàieva abans. A partir d'ara, intentaré llegir més llibres seus.

Descriure escriure

"Molts investigadors havien afirmat abans que amb l'acte d'escriptura s'aprèn, però mai no s'havia pogut demostrar. Flower i Hyes sostenen que, analitzant com l'autor planifica el text i com va regenerant els seus objectius, es poden observar aquests actes d'aprenentatge en acció. A més a més, suggereixen que la creativitat i la inventiva de l'escriptor estan estretament relacionades amb aquest actes."

Crec que és veritat que escrivint s'aprèn. Però més que coneixements abstractes, el que s'aprèn escrivint és conèixer-se a un mateix i als altres. Escrivint demarquem la nostra relació amb el món i som més conscients dels nostres recursos.

"Els bons escriptors solen ser els que dediquen més temps a compondre el text, els que escriuen més esborranys, els que corregeixen i revisen cada fragment, els que elaboren minuciosament el text, els que no tenen mandra de refer una vegada i altra l'escrit. El procés de composició no es caracteritza par per l'automatisme ni per l'espontaneïtat, sinó per la recursivitat, per la revisió, per la reformulació d'idees, etc. És un procés de reelaboració constant i cíclica de les informacions i de les frases dels textos."

"Concebem bàsicament l'escrit com un procés, com un organisme o un projecte que es va desenvolupant incansablement en la ment de l'escriptor."

He acabat Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure de Daniel Cassany. M'ha agradat molt. Ja l'havia llegit, però fa molts anys. Recordo que el primer cop que el vaig llegir em va impressionar com estava escrit; la bona redacció. Ara també m'ha impressionat, però també m'he fixat en altres coses.
L'autor ha llegit molt sobre el tema i demostra una gran competència a l'hora d'exposar les idees que ha extret de les seves lectures. A més, són idees molt interessants. Em quedo amb dues: s'aprèn a escriure llegint, i escriure és un procés recursiu. Amb això crec que es resumeix el llibre, tot i que no és just ser tan reduccionista amb un llibre que conté tantes idees interessants.
Sé que Daniel Cassany ha escrit més llibres sobre el tema, o sobre temes complementaris. Potser en llegiré algun. Ho deixo apuntat a l'agenda de les "possibilitats".

Retorn a casa

Chateaubriand s'ha embarcat i ja torna a ser a França. Comença el Llibre Novè de les seves Memorias de Ultratumba. La veritat és que fa tants salts en el temps explicant la seva vida que de vegades és confús. Mai m'hagués pensat que diria això, però crec que seria interessant llegir una biografia d'aquest home que no l'hagués escrit ell, per saber els fets, que respongui preguntes que ell no respon. Ara s'ha quedat sense les lletres de canvi que, pel que sembla, era d'on treia els diners. D'on havien sortit aquestes lletres de canvi és una de les preguntes que em faig. Però ni ha d'altres. La seva relació amb les dues indígenes, per exemple. La lectora es pregunta coses i ell no les respon. Ho fa per pudor, perquè en aquell temps hi havia coses que no es podien escriure, o és que realment no hi ha res per explicar? Per altra banda, està molt bé l'anàlisi que fa dels Estats Units tal i com eren llavors. Estic segura que si sabés el que són ara no se n'hauria sorprès. De totes maneres, encara que no respongui totes les preguntes que em faig, el text és molt interessant i pren inflexions insospitades. Explica prou coses com per no poder parar de llegir. M'és igual perdrem entre els seus records: vull que continuï explicant.

Paraules de Goncharova

"Si vostè llegeix a Shakespeare y estima a Shakespeare, que potser l'oblidarà quan es posi al seu propi Hamlet, per exemple? No ho podrà fer, ja és en vostè, s'ha convertit en part de vostè, com un paisatge que ha contemplat, un camí pel qual ha caminat, com un episodi de la pròpia vida."

"I quina classe de teu és allò que pots perdre? Si ho perds és que no es teu, sinó aliè, i que t'aprofiti perdre-ho! Allò que es meu és allò que no puc perdre, de cap manera, l'imprescindible, allò al que estic condemnada."

Natàlia Goncharova
en el llibre de Marina Tsvetàieva
Natalia Goncharova. Retrato de una pintora.

Paraules de Cioran

"No escrivim perquè tinguem alguna cosa a dir, sinó perquè tenim ganes de dir alguna cosa."

"Si hi hagués una manera corrent, fins i tot oficial, de matar-se, el suïcidi seria molt més còmode i molt més freqüent. Però com per a acabar amb un mateix cadascú ha de buscar la seva pròpia manera, perd tant temps meditant sobre bagatel·les que oblida l'essencial."

"El vertader escriptor escriu sobre els éssers, las coses i els esdeveniments, no escriu sobre l'escriure, usa les paraules però no s'atura en les paraules, no las converteix en objecte de remugó. Serà qualsevol cosa excepte un anatomista del Verb. La dissecció del llenguatge és la monomania dels qui, no tenint res a dir, es confinen en el dir."

"El prendre's seriosament els assumptes humans demostra alguna secreta carència."

"La meva missió consisteix en matar el temps i la d'ell és matar-me a mi. Entre assassins ens portem de perles."


E.M.Cioran
Desgarradura

El punt de vista

De Carol Shields vaig llegir Deixar-ho tot. És un llibre que explica la història d'una mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat. El llibre em va agradar, però hi veig un problema, i és que és fet des del punt de vista de la mare. En cap moment es dóna veu a la filla ni ella explica en les seves pròpies paraules la seva experiència. Per això el llibre em va semblar incomplet. La història paral·lela de la novel·la que escriu la mare em va semblar del tot supèrflua, sinó és que es posi com a contrast del que és "ficció" amb el que seria "la realitat" del que explica el llibre, però que al cap i a la fi el lector sap que també és una novel·la. A més, com es pot posar a escriure novel·les amb la filla demanant caritat? De qui representa que és la culpa al final? Del noi amb qui surt? Una no es posa a demanar caritat per una escena que veu al carrer. La situació és el resultat d'un llarg procés d'interiorizació, que no es menciona. No està ben aclarit. Hi passa de puntetes per tot això. El personatge de l'editor em va agradar, és un bon detall.
És interessant el punt de vista d'aquesta mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat, però a mi m'hagués agradat molt més veure el punt de vista de la filla. Crec que això és el que diferencia una bona obra d'una gran obra.

La gran prova

He començat un nou llibre: Jane Austen, de Carol Shields. Subratllo el següent:

"La sensibilidad contemporánea considera cada vez más que el verdadero tema de la ficción seria no son "los acontecimientos actuales", las guerras en curso o las cuestiones políticas, sino la búsqueda por parte de un individuo de su verdadero hogar."

Té raó. La literatura no la fan les noticies (que serien l'equivalent d'ara a el que en aquella època eres les Guerres Napoleòniques per els anglesos) Aquestes coses es magnifiquen a posteriori o be s'obliden, depenent de qui guanyi. Retreure a Jane Austen que no parlés de Napoleó i veure en això "la gran prova" de les seves limitacions com a escriptora em sembla absurd. Stendhal, a La Cartoixa, ens parla de la darrera batalla de Napoleó, però si La Cartoixa té valor no es pas per això, precisament. Queda com una anècdota. Stendhal ni tan sols menciona el nom de la batalla i no es recrea en "els fets històrics". Tot i admirant tant a Napoleó, Stendhal no fa les seves novel·les parlant d'ell, sinó que usa el tema com un element de ficció més. La primera vegada que vaig llegir La Cartoixa, no sabia res de la importància de la batalla ni del seu significat històric. Ho vaig trobar un dels trossos més absurds del llibre. Simplement no entenia qué hi havia anat a buscar, Fabrici, allà. Però no saber res no em va impedir disfrutar de l'humor de l'escena. I en canvi, per molta gent aquest és el gran tros de La Cartoixa, el tros que justifica la seva lectura (sic). Com si l'explicació de la batalla fos de debò i no una més de les invencions d'Stendhal! Gràcies a Déu, a Jane Austen no se li va acudi inventar en aquest sentit. Potser ho hauria d'haver fet. Hauria callat boques, boques "napoleòniques".

També subratllo:

"Y la misma Jane Austen, trabajando en sus brillantes ficciones, crea una y otra vez una visión de refugio a base de amor, aceptación y seguridad, una imagen que ella pudiese considerar un hogar propio."

Les novel·les de Jane Austen són avui en dia una mena de llar per molta gent.

Equità

El lai dedicat a aquest rei no és tan complex com l'anterior i no hi ha elements sobrenaturals. Una cosa no varia: l'amor absolut entre els dos amants, el refús d'anar amb altres persones, refús que pot arribar a fer-los planificar un assassinat (En aquell món no existia el divorci)

Una cosa que encén la meva curiositat és això de fer-se sagnar com a remei per tots els mals. Em sembla una salvatjada, com les sangoneres que li aconsellen a Fabrici en l'altra novel·la perquè li baixi la inflor de la cara. Fer-se sagnar? Sangoneres? Uix. On hi hagi una aspirina...

Fabrici el bell

Durant aquests dies he anat avançant en la lectura de La Cartoixa de Parma, d'Stendhal. He viscut la ganivetada a Giletti, he vist com Fabrici es buscava al mirall després d'haver matat un home (és presumit, què hi farem!) i l'he vist resar, demanant perdó pels seus pecats (no tots) i donant les gràcies per la seva sort. També l'he vist corregir l'ortografia d'uns versos mentre fuig de l'autoritat. Com molt assenyadament diu Ludovic "l'ortografia no fa el talent". Durant tots aquests esdeveniments, m'he enamorat una mica més d'ell. És introspectiu i valent. L'episodi de la Fausta, en canvi, més aviat és un descrèdit. Fer el pallús d'aquesta manera creient que va a la recerca de l'amor...
La impetuosa Gina ha començat a fer passos per ell, passos que la perden i el perden. Finalment, l'han pres. Lluny però de que això es converteixi en font d'infelicitat, d'alguna manera l'amor que cercava el ve a buscar: retroba la bella Clélia Conti, ara filla del seu carceller. Que Clélia serà un personatge important, ho veiem pel capítol sencer que dedica Stendhal a explicar-nos els seus pensaments, un dels més interessants del llibre fins ara, tot i el nivell. Si Gina sedueix pels seus arravataments, Clélia ho fa pel seu candor. Gina per fi s'ha reconegut a si mateixa que estima a Fabrici d'una manera diferent de com s'estima un nebot. I Clélia pensa que si Fabrici es tan bell enmig de guàrdies facinerosos, com no ho serà, de bell, quan sigui feliç... Nosaltres, que no veiem el seu aspecte, també el trobem bell, o sigui que tenen raó d'estar-ne, d'ell. Gina, Fabrici i Clélia. El triangle està servit.

Vida interior

"¿qué es un acontecimiento exterior? O llega hasta mí, y entonces es interior. O no llega hasta mí (como un ruido que yo no oigo), y entonces simplemente no existe, o más bien, yo no existo en él; así como yo estoy fuera de él, él está fuera de mí. Un acontecimiento puramente exterior es – mi ausencia. Todo lo que es mi presencia es acontecimiento interior. Un acontecimiento que me concierne, simplemente no tiene el tiempo para ser exterior, se convierte en interior, en mí."

Marina Tsvetàieva Natalia Goncharova. Retrato de una pintora.

Així justifica Tsvetàieva el fet que el biògraf digui que la vida de Goncharova va ser pobre en "esdeveniments exteriors". Entenem que la pintora va tenir una vida interior, dedicada a treballar, i que tot el que li va passar li va passar a dins.
En el llibre, com una petita joia que no m'esperava, fotografies d'alguns dels quadres de Natàlia Goncharova. Són fantàstics. Són la prova evident de que tot el que li passava li passava en els seus quadres.

Blau Cioran

Llegint Desgarradura, de E.M.Cioran. Qui ha après a pintar sap que hi ha un color que es diu blau cian. Quan llegeixo a Cioran, també penso que les seves paraules estan pintades amb un blau especial. És un escriptor ( o hauria de dir filòsof?) Per mi escriptor. Doncs és un escriptor que usa les paraules fent-les-hi agafar significats insospitats. És una barreja d'amargor, angoixa, vitalitat i necessitat d'expressar-se, vida i mort, que desarma. La seva prosa és poesia i les seves frases, sobretot les frases curtes, els aforismes, van directes a la medul·la. Els seus raonaments disparen a matar. Però a la medul·la de qui? Matar a qui? Al lector o bé al pianista. Al cor de la societat malalta. És el que diu, però també com ho diu. I el substrat de cultura que demostra darrera de la seva escriptura és impressionant. Com ell mateix diu: "no havent practicat cap ofici, he pogut llegir una gran quantitat d'autors". Ha llegit i això traspua. És una de les coses que m'agraden de la seva escriptura. Amb les seves idees no sempre hi estic d'acord. És més: de vegades no les entenc. Però llegir-lo és tota una experiència. (Llegir Cioran quan has tingut un desengany amorós et pot abocar al suïcidi.) És un bany de blau.

Ara ho entenc

Ara entenc perquè en Josep Pla l'anomenava "el sanguinari ofici de l'escriptura".

Matisos

En el meu missatge anterior, criticava les novel·les roses que es fan passar per seqüeles de les obres de Jane Austen. Algú es podria pensar que estic en contra de les històries d'amor... Res més lluny de la veritat. No se m'acudeix cap novel·la bona que no sigui també una gran història d'amor. No estic en contra de les novel·les d'amor: estic en contra de les novel·les dolentes. I encara, crec que tothom pot llegir el que vulgui, i que millor que algú llegeixi una novel·la dolenta que que no llegeixi res. Però, podent llegir bons llibres, per què perdre el temps?

Jane Austen i les escriptores dolentes

Dic escriptores perquè la majoria són dones. Algú sap quantes seqüeles de les obres de Jane Austen s'han escrit? Infinitat. Són novel·les roses de la més baixa estofa. Jo també hi vaig caure: volia més. Vaig començar a llegir una continuació de Seny i Sentiment: La tercera hermana, em sembla que es deia. Vaig haver de parar del dolenta que era. Va ser un pecat, i no ho he tornat a fer. El que em sap greu és que s'usi el nom de Jane Austen per escriure novel·les dolentes. Això no passa amb altres escriptors, el dubtós honor de generar totes aquestes seqüeles li correspon a ella. Això es com les persones que es pensen que l'essència d'Orgull i Prejudici és un mascle sortint d'un llac amb la camisa molla, només perquè ho han vist a la tele. No veuen més enllà. Les seqüeles i la camisa molla són divertides, però no són Jane Austen. Jane Austen és a les novel·les que va escriure: poques, inscrites dins una societat limitada, amb personatges masculins apenes esbossats, però obres mestres. Obres ben escrites que parlen amb autenticitat de les persones. Poques novel·les poden dir això. Jo també vull més, però no hi ha més. No podem ressuscitar a Jane Austen. No podem fer que escrigui sis novel·les més. Deixem-la descansar en pau, siusplau.

Edith Wharton

Encara recordo la impressió inesborrable que em va deixar La casa de l'alegria. Una vegada vaig llegir que John Gardner deia que Edith Wharton era menor. Com pot ser menor una novel·la així? Veus a la Lily Bart anar d'error en error, i no pots fer-hi res. La vida és així, de vegades. Ens enganyem tant com al Lily Bart s'enganya a si mateixa, i no podem fer-hi res. En aquest món en el que vivim, és molt difícil saber on és la veritat, l'autèntica amistat, l'autèntic amor. Ella es queda atrapada en la teranyina que ella mateixa ha deixat que es teixeixi al seu voltat. La construcció d'aquesta teranyina és una de les grans qualitats d'aquesta novel·la. La vida d'Edith Wharton va ser una teranyina així en algun moment, però gràcies a l'escriptura va aconseguir sortir-ne. L'escriptura, però, fou per ella una altra teranyina, i les exigències del mercat editorial una espessa xarxa on en va quedar atrapada. L'escriptura ens pot salvar, però també pot ofegar-nos en un moment donat. A partir d'ara, escriuré només quan l'escriptura em salvi.

Mania

Estic llegint Descripción de una máscara, poema en prosa de John Ashbery. De moment no m'agrada. Tot és confusió. Que, suposo, era el que es pretenia. En fi. Potser es tracta d'un plat massa exquisit per mi. Continuaré llegint.
L'he acabat de llegir. La casa ha millorat, però no sé si l'he arribat a entendre. Hi ha una escena obscena que fereix la meva sensibilitat. Per mi, és una crítica de la televisió, és a dir, mostra la pura escombraria sense ser pura escombraria. Però no m'atreveixo a dir res perquè segur que fico la pota. Però és culte, i té el seu rerafons mitològic, no ho negaré. I els personatges s'expressen bé. Em recorda la mena de bellesa dels quadres de Bacon. L'art no sempre han de ser angelets volant. Com diu el mateix Ashbery: "Porque la luna nueva es más bella cuando se contempla a través de ramas quemadas con sus últimas hojas decrépitas" Potser trobarem els altres poemes més bonics després d'haver llegit això. I aquest poema té frases molt boniques també. Aconsegueix expressar la confusió del somnis, que són com teranyines.
Nota: en una segona lectura m'ha agradat. Està molt ben escrit. Però el seu significat últim se m'escapa, encara que suggeriria alguna idea.

Un home fet a ell mateix

Norte y Sur. Al capítol anterior, apareix la "sogra", dona formidable i a qui no serà fàcil guanyar-se. Ja ha advertit al seu fill estimat contra les "caçafortunes del sud", i ja ha decidit que no li cau bé la Margaret perquè ha tractat amb orgull el seu fill.
En aquest capítol, té a casa del Hale. Ens adonem que el Sr. Thornton és un home fet a ell mateix, que ha començat desde baix. La Margaret, és orgullosa? No ho sabria dir. A ell li sembla. Però no crec que en cap moment això li resti atractiu als ulls d'algú que està acostumat a què tothom li faci la pilota.
Vaig dir que se'm feia pesada aquesta novel·la: ho retiro completament. Ara la començo a trobar apassionant.

La seva filla

Quan vaig parlar de Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, no vaig fer esment al més important: la persona a qui està dedicat el llibre. El llibre està dedicat a la seva filla Joana, morta prematurament. Els poemes que parlen explícitament d'ella són potser els més bonics. Al contrari que alguns dels altres, potser lleugerament amargs, aquest mostren un amor incondicional, sense limitacions ni especulacions. Són autèntics poemes d'amor. De totes maneres, com diu el mateix Margarit, "estimar no és fer poemes d'amor"; estimar és una altra cosa. Però els poemes poden ajudar a algú a expressar-se, si sent amor.

L'eco d'un nom

Després de tres capítols una mica abstractes, al llibre Natalia Goncharova, retrato de una pintora, el capítol Las dos Goncharovas, realment interessant. No vull dir que els anteriors no siguin interessants, ho són i molt. Però són – abstractes. Per fi, una història: la història de la primera Natàlia Goncharova, esposa de Pushkin, el gran poeta rus. Pel que es veu era una dona molt bonica que es va casar amb Pushkin sense estimar-lo, i que ni tan sols apreciava els seus poemes. No sé si la van obligar a casar-se, no ho deixa clar. Pushkin va morir en un duel amb l'home amb qui s'havia què? besat? ficat al llit? (Tampoc ho deixa clar). El gran poeta rus malaguanyat en un duel per una dona que no l'estimava. Segons Tsvetàieva, la nostra Natàlia Goncharova, la del Segle XX, la pintora (es veu que és una pintora important) torna al poble rus el que l'altra Natàlia Goncharova, la seva avantpassada, amb la seva bellesa, li va prendre – el talent.
M'agrada l'escriptura de Marina Tsvetàieva. Està plena de detalls, d'inflexions humanes, de poesia. No és vers però és poesia. I la manera com veu les coses, la perspectiva que dóna al que explica, l'admiració que sent pel treball de Natàlia Goncharova... tot és molt interessant.

Llegit... o potser tocat?

Acabo de llegir Càlcul d'estructures de Joan Margarit. Són petites històries. De mort i d'amor. Margarit diu "en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior". Tots són bons, senzills i bons, i n'hi ha alguns de realment molt bonics, de la mena dels que s'han de compartir amb la persona estimada. El poeta s'ha fet vell i sap que la mort l'està esperant; contra això, contra la vida, aquests poemes. El piano no és un instrument de percussió, diuen les professores russes; el piano ha de cantar. Margarit parla de "la barrera protectora del llenguatge". Si en comptes d'escriure, Joan Margarit estigués tocant el piano, el piano cantaria.

El més venut

Estava pensant en el llibre més venut aquest Sant Jordi: La Catedral del mar, que no he llegit ni sé de què va. No estic gaire a la moda, oi? El que em crida l'atenció és que, a la xerrada que vaig anar divendres, en Martí Gironell ja ho va dir, que aquest seria el llibre més venut per Sant Jordi. En concret va dir que s'havia estat fent una campanya molt intensa desde feia setmanes perquè ho fos, i que ell desitjava de tot cor que ho fos. Bé doncs, ha tingut raó: ho ha estat. Suposo que ser presentador de telenotícies ho té això, que en un moment determinat saps coses com aquesta. No parlo d'això perquè em vulgui comprar el llibre ni perquè m'interessi especialment pel més venut, sinó que el que em crida l'atenció és que hi pugui haver campanyes destinades a fer d'un llibre el més venut per Sant Jordi. Tan borregos som tots?

Fabrici i la presó

La cartoixa de Parma.Mossèn Blanès li ha predit a Fabrici que anirà a la presó. Es normal que el nostre heroi es preocupi, que en tot el que li passa intenti veure-hi un senyal. Fabrici és un personatge, i com a tal Stendhal pot jugar perfectament a predir el seu futur. Que anirà a la presó, ho sé ja, perquè he llegit el llibre abans. Però si no ho hagués fet, començaria a sospitar-ho. Que en aquesta presó li passarà la cosa més meravellosa de la seva vida, també és cert. (Molt típic d'Stendhal això, en absoluta discordància amb el que és la presó al món real) Però de moment, deixem Fabrici preocupat pel seu destí, tement-lo i otejant presagis.

Matèria de Bretanya

Del llibre de Maria de França Lais, llegeixo el primer: Guigemar. Amor correspost al cap i a la fi, i final feliç. Un cavaller que no pot estimar, un cérvol que parla, una nau que navega sola, una presó sense clau. El que m'ha agradat més ha estat això del nus a la camisa. Ell no va amb cap dona que no li pugui desfer, és a dir, no va amb cap dona que no sigui la seva estimada, que és qui li ha fet el nus, i qui li pot desfer; i ella no va amb cap home que no sigui ell. Meriaduc la vol per ell, però no pot evitar ser ell qui fa que els amants es retrobin, en una aparent contradicció que li va molt bé al conte: el lector ho està desitjant. Sense haver llegit els altres, ja es veu que això dels Lais és un material molt delicat.

Lectors

Aprofitant l'excusa de Sant Jordi, vaig assistir a una xerrada a l'aire lliure organitzada per Televisió de Girona que es titulava Parlem de llibres.
Hi havia en Gerard Quintana, en Martí Peraferrer, en Martí Gironell i l'Anna Maria Geli.
Tots ells son grans lectors, però potser el més entusiasta va ser en Gerard Quintana. És el que va parlar més. Va parlar de quan era petit i Girona es va inundar i va haver d'anar a "salvar llibres" a la llibreria del seu oncle. Això per ell va conferir els llibres d'una aura especial, el fet d'haver de "salvar-los". Va dir que de petit volia ser escriptor i que veia més difícil fer un llibre que fer un disc. Va parlar amb autèntica passió de La vieja sirena, de José Luís Sanpedro, meravellant-se que per 10€ una cosa així pugui estar a l'abast de qualsevol. També va dir que l'havia marcat A la carretera , de Jack Keruac, llibre que a mi no em va agradar gens i que vagi deixar.
El segon que més va parlar va ser en Martí Peraferrer. Va dir que ell no llegeix per entretenir-se, sinó per treure'n el suc, dels llibres, suc que després es pot traduir en un muntatge teatral (és director de teatre). Va dir que llegeix moltes biografies. Va parlar del llibre de Paul Auster Vaig creure que el meu pare era Déu, llibre que segons d'autor és una recopilació d'històries provinents dels oients d'un programa de radio. Segons en Martí, totes les històries són inventades per Auster, perquè totes les històries són del mateix estil i no creu que tot Amèrica inventi en el mateix estil. I ell ha estudiat el llibre a fons, perquè en va fer una obra. També va mencionar un clàssic de la nostra infantesa i que molts recordem amb nostàlgia: El zoo d'en Pitus.
També va parlar bastant en Martí Gironell. Llegeix novel·la històrica, potser perquè les novel·les medievals li recorden el seu poble, Besalú. Va dir que un llibre que l'havia impressionat molt va ser El Rei Lear, de Shakespeare, que es va haver de llegir quan estudiava. Ho va fer cinc cops: dos en català, un en castellà i dos en l'original en anglès antic. També va recomanar molt la poesia de Joan Margarit.
Finalment la que va parlar menys va ser l'Anna Maria Geli. Va dir que sol llegir quan està capficada, i que llegeix molta poesia. Va dir que els llibres que més l'havien impressionat són llibres acadèmics, però no va voler donar cap títol.
La nota de color la va posar un nen de 10 anys d'entre el públic, l'Eduard, que va dir que estava llegint un llibre del Capità Calçotets, cosa que va interessar molt als oradors.

"Brutal"

Sóc una àvida lectora de tot el que faci referència a llibres a la xarxa. Una cosa que m'ha sorprès és la quantitat de blocs on es fa servir l'adjectiu "brutal" aplicat a un llibre. Brutal? Aquesta paraula, ha sortit d'alguna sèrie de TV3? Com pot ser que un llibre sigui "brutal"? Porto més de 75 missatges i mai he fet servir aquesta paraula per definir un llibre; no cal dir que em felicito a mi mateixa, modèstia apart. Mai se m'hauria acudit a mi sola, ho reconec. Però sabent que existeix i que es pot fer servir, simplement no ho faig perquè no m'agrada. Un llibre pot ser moltes coses, i sé que jo també em repeteixo pel que fa a qualificatius, però definir un llibre com a brutal! Un cop de puny és brutal. Kafka deia que els llibres han de ser com la destral que trenqui el mar gelat que portem dins. És això el que volen dir? Potser sí. Sóc una antiquada, per mi llegir i parlar de llibres és com fer puntes al coixí. Algun dia, jo també em quedaré sense imaginació i acabaré fent servir la maleïda parauleta, ja ho veuràs. I llavors m'hauré d'empassar aquest missatge! Què haig de dir? Que per mi llegir és brutal? Que escriure un bloc és brutal? Que que la gent et llegeixi (si és que hi ha algú que em llegeix) és brutal? Què te a veure la brutalitat amb els llibres? Però jo també vull estar a la moda, si he de dir "brutal", doncs diré "brutal".

Sant Jordi

Un any després, la festa del llibre. És bonic. Gent aglomerada, els mateixos best-sellers a totes les parades... És bonic.
El fet que es venguin best-sellers fa possible que creixi el negoci i que llibres més minoritaris siguin editats i jo pugui llegir-los. Per tant, per mi, endavant les "atxes". Que sigui Sant Jordi cada primavera.

(Encara m'haig de llegir el best-seller que em vaig comprar l'any passat. Sincerament no crec que el llegeixi a hores d'ara. Ja m'he penedit del meu impuls. Aquest any no en compraré cap.)

Alliberar llibres

Està de moda alliberar llibres en llocs públics. Fins i tot hi ha una pàgina web que s'hi dedica: et donen un número i tu "alliberes" el llibre que vols on vols. Gràcies al número es pot seguir la trajectòria del llibre. Un idea tan romàntica com tonta. Jo no alliberaré cap llibre, mai deixaria un llibre a la intempèrie; prefereixo donar-los a beneficència. Això no treu que m'agradaria molt trobar-me un, a poder ser un clàssic.

M'hauré d'asseure

Estic llegint el llibre de John Ashbery Una Ola a raó d'un poema al dia, rellegint pausadament i passejant mentre llegeixo. Ara ve un poema en prosa, llarg: Descripció d'una màscara. M'hauré d'asseure a llegir-lo. Promet ser complicat.

Feminisme

El llibre Las hermanas Beauvoir està a la meitat, però sembla haver-se acabat. A partir d'ara l'autora es posa a parlar d'ella mateixa i de la seva lluita feminista al costat de les dues germanes. No puc dir que no em sembli un tema just, però no era això el que m'esperava quan vaig comprar el llibre. Jo havia començat aquest llibre per saber xafarderies de Sartre i Simone de Beauvoir, de la relació que tenien. Però de qui més parla el llibre és de Hélène, la germana de Simone, que era amiga de l'autora. Ara Claudine està a punt de fer-se militant del partit de Simone i de començar la seva lluita feminista. Aquesta sembla la part més important del llibre per l'autora. No dic que lluitar pels drets de les dones no estigui bé, però jo de la política sempre me n'he malfiat. No m'interessa massa el tema, la veritat. M'hauria d'interessar com a dona? No és literatura, és un pamflet. A mi m'interessa la literatura. Crec que puc ajudar més a fer un món millor llegint i parlant del que llegeixo que fent pamflets, siguin del tema que siguin i per justos que siguin. Potser m'equivoco, no ho sé. Però veig que tot això no m'interessa en absolut, i per tant deixo aquest llibre. Es tros llegit ha estat bé, però fins aquí. Les pàgines que queden les fullejaré una mica per sobre i prou.

He pujat un miler d'esglaons

He començat a llegir el llibre de Marina Tsvetàieva Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. He llegit el primer capítol. M'ha costat una mica entrar-hi i l'he hagut de llegir dos cops per entendre'l bé. Però és pura poesia. Les cases com muntanyes, les lloses con juguets de gegants... El vent que ens porta el mar en un lloc de secà. Subratllo la frase "El mar aquí és una unitat de mesura (d'immensitat)".Continuaré llegint.

Amistat i crueltat

He acabat El bell estiu. Com em va passar amb l'altre llibre de Pavese, els darrers capítols els he llegits d'una tirada, no he pogut deixar-lo fins el final. La curiositat per saber "què passarà" em guanya. Doncs bé, ja ho sé. Sabia que no seria cosa de fer sonar campanetes. Em sembla un llibre molt amarg. Al final, hi ha lloc per l'esperança, però jo diria que més per una necessitat estètica de l'autor que no pas perquè sigui veritat.
Les persones fereixen però, ai l'as, no podem prescindir-ne. És això el que ve a dir aquest llibre. La gent no és perfecte, però és l'únic que tenim. Els hagués perdonat jo? La Ginia els perdona i es torna com ells. Ara sap una mica més de què va el món. I millor perdonar-los que estar sola, això és el que pensa la Ginia. De totes maneres és un llibre amarg, que no diu gaire a favor de l'amistat incondicional ni de la confiança en els amics. Poder confiar en la gent que t'envolta és important. Però dins l'univers de la Ginia no hi ha més gent, o sigui que en certa manera les seves darreres paraules són lògiques. L'error ha estat seu de pensar-se que els pintors, els artistes, eren diferents, millors. Per ella un pintor tenia l'aura de viure en un altre món. Però són com les altres persones.
Un llibre agredolç, que deixa un regust amarg. Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions. Però per desgracia, tard o d'hora la vida s'encarrega de fer-nos tornar a la realitat. No sé qui deia que la realitat ens posa en el nostre lloc, i que nosaltres, amb l'escriptura, posem a la realitat en el seu. Però no tothom escriu. Pavese escrivia i captava una realitat amarga, però plena de sensibilitat, bellesa i d'inflexions humanes.

El mar, la mar

Memorias de Ultratumba. Llibre Sisè. Chateaubriand s'ha embarcat. Encara no he aclarit si era ric o pobre en aquella època (sic), però en aquestes pàgines hi ha tota la grandesa del mar, de la mar. No es pot resumir ni explicar: s'ha de llegir. Recomano aquestes pàgines vivament.

Un home per la Margaret

Norte y Sur. Ara es comença a posar interessant això. Ha aparegut el Senyor Thornton. De moment ja sabem que és un poderós industrial capaç de fer canviar l'empaperat d'una casa. Té poder. Tosc, no és un cavaller, i la Margaret, que és una dama, li ha fet un gran afecte. La combinació de poder que pot exercir el senyor Thornton amb el poder que pot exercir la Margaret sobre ell el fan atractiu. Com no pensar en el Sr. Darcy i en l'Elisabeth d'Orgull i Prejudici?

El preu de la llibertat

Las hermanas Beauvoir. Ara Simone s'ho troba. S'ha fet vella i ja no té amants, només té a Sartre envoltat de jovenetes. Va ser lliure, però li va costar molt car: es va quedar sola. I amb això no vull moralitzar. Només constato els fets tal i com van passar. La parella i la família burgeses poden ser una institució decadent, però són un dels remeis més eficaços contra la solitud. (Encara que de vegades fallen).

Arquitectura

He acabat Marca de Agua. Està meravellosament escrit i m'ha encantat llegir-lo. Em delia per passar les pàgines. Es bo i té interès. És un tribut d'amor a Venècia. Però... hi ha alguna cosa que falla. On són les persones? Una ciutat pot ser molt bonica, pot tenir una gran arquitectura, però el seu batec són les persones que s'hi troben, hi visquin o hi estiguin de pas. D'això no ni ha ni rastre al llibre. Vull dir persones que hi apareguin amb una certa profunditat. És que no va conèixer a ningú que valgués la pena allà? No hi va anar amb ningú que meresqués ser recordat? És que no va compartir la ciutat amb ningú?(Ho fa amb nosaltres els lectors, es clar) Els llocs són les persones. Sense persones, aquest escrit és només un meravellós joc intel·lectual molt bonic, però fred com les pedres que tant el fascinen. Però són pedres, no persones.

Se'm fa pesat

La veritat és que Norte y Sur se'm fa pesat. De moment no passa res, només obvietats. Suposo que allargar-se tant en detalls anodins és molt propi de la novel·la decimonònica. Evidentment no és Jane Austen. En fi, continuaré llegint perquè m'interessa la Margaret i vull que s'enamori, però espero que la cosa agafi una mica més de ritme. El somni on mort Henry Lennox és l'únic fragment que salvaria d'aquest capítol. Com diu el meu llibreter, és una manera antiga d'escriure. Això no tindria importància, si fos bona i tingués interès.

Música aquàtica

Aquest Josep Brodsky m'està deixant astorada. Escriu un llibre on no passa res ni hi ha ningú. Però crea un personatge molt més poderós que qualsevol persona de carn i ossos: Venècia. Està creant el personatge de la ciutat, amb els seus canals i ponts, cúpules, cornises i palazzos. Fins i tot amb la seva boira. I això ho fa escrivint a partir d'ell mateix, sense cap altra anècdota que el seu record de la ciutat i sense cap altre bagatge que la seva capacitat per unir paraules, com aquell qui uneix perles per fer un collaret.

Llibertat

El llibre Las hermanas Beauvoir contraposa la vida que duien les dues germanes i el que representava. Hélène, pintora sense èxit, esposa d'un funcionari de l'ambaixada que treballava pels serveis secrets, fent malabarismes per fer la pilota als caps del seu marit, i Simone, escriptora d'èxit, apartada de l'ensenyament per tenir relacions amb les seves alumnes (sic), amb diversos amants, amb una relació d'amor lliure amb Sartre, simpatitzant dels comunistes... i lliure. És evident que la vida que podia dur Simone, la llibertat de que gaudia, no poden ser aconseguides fàcilment. Es tracta d'una persona excepcional. És molt més normal la vida de Hélène, i tothom qui ha tingut una feina ho sap.
Sembla que està clar: per ser lliure, t'has de fer escriptora.

Fragments de poesia

Llegint Una Ola, de John Ashbery, subratllo el següent:

"es la vida interior de la persona lo que no da algo en lo que pensar.
El resto es tan solo drama."

"No es el entorno, nosotros somos el entorno, mirando afuera desde el exterior"

"y la vida en general
nos sigue yendo demasiadas
tallas grande"
El poema es titula Pero ¿qué va a hacer el lector con esto? Què he fet amb això? Elevar-me una mica desde la sorra.

Recomanació

No llegeixis mai els pròlegs: més d'una vegada m'he endut un disgust; molts t'expliquen massa coses, de manera que ja saps el què passarà sense haver llegit el llibre. Per això, jo recomano llegir el pròleg al final, quan ja s'ha acabat el llibre. Sobretot si el llibre t' interessa de debò, no llegeixis el pròleg!
Ja sé que en aquesta pàgina jo explico coses que et poden espatllar un llibre, però és perquè no he trobat la manera de parlar del que m'agrada sense desvetllar el secret. Si la trobés, creu-m'he que la posaria en pràctica. Mentrestant, si de debò vols gaudir d'algun llibre, potser és millor que no em llegeixis. Jo detesto quan m'espatllen un argument, i realment és això el que faig. Quina contradicció. Doncs no em llegeixis i ja està. Llegeix llibres, que més profit et faran.
Jo no faig crítica literària (déu me'n guard), només intento expressar-me. Però en realitat, parlo amb mi mateixa. Això ha estat escrit però no cal que ningú ho llegeixi (de fet, a part de tu no sé si hi ha algú que s'ho llegeix): em serveix el fet d'escriure-ho, i amb això ja n'hi ha prou. És com el nàufrag que tira un missatge dins d'una ampolleta a la immensitat del mar. Abans ho escrivia en el meu diari, i no s'ho llegia ningú. És una manera d'expressar-me, de compartir el que m'aporta la lectura. I ho faig perquè em fa il·lusió tenir un bloc. Però pensar que algú com ara tu ho pot estar llegint, i que li pot agradar o no, és una mica com caminar per la vora del precipici. Internet és una mena de precipici. Un dia decideixes tirar-t'hi i trobes que això d'anar caient no està tan malament. Però és una debilitat. Són ganes de xerrar sobre no-res i de presumir que has llegit tal o qual cosa. Si tenim en compte que el que faig es espatllar-te els llibres, el millor que podria fer seria callar per sempre. Però jo no callaré, o sigui que l'única solució que hi veig es que no em llegeixis. No em llegiu i ja està. (Això si és que hi ha algú que em llegeix.)

El bon vi

He llegit un conte de Txèjov: El profesor de ruso. Un jove professor de rus fa un bon casament i es declara feliç, però no se sap com arriba a la convicció que no està satisfet. A mi em sembla que el personatge és el tipus de persona a qui res no satisfà, que li passi el que li passi, estarà insatisfet. Està molt ben caracteritzat per Txèjov i es digne de llegir com passa de la convicció que és feliç a la convicció de que es tornarà boig. Voldria destacar com estan retratats, a part del protagonista, els personatges secundaris: la queixica Varia, l'anodí Hipòlit, el culte Shélestov, el repetitiu Shebaldin... La queixica Varia em sembla més interessant que l'anodina Mania, qui gairebé no diu res, no li sentim la veu. Nikitin, després d'aconseguir el que volia, no està satisfet. Qui en té la culpa? El matrimoni i las "mujeres estúpidas". La trivialitat de la seva vida. De totes maneres, no li agraden els animals i amb una casa plena de gats i gossos no m'estranya que desitgi escapar-se. Diu que estima la seva dona, però no ha esta capaç de fer amistat amb els animals que ella estima.
El conte està dividit en dues parts. En la primera es veu la vida en societat abans del casament, transcorren dos dies. En la segona es veu la vida de casat i es mostren fragments del diari de Nikitin, transcorre un any.
Un interessant conte de Txèjov, escrit l'any 1894, pel que no ha passat el temps, i que ens deixa amb un regust amarg... com sospito, passa amb tots els contes que integren aquest volum, un de Cuentos de Txèjov (Chéjov), de l'editorial Pre-textos.

El to

Una de les coses que més m'agrada de Stendhal és el to. Pot explicar coses horribles: corrupció, batalles, apunyalaments, presó, però ho fa d'una manera que no resulta horrible, destil·lant bellesa. És un món hedonista, on els personatges estan protegits contra la lletjor i la vulgaritat. Llegir Stendhal és com entrar en un altre món, un món on es paraules sonen amb l'harmonia de la música, transportant-te lluny de les preocupacions de la vida diària. És un món que no existeix, que no ha existit mai, llevat de en les seves pàgines; un món on t'agrada estar i on et quedaries a viure.

L'home-canó

He tornat a llegir Gaspar Ruiz. M'ha impressionat més aquesta segona vegada. Em meravella com està construït, intercalant la veu del narrador amb la veu del primer tinent i llavors general Santierra, i els salts que fa en el temps, que donen una mena de placidesa a la història.
En un relat curt, Conrad demostra que és un mestre movent els fils d'una història. Està muntat d'una manera que l'acció, la intriga i l'emoció no decauen en cap moment. Ens pinta el caràcter d'en Gaspar, de l'Herminia i del General, així com del sergent Esteban, i tot això ho fa a través de les seves accions.
L'episodi de l'aigua i l'episodi del canó són realment commovedors. M'ha agradat molt, no només per la història, sinó per com està construïda. Encara que m'imagino que una cosa és indestriable de l'altra.

Venècia

Joseph Brodsky ha arribat a Venècia. Estic llegint Marca de agua. És fàcil comprendre perquè aquest autor és a la llista. Humor, qualitat i sentiment es combinen per fer molt interessants aquestes pàgines. La petita anècdota de la-única-persona-que-coneixia-a-la-ciutat és meravellosa.
I Venècia, ciutat que sembla tenir un pacte de sang amb els poetes. Ciutat d'enamorats, ciutat de turistes, però, sobretot, ciutat d'artistes. Brodsky no és diferent i també ell caurà presoner del seu embruix.
M'encanta viatjar a través dels llibres, si sé que m'encantarà d'acompanyar a Brodsky en els seves disset visites a Venècia.

El poder de l'amor

He llegit el conte Gaspar Ruiz dins el llibre Seis Relatos, de Joseph Conrad. És una història molt bonica. En certa manera, parla del poder. En aquest cas, el poder exercit per una dona. Només dir que té molta intriga (una cosa molt pròpia del Conrad) i que ens mostra com un enamorament pot rentar un cervell i canviar a una persona.

La Ginia i l'Amèlia

Aquest són els dos personatges principals de El Bell Estiu. La Ginia és innocent, càndida. L'Amèlia la sap molt llarga. De moment, llegeixo amb interès, pendent del "què passarà". La sensibilitat de Pavese és evident, però encara no, encara no ha passat res. De moment, està creant ambient. Pocs personatges, la senzillesa de la vida quotidiana, petites alegries i decepcions, inseguretats... i encara cap amor. L'amistat entre les dues protagonistes, i la lectora que comença a sospitar que aquesta Amèlia és una falsa, cosa que la Ginia no veu. Personatges que podrien ser de carn i ossos, que són vius davant dels nostres ulls. Senzillesa i profunditat. Relacions humanes.

John Ashbery

John Lawrence Ashbery és autor d'una vintena de llibres de poesia, entre ells Autoretrat en mirall convex, Una Ona i Alguns Àrbres. Neix l'any 1927 a Rochester, Nova York, i creix en una granja prop del llac Ontàrio. A l'escola llegeix W.H.Auden, Dylan Thomas i Wallance Stevens. La seva primera ambició és ser pintor, i va a classes de pintura. Es gradua a Harvard i Columbia, on estudia anglès. Mentre estudia, W.H.Auden tria uns poemes seus per ser publicats. Passa deu anys a Paris, nou dels quals vivint amb Pierre Martory, escriptor francès al que tradueix. Treballa com a crític d'art. Treballa com a professor d'escriptura creativa. Ha viscut amb David Kermani els darrers trenta-quatre anys de la seva vida. Confessa haver tingut un seriós problema amb la beguda, arran del qual va començar a anar a l'analista. Ha rebut infinitat de premis, alguns molt importants. Des del començament, ha intentat trobar noves maneres i regles d'expressió. Els seus poemes són formalment innovadors. Els crítics han dit que els seus poemes són com pintures abstractes en paraules. Forma part de l'anomenada Escola de Nova York, de la qual és la veu més destacada. Escolta música mentre escriu. Clàssica o contemporània. L'interessen John Cage, Anton Webern o Xavier Montsalvatge. Va publicar el seu primer llibre als 28 anys, i li va semblar que mai més tindria l'oportunitat de tornar-hi. L'èxit d'Autoretrat en mirall convex el va fer el més famós dels poetes nord-americans vius. Diu que l'èxit no l'ha condicionat perquè no es a fer famós de cop sinó que la fama ha estat conseqüència d'un procés gradual. Una Ona és un poema d'amor i Alguns àrbres era sobre algú de qui estava enamorat. Escriu amb la seva màquina d'escriure. Es va plantejar deixar d'escriure, i com que li agradava, va decidir continuar. Posposa escriure tan com pot, per això escriu tard al vespre. Alguna vegada havia pensat que no era bo per ell escriure sovint, que les idees es diluïen. En altres èpoques, en canvi, ha escrit cada dia i li ha agradat el resultat. Solia pensar que havia d'estar "inspirat" abans de posar-se a escriure, fins que es va adonar que gairebé mai estava inspirat. Ara escriu bastant regularment, però és desorganitzat. Quan recita un poema, sigui seu o d'algú altre, es nota que el viu. No li agrada donar classes perquè no li agrada dir a la gent el que ha de fer. Per això tampoc li agradava fer de crític. D'alguna manera, ha esta la vida que l'ha empès a fer aquestes dues activitats. Segons diu, els professors d'escriptura creativa diuen: "escriu del que sàpigues." El problema és que realment un no sap res. Segons diu, tots interpretem la poesia d'acord amb la nostra experiència, per això la interpretació de cada persona és diferent.

Paraules de Walser

Del llibre Paseos con Robert Walser, de Carl Seeling, extrec els següents fragments:

"Todo buen trabajo, hasta el más mínimo, requiere inspiración poética."
"Para mí está claro que el oficio del poeta sólo puede florecer en libertad."
"Mis mejores horas de trabajo eran las primera de la mañana y las de la noche."
"Si volviera a tener treinta años, no volvería a escribir sin objeto, como un muchachuelo romántico, solitario y despreocupado. No se puede negar la sociedad. Hay que vivir en ella y luchar por ella o contra ella. Ése es el defecto de mis novelas. Son demasiado extravagantes y demasiado reflexivas, y su composición es a menudo demasiado descuidada. Envuelto en la legitimidad artística, me dediqué simplemente a improvisar. Antes de su reedición, con gusto hubiera recortado Los hermanos Tanner en setena u ochenta páginas; hoy creo que no se pueden hacer en público juicios tan íntimos sobre los propios hermanos. "
"Cuanto menos acción hay y más pequeño es el entorno que precisa un poeta, tanto mayor suele ser su talento. Desconfío de antemano de los escritores que se exceden en la acción y necesitan el mundo entero para sus personajes. Las cosas cuotidianas son lo bastante bellas y ricas como para poder sacar de ellas chispazos poéticos."(pensa el contrari que Hemingway, Conrad e Italo Calvino)
"La felicidad no es buen material para un escritor. Es demasiado autosuficiente. No necesita comentario. Puede dormir enrollada sobre sí misma, como un erizo. En cambio el dolor, la tragedia y la comedia están llenos de potencial explosivo. No hay más que prender la mecha en el momento oportuno. Entonces suben al cielo como cohetes e iluminan toda la región."
"¿De qué le sirve a un artista el talento si le falta el amor?"
"Se puede engañar a los demás, pero a la larga uno nunca se engaña a sí mismo"
"Lo único que siempre me ha salido bien es lo que ha brotado de mí con naturalidad, y lo que de algún modo yo mismo he vivido. "
"El artista tiene que extasiar o atormentar a su público. Tiene que hacerle reír o llorar"
"Jamás he escrito en dialecto, con toda intención. Siempre me pareció una indecente concesión a la masa. El artista tiene que guardar las distancias respecto a ella. Ella tiene que sentir respeto por él. Tiene que ser un verdadero idiota para construir su talento sobre la idea de acercar su literatura al pueblo más que los demás. Los creadores deben sentirse básicamente obligados a pensar y actuar noblemente y aspirar a la grandeza."
"Querer luchar contra leyes eternas es un signo de inmadurez intelectual."
"Sin amor, el ser humano está perdido."
"Una de las mayores virtudes de Goethe era su instinto social, así como su genio para disponer los espacios de trabajo adecuados a todos los períodos de su vida. Es algo que no tiene parangón. Cuando estaba cansado de escribir, se refrescaba en los espacios de la geología y la botánica, en las empresas ministeriales y teatrales. Siempre descubría nuevas fuentes para rejuvenecer."
Acerca de Nietzsche:"Se vengaba de que ninguna mujer le hubiera amado. Él mismo acabó por carecer de amor. ¡Cuántos sistema filosóficos no son más que venganzas por perdidos disfrutes!"
"¿Acaso la vida humana está siempre llena de sol? ¿No son sólo la luz y las sombras las que le dan sentido?"
"Mi experiencia es que el que quiera hacer algo en condiciones tiene que entregarse a ello. También la escritura exige todas las energías de una persona, ni más ni menos que la absorbe."
"Sólo los defectos otorgan características interesantes a las personas. Los fallos están ahí para crear contraste y dar así vida al mundo."
"Ningún escritor está obligado a la perfección. ¡Se le quiere con todos sus humanos defectos y locuras!"
"¿Por qué no iba el genio a poder servirse de ideas ajenas? A menudo, cuando él juega con ellas es cuando alcanzan significado, forma y vida."
"A menudo los poetas tienen unos tentáculos extraordinariamente largos, con los que presienten el futuro. Huelen los acontecimientos venideros como los cerdos las trufas."
"La falta de éxito era una peligrosa y encarnizada serpiente, que intentaba implacable asfixiar lo auténtico y lo original en el artista."
"La mayoría de las veces, a quien busca la belleza se le ofrece amistosamente"
"Hacer favores siempre es mejor que recibirlos"
"Ser capaz de expresar lo complicado con claridad y facilidad es sin duda la marca del genio"
"Conviene mantener absoluta reserva. A menudo con ella se llega más lejos que con la impertinencia."
"La vida social es un veneno para el artista. Le hace perderse en trivialidades y le induce a aceptar compromisos."
"Hoy se viaja demasiado. La gente parte en bandadas hacia tierras extrañas, sin temor, como si fueran sus legítimos propietarios."
"Cuando se es joven, se está ansioso de fiesta. Se siente casi hostilidad hacia la vida cotidiana. En la vejez, en cambio, se confía más en el día laborable que en el festivo. Uno prefiere lo usual a lo inusual, que produce desconfianza. Así cambia el ser humano, y es bueno que cambie."
"¿Para qué necesitan viajar los escritores, mientras tengan imaginación?(...) ¿Acaso la naturaleza viaja al extranjero? Miro los árboles y me digo que si ellos no se van, ¿por qué no iba yo a poder quedarme?"(pensa igual que Pessoa)
"¿Acaso las imágenes son la esencia de un buen poema? ¿No es el sentimiento el que da sus latidos a un poema?"
"¿A París? ¡Jamás! Jamás me habría atrevido a ir done Balzac, Flaubert, Maupassant y Stendhal trabajaron de forma tan inimitable."
"Nunca, ni siquiera en los períodos de mayor pobreza, me dejé comprar por la sociedad. Siempre antepuse la libertad personal."
"La gente está mucho más orgullosa de sus vicios que de sus virtudes, especialmente durante la juventud"
"Sufrir mucho tiene un sentido. Sólo que a menudo no lo intuimos."
"Habría que dedicarse a la verdad, que a menudo es más fantástica que la fantasía de los poetas."

Robert Walser

Cap a Amèrica

Chateaubriand ha deixat la França Revolucionaria i s'ha embarcat cap a Amèrica. Aquest sí que trobo que fa bé de marxar, tal i com estaven les coses.
El que no diu, i no aconsegueixo fer-me'n a la idea, és qui paga això. Com ha pagat el passatge? De què pensa viure un cop a Amèrica? Viu de l'herència que li va deixar el seu pare? Dels estalvis del seu sou de soldat? No m'ho explico. I no entenc perquè no ha trobat convenient explicar-ho, com donant per suposat que el lector ja ho sap. Doncs no, no ho sé. Sé que es pot permetre dur una vida ociosa, anar al teatre, llegir, però no sé de que viu aquest home ni quant té. L'únic que em puc aventurar a creure és que viu de l'herència paterna. Però no deixa de ser una suposició. En què consisteix aquesta herència? Per què no ho explica?

Problemes de consciencia

Norte y Sur. En aquest quart capítol el pare de la Margaret li diu que han de deixar el benefici eclesiàstic, i anar-se'n al nord. No acaba d'explicar bé el perquè d'aquesta decisió. El Sr. Hale no pot continuar exercint el seu ministeri, sembla, però continua creient en Déu i en l'Església Anglicana. Però no es veu capaç de ser-ne pastor. No ho acabo d'entendre. Deixar una feina còmoda, una casa que és la seva llar, uns feligresos que s'estima... i tot per què? Per anar-se'n a fer de professor particular a una ciutat del nord. No em cap al cap. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però em resulta difícil de creure que algú vagi en contra dels seus interessos materials, i dels de la seva família, per un problema de consciència. Més mala consciència li hauria de fer la decisió que pren, decisió que em sembla més un caprici que altra cosa.
Un altre punt que m'agradaria destacar és que necessita que sigui la seva filla qui ho digui a la seva dona. Ell no s'atreveix! Trobo que té una barra impressionat. No només perjudica a la seva dona i a la seva filla amb la seva decisió, sinó que no s'atreveix a donar la cara. Això no encaixa amb la meva idea de pare de família ni puntal de la comunitat. Com pot demanar això de la Margaret? No dic que la seva dona no s'ho mereixi (la decisió i la manera de saber-la), però la Margaret ben segur que no s'ho mereix. Veure'm què passa.

Imatges i sentiment

"Però, que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Vet aquí una frase que m'ha fet pensar. Jo sempre havia pensat que l'originalitat i la qualitat de les imatges era el més important a l'hora de buscar el valor d'un poema. Què deu voler dir amb això del sentiment? I, no obstant, crec que ho sé, que ho intueixo.
Agafem com a exemple els poemes d'Una Ola, de John Ashbery. Contenen imatges de molta qualitat i originalitat, i jo em pensava que en això residia el seu valor. Però, si els llegim bé, ens adonem que també hi ha sentiment, emoció, un tremolor de la consciència. Segons aquestes paraules de Walser, això és el que el fa valuosos.

Llegir i escriure

Daniel Cassany, en el seu llibre Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure. fa llum sobre aquest tema. Segons diu, la manera com s'aprèn a escriure és semblant a com el nen petit aprèn a parlar. El nen aprèn espontàniament els codis dels grups als que l'interessa pertànyer. De la mateixa manera, una persona aprèn a escriure gràcies a l'interès a imitar un bon escrit, gràcies a l'interès a pertànyer al grup de les persones que creu que escriuen bé.
Segons Cassany, que ho corrobora amb diversos estudis empírics, s'aprèn a escriure bàsicament llegint. Escrivint i corregint també, però bàsicament llegint. Però no llegint de qualsevol manera, sinó llegint com un escriptor, amb interès a fer el mateix, a pertànyer al grup dels escriptors. I això passa d'una manera espontània, tal i com el nen aprèn a parlar.

Simplificant

He acabat Simplifica tu vida, de la Elaine St. James. És un llibre d'auto-ajuda. Em sembla especialment simpàtic. Encara que algunes de les coses que aconsella no són per posar a la pràctica, la majoria de consells que dóna són una victoria del sentit comú sobre l'atabalament de la vida moderna. En moltes coses té raó, però no es tracta de seguir-ho al peu de la lletra només perquè ho diu un llibre. Es tracta de ser conscients de la creixent complexitat de les nostres vides i de lluitar per posar-hi remei. A mi, llegir aquest llibre m'ha relaxat. D'alguna manera, m'ha tret pesos de sobre.
Jo penso que els llibres d'auto-ajuda són una mica com els llibres de Com fer-se milionari, que només en fan a la persona que els ha escrits. M'agradaria saber si, després d'aconseguir un èxit de vendes tan esclatant amb aquest llibre, la vida de l'autora va continuar sent tan senzilla com preconitza. Però enveges a part per algú que sembla haver trobat la pedra filosofal, és un llibre prou sincer, senzill i optimista com per passar-hi una bona estona. Ideal per començar a llençar trastos sense sentir-se culpable, cosa que trobo molt alliberadora.

Noia anglesa busca

He començat a llegir Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Aquesta novel·la va ser publicada per primer cop l'any 1855. Ara Alba Editorial l'ha traduïda al castellà.
El meu interès per aquesta novel·la ve del fet que ha estat comparada amb Orgull i prejudici, de Jane Austen. És una història d'amor que es desenvolupa en la mateixa línia: noia de casa bona però sense diners coneix un home ric, i primer es repel·leixen, però després s'atrauen. És tot el que em cal per interessar-m'hi.
He llegit els dos primers capítols i m'han agradat força. De moment, només em vist el que és la vida de la noia, i atenció, ja hi apareix un possible pretendent. M'agrada la defensa que es fa de tot el que és la vida del camp i les passejades a peu. Però alguna cosa em diu que la Margaret s'haurà d'empassar les seves paraules desagradables sobre els que es guanyen la vida amb el comerç.
Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és que tant la protagonista com el possible pretendent són lletjos... almenys estan considerats lletjos. Alguns detalls que dóna l'autora, però, ens fan veure que la Margaret no ho és pas, de lletja. I el pretendent, Henry Lennox, sembla molt intel·ligent, i això ja el fa atractiu. En fi, continuaré llegint...

La veritat que buscava

Sempre he pensat que si em trobés en una situació límit, voldria llegir-te en veu alta. No tinc gaire experiència llegint poemes. Moltes llacunes. Però vet aquí un poeta que apenes rima. Una traducció. I sonen les paraules, omplen els espais. Un llibre per llegir a algú que t'importa. I que t'escolti com m'escoltes tu. Llegir per algú, és pecat? Ha de ser-ho quan vols substituir la pregaria. Ha de ser-ho quan només és una persona qui ho ha escrit.
Ha passat molt temps des que vam ser conscients per primera vegada del poder d'un poema. Van ser Els mars del sud, de Cesare Pavese. Durant aquest temps he oblidat la poesia. Com si el nodriment espiritual es pogués oblidar. Fins ara no havia tornat a sentir la gana. Jo també estic aquí asseguda esperant que la bombolla exploti. Però et diré un secret: els llibres t'esperen. Esperen que siguis prou gran, prou madur, prou lliure, prou boig, prou estimat. T'esperen perquè els llegeixis quan arriba el moment d'explotar. I també quan es el moment de recollir-te en allò més íntim.
Són poemes. Només paraules. No canviaran el món. Però si arribés a una situació límit, poques coses em quedarien més enllà del record d'haver-te'ls estat llegint.

Començant

He començat a llegir el meu primer autor de la llista. És John Ashbery, i el llibre Una Ola. He llegit els dos primers poemes. Mai no he comentat poemes i no sé massa què dir. Només dir que els he llegits sis cops cadascun. Com explicar-ho? Entenc moltes coses. Entenc perquè aquest autor és a la llista. No m'esperava això. No m'esperava que m'agradessin tant. Tampoc m'esperava saber apreciar-los. Son bons, ja ho crec que ho són. I no només bons: no són avorrits; són interessants, plens de vida i d'imatges que suggereixen móns. No m'esperava quelcom així. I son senzills, vull dir que no hi ha vocabulari rebuscat ni rimbombant. Però, al mateix temps, no són trivials. Aquest poemes són justament el que estava desitjant llegir, la veritat que buscava. És curiós. M'emborratxaria amb aquest poemes. Encara no sé què en diré. Aquí no hi ha personatges per analitzar. M'exposo a caure en la cursileria més gastada i en tots els llocs comuns que un escriptor ha d'evitar. No sé si correré el risc. No puc estar a l'altura comentant aquest poemes. La poesia té el seu misteri. Voler explicar un poema apuntant què volia dir l'escriptor em sembla una mica un sacrilegi... Només he llegit el dos primers, però una ullada furtiva em diu que n'hi ha alguns que em podrien posar en un autèntic compromís, si els hagués d'explicar. Només diré que els estic llegint.

Assabentaments

M'he assabentat que en català, un "blog" s'escriu bloc. En castellà em sembla que continua sent blog. No em digueu que no són torrecollons aquest de la normativa de la llengua! En fi, ja ho he cambiat. Demano perdó per no haber-ho sabut fins ara, així com per les altres faltes que faig, que sé que són moltes. Tenia raó en Miquel Dalmau: no hi ha nivell. En fi.
També m'he assabentat de que els noms dels llibres s'escriuen en cursiva, no entre cometes. Inculta de mi. (Sic). Ara no sé si cambiar-los tots o fer-ho bé només a partir d'ara. Veure'm com estan els esperits...

Passejant amb Robert Walser

Robert Walser va tenir moltes feines. Així que havia estalviat una mica, deixava la feina que tingués en aquell moment i es dedicava a escriure. Els seus llibres no van tenir cap èxit, i la incomprensió amb què es va trobar el va acabar recloent en un manicomi. Allí va passar, sense voler escriure, els vint darrers anys de la seva vida. Era suís. (És l'únic escriptor suís que conec). Escrivia en alemany, i un bon alemany, no dialecte.
De tot això i molt més en parla a Passeos con Robert Walser, que va escriure Carl Seeling. Ell era l'única persona que l'anava a veure. Se li donava permís per passejar-hi. A tenor del que explica Walser, com parla i pensa, em pregunto què hi feia, al manicomi.
Una altra cosa que es veu llegint aquest llibre es que era un gran passejant. Va fer grans caminades al llarg de la seva vida. Potser aquest caminar tant tot sol en comptes de relacionar-se ja indica que no estava bé. D'aquestes passejades extreia temes pels seus llibres, material.
Actualment el seu llibre El Paseo va per la cinquena edició a l'editorial Siruela.
No recordo com va ser que vaig començar a interessar-me per aquest escriptor. Però el meu interès ha anat en augment. Estava tant sol... Aquesta solitud es nota llegint els seus llibres, però ell gairebé no n'és conscient d'això. Fins i tot podríem dir que busca l'aïllament, que estar aïllat és la seva manera d'estar al món.

Per què llegeixo?

La resposta és fàcil: perquè m'agrada. M'apassiona. Sartre diu que es llegeix un llibre perquè falta quelcom a la vida del que llegeix, i això que falta es busca en el llibre. No li negaré. Però què és això que falta? Jo diria que és la relació amb els altres. Sóc una persona extremadament introvertida. M'és més fàcil relacionar-me amb els altres llegint-los que no pas parlant-t'hi. Es un defecte meu, ja ho sé, però haig de reconèixer que es així. Kafka parla de llegir "perquè ens faci feliços". Això, algú que no llegeix no ho entén. Però la felicitat que es pot treure d'un bon llibre no és gens menyspreable. Però, a part de perquè em faci feliç, llegeixo per adquirir una cultura, per saber més de les persones i del món. I també, per una raó molt important: per aprendre a escriure. No sé qui deia que només llegim amb atenció el que egoistament ens interessa, ja sigui per fer mal a algú o per obtenir quelcom. Jo no ho pintaria tant negre. Res del que he llegit m'ha servit per fer mal a ningú, crec innocentment. El que no puc dir es que egoistament no m'interessi, amb l'egoisme d'aquella que vol escriure i s'interessa pel com.
Llegir permet escoltar moltes històries, tenir molts punts de vista, veure la realitat des de totes les perspectives. Amplia les mires, i els coneixements, i multiplica les experiències humanes. El que es llegeix no és real però precisament perquè no ho és té una dimensió de veritat que de vegades no es pot obtenir de la realitat mateixa.
Llegeixo perquè m'agrada. M'apassiona. No hi ha gaire res més a dir.

Fi de "Seny i Sentiment"

Jane Austen està magistral movent els fils per darrera perquè tot acabi bé. L'escena on es troben l'Elinor, la Lucy Steele i l'Edward és senzillament genial. La confessió d'en Willougby també és genial. O quan la Senyora Jennigs es pensa que el Coronel s'ha declarat a l'Elinor...
Jane Austen és capaç de crear personatges que son autèntics monstres d'egoisme, com la senyora Ferrars, la Fanny Dashwood o el seu marit, i personatges que són bons i desinteressats, com la Senyora Jennigs o el Coronel Brandon.
Algú va dir que no li agradava aquest llibre de la Jane Austen perquè al final no es castiga als dolents... com si haver d'estar els uns amb els altres no fos prou càstig! Tindran els diners, però no tindran res més. Lucy Steele és un personatges interessant, que jo per exemple trobo molt més real que l'Elinor. S'acaba casant amb el germà ric, adduint que l'Edward ja no l'estima. Però si fos realment desinteressada hauria trencat quan ell li proposa. Llavors ja ho sabia, que ell no l'estimava. Però fins que no té segur l'altre no diu res... De totes maneres, casada amb en Robert Ferrars, uix... Aquest és un dels casos en que en el pecat es troba la penitència. Es clar que ella és mestra en enganyar-se a si mateixa.
Voldria para esment en l'Edward tallant la funda amb les tisores quan explica el cas. Potser no l'estima, però la traïció l'ha colpit. I recordem que tal i com és ell segur que encara no està del tot segur que l'Elinor el correspon...
Pel que fa a en Willoughby... quina cara que té! Algú va dir que aquesta escena en la que es confessa ofereix una gran mostra de la veritat humana. Es cert. És el mateix cas que la Lucy Steele: en el pecat ha trobat la penitència. Només que ell, amb tota la seva cara dura, és capaç de reconèixer-ho. Això fa que sigui millor, però no pas gaire. Les mateixes persones que condemnem a la Lucy Steele tenim en canvi flaca per en Willougby, no sé perquè... potser perquè a ell l'autora li permet reconèixer la veritat i expressar-la, i en canvi no sentim cap confessió de la Lucy.
M'alegro de tot cor que l'Elinor es pugui casar amb l'Edward, l'home que estima, i que tinguin mitjans per formar una família.

Passeig amb detalls

Al llibre "El Paseo", de Robert Walser, hi ha uns detalls que m'agradaria comentar. El primer és quan el passejant va a dinar a casa de la senyora gran. La senyora li fa la broma que no pot parar de menjar. Broma horripilant, si et pares a pensar-ho.
Un altre detall és quan parla amb el sastre i li diu que els seus vestits no li queden bé. El sastre li respon que té clients, persones respectables dins la societat, a qui els seus vestits queden perfectament.
Un tercer detall son els diners que el passejant rep d'un grup de dames benestants.
Es com si Walser hagués fet sortir a "El Paseo" els seus somnis i els seus malsons. Si ets un poeta pelacanyes, una donació d'un mecenes és un somni. Que algú et faci menjar fins a rebentar es un malson. Que a tu no et quedin bé peces de roba que a els altres els van perfectament també és un malson, i mostra la por a no estar ben integrat dins la societat. És la més kafkiana de les escenes, i l'asseguraríem influïda per Kafka, si no fos perquè Walser va ser abans. Kafka el venerava, i no és difícil entendre perquè.
Vet aquí un breu passeig que ens dóna accés al moll de l'ós dels somnis d'un home.

Fogatge

Chateaubriand, en el seu llibre, parla d'un impost anomenat "fogatge". No m'ha quedat clar què era i ho he buscat al diccionari. El Pompeu Fabra diu: "dret feudal que el senyor cobrava per cadascun dels focs o famílies que tenia com a vassalls." Sembla clar, no?
Ens sembla un món primitiu, aquest, en que haguessis de pagar un impost per tenir una casa i una llar de foc. I en canvi avui en dia en paguem un munt, d'impostos. En el fons, les coses no han canviat tant. Entenc a aquells que diuen que encara vivim a l'Edat Mitjana.

Paraules de Sartre

Repassant al meu diari he trobat unes paraules de Jean-Paul Sartre:

"Per què es llegeixen novel·les? Hi ha quelcom que falta a la vida de la persona que llegeix, i això és el que busca en el llibre"

Jean-Paul Sartre

Paraules de Brodsky

Gràcies a la xarxa he recol·lectat unes paraules escrites per Josep Brodsky, un dels autors de la llista:

"Un home és el que estima. Per això ho estima: perquè ell en forma part"

"A un el canvia el que estima"

"La literatura constitueix l'única assegurança moral possible per a una societat; l'antídot permanent del principi segons el qual l'home és un llop per a l'home."

"Un home és el que llegeix"

"En aquest ofici d'embrutar papers s'aconsegueixen millors resultats amb el sentiment de culpa que amb la autoconfiança"

"Probablement ja sigui tard pel món, però sempre queda una oportunitat per l'individu"

Joseph Brodsky