Avui llegia Haibun, dins el llibre Una Ola, de John Ashbery. Llegint això, una compren perquè està considerat un dels gran poetes de l'actualitat. Els poemes que hi havia abans també m'han agradat molt. Tenien raó els crítics: els seus poemes són com quadres abstractes, amb imatges fragmentades com en un trencadís de Gaudí. Però amb tanta abstracció seria fàcil perdre's, caure en el no dir res, en les paraules buides. No és el cas. Encara que no l'entenguis literalment, sents què vol dir, sents que el missatge t'arriba. Són missatges d'harmonia. Hi ha una ferma base humana al darrera, no és pirotècnia. Hi ha una persona que sap, que ha viscut i ha sentit, i ha conservat algunes imatges precioses a la memòria, que un dia, obeint un estrany instint, sorgeixen per un poema, unint-se desde el fons de les seves vivències per integrar-se en el text, ocupant el lloc que els correspon, que els ha correspost sempre.
En un dels poemes que he llegit avui surt la paraula espineta. No sabia què volia dir. L'he buscat al diccionari. Una espineta és un clavicordi petit, una mena de piano. La música, sempre present als seus poemes.
