Veritat o amanida?

He llegit d'una tirada El cuaderno rojo, de Paul Auster. Parla de coincidències, de casualitats. Diu que totes les històries que explica són veritat. Després del que va dir en Martí Peraferrer sobre Vaig creure que el meu pare era Déu, no me'n fio. De totes maneres, veritat o invenció, veritat o veritat amanida, no poden deixar de llegir-se d'una tirada. Són històries que t'atrapen. Això és el que importa d'una història, que t'atrapi. I la veritat que contenen va més enllà de si la cosa va passar de debò o no. I dir que, encara que me'n malfiï una mica, jo me les crec aquestes històries, com em crec tots els llibres. On seria la gràcia sinó?
Especialment pertorbadora es la història de la carta, per destacar-ne alguna. Un malson d'escriptor. Si es vertadera és espaordidora, i si és inventada, mereixeria ser vertadera (com a història, no pel que implica).