El mar de l'emoció

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol XI: El mar de l'Emoció. La princesa aprèn a nedar; per fer això ha de deixar de tenir por i creure en ella mateixa, creure que pot fer-ho sola. Descobreix que la seva relació amb el príncep era com una barca que s'enfonsava, però que malgrat tot s'hi aferrava desesperadament. Ha d'aprendre a nedar, a viure, sense ell.

"L'única seguretat duradora és la certesa de saber que un pot tenir cura de si mateix."

La mort: excrement de la vida

Sobre l'amor i la mort. Patrick Süskind (fins al final) Aquí ens parla de diverses morts famoses, com la de Kleist, la de Werther, la d'Orfeu i la de Crist. Kleist, en els seus darrers dies, estava il·luminat per la mort, content perquè havia trobat una companya amb qui suïcidar-se. Werther es suïcida per recuperar a la seva Lotte en el més enllà. Orfeu davalla al regne dels morts per recuperar la seva estimada, i per la seva debilitat la perd. Jesús no estima a una persona, estima a la humanitat, i en la seva vida no hi ha cap episodi d'amor, sinó que converteix la seva mort en el més gran acte d'amor, però no a una persona concreta, cosa que li retreu Süskind. En totes aquestes morts, amor i mort estan relacionats. Perquè som humans, i estimem i morim, tot i que a la nostra cultura de la mort no se'n parli gaire.
En aquest petit assaig Patrick Süskind fa patent la seva gran cultura, el molt que ha llegit (només cal veure la bibliografia) i la seva capacitat de relació. Un llibret profund i deliciós, prova que és un gran escriptor.

Definició d'amor

"L'amor no és una línia recta traçada amb llapis sobre el calendari: ni anar, ni arribar, ni avançar. Simplement, obrir-se en cercles delicats, tu la pedra, jo l'aigua."

Gemma Gorga
Llibre del minuts

Alguns consells

"Primer. Quan tinguis alguna cosa a dir, digues-ho, quan no també. Escriu sempre.

Segon. No escriguis mai pels teus contemporanis, ni molt menys, com fan tants, pels teus avantpassats. Fer-ho per la posteritat, en la qual sens dubte seràs famós, doncs es ben sabut que la posteritat sempre fa justícia.

Tercer. En cap circumstancia oblidis el cèlebre dictum: en literatura no hi ha res escrit.

Quart. El que puguis dir amb cent paraules, digues-ho amb cent paraules. El que amb una, amb una. No facis servir mai el terme mig, així, mai diguis res amb cinquanta paraules.

Cinquè. Encara que no ho sembli, escriure és un art; ser escriptor es ser artista, com l'artista del trapezi o el lluitador per antonomàsia, que es el que lluita amb el llenguatge; per aquesta lluita exercitat de dia i de nit.

Sisè. Aprofita tots els desavantatges, com l'insomni, la presó, la pobresa; el primer va fer a Baudelaire, la segona a Pellico i la tercera a tots els teus amics els escriptors; evita, doncs, dormir com Homer, la vida tranquil·la d'un Byron, o guanyar tant com Bloy.

Setè. No persegueixis l'èxit. L'èxit va acabar amb Cervantes, tan bon novel·lista fins El Quijote. Encara que l'èxit és sempre inevitable, procurat un bon fracàs de tant en tant perquè els teus amics s'entristeixin.

Vuitè. Format un públic intel·ligent, que s'aconsegueix més entre els rics i els poderosos. D'aquesta manera no et faltaran ni la comprensió ni l'estímul, que emana d'aquestes dues úniques fonts.

Novè. Creu en tu mateix, però no tant; dubta de tu mateix, però no tant. Quan tinguis dubtes, creu, quan creguis, dubta. En això rau l'única vertadera saviesa que pot acompanyar a un escriptor.

Desè. Procura dir les coses de manera que el lector senti sempre que en el fons es tant o més intel·ligent que tu. De tan en tan procura que efectivament ho sigui; però per aconseguir això hauràs de ser més intel·ligent que ell.

Onzè. No oblidis els sentiments dels lectors. En general és el millor que tenen; no com tu, que no en tens, doncs d'altra manera no intentaries posar-te en aquest ofici.

Dotzè. Una altra vegada el lector. Quan més bé escriguis més lectors tindràs; mentre els donis obres cada cop més refinades, un nombre cada vegada més gran desitjarà les teves creacions; si escrius pel piló mai seràs popular i mai tractaran de tocar-te el sac al carrer, ni t'assenyalaran amb el dit en un supermercat."

Decàleg de l'escriptor
Augusto Montserroso

L'amor: excrement de l'ànima

Sobre l'amor i la mort Patrick Süskind (fins pàgina 34) En aquest llibret Süskind es pregunta perquè els escriptors han dedicat tants esforços a parlar de l'amor i tan pocs a parlar dels excrements. L'amor té alguna cosa de religiós, diu; és el més alt que pot volar un ésser humà. Posa diversos exemples, però arriba a la conclusió que l'amor és un estat d'imbecil·litat transitòria, que si no vius no comprens. I amb un exemple tret de Sòcrates i Plató, ho relaciona amb la mort i passa a parlar-ne.

"en l'amor es manifesta una corresponent porció de ximpleria. Recomano la lectura de les pròpies cartes d'amor amb un interval de temps de vint anys o trenta. El rubor es fa sentir, en vista del cúmul de bajaneria, sobergueria, prepotència i encegament: banal, el contingut; penós, l'estil. A un li sembla gairebé incomprensible que una persona tant sols mitjanament intel·ligent s'hagi hagut de veure mai en la situació de sentir, pensar i posar per escrit tants disbarats."

Paraules de Jelinek

"La lectura per mi és el vestit elegant de la vida: se m'ajusta i va amb mi."

Elfride Jelinek

Una visió incòmode de la lectura

"Tinc la impressió d'haver llegit sempre, desde que en vaig aprendre, i, desde llavors, qualsevol altra activitat em resulta una pèrdua de temps: es com si em fiqués en quelcom massa aspre (sobretot, en el que fa referència al contacte amb les persones) i això, probablement, sigui només culpa meva. Que llegeixi per no haver de viure (i, per el mateix, també escrigui). I llegeixo molta novel·la negra en la que altres, abans de temps, han de concloure la seva vida, de manera violenta, igual que jo crec poder excloure'm de temps mitjançant la lectura; també llegeixo literatura barata, revistes del cor, o el que sigui, però sempre he de tenir davant dels ulls quelcom imprès, perquè no se m'acudeix res més adequat a la meva vida. La lectura és per mi el vestit elegant de la vida: se m'ajusta i va amb mi. El altres poden clavar-se'ns com una espina, poden destruir-nos i, no obstant, ens podem mantenir amb vida sempre i quant mantinguem davant els nostres ulls la falsa sentencia de les lletres. Això és un judici.

Com el meu pare. Si no veu més que signes, llavors els altres –que, vistos de prop, resultarien no ser lletres- no el veuen a un. El meu pare era exactament igual. Només puc recordar-lo amb un llibre entre les mans. O un diari. Existeixen els actius i els lectors, m'imagino. Jo sóc inactiva, però no, no lectora, ni tampoc il·legible. En el que fa referència a això, a vegades es produeix un espècie de situació paradoxal: el meu grau d'atenció varia de manera grotesca –com ja he dit- segons la consideració que li atribueixi al material de lectura. La filosofia la llegeixo com un au de presa. Quelcom passa les fulles absent i massa tard m'adono de que aquest quelcom sóc jo; m'entrebanco y, amb un crit induïble, em llanço sobre el passatge que acabo de divisar, me l'arranco i, encara gotejant, sangonós i brut, me'l menjo; el suc del pensament em rellisca per la barbeta –cosa gens agradable- i immediatament després començo a preguntar-me (això que ha passat amb tanta rapidesa, hauria com a mínim de tornar a repetir-se i llavors, potser, es quedarà) si podré fer-ho servir i acabo per fixar-ho amb formigó al meu propi text, de la mateixa manera en que antigament s'emparedava un ésser viu entre els fonaments dels edificis. Suposo perquè l'edifici durés més. No crec que els meus textos durin més perquè hi hagi enterrat (i, encara que tractant-se d'un robatori, no de manera furtiva) un tros de carn de Heidegger o de Niestzsche: llavors els germanistes es posen a jugar a busca, gosset busca!, que es el que no han de fer però, que, no obstant, fan. Tal vegada perquè jo, per aquest motiu, sempre els renyo.

Per plaer. Per altra banda, llegeixo una novel·la negra o qualsevol altra cosa per plaer, i vet-ho aquí, de manera involuntària, giro la vista sobre gairebé cada paràgraf i el llegeixo de nou: el llegeixo, per així dir-ho, cap endavant i cap enrera (que es el que hauria de fer amb els camins pels que discorre el meu pensament: tornar a transitar-los, el que em faria més sensata i a més seria el més sensat), de manera que al final tot ho he llegit dues vegades, la qual cosa és completament inútil, perquè els meus llibres preferits? no dic quins, o haig de dir-ho, no, no ho diré, aquí res d'intimitats, em faria vergonya, fins i tot davant de mi mateixa, perquè en definitiva estic sola amb mi mateixa?, perquè els meus llibres preferits els llegeixo de totes maneres una i altra vegada, i cada vegada, també dues vegades. Serà perquè llavors, amb més raó, no es conservi res? Allò doble es conserva millor, però probablement aquest llibres els llegeixi perquè res ha de conservar-se. En canvi, amb el que hauria de conservar soc tan recelosa que ni m'atreveixo a mirar-ho.

Pilars de sal. Evito mirar aquests llibres que hauria (o tindria el deure) de conservar: els llegeixo per dir-ho d'alguna manera tangencialment, o molt depressa, arriscant un parpelleig, com si els pilars haguessin de caure, aquest petrificats pilars de sal, fets toscament a la meva imatge i semblança; perquè en el cas de que em quedés mirant molt de temps i hagués de reconèixer-me com a quelcom que no existeix, caurien sobre mi com a quelcom gegantí i obscur, i amb mi mateixa, em mataria a cops. Per això no m'haig de permetre ser massa minuciosa. La mirades poden matar i llegir pot destruir. I jo ho he de fer, com ja he dit, ininterrompudament, però amb molt de compte perquè si no, la lectura contraataca. Jo sé en quina part estic segura (de la pàgina 3 a la 428 o així), sé on al llegir no em passarà res. Si em fixés massa temps, alguna cosa em donaria un cop a l'ull: alguna cosa que llavors seria una biga que una altra persona m'hauria de treure amb gran esforç. Y l'altre mai serà aquí. Que és justament el que jo he desitjat per mi."

Llegir, la millor manera de viure
Per Elfride Jelinek

Per motius externs a la narració

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 139 – 144) Tristany aconsegueix tornar a veure a Isolda d'amagat, i de passada demostrar que és el millor en els esports que es practicaven en aquella època.
En aquesta versió Brangiana ha mort. No m'ho esperava i no ho entenc. No entenc perquè el narrador ho fa passar així, a no ser que Guimela, que ara cobra protagonisme, representi a alguna dama que ell coneixia a la vida real i amb la que volia quedar bé, i per això l'interessa posar-la al costat de la reina; igual que fa amb Tinas, que és un noble que ell serveix a la vida real, i per això en la seva versió de la història aquest personatge té tanta importància.
Una cosa que em costa d'entendre és perquè Isolda demana al rei que l'Andred l'acompanyi, si llavors, quan es trobi amb Tristany, li farà més nosa que servei i no sabrà com treure-se'l de sobre. A no ser que el tries a ell expressament perquè sabia que d'ell li seria més fàcil desfer-se'n que de qualsevol altre...

Meme - Cinc coses que no sabeu de mi

1.- Faig i refaig els esborranys del bloc a mà, alguns fins a tres vegades.
2.- Sempre llegeixo amb un llapis i un regle al costat.
3.- M'agraden els llibres en tapa dura, però no excessivament gruixuts; a la mida humana.
4.- Tinc un calaix ple de punts de llibre; hi guardo només els que són gràficament atraients.
5.- Tinc una llibreta on apunto els llibres que m'agradaria comprar i llegir en el futur.

Estretor de ment

"Va explicar l'episodi en que va intentar experimentar amb la bogeria, sense menjar ni dormir durant tres dies. Es va tornar boja. Es va adonar que moltes coses que havia llegit sobre la bogeria eren certes. Li va venir al cap una mena de criatura terrorífica que l'odiava. Va tardar sis setmanes a desfer-se d'aquesta criatura. Va aconsellar al públic present que mai intentessin alguna cosa així. "Jo ho vaig fer expressament. He conegut a gent que s'ha tornat boja. Els estrets de ment es tornen bojos fàcilment, només s'ha de mirar al nostre voltant, encara que es cert que quan un estret de ment es desmunta i llavors aconsegueix curar-se, millorar molt."

Miguel Sanfeliu parlant de Doris Lessing, arran del Hay Festival de Segòvia

A quina mena de persona se li acudeix passar-se tres dies sense menjar i dormir només per "experimentar" amb la bogeria? Que sigui escriptora no em serveix. Ho trobo una salvatjada, això. I aquesta criatura terrorífica que l'odiava... era ella mateixa. Es va veure a si mateixa fent-se això, no donant-se menjar, no deixant-se dormir, raons suficients per pensar-se que s'odiava a si mateixa. Es el que jo penso, vaja.
Una cosa que em crida poderosament l'atenció és això "Els estrets de ment es tornen bojos fàcilment". D'on ho ha tret això? Què és un "estret de ment"? Mai se m'hagués acudit pensar que la bogeria tingués a veure amb l'estretor de ment, la veritat. Sort que aquesta dona no és científica. Però és escriptora. Suposo que ella es deu considerar a si mateixa de ment molt amplia...

El difícil es fer sentir la pròpia veu

Hi ha un club de lectura. Es llegeix un llibre difícil. Poca gent hi arriba. La majoria es queda pel camí. I els que hi arriben no els fa cap efecte; l'han llegit, però és com si no ho haguessin fet. No els ha canviat interiorment. Només algú diu: "l'he llegit dos cops, el segon m'ha agradat més que el primer, potser el llegiré una tercera vegada". Objectiu acomplert. Entre dotze persones, a una li ha arribat el missatge, l'entusiasme; li ha agradat, l'ha afectat. Per això sol ja val la pena. Però lectors així són com perles, no n'hi ha a totes les ostres; com dents d'or, no n'hi ha a totes les dentadures. Algú pot escriure bé, pot ser un autor consagrat i tot i així les persones que l'entenguin i a qui els arribi el missatge d'entre un grup concret es poden comptar amb el dit d'una mà. Si és així, no és millor ser un autor mediocre i arribar a molta gent? Però no és qüestió de quantitat, mai ho ha estat en bona literatura. És qüestió de temps. De recollir lectors al llarg dels anys. Potser en un any concret no n'hi ha gaires, però la suma de lectors de tots els anys superen el boom d'un best-seller, que només funciona un nombre petit d'anys, i llavors s'oblida. Però aquesta resposta al llarg dels anys no és quelcom que l'autor vegi, que visqui. No és una cosa de la que pugui estar segur. Si no té deliris de grandesa, és una cosa de la que no gaudeix. Per tant, què és l'important? Donar la possibilitat a algú que el missatge li arribi: es a dir, escriure-ho. Una cosa escrita ja implica un lector, almenys un. Sempre s'escriu per algú. L'important és haver-ho escrit. La resta és febre i indiferència.

Quo vadis, Setmana del llibre en català?

Fa dies que sento a la radio un anunci de la Setmana del llibre en català. Representa que és el fragment d'un llibre "en català" que podem trobar en aquest esdeveniment. L'anunci no només és sexista i vulgar, presentant la dona com a mer objecte sexual, sinó que a més jo no entenc que estiguin anunciant un llibre, o literatura: anuncien clarament sexe. Una dona amb el sexe al vent. I jo em pregunto, no estarem confonen les espècies? Algú que busqui un bon llibre, en què el pot atreure això? Entenc que no citin Proust traduït al català, però és que entre els llibres en català no han trobat cap fragment literàriament més sucós? No han trobat literatura? Morbositat en té, el fragment, es clar. I no dic que no atregui a la gent (els pits breus apel·len a l'instint), però... Potser que això sigui el que s'hagi de fer? Potser que aquesta sigui l'única manera? Tan malament va la cosa dels llibres en català? Potser sóc jo que sóc una retrograda. Potser en lloc de queixar-me m'hauria de felicitar per la llibertat d'expressió que un anunci com aquest representa, com la gent es felicitava durant l'època del "destape". Potser simplement m'hauria de felicitar perquè el sexe en els llibres en català gaudeixi de tant bona salut. Per alguna cosa es comença, no?

El que ens fa escriptores

"A les dones les fa escriptores l'amor difícil o fallit; encara que llavors –passada l'etapa lírica- parlin d'altres coses."

Carmen Martín Gaite
Cuadernos de todo

Esvair els dubtes

"Més val mantenir la boca tancada i semblar tonto que dir alguna cosa i esvair els dubtes definitivament."

Grouxo Marx

El cantó obscur

L'altre dia parlava amb el meu llibreter i li vaig dir que havia escrit un missatge pel bloc i que, després de fer tres esborranys, l'havia publicat i m'havia semblat una merdeta. No era allò original i diferent que jo pretenia, sinó només un missatge pel bloc més. El meu llibreter em va respondre que per tenir esperit crític s'ha d'haver viscut; que t'han d'haver passat coses, s'ha d'haver parlat amb gent. Això per tenir perspectiva, idees originals. Què he viscut jo? Amb qui he parlat? Me n'adono que no gaire res ni amb gaire ningú. Tot el que he fet ha estat llegir. Però el que no li vaig dir al meu llibreter és que no em sap greu no haver viscut pel que m'he perdut de vida o de converses. Jo ja he tingut la meva dosi de vida, i n'he tingut ben bé prou. L'únic que em sap greu és la mancança que això em fa tenir a l'hora d'escriure. El meu llibreter té raó: si hagués viscut més, si hagués parlat amb més gent, els meus textos serien millors. Amb llegir no n'hi ha prou.

La vena als ulls però el dard a la ploma

"prefereixo patir encara molt més que oblidar-vos"

"¿No sou molt desgraciat, i no us manca molta delicadesa, sinó heu sabut treure profit del meu apassionament de cap altra manera? ¿I com és possible que amb tant d'amor no hagi pogut fer-vos del tot feliç? L'única que em sap greu, per l'amor que us tinc, són els plaers infinits que heu perdut. (...) Ah!, si els coneguéssiu, sens dubte trobaríeu que són més intensos que el d'haver-me enganyat, i hauríeu pogut comprovar que s'és molt més feliç, i que se sent alguna cosa més punyent, quan s'estima amb violència, que no pas essent estimat."

"Us estimo follament, i voldria preservar-vos de tot mal, de manera que, potser, no goso desitjar que us torbin els mateixos transports: em mataria, o moriria de dolor sense matar-me, si estigués segura que no teniu mai repòs, que la vostra vida és tan sols neguit i agitació, que ploreu sense descans, i que tot us és desagradable; els meus mals ja em superen, ¿com podria suportar el dolor que em causarien els vostres, que em farien mil vegades més mal?"

"Adéu, desitjaria no haver-vos vist mai. Ah!, sento amb vivor la falsedat d'aquest sentiment, i sé, en el moment d'escriure-us, que prefereixo ser infeliç mentre us estimo, que no pas no haver-vos vist mai;"

"però tanmateix en fons del cor us agraeixo la desesperació que em provoqueu i odio la tranquil·litat en la qual vivia abans de conèixer-vos."

"¿Per què m'heu fet conèixer la imperfecció i el desplaer d'un efecte que no ha de durar eternament, i les afliccions que segueixen un amor violent, quan no és recíproc? ¿I per què una inclinació cega i un destí cruel s'obstinen, normalment, a dirigir-los cap a aquells que serien sensibles a alguna altra?"

" vós volíeu que us estimés i en concebre aquest propòsit, no hi ha res que no hauríeu fet per aconseguir-ho; fins i tot us hauríeu resolt a estimar-me, si hagués calgut; però vau adonar-vos que podíeu tenir èxit en el projecte sense passió i que no en teníeu cap necessitat; quina perfídia!"

Cartes d'amor de la monja portuguesa Mariana Alcoforado. Vescomte de Guilleragues. Són cinc cartes que Mariana, reclosa en un convent, envia al seu ex-amant, un oficial de l'exèrcit francès que després de seduir-la l'ha abandonat. En aquestes cartes, la persona que les va escriure comença encegada per al passió, i acaba amb els peus ben a terra. Són gràcils, commovedores, sinceres. Diuen la veritat d'una manera gradual, a mesura que l'autora se'n va adonant. Tothom qui ha tingut aquesta experiència ha volgut, en algun moment, poder expressar-la d'aquesta manera. Aquestes cinc cartes són una peça d'orfebreria, i una lliçó de com superar un desengany amorós.

"que aquesta difusió alternativa de les cartes generés una demanda (tant és si venia moguda per una curiositat foteta com per una admiració per l'expressió dels sentiments)"

Meri Torras
Els hàbits de la passió (Epíleg)

Un detall de l'epíleg m'aclapara: "curiositat foteta". De debò hi ha gent que es riu d'aquestes coses? De l'expressió dels sentiments, de la inconstància en l'amor? (Es per això que el seu autor les va publicar anònimament?) Doncs puc dir que aquestes persones són comparables a l'amant inconstant a qui van dirigides les cartes. Potser es creuen superiors per no haver estat mai enganyats en l'amor, o per haver estat ells qui han enganyat, però, com diu subtilment la persona que va escriure les cartes, més desgraciats són ells. De totes maneres, ja ho deia Pessoa que totes les cartes d'amor són ridícules. Si no ets tu l'enamorat o enamorada, es clar.

Mirall trencat

"Els títols que m'havia proposat mancaven de relleu. Una novel·la és un mirall. Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions, tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall. (...) Però si la novel·la, creient el que s'ha dit i repetit fins a la sacietat, és un mirall que l'autor passeja al llarg d'un camí, aquest mirall reflecteix la vida. Jo, en tot el que tenia escrit de la novel·la d'una família, només en reflectia trossos. El meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat. En trobar el títol vaig poder reprendre la novel·la. Havia passat molt temps."

Mercè Rodoreda

Mirall trencat

En el plaer i el dolor

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 129-139) Tant Tristany i Kahenís en el fragment anterior com l'escuder en aquest van de la terra de l'altra Isolda a Cornualles travessant el mar, mentre que Tristany hi ha arribat cavalcant.
Aquí surten els dos Monts Saint Michael, coincidència de noms que Piloís fa servir per mantenir el secret.
En el diàleg entre Tristany i Piloís, aquest diu "no, per cert". Al començament, en el primer diàleg amb Isolda, Tristany també havia fet servir aquesta fórmula; llavors era "sí, per cert".
Aquesta versió és molt més bèstia que les franceses, perquè a causa d'un malentès Isolda fa assotar a Tristany (transformant de l'episodi de Tristany leprós de l'altra versió) i se'n riu mentre el peguen. Això és un episodi més de la crueltat d'Isolda, que ja coneixíem. És un personatge complex, capaç de donar molta felicitat i plaer a Tristany, però també de fer-lo patir fins a límits insospitats. En aquest sentit resulten premonitòries les primeres paraules que li va dirigir: "Amb tu seré malvada".
En aquesta versió Tristany es fica al llit amb l'altra Isolda, cosa que no té més remei que passar, tal i com ha conduït les coses el narrador, perquè ha deixa't a Tristany sense justificacions per no fer-ho, i amb ganes de venjar-se d'Isolda. El silici que es posa Isolda també és un altre element bèstia d'aquesta versió.

Crec que amb aquest episodis de desunió entre els amants la història es fa més rica i no perd encant, però sobre aquest punt suposo que cada lector pot tenir la seva opinió particular.

Omplir el món

"Això de la poesia depèn d'una senyora voluble que es diu inspiració."

"Hi ha poetes que dediquen cada dia algunes hores a escriure poesia. Jo no sabria com posar-m'hi. S'ha de trobar la inspiració, però, alhora, s'ha de desencoratjar-la, posar-hi pals a les rodes, perquè a vegades els artistes omplim el món de porqueria."

Narcís Comadira, arran de la publicació del seu darrer llibre Llast

Patums

Us recordeu que vaig escriure un missatge sobre que la paraula "brutal" s'havia posat de moda? Ja fa més de mig any d'això.
Darrerament, per aquí i per allà, sento una altra paraula que a mi mai se m'hagués ocorregut fer servir: patum, referit a persones importants dins la nostra societat, esportistes o polítics. Diu el diccionari Pompeu Fabra: patum – figura que representa un animal fabulós, la qual es fa sortir a les processons i festes populars // dit d'una persona que frueix d'una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pel seu mèrits reals i presents. En castellà seria "vaca sagrada".
La primera vegada que la vaig sentir va ser de llavis d'en Josep Bastè, però ara sembla que s'ha generalitzat. Pot ser que un locutor de radio posi de moda una paraula, o ell només es feia ressò d'una moda que ja existia?

Sinceritat literària i mentida

Onetti diu que hem de mentir sempre. Això vol dir que no hem d’explicar la nostra vida verdadera, que a més, no interessa a ningú. (A no ser que escrivim una autobiografia, però jo parlo de novel·les.) Hem de dir mentides, altrament anomenades ficció. També diu que no hem de sacrificar la sinceritat literària a res. Això vol dir que hem de dir veritats sobre els personatges: els hem de fer actuar i sentir amb sinceritat, com a persones reals, basant-nos en la nostra experiència verdadera. Són ficció, mentides; no són veritat, però ho haurien de poder ser, l’escriptor i els lectors se’ls han de creure. Així és com jo ho entenc.

Decàleg més un

"5-. No sacrifiquin la sinceritat literària a res.

10-. Diguin sempre mentides."

Juan Carlos Onetti

Us en recordeu del decàleg d’Onetti? Qui s’atreveix a afirmar que això és una contradicció? És compatible la sinceritat literària amb la mentida? La veritat és que jo no en tinc ni idea, encara que alguna idea instintiva n’hauria de tenir, si vull dedicar-m’hi. Suposo que és una cosa per preguntar a un escriptor o escriptora una mica experimentat, o preguntar-li al mateix Onetti què volia dir amb això. Jo havia sentit parlar de la “impostura literària”, una cosa que sempre m’ha sonat com allò que feien els locutors de radio antics “d’impostar” la veu... Algú altre, no recordo qui, ho va definir com “mentir bé la veritat”. Encara que aquestes dues frases semblin una contradicció, jo crec que són perfectament compatibles.

Somniar i llegir

La creació del món. Miguel Torga (pàgines 160-162)

"Vam continuar per la carretera de Beira, vam travessar els carrils i , ja fora de la ciutat, el meu enigmàtic amic es va deturar sota una finestra. Vam esperar una hora, dues, tres, xuclant fum dels cigarrets.
_No aguanto més! _ vaig protestar, amb la roba xopa d'humitat. _ Si no em dius què passa, toco el dos.
_Estic enamorat...
_Magnífic. I ella?
_Viu en aquella habitació. Però ni tan sols sap que jo existeixo...
Vaig anar-me'n, indignat, insultant-lo. Volia, en mi i en els altres, sentiments vius, de carn i ossos. No perdonava imbecil·litats com les del meu encís en altre temps per Gabriela. Quan per atzar la veia m'enrojolava avergonyit. Havia estat embadalit contemplant un maniquí. Havia estimat un mite, en comptes d'una dona."

És curiós, jo tinc un tarannà molt diferent d'aquest de Torga: jo sóc una somniadora. Sóc com aquest amic al que ell menysprea. La meva vida és plena de fantasmes i d'alegries, de buits i d'il·lusions, però són això: fantasmes, alegries, buits i il·lusions... impalpables. Tot molt diferent de les realitats a les que ell està adscrit. I en canvi, m'agrada llegir-lo; les seves realitats poden ser perfectament un somni meu. I a ell també li costa trobar amics.

La realitat de les ovelles

El Quijote. Cervantes. Capítol XVIII. Inspirat pels llibres que ha llegit, que Cervantes tracta de mentiders, el Quijote confon dos ramats d'ovelles amb dos exèrcits amb els seus respectius cavallers. El Quijote és un gran lector. Jo llegeixo molt, i això em fa preocupar. En quin moment s'arriba al punt de confondre el que llegeixes amb la realitat? Aquestes bogeries del Quijote em fan preocupar, sincerament. O tot depèn de si llegeixes llibres bons, prolongacions de la realitat, cosa que no són els de cavalleries? Però segons com sembla que parli de tots els llibres... Vull dir que jo, amb tot això de Tristany i Isolda, i és un llibre bo, em podria arribar a pensar que tots els enamorats són constants i abnegats com Tristany, que l'amor és per sempre i tot de bestieses per l'estil que llegeixo als llibres, però que no veig a la "realitat"... Podria arribar a desitjar un Tristany, i a rebutjar persones reals per això. En quin moment l'afecció es converteix en obsessió?

Excuses

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg (pàgines 120-129) Vet aquí l'excusa que troba Tristany per no haver fet res amb l'altra Isolda: que aquesta no el tracta bé. O no tant bé com la seva Isolda tracta al seu gosset. Així, a més, sembla que la culpa sigui de l'altra Isolda, quan la culpa és només de Tristany per haver-s'hi casat sense estimar-la. Me'n faig creus de la barra que té Tristany de posar aquesta excusa. I un error de la narració (sic – trobant errors als clàssics?) és que en cap moment dóna una raó creïble per haver-s'hi casat. Ha de passar i passa, però no hi ha explicació.
Molt divertit l'episodi del coixí de Kahenís. Aquesta història sí que és original. I a més, podem intuir l'excusa que fa servir Isolda amb el rei Marc.
Com sempre, els amants que han passat una altra nit junts.

Amors platònics

Tinc comprovat que fins i tot l'escriptor més dolent té frases que enamoren de tant en tant. Em va passar amb un escriptor bastant consagrat (del que no diré el nom per no crear polèmica). Vaig llegir una frase seva per Internet, i em va captivar. Vaig pensar: l'he de llegir. Vaig treure un llibre seu de la biblioteca tota emocionada. Es text de la contraportada ja em va fer mala espina, però no en vaig fer cas. Ostres! Sort que no l'havia comprat! En aquell llibre hi havia una narració on el protagonista passava les mil i una... per una pedra. Em va semblar absurd. Simplement no ho vaig entendre. La sensació que vaig tenir llegint-lo així, en més quantitat, és que jo també ho podia escriure, allò. (I això és el pitjor que em pot passar amb un escriptor) I que si ho escrigués jo seria dolent, però com que ho escriu ell, sembla bo... I llavors pensava, i la frase que em va captivar, i que jo no podria escriure, d'on l'ha treta? Perquè no és manté a aquest nivell tant per sobre de la vulgaritat que prometia? Vull dir que a l'escriptor més mediocre els astres se li alineen de tant en tant, i salta l'espurna. El difícil, és clar, és mantenir aquesta espurna. Per sort normalment no passa això, i un mateix escriptor se sol mantenir sempre dins uns paràmetres de qualitat, i si és bo en una frase, ho és sempre. Això és el que passa en la majoria de llibres que llegeixo. Però, per si de cas, recordeu-me que aprengui a no enamorar-me dels escriptors per un sol escrit, ni a mitificar mai una sola frase.

Consell pràctic

"el suggerent primer paràgraf capaç d'atrapar al lector, la trama, la trama secundaria relacionada amb la principal, els tres passos de desenvolupament de la historia, el clímax, el desenllaç."

"Era conscient que escriure aquells guions m'ajudava a ser millor escriptora. Quan has d'explicar una història en quatre minuts, menys les frases de producció, aprens a sintetitzar. Llavors no me n'adonava, per m'estava preparant per ser una escriptora de suspens, un gènere on cada paraula ha de contribuir a l'avanç de l'acció."

"La llavor va començar a germinar. Però, d'on trauria el temps? Només hi havia una resposta: m'hauria d'aixecar a les cinc i treballar fins a tres quarts de set, l'hora en que despertava als nens.
Els primers matins foren molts durs. Quan sonava el despertador el primer impuls era apagar-lo i tancar els ulls. Però no va ser tan difícil acostumar-me a aixecar-me aviat."

"Però ho havia de fer. Havia d'escriure aquell llibre. Sabia que estava en el camí de convertir-me en novel·lista."

"L'any 1968, després de passar tres anys aixecant-me a les cinc per escriure, vaig acabar el meu llibre sobre George i Marsha Washington."

"Tinc un bon consell que sempre ofereixo a la gent que em diu: "Puc escriure, sé que puc. Només que no sé el què." Els dic que facin una ullada a les seves lleixes de llibres. Què els agrada llegir? Fins a cert punt, tots som lectors eclèctics, però, a què recorrem quan anem a agafar el tren o l'avió? Què ens posem a llegir còmodament quan estem cansats al final del dia i volem relaxar-nos? Un clàssic, una biografia, misteri, ciència ficció, novel·la romàntica? Sigui quin sigui el teu estil favorit de novel·la, sens dubte es allí on tens la teva mina d'or literària."

Mary Higgins Clark
Con derecho a cocina

Publicar a Internet

Quan em vaig començar a interessar per Miguel Torga, vaig llegir que es publicava els llibres al seu càrrec, és a dir, pagant-se ell mateix l'edició. Això em va sorprendre molt, perquè sempre m'havien dit que en el món editorial l'autopublicació era sinònim d'exclusió. També vaig recordar el cas d'Stephen Vizinczey, que va publicar la primera edició de En braços de la dona madura al seu càrrec, i es va convertir en un best-seller. I em pregunto: què hagués fet Miguel Torga de viure ara? Hagués publicat els seus escrits a Internet? Evidentment, publicar a Internet només genera beneficis espirituals, però tampoc crec que els llibres que Torga va publicar li generessin molts beneficis: ell vivia d'una altra cosa. Què és més important, la possibilitat d'obtenir beneficis, que potser no arribarà mai, o la possibilitat d'expressar-se? Si no ets prou bo com per publicar sobre paper no tens dret també a fer sentir la teva veu? Per això, publicar a Internet és una possibilitat que m'està semblant cada cop més bona idea.

Quan l'enamorat va la guerra

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (pàgines 111 a 120) Després de l'aventura de les ganivetes, Tristany cavalca fins a la terra de l'altra Isolda (en aquest versió no ha de travessar el mar per arribar-hi), i allí, empunyant les armes, es guanya el dret a casar-se amb ella. La cruesa de la batalla està explicada amb gran detall, posant l'èmfasi en la sang vessada, els escuts trencats i els enemics morts. Però no veiem res del procés interior que porta a Tristany a acceptar a l'altra Isolda per esposa, tal i com passava a la versió francesa. En aquest sentit aquesta versió no és tan intimista, i dóna més importància als fets exteriors, com les batalles, que no pas al que passa a l'interior de l'heroi. On abans hi havia un enamorat ara hi ha un guerrer sanguinari. (De totes maneres, em sembla una manera molt ingènua de lluitar aquesta en que l'enemic es presenta perquè el facis presoner. Però devien ser els costums de l'època –o dels llibres de l'època, més aviat -.) Tristany es pensa que l'altra Isolda l'ha escollit, només perquè es diu Isolda. És l'únic que diu el text que s'assembla a una explicació de perquè s'hi casa. En l'altra versió, amb el monòleg interior, el lector encara se'n podia fer el càrrec, del casament. Aquí no té explicació. I més si no ha de fer res amb ella. És com l'episodi de l'espasa, un element que la història exigeix, però del que l'autor d'aquesta versió no sap què fer-ne.

Missatge número 500

Desde fa un o dos missatges, he arribat al missatge número cinc-cents del bloc. Al mateix temps, estic a punt d'arribar a les mil visualitzacions del perfil. Em fa una mica de vergonya haver dit que mig plegava i no haver-ho fet. Ja sé que això és fer perdre el temps a la gent, però en fi, quan ho vaig dir m'ho creia sincerament. M'hauria de conèixer més a mi mateixa? Hauria de saber que l'escriptura podria més que els obstacles i que trobaria la manera? (De fet, no és que hagi trobat la manera, sinó que la manera m'ha trobat a mi) Nosquete ipsum, diuen en llatí, "coneix-te a tu mateix" i això és una cosa que potser sempre m'ha faltat: ser més realista respecte al que puc fer i el que no. Hauria d'haver sabut que no em podria passar més de quatre dies sense escriure, que això em faria patir. I és un bloc, vull dir que no hi guanyo res material (espiritual sí). Si fos una feina ben segur que les coses serien diferents. Es clar que si la meva feina fos el bloc, segur que em tornaria addicta al treball!
Continuo fent el bloc, però la darrera setmana no he llegit gaire. Coses serioses, vull dir. De vegades ja passa. De vegades també necessito prendre'm el meu temps per tenir perspectiva, per assumir el que vaig llegint. Es tracta de que passi prou temps per tornar a voler, per despertar el desig. Hi ha un vers de Cesare Pavese que em ve al cap ara i que diu: "i a la nit podrem retrobar-nos, volent." Això és una mica el que m'està passant amb els llibres que llegeixo ara.
Ara estic llegint: Tristán e Isolda, Eilhart von Oberg; El Quijote, de Cervantes; Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand; La creació del món, de Miguel Torga; La princesa que creia en els contes de fades, de Marcia Grad; Una Ola, de John Ashbery; i Poemas escogidos, d'Adam Zagajewski. I m'adono que alguns fa molt i molt que els estic llegint.

Em feia molta il·lusió celebrar el missatge número cinc-cents, i ha arribat i de poc em passa de llarg. Ho celebraré tornat al meu ritme de lectures habitual, si pot ser.

Amb dret a escriure

Un llibre que recordo amb molt d'afecte és Con derecho a cocina, les memòries de la Mary Higgins Clark. Ja ho sé, no es la mena d'escriptora que jo llegeixo (de fet, no he llegit cap dels seus llibres d'intriga) ni tampoc és la mena d'escriptora que m'agradaria ser. Però és escriptora, escriu i viu d'això, per tant mereix tots els meus respectes. Les memòries estan molt ben redactades, i no tinc motius per pensar que en els altres llibres no sigui així. Tampoc tinc motius per pensar que els llibres els hi hagi escrit un "negre". Si em va interessar aquest llibre és perquè explica, amb molta sinceritat, tot el procés que la va dur a publicar el seu primer llibre. Combinant-ho amb una feina i cinc fills. Evidentment, això exigeix molta força de voluntat i una gran fe en un mateix, i que t'agradi molt el que fas. No és el mateix escriure si ja tens deu llibres publicats que si encara no n'has publicat cap; la confiança per força no ha de ser la mateixa (tot i que llavors deuen sorgir altres problemes). Ella tenia una feina de vuit hores, cinc fills per cuidar (s'havia quedat viuda) i s'aixecava cada dia a les sis del matí per tenir una horeta per escriure abans que tots es llevessin. I això ho va fer cada dia durant un any, sense tenir cap garantia de que el que estava escrivint fos bo, o de que li publicarien. Sense saber que seria l'escriptora enormement popular que ha arribat a ser. La força de voluntat i la fe en un mateix que calen per fer això em deixen admirada. I a més, li va sortir bé. Vull dir que podria haver-ho fet i la novel·la es podria haver quedat dormint en un calaix per sempre. Aquella novel·la encara no era d'intriga, i encara no va ser l'èxit de vendes que serien algunes altres novel·les seves, però com vaig llegir fa poc que deia Torga, això la va fer entrar en lliça.
Si voleu ser escriptors o escriptores, us recomano vivament aquest llibre. Potser és una mica superficial (hi ha qui en diria amè), però és sincer, es llegeix d'una revolada i està molt ben redactat. Potser no us convertirà en escriptors de best-sellers, però us farà fruir del procés que ha dut a algú a ser-ho. (Tot i que tampoc explica cap secret, a no ser que el secret siguin el treball i l'observació.)

Una cosa que em fa molta gràcia és el consell que dóna de mirar de què tenim plena la biblioteca si volem escriure. Diu que si la tenim plena de novel·les roses, escriguem una novel·la rosa, i si la tenim plena de novel·les de detectius, escrivim una novel·la de detectius. Ella la tenia plena de novel·les d'intriga. Si em fa gràcia és perquè, seguint el consell, he mirat les meves lleixes. Les tinc plenes de clàssics. Representa que haig d'escriure un clàssic? (Somriure) El que em principi sembla un molt bon consell, fruit del sentit comú, por acabar-se convertint en una tomba. Però bé, consells estimulants i pot realistes apart, un llibre que em va interessar molt.

Versos

"El dañino tiempo, con presteza hoy de ladrón,
acarrea su rico botín no sabe cómo:
tantas despedidas como estrellas tiene el cielo...
Él farfulla un torpe adiós,
ya aún nos escatima un único beso famélico
que la sal de las lágrimas que brotan hace aborrecible."

(citat per Edith Wharton a Una mirada atrás)

Google, Gògol i la inspiració comunista

Al començament d’existir el Google, vaig llegir que li havien dit Google en honor a l’escriptor rus Nicolai Gògol. També vaig llegir que li havien posat el nom d’un escriptor rus perquè era un enginy d’inspiració comunista. Per el poble, vaja. Suposo que l’inspiració comunista l’han anada perdent a mesura que s’han convertit en una multinacional, però el nom de Gògol ha quedat, i m’agrada molt que el nom d’una de les eines més populars d’Internet estigui inspirat en un escriptor com aquest.

TRISTANY I ISOLDA i les Tres Bessones

“El rei Marc de Cornualles ha encarregat una missió a en Tristany: anar a Irlanda a buscar la Isolda, la futura reina. Les Bessones l’hi acompanyaran… Després de moltes peripècies, elles aconseguiran desfer l’encanteri que ha fet que en Tristany i la Isolda s’enamorin. I així ella es casarà amb el rei i Tristany amb la seva estimada Aurora.”

(text trobat a Internet)

Quan he llegit això m’he quedat de pedra. Una cosa és que adaptin clàssics universals, i l’altra és que traeixin l’essència de la història... Què és això de que Tristany tingui una altra estimada que no sigui Isolda? Què és això de desfer l’encanteri? Què és això que no morin? En fi, suposo que no sóc ningú per criticar-ho, però m’he quedat de pedra.

Carro

"Carro – Vehicle de tracció animal format per una caixa situada sobre un o dos eixos dotats de rodes. Disposa d'una peça llarga de fusta, denominada llança, que permet unir-lo al tir. Aquest es troba compost per un nombre variable d'animals, generalment cavalls o bous. Amb menor freqüència es fan servir ases o mules. Els primers carros foren inventats pels nòmades de l'Àsia Central quan, en els seus desplaçaments cap al sud-oest, van entrar en contacte amb els inventors del torn per fer ceràmica. Els genets de les estepes usaven els cavalls per arrossegar trineus durant els mesos d'hivern i no van tardar a acoblar la roda del torn als seus vehicles, transformant-los en carros. No obstant, la fabricació de les rodes resultava cara i complexa, raó per la que els carros van quedar reservats a la noblesa, que els usava per la caça i la guerra. Els seus ocupants podien tirar fàcilment fletxes contra l'adversari sense ser atrapats per la infanteria i durant casi tres mil anys els carros de guerra van dominar els camps de batalla de l'Orient Proper i del mediterrani oriental. Els perses i els macedonis van inventar el carro falcat, que a les rodes duia ganivetes, impedint l'aproximació de l'enemic, fent-los més segurs. No obstant, l'invent grec de la formació en falange va marcar l'inici de la seva decadència i la tàctica militar romana va acabar definitivament amb ells. La batalla de Magnèsia, l'any 191 aC., va ser la darrera en la que van participar carros de guerra. A pesar d'això, les bigues i les quadrigues, tirades respectivament per dos i quatre cavalls, van ser àmpliament usades pels romans en desfilades i curses. Així mateix, l'ús civil dels carros es va estendre durant l'Imperi Romà i continuaria fins la popularització dels cotxes durant la segona meitat del segle XX. Especial importància van tenir les caravanes de carros usades durant la segona meitat del segle XIX per a la colonització de l'Oest nord-americà i de l'Àfrica austral."

(text que ha arribat a les meves mans)

Llacuna

Una de les coses que més m'encurioseix de la Revolució Francesa, del govern de Napoleó i de la posterior Restauració, és com es va arribar a la situació actual, a la Cinquena República. En algun moment van haver de fer una segona revolució... què va ser de la Segona, Tercera i Quarta Repúbliques? Per què mai no n'he sentit a parlar enlloc?

Simplificació alliberadora

Com sempre que estic una mica depre, m'ha donat per un llibre d'autoajuda. Ara estic rellegint Simplifique su vida, de l'Elaine St. James. Mentalment, ja m'he desfet del robot de cuina, de la gespa, de les plantes d'interior i del barco. Mai he tingut robot de cuina, ni gespa, ni plantes d'interior, ni barco, però saber que són tan prescindibles, que és tan fàcil desfer-se'n, em treu un pes de sobre, la veritat.
M'encanta el consell que parla de no mirar la tele per no deprimir-se amb les noticies. De totes maneres, sé que si confesses que jo no miro la tele precisament per això més d'un i d'una es posarien les mans al cap, o sigui que no ho diré. Els blocs són un bon sedàs de l'actualitat, passada pel filtre de la cultura. O deuen ser els blocs que jo llegeixo.
En fi, que ja no em queden trastos per llençar, l'últim cop que vaig llegir el llibre -no fa pas tant- ja els vaig llençar tots. Tot i així, llegir-lo ho continuo trobant molt alliberador. Tot fos tan fàcil com tenir els diners suficients per ser pobre de la manera que preconitza aquest llibre!
Per cert, crec que haurien de fer un llibre que es digués Simplifique su mente, on es parlés de com alliberar-se de les cabòries i trastos mentals. Aquest sí que m'aniria bé!

Interpretar música modifica el cervell

"Un estudi conclou que interpretar música modifica el cervell: "L'experiment va mostrar que a la persona sense experiència musical se li va activar la zona neural relacionada amb la percepció auditiva mentre escoltava la peça; però, a la violinista, a més, se li van "encendre" de manera espectacular les regions relacionades amb les emocions, la melodia i el cant. Segons Pujol, "cadascú escoltava una melodia de manera diferent i d'acord amb les seves capacitats cerebrals i enteniment. La violinista escoltava la peça, la cantava interiorment i la reproduïa mentalment amb els dits, una sensació molt més completa que per a la persona profana"." I no passarà això amb tantes altres coses, com llegint, per exemple?"

(fragment trobat a Internet)

La felicitat

"La felicitat és una obsessió dels temps moderns?
Fa dos segles que l'esperança de vida es situava al voltant dels 30 anys. L'enorme tasca de sobreviure i procrear ocupava tota l'existència. A més, la religió et deia que la felicitat no era d'aquest món, que havies d'esperar a l'altra vida. Això ha canviat radicalment, ara tenim quaranta anys del que jo anomeno vida redundant en termes evolutius. O sigui que ara hi ha temps per pensar."

Eduard Punset
(entrevistat a la revista Qué leer per Antonio Lozano)

Paraules de Tzu

"L'assoliment de la victòria exigeix una profunda perspicàcia i una planificació prèvia."

Sun Tzu
L'art de la guerra

Paraules de Faulkner

"Quant l'ombra del marc de la finestra va aparèixer entre les cortines eren entre les set i les vuit i llavors em vaig trobar de nou a l'interior del temps, escoltant el rellotge. Era el de l'avi i quan pare me'l va donar, em va dir: Quintí, et dono el mausoleu de tota esperança y desig; es més que penosament possible que l'usis per aconseguir la reducto absurdum de tota experiència humana, el que no satisfarà les teves necessitats individuals més del que va satisfer les meves o les del meu pare. Te'l dono, no perquè recordis el temps, sinó perquè aconsegueixis oblidar-lo alguna vegada durant un moment i no perdis tot el teu alè intentant conquerir-lo. Perquè cap batalla es guanya mai, com ell deia. Ni tan sols es dur a terme. Només el camp de batalla revela a l'home la seva pròpia bogeria y desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i d'idiotes."

William Faulkner

El brogit i la fúria

Immortalitat

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. He llegit el Llibre XVI. Molt emocionant. Explica un episodi que va acabar, perquè ell va voler, amb la seva carrera política a les ordres de Napoleó. L'episodi històric està molt ben explicat, però s'hi veu una gran nostàlgia de l'antic règim, de la superioritat dels nobles a costa del poble, que la revolució, amb tots els seus errors, va corregir. Però no és estrany: els nobles eren els "seus". Ningú es pot llegir això sense donar-li la raó, i en canvi... I és per no perdre's el retrat que fa de Napoleó, de la persona, i de l'emperador. Crec que, a tenor de les seves conclusions, Chateaubriand era un gran estadista, però una mica ingenu per ser home d'estat: això del govern és una feina bruta, i ell no ho veu.
Quina conclusió en trec d'això? Que, dos-cents anys després, poc importa qui va tenir la raó. Chateaubriand va fer el que creia que era just, i ho va explicar a la seva manera. Va triar el seu camí. Napoleó també va triar el seu camí. Tots dos van ser homes extraordinaris, i es van fer immortals, encara que d'una manera completament diferent. Es poden tractar com a iguals, però jo admiro molt més a Chateaubriand, que ho aconsegueix sense vessar sang, només escrivint.
I una cosa que gairebé em passa per alt: la imatge que dóna Chateaubriand de Napoleó no divergeix en absolut de la que ens donava Stefan Zweig a Fouché. (I Zweig no l'havia conegut, a Napoleó, però se'ns dubte havia llegit molt sobre el tema.)

Un altre diumenge a la tarda a Parma

Si hi ha algú que és una mica observador, s'haurà adonat que els diumenges a la tarda sempre publico alguna cosa. Es lògic perquè els diumenges a la tarda és quan tinc més temps per llegir. I ben feliç.
Això és el que veig a fer ara: vaig a llegir el Llibre XVI de les Memorias de Ultratumba. Vaig a passar el diumenge a la tarda amb Chateaubriand (ostres, sort que per fer el bloc no ho haig de pronunciar!)

Dilema lingüístic

Des que faig el bloc que tinc un dilema amb els textos en castellà que són traduccions d'altres llengües: no sé si posar-los al meu bloc, que és en català, en la llengua a la que estan traduïts, o traduir-los jo mateixa al català. Com que sé que tots els lectors que ho llegiran són bilingües, i també entenen el castellà, la temptació de no traduir-los és forta. Per què, en cada nova traducció, un text perd. Però en canvi sé que si un text es en català o traduït al català, i el poso a la pàgina en castellà l'haig de traduir per força. La cosa és diferent quan es tracta d'un original en castellà (de Cervantes, per exemple). Llavors suposo que sí que se m'eximeix de traduir-lo, per allò de conservar l'original. Suposo que l'ideal seria posar els textos en la llengua en que van ser escrits, fos quina fos. Però es clar, això no redundaria en la facilitat de comprensió per tothom, precisament, començant per mi mateixa. A més, mai m'ha agradat posar textos en altres idiomes, per si hi ha algú que no els domina. Com que jo no els domino... En conclusió: fa més d'un any que faig el bloc i encara no sé què haig de fer, si traduir o no traduir.

Continuo

Sí, sí, ja ho veieu. S'han resolt els problemes. No puc estar sense publicar ni un dia més. Ai... hauria d'anar al metge?
_ Doctor, doctor, no puc deixar d'escriure el bloc. És greu?
_ Ha provat de sortir de casa, de tenir amistats, d'ocupar-se d'altres coses?
_ Sí que ho he provat. I res no ha funcionat.
_ Doncs faci, faci, el bloc. Reprimir-ho seria contraproduent. Si no ho pot deixar, es millor que miri de disfrutar-ho tant com pugui. Controli-ho: escrigui només un missatge al dia, i un missatge curt.
_ Vostè creu que em curaré mai?
_ El temps ho cura tot. Ara vostè està en una fase aguda, però ja li passarà, tot passa en aquesta vida. És una malaltia que sol durar uns dos anys, després remet per ella mateixa. Ho sé per altres pacients.
_ Així, no m'haig de preocupar?
_ Curar-se només és qüestió de temps. Mentrestant pot continuar alimentant al monstre.
_ Com aquells científics boigs que perfeccionen incansablement el seu invent...

Etiquetant

Estic etiquetant les entrades del bloc. En principi, això d'etiquetar em semblava una bestiesa, i no vaig voler fer-ho. Ara m'hi he vist obligada, en certa manera, tot i que suposo que si no volgués no tindria perquè fer-ho. Però he pensat que potser així el bloc quedaria més ordenat.
La veritat és que em veig amb vertaders problemes per etiquetar algunes entrades, però en general això m'està servint de recapitulació. M'adono que salto molt d'un tema a l'altre sense gaire lògica, com jo deia que feia Chateaubriand. I una cosa és que ho faci ell, però l'altra molt diferent és que ho faci jo. Vull dir que el que en el seu llibre és una qualitat, en el meu bloc és clarament un defecte, perquè dóna una gran sensació d'anarquia. Hi ha unes línies bàsiques, però, com les lianes de la selva de les que parlava Torga. Com aquelles, són lianes que s'entortolliguen molt. Mentre etiquetava he intentat delimitar aquestes lianes.
Un dia llegia en un bloc que això dels blocs és escriptura fragmentaria, comparable al "zapping". En principi, no hi vaig estar d'acord: els textos que jo desenvolupo tenen un començament i un final, potser són curts, però no són fragments; tenen sentit per si mateixos. Ara m'adono que també poden ser entesos com a fragments d'una totalitat, que alhora, també és un fragment d'alguna altra cosa que mai serà escrita. Ni tant sols unint els fragments de la mateixa etiqueta deixen de ser parts, no hi ha un discurs continu i lligat com una maionesa. Per mi no són fragments, però haig de reconèixer que componen un discurs fragmentari, en que potser es repeteixen molt alguns aspectes, i se n'obvien d'altres.
En principi, he intentat que no hi hagués mil categories, sinó que ni haguessin poques i que la cosa tingués un sentit, que servissin realment per ordenar el discurs. També he procurat posar a totes les categories noms evocadors i que abarquessin el conjunt descrit. Sé que a mesura que vaig escrivint, hauré de crear noves categories, i em preocupa una mica que la cosa se'm descontroli. Però sempre quedarà la possibilitat de tenir aquell espai per al improvisació que pot fer emocionant el fet de fer un bloc.
Estic posant etiquetes. Intento ser creativa. Sé que això és una mena de futilitat amb la que el blogguer ens fa anar com borregos, i que en el fons no serveix per res, però ho faig i m'agrada fer-ho. I em serveix per plantejar-me qüestions sobre el bloc. Ara només queda seguir escrivint.