Hi ha un club de lectura. Es llegeix un llibre difícil. Poca gent hi arriba. La majoria es queda pel camí. I els que hi arriben no els fa cap efecte; l'han llegit, però és com si no ho haguessin fet. No els ha canviat interiorment. Només algú diu: "l'he llegit dos cops, el segon m'ha agradat més que el primer, potser el llegiré una tercera vegada". Objectiu acomplert. Entre dotze persones, a una li ha arribat el missatge, l'entusiasme; li ha agradat, l'ha afectat. Per això sol ja val la pena. Però lectors així són com perles, no n'hi ha a totes les ostres; com dents d'or, no n'hi ha a totes les dentadures. Algú pot escriure bé, pot ser un autor consagrat i tot i així les persones que l'entenguin i a qui els arribi el missatge d'entre un grup concret es poden comptar amb el dit d'una mà. Si és així, no és millor ser un autor mediocre i arribar a molta gent? Però no és qüestió de quantitat, mai ho ha estat en bona literatura. És qüestió de temps. De recollir lectors al llarg dels anys. Potser en un any concret no n'hi ha gaires, però la suma de lectors de tots els anys superen el boom d'un best-seller, que només funciona un nombre petit d'anys, i llavors s'oblida. Però aquesta resposta al llarg dels anys no és quelcom que l'autor vegi, que visqui. No és una cosa de la que pugui estar segur. Si no té deliris de grandesa, és una cosa de la que no gaudeix. Per tant, què és l'important? Donar la possibilitat a algú que el missatge li arribi: es a dir, escriure-ho. Una cosa escrita ja implica un lector, almenys un. Sempre s'escriu per algú. L'important és haver-ho escrit. La resta és febre i indiferència.
Saturday, February 24, 2007
El difícil es fer sentir la pròpia veu
Hi ha un club de lectura. Es llegeix un llibre difícil. Poca gent hi arriba. La majoria es queda pel camí. I els que hi arriben no els fa cap efecte; l'han llegit, però és com si no ho haguessin fet. No els ha canviat interiorment. Només algú diu: "l'he llegit dos cops, el segon m'ha agradat més que el primer, potser el llegiré una tercera vegada". Objectiu acomplert. Entre dotze persones, a una li ha arribat el missatge, l'entusiasme; li ha agradat, l'ha afectat. Per això sol ja val la pena. Però lectors així són com perles, no n'hi ha a totes les ostres; com dents d'or, no n'hi ha a totes les dentadures. Algú pot escriure bé, pot ser un autor consagrat i tot i així les persones que l'entenguin i a qui els arribi el missatge d'entre un grup concret es poden comptar amb el dit d'una mà. Si és així, no és millor ser un autor mediocre i arribar a molta gent? Però no és qüestió de quantitat, mai ho ha estat en bona literatura. És qüestió de temps. De recollir lectors al llarg dels anys. Potser en un any concret no n'hi ha gaires, però la suma de lectors de tots els anys superen el boom d'un best-seller, que només funciona un nombre petit d'anys, i llavors s'oblida. Però aquesta resposta al llarg dels anys no és quelcom que l'autor vegi, que visqui. No és una cosa de la que pugui estar segur. Si no té deliris de grandesa, és una cosa de la que no gaudeix. Per tant, què és l'important? Donar la possibilitat a algú que el missatge li arribi: es a dir, escriure-ho. Una cosa escrita ja implica un lector, almenys un. Sempre s'escriu per algú. L'important és haver-ho escrit. La resta és febre i indiferència.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
2 comments:
Jo estic una mica en desacord. En primer lloc, l'escriptor penso que ha de sentir el plaer d'escriure, si ho aconsegueix, si no pensa només en els lectors a cada paraula que escriu; si, malgrat els dubtes que comporta escriure cada pàgina, s'ho passa bé, allò que escriu ja ha valgut la pena.
Quant al lector, si pot entar en complicitat en l'escriptor, amb allò que volia comunicar, si el que llegeix arriba a formar part de la seva vida d'una manera evident, millor; però si simplement s'ho ha passat bé llegint, si les hores li han estat agradables i res més, doncs també molt bé, encara que al cap d'un temps no recordi res del que ha llegit. Ja ho veus, no entro en aspectes transcendentals, però és que cada lectura té diversos graus d'aprofitament, penso.
Tens raó Miquel, potser m'ho prenc tot massa a la valenta. Em poso massa trascendental, suposo.
Esther
Post a Comment