Amistat

"Ara tinc prou anys com per fer amics."

Ezra Pound

Bretanya i Cornualles

Tristán e Iseo (pàgina 138). Sembla que ja hem trobat la resposta: Artús és rei de Bretanya, i el rei Marc és rei de Cornualles. Pel que sé, Cornualles és dins de Bretanya. M'he mirat el mapa que hi ha al llibre, i no en trec l'aigua clara. Situen el Mont Saint Michael dins de Cornualles, i això no és pas veritat.

Frase il.luminadora

"Aquells que al prendre el tren, han desaparegut en la transparència de la tarda,
¿fins quan van conservar la il·lusió de que podrien quedar-se?"

Bernardo Atxaga

Una altra venjança

"_ ¿Qué diablos de venganza hemos de tomar _ respondió Sancho_, si éstos son más de veinte, y nosotros no más de dos, y aun quizá nosotros sino uno y medio?
_ Yo valgo por ciento _ replicó don Quijote."

"que no hay memoria a quien el tiempo no acabe, ni dolor que muerte no le consuma."


El Quijote
Miguel de Cervantes
Capítol XV

Sembla que al Quixot i a Sancho les venjances no els surten tan bé com a en Tristany... Gran conversa, aquesta.

La venjança

Tristán e Iseo. Berol, VII. La venganza. Tristany mata a dos dels tres barons: abans el seu escuder ja n'havia matat un, però n'hi continuaven havent tres. També em sembla que Tristany els hi havia tallat el cap a tots tres abans, però no recordo exactament on. I es tracta del mateix autor, o sigui que no pot ser. Però potser no els havia tallat el cap, sinó que l'autor havia dit que moririen amb el cap tallat, i per això em confonc. Quina ràbia que em fan aquestes coses, no recordar els petits detalls com aquest. Ho busco, però no ho trobo, o sigui que que Tristany els matés abans deu ser una falsa impressió. El cas és que en aquest capítol sí que els mata, i ben morts; de totes maneres a un no li talla el cap, sinó que el travessa amb una fletxa. (El nan sí , que "ressuscita") Una cosa que em fa gràcia és que un dels barons duia trenes, trenes!, i Tristany se les endú com a trofeu.

De prínceps i granotes

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Segona Part. Capítols IV i V. Ha aparegut el príncep encantador i ja es comença a convertir en granota. (Perquè els homes no fan mai el procés al revés, com als contes? Ui no, esborreu aquesta frase. No és més que un tòpic suat, i a més, sona a amargor i no m'agrada. Jo mateixa deia que el ressentiment no fa bona literatura.) El llibre: farcit de tòpics conjuntats amb gràcia. M'interessa. Es pot dir que el llibre ha explotat. Continuaré llegint.

Frase musical

"Si no saps fer una cançó amb tres acords, no n'aprenguis un quart."

(Frase llegida a Internet.)

(Es pot aplicar a l'escriptura, això?)

Paraules de Serrano

"Et veig i em declaro culpable de desitjar la teva presència més que de desitjar la pau."

Ismael Serrano

Frase

"M'agrada la història pel que té de ficció."

Clara Gamboa Guzmán

Collaret de perles

Fa cosa d'un any, en un dels primers missatges d'aquest bloc, titulat Ostra amb perla, parlava d'una llista d'escriptors que segons l'autor de la llista tot escriptor cadell hauria d'haver llegit, sobretot si només havia anat a l'escola pública i tenia "carencias de origen". La llista la formaven els autors següents: Auden, Brodsky, Ajmàtova, Ashbery, Zagajewski, Torga, Sarduy i Mandelstam. Jo, pel meu compte, i vaig afegir a Marina Tsvetàieva. Els autors d'aquesta llista eren autors que, apart d'Auden, fins llavors no havia sentit mencionar mai. Un any després toca repassar què ha estat dels meus ferms propòsits de posar remei a això.

Auden _ encara no n'he llegit res.

Brodsky _ vaig llegir-li Marca de agua. Té un bon estil, però amb aquest home no hi vaig acabar de connectar. No em va agradar gaire la seva visió de la dona, a qui veia gairebé com a mer objecte sexual, i a més em va semblar ressentit, i el ressentiment no fa bona literatura. De totes maneres, si tinc oportunitat llegiré més coses seves perquè escriu molt bé, i no crec que en totes les obres es mostri misogin i ressentit, sinó no li haurien donat un premi tant important. A més, tampoc no dic que no tingués raó d'estar ressentit.

Ajmàtova _ la llegiré.

Ashbery _ n'estic llegint Una Ola i m'agrada molt. Un gran poeta que fa versos com trencadissos de Gaudí.

Zagajewski _ n'estic llegint Poemas escogidos i em té el cor robat.

Torga _ n'estic llegint La creació del món i amb aquest sí que hi connecto. És pròxim i humà i s'expressa realment bé. D'entre tots és el meu preferit.

Sarduy _ no he tingut l'oportunitat de veure cap llibre seu enlloc. Sospito que és un autor descatalogat. Investigaré.

Mandelstam _ tampoc l'he vist enlloc, però em sembla que pot ser més fàcil d'aconseguir que l'altre.

Tsvetàieva _ vaig llegir-li Natalia Goncharova, retrato de una pintora. El seu estil em va captivar. En llegiré més coses, els poemes.

No n'hi ha cap que m'hagi decebut, més aviat el contrari. Estic impacient per continuar llegint-los, i això és l'important, no?

Frase antiga

"Tota lluna, tot any, tot dia, tot vent, camina i passa també. També tota sang arriba la lloc de las seva quietud."

(escrit maia)

Amor platònic

"L'amor platònic és com jugar amb una arma carregada. Mai saps quan es pot disparar."

(frase recordada de sobte)

Paraules de Puyal

Una de les meves debilitats confessables: escoltar en Puyal. L'altre dia en va dir una que val la pena apuntar-se-la:

"Quan entrevistes a algú, hi ha d'haver un moment en que la conversa ha de fer "clic", sinó no s'arriba enlloc."

Joaquim Maria Puyal

Res més difícil de definir que el que és aquest "clic", però al mateix temps, res més entenedor que expressar-ho d'aquesta manera.

Clic – connexió
(això és com quan jo dic que un llibre ha d'explotar)

Paraules

"La millor explicació de la realitat s'ha d'abordar amb tècniques pròpies de la millor ficció."

Clara Gamboa Guzmán

Elaboració de la realitat

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. (pàgina 143) M'agrada molt llegir a aquest autor. La manera com s'explica, dient algunes coses i deixant-ne entre la boira unes altres, és el vehicle ideal per deixar-nos penetrar en la seva intimitat. És evident que no és ficció: el que explica és real, va passar de debò; però no està explicat de manera lineal, sinó que es tracta d'una veritat elaborada, feta de capes de realitat superposades, tal i com és la memòria, tal i com són els records. La realitat tampoc és lineal, i quan la recordem l'elaborem. Miguel Torga aconsegueix elaborar la seva veritat per transmetre-la com si fos la millor ficció. I és que la frontera entre realitat i ficció tampoc és tan clara, en un llibre.

Qualitats de la xarxa, o hauria de dir Xarxa?

Us heu fixat que Internet s'escriu en majúscules, com Déu? No em digueu que no fa por, això...

Paraules d'Irving

"El que podria haver-li dit a la Franny és que la taxidèrmia, com el sexe, es una qüestió molt personal; la manera com l'imposem als altres ha de ser molt prudent."

"El fet de que el món funcionés malament era un poderós incentiu per viure amb algun propòsit i per decidir-se fermament a viure bé."

"Mai et disculpis amb el sexe oposat si vols arribar a alguna cosa."

"La varietat és el secret de l'art de fer petons."

"Sens dubte creia que un complex d'inferioritat és una arma, i a vegades jo crec que ho és."

"La Lilly m'ha dit que els poetes sempre tenen aspecte de ser amics entre ells."

"Però la Lilly es prenia seriosament la literatura... encara que aquesta mai es va prendre seriosament a la Lilly."

"Has d'obsessionar-te i mantenir l'obsessió. I passar de llarg davant les finestres obertes."

"El cel és a un pecat de distància."

John Irving
L'Hotel New Hampshire

Frase

"Estima per primera vegada les vegades necessàries."

(frase trobada a Internet)

Paraules d'Einstein

"A partir d'una certa edat, la lectura distreu massa la ment dels seus objectius creatius. Tot home que llegeixi massa i usi poc el cervell cau en hàbits de pensament ateranyinats per la mandra, de la mateixa manera que qui passa massa temps al teatre cau en la temptació de conformar-se amb una experiència vicària en lloc de viure la seva pròpia vida."

Albert Einstein

(qué deuria pensar Einstein d'Internet, barreja de lectura i de teatre... )

Aparent contradicció

Tristán ruiseñor. Anònim. En aquest text es compara el gelós amb el gel, que impedeix que l'aigua flueixi. El joc de paraules es dóna en francès antic (gelus, gelée) i també en català (gelós, gel), però en castellà és introduïble (celoso, hielo). Semblaria que parlant de com un gelós fa la vida impossible a la seva dona, s'estigués parlant de com es com es comporta el rei Marc en relació a Iseo; però ves per on llavors és el propi rei Marc qui la deixa sortir lliurement al jardí, al·legant que Tristany no és al país. Sabés que Tristany hi era o no, el rei Marc és més bona persona del que ens pinta el propi text; el dolent és el nan. (Per cert que el nan el rei l'havia fet matar i torna a ser viu; es clar que no és el mateix autor, qui escriu.)
Per cert, un text maquíssim, aquest anònim.

Paraules de Calvino

"Escric a mà i faig moltes, moltes correccions. Diria que tatxo més del que escric. Tinc que buscar cada paraula quan parlo, i experimento la mateixa dificultat quan escric. Després faig una gran quantitat d'addicions, d'interpolacions, amb una cal·ligrafia diminuta.
M'agradaria treballar cada dia. Però al matí invento tot tipus d'excuses per no treballar: haig de sortir, anar a comprar alguna cosa, comprar els diaris. Generalment, aconsegueixo malaguanyar el matí, així que acabo escrivint de tarda. Sóc un escriptor diürn, però com que perdo el matí, m'he convertit en un escriptor de vespres. Podria escriure a la nit, però quan ho faig no dormo. Així que tracto d'evitar-ho.
Sempre tinc una quantitat de projectes. Tinc una llista de al voltant de vint llibres que m'agradaria escriure, però després arriba el moment de decidir que escriuré aquest llibre.
Quan escric un llibre que és pura invenció, sento un anhel d'escriure d'una manera que tracti directament la vida quotidiana, les meves activitats i idees. En aquest moment, el llibre que m'agradaria escriure no és el que estic escrivint. Per altra part, quan estic escrivint una cosa molt autobiogràfica, lligada a les particularitats de la vida quotidiana, el meu desig va en direcció oposada. El llibre es converteix en un d'invenció, sense relació aparent amb mi mateix, i, potser, per aquesta mateixa raó, més sincer."

Com escric
Italo Calvino

Diàleg

_ Crec que l'acudit sobre les Urgències Psiquiàtriques no l'hauries d'haber publicat, sembla que te'n fotis.
_ No me'n foto. Només és una manera humorística d'enfocar-ho.
_ Espero que ningú no s'enfadi.
_ S'ha de tenir sentit de l'humor.
_ Hi ha gent a qui no agraden aquestes coses.
_ Que no em llegeixin. Jo només he agafat un text que m'ha semblat graciós i l'he publicat, amb tota la meva bona fe. No diguis que no està ben trobat...
_ Tens un sentit de l'humor tot especial. Com això de la lluna...
_ Què li passa a la lluna?
_ Què vols dir amb això que és un semàfor perfecte? Això no té sentit. No sé perquè publiques aquestes bestieses.
_ No es tracta d'entendre'l. Es tracta d'apreciar la combinació surrealista d'elements. No pretenc que a tothom li agradi, però a mi m'agrada i aquest és el meu bloc.
_ Tu mateixa.

Amor vertader

"En el vostre rostre puc llegir però no puc conèixer el vostre cor, i, moltes vegades, el cor i el rostre van cada u per un camí diferent; perquè algunes persones sospiren, es lamenten i el dolen com si es morissin i van amunt i avall, però el cor no sent cap mena de dolor perquè el seu amor no és més que una broma."

Anònim
Tristán ruiseñor

Urgències psiquiàtriques

"Un home al telèfon:
_ Hola!_ diu una agradable veu femenina _ Benvingut a la Línia Telefònica d'Urgències Psiquiàtriques. Si vostè és obsessiu-compulsiu, premi repetidament l'1. Si és passiu, demani a algú que li premi el 2. Si té personalitat múltiple, premi els números 3,4 ,5 i 6. Si és paranòic i pateix al·lucinacions, sabem qui és vostè i què vol; mantinguis en línia fins que localitzem la trucada. Si és esquizofrènic, escolti atentament i una veueta l'indicarà el número que ha de prémer. Si és maníac-depressiu, no importa el número que premi... ningú el contestarà."

Perien Neo

Frase anònima

Quan era adolescent, duia un quadern. En aquest quadern hi apuntava totes les frases que em semblaven dignes de ser apuntades. Ves per on avui he trobat aquest quadern. Ja sé el destí que li donaré... La primera frase que em crida l'atenció és una que vaig llegir una vegada en un llibre de poemes d'aquells que editava l'escola amb poemes dels alumnes. No sé qui la va escriure, per tant no ho puc posar; només sapigueu que no és meva. És una frase potser absurda, potser infantil, però que a mi sempre m'ha agradat molt. La poso aquí per inaugurar la transcripció d'aquest quadern retrobat després de tants anys.

"La lluna és un semàfor perfecte."

Tots els camins porten a Roma

El Quijote. Cervantes. Capítols XIII i XIV. El Quixot menciona al rei Artús i a Lancelot com a models de cavaller. Tots els camins porten a Roma.

Pregunta

Ja fa dies que m'ho pregunto: es parla del rei Marc de Cornualles, però jo em pensava que Cornualles era en regne del rei Artús. (?)

Mussols que parlen

La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. (pàgina 27) Sembla que la protagonista d'aquest llibre té un seriós problema de doble personalitat (sembla que té reprimida la seva part més anàrquica) i un seriós problema amb la realitat (parla amb mussols). Però és una nena, i els nens tenen molta imaginació. Encara no ha madurat prou per aprendre a dir mentides a la seva mare, ni per aprendre a no creure en mussols que parlen. El lector no perd en cap moment de vista que està llegint un llibre.

"Hi ha coses que no s'han d'acceptar. Senzillament, s'han d'experimentar."

Notes

He descobert les notes del Tristán e Iseo; fins ara no les havia trobat. Diu que el gest del rei Marc quan els troba al bosc pot ser interpretat com un gest de perdó. M'agrada comprovar que no anava tant desencaminada en les meves interpretacions. També diu que correspon a un ritual feudal per espasa, per anell, per gua, el significat últim del qual en aquesta situació se m'escapa.

Un tros de cel

"Per mi comprar un llibre és com comprar un tros de cel."

Clara Gamboa Guzmán

Adúlteres de paper

Isolda (Tristany i Isolda, varis autors)
Ginebra (Lancelot en prosa, anònim)
Anna Karenina (Anna Karenina, Lleó Tolstoi)
Emma Bobary ( Madame Bobary, Gustave Flaubert)
Anita Ozores (La Regenta, Leopoldo Álas, Clarín)
Luísa Mendonça de Brito Carvalho (El cosí Basilio, Eça de Queirós)

Laura de Muntanyola (Laura a la ciutat del sants, Miquel Llor)

Hester Prynne (La lletra escarlata, Nathaniel Hawthorne)

Instints

Una cosa que no he entès és perquè Iseo torna a la cort. Tenien el que volien, estaven junts amb Tristany. Per què no han fugit tots dos junts cap a Irlanda? Tenien por de no ser ben rebuts? Ara pateixen, però la vida al bosc era dura, i la vida a la cort és un coixí de plomes. A més, a Iseo li agrada molt ser reina.
Una cosa que em fa gràcia és que els psicòlegs diuen que la passió, en les parelles, dura quatre anys, i que passat aquest temps moltes se separen. A Tristany i Iseo l'efecte del beuratge els dura tres anys. No puc deixar de trobar-hi un paral·lelisme.
És innegable que Iseo té el do de la paraula i que fa anar a Tristany, i a tots els homes que l'envolten (el rei Marc, el rei Artús), com vol. Però no crec que ho faci per desig de moure els fils, sinó que ho fa per pur instint de supervivència.

"D'igual manera que la bellesa desperta admiració, el domini del llenguatge va seguit de consideració i estima."

Jane Austen
Lady Susan

El sol i la lluna

"La història de Tristany i Iseo és un dels primers mites d'amor la rellevància del qual dóna testimoni de la seva antiguitat i resonància universals. La història arquetípica sorgeix d'un misteriós filtre màgic, un beuratge encantat que generarà aquest amor-passió que, de força irresistible, porta inscrit el destí de la autodestrucció. Eros i Tànatos es fonen inexorablement en to de tragèdia.
La difusió de la llegenda dins la narrativa francesa marca el desplaçament de l'interès per la recreació d'històries grecollatines, cap a històries originaries de la cultura celta. L'atractiu de la mitologia celta, resideix potser en el escenari insular, nous símbols no cristians i en un Altre Món al que es podia accedir sense morir en que els éssers reals coexistien amb personatges extravagants i sobrenaturals.
Tristany és l'heroi d'una de les llegendes d'origen celta més conegudes. Es possible que la imatge de Tristán es remunti a un personatge històric de Cornualles, com semblaria demostrar-ho el seu monòlit funerari entre Tintagel i Bodmin, on se l'anomena "fill de Conomorus", un altre nom del rei Marc. La llegenda el va assimilar a l'heroi irlandès Diamaid, amant de Grainne: la comparació d'ambdos relats no deixa molt marge pel dubte. Simbòlicament, Tristany representa a la lluna, mentre que Iseo és la imatge del sol. La novel·la en prosa del segle XIII destaca el fet que Tristany es moriria si no tingués relacions íntimes amb Iseo almenys una vegada al mes. Tot això guarda estreta relació amb el calendari celta, que és un calendari lunar. En les llengües celtes, la lluna és de gènere masculí, i el sol, femení.
En el mite original, Tristany no estima a Iseo, però se veu obligat a estimar-la pel poder de la temible geis llançada sobre ell per Iseo, detall que fou substituït en els textos francesos pel tema del filtre màgic begut per equivocació.
El famós i freqüentment eludit filtre màgic que beuen Tristany i Iseo és un element original en el relat que no registra antecedents anteriors. Es probable que donat l'ambient cristià i feudal en que es va difondre al història del filtre és la excusa que permet fer perdonar la falta als amants: l'adulteri i la traïció.
"Senyor, a fe meva, ella m'estima de bona fe, però vos no podeu entendre el motiu: si m'estima és a causa del que va beure. No puc separar-me d'ella ni ella de mi, no os ho puc amagar." (versió de Berol)
En rigor, no seria l'adulteri el que sorprèn i escandalitza al públic, perquè, en efecte, desde els primers trobadors el fet era consentit i fins i tot idealitzat, però sempre era la conseqüència d'un matrimoni imposat. La peculiaritat de l'obra resideix en que el l'amor és un conflicte entre els mateixos amants i la societat a la qual pertanyen que hauran d'afrontar una i altra vegada. Perquè l'amor de Tristany no correspon a l'ideal cavalleresc, al contrari, ell només desitja estimar a Iseo i es desinteressa de la vida de cavaller. Desde aquest punt de vista, l'amor de Tristany és antisocial perquè trenca les normes de la societat cortès i deixa la cort del rei Marc sense el seu millor vassall.
La figura d'Iseo és literària però també humana. Heretà de la seva mare el do de curar ferides mortals causades per verins misteriosos. És rossa i bonica. És sempre lúcida, mestressa de si mateixa i dirigeix sempre els passos de Tristany com una força inspiradora. És hàbil amb les paraules, temerària, astuta... però sovint egoista i altres tantes vegades mentidera. És absolutament capaç de portar una doble vida afectiva com a esposa de Marc i com a amant de Tristany. Però és una dona enamorada, i per tant, impulsiva i alguna vegada insegura i abatuda. La contradicció en Iseo és part de la solidesa del personatge que ha de fer front a dues realitats simultànies, per un cantó, la passió irresistible i transgressora de la mà del seu amant i per l'altre, la seguretat al costat del seu marit, el rei.
A l'igual que Lancelot, Tristany pot ser considerat un model de cavaller cortès: valent, invencible, poeta brillant. En la tradició galesa, el personatge posseeix més elements mitològics, ja que, en efecte, és amo de temibles poders: les ferides que produeix són sempre mortals i a la inversa, tots els que gosen fer-li mal, moren.
En definitiva, la mort tràgica de Tristany no és conseqüència de la ferida enverinada que ha rebut, sinó que es deu a que Iseo arriba massa tard: el sol no pot tornar la llum que la lluna necessita. El simbolisme és molt suggestiu.
Iseo, Isolda o Yesult, filla del rei d'Irlanda, esposa del rei Marc de Cornualles és doncs, amant de Tristany. El seu arquetip respon a la irlandesa Grainne, el nom de la qual prové de la paraula grian que significa "sol". Iseo, "La rossa", és la representació més antiga de la deessa solar dels celtes. En el mite, ella dóna la vida, el calor y la llum al seu amant Tristany, la lluna. Ella representa doncs a la Dona en el seu aspecte més total i radiant. Es correspon amb la imatge d'una divinitat totpoderosa: l'Artemisa dels escites de la que parla Herodot. El nom d'Iseo no es d'origen celta, sinó que prové del germànic-escandinau hild que significa "noia". Se suposa, doncs, que hi ha influencia islandesa en la llegenda."

(text tret d'Internet)

Paraules de Llull

"Les carreres per les quals l'amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d'amors."

Ramon Llull

Anonimat

Fins aquí, el tros de Tristán e Iseo escrit per Berol, titulat Tristán, un tros en que aquesta matèria de Bretanya brilla amb tota la seva magnificència. Ara ve un tros anònim, titulat Tristán ruiseñor. Qui és l'autor d'aquest tros? Algunes persones sostenen que els escriptors que van haver de restar anònims van ser dones. Aquest anònim que vindrà ara, l'ha escrit una dona?

El judici de Déu

Tristán e Iseo. Tristán, Berol. VI. El juicio de Dios. Episodi molt emocionant, en que apareix el rei Artús.
Jurar devia ser una cosa molt seriosa en aquells temps, perquè Iseo es guarda prou de fer-ho en falç.
Com pot ser que no reconeguin a Tristany?
Una cosa em confon: els tres barons, que ara tenen nom, i el guardabosc que va descobrir a Tristany i a Iseo, que semblaven haver mort anteriorment, tornen a aparèixer. Fins i tot el nan sembla que hi torna a ser.
A la introducció es diu que passarà alguna cosa al fang, i en passa una altra; el judici de Déu també és diferent. Suposo que és perquè existeixen diferents versions del jurament, i de tota la història.
Em quedo amb les ganes de saber més de l'episodi de la llança entre Iseo i el rei Artús.

Em trobo la paraula "chamicera", que busco i vol dir bosc cremat.

Pot un llibre canviar una vida?

Fa poc vaig llegir per Internet d'una persona a qui llegir el llibre de Paul Auster Trilogia de Nova York li havia canviat la vida. Va decidir deixar la seva feina i obrir una petita llibreria, i no se'n penedia. Aquesta frase "aquest llibre em va canviar la vida" no se sent gaire sovint, per més que sigui un tòpic. Potser també perquè és difícil trobar un llibre que sigui capaç de canviar una vida, i perquè la realitat depèn d'imponderables que no es troben als llibres, precisament. Jo he llegit molts llibres, i potser és trist que d'entre tots els llibres que he llegit no n'hi hagi cap del que pugui dir que m'ha canviat la vida. Els llibres han estat aquí, fent-me la vida més agradable, essent la meva vida, però l'altra vida ha continuat el seu curs de manera independent. Hi ha hagut llibres que m'han impressionat, però cap tant com per "canviar la meva vida". Es més, em malfio de la gent que diu que llegir un llibre els ha canviat la vida: són gent que han llegit pocs llibres, si un de concret els ha fet tant d'efecte. A més, si el llibre que et canvia la vida es de tipus religiós o espiritual, o et converteix a alguna cosa, raó de més per malfiar-se'n. Jo no crec en els llibres que han de canviar la meva vida. A aquestes altures ja sé que la vida no canvia. Només crec en els que, pacientment, confirmen el camí que segueixo.

La lluna en un cove

He trobat el llibre d'auto-ajuda ideal per mi: La princesa que creia en contes de fades, de Marcia Grad. Fixeu-vos què diu: "Per a tots els qui han lluitat contra el dolor de la infància, contra el sentiments de no ser prou bo, o els que han cedit el seu poder a un príncep inadequat." No cal dir que el llegiré àvidament per veure com explica això de "els finals feliços són sempre possibles". Presento que aquest llibre pot canviar la meva vida.

Orígens de la novel.la

"Com a punt de partida cal tenir en compte que les primeres narracions en llengua romànica són escrites en vers, i són traduccions d'obres llatines. Per exemple, el Roman d'Eneas, el Roman de Troie, etc.
Les primeres novel·les en llengua romànica apareixen a la segona meitat del segle XII de la mà d'un escriptor genial: Chrétien de Troyes, sense oblidar la tasca literària de Maria de França.
Chrétien de Troyes escrivia, però, en vers, en noves rimades, i les seves obres segueixen una estructura força similar: hi ha sempre una "requeste", la recerca per part d'un cavaller errant (en busca d'aventures) d'una dama (que ha estat raptada per un ésser de l'altre món) o d'un objecte desaparegut i de gran valor. El cavaller, valent i lleial, ha de superar una sèrie d'aventures per anar-se perfeccionant i depurant com a cavaller i, al final, pot aconseguir l'èxit en la seva empresa. Les aventures són de caire guerrer, però entremig sempre s'hi barreja una trama amorosa.
Amb el pas del temps, al segle XIII apareix la prosa. Les novel·les són ja més llargues i complicades i es creen els cicles novel·lístics. Cal tenir en compte que l'aparició de la prosa és possible gràcies a la incorporació d'un nou invent: el paper. Abans, els copistes i els escriptors feien servir tauletes de cera per escriure (o pergamí, que era molt car). Aquestes tauletes no eren gaire fàcils de transportar i obligaven a escriure una història relativament curta. Amb l'aparició del paper, en canvi, un escriptor pot tornar enrere amb facilitat per repassar el que ha escrit. Pot, per tant, complicar i allargar la trama tan com vulgui.
Chrétien de Troyes és un escriptor del Nord de França que va elaborar la seva obra entre 1160 i 1190. En les seves novel·les crea el prototipus literari de cavaller errant: Erec, Yvain, Lancelot, Perceval, Gauvain són alguns d'aquests cavallers que aconseguiran gran fama en segles posteriors.Chrétien de Troyes, però, no crea del no-res, sinó que s'inspira en materials existents als quals dóna una forma nova. S'inspira en relats i contes folklòrics, que circulaven oralment en el seu temps, especialment en contes folklòrics de tradició celta que constituïen el que s'anomena matèria de Bretanya.
Les obres de Chrétien de Troyes i les dels seus imitadors i continuadors estan plenes d'històries de boscos salvatges i inhospitalaris, habitats per personatges estrafets, misteriosos, malvats, per extraordinàries bèsties blanques que, de sobte, prenen rostre humà, per naus que naveguen sense rems ni remadors, per castells amagats darrere d'espessos murs de boira, que apareixen i desapareixen als ulls dels cavallers, per estranys ginys que descarreguen tempestes incontrolables o provoquen pluges artificials de llances i fletxes, que l'intrèpid cavaller errant ha d'esquivar. És a dir, per tots els ingredients que tenen els llibres de cavalleries i que rebutjaran les novel·les cavalleresques del segle XV.
Chrétien de Troyes va escriure obres com Cligés, Erec, El cavaller del lleó, El cavaller del carretó o El conte del Graal.
Maria de França és contemporània de Chrétien de Troyes. Va escriure dotze breus composicions en vers (possiblement abans de 1183), de delicat to cortès i d'ambient fantàstic i meravellós. Hi explica les anècdotes (aventures) que suscitaren el naixement d'unes cançonetes molt conegudes en el seu temps, compostes majoritàriament per bretons i que es coneixien amb el nom de "lais". Ella no es considerava l'autora dels "lais", sinó dels contes que en narraven l'aventura. Però el públic aviat va donar el nom de "lais" a les obres de Maria de França, que es coneixen amb aquest nom.
D'entre els lais de Maria de França es podrien destacar Chevrefoil (Mareselva), que narra una anècdota dels amors de Tristany i Isolda, Laustic (Rossinyol) o el del cavaller Lanval.
Constitueixen la matèria de Bretanya les narracions en vers del segle XII protagonitzades per un cavaller errant i ambientades o bé a la Gran Bretanya o a l'anomenada Petita Bretanya, que avui en dia és la Bretanya francesa.
Formen part del que es coneix com el "cicle artúric", ja que les aventures cavalleresques i amoroses tenen lloc a la cort del mític rei Artús. S'anomenen també "romans courtois", és a dir, novel·les corteses.
Una de les històries que va tenir més èxit és el Roman de Tristany i Isolda. El Romanç de Tristany i Isolda és una narració en vers, escrita al segle XII, que narra una sublim i tràgica història d'amor protagonitzada per Tristany, el nebot del rei Marc de Cornualla, i per Isolda, la futura esposa del rei.
El rei mana al seu nebot que aparelli una barca per anar a buscar Isolda a les seves terres. Ell obeeix i, quan es troben tots dos en alta mar, casualment beuen un beuratge que els enamorarà perdudament l'un de l'altre. Aquí comencen totes les seves desventures per poder amagar-se del rei Marc...
Cap al 1225 es va redactar una extensa compilació en prosa francesa que s'anomena Sant-Graal., Lancelot-Graal o Vulgata. Són novel·les llargues basades en obres de Chrétien de Troyes que exalten l'ideal cavalleresc i que tenen un sentit cristià. Van ser divulgadíssimes, fins al punt que tots els cavallers del segle XV les coneixien o les havien llegides.
En català tenim la Tragèdia de Lancelot, conservada en una edició incunable de 1496, que és una adaptació dels episodis inicials de la novel·la francesa del segle XIII La mort Artu, que constitueix el final del conjunt de textos anomenat Lancelot o Vulgata.
Narra la història dels amors entre Lancelot del Llac i la reina Ginebra, l'esposa del rei Artur."

Necessitats

Fa dies que haig de continuar llegint La creació del món, el relat autobiogràfic de Miguel Torga. Però em costa. I és que és tan vulnerable, està tan necessitat d'afecte... Ja sé que tots ho estem, de necessitats d'afecte, però ell ho transmet; no ho diu directament, però això es traspua del seu text. "Aviam" si reuneixo el valor per enfrontar-m'hi, perquè val la pena.

Paraules de Calvino

"Escriure només té sentit si davant hi ha un problema a resoldre."

"Així, aquesta feina literaria es converteix també en una feina de recerca de mi mateix, de comprensió del que sóc."

Italo Calvino

Pàgines autobiogràfiques

La mentida

"Tristany, reina, escolteu-me ara un moment; per evitar el deshonor i amagar una mala acció es pot dir alguna mentida."

Tristán e Iseo. Tristán, Berol. V. Iseo regresa a la corte. Passat l'efecte del filtre, no desitgen altra cosa que reprendre la seva vida d'abans. L'ermità els fa enganyar al rei respecte a quina ha estat la seva relació, sinó aquest mai els hauria perdonat i no els hauria permès de tornar. Mereix una menció el fet que la reina ha d'anar ben vestida per tornar, vestida de reina; d'alguna manera, l'hàbit fa al monjo.

Un bri de recapitulació

Tristany i Isolda m'apassiona, estic en aquell punt que em comença a saber greu deixar-lo. En canvi El Quijote... m'agrada com està escrit, està molt bé, però encara no ha "explotat". Suposo que més endavant m'agradarà més. El meu llibreter em van dir que totes les històries que s'hi explicaven s'ajuntaven al final. Estic impacient per veure-ho.

Allò que veu aquell qui estima

Tristán e Isolda. Tristán, Berol. IV. En el bosque de Morrois. La vida al bosc és dura pels amants, però tenen un criat. El rei Marc els troba. (Ara sabem que té orelles de cavall, i els cavalls són animals nobles; a més suposo que això de tenir orelles de cavall és una metàfora de la seva bondat). Com que estan vestits, no es toquen i l'espasa de Tristany reposa entre els seus cossos adormits, el rei es pensa que no ha passat res entre ells, que no són amants, i no els mata. (El rei no veu en el fet de que dormin junts sense que passi res una prova del fet evident que s'estimen.) No sé què em sembla més increïble: que es pensi que no ha passat res entre ells o que els deixi viure. És un ingenu, o veu el que vol veure? Però en el fons, això és molt humà i molt creïble. On queda tota la seva set de venjança? El mateix rei Marc que va donar a Iseo als leprosos, potser ja ho va fer conscient de que Tristany s'havia escapat i que no ho permetria. I no mana seguir al gos, que ben segur els hauria dut, a ell i a la seva cort, fins a ells. En el fons, el rei Marc no els odia tant com ells es pensen. Em sembla que en realitat se'ls estima molt, tot i que mai s'ho reconeixeria, i és per això que permet que continuïn vius i que s'enganya respecte a la relació que tenen. (Entenc que a la introducció es digués que el rei Marc era una personatge complex.)

Una pedra a la sabata

El Quijote. Cervantes. Capítol XII. En un moment de la narració diu Cervantes "porque parecen (cosas) de gentiles". Qui són aquest "gentiles" a que es refereix? Gent d'altres religions? Amb el text no es dedueix i a les notes no ho explica, i m'imagino que el mot té en aquella època un significat diferent del que li donem ara. (Em fa ràbia perdrem coses de la narració perquè no en sé prou.)
També tinc una cosa a dir sobre el mot "amantes" (de Marcela). En realitat són admiradors, no amants, perquè si la noia conserva la seva virtut... però suposo que per analogia també es pot fer servir aquesta paraula, i no seré jo qui corregeixi a Cervantes. (Ostres, ara faig de pedra a la sabata)

La veu del poeta és una font d'aigua clara

Adam Zagajewski, Poemas escogidos. (página 95) Com ho aconsegueix en gairebé cada poema? La seva veu brota clara i senzilla, sense pirotècnies. Les seves imatges tenen la senzillesa de les coses pròximes i casolanes, entre les que et trobes bé. Un núvol, un gat, un branquilló... Pronuncia una frase i... màgia. I encara, sense girs, sense brusquedat. Tot tan clar i senzill com l'aigua d'una font; paraules on descansar el cervell després d'una lectura feixuga, paraules on reposar els ulls després de ser assaltats per infinites imatges. Llegir aquests poemes és una mica com tornar a casa ( i jo a aquest home no el conec de res; de totes maneres no és estrany que per mi llegir un llibre sigui com tornar a casa) I això gairebé a cada poema. Però en vindran més; encara no l'he acabat.

Contes

El meu llibreter m'ha dit que el conte més antic que es coneix és La bella dorment. M'agradaria saber més sobre això.
Segons deia Italo Calvino, un escriptor pot aprendre molt del contes infantils, perquè estan molt ben escrits: estan escrits amb la màxima economia de paraules i la màxima efectivitat de significat (usant la paraula justa). Són clàssics. La veritat és que fa temps que em balla pel cap llegir-ne algun. Es clar que també em ballava pel cap llegir teatre, i encara no m'hi he posat...

Paraules de King

"La imaginació és una espasa de doble tall. M'agrada tenir-la. Però, què faig quan està fora de control a les tres de la matinada?"

Stephen King

El salt de Tristany

Tristán e Iseo. Tristán, Berol. III. La huida la bosque. Un episodi molt emocionant, en que Tristany i Iseo estan apunt de ser cremats vius a la foguera, però al final... "El salt de Tristany", hi deu ser encara, a Cornualles? Em fixo que sempre fan servir (es menciona dues vegades) la mà dreta.

The Kalevala

Algú és preguntarà quin llibre és el de la foto. És El Kalevala, són sagas finlandeses (poemes, contes i llegendes populars), recollides per el metge i erudit Elies Lönnrot. A la foto hi surt en la seva versió anglesa. Evidentment, no és un llibre que es trobi fàcilment a les llibreries. A Internet hi he trobat això:

"Es va deixar portar per les llums màgiques i va veure un llibre que es deia "L'epopeia del Kalevala", que és una epopeia finlandesa. Fins l'any 1900, Finlàndia va estar en poder dels russos i dels noruecs, alternativament, i no tenia una vertadera identitat. Un jove, estudiant d'apenes 24 anys, va començar a recórrer la terra, que en aquest moment és Finlàndia, recollint històries, contes i tradicions populars. A partir d'això va crear el llibre Kalevala, que és del país de Kaleva, el personatge creador del món que té un molí màgic. Més o menys 100 anys després de que ell les recollís, Finlàndia es va trobar a si mateixa com a nacionalitat i diuen que fou a partir d'aquestes històries. El pinten com a un home caminant amb un bastó a la mà, amb un feix de papers. Aquest home caminant els va donar una nacionalitat."

La màquina d'escriure com a personatge

La historia de mi máquina de escribir. Paul Auster. Il·lustracions de Sam Messer. Vet aquí un llibre il·lustrat, on el més important són els dibuixos. Sam Messer pinta la màquina d'escriure d'Auster desde totes les perspectives, analitzant-la com si fos un personatge. Uns dibuixos esplèndids que evoquen tot l'amor que es pot tenir a l'escriptura i a les eines per escriure. (El meu quadre preferit: el de la pàgina 59)

"Escriure és una acció física i els instruments utilitzats tenen la seva influència."

Natalie Goldberg

Paraules d'Stendhal

"El regal d'un llibre, a més d'un obsequi, és un delicat elogi."

Stendhal

Fama

Memorias de Ultratumba. Llibre XIV. Capítol 3. Vaig llegint aquest llibre, però ja veieu que no en parlo. No hi ha res a dir. No m'agrada tant com abans. Ara s'ha fet famós (per l'obra que va escriure) i tothom l'adula. Fa molta vida social i coneix a molta gent; ja no li passen coses interessants. Me n'alegro per ell, es clar, ara menja cada dia, però jo ho trobava més interessant quan no era famós, quan passava misèria i explicava com escrivia. Ara també escriu, però no ho explica.
Ara sembla que s'ha de trobar amb Napoleó. "Aviam" què serà.

Transformació de la veritat

Tristán e Iseo. Tristán, Berol. Las huellas ensangrentadas. Aquí apareixen tres barons (tres personatges, una sola veu), que se'ns diu que són "traïdors". Però ells miren pels interessos del seu rei, o sigui que en realitat són lleials. Altra cosa és que la història estigui escrita desde la perspectiva de Tristany i Iseo, i per tant, tot el que els perjudiqui sigui entès com una traïció. Però els barons són lleials (encara que només pensin en el seu propi benefici) i Tristany i Iseo no, ells enganyen al rei (per més que l'estimin de debò); el que passa és que la cosa està preparada per donar-los la raó i perquè ens posem de la seva banda.

Poesia

"Y comprendí que en el canto estabais,
inalcanzables como la música, indiferentes como
notas, lejos de nosotros como nosotros
de nosotros mismos."

En Mayo
Adam Zagajewski
Poemas Escogidos


"En la música encuentro la fuerza, la debilidad y el dolor,
los tres elementos.
El cuarto no tiene nombre."

Autorretrato
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

La telenovel.la

"El que es va escriure pensant en el públic ingenu, que és el lector natural del gènere novel·lesc, es en la actualitat pastura de savis i erudits. L'única forma de relat viva és la telenovel·la, en part perquè ens acosta al gènere oral, del que procedim"

Laura y Julio
Juan José Millás

Tristán e Iseo també és un "culebron".

Agricultura

El Quijote. Cervantes. Capítol XI. Aquest parlament que fa El Quijote sobre l'home recol·lector em porta la cap una cosa que vaig llegir una vegada: vaig llegir que sempre ens hem pensat, ens ho ensenyen a l'escola, que l'home va descobrir l'agricultura entre grans alegrois. Pel que es veu, això no és veritat. La veritat és que l'agricultura els van obligar a practicar-la: els van esclavitzar. Sembla que Don Quijote en sigui conscient, d'això.

"ni aun con los ojos siquiera,
mudas lenguas de amoríos."

Miguel de Cervantes
El Quijote

Els déus grecs

"Els déus grecs castiguen a aquells qui s'han portat malament fent que es compleixi allò que més desitgen."

(sentit a la radio)

Quatre llums

Mentir

Tristany, La trobada espiada, Berol. En aquest tros els protagonistes menteixen. Els hi obliga l'instint de supervivència. Això també els fa complexes, tot i que qui més menteix és Iseo; també és qui té més per amagar. Però en les coses principals no menteix, sinó que ho explica de manera que el significat de les seves paraules es pugui interpretar com espera l'oient.

Compaginació del llibre Tristán e Iseo

Aquest llibre, Tristán e Iseo, està compaginat de manera que es poden llegir tots els trossos conservats en vers en francès antic, seguint l'ordre amb que es desenvolupen els episodis de la història. Això vol dir que d'un autor saltem a l'altre, segons els trossos d'ell que s'han conservat, però la història, que és la mateixa en tots els casos, va seguint.

La complexitat d'un personatge

Tristany, Tomàs d'Anglaterra. La nit de noces. El comportament d'Iseo, la manera com es relaciona amb els homes de la seva vida, aquesta contradicció, és el que la fa complexa com a personatge. Tristany és molt més simple, de moment.

Celebrant el missatge número 300

Celebro el missatge número 300 del bloc. Es hora de recapitular una mica. L'aspiració principal d'aquest bloc és expressar-me, no sortir en llistes de popularitat o rebre molts comentaris, tot que ambdues coses m'agradarien, si es produïssin. Avui, 8 de Novembre de 2006, estic llegint quatre llibres, per ordre d'antiguitat: Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand; La creació del món, de Miguel Torga; El Quijote, de Cervantes i Tristán e Iseo, de Tomàs d'Anglaterra, Berol, Maria de França i altres. No descarto començar-ne algun altre, algun de lleuger, perquè m'adono que aquestes lectures són molt complexes. M'aniria bé tenir-ne algun d'autoajuda per entretenir-me, del tipus Construya la casita del perro en tres días, però no puc anar a la biblioteca i a casa no en tinc. Assalto una altra biblioteca? Més endavant, potser. I res, 300 missatges, i continuem al peu del canó. Que duri!

Morir per Irlanda

Les cendres d'Àngela, Frank McCourt. Què va fer Malachy McCourt per Irlanda? Diu haver lluitat, haver fet la seva part per Irlanda, però no apareix a les llistes de l'exèrcit. En canvi, quan va begut aixeca els seus fills a mitja nit per fer-los prometre que moriran per Irlanda. Quina mena de trauma té aquest home amb morir per Irlanda? És que ell no ho va fer? És per això que beu? Aquesta és una pregunta que quedarà sense resposta... i no em digueu malpensada, perquè aquest home és un bevedor, per no usar una altra paraula.

La mirada de Frank

Les cendres d'Àngela, Frank McCourt. En la mirada del personatge principal d'aquest llibre hi ha una evolució. No veu el món igual quan és petit que quan es posa a treballar. És la mirada d'una persona que, davant dels nostres ulls, creix, es fa gran. Això és un gran encert del narrador, que no es limita a explicar la seva vida desde la seva perspectiva actual, sinó que es posa a la pell del nen i de l'adolescent que va ser, encara que l'adult sempre és al darrera matisant. Això, canviar i fer evolucionar una mirada, ha de ser una de les coses més difícils de fer per un novel·lista, una complicada alquímia. (Em permetreu que ho digui, és que la paraula "alquímia" m'agrada molt.)

Petit diàleg misogin/reaccionari/missaire

_ Has vist a Isolda? Això del filtre és un conte de la vora del foc. És ella qui sedueix Tristany, se li tira als braços... I llavors encara està contenta de fer-s'ho amb el rei Marco... dona havia de ser. Les dones ho enredeu tot; sempre voleu ser estimades per sobre de tot. I Tristany, com un xaiet, hi cau de quatre potes. Es clar, allà on ofereixen sexe, l'home hi cau. Els homes sou inocentots i us deixeu guiar pel baix ventre. Iseo la Rossa i Tristany de Leonís, quanta indecència!

_ M'agradaria saber perquè llegeixes aquest llibre...

Nit de noces

Tristany, La nit de noces. Tomàs d'Anglaterra. Ostres, m'he quedat ben parada. Segons això, Iseo estaria contenta també de ficar-se al llit amb el rei Marco... (apart de amb Tristany, vull dir) A més, fa matar! a la seva donzella, encara que no se'n surt. (El que em sembla més increïble es que després facin les paus. Després de que algú et vulgui fer matar hi fas les paus?) Aquí m'estan presentant una imatge d'Iseo que no encaixa per res amb la que jo tenia...

Dins la legalitat vigent

Finalment he tornat els llibres a la biblioteca. Encara me'n faltava un per llegir, però ja m'havien enviat una carta i tot. L'agafaré més endavant. La condemna pel temps que he passat fora de la llei: un mes d'inhabilitació per poder agafar llibres. (Encara m'he escapat "abarato".)

Per què?

Per què el llibre es titula Les cendres d'Àngela? Jo em pensava que la seva mare es moria i l'incineraven, però no, Àngela no mor. Per què, doncs?

Curiositat

Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. Per què es penedeix tant d'haver "fet l'excitació" amb Theresa i en canvi roba i no té necessitat de confessar-se? Suposo que quan passes gana pots robar, que Déu et perdona automàticament. O no?

Nota agosarada a peu de pàgina...

Ha arribat a les meves orelles lectores que en certa novel·la Kilogramosament laureada de propera aparició hi ha frases en llatí. Llatí? Horror i terror. Ha d'estar molt bé perquè no sigui d'una pedanteria insuportable. Però, li donaré una oportunitat? Vosaltres coneixeu les meves lectures, què en penseu? (I es clar, no es tracta de criticar res que no hagi llegit abans) No en parlaré més, ho prometo...

Per si algú s'ho pregunta...

(És possible que algú es pregunti perquè especifico que Lawrence era germà de Gerald i no al revés, quan sembla que l'important era en Lawrence. Doncs perquè, per mi, l'important és en Gerald. L'he llegit amb avidesa, i sempre m'ha interessat i divertit, amb la seva tendresa i les seves acurades observacions. Vaig intentar llegir l'obra principal de Lawrence, cert famós quartet. Sento dir-ho, però ho vaig haver de deixar. Potser és molt bon escriptor, però no connecta gens amb mi. De totes maneres, si és tan important, potser li hauré de donar una altra oportunitat en el futur. Potser quan sigui gran l'entendré millor...)

Dubte raonable

"Tots els piscis som uns mentiders, i quan a això se li afegeix una ascendència irlandesa, el resultat és un mentider de marca major."

Lawrence Durrell (el germà de Gerald Durrell)

Llegeixo aquesta frase i m'assalta el dubte: quan de veritat i quan d'invenció hi ha en aquestes lluminoses memòries de Frank McCourt? M'és ben igual. Com diria el meu llibreter, si no és veritat, està molt ben trobat...

Explosió total

(dic que un llibre ha explotat quan no puc parar de llegir-lo) Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. El nen es mira el món, però darrera hi ha l'home adult que matisa la seva mirada. He estat llegint els darrers capítols d'aquest llibre gairebé d'una tirada, sense llegir res més entremig, concentrada, absorta en la vida de Frank. És el que explica, però també com ho explica (ostres, aquesta frase deu ser la més repetida d'aquest bloc. Ja veieu que estiro el tòpic. Però aquest llibre es mereix més que tòpics) Passa gana, roba, treballa, però encara té temps de buscar paraules al diccionari; algú que busca paraules al diccionari no pot estar tan desesperat. La història amb la noia tísica és bonica i trista. A més, és simpàtic. Frank és un narrador molt simpàtic, que per desgràcies que li passin mai perd el sentit de l'humor. A més, i és una teoria meva, aquest Frank McCourt està protegit per un àngel (l'àngel del setè graó? qui ho sap!) Com Auster, té el do d'explicar històries. Serà inevitable que m'interessi per la resta de llibres que ha escrit. De totes maneres, trigaré un temps, perquè haig d'assumir aquest: l'he llegit molt ràpid, sobretot el darrer terç.

La miserable

"... Però una cosa pitjor venia. Doncs una vegada el mal de llegir s'apodera de l'organisme, el debilita i el converteix en una presa fàcil d'aquest altre assot que fa la seva habitació en el tinter i que supura a la ploma. El miserable es dedica a escriure..."

Orlando

Virginia Woolf

Paraules de McCourt

"Crec sincerament,
induïda per circumstàncies poderoses,
que vós sou mon enemic.

No sé què significa i m'és igual, perquè és Shakespeare i és com tenir joies a la boca quan ho dic."

"Podeu ser pobres, podeu tenir les sabates trencades, però la vostra ment és un palau."

Les cendres d'Àngela

Frank McCourt

Capítol VIII