El sol i la lluna

"La història de Tristany i Iseo és un dels primers mites d'amor la rellevància del qual dóna testimoni de la seva antiguitat i resonància universals. La història arquetípica sorgeix d'un misteriós filtre màgic, un beuratge encantat que generarà aquest amor-passió que, de força irresistible, porta inscrit el destí de la autodestrucció. Eros i Tànatos es fonen inexorablement en to de tragèdia.
La difusió de la llegenda dins la narrativa francesa marca el desplaçament de l'interès per la recreació d'històries grecollatines, cap a històries originaries de la cultura celta. L'atractiu de la mitologia celta, resideix potser en el escenari insular, nous símbols no cristians i en un Altre Món al que es podia accedir sense morir en que els éssers reals coexistien amb personatges extravagants i sobrenaturals.
Tristany és l'heroi d'una de les llegendes d'origen celta més conegudes. Es possible que la imatge de Tristán es remunti a un personatge històric de Cornualles, com semblaria demostrar-ho el seu monòlit funerari entre Tintagel i Bodmin, on se l'anomena "fill de Conomorus", un altre nom del rei Marc. La llegenda el va assimilar a l'heroi irlandès Diamaid, amant de Grainne: la comparació d'ambdos relats no deixa molt marge pel dubte. Simbòlicament, Tristany representa a la lluna, mentre que Iseo és la imatge del sol. La novel·la en prosa del segle XIII destaca el fet que Tristany es moriria si no tingués relacions íntimes amb Iseo almenys una vegada al mes. Tot això guarda estreta relació amb el calendari celta, que és un calendari lunar. En les llengües celtes, la lluna és de gènere masculí, i el sol, femení.
En el mite original, Tristany no estima a Iseo, però se veu obligat a estimar-la pel poder de la temible geis llançada sobre ell per Iseo, detall que fou substituït en els textos francesos pel tema del filtre màgic begut per equivocació.
El famós i freqüentment eludit filtre màgic que beuen Tristany i Iseo és un element original en el relat que no registra antecedents anteriors. Es probable que donat l'ambient cristià i feudal en que es va difondre al història del filtre és la excusa que permet fer perdonar la falta als amants: l'adulteri i la traïció.
"Senyor, a fe meva, ella m'estima de bona fe, però vos no podeu entendre el motiu: si m'estima és a causa del que va beure. No puc separar-me d'ella ni ella de mi, no os ho puc amagar." (versió de Berol)
En rigor, no seria l'adulteri el que sorprèn i escandalitza al públic, perquè, en efecte, desde els primers trobadors el fet era consentit i fins i tot idealitzat, però sempre era la conseqüència d'un matrimoni imposat. La peculiaritat de l'obra resideix en que el l'amor és un conflicte entre els mateixos amants i la societat a la qual pertanyen que hauran d'afrontar una i altra vegada. Perquè l'amor de Tristany no correspon a l'ideal cavalleresc, al contrari, ell només desitja estimar a Iseo i es desinteressa de la vida de cavaller. Desde aquest punt de vista, l'amor de Tristany és antisocial perquè trenca les normes de la societat cortès i deixa la cort del rei Marc sense el seu millor vassall.
La figura d'Iseo és literària però també humana. Heretà de la seva mare el do de curar ferides mortals causades per verins misteriosos. És rossa i bonica. És sempre lúcida, mestressa de si mateixa i dirigeix sempre els passos de Tristany com una força inspiradora. És hàbil amb les paraules, temerària, astuta... però sovint egoista i altres tantes vegades mentidera. És absolutament capaç de portar una doble vida afectiva com a esposa de Marc i com a amant de Tristany. Però és una dona enamorada, i per tant, impulsiva i alguna vegada insegura i abatuda. La contradicció en Iseo és part de la solidesa del personatge que ha de fer front a dues realitats simultànies, per un cantó, la passió irresistible i transgressora de la mà del seu amant i per l'altre, la seguretat al costat del seu marit, el rei.
A l'igual que Lancelot, Tristany pot ser considerat un model de cavaller cortès: valent, invencible, poeta brillant. En la tradició galesa, el personatge posseeix més elements mitològics, ja que, en efecte, és amo de temibles poders: les ferides que produeix són sempre mortals i a la inversa, tots els que gosen fer-li mal, moren.
En definitiva, la mort tràgica de Tristany no és conseqüència de la ferida enverinada que ha rebut, sinó que es deu a que Iseo arriba massa tard: el sol no pot tornar la llum que la lluna necessita. El simbolisme és molt suggestiu.
Iseo, Isolda o Yesult, filla del rei d'Irlanda, esposa del rei Marc de Cornualles és doncs, amant de Tristany. El seu arquetip respon a la irlandesa Grainne, el nom de la qual prové de la paraula grian que significa "sol". Iseo, "La rossa", és la representació més antiga de la deessa solar dels celtes. En el mite, ella dóna la vida, el calor y la llum al seu amant Tristany, la lluna. Ella representa doncs a la Dona en el seu aspecte més total i radiant. Es correspon amb la imatge d'una divinitat totpoderosa: l'Artemisa dels escites de la que parla Herodot. El nom d'Iseo no es d'origen celta, sinó que prové del germànic-escandinau hild que significa "noia". Se suposa, doncs, que hi ha influencia islandesa en la llegenda."

(text tret d'Internet)